Les eleccions del 12 d’abril de 1931 van tenir una importància considerable per al futur polític d’Eivissa i Formentera, i no precisament pel fet que apareguessin i es potenciessin per primera vegada organitzacions noves de caràcter republicà i/o d’esquerra, sinó pel fet que a partir d’aquestes eleccions es pot parlar d’una veritable reorganització de les dretes eivissenques, que des del 1931 controlaren la política local del període republicà, i la seva influència transcendí la Guerra.
Des de la Restauració borbònica la política illenca havia estat dominada pels partits dinàstics controlats successivament per membres de les famílies propietàries rurals de Dalt Vila. Tot i el pes econòmic que ja des de la primera dècada del segle prengué un sector de magatzemistes, naviliers, consignataris, banquers, arrelats a la Marina, i malgrat que, de temps enrere, estaven involucrats en els partits monàrquics tradicionals, mai no aconseguiren el control polític que tenien els propietaris rurals de Dalt Vila.
Retrat de P. Matutes Noguera, A. Domínguez, s.d.
AHAE
És cert que, després de la caiguda de Primo de Rivera i sobretot a partir de la proclamació de la Segona República, els esdeveniments facilitaren la formació de partits republicans i obrers, com també de sindicats d’esquerres. Però en les eleccions del 12 d’abril de 1931 la lluita política encara va mantenir el caràcter tradicional d’enfrontament de les diferents fraccions monàrquiques tradicionals. D'una banda, el Partit Liberal Històric-Regionalista (presidit per Carles Roman) i de l’altra el Bloc Monàrquic Eivissenquista (coalició entre el Partit Conservador, presidit per Lluís Tur Palau, i el Partit Liberal-Dissident, presidit per Pere Matutes Noguera). La singularitat d’aquesta contesa electoral fou la formació del Bloc Monàrquic, ja que per primera vegada un sector dels propietaris rurals de Dalt Vila, encapçalats pel conservador Lluís Tur, s’avenia a fer pinya electoral amb l’organització liberal dissident, dirigida per la família Matutes —considerats pels primers uns pervinguts—, en contra de l’altre sector de propietaris rurals dirigits pel liberal historicoregionalista, Carles Roman. Es pot dir que aquest va ser el primer gran derrotat d’aquesta campanya electoral, i de la posterior a Corts Constituents celebrada el 28 de juny. El segon gran derrotat va ser el Partit Conservador de Lluís Tur, perquè, tot i que la candidatura de la qual formava part havia estat la veritable guanyadora, la coalició Bloc Monàrquic Eivissenquista esdevingué aviat el partit de Can Matutes. Seguint la política del mallorquí Joan March i Ordinas, el Bloc Monàrquic prescindí molt aviat de la denominació monàrquica i passà a dir-se Bloc Eivissenquista-Republicans de Centre. D'aquesta manera el partit de Can Matutes s’apropià de l’organització de Lluís Tur, que disposava d’una llarga i forta influència en els municipis de la ruralia eivissencs. Així, per primera vegada, un partit format principalment per comerciants va poder desplaçar les antigues famílies propietàries rurals de Dalt Vila del control polític local, i va aconseguir a la vegada embarcar un dels sectors de les esmentades famílies dins la seva política, però ara en condició de subordinats dels nous cacics. El partit presidit per Pere Matutes (dirigit de fet pel seu pare, Abel Matutes Torres) es caracteritzà per mantenir-se al marge de definicions ideològiques i de principis, perquè d’aquesta manera es podia emmotllar a qualsevol dels esdeveniments que el nou règim ocasionà.
Això no obstant, la desaparició de Carles Roman —i del seu Partit Liberal Històric— de la vida política local deixà un buit que aviat fou aprofitat per una nova generació, encapçalada pel farmacèutic Cèsar Puget Riquer, que al final del 1931 creà el Partit Social Agrari, vinculat a la dreta estatal que s’estava aglutinant a l’entorn de José M. Gil-Robles y Quiñones. Destacats membres del ja desaparegut Partit Liberal Històric s’incorporaren al Partit Social Agrari. Des d’aquest punt de vista cal considerar el nou grup polític com l’hereu més immediat de l’antic Partit Liberal Històric, si més no el que aprofità en tot moment la seva xarxa de cacics i la infraestructura organitzativa que des de temps enrere mantenia a Vila i als municipis de la pagesia. Tot i representar en certa mesura els interessos dels sectors tradicionals de les famílies de Dalt Vila, el Partit Social Agrari intentà d’aglutinar al seu entorn tots els grups socials existents. Des d’un punt de vista ideològic, l’eix central del partit de Cèsar Puget fou la defensa a ultrança del catolicisme, i, en aquest sentit, tant el bisbat com els sectors catòlics vinculats al canonge Isidor Macabich se sentiren ben representats. D'una banda, fomentaren els Sindicats Catòlics Agraris, amb el suport de la Caixa de Pensions, i també Isidor Macabich. Al mateix temps estengueren el sindicalisme catòlic a altres sectors laborals, principalment de Vila i de Formentera, no relacionats amb l’agricultura. D'altra banda, la captació d’al·lots estudiants catòlics, estretament vinculats amb confraries, centres culturals i organitzacions religioses, tant per a homes com per a dones, es convertiren en l’arma ideològica que el Partit Social Agrari va usar per a combatre els partits i els sindicats d’esquerra d’Eivissa i de Formentera.
L’existència de dos partits de dretes ja des del final del 1931, amb considerables diferències i malavinguts, no fou un obstacle, quan els imperatius estatals imposaren una entesa dins la CEDA, perquè ambdós partits s’apleguessin a anar junts a les eleccions el 1933 i el 1936. Però al marge de les unitats d’aliances electorals i les unitats conjunturals, les dues dretes eivissenques responien a dos projectes polítics diferents. D'una banda, el Partit Social Agrari intentà crear un partit de dretes catòliques organitzat que incorporés tots els sectors de la societat illenca. D'altra banda, el Bloc Eivissenquista-Republicans de Centre no es podia considerar estrictament un partit, sinó una família i una xarxa d’homes fidels a la casa. Sense programa ideològic i sense cap mena de definició, va anar adaptant-se a totes les circumstàncies. L'absència de definicions de principi els va mantenir sempre oberts a qualsevol aliança, vingués d’on vingués, si els interessava i Joan March ho disposava. El 1931 aconseguí controlar l’antic Partit Conservador, i donà suport als republicans d’esquerra i hi pactà. El 1933 s’alià amb el Partit Social Agrari i aconseguí el suport dels nuclis catòlics integristes. En les eleccions del febrer del 1936, la lluita es presentà entre dos blocs, dretes i esquerres. La situació, doncs, no afavoria que hi hagués gaires martingales, i la unitat fou per a ambdós la consigna prioritària. Les divergències locals de les dretes eivissenques quedaren ajornades.
La Segona República va desfer els partits dinàstics tradicionals i donà pas a unes noves dretes malavingudes però unides en els moments clau. Juntes aconseguiren convertir Eivissa en el baluard més dretà de totes les illes Balears. Formentera, que es va decantar per la posició contrària, va fer de contrapès.