El teixit social i associatiu

Abans d’endinsar-se en l’evolució associativa dels Països Catalans durant l’etapa republicana convé remarcar com s’ampliaren a poc a poc els sectors socials amb presència pública, com a conseqüència del sorgiment de l’anomenada societat de masses. Aquest procés, que naturalment no té una data concreta, s’anà assolint en les dècades dels anys vint i trenta, i significà una lògica ampliació del fet associatiu, com també l’aparició de nous focus de conflicte social.

El canvi més important correspongué a la immigració massiva que es desplaçà a l’àrea barcelonina durant els anys vint. És un fet quantitativament importantíssim, i fou un dels punts forts del debat social de l’etapa republicana. Les xifres, aportades per Josep Termes, són ben clares. Si entre el 1900 i el 1910 el saldo migratori català fou positiu en poc més de 30 000 persones, el de la dècada següent ultrapassava les 200 000, i el corresponent als anys 1920-30 era de 321 000 persones, concentrades sobretot a la ciutat de Barcelona i el seu àmbit d’influència més pròxim. La major part dels immigrants procedien del País Valencià, però sobretot de Múrcia i Almeria, encara que en bona mesura foren coneguts genèricament com a “murcianos”. Lògicament, aquest fet va tenir un fort impacte en una societat que no estava acostumada a aquest tipus de moviments demogràfics, i fou un element de discussió que pretenia servir per a explicar la radicalització del moviment obrer català o el trencament dins la CNT entre el sector oficial i els Sindicats d’Oposició. Una sèrie de reportatges del periodista Carles Sentís a la revista “Mirador” el 1932 sobre les condicions en què es produïa aquesta immigració van acabar de posar llenya al foc, i van provocar reaccions dels afectats directament, la Casa Regional de Murcia y Albacete, i sessions específiques d’ajuntaments com el de Barcelona i el de l’Hospitalet, i també del Parlament de Catalunya. En el cas concret de l’Hospitalet, on la població immigrada gairebé igualava l’autòctona, la tensió social motivada per la proclamació del comunisme llibertari del desembre del 1933 va portar a la identificació “FAI— immigració-la Torrassa”. El debat sobre els beneficis i els inconvenients d’aquest procés immigratori va generar alguns estudis, entre els quals cal destacar els de Josep A. Vandellòs, Catalunya, poble decadent, i, especialment, La immigració a Catalunya, tots dos publicats el 1935.

L’altre sector que esdevingué agent social organitzat fou el dels joves. En el context del període d’entreguerres, l’atenció cap als joves era un fet comú arreu. Calia aconseguir models organitzatius capaços d’enquadrar socialment aquest sector emergent en el context d’una societat de masses. Alhora, les opcions polítiques més radicals veieren en els joves la possibilitat d’una avantguarda lluitadora. Per això, per a tots aquells que tenien projectes de regeneració i, en definitiva, de modelació d’un home nou, el control i l’enquadrament dels joves esdevingué un objectiu vital. En el cas català aquesta preocupació coincidí en el temps amb la Dictadura, la qual cosa no permeté que fos prou explícita fins més endavant. En concret, ja en els últims temps de la Dictadura, l’any 1928, s’encetà un debat sobre la formació de la joventut. Cap dels protagonistes no discutia la importància del tema ni la seva oportunitat, ni el debat contraposà dues opcions contradictòries, sinó més aviat complementàries. La motivació era la mateixa: allunyar els joves de les diversions superficials que els oferia la societat per a fer-los uns actors socials conscients, íntegres moralment i impregnats dels valors dels deures cívics. La divergència sorgia en la manera de fer-ho. Quan s’encetà la polèmica, el 1928, Carles Cardó sostenia que calia prioritzar l’educació de la intel·ligència. Per contra, Batista i Roca posava l’èmfasi en l’educació del caràcter. Preocupat per aquestes qüestions, un any abans Batista ja havia ofert una conferència en què exposava diversos models d’organitzacions per a l’educació dels joves, entre els quals es referí als balilla italians, els sokol txecs i els boy scouts anglesos, i s’inclinava per aquests últims. Per això, a partir d’aquell moment Batista es dedicà a organitzar tot un entramat operatiu per tal de dur a terme el seu projecte de regeneració de la joventut catalana, entre els quals figura l’edició de la revista “Excursionisme” (1928), a la qual poc temps després afegiria el subtítol de “Revista de joventut”; la creació del Secretariat de Coordinació de Treballs Excursionistes (1929), amb un pla de formació moral de la joventut; la fundació de Palestra (1930), i d’altres. De fet, tota aquesta preocupació no fou gens aliena a l’organització de seccions juvenils dels grups polítics, com les Joventuts de la Lliga, organitzada el 1930 i refosa el 1933; de les Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català (JEREC), creades al final del 1931, i que assoliren prop dels 10 000 afiliats; o fins i tot de les Joventuts Llibertàries, creades el 1931 com a secció de cultura i propaganda de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Finalment, cal afegir entre aquests sectors emergents el de les dones. Encara que és cert que el reconeixement del vot femení a la Constitució republicana no fou fruit directe de l’activitat de cap moviment sufragista, també ho és que la presència pública de la dona fou força important en aquest període, encara que fos en una posició subalterna. Cal recordar, si més no, la recollida de signatures per al referèndum de l’Estatut, la presència d’espais específics a la premsa, el major desenvolupament d’organitzacions específiques, i finalment l’organització sectorial femenina dins els grups polítics, com es veurà més endavant.

La rica estructuració associativa i el component cívic

Els aires de llibertat del període 1931-36, amb la construcció d’un entramat polític nou, amb la Constitució republicana, l’Estatut de Catalunya i els altres projectes autonomistes, i també la radicalització de la lluita política tant parlamentària com social, incidiren fortament en l’estructura associativa. d’una banda, van promoure una atenció preferent a la lluita partidista en detriment del paper que havien representat les plataformes associatives, que, a més, tenien el repte de reconsiderar la seva funció en aquesta nova etapa. De l’altra, la radicalització deixava en un segon terme diverses entitats, en especial aquelles que havien tingut fins llavors un paper simbòlic i representatiu rellevant, però dins dels rengles del catalanisme conservador, i que ara es trobaven ultrapassades per la nova hegemonia social i política. Inversament, es produí un important desenvolupament d’altres tipus d’entitat, sobretot d’associacions d’arrel molt popular, especialment els ateneus obrers, populars o llibertaris. Aquest procés es produïa sota els efectes, encara molt pròxims, de l’acció repressiva que la Dictadura havia menat contra l’associacionisme català, i que havia arribat a la clausura d’entitats com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), l’Orfeó Català o el Futbol Club Barcelona, per citar-ne només algunes de les més representatives, tot i que el fenomen fou quantitativament molt estès.

També es pot parlar, en general, d’una dinàmica àmplia de democratització interna de les entitats que potenciava la possibilitat d’actuació dels associats, els quals assolien un paper més dinàmic, en un moment en què el món associatiu, davant les noves perspectives politicoinstitucionals, començava a posar l’èmfasi en el paper de servei a la societat. Això féu que les noves institucions polítiques no se sentissin amenaçades per aquest paper associatiu, sinó que es produís un cert repartiment de papers que funcionà de manera similar més enllà de les diferències ideològiques.

Les dades facilitades pels estudis de Pere Solà són força indicatives de l’increment del teixit associatiu en aquells anys, malgrat les restriccions que seguiren certs períodes d’inestabilitat política —com els fets d’Octubre del 1934—, i, inicialment, el tancament de moltes entitats durant la Dictadura. Tot i aquestes dificultats, Solà detecta per als anys 1930-36 la inscripció de 3 599 noves entitats a la província de Barcelona, cosa que representava la constitució de 514 entitats noves cada any, mentre que les primeres dècades de segle experimentaren ritmes d’increment anual força més lents (1900-09: 344; 1910-19: 375; 1920-29: 403). A les comarques de Girona, les xifres aportades per Solà també mostren un notable augment, amb 1 326 noves entitats, només superada per la segona dècada del segle. Però, tal com s’ha vist, l’increment percentualment més espectacular és el dels ateneus populars. En aquest àmbit, a Catalunya s’havien creat 36 entitats entre els anys 1900 i 1910, 12 entre el 1911 i el 1920, i 6 entre el 1921 i el 1930. Per contrast, entre el 1931 i el 1938 se’n fundaren 54, una xifra prou significativa. Al País Valencià, tot i no disposar de dades homologables, Josep Cucó defensa l’existència en aquells anys d’una rica xarxa associativa valenciana, basada sobretot en casinos, societats obreres i agrupacions musicals.

A banda les dades, cal remarcar que tan important com la quantitat de noves plataformes creades era la possibilitat d’expressió i d’incidència pública. I aquest fet es palesà clarament en el propici clima de la República.

En un marc de reivindicació nacional com la dels Països Catalans, les associacions nacionalistes van acomplir un paper important en l’efervescència autonomista del moment. Tot i això, però, amb papers diversos en els diferents territoris, atès els diferents graus de concreció política d’aquelles aspiracions. Al Principat, la clara assumpció política del fet nacional per les forces polítiques majoritàries els donava la iniciativa. Així, associacions nacionalistes com Palestra, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) (7 813 socis el 1933), el CADCI, entre d’altres, van tenir un paper de reforç de l’actuació política dels partits catalans en defensa de l’Estatut, demostrada amb la manifestacció d’entitats i ciutadans per l’Estatut íntegre del 24 d’abril de 1932, convocada pel CADCI. Alhora, aquestes entitats mantenien una tasca constant d’agitació nacionalista, a través de cursos, propaganda i actes diversos, que reforçaven la idea de participació cívica de la societat civil en tot allò que atenyia el futur del país.

Al País Valencià i a les Illes, les dificultats que les forces polítiques trobaren per a l’articulació de propostes unitàries va esperonar algunes associacions nacionalistes a prendre un paper molt més actiu, fins i tot promotor, com és el cas de l’Associació per la Cultura de Mallorca (ACM), impulsora de l’avantprojecte d’estatut de les illes Balears. Aquesta entitat, que disposava, a més de la seu a Palma, de diverses delegacions a tota l’Illa, havia estat fundada el 1923 i era presidida el 1931 per Emili Darder-futur batlle de Palma—, al qual succeïren Miquel Massutí (1932-33) i Josep Sureda (1934-36).

En el cas valencià, en la comissió que redactà l’avantprojecte d’estatut valencià (1932) cal remarcar la presència del Centre de Cultura Valenciana, el Centre d’Estudis Econòmics, l’Ateneu Mercantil i el Col·legi d’Advocats, a més dels partits polítics. De fet, poc després de proclamar-se la República, fou Lo Rat-Penat qui convocà una assemblea de forces vives del País Valencià per redactar l’estatut. Gairebé en paral·lel es produí una convocatòria de l’Ajuntament de la capital, motiu pel qual aquella “societat d’amadors de les glòries valencianes”, com s’intitulava sovint, desconvocà l’assemblea en favor de la iniciativa municipal. Al País Valencià també fou important l’impuls d’aquesta mena d’associacions per a donar base a la normativització de l’idioma. En aprovar-se el 1932 les anomenades Normes de Castelló, juntament amb el suport de 52 escriptors hi havia el de 14 entitats culturals, entre les quals Lo Rat-Penat. La històrica entitat valenciana, presidida aleshores per Nicolau Primitiu Gómez, que en aquella etapa demanava la cooficialitat del valencià, celebrà les festes del Renaixement valencià (1933) i també va promoure diverses inciciatives en favor d’un estatut d’autonomia. Cal esmentar, així mateix, la Societat Castellonenca de Cultura, un altre pilar de l’associacionisme cultural valencià.

D’aquesta manera, es pot dir que entitats com ara Acció Cultural Valenciana, creada el 1930 amb l’impuls, entre d’altres, de Manuel Sanchis Guarner, l’esmentada Associació per la Cultura de Mallorca, o la Protectora van tenir un paper molt important en la concreció pràctica de l’ambient nacionalista que es respirava, tot fent conferències, propostes d’expansió de l’ús de la llengua catalana, etc. Es tractava, en definitiva, de complementar l’acció política amb un profund component cívic, que prenia en molts casos una línia nacionalista.

Aquestes entitats també van tenir un protagonisme actiu a l’hora de fomentar les relacions entre els Països Catalans, territori que en aquell moment era anomenat més correntment Terres Catalanes, Terres de Llengua Catalana o Catalunya Gran. En aquest espai, doncs, les interrelacions partiren en bona mesura de l’activisme cultural. Així, per exemple, l’Associació per la Cultura de Mallorca feia de delegació mallorquina de Palestra i de comissió delegada local de l’APEC. Igualment, aquesta última mantenia relacions preferents amb el Centre d’Actuació Valencianista i el Centre Nacionalista Valencià, i afavorí el fet que el 1934 es fundés l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (APEV), sota el guiatge de Carles Salvador. Aquesta associació tenia com a precedent una Oficina d’Acció creada pel mateix Salvador el 1921. En la creació definitiva, el 1934, de l’APEV hi participaren, entre d’altres, Enric Orts, Robert Morader, Enric Valor, Ismael Rosselló i Gaietà Huguet, que advertien clarament: “Fem-nos compte que anem a començar el regenerament d’un poble que té un passat esplendorós i l’ha perdut perquè li mancà escola”.

Dins d’aquest associacionisme cívic —i podríem dir que parapolític— hi havia, a més del que era fonamentalment nacionalista, els d’àmbits catòlics i obreristes. Pel que fa al món catòlic cal remarcar el paper exercit per la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), entitat creada el 1931 per mossèn Albert Bonet, presidida per Fèlix Millet i amb Pere Tarrés com a vicepresident. Aquesta entitat pretenia treure el catolicisme català de les mans de l’integrisme, i es definia com a moviment cristià, juvenil i catalanista. Com recollia el seu decàleg, publicat l’any 1932, el fejocista es definia tant per aplicar la concepció cristiana a tots els aspectes de la vida com per la implicació en els problemes socials, l’exercici de la ciutadania activa, i també per una gran dedicació a la vida de l’organització amb un concepte de militància compromesa. l’acció d’aquesta federació s’adreçava sobretot als joves. Se’ls oferia formació ideològica, però també lleure. En el primer dels casos, a través de cercles d’estudi dedicats a la reflexió sobre dos temes, la qüestió religiosa i la qüestió social. Pel que fa al lleure, bàsicament feien bàsquet i excursions. La presència pública de l’associació es vehiculava a través del setmanari “Flama”, publicat des del desembre del 1931, que cohesionava els seus membres alhora que n’oferia públicament el discurs. El 1934, en celebrar el seu I Congrés General, la Federació aglutinava 165 grups de joves i 200 grups d’avantguardistes (nois de 10 a 14 anys), la qual cosa representava conjuntament més de 10 000 membres. En esclatar la Guerra Civil, aquestes xifres s’havien incrementat força, ja que arribaren als 14 000 fejocistes (15-35 anys) i 8 000 avantguardistes (10-14 anys); és a dir, 22 000 membres.

Pel que fa al món obrer, cal destacar que fou el sector on el fet associatiu tingué un creixement més gran durant aquesta etapa, concretada en l’expansió dels ateneus obrers, i dins d’aquells, el dels ateneus llibertaris. Els ateneus populars i obrers van tenir molta importància per la feina d’instrucció i de dinamització cultural i cívica que feien a barris i a ciutats petites i mitjanes. Però a més, a Barcelona en destacaren alguns especialment per la gran quantitat de socis que aconseguiren i per la rellevància i la influència de les seves activitats. Sorgit com a conseqüència directa de la repressió de la Dictadura, l’Ateneu Polytechnicum, fundat el 1924, fou un referent que altres ateneus més petits miraren d’imitar. Fou presidit durant els anys trenta per Josep Xirau i combinava els cursets de preparació i formació universitària, que el curs 1931-32 aplegava prop de 800 inscrits en tretze cursos diferents, amb una activitat regular de seccions com la literària, la d’estudis econòmics, polítics i socials, la d’excursionisme, a més d’una biblioteca notable.

Un altre ateneu que ja era important abans de la República, però que va mantenir una notable presència social en aquells anys fou l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), fundat el 1903. Durant la República, l’AEP participà en el projecte dels Estudis Universitaris per a Obrers, oferia classes gratuïtes de batxillerat, que assoliren l’homologació acadèmica precisament a partir del curs 1931-32, i impartí multitud de cursos sobre música, estudis cooperatius, geologia, química, formació professional, esperanto, etc. També disposava el 1932 d’una biblioteca amb 7 000 volums. A més, aconseguí una gran projecció amb campanyes i congressos ciutadans. Així, organitzà els congressos d’educació general (1932) i d’educació social (1933), presidits per Jaume Serra i Húnter, a més de participar en la Conferència sobre l’atur forçós (1933) i la de la Ciutat de Repòs i de Vacances. A més d’enriquir-se intellectualment, els socis de l’Enciclopèdic, que eren uns quants milers, gaudien també d’una secció d’Excursions i una de Gimnàstica i Esports.

Entre les nombroses propostes noves dins d’aquest àmbit es pot remarcar l’Ateneu de Palma, creat el 1931 i presidit per Nicasi Pou Notario, entitat que féu molts esforços de difusió cultural, o l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat, fundat el 1932, i un dels pocs ponts de diàleg d’una ciutat conflictiva.

Els ateneus estrictament llibertaris van ressorgir amb força en acabar la Dictadura. S’anomenaven llibertaris o racionalistes, i en força casos incloïen escoles laiques i actives, que s’aplegaren en la Federació de Centres de Cultura Racionalista (1933), promoguda per la revista “Nueva Humanidad”. Organitzaven debats i xerrades que intentaven formular una veritable cultura alternativa, i també s’ocupaven del lleure dels seus membres, sobretot amb excursions. En molts ateneus, no únicament els llibertaris, s’hi aixoplugaven seccions o entitats esperantistes, que basaven la seva feina en l’ensenyament de l’esperanto. El 1931 la Federació Esperantista de Catalunya aplegava 16 grups i més de 500 adhesions individuals.

Els estudiants també van avançar amb noves organitzacions. És prou coneguda la constant agitació que va mantenir la Federación Universitaria Escolar (FUE), creada el 1927, en els últims anys de la Dictadura, tant a Barcelona com a València, en l’etapa que presidia el mallorquí Antoni Maria Sbert, tant com a reacció contra els privilegis de les universitats confessionals com per raons pròpies de la situació política del moment. Després de la proclamació de la República el 1931, la FUE fou prou forta per a ocupar la Universitat de València. A més d’intentar incidir en la política general universitària, la FUE es consolidà a València com una gran organització, i oferia als seus membres teatre, esports, colònies escolars i altres activitats. Entre el 1931 i el 1934 s’enfrontà constantment a una altra organització estudiantil, la Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC), creada el 1921, que durant aquests anys sempre fou molt activa però minoritària. El panorama estudiantil valencià es completava amb l’Associació Valencianista Escolar, creada el 1932 i de signe valencianista, la qual organitzà una Universitat Popular Valencianista, que s’inicià el 1934.

A Barcelona, el procés cap a la Universitat Autònoma (1933) afavorí la creació de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) el 1932, que sorgí de grups de la FUE barcelonina i d’antics membres de l’Associació d’Estudiants Catòlics. El seu primer president fou Joaquim Granados. La dinàmica de l’entitat combinava la defensa dels interessos pràctics dels estudiants amb l’organització d’activitats esportives, culturals i artístiques. Participà activament en les polèmiques entorn de la catalanització de la universitat, i d’ençà dels fets d’Octubre del 1934 —que li comportaren la clausura de diversos locals— s’enfrontà a nuclis falangistes. Pel seu caràcter nacionalista, va promoure la trobada d’estudiants dels Països Catalans i d’Occitània, representats per membres de l’Associació Valencianista Escolar, l’Associació per la Cultura de Mallorca i l’Associacion Generala d’Estudiants de Montpeller. d’altra banda, el projectat I Congrés Nacional d’Estudiants Catalans no se celebrà fins al desembre del 1937.

En un altre nivell, el 1935 es fundà la Federación Estudiantil de Conciencias Libres, que sorgí entre joves estudiants llibertaris de l’Escola del Treball de Barcelona.

També es produí l’eclosió de les dones en l’esfera pública. Com ja s’ha vist, el mateix debat politicoelectoral les posà al centre de l’atenció pública, i això tingué una projecció associativa. Una de les entitats més importants creades en aquest moment fou el Club Femení i d’Esports, que en fundar-se el 1928 tenia el nom de Club Femení d’Esports, definició que després va ampliar en afegir la “i”. El seu lema era “feminitat, esport i cultura”, i en definitiva promocionava el paper tradicional de mare, però amb un aire renovador; és a dir, la dona com a heroïna de la regeneració. El Club Femení i d’Esports ultrapassà el miler d’associades, i s’estructurava en cinc comissions, que defineixen els àmbits d’interès: comissió de cultura, comissió de turisme i excursions, comissió d’actuació social i propaganda, comissió d’educació física, sanitat i higiene, i comissió d’esports.

D’altres entitats de dones impulsades durant aquells anys tenien una tasca política, com ara Dones contra el Feixisme i la Guerra, creada el 1934, en la qual participaven dones de tots els sectors d’esquerres, i que de fet fou un precedent de la Unió de Dones de Catalunya, sorgida en plena Guerra Civil, el 1937. Les dones anarquistes també van crear, després de diverses polèmiques internes, l’organització Mujeres Libres a l’abril del 1936, entitat que preconitzava alhora la lluita social i la lluita feminista.

En un altre nivell caldria dir que també els partits polítics crearen organitzacions específiques per a les seves militants, encara que en aquest cas eren un element més dins d’una estratègia de difusió d’idees i captació de vots, sense que necessàriament s’assumissin nous plantejaments pel que fa al paper social de la dona.

Els valors de l’oci: esport i excursionisme i ciutadania

Entitats esportives creades a Catalunya. 1930-1938.

Molt relacionat amb el debat de la joventut que ja s’ha esmentat, els anys trenta sorgí al Principat una gran preocupació per a aconseguir un oci “responsable”; és a dir, que no funcionés al marge de les grans línies d’actuació cívica. Aquest fet, que s’intentava aplicar pertot, prengué un especial significat com a resposta davant l’eclosió d’una manifestació relativament nova de l’oci i l’espectacle: l’esport espectacle, que havia fet grans avenços al llarg de la dècada anterior. La llibertat recobrada possibilitava que aquesta qüestió fos objecte de debat públic i de concreció organitzativa. És en aquest marc que cal situar l’inici, tot i alguns precedents anteriors, d’una proposta programàtica d’esport cívic, que es concretà a través del lema “esport i ciutadania”, llançat des del setmanari “La Rambla”, creat el 1930 per Josep Suñol i Garriga. Els propulsors d’aquest lema procuraven de respondre al que Xavier Pujadas i Carles Santacana han anomenat la “cultura dels estadis”, i intentaren substituir amb èxit el discurs esportiu hegemònic del regionalisme. Des de “La Rambla” es pretenia associar aquest nou moviment amb tot el seguit d’activitats del que s’anomenava la nova Catalunya en construcció. Sota el lema ja esmentat es pretenia donar un impuls decidit a la pràctica esportiva i alhora diferenciar-se dels antics apòstols de l’esport més o menys elitista. Així, doncs, els elements definidors del moviment eren el foment de la pràctica esportiva per a tots els sectors socials, en especial el de les classes populars i també de les dones —en el cas d’aquestes darreres la pràctica esportiva encara era en discussió—, la crítica de l’esportista passiu (l’espectador), la vindicació d’una important relació entre l’esport i la cultura, entenent l’esport en un context de cultura física, i la idea que l’esport formava part del procés de reconstrucció nacional; és a dir, la catalanització del vessant públic de l’activitat. Aquest discurs tingué una certa efectivitat gràcies a l’enorme ritme de constitució d’entitats esportives de barri, seccions d’ateneus, i al procés de democratització i popularització de les ja existents. Entre el 1931 i el 1936 es constituïren a Catalunya 409 entitats esportives, un 59% de les quals a Barcelona. La resta, aquest 41%, demostra un notable impuls a les comarques, amb una gran capacitat de penetració en zones que havien estat força impermeables a la dinàmica esportiva. Entre aquestes entitats hi havia de tot. Algunes posaven l’accent en la integració de l’esport amb formes tradicionals de lleure, com la Societat Ball i Esport la Joventut del Casino de Cardedeu (1931), d’altres en la vinculació entre cultura i esport, com l’Agrupació Esportiva i Cultural de Manlleu (1931) o la Penya Femenina Pro-cultura i esports de Barcelona (1933), mentre que també n’hi havia d’altres que remarcaven el component obrer, com el Club Esportiu Proletari de Girona (1934) o la Joventut Esportiva Obrera de Sabadell (1936).

Un cas ben especial d’entitat esportiva fou el del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, el popular GEiEG. Aquest club, fundat el 1919, al principi dels anys trenta es basava en la pràctica exclusiva de l’excursionisme i de l’atletisme. Precisament en aquells anys, l’entitat es convertí plenament en un club poliesportiu. El 1934, sota la presidència de Pompeu Pascual, amb local i estatuts nous, es van crear les seccions de natació, bàsquet, esports de neu, ciclisme i boxa. Però el 1935 encara s’ampliaren les possibilitats, amb pilota basca i hoquei patins, i es mantingué també l’empenta cultural tradicional de l’entitat amb una nova secció d’arqueologia, que s’afegia a les exposicions de fotografia i al cinema amateur. Tot un conjunt d’activitat que convertia aquesta entitat en un punt de referència social obligat a la Girona republicana.

Però el que potser és més important en l’evolució esportiva associativa és la creació, el 1936, del Comitè Català pro— Esport Popular (CCEP), federació que en constituir-se aglutinava 28 entitats esportives, i que acabaria de donar cos teòric i difusió als ideals de l’esport popular. Els nuclis principals del CCEP eren l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el Club Gimnàstic Barcelonès, i el Club Femení i d’Esports, però també tenia l’adscripció de les seccions esportives d’ateneus obrers i populars, clubs purament esportius, centres excursionistes, de Barcelona i d’altres ciutats catalanes. Al País Valencià, un espai semblant al del CCEP al Principat, encara que més específicament obrerista, l’ocupava la delegació de la Federación Cultural Deportiva Obrera (FCDO), vinculada als medis socialistes. La formulació del CCEP, l’esport popular, feta el 1936, incorporava la noció d’antifeixisme als postulats de l’esport i ciutadania del primer bienni republicà, que en el camp de l’esport es vivia amb l’amenaça de l’Olimpíada de Berlín del 1936, en la qual es preveia fonamentadament l’aparició del racisme.

Al País Valencià i a les Illes el moviment de l’esport popular no es va manifestar, segurament perquè es trobaven en una altra fase de desenvolupament socioesportiu. Tanmateix, els anys trenta també foren importants en aquestes àrees. Al País Valencià es produí l’ascens del València Futbol Club a la primera divisió de futbol (1931), el València Hoquei Club assolí el triomf en el campionat d’Espanya i el boxador valencià Baltasar Belenguer-Sangxili guanyà el campionat del món del pes gall el 1935. Un any abans s’havia celebrat la primera edició del campionat valencià de bàsquet, amb la participació de sis equips, es constituí el Ski Club València i s’inaugurà la piscina de les Arenes. Tot un conjunt de fets que remarcaven l’ascens de la pràctica i l’espectacle esportius superadors d’una etapa centrada en el futbol i el ciclisme. A Mallorca la dècada dels trenta va servir per a anar completant el panorama esportiu illenc, afegint-hi noves especialitats a les ja tradicionals del ciclisme i el futbol, i per a construir un entramat federatiu local estès a diverses disciplines. Tanmateix, el ciclisme continuava essent l’esport illenc per excel·lència, com mostrà l’impacte públic de les morts al velòdrom del Tirador dels ciclistes Nicolau (1934) i Pou (1936). Pel que fa al futbol, cal recordar el canvi de nom, forçat per les circumstàncies polítiques, del principal equip mallorquí, que es transformà d’Alfons XIII en Club Esportiu Mallorca.

Al Principat, a banda dels intents més o menys reeixits de conduir l’activitat esportiva dins d’uns paràmetres precisos, es produí un increment importantíssim de nous clubs i una dinàmica de modernització concretada en noves fites. Pel que fa a la primera qüestió, cal assenyalar que les noves entitats creades en aquells anys es dedicaven sobretot al ciclisme, la natació, la boxa, la lluita, l’atletisme, la gimnàstica, el rugbi, el beisbol, el bàsquet, aquest darrer especialment en els medis catòlics. Es tractava, doncs, d’esports que podien ser practicats per entitats populars, però significativament deixaven de banda una activitat ja consolidada, el futbol. Aquesta pràctica vivia una crisi, també detectada al País Valencià, que resultava freqüent en els medis esportius, sobretot l’any 1931, per causa del creixement, segurament excessiu, del decenni anterior, que provocà una febre de professionalització que els clubs mitjans i petits no havien pogut seguir. Afegint-hi la pèrdua del poder simbòlic de molts clubs un cop desapareguda la Dictadura, i l’afebliment del poder d’atracció d’algunes de les figures sorgides els anys vint, s’obté el quadre complet de causes de la crisi, que, tanmateix, va ser beneficiosa per als altres esports.

En qualsevol cas, en la dècada dels trenta es visqué el fenomen popular de l’eclosió d’algunes figures, com el boxador del pes ploma Josep Gironès; el ciclista Marià Cañardó, que ajudà a popularitzar encara més la Volta Ciclista a Catalunya (vencé en les edicions de 1928-29-30-32-35-36-39), competició que fou transmesa per ràdio per primer cop el 1934. En el ciclisme de pista continuava destacant el mallorquí Miquel Bover, que aconseguí grans actuacions al velòdrom palmesà del Tirador, mentre l’atleta Carme Soriano, entre d’altres, esdevenia el mirall de les possibilitats de les dones en els esports. I es començà a atorgar carta de naturalesa a l’esport com a fet econòmic, amb la celebració, l’any 1934, del I Saló del Turisme i Esports dins la Fira de Mostres de Barcelona.

L’excursionisme i l’escoltisme

El lema “esport i ciutadania” s’associà de bon principi a una altra formulació, excursionisme i ciutadania, que tenia el contingut que ja s’ha esmentat, però aplicat a aquesta pràctica que, d’altra banda, era considerada per alguns com l’esport més democràtic. La tradicional convivència dins l’excursionisme d’un fet cultural i d’un altre més estrictament esportiu, hi ajudava força. I el directiu Pujol i Algueró acabà de popularitzar-lo en publicar un llibre anomenat precisament Excursionisme i ciutadania.

En el terreny pràctic, cal considerar que l’excursionisme havia estat força perseguit per la Dictadura, que fins i tot havia suspès la Lliga d’Entitats Excursionistes. El 1930 es constituí una mena de continuació que va prendre el nom de Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i que va viure una etapa pletòrica de realitzacions, entre les quals la construcció del refugi de la Vall Farrera, inaugurat el 22 de setembre de 1935, el primer que construïa el Comitè Català de Refugis, creat el 1931. La FEEC arribà a assolir el 1936 la xifra de 293 entitats federades, de les quals 207 eren exclusivament excursionistes, mentre que la resta eren seccions excursionistes d’entitats d’altres camps d’actuació. Aquest increment es complementà amb el naixement, el 1931, de la Unió Excursionista de Barcelona, que el 1933 passà a anomenar-se Unió Excursionista de Catalunya (UEC) i que implantà un sistema nou de delegacions locals que li permeté un creixement molt notable. En el vessant esportiu cal remarcar que l’any 1935 un grup d’escaladors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular assoliren per primera vegada l’ascensió al Cavall Bernat de Montserrat. Pel que fa a la projecció internacional cal assenyalar l’organització a càrrec del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) a Barcelona del V Congrés Internacional d’Alpinisme el 1935. Al País Valencià la dinàmica excursionista era molt menor, i només hi havia una desena de clubs, entre els quals la Colla Excursionista El Sol de València.

Durant l’etapa republicana es consolidà l’escoltisme catalanista. Ja el 1928 s’havia organitzat el primer Aplec de Minyons de Muntanya, celebrat al Papiol, que comptà en l’acte de promesa amb la presència de Batista i Roca i de F. Maspons i Anglasell. El 1930 se celebrà el primer consell general de la Germanor de Minyons de Muntanya, estretament relacionada amb Palestra. De 100 minyons afiliats el 1930 s’arribà al miler el 1933, any en què llançaren una campanya de propaganda de la Germanor, amb un missatge regeneracionista i nacionalista. El 1936 els minyons estaven organitzats en trenta-set nuclis estables, dels quals dotze radicaven a Barcelona. La majoria eren en centres excursionistes i un terç en entitats catòliques; aquestes darreres tenien com a consiliari mossèn Antoni Batlle.

D’altra banda, el 1932 es constituí la Federació de Boy Scouts de Catalunya, lligada als Exploradores de España, de la qual se separà un any després. Tenien 800 socis, i el 1934 s’afiliaren a la FEEC. La competència amb la Germanor accentuà la catalanitat dels Boy Scouts, fet que es produí sota la presidència de Joan Soler i Damians, amb Francesc Pujol i Algueró com a vicepresident.

Després dels fets d’Octubre del 1934 es produí una aturada en el creixement de l’escoltisme. Albert Balcells i Genis Samper expliquen el fet per la divisió en dues organitzacions, la competència amb altres organitzacions juvenils tant dels partits polítics com els fejocistes, i també la cruïlla que marcava la politització. Excessiva per a alguns i massa feble per a d’altres.

L’àmbit folklòric i festiu popular

En aquesta etapa tampoc no es deixà de banda l’associacionisme del lleure, que mantenia un doble vessant recreatiu i cultural. Tanmateix, algunes de les seves plataformes van experimentar un cert retrocès pel que fa a la seva valoració social, perquè eren considerades massa ancorades en el passat. Aquest és el cas, com a exemple més notori, de l’Orfeó Català. Tot i mantenir una presència habitual, aquesta entitat tenia menys projecció perquè reflectia la imatge d’una entitat massa conservadora i catòlica, en l’ordre ideològic, i massa elitista i culta, a més de desbordada per l’eufòria republicana. La manca d’adaptació de l’Orfeó a aquesta conjuntura provocà un cert descens en el seu nombre d’associats —de 2 139 el 1931 a 1 827 el 1934—, i la cessió del paper d’entitat més representativa en el camp coral a l’Orfeó Gracienc, dirigit per Joan Balcell i de connotacions populars i progressistes. En aquest àmbit, la Germanor d’Orfeons de Catalunya garantí la coordinació, i celebrà aplecs a Manresa (1931), Tàrrega (1932) i Terrassa (1933). De fet, els problemes ja esmentats no eren exclusius de l’Orfeó, tot i que hi adquirien unes característiques especials. Entre els orfeons es produí una crisi d’identitat pel fet que la pèrdua del simbolisme assolit durant la Dictadura no es compensà amb un major nivell artístic o amb la renovació del repertori que oferien. En general, els dirigents no feien autocrítica, i al·legaven una suposada descatalanització. Aquells orfeons que basaven la seva existència en finalitats patriòtiques i folklòriques declinaren, i, al capdavall, es produí un estancament en el nombre de corals.

En aquella interessant intersecció entre activitat cultural de base i lleure cal inscriure l’acció dels grups de teatre amateur, que formaven part de casals, ateneus i altres associacions. Després del cop que significà la Dictadura, a les seves acaballes, el 1929, es constituí l’Associació de Teatre Selecte, que donà lloc el 1932 a la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, que editava el butlletí “Teatre”, i que fou inspirada, entre d’altres, per Francesc Curet, Josep Artís, Florenci Cornet, Josep Maria Folch i Torres i Tomàs Roig i Llop. El president honorari era Apel·les Mestres, i l’executiu, Lluís Masriera.

El moviment dels cors de Clavé, que no vivia el seu millor moment, assolí el 1936 la unificació de les dues federacions existents fins llavors. Així, l’Associació Euterpense dels Cors de Clavé (1901) i la Unió de Societats Corals i Orfeons de Clavé (1919) van donar lloc a la Federació Euterpense de Cors i Orfeons de Clavé, que publicava “La Aurora Claveriana”.

Dins d’aquest lleure folklòric és important, evidentment, l’evolució del món sardanista. El 19 de juliol de 1929 es constituí la Lliga Sardanista, presidida per Joan Llongueras, que celebrà la seva primera assemblea pel juny de l’any següent a Figueres, amb l’assistència de 21 entitats. l’assemblea següent, ja instaurada la República, es va viure amb força desinterès. La del 1932 introduí una novetat important, en afegir al si de la Lliga compositors i cobles, i a poc a poc la Lliga assolí una major representivitat. Així, si el 1933 tenia 18 entitats afiliades, el 1936 ja n’eren 52, a més de 47 compositors a títol individual. d’altra banda, el nombre de cobles que actuaven regularment es va mantenir estable fins el 1936 al voltant de la seixantena.

Al País Valencià el fenomen festiu s’articulava a través de fenòmens tradicionals com les bandes de música i les comissions festeres, però la transformació més important que va viure en aquells anys fou la relacionada amb les falles. De fet, es tractava d’un procés en què una dinàmica festiva d’un àmbit reduït passà a convertir-se en un gran fenomen festiu, associatiu, turístic, econòmic i simbòlic. Aquest procés va anar prenent forma durant la Dictadura; així, l’any 1927 s’organitzà el primer tren faller, que havia de portar visitants a les festes de València. l’any següent es constituí el Comitè Central Faller, que encetava un camí d’integració de les falles de barri dins d’un programa global, i que estimulà l’invent de nous actes del programa que esdevingueren habituals en aquestes festes. El Comitè donà lloc a l’Associació General Fallera el 1930, i pocs dies abans de proclamar-se la República, les falles del 1931 assoliren ja un programa d’actes de tota una setmana, la Setmana Fallera, que d’ençà del 1932 organitzà l’Ajuntament de la ciutat. El Comitè Central Faller s’encarregava bàsicament de recaptar fons, organitzant diversos actes que ho fessin possible. I sobretot era el motor de la unificació de la festa, creant rituals a compartir per totes les comissions de barri o carrer, com ara la reina fallera, l’himne faller o la revista fallera, elements que també ajudaven a la projecció exterior, turística, de la festa. Així, el 1931 es pot situar la primera edició de la Crida, el 1932 la de la Nit del Foc i el 1934 la de l’Exposició del Ninot. També es produí un altre fenomen digne d’esment: la festa de les falles va anar prenent un caràcter de festa regional, i s’anà estenent per la geografia valenciana, tot i que les de la capital no van perdre el seu paper principal. Així, entre els anys 1928 i 1936 es feren falles a trenta-un pobles valencians i inspiraren noves festes, com les fogueres de Sant Joan a Alacant, que imitaven el model de la capital de l’Horta d’ençà del 1928. Alzira, Burjassot, Borriana, Gandia, Llíria, Sagunt i Xàtiva ho feren amb més persistència. l’altra prova d’una expansió d’aquest fenomen propi d’un període de llibertats i de fàcil autoorganització des de la base fou l’important creixement, de prop d’unes vuitanta comissions falleres per any, dins la mateixa ciutat de València.