La guarnició de Barcelona, la més important dels Països Catalans, tenia una tradició conservadora i anticatalanista, parcialment transformada arran dels enfrontaments amb Primo de Rivera, que portaren al republicanisme i a la francmaçoneria força militars, entre ells Pérez i Farràs, Frederic Escofet i Vicenç Guarner.
L’aixecament militar del 1936 va tenir el suport de la majoria de l’oficialitat de guarnició a Barcelona, però ja s’havia consolidat un grup de republicans, minoritari però significatiu. Així, a l’estiu del 1936, a la colpista Unión Militar Española (UME), els militars republicans oposaven la Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA). La tensió entre ambdues va fer-se palesa el 2 de juliol quan, a la plaça de Catalunya, membres de l’UME atemptaren contra Críspulo Moracho, coronel del regiment d’infanteria d’Alcántara i membre de l’UMRA.
El 19 de juliol, la majoria dels comandaments de l’exèrcit participaren en la revolta. En canvi, foren lleials gairebé tots els militars destinats a les forces d’ordre públic. La fidelitat, en alguns casos, va ser producte de les conviccions polítiques, i en altres, del concepte de disciplina.
En prendre possessió com a comissari general d’Ordre Públic, el capità Frederic Escofet havia depurat l’oficialitat de seguretat i assalt, mentre que el seu cap de servei, el comandant Vicenç Guarner, preparava un pla contra la revolta. Aquest fou l’únic de tot l’Estat contra l’anunciat aixecament, i tan sols a Barcelona, els militars rebels van ser desfets per un desplegament de la policia ben estructurat i ben dirigit. El pes del primer xoc fou portat pel cos de seguretat i assalt, dirigit pel comandant Alberto Airando i els oficials a les seves ordres, fora de quatre capitans. El mateix passà a la Guàrdia Civil; defensaren la República el general José Aranguren, els coronels Francisco Brotons, Pedro Escobar i la majoria dels comandaments. Hi hagué, però, un petit grup rebel guiat pel comandant Agustín Recas.
La proporció va ser la inversa en les unitats de l’exèrcit. Malgrat tot, alguns comandaments mantingueren la lleialtat al govern. Amb poca energia, el cap de la VI Divisió Orgànica, el general Llano de la Encomienda, intentà controlar la revolta. El general Ángel Sampedro va oposar-se als oficials de la caserna de Pedralbes a punt d’aixecar-se, fins que va ser detingut després que el capità Mercader li engegués un tret de pistola, sense ferir-lo. El tinent coronel Felipe Díaz Sandino, el capità Alberto Bayo i altres oficials s’imposaren al capità Rafael Botana i als pilots de l’UME, que pensaven revoltar l’aviació. El comandant Antonio Sanz mantingué la disciplina al grup divisionari d’intendència.
El tinent coronel Roldán va poder revoltar el regiment d’Alcántara perquè el coronel Moracho era absent. El coronel Espallargas, del regiment de Badajoz, es negà a rebel·lar-se i va ser detingut amb el general Sampedro, el comandant Matamoros i el capità Secanell. Al regiment de cavalleria de Santiago, els revoltats detingueren el capità Ángel Algara i el tinent Adolfo Robles. Al Regiment d’Artilleria Núm. 1 el coronel Francesc Serra i el comandant José Lacleta s’oposaren a la revolta, i el capità Frederic Cunyat va sortir amb una columna però sense comandament i en ple combat va cridar els soldats a desertar, abans que el comandant Fernández Unzúe, de l’UME, li disparés un tret. Més pintoresc resulta el cas del capità Guillermo Reilein, del Regiment d’Artilleria Núm. 7, republicà conegut, a qui un estrany concepte de la solidaritat conduí a sortir amb els revoltats, després d’una votació entre els oficials del regiment.