A l’estiu del 1914, les tensions polítiques i econòmiques entre les grans potències europees es van desbordar violentament en l’anomenada Primera Guerra Mundial. A Catalunya, com a la resta de l’Estat espanyol, s’establí un debat, bàsicament intel·lectual, entre els partidaris de la Triple Entesa i els dels imperis centrals, anomenats aliadòfils i germanòfils, respectivament. Les esquerres es van identificar majoritàriament amb la causa aliada, mentre que nuclis importants de les dretes ho van fer amb els imperis centrals. Aquest enfrontament es limità sobretot a classes mitjanes, sectors professionals i intel·lectuals. Tant l’aliadofília com la germanofília representaven formes diferents d’entendre la vida política i econòmica de les potències en lluita, però també d’entendre el mateix Estat espanyol. Per tant, eren opcions polítiques clares per a afrontar una conjuntura marcada per la crisi dels partits dinàstics i del sistema de la Restauració.
El panorama polític català al juliol i l’agost del 1914 es caracteritzava per la consolidació electoral de la Lliga Regionalista després de la seva victòria a les generals del març d’aquell mateix any. A més, la Lliga havia capitalitzat l’èxit de la consecució de la Mancomunitat. Per contra, el republicanisme català s’enfonsava en una gran crisi. Tant la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) com els republicans lerrouxistes obtenien resultats electorals negatius. Una raó important era l’abstencionisme de les classes populars catalanes (sobretot urbanes), que preferien opcions socialment més avançades com l’anarquisme. A més, la UFNR va perdre el suport de sectors nacionalistes a causa de la seva aliança electoral amb els lerrouxistes al març del 1914. Però tampoc no existien alternatives serioses a la UFNR des del catalanisme d’esquerres, i els nacionalistes radicals de la Unió Catalanista mantenien les seves posicions apolítiques, frustrant possibles conversions al socialisme.
El nacionalisme radical i el republicanisme catalanista van trobar en la Gran Guerra una oportunitat excepcional per generar una mobilització política que els comportés un renovat prestigi en el conjunt de l’entramat social del Principat. Així, es van proclamar defensors de l’Entesa, considerant que França i Anglaterra eren exemples de tolerància i llibertats democràtiques, especialment la primera com a república hereva de la revolució del 1789. A més, els francòfils catalanistes s’oposaven al Reich alemany i a l’Imperi Austro-Hongarès perquè simbolitzaven l’autoritarisme, l’imperialisme i l’opressió de les petites nacionalitats.
Els nacionalistes francòfils van identificar la Gran Guerra amb una lluita d’alliberament nacional. Així, van plantejar que el triomf dels aliats havia de significar la fi de les guerres, de les monarquies autoritàries i de l’imperialisme. Com a conseqüència, havia d’aparèixer un món nou democràtic i republicà que despertés i alliberés les nacionalitats sotmeses. Dins l’Estat espanyol, aquesta transformació mundial s’havia de traduir en l’ensulsiada de la monarquia borbònica i la proclamació d’una república federal que reconeixeria els drets autonomistes de Catalunya.
Perquè aquests objectius reeixissin, els aliadòfils nacionalistes van considerar que calia col·laborar com fos amb la causa de l’Entesa i demostrar que la neutralitat de l’Estat espanyol era, en realitat, una forma de germanofília encoberta. Fou així que figures del catalanisme pro-aliat, com Antoni Rovira i Virgili o Alfons Maseras i Galtés, van plantejar a través de conferències i pamflets que s’havia de presentar el problema espanyol i la qüestió nacional catalana als governs de l’Entesa. Calia que els aliats coneguessin i reflexionessin sobre aquestes problemàtiques per tal que hi posessin remei, encara que fos pressionant Alfons XIII i la monarquia.
Fruit d’aquestes tesis va ser la gran activitat periodística. Aparegueren publicacions com “La Nació”, “La Publicidad”, “Iberia”, “L’Esquella de la Torratxa” o “La Campana de Gràcia”. En aquestes revistes i diaris va veure la llum, al març del 1915, el Manifest dels Catalans, pamflet que mostrava la solidaritat d’un sector d’intel·lectuals i de polítics del Principat vers la causa aliada. Anava signat per nacionalistes radicals i republicans catalans, però també per destacats prohoms de la Lliga com Josep Bertran i Musitu o Pere Rahola i Molinas.
Voluntaris de la Gran Guerra, Barcelona, 1922.
Col·l. part. / R.M.
Del conjunt d’iniciatives pro-aliades a Catalunya destacà, per la seva peculiaritat, l’activitat bèl·lica d’un miler de catalans que s’enrolaren abans i durant la Gran Guerra en els rengles de la Legió Estrangera francesa. La premsa francòfila catalanista els batejà com a voluntaris catalans i remarcà exageradament que el seu nombre era aproximadament d’uns deu mil homes. Calia impressionar els governs de l’Entesa; es volia mostrar una Catalunya més proaliada que ningú en el conjunt de l’Estat espanyol.
Aquesta propaganda francófila va tenir al Principat la seva resposta germanòfila. Els partidaris dels anomenats imperis centrals disposaven de publicacions com “El Correo Catalán”, “Germania” o “El Heraldo Germánico” i procedien de sectors polítics carlins, maurins i fins i tot de la Lliga Regionalista, com era el cas de Pere Bosch i Gimpera. En aquest sentit, el regionalisme no mostrà una unitat de criteri en el debat entre germanòfils i aliadòfils, conseqüència, en certa manera, de la neutralitat que la direcció de la Lliga va imposar sobre el tema.
A Catalunya, la germanofília no va tenir un contingut visceralment anticatalanista, sinó que va oferir un projecte catalanista propi que criticava el nacionalisme francòfil per separatista. El projecte germanòfil entenia l’existència d’una Catalunya amb les seves particularitats culturals i lingüístiques integrada en una Espanya nascuda amb els Reis Catòlics com a fruit d’un pacte federal (copiant la terminologia del republicanisme pimargallià) entre els regnes de Castella i d’Aragó. D’aquesta manera, utilitzant uns arguments semblants als francòfils, criticaven França com a estat centralista i la Gran Bretanya com una opressora de nacionalitats (exemplificat en el cas irlandès). En canvi, presentaven l’Imperi Austro-Hongarès com un model de tolerància i convivència plurinacional.
La propaganda germanòfila no va captar l’interès de les masses populars catalanes i la derrota dels imperis centrals al novembre del 1918 va fer més evident l’esterilitat del seu esforç propagandístic. Però, tot i la victòria dels aliats, els francòfils catalanistes tampoc no van veure assolides les seves expectatives d’alliberament nacional i de transformació democràtica de l’Estat espanyol a mans de les potències de l’Entesa. I és que aquestes no estaven disposades a trencar les relacions diplomàtiques i econòmiques amb la monarquia d’Alfons XIII. D’altra banda, no es volia desestabilitzar la monarquia espanyola per por que es produís una revolució semblant a la de l’octubre del 1917 a Rússia. I més quan l’Estat espanyol havia estat escenari d’una vaga general revolucionària a l’estiu del 1917.
Els aliadòfils catalanistes tampoc no van aconseguir atreure’s les classes populars del Principat. Aquestes estaven més preocupades per la pròpia subsistència que per quimèrics projectes de solució social i nacional de Catalunya a través de les ambaixades de l’Entesa. Això va significar que el republicanisme català i catalanista no pogués captar uns electors que havien de trencar una hegemonia regionalista que es va consolidar durant els anys de la Primera Guerra Mundial. Una hegemonia que s’havia consolidat a través del control de la Mancomunitat o amb mobilitzacions com l’Assemblea de Parlamentaris del 1917. Així, es constatava el fracàs del projecte polític d’uns sectors de la petita i mitjana burgesia liberal catalana que fins als anys de la Segona República no van trobar la fórmula adient per a consolidar-se en una Catalunya colpejada per una violenta lluita de classes.