Els cementiris sagnants de Mallorca

Quan el 1938 Georges Bernanos publicà la seva obra Les Grands Cimetières sous la lune, es desfermà una polèmica inacabable i en bona part estèril sobre la veracitat o la falsedat del seu testimoniatge. Encara avui hi ha qui en dubta en bloc, sense admetre que la repressió duta a terme a Mallorca fou despietada i cruel i que adquirí unes dimensions enormes, dins una illa petita i més aviat d’idees moderades. És cert que la visió de Bernanos en molts aspectes no és prou justa i lògicament està influïda per la seva manera de viure els esdeveniments de Mallorca, en els quals el seu fill Yves tingué una intervenció destacada. Però una anàlisi minuciosa dels fets demostra que en línies generals, els cementiris de Mallorca van acollir una enorme quantitat de cadàvers i que Bernanos tenia un coneixement de primera mà dels secrets de la repressió duta a terme per militars i falangistes, des d’un cert moment amb la col·laboració dels italians.

Ja l’11 de juliol de 1937, molts mesos abans de l’aparició del pamphlet de Bernanos a París, el cònsol britànic a Mallorca, Alan Hillgarth, adreçà al secretari d’estat del Foreign Office, Eden, un memoràndum confidencial sobre la situació a l’illa i els “assassinats polítics” —com els anomenà— que hi tenien lloc, inèdit fins ara. Aquest memoràndum es proposava d’explicar la veritat del que passava a Mallorca, per contrarestar els informes inexactes i exagerats apareguts a la premsa britànica i estrangera en general sobre les execucions i els assassinats irregulars ocasionats per la Guerra Civil a Espanya (resumeixo gairebé literalment les paraules mateixes de Hillgarth). Segons el cònsol britànic, el total de persones mortes a Mallorca des del 19 de juliol (cal remarcar que diu el 19 i no el 18, atès que el 18 encara fou pacífic a l’illa) de 1936 fins al 6 de juliol de 1937 oscil·lava entre 850 i 900 (moltes menys que no vol Bernanos, però moltes més que no voldrien altres). Aproximadament una quarta part d’aquestes persones havien estat assassinades per raons privades durant les primeres fases de la Guerra. En canvi, des del final de març del 1937 només hi havia hagut execucions després del que Hillgarth, sens dubte amb un optimisme excessiu, anomenava “consells de guerra constituïts decentment”. Hillgarth no havia estat capaç de trobar cap cas de dones o de nens morts, llevat del de les cinc infermeres afusellades per ordre del conde Rossi després del reembarcament de Portocristo. (La veritat és que sí que hi havia hagut dones executades, com Aurora Picornell i algunes altres comunistes). Tampoc no havia estat capaç de trobar casos de mutilació, de tortures ni de violacions, tot i que en realitat hi havia hagut de tot i molt. Només en un poble havia sabut d’una denúncia per diners o per xantatge. Amb tot, reconeixia que hi havia hagut molts casos d’assassinat innecessari i bestial, dels quals feia un breu resum.

El 19 de juliol de 1936 i els dies següents tots els principals defensors del govern d’esquerra foren empresonats, juntament amb altra gent simplement sospitosa de tenir simpaties esquerranes. Aquests presos arribaren a 1 400, gairebé tots homes. Segons la informació que havia rebut Hillgarth, cap d’aquests presoners no havia estat assassinat a la presó, ni hi havia hagut cap execució sense un judici previ, malgrat els rumors en contra. d’altra banda, molta altra gent que mai no havia estat empresonada fou assassinada als carrers, a les carreteres, als cementiris i al seu domicili mateix.

Després del desembarcament dels catalans, el 16 d’agost de 1936, aquests assassinats nocturns augmentaren i es mantingueren a un ritme accelerat durant les dues setmanes i mitja que l’enemic” romangué a l’illa. Aquestes execucions indiscriminades i injustificables en la majoria de casos foren propiciades per la ineptitud de l’alt comandament militar de l’illa. En aquests moments de descontrol, hi hagué morts no solament per error, sinó també per satisfer venjances privades: era molt fàcil convertir-se en falangista i matar de nit un enemic o una persona a qui hom devia diners.

L’arribada d’un enèrgic governador militar el mes d’octubre va restaurar la disciplina i va posar ordre, però continuaren les execucions sumàries de persones acusades de tenir simpaties esquerranes, socialistes per exemple, però que no podien ésser dutes davant un tribunal. Les execucions eren fetes per un escamot especial de la policia secreta i s’estenien als qui es trobaven a la presó, però contra els quals no es podia provar res: eren deixats anar de nit i ja no arribaven a casa seva.

Hillgarth va parlar diverses vegades d’aquest tema amb el cap dels falangistes, el marquès de Zayas, i amb el governador civil, Mateu Torres, i al febrer del 1937 s’adreçà tant al governador civil com al governador militar. Des d’aleshores, pràcticament no hi hagué més assassinats i l’atmosfera va millorar. El cònsol anglès, favorable a la causa franquista, considerava que les autoritats de Mallorca eren relativament indulgents i que el nombre total d’assassinats i d’execucions era inferior al que hom hauria pogut esperar d’"una nació que encara es trobava a l’Edat mitjana”. No cal dir que el seu testimoniatge, tan diferent del de Bernanos, confirma que els cementiris de Mallorca no deixaren de sagnar tràgicament.