L’any 1935 l’esclat de l’anomenat escàndol de l’estraperlo afectà profundament la vida política espanyola. S’hi veieren implicats importants membres del Partit Radical i del Partido de Unión Republicana Autonomista valencià —PURA—, i acabà provocant la dimissió del president del govern Alejandro Lerroux i la crisi de les coalicions entre els radicals i els cedistes.
La història havia començat al maig del 1934 quan un holandès d’origen jueu, Daniel Strauss, intentà d’introduir a Espanya un model de ruleta de joc que tenia per nom Straperlo —abreviació dels cognoms dels seus inventors, el mateix Strauss i un italià anomenat Perlo—, i que aviat fou coneguda per “estraperlo”. La ruleta estava trucada, per mitjà d’un mecanisme de rellotgeria, cosa que permetia a la banca guanyar sempre que volgués. El gran problema era, però, que el joc estava prohibit a Espanya, i Strauss entrà en contacte amb diferents polítics del Partit Radical, membres del govern de Madrid, per tal d’aconseguir per al seu invent una autorització de lliure funcionament.
A Catalunya, el govern de Lluís Companys es negà a autoritzar l’ús de la ruleta en un casino de Sitges, tal com havia demanat Strauss. En canvi, pel setembre del 1934, entrà en funcionament, primer al Gran Casino de Sant Sebastià, tot i que només un dia, i després a l’hotel Formentor, a Mallorca, sembla que durant algunes setmanes. Denunciats aquests fets per la premsa, el govern prohibí ràpidament el funcionament de la ruleta estraperlo.
Ara bé, mesos després, cap a l’abril del 1935, Daniel Strauss exigí a diferents polítics radicals una indemnització per les pèrdues econòmiques sofertes en ser-li prohibit l’ús de la ruleta. En no rebre diners, Strauss intentà de fer-los extorsió amenaçant-los de dir públicament els noms dels polítics que havien cobrat diners per l’autorització. En fracassar aquest intent de xantatge, al setembre del 1935, Strauss remeté al president de la República, Niceto Alcalá Zamora, tota la documentació d’aquest assumpte tan fosc.
J. Pich i Pon abandona el seu càrrec de governador general de Catalunya arran de l’afer de l’estraperlo, C. Pérez de Rozas, 4-11-1935.
AF/AHC
Els principals implicats, tots del Partit Radical o del PURA, foren: el comissari del govern a la Companyia Telefònica, Aurelio Lerroux, nebot i fillol del cap de govern, Alejandro Lerroux; Rafael Salazar Alonso, antic ministre de la Governació, que en aquells moments era alcalde de Madrid; el català Joan Pich i Pon, que era governador general de Catalunya —l’Estatut estava suspès— des del mes d’abril del 1935, i el valencià Sigfrid Blasco-Ibáñez, dirigent del PURA i fill del famós escriptor. El president Alcalá Zamora donà publicitat a tot l’escàndol, i Alejandro Lerroux es va veure forçat a dimitir el càrrec de president del govern el 20 de setembre de 1935, i es formà un nou gabinet presidit per un independent, l’alacantí Joaquín Chapaprieta.
El 22 d’octubre, les Corts republicanes, després d’una agitada sessió, decidiren crear una comissió especial investigadora per a establir les possibles responsabilitats penals i polítiques dels implicats. Al mateix temps, el govern Chapaprieta cessava Aurelio Lerroux del seu càrrec de comissari del govern a la Companyia Telefònica i Joan Pich i Pon com a governador general de Catalunya. Salazar Alonso, per la seva banda, dimití el càrrec d’alcalde de Madrid. El 26 d’octubre, les Corts celebraren una sessió plenària per a debatre sobre les responsabilitats en l’afer. Els diputats votaren, amb boles blanques o negres, l’exculpació o la condemna dels polítics implicats. Només Salazar Alonso resultà exculpat, i encara per pocs vots, 140 contra 137. Sigfrid Blasco-Ibáñez fou declarat culpable per 190 vots contra 70, i els altres acusats —Aurelio Lerroux, Joan Pich i Pon, José Valdivia, Eduardo Benzo, Santiago Vinardell i Miguel Galante— també foren condemnats per 176 vots contra 14. Fins i tot la majoria dels parlamentaris de la CEDA havien votat contra els acusats, que tan sols trobaren suport en alguns diputats radicals.
Simptomàticament, l’escàndol de l’estraperlo fou exagerat tant per les forces de la dreta (CEDA, carlins, Renovación Española, etc.) com per l’esquerra, que coincidien en el desig de desprestigiar al màxim possible el Partit Radical i el seu aliat el PURA. Però tot i que aquest objectiu s’aconseguí a bastament, també es produí un notable deteriorament de les fórmules de coalició entre les forces del centre i de la dreta. La CEDA de Gil-Robles no assolí l’objectiu de guanyar la presidència del govern, per l’oposició d’Alcalá Zamora i dels republicans centristes. Per això l’escàndol de l’estraperlo i un altre de menor entitat que el seguí, l’anomenat assumpte Nombela, van malmetre finalment les relacions entre els radicals i els cedistes i precipitaren la convocatòria de les eleccions generals, feta pel govern Portela Valladares el 13 de desembre de 1935, en trobar-se sense el suport parlamentari necessari. l’opinió pública passà factura al Partit Radical i al PURA, que en les eleccions del febrer del 1936 perderen la gran majoria dels seus parlamentaris.
Durant la Guerra Civil i, sobretot, durant les dues primeres dècades del franquisme, la paraula “estraperlo” esdevingué sinònim d’acaparament i de venda il·legal al mercat negre, i a preus abusius, de productes bàsics, sobretot queviures, aprofitant-se del racionament del govern.