El Teatre Bartrina, al Centre de Lectura de Reus.
R.M.
Fundat el 1859 per menestrals propers al republicanisme federal, el Centre de Lectura de Reus conegué durant els anys de la Restauració una letàrgia provocada per les traves polítiques i pel canvi en el teixit social, en el sentit que la petita burgesia anà substituint els menestrals. Els nous socis canviaren les conferències pels concerts casolans i les tertúlies, en què llegien els seus treballs literaris. La situació s’invertí al llarg de les tres primeres dècades del segle XX, un dels períodes més dinàmics i prestigiosos de la seva història, quant a la vida interna i la projecció exterior, en passar a ser d’una societat localista a una autèntica universitat popular, en paraules de Pere Coromines i Montanya. La transformació del centre es produí amb les actuacions consecutives dels modernistes de tendència esquerrana (el 1903 se suprimiren totes les activitats en solidaritat amb la vaga general) i de la generació formada en el noucentisme, coincidint amb un doble fenomen comú a tot Catalunya: el creixent protagonisme dels intel·lectuals, possibilitat per una voluntat de culturalització àmpliament compartida, i la revifalla de l’associacionisme.
El 1897 el centre s’instal·là de lloguer a la casa dels marquesos de Tamarit, on tot seguit incorporà la il·luminació per gas i llogà una casa veïna per a les escoles (amb 300 alumnes l’any 1900). Ben aviat se n’incrementaren els socis. El 1901 es començaren a reemprendre les conferències de categoria amb les de Santiago Rusiñol i Francesc Pi i Margall. El mateix any s’inicià l’articulació en seccions, la primera de les quals fou l’excursionista, seguida el 1902 per la d’art. La nova estructura va ser confirmada pel reglament del 1908. El 1904 s’inaugurà al jardí de l’edifici un teatre d’estiu a l’aire lliure, l’èxit del qual engrescà la Directiva a bastir-ne un de material sòlid l’any següent, finançat amb donatius de socis benestants i l’emissió d’accions. Altres iniciatives manifestaren la nova dinàmica: ampliació de l’horari de 7 del matí a 12 de la nit (1901), creació d’una acadèmia de música (1902), catalogació per fitxes de la biblioteca (1906), compra del primer aparell cinematogràfic (1909), manteniment d’un dispensari mèdic gratuït (1911-14), obertura d’un servei de banys i dutxes (1921), exposicions d’artistes novells com ara Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir i Iu Pascual (en una antològica el 1912), o la creació de la galeria de reusencs il·lustres (1915). Diverses d’aquestes iniciatives mostren la voluntat d’oferir uns serveis substitutoris als que no donava l’administració en cultura, salubritat i modernització. La màxima projecció exterior s’obtingué amb la celebració del primer Congrés d’Ateneus de Catalunya, el 1911, que tingué un gran èxit de participació en les setze comissions en què s’estructurà la trobada.
El mecenatge d’Evarist Fàbregas i Pàmies, que el 1916 adquirí el casal on s’allotjava el centre i, d’acord amb el president, el dramaturg modernista Pere Cavallé i Llagostera, n’assumí les despeses de la remodelació, permeté al centre l’accés a la propietat del local social. L’exemple de Fàbregas i la consolidació de l’entitat van donar lloc a diverses donacions bibliogràfiques, entre les quals cal destacar les d’Eduard Toda i Güell i Miquel Ventura i Balanyà, que convertiren la biblioteca en la més important del sud de Catalunya. El nou edifici remodelat fou inaugurat per Josep Puig i Cadafalch el 1921.
Entre els anys 1925 i 1935 es produí el moment de màxima ressonància nacional, en assumir-ne la gestió, sota la presidència nominal del bibliògraf Pau Font i de Rubinat, els joves formats sota els postulats noucentistes. Hi pronunciaren conferències o hi impartiren cursets personalitats de diversos camps de la cultura i de distintes ideologies polítiques, tot i que predominaren els propers al catalanisme d’esquerra. En són exemple Pau Vila, Carles Pi i Sunyer, Manuel Serra i Moret, Indalecio Prieto, Antoni Rovira i Virgili, Àngel Ossorio i Gallardo, Pompeu Fabra o Eduard Aunós i Pérez. El 1930 el cicle de converses sobre temes d’interès local, després recollit en llibre, tingué un notable impacte ciutadà. Igualment hi exposaren els artistes més significatius del moment (Pau Gargallo morí a Reus el 1935 mentre hi tenia una exposició). El centre s’havia anat convertint amb el temps en una entitat reproductora i generadora d’alta cultura. El 1925 s’amplià considerablement el museu amb l’adquisició dels fons de l’Agrupació Excursionista de Reus. I si el 1927 fracassà la temptativa més ambiciosa, promoguda per Josep Iglésies i Fort, de crear unes edicions del centre de lectura, el fracàs es veié en part compensat per l’edició de tres guies de muntanya (1929, 1931 i 1934) redactades per Iglésies i Joaquim Santasusagna i Vallès, i també de diverses i extenses separates de la revista, com l’antologia de l’aportació reusenca a la Renaixença (1933), que tingué una bona acollida de la crítica especialitzada. Durant aquests anys es publicaren quatre revistes: la literària “Revista del Centro de Lectura” (1901-04), inicialment bilingüe, però progressivament catalanitzada pels escriptors del grup modernista; “Ars” (1906), revista literària i en català; “Atheneum” (1910-11), bilingüe, i, finalment, la “Revista del Centre de Lectura” (1920-34), íntegrament en català. Iniciada pels sobrevivents del modernisme començà essent bàsicament literària, però s’anà decantant cap a la recerca i l’exposició ideològica prenent per model la “Revista de Catalunya”. El 1926 se’n feren càrrec els joves noucentistes, que hi publicaren valuosos treballs de recerca històrica, literària i sociològica, en la voluntat d’ajudar a bastir la cultura integral de Catalunya. Al novembre del 1929 la universitat d’Uppsala, i al març del 1933 la de la Sorbona, en demanaren l’intercanvi. A la revista coincidiren els noms dels vells valors reusencs com Eduard Toda i Güell, Pere Cavallé i Llagostera i Josep Recasens i Mercadé, però sobretot s’hi donaren a conèixer els valors emergents com Josep Iglésies i Fort, Joaquim Santasusagna i Vallès o Salvador Vilaseca Anguera, al costat de diverses aportacions nacionals.
Al llarg dels anys esclataren diverses polèmiques ideològiques. La primera s’esdevingué arran del reglament, que fou aprovat en una votació molt ajustada. D’altres anaren lligades a l’activitat cultural. L’estrena el 1908 d’un drama d’argument local provocà tempestuoses reaccions perquè els carlins el consideraren ofensiu. El 1911, un article publicat a “Atheneum”, que ofengué ara els catòlics, provocà la dimissió del president i d’altres directius. El 1923, l’escrit d’Eugenio Noel en el llibre d’honor, on es referia a Prim com a símbol de “30 años de flamenquismo estéril” irrità l’Ajuntament, que va demanar que fos esborrat o s’arrenqués el full. La junta s’hi negà i la decisió fou ratificada en una turbulenta reunió general, per gent de diversa ideologia. El 1924, el president fou obligat a dimitir per haver permès una conferència del dramaturg castellà Jacinto Benavente, que havia anat a Amèrica per a fer propaganda de la Dictadura.
L’actitud davant el català fou vacillant. El 1916 s’adheriren als actes de la Diada de la Llengua Catalana. El 1919 la directiva es negà a reconèixer-lo com a llengua oficial en nom de la tolerància i del respecte per a totes les altres, tot i que es feien en català tots els tràmits burocràtics des del 1911. El 1922 la junta s’adherí a la petició d’autonomia universitària i a la de la Cambra de Comerç de Barcelona, adreçada al rei, on es demanava l’ús lliure del català i la presència de la senyera en els actes públics i privats.