L’Església catalana i la República

L’Església catalana passava, en els primers decennis del segle XX, per un moment de plenitud equiparable a la vitalitat que el país registrava aleshores en les arts, el pensament, la literatura, la demografia, l’economia i la política. Aquest moment esperançador va ser tallat en sec per la Guerra Civil i el que va venir després: l’Església catalana va ser perseguida el 1936 per ser cristiana, i el 1939 fou reprimida per ser catalana. El nacionalisme, tant a Euskadi com a Catalunya, havia soscavat aquell integrisme que durant les carlinades havia tingut el suport de la gran majoria del clergat, i l’havia impulsat cap a unes posicions més o menys properes a la democràcia cristiana. Però aquesta evolució, el 1931, havia avançat molt més a Catalunya que no pas al País Basc. El fil de moderació i obertura es pot seguir des del prevere vigatà Jaume Balmes i Urpià, passant pels bisbes Josep Morgades i Gili i Josep Torras i Bages, fins a arribar, en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, al cardenal Francesc Vidal i Barraquer i a un grup de sacerdots entre els quals destaquen Lluís Carreras i Carles Cardó. El mateix dia de les eleccions que van dur a la República, el diari catòlic “El Matí”, dirigit per Josep Maria Capdevila i Balanzó, remarcava el fet que el règim estava en joc i, en lloc de defensar la monarquia, es declarava “en completa indiferència”. Després de la proclamació de la República, un editorial d’aquest diari proclamava: “Respirem amb satisfacció”. En canvi, a Madrid, fins i tot el diari dels catòlics moderats, “El Debate”, que dirigia Ángel Herrera Oria, s’havia manifestat decididament monàrquic durant la campanya electoral i accidentalista després de la derrota.

No era simplement que en el clergat català hi hagués uns quants caps de brot destacats, sinó que el nivell general del clergat era realment bo, tant pel que fa a la cultura general, que els feia més propers a la societat civil, com en el camp específicament eclesiàstic. Havien pres bona volada els moviments litúrgic, gregorianista, bíblic (es publicaven alhora tres traduccions de la Bíblia) i catequètic. L'ambaixador francès Labonne comentava durant la Guerra que l’Església catalana seguia el model francès. Potser seguia més encara el belga: el moviment litúrgic no era romàntic o arqueologista, com l’inspirat pel monestir francès de Solesmes, sinó pràctic, pastoral i parroquial; el Dr. Albert Bonet i Marrugat s’havia inspirat en la Joventut Obrera Cristiana (JOC) del canonge Josep Cardijn per a la seva Federació de Joves Cristians; l’espiritualitat sacerdotal del cardenal Désiré Mercier, específica dels sacerdots diocesans, sense voler imitar la monàstica, havia tingut una bona difusió entre el clergat català, i la sensibilitat per a l’apostolat social s’assemblava també a la belga. S’havien creat una sèrie de moviments apostòlics de masses, des del precedent una mica romàntic dels Pomells de Joventut de l’escriptor Josep Maria Folch i Torres, passant per l’Obra d’Exercicis Parroquials de Francesc de Paula Vailet i Arnau, fins a l’esmentada Federació de Joves Cristians, que tendien a marginar les associacions pietoses tradicionals. Una nota dels serveis d’informació de Burgos del 15 d’agost de 1938 transmetia unes paraules que havia dit Ángel Herrera, l’antic director d’“El Debate” i futur cardenal: “En el Vaticano saben muy bien que el catolicismo no prepondera en España tanto como se pretende. Es preciso realizar una intensa labor de recristianización del pueblo español. Para esto se tropieza con la falta de condiciones del clero hispano, apegado a tradiciones y manifestaciones de esplendor. Los mejores sacerdotes son los de Cataluña”. Com escrivia el 1946, des de l’exili, Raimon Galí i Herrera, “la renaixença litúrgica catalana no és aliena a la renaixença d’aquest sentir democràtic cristià, ja que en bandejar la beatería sentimental d’estampeta i jaculatòria, va basar la nostra fe en fets i pràctiques de profund sentit cristià”.

La prova de la feblesa de l’integrisme a Catalunya és que quan es va redactar el projecte d’Estatut de Núria, que establia una Generalitat laica, la immensa majoria dels catòlics catalans no se’n va fer qüestió. Només unes poques veus van recordar la doctrina integrista, que reclamava un Estat confessional. El canonge Josep Maria Llovera, que era l’autoritat principal en sociologia cristiana, el 29 de juliol de 1931 va publicar a “El Matí” un article que desmuntava l’argumentació integrista. En la discussió dels articles de la Constitució republicana sí que hi va haver dissentiment per part d’alguns catòlics catalans, però no va ser simplement perquè l’Estat deixava de ser confessional i s’establien la separació d’Església i Estat i la llibertat de cultes, ja que aquesta situació, encara que no fos la tesi catòlica o el desideràtum, es podia admetre com a hipòtesi o mal menor, segons la doctrina de l’Església formulada ja per Lleó XIII a propòsit de França. En canvi, els integristes espanyols afirmaven que la política de ralliement de Lleó XIII amb la República laica francesa havia estat un fracàs, i que en tot cas no era aplicable a un país tan catòlic com Espanya. Allò que va motivar el dissentiment d’aquells catòlics va ser el fet que trobaven la Constitució no simplement laica, sinó, segons ells, anticlerical, amb alguns preceptes discriminatoris i contraris als principis democràtics. Una de les normes constitucionals que trobaven més injustes era la prohibició als religiosos d’ensenyar. En aquells anys les escoles de l’Església eren un dels instruments principals de la catequesi i de la pastoral catòliques. Una sèrie de lleis que havia d’aplicar la Constitució van augmentar el to anticlerical, i els reglaments, decrets o circulars governatius per a l’aplicació d’aquelles lleis, i l’actitud d’algunes autoritats locals que les havien d’executar, encara van resultar sovint pitjors. La qüestió religiosa va provocar, al febrer del 1932, una escissió en el Partit Catalanista Republicà, format per la coalició entre Acció Catalana Republicana, dirigida per Jaume Bofill i Mates, i Acció Republicana de Catalunya, encapçalada per Antoni Rovira i Virgili (amb el seu típic humor, “El Be Negre” assegurava que el senyor Bofill s’havia separat del senyor Matas, i el senyor Rovira del senyor Virgili). Alguns, com Manuel Carrasco i Formiguera i Miquel Coll i Alentorn, es van incorporar al nou partit d’inspiració cristiana Unió Democràtica de Catalunya. D'altres, com Bofill i Mates, van retornar a la Lliga, de la qual havien sortit per fundar Acció Catalana. Però van restar a Acció Catalana alguns catòlics, com Nicolau i d’Olwer, Joan de Garganta i Fàbrega i Jesús Maria Bellido i Golferichs, que, en consciència, no es van creure obligats a deixar el partit, i que durant la Guerra Civil van prestar bons serveis a l’Església.

Amb tot, el nucli integrista, format per sacerdots i algun publicista, era dur i actiu. A Barcelona, amb el bisbe Irurita, tenien un poder desproporcionat pels seus reduïts efectius. A Tarragona alguns canonges feien oposició sorda al cardenal Vidal i Barraquer i mantenien estreta relació amb el Dr. Gomà, que el 1931 era bisbe de Tarassona i el 1933 va passar a la seu primada de Toledo, i amb el Dr. Cartanyà, bisbe de Girona. Entre els canonges de Tarragona dels anys vint hi havia dos grups antagònics: Vidal i Barraquer i Salvador Rial, d’una banda, i Isidre Gomà i Tomàs i Josep Cartanyà, de l’altra. En proclamar-se la República, Vidal i Barraquer, després de l’expulsió del cardenal Pedro Segura Sáenz, va haver de presidir la conferència de metropolitans i, d’acord amb el secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Pacelli, i amb el nunci Tedeschini, va dirigir la política de concòrdia amb la República i, amb la col·laboració de mossèn Lluís Carreras, redactà la carta pastoral d’acatament del nou règim, que van signar, més o menys convençuts, tots els bisbes. En canvi, Gomà, des de Tarassona, va publicar una pastoral que, segons Batllori, era encara més dura que la de Segura, l’autoria de la qual li havia valgut l’expulsió. En esclatar la Guerra Civil el 1936, Vidal i Barraquer, des del refugi de la cartoixa de Farneta, es va guanyar el sobrenom de “cardenal de la pau”, perquè va refusar signar la carta col·lectiva a favor de Franco i, per mitjà del canonge Rial, que el va representar a Tarragona, propugnà el restabliment del culte públic i la normalització de relacions amb la República. En canvi, el cardenal Gomà, arquebisbe de Toledo, instal·lat a Pamplona, va esdevenir el principal teòleg de la cruzada, juntament amb el també català Enric Pla i Deniel, bisbe de Salamanca. El bisbe Cartanyà feia de secretari de Gomà i s’encarregava de col·locar els sacerdots catalans fugitius en parròquies de Castella o d’Andalusia, on havien de prestar un gran servei. Cal esmentar el poc conegut Justí Guitart, bisbe de la Seu d’Urgell. Era íntim i gran conseller de Vidal i Barraquer. Tots dos havien entrat al seminari essent advocats i, cosa rara aleshores, es tutejaven. Guitart va passar quasi tota la Guerra Civil a Sanremo (Itàlia) i no va entrar a l’Espanya franquista fins que semblava que les tropes del general Franco anaven a ocupar la seva diòcesi. Acabada la Guerra es va negar a col·laborar en la repressió franquista.