Les grans batalles

La República va veure’s obligada a sostenir una guerra sense disposar d’un veritable exèrcit. El primer intent de constituir-lo fou un decret de Largo Caballero de 30 de setembre de 1936, que creà l’Exèrcit Popular, estructurat en brigades mixtes, batallons i companyies.

La militarització de les columnes de milicians fou costosa i llarga. Als Països Catalans va resultar diversificada. Fou senzilla a Menorca, on les forces militars havien mantingut la seva estructura malgrat l’eliminació de la major part dels oficials. Al País Valencià, l’antic exèrcit va combinar-se amb les milícies. Al Principat, la importància de l’anarcosindicalisme mantingué la vigència del sistema milicià.

Al govern central li mancaven possibilitats per a coordinar la guerra, ja que no existia ni estratègia sòlida, ni unitat d’acció ni de comandament, i es desconfiava de la figura d’un general en cap. Així, la conducció de la guerra fou defensiva fins ben entrat l’any 1937.

Després dels fets de Maig de 1937, el govern Negrín eliminà les últimes resistències a la militarització. Era un socialista moderat que necessitava assegurar el seu poder, fins i tot davant del seu mateix partit. Oposat a la tendència d’Indalecio Prieto, rebia suport d’una part del PSOE i de tot el PCE. Amb una estratègia de grans ofensives, planejades pel general Vicent Rojo, l’autoanomenat “govern de la victòria” esperava aprofitar la capacitat de l’Exèrcit Popular, ja foguejat per un any de guerra, i confiava que l’organització militar de la República podria atacar amb èxit les tropes de Franco.

Aquestes intencions eren limitades per les mancances d’armament. Les armes i les municions russes, les úniques de què es podia disposar, arribaven intermitentment i inoportunament a través de la frontera francesa. Sobretot, l’aviació es revelava fonamental però, malgrat l’ajut soviètic, topava amb enormes dificultats. d’una banda, els avions arribaven desmuntats des de la llunyana URSS, on hi havia les fàbriques i els parcs de material i recanvis, i d’altra banda la formació de pilots eficients era especialment dificultosa. A Catalunya, la falta de material volant va imposar una tàctica aèria defensiva, basada en l’aviació de caça destinada a tallar el pas als bombarders enemics.

Les columnes catalanes estaven inactives al front d’Aragó, des que no havien pogut entrar a les capitals de província. El 14 de febrer de 1937, Barcelona havia patit el bombardeig del vaixell italià Eusebio di Savoia, que produí 17 morts, sense poder contestar. I encara més perillosa fou la política de bombardeig aeri contra Catalunya, fruit de l’aproximació de la guerra al Principat, i, sobretot, de l’increment de l’aviació italiana a Mallorca combinada amb la voluntat propagandística de Mussolini, que pretenia presentar Itàlia com una gran potència aèria. Els avions italians van atacar objectius civils a tota la riba mediterrània i, especialment, al territori català, i es concentraren a Barcelona, on els bombardeigs es van multiplicar al maig i al juliol del 1937.

Al juny, el govern Negrín havia ordenat atacar Osca per terra, per tal de retardar l’ofensiva franquista contra Bilbao. Osca estava encerclada des del començament de la Guerra i els milicians que cobrien el front van ser reforçats per unitats militars de l’Exèrcit Popular del sector Centre, entre les quals figurava la XII Brigada Internacional comandada per l’hongarès Matei Zalka, general Luckacs. El dia 11 de juny, començà una ofensiva que no va revestir gran importància i que va fracassar. El dia 19, el front d’Osca va tornar a la passivitat mentre la guerra continuava en altres indrets.

Batalla de Terol: conquesta i pèrdua

Terol fou una ofensiva d’hivern iniciada pels republicans, a fi d’evitar una operació que Franco preparava contra Madrid. El plantejament va ser obra de Vicent Rojo i la direcció fou encomanada al general Hernández Sarabia, que tan sols va disposar de sis dies per a preparar la batalla.

El 15 de desembre de 1937, l’Exèrcit Popular atacà per sorpresa, en dues direccions separades per 20 quilòmetres. La tenalla republicana envoltà Terol, i el coronel Rey d’Harcourt, cap de la guarnició franquista, va resistir a la perifèria de la ciutat, fins que, el 22, fou obligat a replegar-se per la pressió dels republicans. l’Exèrcit Popular va ocupar la vila malgrat la resistència de Rey d’Harcourt i els últims defensors, parapetats dins alguns edificis.

L’única capital de província conquerida per la República al llarg de la Guerra va provocar un esclat propagandístic i aconseguí l’objectiu estratègic de distreure l’ofensiva contra Madrid. Els republicans, encoratjats, van interpretar-la com l’inici d’un canvi de tendència, mentre que en el camp contrari, acostumat a repetides victòries, va estendre’s la desorientació i el desànim.

Per a combatre aquests sentiments negatius, Franco va ordenar suspendre l’ofensiva projectada contra Madrid i recuperar Terol, tot concentrant les tropes i l’aviació que tenia preparades. El general Dávila va dirigir el contraatac franquista, que començà el 27 de desembre, i tres dies després va ocupar la Mola de Terol, que era la posició clau de tot el front. Els republicans van reaccionar quan, la darrera nit del 1937, va nevar amb tanta intensitat que les operacions van resultar impossibles; tots dos exèrcits van quedar immobilitzats, amb grans dificultats dels soldats, que defensaven les posicions gelades. La detenció de la lluita no va afectar els combats de l’interior de Terol, on, el 8 de gener de 1938, es va rendir el coronel Rey d’Harcourt i els últims defensors.

Les operacions es van reprendre el 17 de gener, quan el fred havia minvat. Un gran bombardeig franquista aclaparà les posicions republicanes, i fou seguit per un atac de tres dies, que tingué èxit. Els republicans es replegaren fins que quedaren empresonats entre els franquistes i l’Alfambra. Per a no cedir més terreny, van resistir en aquella posició desfavorable, i Franco els va piconar a partir del 5 de febrer, a la segona part de la batalla de Terol, anomenada també batalla de l’Alfambra. Els republicans, sense aviació i atrapats contra el riu, van fugir a la desbandada. Les tropes d’El Campesino (el general extremeny Valentín González), però, encara van resistir a Terol fins el 20 de febrer, quan, sols i a punt de resultar encerclats, van abandonar la ciutat. La batalla havia acabat amb un balanç desastrós per a l’exèrcit republicà, que sofrí grans pèrdues en homes i materials. Aquesta situació perfilava Catalunya com un proper objectiu militar.

Ofensiva d’Aragó i presa de Lleida

Franco va recuperar la iniciativa i, sense perdre temps, preparà un atac al front amb 100 000 homes, 1 000 avions, 200 tancs i 150 peces d’artilleria. Les exhaustes tropes republicanes del XIIè cos, part de l’XIè i algunes forces del XVIIIè, que defensaven el front, disposaven de 34 000 homes i 75 peces d’artilleria. La maniobra, dirigida per Dávila, es planejà en dues fases. La primera en dues direccions, una pel sud de l’Ebre fins al riu Guadalope, i l’altra pel nord fins al Segre. La segona fase havia d’ocupar el Maestrat per a arribar, després, fins a la Mediterrània.

La superioritat aèria franquista i la feblesa republicana van combinar-se per facilitar la maniobra de Dávila. El cos marroquí avançà des del 10 de març i el dia següent, esclafà els republicans de Codo i Belchite. Tres dies després, tot el front va esfondrar-se. El dia 12, el general Rojo va concentrar les Brigades Internacionals a Casp per intentar parar el desastre mitjançant una acció defensiva que resultà impossible, perquè els atacs de l’aviació aclaparaven els republicans, mancats de protecció. La situació va permetre un ràpid avanç franquista; el dia 13, el cos de Galícia trencà el front per Montalbán; el 14, una columna motoritzada italiana entrà a Alcanyís; el 16, la la divisió de Navarra ocupà els primers edificis de Casp; el 17, tropes franquistes entraven a Alcorisa i ocupaven Casp. d’altra banda, Barcelona va partir atacs aeris massius els dies 16, 17 i 18. Els recursos republicans eren tan minsos que Blum, el president francès, va escoltar les peticions de Negrín i reobrí la frontera, la qual cosa va permetre l’entrada d’armes, que havia quedat suspesa des del mes de gener.

Van arribar tropes republicanes des d’altres fronts, però no van ser-hi a temps. El dia 22, els franquistes atacaren els fronts de Saragossa i d’Osca, on hi havia fortificades les columnes catalanes des del principi de la Guerra. Dos cossos franquistes, el d’Aragó i el de Navarra, van desfer en poques hores els Xè i Xlè cossos republicans de l’exèrcit de l’Est, entraren a Tardienta i Alcubierre i aixecaren el setge d’Osca. A Quinto, les tropes de Yagüe van creuar l’Ebre per sorpresa. l’esfondrament del front al nord de l’Ebre era ja inevitable: el 26 de març va caure Fraga i, el 27, els franquistes van entrar a Catalunya per Massalcoreig. El seu proper objectiu era Lleida, on El Campesino preparava la defensa.

En aquell moment les tropes de Dávila van emprendre l’ofensiva del sud de l’Ebre. Amb un gran suport de l’aviació i de l’artilleria, el cos de Galícia va avançar trenta quilòmetres en dos dies. El XXIè cos republicà va clapir sense temps per formar una reserva amb tropes transportades d’altres fronts. Els franquistes arribaren al Cinca el 28 de març i ocuparen Mequinensa. El 29, quan la retirada republicana era dramàtica, el coronel Perea, militar professional de simpaties anarquistes, va ferse càrrec de l’exèrcit de l’Est.

Dues divisions franquistes (de Navarra i de Caballería) atacaren de costat el Vè cos, la unitat republicana més prestigiosa, i l’obligaren a retirar-se. Va quedar oberta una gran escletxa en el front republicà i, el 3 d’abril, El Campesino abandonà Lleida, que va caure el dia següent.

En ocupar el territori català, Franco suprimí l’Estatut i, el 9 d’abril, fou afusellat a Burgos Manuel Carrasco i Formiguera. Entre el 6 i el 8 d’abril, els franquistes van prendre Balaguer, Tremp i Camarasa; i, el dia 10, van establir un cap de pont sobre el Segre, on hi havia instal·lades les principals centrals hidroelèctriques que proporcionaven energia a Barcelona.

La decisió de Franco de desviar-se cap a València

Catalunya semblava a punt de caure quan Franco va parar l’ofensiva i va ordenar atacar València, objectiu de menor importància, amb poques possibilitats de defensa i aïllada de Catalunya des del 15 d’abril, en què els franquistes arribaren a la Mediterrània per Vinaròs.

Aprofitant la pausa, el Ministeri de Defensa de la República va començar a organitzar tropes per evitar que els franquistes travessessin l’Ebre, i va reorganitzar l’exèrcit de l’Est (Perea), que estava desplegat al nord de Catalunya. Mentrestant, les tropes de Franco ocupaven la Vall d’Aran, el port de la Bonaigua i, el 20 d’abril, arribaven a là frontera francesa de Lés.

El 22 de maig, amb la finalitat de retardar l’atac franquista sobre València i recuperar el territori al cap de pont de Seròs, l’exèrcit de l’Est va caure per sorpresa sobre les zones de Tremp i Balaguer. Un seguit de durs combats durant cinc dies va tancar-se amb un empat.

Al final del mes de maig, Rojo va reorganitzar les tropes situades a Catalunya, amb el nom de Grupo de Ejércitos de la Región Oriental (Hernández Sarabia), format per dos exèrcits, el de l’Est (Perea) i el de l’Ebre (Modesto), a més de les tropes de reserva, la defensa de Costes, i sis centres de reclutament, que cridaren els reclutes dels reemplaçaments dels anys 1925 i 1926.

La bossa de Bielsa

L’avanç franquista de la primavera havia aïllat contra la frontera francesa la 43a divisió republicana (Antonio Beltrán, El Esquinazao), que no pensava rendir-se, malgrat trobar-se en un terreny cobert de neu i a 1 500 metres d’altitud. Les dificultats d’alimentació impulsaren a evacuar els civils a França, al començament del mes de maig, però conservant les posicions militars. Cap a la meitat d’aquest mes, els franquistes van atacar, amb forces molt superiors, la resistència republicana, que es va mantenir fins el 16 de juny, quan, enmig de grans temporals, la 43a divisió es replegà cap a França pels camins de muntanya. Travessada la frontera i a requeriment de les autoritats franceses, 6 889 homes van triar tornar a Barcelona per continuar la guerra i 411 van ser enviats a la zona franquista.

Batalla de l’Ebre

La batalla de l’Ebre. Del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938.

A l’estiu del 1938, raons polítiques i militars avalaven un atac republicà a través de l’Ebre, quan Juan Negrín havia promès el “govern de la victòria”. Des de la batalla de Terol, la guerra no li era desfavorable. l’Exèrcit Popular s’havia dessagnat, mentre les desfetes, les nombroses baixes i la pèrdua de territoris desmoralitzaven la rereguarda, fatigada per la guerra, la misèria i els bombardeigs.

La creació d’un exèrcit modern resultava complexa, per manca de temps per a estendre la disciplina i instruir els quadres intermedis. l’Exèrcit Popular no disposava d’una massa de maniobra ni de prou reserves per a portar a terme una ofensiva. Totes les seves grans accions patiren un calvari semblant; el general Rojo, sense artilleria, preparava un atac nocturn i per sorpresa, encaminat a trencar les línies franquistes. En un primer moment va resultar un èxit; els republicans van esclafar l’enemic en el punt de l’atac i van entrar al seu territori. Però, dos o tres dies després, la manca de quadres intermedis eficients va ser la causa de la desorganització de la maniobra republicana, que va perdre velocitat i no va arribar als objectius assenyalats. Tampoc no hi havia reserves per a rellevar les esgotades tropes de l’avantguarda, ni prou material bèl·lic per a alimentar els combats. d’altra banda, els franquistes, que concentraven tropes i aviació, van contraatacar i capgirar el sentit de la batalla. La política de grans ofensives del govern Negrín, sense aconseguir tombar la balança militar, feia sagnar l’Exèrcit Popular.

Negrín pensava que una victòria militar el reforçaria políticament i permetria prolongar la guerra, fins que les tensions entre Hitler i les democràcies obrissin un enfrontament internacional, on la República Espanyola seria ajudada per França i Anglaterra. No obstant això, era impossible forçar una victòria al sector Centre, on el general Miaja actuava quasi autònomament i havia boicotejat els plans republicans per a una ofensiva a Extremadura i una acció contra Màlaga. d’altra banda, el partit comunista, que donava suport sòlidament a Negrín, esperava rendibilitzar una operació a l’Ebre, presentant-la com a obra dels seus comandaments i de les unitats militars del partit, majoritàries en aquell exèrcit.

Entre els arguments militars per desitjar la batalla, destacava l’interès per implicar en la guerra tots el recursos humans de Catalunya, per descarregar els fronts Centre-Sud i poder reorganitzar-los. d’altra banda, l’Estat Major desitjava impedir les maniobres de Franco contra València, mitjançant una gran batalla lliurada en un altre front. Alguns arguments desaconsellaven aquesta experiència: no era segur que per la frontera francesa poguessin passar les armes soviètiques i semblava una aventura perillosa una ofensiva a través d’un riu i en inferioritat aèria.

La situació a València era desesperada. A l’abril, malgrat el desgast a la batalla de Terol, les tropes republicanes havien retardat dos mesos la caiguda de Castelló, però, després, els franquistes concentraven esforços contra la línia Viver-Sogorb-Sagunt. El 23 de juny van atacar Onda, que resistí cinc dies. A partir del 6 de juliol, els republicans resistiren, entre els dies 20 i 23, el gran atac que no va poder trencar la línia, i els franquistes van preparar una maniobra per a desbordar-la.

A Catalunya, les tropes republicanes havien rebut armes txeques i soviètiques, i la mobilització forçosa, des del final de maig, reclutava tots els homes disponibles, entre 40 i 18 anys (la quinta del biberó). l’exèrcit de l’Ebre (Juan Modesto) constava del Vè cos (Enrique Líster), el XIIè (Etelvino Vega) i el XVè (Tagüeña), a més d’altres unitats d’artilleria, cavalleria, tancs, transmissions, etc.

El cos Marroquí (Juan Yagüe), que cobria la riba dreta de l’Ebre, intuí l’atac i demanà reforços. Franco no els envià, ja que considerà més important l’ofensiva contra València. La frontera francesa estava de nou tancada al pas d’armes republicanes. Malgrat tot, just passada la mitjanit del 24 de juliol de 1938, l’exèrcit de l’Ebre s’acostà al riu. Començava la batalla més gran lliurada mai a la Península Ibèrica.

Les sorpreses tropes franquistes no van poder evitar el pas dels republicans, que cobriren tots els objectius excepte un, Amposta, on la 105a divisió, que esperava l’atac, va detenir la 14a brigada internacional, que passava el riu. A primeres hores de la tarda del dia 25 no quedaven franquistes entre Gandesa i Casp, i Juan Yagüe, comprenent que Gandesa n’era la clau, ordenà defensar-la. Al capvespre d’aquell dia, l’ofensiva sobre València estava detinguda i, a l’Ebre, quasi setanta quilòmetres de front havien desaparegut. Els republicans ocupaven Riba-roja, Flix, Ascó, Corbera, Benissanet, Miravet i Pinell.

La primera rèplica franquista fou aèria, contra els ponts i passeres dels republicans. El 25, l’aviació bombardejà tots els mitjans de pas que els republicans tenien situats a l’Ebre, mentre tropes franquistes de refresc eren enviades a corre-cuita. Després, van obrir les comportes del pantà de Barasona i l’aigua arrossegà els primers trams d’un pont de campanya a Flix i una passera a la Vall de Sant. Malgrat tot, al final del dia, quedaren instal·lats ponts que permetien el pas dels automòbils petits.

Els pontoners republicans s’afanyaren la nit del 25 i el 26 amb les comportes i els ponts destinats a passar els tancs, l’artilleria i els camions; operació que va revelar-se més complicada del que s’havia pensat. Ja havien penetrat més de cinc quilòmetres, i havien fet nombrosos presoners quan, a les dues del migdia del 26, l’obertura dels pantans de Tremp i Camarasa va provocar una riuada que incomunicà les ribes del riu.

El Vè cos (Líster), el més prestigiós de l’Exèrcit Popular, es va veure obligat a marxar contra Gandesa, mancat dels tancs, els camions i l’artilleria que no havien pogut passar el riu. Tota l’ofensiva restava subordinada a l’èxit d’aquest atac. Momentàniament, la batalla era favorable als republicans, però la manca d’equip, provocada pel tancament de la frontera francesa des del 13 de juny, va fer que l’exèrcit republicà no tingués prou potència i velocitat per a avançar-se a la reacció enemiga, que disposava de tropes de reserva, materials i suport aeri. El fracàs dels ponts va privar la infanteria de camions, i l’obligà a marxar a peu, endarrerida i fatigada, fins que les unitats es detingueren, l’una darrere de l’altra, a l’espera dels camions que encara hi havia a l’altre costat de l’Ebre. Després de combatre tres dies i tres nits sense material pesant, els republicans van perdre el temps a la primera part de la batalla.

A mig matí del 27, van passar l’Ebre els primers tancs i canons, per un pont de fusta a Ginestar, que els avions van destruir a les dues del migdia. Els pas de material pesant va quedar subordinat al temps que tardessin els ponts i les comportes a ser destruïts per l’aviació o per l’aigua desembassada de Camarasa, Barasona, La Sotonera, Ardisa, Santa María del Belsue i La Peña.

A partir del 29, tots dos bàndols van quedar equilibrats mentre continuava la batalla entre els pontoners, que instal·laven els ponts, i els aviadors, que els bombardejaven. Monòtonament, aprofitant la foscor de la nit, els pontoners construïen i passaven els combois, i després, a la llum del sol, els aviadors els destruïen.

Els últims dies del mes, els republicans, malgrat les dificultats, havien conquerit 800 km² de terreny en el front principal i una bossa més petita a Faió. Els franquistes, per la seva part, havien concentrat una poderosa formació a Gandesa, on els republicans es disposaven a atacar. l’assalt va durar els tres primers dies d’agost, amb una gran duresa. Els franquistes, però, conservaren la vila.

Fracassada l’ofensiva, els republicans van rebre ordre de cavar trinxeres. El govern Negrín pretenia guanyar temps per a la batalla diplomàtica a Europa, entretenir les tropes de reserva enemigues i permetre la reorganització de les tropes de la zona Centre.

Franco acceptà la batalla defensiva, sempre molt costosa en vides. Adoptà la tàctica d’atacs frontals i el camp de batalla de l’Ebre va esdevenir un escorxador. l’horror de la guerra de desgast ensangonà els camps amb atacs i contraatacs d’infanteria, tancs i, fins i tot, cavalleria, precedits per una artilleria que esclafava el terreny abans d’atacar cada turó. Les pèrdues humanes eren considerables als dos bàndols.

Les dificultats de l’exèrcit de l’Ebre eren greus. Catalunya restava aïllada del territori republicà, amb la costa bloquejada i la frontera francesa tancada. La indústria catalana de guerra no era suficient per a sostenir la batalla, i les reserves d’homes per a anar al front estaven exhaurides.

A mitjan setembre, les exigències de Hitler vers Txecoslovàquia no semblaven admetre més espera. El govern republicà de Negrín intentà aprofitar la situació internacional per convèncer els anglesos i els francesos de la seva aliança enfront de l’amenaça nazi. Malgrat tot, el dia 30, les potències democràtiques signaren a Munic uns acords que cedien a les imposicions de Hitler, sacrificant Txecoslovàquia. Les conseqüències eren importants. Si les potències democràtiques no havien salvat Txecoslovàquia, menys s’arriscarien encara per la República Espanyola, que ara quedava abandonada a la seva sort.

Ja el 21 de setembre, abans de l’acord de Munic, Negrín anuncià a la Societat de Nacions el replegament de tots els voluntaris internacionals que lluitaven a l’Exèrcit Popular. Els brigadistes foren retirats dels fronts i concentrats a la rereguarda en l’espera de l’evacuació. d’altra banda, Franco signà un decret, l’1 d’octubre, llicenciant els italians amb més de divuit mesos de guerra. Els últims combatents de les Brigades Internacionals foren acomiadats solemnement a Barcelona, el 20 d’octubre.

A Catalunya augmentà la resistència popular a anar al front de l’Ebre, i els únics soldats disponibles eren antics desertors o homes amb més de trenta anys.

La batalla de l’Ebre estava detinguda en l’espera de les negociacions de Munic. Quan Franco va comprovar que, internacionalment, tenia les mans lliures, va iniciar una setena i última ofensiva. l’exèrcit de l’Ebre, ja molt desgastat per tants mesos de resistència, va aguantar, però un cop passat l’atac, va replegar-se, de nit i per sorpresa, a l’altra riba del riu. Els franquistes no van adonar-se’n fins que, amb tots els homes ja a la riba pròpia, els republicans van replegar les passeres i van volar l’últim pont de campanya. Era la matinada del 16 de novembre de 1938. La batalla havia costat als republicans unes 70 000 baixes, 200 avions/1 800 metralladores i 24 000 fusells.

Ofensiva contra Catalunya

La batalla de Catalunya (I).

La batalla de l’Ebre, la més dura de la Guerra, havia consumit les reserves humanes i econòmiques de Catalunya. l’exèrcit d’ocupació dominava ja part de les comarques occidentals i orientals. La fam i l’aïllament pesaven sobre una rereguarda de tres milions de persones, amb més d’un milió de refugiats. La sensació que la Guerra estava perduda guanyava diàriament terreny entre la població, desencisada per les desfetes, les penalitats, els bombardeigs, els problemes polítics i les lluites entre partits i faccions.

Després de la gran batalla, del conjunt dels 220 000 homes armats que hi havia a Catalunya, només uns 100 000 estaven en condicions de combatre. l’estat de l’exèrcit de l’Ebre era llastimós, mancat d’efectius i de materials, mentre el tancament de la frontera francesa impedia l’arribada de l’armament enviat per l’URSS.

Franco s’havia resistit a atacar Catalunya, contra el parer dels generals italians i de molts d’espanyols. Finalment, va ordenar preparar l’exèrcit del Norte (Dávila), que disposava de 300 000 homes, amb més de 500 peces d’artilleria i 500 avions. l’Estat Major republicà, per a alleugerir la pressió sobre Catalunya, va pensar una ofensiva a Extremadura i un desembarcament a Motril, el “plan P”, que van fracassar, entre d’altres raons, per la manca de voluntat del general Miaja, cap del sector Centre-Sud.

La batalla de Catalunya (II).

El 23 de desembre de 1938, Dávila llançà dues ofensives simultànies contra les tropes de Catalunya, l’una pel nord i l’altre pel sud. l’exèrcit de l’Est va ser atacat per Tremp, cap a Artesa de Segre i Ponts, i va resistir a forces molt superiors, ja que no estava desgastat i el terreny muntanyós el protegia. Però l’exèrcit de l’Ebre no va resistir quan va ser atacat per Seròs, cap a Sarroca i Maials. Algunes de les seves forces van desbandar-se i només els contraatacs evitaren l’esfondrament del front.

A partir de l’11 de gener, els franquistes tingueren èxit en ambdós fronts. A Lleida van ocupar Bellpuig i Mafet; a Tarragona, l’Espluga de Francolí, Poblet i Montblanc. El mateix dia, Negrín decretà la mobilització dels últims reemplaçaments possibles: homes majors de 40 anys i menors de 17, així com de les empreses d’interès militar. Dels 90 000 soldats republicans en línia, només 60 000 tenien fusell, i l’aviació republicana estava aniquilada.

Ocupació de Tarragona, Barcelona, Girona i Menorca

Malgrat que els republicans van concentrar tots els recursos possibles, les tropes de Yagüe van entrar a Tarragona el 15 de gener. La situació de Catalunya era tan angoixant que el govern francès obrí la frontera, un altre cop, per deixar passar armes russes.

Rojo i l’Estat Major republicà van pretendre establir una línia defensiva al riu Llobregat, mentre s’intentava mobilitzar la població civil recordant la defensa de Madrid del 1936. Però la situació era diferent després de la llarga Guerra perduda. El dia 23, mentre demanava coratge per defensar Barcelona, el govern Negrín ordenà l’evacuació dels organismes oficials situats a la ciutat. A última hora, també abandonaren la ciutat el president Companys, Aguirre, Irujo i altres autoritats.

Sense resistència, las tropes de Dávila van entrar a Barcelona la tarda del 26 de gener, mentre els franquistes de la ciutat es llançaven al carrer i, a l’altre extrem, l’última onada de fugitius s’atropellava a la carretera de Girona. El 27, Franco creà els Servicios de Ocupación de Barcelona, sota el comandament del general Eliseo Álvarez-Arenas que, al dia següent, declarà l’estat de guerra i prohibí l’ús públic de la llengua catalana.

Rojo havia preparat un pla defensiu, basat en línies successives de resistència fins a la frontera francesa. Però es demostrà inoperant, ja que l’exèrcit republicà estava pràcticament desintegrat i no va poder oferir gran resistència. La instal·lació del govern a Girona va resultar impossible a conseqüència dels milers de refugiats que envaïen la ciutat, durament bombardejada els dies 27, 28 i 29 de gener. l’1 de febrer, seixanta-dos diputats es van reunir al castell de Figueres, en sessió plenària de les Corts republicanes, que mai més no va tornar a celebrar-se.

La caiguda de Barcelona sentencià també els republicans de Menorca. Amb l’aprovació de Franco i del Foreign Office, el creuer britànic Devonshire traslladà a Maó el tinent coronel Sartorius, com a emissari per a tractar la rendició amb l’almirall Ubiera, comandant republicà de l’illa. El comandant Joan Thomas, sabent de l’arribada del vaixell anglès, la matinada del 8, va revoltar-se a Ciutadella i demanà reforços als franquistes de Mallorca. La confusió i les notícies contradictòries s’estengueren i el comandament republicà va organitzar tropes per a fer front als revoltats de Ciutadella. Però la situació era irreversible i nombrosos responsables republicans es refugiaren al Devonshire. Mentrestant, avions procedents de Mallorca bombardejaven objectius civils a Maó, sense atacar les instal·lacions militars. El 19 a la tarda desembarcaren a Ciutadella tropes de la 105a Divisió franquista, que iniciaren la marxa cap a Maó. Els refugiats pogueren abandonar l’illa a bord del Devonshire i d’un mercant parat a corre-cuita.

L’arribada a la frontera

Al final de gener, l’Estat Major franquista, per tal d’evitar la inquietud del govern de París per la presència de soldats de Mussolini a les portes de França, ordenà als italians detenir-se a la línia Flaçà-Torroella de Montgrí, i deixar que fossin els navarresos els primers a arribar a la frontera francesa.

Llargues fileres de fugitius marxaven cap als passos de Cervera, el Pertús, el coll d’Ares i la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), sota les bombes i les bales dels avions franquistes que atacaven les carreteres i els pobles del trajecte. Les autoritats franceses els negaren el pas fins que, la nit del 27 al 28 de gener, permeteren passar les dones i les criatures. Tres dies després van autoritzar el pas als ferits i més tard a tots els fugitius. Les tropes, autoritzades a creuar la tarda del 5 de febrer, van entrar a França ordenadament en files i immediatament foren desarmades.

A la matinada del 5 d’aquell mateix dia, quan l’enemic estava a uns vint quilòmetres, Manuel Azaña havia partit de la Vajol amb la seva esposa, Martínez Barrio i José Giral, entre d’altres. Negrín els acompanyà fins a les Illes i després se’n tornà. Una hora després, des de l’Agullana, partiren Lluís Companys, José Antonio de Aguirre, Josep Tarradellas, Antoni Maria Sbert, Carles Pi i Sunyer, Manuel de Irujo i Julio Jaúregui, amb alguns acompanyants, mossos d’esquadra i gudaris.

Molts ferits lleus van abandonar els serveis sanitaris per marxar a peu, i algun grup de presos fou conduït a França pels seus guardians. El transport de ferits greus fou sovint impossible i quedaren abandonats. Abans de la frontera, un grup de presoners, format per antics dirigents del POUM, va ser alliberat; d’altres, en canvi, foren assassinats, com ara el bisbe Polanco, el coronel Rey d’Harcourt i altres presoners de Terol, o Roberto Bassas, cap de la Falange a Catalunya.

La frontera quedà tancada quan les forces franquistes van arribar al Pertús a les 14 hores del 9 de febrer, el 10 a Cervera i a la Guingueta d’Ix i el 13, dominaren tots els Pirineus.

Els camps de concentració

L’èxode fou tan massiu que les autoritats franceses quedaren desbordades i milers de persones foren enviades als denominats centres d’accueil. Els refugiats civils van ser traslladats per ferrocarril a l’interior de França, a locals improvisats però protegits de la intempèrie. En canvi, els combatents republicans foren internats a la platja d’Argelers, mentre al fort dels Banys (els Banys d’Arles) arribaven els presoners franquistes, que havien passat la frontera amb els seus guardians. Ambdós grups van rebre un pèssim tractament. Quan l’onada de refugiats militars va ser imparable, van crearse els camps de Sant Cebrià de Rosselló i el del Barcarès per internar les persones arribades pels passos de Cervera i el Pertús; i els d’Arles, Prats de Molló, els Banys d’Arles i Sant Llorenç de Cerdans per als arribats per altres camins.

Els centres d’accueil de la costa eren espais a la sorra, sens protecció contra el fred i la humitat, ni serveis sanitaris, ni aigua ni cuina; tancats pel mar i per filats, i vigilats per soldats senegalesos. Progressivament, els mateixos presoners van ser utilitzats per a construir barracons, principalment al del Barcarès, on va instal·lar-se el camp més gran. Amb tot, les condicions de vida eren inhumanes. El fred, la fam, la sarna, els polls i la disenteria, acompanyaven l’angoixa del presoners, sense que hi faltessin també les malalties més greus. Els presoners considerats perillosos per les autoritats franceses foren empresonats, en pèssimes condicions, al castell de Cotlliure i, més tard, van habilitar-se quatre vaixells com a hospitals, dos ancorats a Portvendres i dos a Marsella.

Posteriorment, a mesura que arribaven més recursos, les condicions van anar millorant. Es van organitzar camps nous i més petits, amb barracons, serveis i alimentació raonable, com els de Gurs, (Euskadi del Nord), Bram, Agde (Llenguadoc), Setfonts, Masèras o el de Ríeucros, només per a dones. En conjunt, unes 470 000 persones havien creuat la frontera francesa entre el gener i el febrer del 1939.

Final de la guerra a Cartagena i València

Després de tres setmanes de contínues fluctuacions, el govern Negrín va reunir-se a Elda el 28 de febrer. Azaña havia dimitit com a president de la República i Negrín intentà, des d’Elda, refer la situació, advertit per l’almirall Buiza des de Cartagena que si no signava la pau en dos dies la flota abandonaria Espanya. El govern va nomenar, el dia 3, el coronel Francisco Galán nou cap militar de la base, en substitució del general Bernal, partidari de la rendició.

A Cartagena hi havia amarrada l’esquadra republicana formada per tres creuers, dotze destructors i un submarí. l’almirall Buiza i molts comandaments eren favorables als plans de Segismundo Casado de pactar amb Franco per acabar la Guerra. Un altre grup partidari de pactar amb els franquistes, l’encapçalava el cap de l’Estat Major de la Base Naval, el capità de navili Fernando Oliva. d’altra banda, la quinta columna, encapçalada pel sergent Calixto Molina, comptava amb el tinent coronel Espià, cap de les bateries de costa.

Francisco Galán, comunista i partidari de continuar la Guerra, arribà a Cartagena el 4 de març, i aquell mateix dia va prendre possessió del comandament. Un escamot lleial a Fernando Oliva va detenir-lo per sorpresa i, poc després, Espià i altres comandaments s’apoderaren de les bateries de costa, el parc d’artilleria i el regiment. Els enfrontaments, les pressions i les intrigues entre les fraccions van acabar amb la presa de la base pel coronel Rafael Barrionuevo, partidari de Franco, que substituí la bandera republicana per la bicolor. A les 12’08 hores del 5 de març, l’almirall Buiza abandonà el port amb l’esquadra, que havia embarcat unes 500 persones, la majoria familiars de la tripulació. Més tard, les forces republicanes lleials al govern van recuperar totes les instal·lacions militars i van detenir els revoltats. Una flota franquista que navegava en ajut del coronel Barrionuevo rebé l’ordre de virar en rodó, però el mercant Castillo de Olite, que no portava ràdio, intentà entrar al port i va ser enfonsat per una bateria de costa. Hi moriren els 2 223 homes que anaven a bord.

La revolta de Cartagena va ser un avís del que passaria a Madrid, on va revoltar-se el coronel Casado, partidari de pactar la pau amb Franco, que juntament amb Julián Besteiro i d’altres dirigents socialistes, republicans i anarquistes van formar un Consejo Nacional de Defensa, destinat a substituir el govern. El dia 6 de març va produirse un pols telefònic entre Casado a Madrid i Negrín a Elda que va desembocar en la lluita armada a Madrid entre casadistes i comunistes.

A València, el general Menéndez, cap de l’exèrcit de Llevant, va alinear-se amb el Consejo Nacional de Defensa, i el coronel Ricardo Burillo, cap de les forces de Seguretat, va fer detenir alguns comunistes. En saber que València i Alacant estaven dominades pels casadistes, Negrín i el seu govern marxaren a França des de l’aeroport de Monòver. Malgrat tot, els comunistes encara eren forts a València, on comptaven amb el XXII cos més les bases de tancs i blindats. El tinent coronel Francisco Ciutat va aconseguir evitar l’enfrontament i el general Menéndez alliberà els comunistes detinguts i impedí una campanya de premsa contra ells. València continuà, doncs, sense les possibilitats de pactar la pau. El dictador exigia la rendició sense condicions i el lliurament immediat de l’aviació i els ports de València, Cartagena, Alacant i Almeria a fi d’evitar la fugida dels republicans derrotats.

La ratera d’Alacant

Franco ordenà tallar les converses de pau i, a partir del 26 de març, les seves tropes començaren a ocupar les posicions republicanes, sense trobar-hi resistència.

El dia 28, de matinada, el general Casado va marxar en avió cap a València, on s’instal·là a l’antiga capitania general i va convenir amb el diputat francès Fordinal que el Comitè Internacional de Coordinació i d’Ajut a la República Espanyola enviaria a Alacant tots els vaixells que poguessin evacuar refugiats.

L’exèrcit de Llevant no abandonà les línies fins el 29, després de rebre l’ordre signada pel general Menéndez. Hores després, el general Casado i alguns del seus col·laboradors embarcaren a Gandia, al vaixell britànic Galatea, que salpà el dia següent.

Mentrestant, més de 15 000 persones esperaven l’evacuació al port d’Alacant: caps militars com Burillo, Toral, Etelvino Vega, Juan Ibarrola, Orad de la Torre; líders polítics o sindicals com Rodríguez Vega, Gómez Ossorio, Henche de la Plata, Jesús Larrañaga, i escriptors i periodistes com Eduardo de Guzmán i Navarro Ballesteros. La mitjanit anterior havien salpat dos mercants: el Stanbrook, portant el general Mangada, el líder sindical Amaro del Rosal i nombrosos refugiats, i el Maritime, només amb el governador civil i unes vint persones més per imposició del capità. Però, al port, ja no entraren més mercants malgrat que alguns, com el Winnipeg, esperaven fora de la bocana, tancada per dos vaixells franquistes, el creuer Canarias i el minador Vulcano.

Al capvespre, van entrar a Alacant tropes de la divisió italiana Littorio (Gambara). El dia següent, el general Saliquet ordenà a Gambara que reduís els refugiats republicans per la força i, per garantir-ho, envià al port dos batallons espanyols a bord dels minadors Júpiter i Vulcano. La major part dels presoners van ser portats a un camp de concentració improvisat a la muntanya de Sant Julià, i d’altres foren tancats al castell de Sant Ferran o a la plaça de braus.

A mig matí de l’1 d’abril, la Guerra acabava oficialment.