Catalanistes i valencianistes

El catalanisme va realitzar, a Catalunya, un salt qualitatiu i quantitatiu considerable al llarg de les primeres dècades del segle, i es va estendre des d’un punt de vista social, institucional i cultural. Li mancava, però, el definitiu contrast electoral, i d’aquí que fos considerat un problema menor en els àmbits polítics més oficials. Existien, però, elements reveladors. N’és un exemple la rapidesa amb què s’estenia per Catalunya “Els segadors” com a cant patriòtic, durant el darrer quinquenni del segle. Aquesta difusió va ser protagonitzada per l’Orfeó Català d’Amadeu Vives i Roig i de Lluís Millet i Pagès. Els seus concerts, com també els aplecs sardanistes, es convertiren en actes reivindicatius, que sovint acabaven a bastonades. El caràcter multitudinari i popular de l’enterrament del poeta nacional mossèn Cinto Verdaguer o el del polític més destacat del catalanisme, Bartomeu Robert i Yarzábal, ambdós el 1902, demostrava que el catalanisme ja no podia ser considerat cosa de quatre illuminats, de literats romàntics o representativa només de la pagesia benestant del país.

Aprofitant aquest ambient de crisi i de tensió social, i també el descontentament de la burgesia comercial i industrial, els sectors polítics del catalanisme decidiren de participar en les eleccions generals d’abril del 1901. Tenien el suport del Centre Nacional Català que presidia Narcís Verdaguer i Callis, del diari “La Veu de Catalunya” (dirigit per Enric Prat de la Riba) i de la Unió Regionalista, entitat propera al Foment del Treball Nacional (FTN) i sorgida de la Junta de Adhesiones al programa del general Polavieja, que presidia Lluís Ferrer i Vidal. Hom confegí una candidatura de prestigi que es conegué com a Candidatura dels Quatre Presidents, constituïda per Bartomeu Robert i Yarzábal (per la Societat Econòmica d’Amics del País), Albert Rusinyol i Prats (pel FTN), Lluís Domènech i Montaner (per l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres i Planas (per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial). L’èxit va ser total: la candidatura, que va ser la més votada, va aconseguir entre el 6 i el 8% dels sufragis, en unes eleccions en què, seguint la tendència habitual, la participació no superà gairebé el 20%. Aquests bons resultats, que es van repetir a les eleccions municipals del mes de novembre, van portar a la creació de la Lliga Regionalista al maig del 1901. Tanmateix, això només afectava Barcelona, ja que la resta del Principat continuava controlada pel caciquisme dels partits conservador i liberal. Però la irrupció del catalanisme i del republicanisme (a partir del 1903, en què es constituí Unió Republicana) va començar a capgirar el panorama. L’acció del catalanisme hi va ser decisiva, i no es pot entendre només des del simple pes electoral. A l’acció política s’afegí l’acció cultural i educativa, i també la de proselitisme d’individus que, tot rebutjant a vegades la possibilitat electoral, configuraven el teixit social que explica el gran impacte del catalanisme durant aquest període.

La lenta definició del catalanisme

Els apolítics del catalanisme continuaven tenint un pes molt gran. Al principi de segle, la Unió Catalanista (1891) tenia l’adhesió de vuitanta-dues associacions i de quinze periòdics. A Lleida, per exemple, sota la seva protecció s’havia creat l’Associació Catalanista, presidida per Joan Bergós i Dejuan, que significà la revitalització del món catalanista local. Portada per gent jove, tingué enfrontaments constants amb el governador civil, el furibund anticatalanista Martos O’Neale. A Reus, i també conduïda per gent molt jove, s’havia creat la Lliga Catalanista (1900), que dos anys després entrà en contacte amb l’Associació Catalanista de Tarragona (1900). El 1906 van confluir amb el Centro Republicano Democrático Federal local i d’aquí va néixer el Foment Republicà Nacionalista (1906), eix polític del catalanisme reusenc fins a la Segona República.

A Barcelona, des del 1903 la Unió Catalanista estava dirigida per Domènec Martí i Julià, compromès des del 1899 a estendre el catalanisme entre les classes populars i obreres. En aquest camp, la seva actuació va ser decisiva. Pel febrer del 1903, un petit grup de la Unió Catalanista va crear el quinzenari “La Davantera”, amb l’objectiu de difondre entre els sectors obrers T’esperit de raça i de consciència catalana’’. El catalanisme s’estengué molt entre els sectors anarquistes, sobretot a partir de l’entusiasme que despertà el moviment de la Solidaritat Catalana. Es crearen publicacions com ara “L’Avenir” (dirigida del 1905 al 1910 pel tipògraf Felip Cortiella), “El Progrés” o, a partir del 1907, la segona època de “La Tramontana” (amb Eudald Canibell, entre altres), partidària d’una Catalunya lliure com a element independent en la federació universal.

En aquest context cal destacar la creació, a l’abril del 1903, del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI). L’entitat se centrà en l’esforç mutualista i de reformisme social que havia avançat, a la darreria del segle XIX, gent com Lluís Marsans, i en el foment d’un catalanisme molt radical, sobretot abans de la Gran Guerra. La seva acció parapolítica va ser molt important. Així, es convertí en centre de conferències (la primera fou pronunciada per Martí i Julià), creà les Escoles Nocturnes Catalanes (amb protagonisme del carií i futur renovador de l’Escola de Mestres, Joan Bardina i Casterà), fou centre de mutualisme (arribà a la Dictadura de Primo de Rivera amb quasi 10 000 afiliats), i d’esbarjo i excursionisme. Políticament es destacà pel seu antilerrouxisme i per la proximitat al nacionalisme republicà. El CADCI es relacionà estretament amb gent com el pedagog Alexandre Galí i Coll, el crític teatral Francesc Curet o els reformadors socials Eladi Homs i Ramon Rucabado.

La consistència d’aquest món social catalanista va fer que la gent més liberal integrada a la Lliga Regionalista no pogués acceptar la ràpida evolució cap a la dreta d’aquesta plataforma i l’arrenglerament amb els sectors més compromesos amb la repressió política i social. El 1904 aquest sector se n’escindí definitivament. Sota la direcció ideològica de Jaume Carner i Romeu i de Joaquim Lluhí i Rissech, al novembre d’aquest any es fundà el setmanari “El Poble Català” (convertit en diari a partir del 1906), que constituí la plataforma on s’aplegà gent com Claudi Ametlla, Antoni Rovira i Virgili o Carles Soldevila. S’hi afegiren altres homes provinents del nucli modernista de l’extingida “Joventut”, com ara Joaquim Folch i Torras, Esteve Monegal o Enric Morera i Viura, el director de la Societat Coral Catalunya Nova. Aquest darrer fou autor de sardanes que, com La Santa Espina (1907), es convertiren en símbols de resistència cultural i nacional durant la Dictadura.

Al gener del 1907, aprofitaren l’eufòria aixecada pel moviment solidari i crearen el Centre Nacionalista Republicà, amb un miler d’afiliats. En resultà una plataforma que ajudà a introduir a la política del catalanisme molta gent nova. L’apogeu màxim del corrent fou assolit després de la Setmana Tràgica, en què fou creada, concretament al març del 1910, la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Fins al 1931, però, aquest corrent no aconseguí de diferenciar-se prou clarament del lerrouxisme i del nacionalisme conservador, fet que li impedí d’assolir un èxit electoral significatiu. Així i tot, fou el punt de referència d’aquell riquíssim món associatiu situat al centre del món catalanista del període.

La Lliga Regionalista havia estat fundada amb un pes remarcable d’elements clericals i conservadors. Semblava interessar, especialment, a alguns sectors de la classe mitjana urbana barcelonina i a individus de la burgesia comercial i industrial. Hom tractà de convertir-la en un element polític de pressió contra el centralisme i en un fre per al republicanisme. Després de l’escissió s’inicià un procés de fixació interna (el 1904 es creà la Comissió d’Acció Política de la Lliga) i d’extensió territorial i social. Un punt destacat fou la creació, el 1907, de la secció de la Joventut Nacionalista (amb “La Cataluña” com a portaveu oficiós), on s’aplegaren sectors de joves professionals liberals que aviat constituïren els quadres del partit.

L’impuls definitiu el rebé el 1906. Aquest any, Prat de la Riba publicà La Nacionalitat Catalana, breviari nacionalista per excel·lència; Eugeni d’Ors començà la publicació del seu Glosari a “La Veu de Catalunya” (sota el pseudònim de Xènius) i Cambó capitalitzà per al partit el moviment de la Solidaritat Catalana amb gran imaginació i agressivitat. Hom podia pensar que ell era l’únic responsable de la “Festa de l’Homenatge” del mes de maig i, consegüentment, de la definitiva consolidació social i política del moviment. Cal “pensar que l’acte va reunir en manifestació uns 200 000 individus en una ciutat que tot just al principi de segle havia superat el mig milió d’habitants.

A partir d’aquest punt, la política catalanista va realitzar un gir considerable. El maurisme no va dubtar a considerar la Lliga l’interlocutor ideal per a endegar la reforma parlamentària (1907); a Barcelona es va assolir la participació a les eleccions del 60% de la població censada, fet inaudit que no tornaria a produir-se fins a la Segona República. A la resta de Catalunya començà a trencar-se la política tradicional i, sobretot a les províncies de Girona i de Barcelona, la Lliga començà a tenir prou força per a captar i integrar el caciquisme anterior. A les terres del sud i de ponent, l’impacte hi fou diferent: es parlà sovint del “xuclador barceloní”, que fou identificat amb l’industrialisme de la Lliga, contrari als interessos dels productors agraris. Això va fer que la Lliga s’hi consolidés amb moltes dificultats i que la política del catalanisme tingués un sostre molt local i una orientació preferentment republicana.

La Lliga Regionalista va aprofitar aquesta situació de major suport polític i social. Prat de la Riba obtingué la presidència de la Diputació barcelonina (1907) i inicià una tasca administrativa i de govern que donà força prestigi al partit. La convicció generalitzada que havia tingut part de responsabilitat en la brutal repressió de la Setmana Tràgica comportà, però, un fort retrocés en les aspiracions polítiques i electorals de la Lliga durant tot l’any 1910. La recuperació arribà en 1911-12 i se centrà, sobretot, en una gran campanya per a establir la Mancomunitat de les quatre províncies.

El catalanisme polític i l’hegemonia de la Lliga

Aquest procés unitari, tot i ser dirigit per Prat de la Riba des de Barcelona, va interessar per tot Catalunya i va tenir l’adhesió ràpida de les altres diputacions. A Lleida, la reivindicació de la Mancomunitat es va convertir en un catalitzador polític: es van crear el Partit Liberal Autonomista i el Partit Republicà Autonomista, compromesos en la revitalització de la política local i en la defensa d’una descentralització que portés a l’autonomia. L’oposició centralista encara va refermar més aquest sentit unitari, i també l’èxit final de la concessió del decret de mancomunitats per part del govern de Dato (desembre del 1913) i la constitució del nou organisme (6 d’abril de 1914). Aquest impuls també va repercutir en el món associatiu i cultural que envoltava la vida política del catalanisme. Així, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catala na (APEC, fundada el 1889), que es consolidà definitivament entre el 1913 i el 1914, va arribar a la Dictadura amb més de 7 000 socis. La seva tasca social i educativa, com ara la impulsió de llibres i altres materials docents (hi col·laboraren, entre d’altres, Enric Bagué i Garriga i Jaume Vicens i Vives), exemplificava la maduresa i l’abast del catalanisme. Sota la presidència de Jaume Bofill i Mates, el 1917 es creà l’associació Nostra Parla, reflex de la politització creixent de la reivindicació política del fet lingüístic diferencial.

A favor de la Mancomunitat, “Ilustració Catalana”, 2-11-1913.

AC / G.S.

La Mancomunitat va néixer en la tensa conjuntura de la Gran Guerra. El moment coincidí, a més, amb un vertader recanvi generacional; entre el 1916 i el 1918 moriren Narcís Verdaguer i Callis, Josep Torras i Bages, Domènec Martí i Julià i Enric Prat de la Riba. La societat barcelonina, sobretot, experimentà durant aquests anys canvis prou importants que afectaren els comportaments socials i polítics anteriors. El moviment catalanista no en restava al marge.

L’hegemonia política va correspondre a la Lliga. Des del 1912-13 ja era la força majoritària a l’ajuntament de Barcelona i des de l’origen predominà a la Mancomunitat, bé que seguida de prop per liberals i radicals. Amb aquest suport i el remarcable activisme hispànic de Cambó, el catalanisme recollí èxits importants: s’enfrontà a la política central (el 1916 fou considerat l’”any heroic de la Lliga”); convocà la política espanyola d’oposició a l’Assemblea de Parlamentaris (juliol del 1917) i hi féu reconèixer la necessitat de l’autonomia de Catalunya; engegà una àmplia campanya de proselitisme regionalista que afectà el conjunt de la perifèria espanyola, i impulsà la gran campanya pro-autonomia dels anys 1918-19, punt àlgid de la presència política del catalanisme durant tot el període. No cal dir que, en aquesta projecció, hi va tenir molt a veure la conjuntura internacional. Tot i que Catalunya no aconseguí de fer-se escoltar en les converses de pau que pretenien solucionar el problema polític de les nacions europees, ni posteriorment a la Societat de Nacions, l’ambient europeu va afavorir molt la sensibilitat creixent envers aquestes qüestions.

Aquesta dinàmica va coincidir amb un cert capgirament en la política de la Lliga, que al final de la guerra va emprendre una acció bastant restrictiva i, així, força contradictòria amb la imatge unitària que volia donar. A l’interior de Catalunya, va intentar un compromís amb els sectors industrials que, tot i que no quallà en cap moment, va afectar la imatge del regionalisme, en un moment de radicalisme tan gran com el que presidí la denominada “guerra social”. Quant a la política general espanyola, l’acció de la Lliga arribà fins i tot als ministeris (Joan Ventosa i Calvell, Francesc Cambó), i a comprometre’s amb la monarquia en un moment de crisi molt forta d’aquesta institució. Aquesta qüestió va fer dubtar molta gent que el partit pogués continuar representant els interessos polítics del catalanisme.

Tot aquest cúmul de fets i de circumstàncies va provocar un procés molt general de revisió dels pressupòsits del catalanisme de principi de segle. A l’interior de la Lliga mateix, la revisió comportà iniciatives com les de la Junta d’Afirmació Catalana (1915-17) i desembocà, al final del 1920, en un procés crític que dugué a l’escissió i a la creació d’Acció Catalana (juny del 1922). El nou grup, que en principi es considerà un “aplec de patriotes”, va catalanitzar el vell diari republicà “La Publicidad”, que convertí en portaveu, i aconseguí el primer impacte electoral el 1923. D’altra banda, l’activisme de Francesc Macià, més radical, es va concretar en la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i, el 1922, en la d’Estat Català. Aquesta organització assolí una certa rellevància durant la Dictadura, amb accions testimonials (fets de Prats de Molló, 1926) que van acabar de donar un gran prestigi a l’”avi” Macià.

A l’interior de la Federació Catalana del PSOE, finalment, s’inicià un important procés de discussió interna que portà a crear la Unió Socialista de Catalunya (1923), amb Rafael Campalans i Puig i Manuel Serra i Moret.

La crisi social de Catalunya, la crisi institucional i política de la Restauració, amb fets de tanta ressonància com la derrota colonial a Annual el 1921, i l’ambient general de crispació que es respirava a l’Europa d’entreguerres, va afectar també la dinàmica social i cultural catalana en conjunt i la del mateix catalanisme. Entre el 1901 i el 1923, la Lliga Regionalista havia estat la força més votada en les eleccions generals, les de contingut més polític, seguida dels partits dinàstics i dels republicans. Amb tot, les diferències provincials havien estat notables. Així, del total de diputats que Catalunya podia enviar a les Corts durant aquest període, la Lliga Regionalista va proporcionar el 39% de la província de Barcelona; el 26% de la de Girona; el 18% de la de Lleida i només el 5,6% de la de Tarragona.

A les portes de la Dictadura, els comportaments separatistes tornaven a fer acte de presència, la vida política es debilitava i s’accentuava en canvi el pes del món institucional. La repressió menada per Primo de Rivera des del mateix decret “contra el separatismo” (18 de setembre de 1923) va accentuar encara més aquests trets, les accions de resistència enfront de les polítiques (importància de l’Església, de l’excursionisme, del futbol, etc.) i la presència institucional i de l’acció cultural en el catalanisme.

Caiguda la Dictadura, el panorama polític es va voler reconstruir damunt les mateixes bases del 1923 i aviat es va veure que això seria molt difícil. En canvi, la reivindicació de l’autonomia i la vertebradó d’un catalanisme més obert i modern es van convertir en l’eix d’aquest curt i tens període que dugué a la Segona República. L’èxit, al final de tot, havia de ser per a la força que va saber respondre millor a aquesta aspiració generalitzada, i que va saber combinar també millor l’acció política i la social. La que aconseguí fer confluir l’aspiració unitària i política del catalanisme amb tota la vida parapolítica que s’havia mantingut en l’ampli ventall institucional configurat des de la primeria de segle: l’Esquerra Republicana de Catalunya.

La lenta consolidació del valencianisme polític

A l’inici del segle XX el moviment polític valencianista continuava en embrió, a causa de la situació heretada del segle anterior. La Renaixença s’havia reduït finalment a la mera activitat dels versaires dels Jocs Florals. Lo Rat-Penat, societat creada el 1878 per a estimular la recuperació lingüística i cultural, mai no passà de ser una entitat recreativa. Feu d’elements vinculats al caciquisme i als partits de la Restauració, conreà un populisme enyoradís i folkloritzant, malgrat els esforços de Constantí Llombart (pseudònim de Carmel Navarro i Llombart, 1848-93), que n’era un dels fundadors, i dels seus amics per donar a l’empresa objectius de major transcendència col·lectiva. L’impuls renaixentista, en contrast amb el que s’havia esdevingut a Catalunya, no convergí al País Valencià en una acció civil reivindicativa. En gran part, perquè els principals pròcers de la Renaixença, vicaris de les formacions polítiques madrilenyes, no assumiren més que un vague provincialisme, d’acord amb el rumb traçat pel poeta Teodor Llorente i Olivares (1836-1911). Però també perquè la societat valenciana no anhelava cap reivindicació peculiar, tot i que no hi van mancar intents d’engrescar-la.

Ja al llindar del nou segle, començaren a entreveure’s els primers senyals d’un canvi. El 7 de desembre del 1902 el Dr. Faustí Barberà i Martí (1850-1924) pronuncià una conferència en Lo Rat-Penat, significativament titulada De Regionalisme i Valentinicultura (editada el 1910), que, en opinió del professor Alfons Cucó i Giner, “té el mèrit d’iniciar la nova etapa del valencianisme polític”. De resultes d’això, es fundà la societat València Nova (1904), que Barberà presidí a partir del 1907. Aquell any s’esqueia el segon centenari de la batalla d’Almansa. València Nova volgué fer-ne una commemoració intencionada i convocà una Assemblea Regionalista, inspirada en el model de la Solidaritat Catalana. La iniciativa fou acollida amb simpatia pels carlins i determinats sectors del republicanisme. El partit republicà “blasquista” —seguint la pauta marcada per Alejandro Lerroux a Barcelona— la rebé amb hostilitat, i els partits conservadors dinàstics van rebutjar-la. Llorente declinà la presidència de la reunió, la qual cosa precipità el divorci entre valencianistes i ratpenatistes. L’assemblea, celebrada enmig de fortes tensions, no assolí l’objectiu primordial del pacte solidari, però constituí un èxit per al valencianisme, que s’afermà com a força emergent. Gràcies sobretot a la polèmica que acompanyà l’aplec, els valencianistes van trencar l’aïllament i eixamplaren el seu radi social, transcendint els límits municipals de València: el 1909, Gaietà Huguet i Segarra (1882-1959) fundava a Castelló de la Plana la Joventut Nacionalista, en companyia de Salvador Guinot Vilar (1866-1944). Entre els efectes de l’assemblea, cal recordar que inspirà un poema al gran poeta Joan Maragall i Gorina: A València, en festa.

València Nova propugnà la superació del ratpenatisme per infecund i de la visió provincialista per estreta, i adoptà al desembre del 1907 el nom de Centre Regional. Els socis més joves provenien d’una primera Joventut Valencianista creada el 1904. Com ha explicat Joan Fuster i Ortells, eren “gent de classe mitjana i del poble, que connectaven amb la tradició liberal de la Renaixença, la de Llombart, però amb un signe nou”. Concebien el regionalisme com una etapa cap al nacionalisme, i sovint ho expressaven radicalment. El 1908, Llorente, per a barrar el pas a aquestes idees i alhora tranquil·litzar la seva feligresía, pronuncià a Elx un discurs definint el “regionalismo bien entendido”, respectuós amb l’unitarisme centralista propi de la Restauració; reflex, al capdavall, del caràcter ornamental, híbrid, indecís i fluctuant que havia imbuït Lo Rat-Penat. Emblema d’aquesta doctrina fou l’Exposició Regional Valenciana del 1909, en el curs de la qual la València oficial coronà Llorente, i el mateix jovent que discrepava d’ell en política l’aclamà com a poeta. “Aclamaven —segons Fuster— l’home que havia tocat l’entranya collectiva i que havia encetat la tasca”, tot i que l’acte institucional “era el senyal més clar del fracàs de la Renaixença”. La joventut denunciava el fariseisme latent en la cerimònia, que tenia molt de pantomima folklòrica.

Els anys següents, el valencianisme s’enfortí, sobretot per l’infatigable activisme juvenil, molt amarat de romanticisme. Al si de la Joventut Valencianista, refundada el 1908 sota la presidència del Dr. Manuel d’Espinosa i Ventura, van formar-se molts dels protagonistes de la història política i cultural de la primera meitat de segle. Dissolta el 1910 i reactivada el 1914, ara presidida per Francesc Aguirre i Verdeguer, promogué l’Acte d’Afirmació Valencianista, amb què obtingué l’adhesió dels partits i les organitzacions de tots colors, llevat de la de Lo Rat-Penat. El 1913 es creà a Barcelona la Joventut Valencianista, i a Alacant el Grup Regionalista. A Castelló de la Plana alguns membres de la Joventut Nacionalista, disconformes amb el caire anodí que havia pres i capitanejats per G. Huguet, se n’escindiren i fundaren Nostra Terra.

La vigoria adquirida pel moviment es manifestà a través dels nous setmanaris que van aparèixer, premsa de combat escrita principalment pels joves, que no desaprofitaven cap avinentesa per a exhibir llurs reivindicacions. El 1915 i en els Jocs Florals de Lo Rat-Penat desencadenaren una clamorosa protesta contra l’obscur polític andalús José Estrada, que feia el parlament com a mantenidor dels Jocs en castellà, contravenint les normes i els costums del certamen. Poc abans, s’havia produït una novetat: la fundació per Rafael Trullenque a la Casa de la Democràcia —feu del blasquisme—, de la Joventut Nacionalista Republicana. Encara que més endavant Fèlix Azzati i Descalci (1874-1929) —cap dels republicans blasquistes, acarnissat enemic del valencianisme— desautoritzà l’entitat, el fet d’haver-se constituït provava la penetració de les idees valencianistes en el camp republicà, fenomen impensable uns anys endarrere. Trullenque acusà enèrgicament el llorentisme i els ratpenatistes d’instruments encoberts del centralisme. Discrepava així de l’entesa eclèctica preconitzada per la Joventut Valencianista. Alguns dels socis d’aquesta van engrossir els rengles de la nova formació atrets pel seu radicalisme, bé que sense donar-se de baixa en l’antiga. El vet d’Azzati avortà el projecte, que serví, però, de fòrum a destacats líders valencianistes del futur. Tanmateix, el moviment corria el perill de perpetuar-se com un ideal nostàlgic, sense capacitat d’acció civil, com ho palesaven els esquifits resultats electorals.

Les inquietuds desvetllades per la crisi del 1917 van originar, al començament de l’any següent, l’aparició d’Unió Valencianista Regional, que incorporà al valencianisme elements de la burgesia financera, comandats per Ignasi Villalonga Villalba (1895-1973) i Joaquim Reig Rodríguez (1896-1973), afins a la línia de la Lliga Catalana. La Unió va adquirir el diari “La Correspondencia de Valencia”. Subscriví, amb la Joventut Valencianista, una “Declaració” que reclamava el dret del poble valencià “a constituir un Estat amb el poder de donar-se a ell mateix una constitució”, si bé s’atenuava el postulat admetent que l’Estat valencià podria fer part “amb les demés regions i nacionalitats ibèriques d’una Federació Espanyola o Ibèrica”. Els escrits de Villalonga glossant aquest programa l’acreditaren d’hàbil polemista. El debat fou enriquit per Eduard Martínez Ferrando (1883-1935), de tarannà liberal i demòcrata, amb molt de prestigi entre la joventut pel fullet Solidaridad y Regionalismo (1908). En Síntesi del criteri valencianista (1918), va exposar l’aspiració a la catalanització de València. La postura antagonista fou encarnada pel poeta Josep Maria Bayarri i Hurtado (1886-1970), d’ideologia catòlica i conservadora, primer des de “La Correspondencia de Valencia” (1920), i més tard amb els pamflets Els cavallers de Vinatea (1928) i El perill català (1931). (Val a dir, d’altra banda, que els resultats electorals d’Unió Valencianista, el 1919 i el 1920, no van ser gaire brillants).

A la fi de la Primera Guerra Mundial les il·lusions concebudes pels Catorze Punts del president Thomas Woodrow Wilson, els esdeveniments d’Irlanda i les demandes d’un estatut per a Catalunya van contribuir a densificar el component nacionalista del valencianisme, que alhora conqueria nous espais. El 1919 aparegué l’Agrupació Nacionalista Escolar, presidida per Vicent Guaita, i el 1921 la Joventut Nacionalista Obrera, fundada per Eduard Buil i Navarro (1898-1973), acostada al socialisme. La Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes, proposada per Vicent Tomàs i Martí (1899-1924), guanyà prou adeptes i convocà els Aplecs de Betxí (1920-23). Era una alternativa patriòtica, de caire agrari i no urbà, que pretenia trencar el predomini del caciquisme i avivar la consciència col·lectiva. La Joventut Valencianista conegué una revifalla el 1921 sota la presidència d’Adolf Pizcueta i Alfonso (1901-89), que organitzà els Dimarts d’Amical Conversa, punt de trobada i discussió ideològica. Pizcueta s’uní al grup que secundà Tomàs i Martí el 1923, quan, en desacord amb l’orientació dretana de “La Correspondencia de Valencia”, va abandonar el diari. La ruptura no tingué temps d’influir en el valencianisme perquè l’arribada de la Dictadura el mateix any condemnà a l’ostracisme els partits polítics, i la Unió renuncià al periòdic.

Per a pal·liar els efectes del fre imposat per la Dictadura al seu ascens, els valencianistes van transferir les energies al terreny cultural, bé potenciant les institucions ja existents (com ara Nostra Parla, creada el 1922), bé establint-ne de noves: les Taules de Poesia (1927), l’editorial L’Estel (1928) i la Sala Blava (1929). La revista “Taula de lletres valencianes” (1927-30), de singular èxit i relleu, fou més que una tribuna literària. L’incident més notori del període va ser l’oposició dels valencianistes, el 1925, al fet que l’Himne de l’Exposició (música de Josep Serrano i Simeón) fos declarat Himne Regional. Es tractava d’una maniobra dictatorial encaminada a enfortir el “regionalismo bien entendido”, i així ho van denunciar públicament, sense èxit. Un dels paladins del regionalisme amansit amb disfressa reivindicatòría fou el director de “Las Provincias”, Teodor Llorente i Falcó (1879-1949), fill del poeta. Amb el pseudònim Jordi de Fenollar, hi publicà la sèrie d’articles En defensa de la personalidad valenciana, paràfrasi de la doctrina paterna (edició en llibre del 1930). La intelligentsia nacionalista, mancada de premsa popular, no podia a penes contrarestar les argúcies d’una dialèctica fal·laç, explotadora d’estereotips. Malgrat això, en caure el dictador fou evident que el valencianisme polític s’havia reforçat durant el període autoritari i estava en condicions de satisfer qualsevol opció dins de l’espectre polític del moment. Cal remarcar el naixement d’Acció Cultural Valenciana el 1930, la qual aglutinava per primera vegada gent universitària, que obertament es confessava procatalanista. El mateix any es definien dos nodrits conjunts partidaris. D’un costat, es reviscolà la Unió Valencianista. Si bé Villalonga l’abandonà sorprenentment per ingressar a la Derecha Regional Valenciana —acabada de fundar per prohoms del carlisme, i que admetia un difús regionalisme econòmic, advers a tota vel·leïtat autonomista—, la presència de Reig assegurava la continuïtat del programa original. A la banda oposada sorgí l’Agrupació Valencianista Republicana, que encomanà la direcció del seu setmanari a Pizcueta. Entrava en lliça una classe social nova, la dels white collars workers (treballadors de coll blanc), àvida de canvis i amb sentit de la modernitat, que havia de sustentar ambdues formacions, tant la Unió Valenciana com l’Agrupació Valencianista Republicana, fent possible que en les eleccions del 1931 guanyessin sengles escons a l’ajuntament de València, primer triomf en les urnes del valencianisme. Senyal inequívoc que la lenta ascensió havia estat coronada.

El catalanisme a la Catalunya del Nord

El primer terç del segle XX fou indubtablement un període crucial en el procés de recuperació de la identitat catalana a la Catalunya del Nord. Al final del segle passat havia sorgit un moviment de Renaixença literària catalana, materialitzat en les sumptuoses festes de Banyuls de la Marenda el 17 de juny de 1883, sota el guiatge de Justí Pepratx (gran amic de Jacint Verdaguer i dels felibres provençals). Però mentre al sud la recuperació econòmica fonamentada en la revolució industrial desembocà ràpidament en el naixement i l’organització d’un moviment polític català, al nord, aquesta explosió econòmica, basada en la producció i la comercialització del vi, generà una renaixença només en l’àmbit cultural.

La situació política era totalment diferent. La Catalunya del Nord era un petit departament d’uns 200 000 habitants inserit en un estat que es trobava en plena fase ascendent. La república burgesa es procurà els mitjans d’unificació del territori i reforçà el seu aparell d’estat: lleis sobre l’escola obligatòria (1880 i 1885), sobre el servei militar obligatori, política colonial. A punt d’esclatar la guerra del 1914, França apareixia com la segona potència colonial i bancària del món. Era un moment de gran puixança en el qual va néixer i s’enfortí el mite de la França gran, generosa, forta, el país de la llibertat. Mite al qual es va afegir principalment la burgesia local, afrancesada; indefectiblement, la vida de la Catalunya del Nord es girà vers París, i la llengua i la cultura franceses esdevingueren imprescindibles per a ascendir socialment. Molt ràpidament, les classes mitjanes també s’hi afegiren i forniren a l’Estat la part essencial dels seus funcionaris.

Malgrat tot, va ser en aquest context que es desenvolupà, des del començament de segle, un ampli moviment cultural català que mobilitzà durant tota la primera meitat de segle els recursos del país pel que fa a poetes, escriptors, intel·lectuals, artistes, polemistes i periodistes, que mantingueren relacions molt fluides amb els intel·lectuals catalans del sud i amb els occitans del moviment del felibritge: van defensar el patrimoni històric i arquitectònic; crearen associacions catalanes; van mantenir polèmiques sobre la llengua, sobre el regionalisme, sobre la situació política del sud; s’inflamaren amb algunes victòries de rugbi. Era un ambient intel·lectual extraordinari i d’una gran vivesa i densitat, però els seus actors es van prohibir, per damunt de tot, fer política. I aquesta va ser una constant durant aquests trenta anys. En síntesi, el discurs d’aquests intel·lectuals fou el següent: el catalanisme, entès com a activitat política, havia de ser per al sud, perquè allà es trobaven en una situació en la qual havien de trencar cadenes; però al nord, a França, al país de la llibertat, l’expressió catalana no s’havia de manifestar en termes polítics. A fi de desmarcar-se del sud, els que sostenien aquest discurs es definien a si mateixos com a rossellonesos. Tanmateix, es va passar d’una situació de no haver-hi res, al començament de segle, al naixement, el 1936, d’un moviment amb uns objectius clarament polítics i catalanistes.

La société d’études catalanes i la “revue catalane”

El moviment cultural començà per estructurar-se: la idea de la constitució d’un grup català va néixer l’any 1905 després d’una conferència que va fer Joan Amade sobre la poesia popular catalana. Joan Amade (1878-1949), Lluís Pastre (1863-1927) i Pere Vidal (1848-1929), prenent com a base una llista de persones que es dedicaven a la llengua catalana o a la història local, convocaren una reunió el 6 de juny de 1906, i l’ll d’octubre d’aquell mateix any es formava la Société d’Études Catalanes (SEC). La junta era formada per Emmanuel Vergès de Ricaudy, president, Joan Amade i Gustau Violet, vice-presidents, Lluís Pastre, secretari i Juli Delpont, tresorer. L’associació es proposava de conservar tot allò que feia referència a la personalitat catalana i de fomentar el desenvolupament de la vida literària, artística i científica de la regió. L’any 1907 va aparèixer la “Revue Catalane”, òrgan mensual de la SEC, amb una tirada de 300 exemplars. En la llista dels 112 primers membres de la societat, apareguda en el primer número, s’hi veu un predomini de professions liberals i d’intel·lectuals, i la presència de 19 eclesiàstics. La SEC i la “Revue Catalane” desenvoluparen nombroses activitats: defensa de l’ensenyament del català (intent d’organització a les escoles primàries d’un concurs amb proves de català creat per Lluís Pastre); organització dels Jocs Florals del Rosselló l’any 1913 a Sant Miquel de Cuixà; organització de representacions teatrals, de festes (a Prada el 1910, festes de Ceret al juliol del 1913, amb la inauguració de l’obra de Gustau Violet Hommage à la race, festes de la Santo Estello el 1910 sota la direcció de monsenyor Carsalade du Pont), i sobrelol la publicació de la revista (poesies, crítiques literàries, estudis de botànica i d’història natural, monografies, cròniques històriques, art local). A la “Revue” destacà la personalitat de Lluís Pastre, llenguadocià, mestre a la Catalunya del Nord del 1882 al 1920 i ardent defensor de l’ensenyament del català a l’escola. La seva obra pedagògica fou considerable; a més dels seus articles a la “Revue” és autor de Le catalán à l’école (1907), Llengües germanes (1907), Le français enseigné par les exercices de traduction de textes catalans (1911), etc. Durant la guerra de 1914-18, l’associació organitzà manifestacions de solidaritat amb els soldats empresonats i va servir d’oficina local per al cos de Voluntaris Catalans.

Ideològicament, es van desenvolupar les idees de defensa del regionalisme en el sentit de catalanisme estrictament intel·lectual bàsicament gràcies a la ploma de Joan Amade, principal animador de la “Revue”. L’any 1910, en el moment que les autoritats municipals inauguraren el monument a la Tradició Catalana, J. Amade va fer una conferència sobre “la qüestió catalana”; per primera vegada hi presentà una anàlisi sòcio-econòmica o parapolítica del catalanisme des d’un punt de vista conservador. L’any 1912 publicà L’idée régionaliste que situava la tradició com a punt central de la reivindicació regionalista. La seva obra literària essencial és escrita en llengua francesa (Études de littérature méridionale, 1907; Anthologie des poètes roussïïlonais, 1908; Origines de la Renaissance littéraire en Catalogne au XIXe s, 1924). Cal remarcar que aquestes idees eren les del corrent intel·lectual francès Fédération Régionaliste Française, un dels ideòlegs de la qual, Charles Brun, amic d’Amade, felibre, autor de Le Regionalisme (1911), va tenir una forta influència en el debat intel·lectual de l’època.

Monsenyor Carsalade du Pont, bisbe d’Elna-Perpinyà des del 1900, estava relacionat amb aquest regionalisme de dreta, fortament inspirat pel felibritge; l’any 1910 donà suport a la celebració d’una missa i prengué posició en aquest sentit en les festes de la Santo Estello, a Perpinyà. Restà fidel a la ideologia felibrenca, i en un article enviat a H. Chauvet el 1921 per a l’”Almanach”, reafirmà la seva adhesió al regionalisme i condemnà el centralisme. Aquest bisbe, d’origen gascó, marcà fortament tot aquest període amb la seva personalitat. Acabat de nomenar, aprengué el català i animà els seus sacerdots “a parlar, cantar i pregar en català”. Va fer reeditar el catecisme Breu compendi de la doctrina cristiana per a la instrucció dels infants el 1911; l’any 1919 creà una càtedra de català al Seminari Major de Perpinyà, tot oposant-se en aquest fet a l’actitud de l’Estat republicà que havia prohibit l’ús del català a les escoles per un decret del 1887. S’ha de recordar que a França es vivia un període d’una aguda crisi entre l’Església i l’Estat.

Cap a la radicalització del catalanisme

La crisi suscitada per la guerra afeblí molt aquest regionalisme de dreta i el moviment cultural que girava al voltant de la SEC mostrava un cert cansament. Aleshores, el catalanisme conservador deixà pas a una certa radicalització ideològica que es manifestà entorn de la revista bimensual “La Renaissance Catalane”, “òrgan literari francès-català, regionalista i esportiu”. Les ànimes de la revista, apareguda l’any 1918, eren Albert Janicot i F. Francis. De to molt més radical, la revista s’interessà vivament per tot allò que passava al sud, pel moviment de les nacionalitats (Irlanda, Polònia, Valònia), per les gestions dels catalans del sud prop de la Societat de Nacional i del president T.W. Wilson per tal de fer reconèixer llurs drets. I mentre s’anunciava la creació d’una redacció a Barcelona perquè “els nostres lectors ja coneixen l’èxit que el nostre diari ha tingut a Catalunya per la seva actitud valenta, des del punt de vista català”, la revista va desaparèixer el 1920.

Amb un esperit també obert havia aparegut, l’any 1917, sota el guiatge de Charles Bauby, la revista mensual “La Tramontane”, “regionalista, literària, artística”. Pretenia ser l’òrgan de l’associació dels joves literats i artistes francesos i des dels primers números assumí aquest paper: s’hi criticà la manca d’acció i d’eficàcia dels dirigents regionalistes i hi foren valorades les reivindicacions de les nacionalitats (Irlanda). El to va ser cada vegada més polític i per tant els afers de Catalunya foren tractats com a afers polítics: la celebració de l’Onze de setembre de 1923, la denúncia de les actuacions del dictador Primo de Rivera, el suport al Casal Català de Perpinyà.

En aquesta mateixa època i com a il·lustració clara d’aquesta efervescència intel·lectual nasqueren i moriren moltes revistes: “Muntanyes Regalades” (1915-20), “La Veu del Canigó” (1910-14), “Le Bulletin historique des Pyrénées Orientales”, “La Revue Historique et Littéraire du Diocèse de Perpignan” (1921-34), “Le Coq Catalan” (1917-24), “Le Cri Catalan” (1908-17), “Le Tenor” (1921-22), “Le Vallespir” (1921-32). Tampoc no es poden oblidar els nombrosos articles apareguts a “L’Indépendant”, en defensa de la llengua catalana, signats per E. Brousse, J. Escarguel i H. Chauvet.

L’any 1922, la revista bimensual “L’éveil Catalan” prengué el relleu de “La Renaissance”. En aquesta nova revista el to fou encara més fort i radical en els articles d’A. Janicot, de Just Calveyrach i de P. Francis i Ayrol. La publicació obrí les seves columnes al debat polític sobre la qüestió catalana i el catalanisme rossellonès: “s’ha dit que alguns somniadors i utopistes rossellonesos abraçarien el separatisme. Jo respondria a això ‘podria ser si França deixés de ser la gran nació que està al capdavant de la humanitat’. I encara diria més ‘podria ser si França esdevingués una madrastra per als seus catalans, si volgués deformar llur orgull i llur esperit d’independència, si els suprimís la llengua i els esquincés els emblemes gloriosos’. El catalanisme rossellonès no actua perquè no comporta pas aspiracions polítiques - tot i així existeix i és viu en els nostres cors” (núm. 22-15, novembre del 1922, signat per P. Francis). La publicació va prendre partit per l’Acció Catalana, per l’Estat Català, i donà suport a Francesc Macià, al qual dedicà un article a primera pàgina (una mena d’entrevista, l’I d’octubre de 1923) i es va fer ampli ressò de tots els actes de repressió de la Dictadura contra els catalans. L’any 1926 donà suport als conjurats, va fer campanya perquè el procés a Macià es fes a Perpinyà i el número que relatà els esdeveniments va llançar 2 000 exemplars que es van vendre en un tres i no res. La revista deixà de publicar-se el 1931.

De la colla del Rosselló al moviment nostra terra

En aquesta mateixa època havia nascut, l’any 1921, una nova associació catalana, la Colla del Rosselló, sota la direcció d’Horaci Chauvet; al seu voltant hi havia Carles Grandó, P. Francis, Enric Aragon, Pau Bergue i Jordi Artus. La seva acció va tenir lloc en el vast camp de l’expansió popular, amb uns horitzons il·limitats i no en el cercle estret d’un grup d’estudis amb esforços sovint estèrils. En l’ambient de la postguerra les manifestacions de patriotisme (francès) eren nombroses i el grup va haver de defensar-se sovint de les acusacions de separatisme. També es mantingué al marge del moviment felibre, massa a la dreta, a fi de trobar un equilibri fora dels moviments polítics i separatistes, “si per cas el regionalisme se realitza a casa nostra, d’ell mateix el Rosselló formaria una regió dins la unitat francesa, com ho era antany” (1920).

La política també entrà en el debat sobre la llengua en la immediata postguerra i les polèmiques foren apassionades. La Colla havia estat hostil a les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona; més endavant, l’any 1936, Amade sintetitzà la seva posició així: “les normes actuals de dita ortografia són una grossera barbaritat, deguda als erudits alemanys, en gran part, y a n’els seus deixebles de Catalunya. La verdadera ortografia catalana tendría d’esser l’ortografia etimológica y la tradicional…”. Aquesta també havia estat l’actitud del grup de “Muntanyes Regalades”, el qual, l’any 1920, afirmava que “la nova ortografia catalana era ben embolicada”. Així, doncs, la Colla del Rosselló intentà d’eixamplar la seva acció en un clima social, econòmic i polític no pas sempre favorable al desenvolupament cultural català.

L’any 1923, amb L. Pastre, la Colla creà seccions artístiques, el 1925 va organitzar un concurs de música catalana i el 1926 un primer saló de tardor que va reunir 57 expositors; el mateix any proposà la creació d’un museu d’art popular, i a partir del 1923 col·laborà a “L’Almanach Català-Rossellonès de la Veu del Canigó” que dirigia H. Chauvet. La principal acció de la Colla va ser l’organització dels homenatges públics a personalitats literàries o artístiques rosselloneses, homenatges que prenien la forma de veritables festes arreu del país: J.S. Pons (1921), A. Saisset (1923), Déodat de Severac (1924), P. Talrich (1925), J. Bonnafont (1926), F. Tressere (1929), P. Vidal (1930), Pau Bergue (1931), Esteve Caseponce (1932)…, i en el mateix esperit l’organització dels Jocs Florals, a partir del 1924, els quals van permetre que els poetes catalans del sud es poguessin expressar durant la Dictadura.

La Colla del Rosselló es dedicà cada vegada més a aquesta activitat de promoció de la creació poètica i anà deixant de mica en mica de participar en el debat més polític sobre el catalanisme. En centrar-se gairebé exclusivament a mantenir les tradicions populars, havia creat un buit. De la presa de consciència d’aquestes insuficiències i de la manca de revistes catalanes va néixer, l’any 1937, en unes condicions difícils, un moviment totalment diferent: Nostra Terra, Joventut Catalanista del Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Conflent i Capcir. El seu objectiu era “renovar la cultura catalana, sense cap preocupació de caràcter polític o econòmic”. Malgrat aquesta restricció, l’associació s’afirmava “catalanista” i parlava de “pàtria” catalana. Tot sortint del marc rossellonès se situava en el moviment pancatalà i anomenà el Rosselló Catalunya del Nord. L’associació publicà un “Butlletí mensual” fins a la seva prohibició l’any 1939. L’ànima de l’associació fou Alfons Mias, el qual havia publicat el 1933 amb el pseudònim de J. Vergés Histoire résumée de la Catalogue française, que és la primera obra que considera la història del Rosselló com una part de la història de Catalunya.

Les relacions entre catalans del nord i del sud

El moviment nord-català va evolucionar des d’una situació en la qual no hi havia res, llevat d’algunes obres literàries aïllades, fins els anys trenta, on trobem unes preses de posició que podríem qualificar, amb la perspectiva del temps, de clarament catalanistes. Aquesta evolució fou possible per dues raons essencials. La primera és que, al començament del segle XX, hi havia a la Catalunya del Nord un substrat català: l’expressió intel·lectual és com la part que sobresurt d’un iceberg, que recolza damunt d’una base sòlida, invisible, però sense la qual no podria pas existir. La segona era la influència del sud, de dues maneres: la presència dels exiliats (econòmics i polítics) i l’atracció que representava per als intel·lectuals del nord una nació veïna i germana que estava en via de recuperar la seva sobirania.

Per tant, al començament de segle, moment que representava el punt final d’un llarg procés històric de resistència passiva, hi havia una continuïtat cultural en la comunitat nord-catalana, encara que fos només quant a la pràctica de la llengua, que és un element de cohesió i de complicitat social, o als lligams familiars, els intercanvis econòmics fronterers, els costums paganoreligiosos i l’expressió religiosa, profundament arrelats en l’ànima popular i que servien justament de suport per a la llengua catalana. Aquesta base popular catalana és difícil de quantificar perquè només es pot apreciar a través de manifestacions indirectes. Tanmateix, és sorprenent de constatar que totes les manifestacions festives de caire català del començament de segle eren multitudinàries: la celebració, l’11 de novembre de 1902, dels Jocs Florals a Sant Martí del Canigó (els informes de la policia parlen de 1 800 persones); les festes populars de Ceret l’any 1911; les de Prada l’any 1909 on 4 000 persones van assistir a la representació de l’ Arlesiana, traduïda al català per Gustau Violet i interpretada per la companyia del teatre Romea de Barcelona; l’aplec amb motiu de la coronació de la Moreneta i els Jocs Florals celebrats a Font Romeu el 1926 (que van reunir fins a 15 000 pelegrins); la festa de la Tradició Catalana, organitzada el 14 de juny de 1936 pel “Treballador Català”. També és significatiu el fet que el 1902, en el moment de les primeres reivindicacions dels vinyaters catalans davant de la crisi vitícola que sacsejà el sud fins l’any 1907, un grup de pagesos catalans declaressin que els seus problemes no podien tenir solució en el marc francès, que els catalans, del nord o del sud, havien de tenir una actitud comuna, al marge de França i d’Espanya, i que calia considerar la possibilitat d’arribar conjuntament a la independència (“Indépendant”, 12 de març de 1902). La premsa, en relatar la manifestació del 19 de maig de 1907 al Camp de Mart de Perpinyà, diu que “la interminable desfilada de pagesos llançava eslògans en els quals es manifestava un sentiment de catalanitat, rarament expressat fins ara”. Fets aïllats i que no van anar més enllà, però que constataven l’arrelament del sentiment de catalanitat entre els vinyaters nord-catalans. També són simptomàtics d’aquest sentiment la passió pel rugbi, l’esport victoriós dels anys vint; les campanyes en favor del català a l’escola; la creació d’un museu; la restauració de la universitat l’any 1924; l’esclatant èxit popular de les conferències d’Amade o de Pastre, de “L’Almanach…”, de les obres d’Un Tal (Les Catalanades); l’apassionament pels aplecs, pels homenatges, per les festes catalanes o per la música.

Cal remarcar, també, el fet que les associacions catalanes i les revistes tenien un nombre gens menyspreable de membres i de subscriptors; fins i tot si aquests darrers es reclutaven bàsicament entre les classes mitjanes i privilegiades, el fenomen fou prou important: quan es va fundar la SEC tenia 112 membres, l’any 1921 en tenia 144. La Colla del Rosselló passa de 46 membres l’any 1924 a 230 el 1930, captats sobretot a Perpinyà, i la revista “Nostra Terra”, apareguda el 1936, arribà l’any 1938 a la xifra de 1 000 subscriptors, repartits arreu del país. Al setembre del 1919 (“La Renaissance Catalane”, núm. 38), Just Calveyrach diu que coneix 318 persones “separatistes, l’elit de la Pàtria rosellonesa”.

Al costat d’aquest substrat català, la influència de la situació sud-catalana va tenir una importància fonamental en el desenvolupament del catalanisme a la manera nord-catalana. Al sud de la frontera, a pocs quilòmetres, el país germà i veí s’estava recomponent malgrat la repressió: els alts i baixos del catalanisme o l’efervescència intel·lectual al nord es corresponien amb les vicissituds de la reconstrucció nacional al sud. La Renaixença se situà al començament de segle en la fase ascendent del catalanisme fins al moment d’obtenir la Mancomunitat. Cada etapa del sud suscità, al nord, reaccions i preses de posició: el 1920 es produí una gran efervescència, a Barcelona, entorn de l’afer Joffre i de la prohibició que Pons, Amade i Bausil assistissin als Jocs Florals de Barcelona. El 1926, “L’éveil Catalan” prengué partit per la causa de Francesc Macià i, quan es proclamà la República el 14 d’abril de 1931, “La Tramontane” va fer arribar un missatge de felicitació al mateix Macià, i el 24 d’abril una delegació d’escriptors i de poetes va portar a Barcelona un nou missatge dels intellectuals rossellonesos als intel·lectuals catalans, amb ocasió de l’alliberament de Catalunya.

La segona raó, com ja ha estat apuntada abans, va ser la fluïdesa de les relacions entre els intel·lectuals del nord i del sud durant tot aquest període: el 1906, la Catalunya del Nord era representada al Congrés Internacional de la Llengua Catalana a Barcelona; tots els Jocs Florals celebrats al nord tenien l’honor de rebre escriptors del sud. Monsenyor Carsalade du Pont tingué relacions molt continuades amb el sud: l’any 1902 acollí els prohibits Jocs Florals de Barcelona en el marc de la presa de possessió de Sant Martí del Canigó, del qual va fer un símbol de fe i de catalanitat per a tots els catalans; també va participar en el suport als combatents de la guerra en un gran moviment de fraternitat catalana i, més tard encara, en les festes patriòtiques organitzades a Perpinyà l’any 1919 en honor de Joffre, al costat de les autoritats de la ciutat i del president de la Mancomunitat. El 1926, els Jocs Florals de Font Romeu van rebre els poetes del “Principat de Catalunya i del regne de Mallorca”, els quals no tenien llibertat d’expressió en el seu país. Finalment, en els Jocs Florals del 1928 a Tolosa, pronuncià en una conferència l’elogi de Clémence Isaure, sempre en el mateix esperit. En aquest marc de relacions entre el nord i el sud, cal remarcar casos com el d’Alfons Mias que, durant els anys trenta, degué la seva presa de consciència nord-catalana a Josep Maria Batista i Roca i al grup Palestra.

Terra de refugi

La Catalunya del Nord també va fer la funció de terra de refugi en els moments de pressió al sud; Josep Maria Folch i Torres fou el primer exiliat famós d’aquest segle: com a dirigent de “La Tralla” va ser obligat a exiliar-se a Perpinyà del 1905 al 1908 perquè hi havia publicat articles antimilitaristes. L’any 1902, després de la primera celebració de l’11 de setembre a Barcelona, un cert nombre d’intel·lectuals del sud van haver de fugir, i les terres del nord foren un refugi per a les publicacions sud-catalanes. Un informe de la policia del 10 de novembre de 1924 constatava la presència de “2 000 espanyols” a Perpinyà “preparats a capgirar el govern actual i a fer proclamar la República”. Durant aquests anys (1926), G. Gavignaud avaluà en el 13,4% la proporció d’espanyols establerts al país, el 70% dels quals eren catalans i s’hi havien integrat bé.

Les autoritats s’interessaren igualment per aquest moviment. Des del començament de segle el representant de l’Estat, el prefecte, va fer vigilar de prop les activitats anomenades “catalanistes”, però en la lectura dels informes hom s’adona que només es tractava de vigilar la gent del sud, els anomenats “separatistes”. Així, el 1902, el comissari especial encarregat de vigilar el pelegrinatge a Sant Martí del Canigó constatava la presència de “200 a 250 espanyols”; deia que “el bisbe fa un sermó en català però no fa cap al·lusió directa ni a la política interior ni a la d’Espanya”. Amb tot, en la lectura de l’informe de l’any següent sobre el mateix pelegrinatge, hom s’adona que les autoritats franceses temien més el clericalisme que el separatisme. Els diaris catalans van estar sota vigilància, però es tractava de diaris de l’exili (“Catalunya i Rosselló”, 1925; “Som”, 1925), i la traducció al francès per part de la policia dels articles polítics era ben deficient.

L’afer Macià estava sota estricta vigilància, però, curiosament, els funcionaris parisencs sembla que n’estaven més ben informats que els policies que el seguien de prop. També semblava com si les autoritats locals tinguessin una actitud favorable envers els catalans que uns quants anys abans havien manifestat generosament el suport a França tot participant al seu costat durant la guerra contra els alemanys (voluntaris catalans). Tot i que les autoritats franceses s’interessessin sobretot pels catalanistes del sud, no semblava que es preocupessin gaire per l’evolució del moviment al nord. Tanmateix, l’any 1907 prohibiren el concurs de català a les escoles primàries organitzat per la SEC, l’any 1931 C. Bauby fou interrogat per la policia per haver escrit el poema 14 d’abril i, el 1939, el moviment Nostra Terra va ser prohibit.

Sola la influència d’aquest conjunt de circumstàncies, el nord, a desgrat d’ell i en diversos graus, es trobà influït per tot allò que s’esdevenia al sud de la frontera. A mesura que els fets s’anaren radicalitzant al sud, al nord es prenia consciència, cada vegada més fermament, de la pertinença a una comunitat catalana, bé que durant tot el període els intel·lectuals es resistiren a definirse separatistes o autonomistes. La comunitat nord-catalana, amb els seus intel·lectuals al davant, no s’arribà a afirmar en una expressió política collectiva sinó que restava partida entre el fet de pertànyer a una estructura administrativa, l’Estat francès (raó d’estat) i la seva pertinença històrica i lingüística a una comunitat ben definida, la nació catalana (raó de cor).