Al port de Barcelona, durant la Segona República, les relacions de treball foren substancialment conflictives. Això no obstant, la tipologia d’aquesta conflictivitat fou canviant, i es modelava no tan sols d’acord amb l’actitud dels diferents col·lectius obrers presents, sinó també amb l’acció dels qui els contractaven i de l’administració pública. L’any 1931, la conflictivitat laboral generà una activitat vaguística excepcional, amb més del 70% de jornades no treballades per vaga. Tot i les tensions, el conflicte es va mantenir inicialment dins d’allò que els contendents consideraven uns límits legítims. Els treballadors es declaraven en vaga per aconseguir reivindicacions laborals, la patronal aprofitava les discòrdies dels diferents sectors obrers per enfrontar-los entre ells, i també emprava esquirols per a trencar les vagues. Al seu torn, els estibadors feien servir la coacció en contra dels esquirols. Però, finalment, en no poder assolir-se la pau social amb els mitjans habituals, es va recórrer a l’ajut del Govern Civil i la Guàrdia d’Assalt: s’aplicà la repressió directa, amb el resultat de la mort d’un treballador, i s’aconseguí la fi d’aquest cicle de vagues. El 1932, s’apaivagaren els ànims al moll. Però la lentitud en l’aplicació de les reformes laborals promeses i la implantació dels jurats mixtos donaren lloc a un nou període d’enfrontaments el 1933. A diferència del 1931, les vagues del 1933 es caracteritzaren principalment per l’ús de la violència per part dels obrers. Aquesta violència fou, a la vegada, discriminada —amb quatre atemptats contra capatassos i empresaris— i indiscriminada —amb un mínim de tres assassinats i deu ferits entre els esquirols—. A més, no va ser fruit de l’acció d’un grup aliè als treballadors, sinó que la protagonitzà un sector d’aquests, i va respondre a la clàssica estratègia sindical de recurs simultani a la negociació i a la pressió violenta per a la consecució dels seus objectius. La previsible resposta de les institucions també posà fi a aquest cicle reivindicatiu.
A partir del 1934, la conflictivitat laboral al moll canvià completament les seves manifestacions: pràcticament desaparegueren les vagues, però sorgí una altra via d’expressió del descontentament. La simulació i la provocació d’accidents laborals es convertí en una autèntica plaga, que afectava directament els empresaris, car tenien a càrrec seu la contractació de les assegurances i sovint eren ells els propietaris de les mútues d’accidents. L’envergadura d’aquesta pràctica portà a la reforma de la legislació laboral en aquest aspecte, i a l’establiment d’una normativa específica per als treballadors portuaris. El 1936 s’inicià un nou cicle vaguístic, però tot i generar-se a partir de les reivindicacions de sempre, va estar marcat pel clima de preguerra civil que es respirava en el conjunt de la societat espanyola.
La forma canviant de la conflictivitat laboral al port, i l’aplicació simultània de tàctiques violentes, combinades amb altres de negociadores, era d’una naturalesa tan ambigua com la de les mateixes relacions de treball al moll, on diàriament s’entrecreuaven la col·laboració i el conflicte. La capacitat de treball en condicions difícils s’avenia amb els interessos empresarials, car permetia reduir els nivells de supervisió de la feina i feia acceptables condicions de treball insegures. D’altra banda, els treballadors mantenien una tradició d’independència que definia la seva actitud davant la millora de les condicions laborals i els impulsava a resistir els canvis en les pràctiques de treball quan els afectaven negativament, adoptant en cada cas les mesures més apropiades. Però, tot i existir diferents manifestacions de la conflictivitat entre les vagues i el frau als accidents, diversos factors contribuïren a fer de la violència l’element comú. Les lluites per l’hegemonia laboral, mantingudes aleshores entre la llibertària Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General de Treballadors (UGT), s’exacerbaren, car el reconeixement sindical anava aparellat amb l’exclusió dels perdedors del treball portuari. A partir del 1931, les iniciatives d’algun sector obrer per tal d’assumir directament les tasques de càrrega i descàrrega dels vaixells, prescindint dels seus patrons, representaren una greu amenaça per a aquests i transformà el conflicte laboral en una lluita per a la supervivència, fet que explica la virulència d’algunes de les accions de la patronal. L’ambient de treball, exclusivament masculí, facilitava la rudesa en el comportament del col·lectiu obrer, vinculada a l’afirmació de la virilitat dels treballadors. Així, “no és home qui no ” era una fórmula típica dels líders per tal d’estimülar-los a emprendre accions on es posava en perill la seva continuïtat a la feina. Finalment, el partidisme dels òrgans estatals, juntament amb l’absència d’hàbits negociadors sòlids, impedia el paper arbitral de l’administració per a suavitzar les tensions. Per tant, no resultava excepcional que fossin els mateixos contendents els qui defensessin els seus interessos sense intermediaris. Per tot això, al moll, el recurs a la violència física per a resoldre les diferències no era patrimoni exclusiu dels “exaltats” de la CNT, sinó també dels “moderats” de la UGT i de la “pacífica” patronal. Bona part dels líders d’un i d’altre sindicat, com també alguns capatassos, posseïen pistoles, armes que no sols servien per a fer atemptats o per a defensar-se’n, sinó que s’ostentaven per a intimidar.
La consideració de la violència com un valor cultural i la seva relació amb el context sociopolític permet copsar, al marge del judici moral que mereixi, la racionalitat del seu paper en les relacions laborals al port els anys trenta. Aquesta aproximació també és útil per a entendre les estratègies adoptades pels treballadors, que a partir del 1934, després d’haver estat derrotats en la guerra oberta contra la patronal, optaren pel frau en els accidents de treball com a principal mitjà per a expressar el descontentament i millorar les seves condicions de vida. Sota la cobertura donada per la nova legislació sobre accidents de treball, per la qual havia d’abonar-se una indemnització als accidentats fins a la seva curació, s’estengueren pràctiques irregulars que ja existien de temps. Així proliferà entre els estibadors de Barcelona la simulació d’accidents, però a més se’n provocaven deliberadament, i també es prolongaven els períodes de baixa laboral evitant la cicatrització de les ferides. Només unes condicions culturals i sociopolítiques com les ja descrites podien fer acceptable per als treballadors l’exercici d’una de les màximes expressions de la violència, la representada per l’agressió contra un mateix, l’autoviolència.