P. J. Campins, s.d.
BM / J.G.
Durant el primer trentenni del segle, l’Església de Mallorca va tenir tres bisbes: els mallorquins Pere Joan Campins i Barceló (del 1898 al 1915) i Gabriel Llompart i Jaume (del 1925 al 1928), i el valencià Rigobert Domènech i Valls (del 1916 al 1924). El primer, Pere Joan Campins, fou l’autèntic impulsor d’una Església mallorquina, basada en els pressupòsits regionalistes d’Antoni Maria Alcover, vicari general de la diòcesi. Destacà com a promotor de la litúrgia, el catecisme, la premsa catòlica i l’associació de seglars, partint d’un arrelament en la realitat mallorquina i recuperant símbols de mallorquinitat (restauració de la seu, lul·lisme i foment de la devoció a la Mare de Déu de Lluc). Així i tot, el tradicionalisme i el conservadorisme illencs foren els seus principals enemics. Rigobert Domènech i Valls continuà l’obra de Campins, però amb un tarannà més espanyolista. El centre de la seva preocupació pastoral fou l’educació cristiana, l’ensenyament del catecisme, el foment de la bona premsa i la creació d’associacions catòliques de caràcter social. Després del mític episcopat de Pere Joan Campins, l’estada a Mallorca de Rigobert Domènech quedà una mica eclipsada. En ser nomenat arquebisbe de Saragossa, fou succeït per Gabriel Llompart i Jaume, que havia estat bisbe de Tenerife i de Girona. Durant el seu episcopat, que coincidí amb la Dictadura de Primo de Rivera, fomentà la reforma del seminari, potencià les sessions populars i inicià tímidament l’organització de l’Acció Catòlica.
Al començament del segle (1904), la diòcesi de Mallorca tenia 834 sacerdots, amb una mitjana d’edat de 39 anys, cosa que possibilitava una potencialitat d’acció que posteriorment es va anar perdent. El 1928 el nombre de clergues residents a la diòcesi havia disminuït a 544. El terme mitjà de preveres ordenats anualment era d’onze, mentre que el de preveres difunts era de quinze l’any. A més, a Mallorca hi havia un nombre considerable de religiosos i religioses. Entre els religiosos cal destacar els jesuïtes, augustinians, franciscans del Tercer Orde Regular, Congregació de Missioners dels Sagrats Cors, teatins, filipencs, paüls, germans de les Escoles Cristianes, dominics i mercedaris. El 1901 el bisbe Campins constituí l’Institut Diocesà de la Caritat, que aglutinava vuit congregacions diocesanes femenines mallorquines. A més d’aquestes, hi havia les de la Puresa, les Filles de la Caritat, Sagrat Cor de Jesús, reparadores, adoratrius, Germanetes dels Pobres, escolàpies i Serventes de Jesús i Maria. Al llarg d’aquests anys l’Església mallorquina tingué un considerable nombre de membres, fet que li permeté de desenvolupar-se notablement. Així, cal esmentar la transformació organitzativa i pastoral que es produí el 1913. La nova demarcació parroquial passà de 39 parròquies a 75 i es crearen, a més, noves vicaries. Aquest canvi anà acompanyat per les transformacions del Seminari conciliar, sobretot a partir del nou pla d’estudis promogut l’any 1898 per Pere Joan Campins.
L’evolució pastoral al llarg d’aquests trenta anys seguí tres línies principals. La primera fou la de la recristianització. Des del començament de segle la preocupació catequètica fou primordial, i es concretà amb la publicació el 1900 del compendi de doctrina cristiana en català. Pere Joan Campins ben aviat es feu eco de la preocupació de l’ensenyament per la renovació litúrgica i la música religiosa, promogudes, també, des de Roma. L’esforç de recristianització fou especialment important per part de Rigobert Domènech, que impulsà la pedagogia catequística i reactivà l’organització de les congregacions marianes que, pràcticament, existien a totes les parròquies de Mallorca. D’aquestes organitzacions havien sorgit des de grups d’exploradors catòlics fins als primers equips de futbol, passant per una xarxa considerable d’escoles nocturnes de primer ensenyament. D’altra banda, Domènech fomentà també la pastoral femenina, especialment de la Congregació de Filles de Maria. El 1920 es creà la Junta Diocesana d’Acció Catòlica Femenina, que desenvolupà l’apostolat de la dona a favor de la causa catòlica. El 1923, es reorganitzà el Centre Regional de Congregacions Marianes de les Balears. La premsa confessional assolí una importància considerable en el procés de recatolització. Finalment, cal tenir present que el 1927, durant l’episcopat de Gabriel Llompart, es posaren les bases per a l’organització de l’Acció Catòlica, a partir de la constitució a Palma de la seva junta diocesana el 26 de febrer de 1928.
La segona línia pastoral fou la formació d’associacions de caràcter moralitzador. En aquest aspecte, la premsa catòlica hi tingué la funció principal, acompanyada per les associacions seglars dedicades a fomentar els valors morals tradicionals. L’organització de la Lliga del Bon Mot responia a aquesta tendència. La dita Lliga inicià la seva acció a través de mítings populars el 1909, i l’any 1917 començà a publicar el full “El Bon Mot”. Més endavant, el 1921, fou fundada a Palma la Lliga Espiritual contra el mal parlar, que agrupà moltes parròquies rurals. També contribuïren en aquesta tasca moralitzadora les congregacions marianes i les altres associacions dependents dels ordes religiosos (terciaris franciscans, etc.) que hi participaven amb les seves respectives publicacions periòdiques (“El Seglar Católico”, “El Heraldo de Cristo”, “Luz y Vida”, etc.).
Nens del Patronat Obrer, “Baleares”, 10-4-1918.
Finalment, la tercera línia pastoral consistí a fomentar les organitzacions de caràcter social. El 1907, Pere Joan Campins creava a gairebé totes les parròquies de Mallorca els cercles catòlics (41 en total), que si bé no incidiren clarament en el terreny social, possibilitaren la creació de caixes rurals i sindicats agrícoles catòlics, entre el 1909 i el 1914. Campins potencià l’acció social a partir del diari “La Gaceta de Mallorca” (1907-10) que amb un tarannà social modern impulsà la creació de sindicats obrers catòlics i cooperatives pageses de signe confessional. Paral·lelament, el 1907, el jesuïta P. Vives fundà el Patronat Obrer. Aquesta entitat, en principi de caràcter juvenil, potencià l’obrerisme catòlic, i a partir del 1913, es fundà el Sindicat d’Oficis Diversos. Entre els anys 1913 i 1919 es creà una xarxa de sindicats que s’uniren en la Federació Obrera Catòlica (1916-19), que depenia dels jesuïtes i que tenia com a òrgan de premsa “El Seglar Católico”. A partir del 1919, la Federació quedà integrada en la xarxa social de la diòcesi, en incorporar-se a la Federació Catòlica Obrera de Mallorca, que arribà a tenir, el 1925, 1 200 afiliats. Al maig del 1919 va néixer, també, la Federació Catòlica Agrària de Mallorca, integrada per una trentena d’entitats agrícoles. Aquell mateix any es constituí també la Federació de Sindicats Catòlics Femenins, amb un miler d’afiliades. Aquestes entitats diocesanes tingueren el moment d’esplendor entre el 1919 i el 1924 i, uns anys després de la instauració de la Dictadura, començaren a decaure. En canvi, perduraren aquelles associacions ja tradicionals que no s’integraren en les federacions, com ara el Cercle d’Obrers Catòlics de Palma i el Patronat Obrer.
La majoria d’organitzacions de signe confessional, però, es diluïren en l’organigrama de l’Acció Catòlica, quan ja s’havia evidenciat que l’Església de Mallorca havia disposat d’una considerable xarxa d’associacions que havien mantingut viu el catolicisme a l’illa. La jerarquització de l’Acció Catòlica estroncà, així, doncs, la capacitat creativa de l’Església mallorquina.