La “guerra civil” europea de 1939-1945

El context

Són poques les etapes de la història europea en les quals hom troba, com en la dels anys 1939-60, uns signes tan palesos del fanatisme i de la crueltat que poden arribar a manifestar els humans. Perquè durant aquests vint anys tingué lloc, primerament, la guerra més brutal, més inhumana i més anihiladora de les conegudes fins llavors al vell continent. I, segonament, a partir del 1945, s’encetà una etapa molt dura de postguerra, de recuperació moral i de reconstrucció econòmica, marcada, però, per la divisió d’Europa en dos blocs ideològics i polítics antagònics, cosa que condicionà la vida del continent durant més de quaranta-cinc anys, fins al principi de la dècada dels noranta.

L’any 1939 —data d’inici del període que abraça aquest volum—, mentre els Països Catalans sortien d’una sagnant guerra de trenta mesos de durada, quasi la totalitat d’Europa n’entrava en una de nova, que havia de ser molt més llarga i despietada. I si ací el conjunt de la societat, fortament colpida per l’abast del conflicte autòcton i pels mateixos trencaments interns produïts per aquest, havia d’afrontar la duríssima realitat de veure com s’establia una dictadura profundament anticatalana, arreu d’Europa els nazis imposaven règims titella que responien als seus agressius objectius expansionistes.

No hi ha dubte que els anys de la Segona Guerra Mundial constituïren l’etapa més dramàtica i inhumana de la història contemporània del continent. Perquè durant aquest conflicte no sols es dugueren a terme operacions militars d’amplíssim abast, que mostraren fins a quin punt s’havia avançat en les tècniques de destrucció, sinó que la guerra anà acompanyada de la voluntat d’extermini, del genocidi de col·lectius ètnics o religiosos sencers, del brutal atemoriment i de la coacció de la població civil i de la més implacable persecució dels enemics.

La fi de la guerra, l’any 1945, si bé significà la caiguda de quasi tots els règims feixistes del continent, llevat del franquista espanyol i del salazarista portuguès, també donà lloc a l’inici d’una profunda divisió política. El nou mapa europeu, dissenyat d’acord amb els interessos de les potències aliades, acabà afavorint la formació de dos blocs políticament antagònics —liderats pels Estats Units i per la Unió Soviètica respectivament—, que aviat entraren en una “guerra freda”, denominació inventada llavors per a designar situacions prebèl·liques en les quals hom prioritzaria el rearmament militar i l’hostilitat envers l’enemic. La reconstrucció d’Europa estigué, per tant, marcada per la divisió política, la confrontació ideològica, la tensió armamentística —un autèntic equilibri del terror, pel fet que ambdós blocs posseïen armament nuclear— i la supeditació de totes les nacions a les superpotències. Això dificultà, durant decennis, l’emergència de propostes polítiques europees realment autònomes i elaborades en funció dels interessos i de les necessitats de la majoria de la població del continent. Fou en el terreny econòmic, primer coordinant activitats comercials i productives, i després establint acords d’abast molt més general —naixement del Mercat Comú l’any 1957—, on finalment Europa va recuperar la seva capacitat de decisió.

I mentrestant, els habitants dels Països Catalans vivien sota el franquisme, el règim dictatorial més despietat i més llarg de tota la seva història, i havien de fer front al difícil repte de subsistir en una situació de clar empitjorament de les condicions de vida i de treball i de negació dels més mínims drets polítics i nacionals. La resistència política, cívica i cultural a la dictadura, tot i les seves limitacions i contradiccions, marcà un clar senyal d’esperança, proclamant que, malgrat tot, hi havia suficient energia, tant en les velles com en les noves generacions, per a travessar la negra nit del franquisme. La dictadura, però, perdudaria molt més del que molts pensaven i desitjaven.

La “guerra civil” europea de 1939-1945

La Segona Guerra Mundial ha estat analitzada des de diferents perspectives. Tradicionalment, els historiadors han presentat aquest sagnant conflicte com el resultat de la lluita de les grans potències per tal d’aconseguir l’hegemonia europea. Era, es diu, el lògic fruit de l’expansionisme de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. I tot això en un context marcat per la crisi de la major part dels règims democràtics del continent i pel qüestionament generalitzat dels acords de Versalles del 1919, que tancaren la Gran Guerra de 1914-18.

En els darrers anys, alguns historiadors, com l’italià Claudio Pavone, insisteixen a recuperar la visió, ja forjada durant els mateixos anys quaranta, que sosté que aquell gran conflicte fou també una “guerra civil” europea. Així, sense negar les tesis tradicionals, hom considera que la conflagració va revestir, a més, les característiques d’un autèntic trencament interior a la major part dels països d’Europa. Perquè, al costat de les grans operacions militars, és important tenir present que el conflicte prengué un caràcter de guerra total, no sols a causa de l’ocupació d’amplis territoris, sinó també per la voluntat d’aprofundir les divisions ideològiques i polítiques internes i de produir arreu fractures civils: la creació de règims titella subordinats als nazis implicava fomentar pràctiques polítiques de caire col·laboracionista, que en molts països afectaren força gent, més enllà d’unes petites minories. I enfront de la col·laboració amb l’enemic ocupant del país, sorgiren diferents formes de resistència que reflectien prou bé aquest caràcter d’autèntica guerra civil generalitzada que assolí el conflicte a bona part del continent.

Per tant, la naturalesa de la guerra que devastà Europa, i bona part del món, entre el 1939 i el 1945, no hauria estat sols la d’un combat entre els interessos de les grans potències, sinó també la pugna entre diferents sistemes polítics, entre diverses visions de la societat, la qual cosa explica que es produïssin també importants crisis a l’interior de les mateixes nacions estat afectades per la guerra. I ha estat aquest caràcter de conflicte ideològic, d’enfrontaments no sols bèl·lics, sinó generats per les diferents concepcions del funcionament de la política i fins i tot de les societats, el que ha fet que hom també qualifiqui l’època que va del 1914 al 1945 com d’una nova “guerra dels Trenta Anys”.

La Guerra Civil espanyola de 1936-39 havia estat un evident pròleg del conflicte europeu, en fer evident no sols un greu trencament intern hispànic sinó també un enfrontament polític i ideològic que corresponia a les mateixes pautes de la crisi que estava experimentant quasi tot el continent. La intervenció directa o indirecta de bona part de les grans potències del continent en el conflicte espanyol, l’impacte produït per aquest en l’opinió pública internacional, amb el mateix fenomen excepcional dels voluntaris de les Brigades Internacionals, demostraven el caràcter global de la guerra d’Espanya. Fins i tot s’ha dit, i amb una certa raó, que les Brigades Internacionals constituïren la primera experiència, tal vegada des de les creuades medievals, de formació d’un exèrcit de voluntaris procedents dels més variats països del món que s’aplegava per lluitar per una causa presentada com a col·lectiva. Perquè, de fet, la Guerra Civil espanyola fou vista a tot el continent com un conflicte polític i ideològic europeu, cosa que explica els apassionats debats que arreu provocà, i el fet que als països en els quals es garantien les llibertats democràtiques es formessin autèntics bàndols oposats i que les fractures que això provocà tinguessin notables repercussions polítiques internes, com ara la que es donà al si dels catòlics francesos entre els partidaris i els detractors de l’Espanya republicana.

Però, a més, la pugna no sols tenia unes motivacions polítiques o ideològiques, també hi havia un conjunt de prevencions i d’odis de caràcter ètnic, i fins i tot racial, que impregnaven les tensions i que foren presents de manera molt notable en el conflicte de 1939-45. L’existència d’hostilitats ètniques venia de lluny a tot Europa, però durant el segle XX van ampliar-se en aparèixer discursos clarament racistes que no sols proclamaven la superioritat de la “raça ària”, sinó que justificaven i proposaven polítiques de neteja ètnica i purificació racial. Com és prou conegut, un dels components essencials de la ideologia nacionalsocialista fou la defensa de l’homogeneïtat racial dels alemanys, cosa que portà el règim d’Adolf Hitler a presentar com a autèntics enemics de l’Estat els individus de les races considerades “inferiors”.

Però l’odi racista impulsat pels nazis no restà reclòs al territori alemany, sinó que fou exportat als països ocupats i sumat a les diferents formes autòctones de xenofòbia ja preexistents. De fet, l’expansió del Tercer Reich cercà de consolidar a Europa el domini de la “raça superior”, i per això aprofità al màxim les tensions ètniques presents, sobretot a bona part de l’Europa central i l’oriental, entre els pobles germànics i les “races inferiors” —eslaus, jueus, gitanos, entre d’altres—. La generalitzada política de creació de camps, primer de concentració i posteriorment d’extermini, respongué a una planificada política de purificació ètnica del territori ocupat pels nazis. Aquesta persecució racista acabà afectant directament més de deu milions d’éssers humans, dels quals uns sis milions foren eliminats en l’operació d’extermini fanàtic més brutal de la història europea.

Igualment, el conflicte de 1939-45 evidencià que la solució adoptada el 1919 a Versalles per a regir les complexes relacions entre els estats i les nacions d’Europa no havia estat gaire efectiva. Els propòsits, força idealistes, del president nord-americà Thomas Woodrow Wilson, aviat foren qüestionats arreu i la major part dels estats sorgits de la dissolució del vell imperi Austrohongarès, com Hongria, Polònia, Iugoslàvia, Albània, Romania o la mateixa Txecoslovàquia, es veieren sacsejats per conflictes de caire nacional, social i polític. Bona part d’aquests estats no sols no aconseguiren consolidar uns règims democràtics sinó que patiren greus tensions internes a causa dels enfrontaments entre les diferents comunitats nacionals existents dins el seu territori. Perquè, de fet, molts dels col·lectius nacionals centreeuropeus manifestaren aviat que se sentien incòmodes dins dels marcs estatals on se’ls havia ubicat el 1919. Així, les reaccions nacionalistes i els sentiments irredemptistes anaren provocant també l’aparició d’actituds de refús ètnic i, finalment, de racisme.

La tensió entre les potències

Al final del mes d’agost del 1938, les autoritats advertiren la població de París perquè es preparés davant una imminent declaració de guerra contra l’Alemanya de Hitler. El conflicte provocat per les reivindicacions alemanyes sobre el territori txec dels sudets semblava trobar-se en un dramàtic carreró sense sortida, per causa de la ferma oposició francobritànica a les demandes expansionistes germàniques. Però la guerra no esclatà llavors. Els acords de Munic, del 29 de setembre de 1938, si bé evitaren que el conflicte s’iniciés, significaren l’acceptació de les exigències alemanyes i, de fet, la fi del predomini francobritànic sobre el continent. Tot i que el primer ministre britànic Arthur Neville Chamberlain, en tornar a Londres des de Munic, afirmà que la pau estava assegurada a Europa, alguns observadors ja consideraren que el preu pagat havia estat massa alt —el sacrifici de Txecoslovàquia— i que aquells acords no aturarien les ambicions del règim de Hitler.

L’accés d’Adolf Hitler al poder, el 1933, havia significat la voluntat de recuperació, i fins i tot de revenja, del nacionalisme alemany. Això aviat es palesà en el rearmament germànic i en el qüestionament del domini francobritànic sobre el continent proclamat a Versalles el 1919. La pretensió de Hitler de “refer els països alemanys”, com a primer pas per a recuperar l’hegemonia sobre l’Europa central, avançà de manera imparable i ràpida: el 1936 es produí la recuperació del territori del Saarland (Sarre) i la remilitarització de la Renània; pel març del 1938 tingué lloc l’Anschluss, és a dir, l’annexió d’Àustria; al setembre del 1938, com a resultat dels acords de Munic, els alemanys ocuparen els territoris txecs dels sudets, i, al març del 1939, la invasió alemanya de Txecoslovàquia imposà l’establiment d’un “protectorat” a Bohèmia i Moràvia i la creació d’un règim titella dels nazis a Eslovàquia. El colofó lògic d’aquesta política expansiva fou la signatura del “pacte d’acer” italoalemany (23 de maig de 1939) que consolidà l’eix Roma-Berlín confegit durant la Guerra Civil espanyola.

Però, de fet, l’expansionisme alemany havia estat afavorit per la situació de crisi política, ideològica i nacional que vivia gran part del continent europeu durant la dècada dels trenta. S’estava produint una generalizada erosió dels règims liberals parlamentaris i arreu s’estenien solucions autoritàries, normalment amb un acusat protagonisme militar. Sorgiren, així, nombrosos règims dictatorials configurats amb un cert mimetisme respecte del feixisme italià i del nazisme alemany: una similar ambició totalitària, una semblant voluntat d’imposar projectes d’organització corporativa, una idèntica persecució dels sectors democràtics i esquerrans i una coincident afirmació ultranacionalista. Hi ha un fet prou revelador: el 1939 ja no restava cap democràcia parlamentària ni a l’est ni al sud d’Europa.

Els instruments internacionals creats per tal de controlar i mantenir estable el mapa d’Europa sorgit el 1919 ja no eren operatius. El fracàs de la Societat de Nacions es reflectia en el constant qüestionament dels valors institucionals dels règims democràtics i en la contínua vulneració dels acords d’aquest organisme internacional. La Guerra Civil espanyola (1936-39) i el conflicte germanotxec (1938-39) apareixien com els preàmbuls d’un enfrontament que hom pressentia com a generalitzat. Sols mancava saber quan i on s’iniciaria el conflicte.

Igualment, l’expansionisme alemany, amb les seves connotacions irredemptistes ultranacionalistes i racistes, despertà i estimulà altres moviments apareguts a països que es consideraven insatisfets amb els territoris que ocupaven o que reivindicaven el dret a constituir el seu propi imperi colonial. Així, la Itàlia de Benito Mussolini aprofità la situació de qüestionament dels acords de Versalles i, desafiant la Societat de Nacions, intentà eixamplar el seu imperi colonial cap a la mar Roja —guerra d’Abissínia de 1934-35— i cap a la Mediterrània central —invasió d’Albània a l’abril del 1939—.

A l’estiu del 1939, quan la diplomàcia francobritànica feia aigües pertot arreu, la darrera jugada d’escacs dels alemanys fou la sorprenent signatura del pacte germanosoviètic (23 d’agost de 1939), que facilità la invasió de Polònia una setmana després. Les raons d’aquest sorprenent acord diplomàtic, cal cercar-les en el benefici que cadascun dels signants pensava treure’n. Per als alemanys, es tractava de tenir les mans lliures per atacar Polònia, oferint als soviètics la possibilitat de treure profit de la jugada amb l’annexió de la part oriental del territori polonès. Pel que fa als soviètics, les raons eren més complexes. Durant la dècada dels trenta, i sobretot arran de la Guerra Civil espanyola, el règim de Josif Stalin havia cercat de sortir del seu aïllament i d’apropar-se a l’eix francobritànic per tal de constituir un ampli front antifeixista. De tota manera, a l’estiu del 1938, la diplomàcia soviètica s’adonà que els francobritànics eren molt refractaris a qualsevol apropament a l’URSS i que s’estimaven més propiciar una política de transigència amb les ambicions de Hitler, sacrificant, si calia, alguns règims democràtics, com el de Txecoslovàquia. Els acords de Munic reafirmaren els soviètics en la convicció que ells no podien esperar cap ajut francobritànic davant d’un hipotètic atac alemany. A més, la principal preocupació de Stalin llavors estava centrada en les fronteres orientals de la Unió Soviètica, a causa de l’enorme abast que estava assolint l’agressió japonesa sobre Xina, iniciada l’any 1937. La por d’una imminent invasió nipona de Sibèria, com la que ja s’havia produït als anys 1919-22, que aleshores seria segurament tolerada i, fins i tot, ben vista per totes les potències europees, va fer que el règim de Stalin canviés de cop l’orientació de la seva diplomàcia. Per tal de poder traslladar importants contingents de tropes cap a Sibèria i, alhora, evitar l’amenaça d’Orient i Occident, calia pactar amb els alemanys. Per tant, les raons soviètiques per a establir un pacte amb el règim nazi foren dictades per la geoestratègia, davant la qual se sacrificà el plantejament polític que havia proclamat la prioritat de la lluita antifeixista des de l’accés de Hitler al poder. A Berlín i a Moscou s’imposà la raó d’estat, rectificant en poques hores els discursos ideològics i el sentit de la propaganda divulgada durant anys entre els simpatitzants dels dos règims totalitaris, tant a dins com a fora dels seus respectius països.

La iniciativa bèl·lica alemanya: la guerra llampec

Màxima extensió del Reich alemany al desembre del 1942.

L’1 de setembre de 1939, Alemanya envaí Polònia sense cap avís previ de trencament de relacions. El dia 3, França i Gran Bretanya respongueren declarant la guerra a Alemanya. En unes tres setmanes, els alemanys van vèncer totalment la resistència polonesa. La raó d’aquesta ràpida victòria fou que l’exèrcit alemany, la Wehrmacht, desenvolupà una innovadora tàctica d’atac, la blitz-krieg o guerra llampec, que consistia en l’avanç ràpid i sorprenent d’unitats motoritzades i blindades que, amb un suport aeri massiu que destruïa prèviament bona part de les defenses de l’adversari, permetia penetrar profundament en les línies enemigues. Aquesta nova tàctica sorprengué els estats majors aliats, encara formats sota les pautes tàctiques de la Gran Guerra, que donaven prioritat a la construcció de grans obres de defensa i als lents moviments d’enormes cossos d’exèrcit.

Després d’un hivern sense operacions militars d’envergadura, a l’abril del 1940 la iniciativa alemanya sorprengué de nou els francobritànics atacant Dinamarca i Noruega, països que foren ocupats en menys d’un mes. La nit del 9 al 10 de maig, un atac aeri generalitzat dels alemanys sobre els aeròdroms, les fortaleses, les casernes i els dipòsits de carburant de França, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, anuncià que l’ofensiva de la Wehrmacht cap a l’oest havia començat. Però els alemanys, en comptes d’atacar de front les tropes aliades, situades sobretot a Alsàcia i Lorena, ho feren pel nord, travessant ràpidament les planes holandeses i belgues. L’exèrcit francobritànic, sorprès per l’atac alemany, realitzà un desordenat replegament cap al sud. En mig de la total confusió política i militar francesa, els alemanys ocuparen fàcilment París; el 22 de juny de 1940, França capitulava i un nou govern presidit pel veterà mariscal Henri-Philipe-Omer Pétain signava l’armistici. La contundent victòria alemanya provocà el desconcert entre els aliats, reduïts, de fet, a la Gran Bretanya. De tota manera, la intenció de Hitler era forçar els britànics a iniciar unes converses de pau que evitessin una difícil i costosíssima invasió de l’illa per part dels alemanys, que si bé tenien una clara superioritat aèria no controlaven en absolut l’espai marítim. Els intensius bombardeigs aeris alemanys sobre la Gran Bretanya, de la tardor del 1940 i de l’hivern del 1940-41, no aconseguiren, però, doblegar la resistència britànica.

Però llavors el conflicte ja s’havia estès cap a la Mediterrània i els Balcans, en bona part com a resultat de l’escassa eficàcia de les ofensives dutes a terme per l’exèrcit italià. Itàlia ja havia fracassat, al maig del 1940, en la seva pretensió d’atacar França pels Alps. Després, pel setembre del 1940, des de Líbia, intentà envair Egipte, però el contraatac britànic fou tan contundent que els italians hagueren de retrocedir fins més enllà de Trípoli. I això coincidí amb un altre fracàs italià: la fallida invasió de Grècia des d’Albània, iniciada a l’octubre del 1940. Tot això forçà els alemanys a intervenir a la zona i obrir tot un front meridional: a l’abril del 1941, la Wehrmacht atacà primer Iugoslàvia i després Grècia, alhora que l’Afrikakorps, dirigit pel general Erwin Johannes Rommel, iniciava la recuperació de Líbia i feia retrocedir els britànics cap a Egipte.

A l’estiu del 1941, però, el conflicte europeu assolí unes noves perspectives en produir-se l’atac alemany a la Unió Soviètica. L’“Operació Barba-roja” responia a la voluntat de Hitler de cercar un acord amb els britànics, presentant el règim de Stalin com el principal enemic comú. Evidentment, això no amagava tampoc la clara pretensió nazi d’accedir als rics jaciments petrolífers del Caucas, que haurien donat a Alemanya una total autonomia energètica. Així, el 21 de juny de 1941, unes 150 divisions alemanyes envaïren l’URSS i, en una nova demostració del que era la guerra llampec, destruïren en dos mesos el 60% dels efectius de l’exèrcit soviètic. Els alemanys, però, no assoliren els seus principals objectius polítics —ocupar Moscou i Leningrad—, tot i que aquesta darrera ciutat restà assetjada durant més de dos anys.

El rigorós hivern del 1941-42 paralitzà la guerra al front de l’est. Una nova ofensiva alemanya, a la primavera i a l’estiu del 1942, permeté a la Wehrmacht arribar fins al Volga i al Caucas. Però llavors les coses estaven prenent tot un nou caire i hom podia preveure que tard o d’hora es produiria una important resposta bèl·lica dels aliats. Dos fets havien alterat profundament la situació. D’una banda, l’atac a l’URSS havia convertit aquesta potència de manera automàtica en un aliat de la Gran Bretanya, la qual cosa reconstruïa així l’antiga aspiració soviètica d’una aliança antinazi i feia retornar els vells discursos del front mundial antifeixista. I, de l’altra, l’entrada en guerra dels Estats Units al costat dels aliats permeté a britànics i soviètics rebre, des del començament de l’any 1942, un suport molt important bèl·lic, energètic i també alimentari amb el qual refer-se de les grans destrosses provocades pels alemanys.

L’atac japonès a la base nord-americana de Pearl Harbor, el 7 de desembre de 1941, amplià l’abast del conflicte a bona part d’Àsia. El Japó, aliat des del 1939 dels països de l’Eix, pretenia convertir-se en la gran potència de l’Orient i eliminar la presència nord-americana, britànica, francesa i holandesa al Pacífic sud. L’ofensiva inicial del Japó fou també ràpida i contundent: en poc més de sis mesos conquerí Hong Kong, Malàisia, Singapur, Filipines, la Indo-xina francesa i les Índies holandeses (Indonèsia), i amenaçà d’atacar cap a l’oest les colònies britàniques de Birmània i l’índia i cap a l’est la mateixa Austràlia.

Però mentre que l’atac japonès a Pearl Harbor havia convertit els Estats Units en un aliat de britànics i soviètics, no havia passat el mateix respecte dels països de l’Eix. De fet, la coordinació bèl·lica de l’eix Roma-Berlín-Tòquio fou ben precària i estigué hipotecada per l’existència d’un pacte secret entre l’URSS i el Japó —signat a l’abril del 1941— que afavoria notablement els soviètics, els quals pogueren traslladar grans contingents de tropes des de les fronteres orientals cap al front europeu i iniciar, cap a la meitat del 1942, la seva contraofensiva a la zona del Volga i de Moscou.

Així, l’entrada en guerra dels Estats Units, amb tot el seu enorme potencial militar, industrial, energètic i agrícola, desequilibrà el conflicte en favor dels aliats. Malgrat la prioritat donada pels nordamericans a la guerra del Pacífic, considerada com una amenaça per al seu propi territori i una agressió a les seves colònies, des del començament del 1942 britànics i soviètics començaren a rebre subministraments de material bèl·lic i alimentari que els permeté preparar-se per al contraatac aliat del final del 1942, tant al front soviètic com a la Mediterrània.

El conflicte canvia de signe: cap a la victòria aliada

Al final de l’any 1942 i al començament del 1943 es produïren dues grans desfetes de la Wehrmacht. La primera fou a Stalingrad: la capitulació del VT exèrcit alemany donà pas a la lenta, però constant, reculada de la Wehrmacht, que es prolongà durant tot l’any 1943 i que culminà, al juny del 1944, quan les tropes alemanyes foren expulsades definitivament del territori soviètic. Paral·lelament, al nord d’Àfrica, els britànics derrotaven l’Afrikakorps a El-‘Alamein (octubre del 1942) i avançaven cap a Líbia, mentre els nord-americans desembarcaven al Marroc (novembre del 1942) i ocupaven Algèria i Tunísia. El 10 de juliol de 1943, els aliats arribaren a Sicília, i obriren així un nou front i provocaren una greu crisi política a Itàlia. La destitució de Mussolini pel rei Víctor Manuel III i l’intent italià de sumar-se als aliats provocà la intervenció militar alemanya a la península italiana, al setembre del 1943, i la divisió del país en dos: al sud el territori proaliat i al nord la República Social Italiana (República de Salò), liderada per Mussolini, que de fet era un règim satèl·lit dels alemanys i totalment dependent del seu suport militar. Així, Itàlia fou durant quasi dos anys un sagnant camp de batalla on a l’enfrontament entre els exèrcits aliats i els alemanys calia sumar una autèntica guerra civil entre feixistes i antifeixistes.

El desembarcament aliat a les costes franceses de Normandia, el 6 de juny de 1944, l’operació amfíbia més important de tota la guerra, significà l’obertura del front de l’oest que tant havien demanat els soviètics des de feia dos anys. L’atac aliat havia sorprès els alemanys, que esperaven el desembarcament a la zona de pas de Calais. L’ofensiva aliada cap al centre de França permeté l’alliberament de París (20 d’agost de 1944) i obligà els alemanys a replegar-se cap al nord. Un altre desembarcament aliat, aquest cop a la Provença (15 d’agost de 1944), alliberà tot el sud de França i liquidà el règim proalemany de Vichy. Al desembre del 1944 tingué lloc a les Ardenes l’última ofensiva alemanya al front de l’oest. Vençuda aquesta, les tropes aliades entraren dins el territori alemany i arribaren al Rin pel març del 1945. Paral·lelament, al front de l’est, l’avanç soviètic semblava imparable. Al final del 1943, els soviètics ja havien ocupat Bucarest i durant tot l’any 1944 avançaren tant pels Balcans com cap a Polònia i la zona est d’Alemanya. Al gener del 1945, els soviètics travessaren l’Oder i marxaren cap a Berlín, i el 30 d’abril s’inicià l’assalt a la capital alemanya. L’1 de maig, Adolf Hitler se suïcidà a la seva cancelleria, i set dies més tard el Tercer Reich capitulava davant els aliats.

Restava, però, la guerra del Pacífic, on els nordamericans, després d’una sèrie d’intenses batalles navals per tal d’afeblir la flota japonesa (a les illes Midway, de la mar de les Filipines, i a Leyte), passaren a la contraofensiva saltant d’illa en illa, gràcies a la seva superioritat naval: el 1944, els americans tenien cinc vegades més portaavions que els japonesos. Això els permeté reconquerir les Filipines el 1944, malgrat la tenaç resistència nipona. L’altíssim cost humà provocat per l’ocupació d’unes illes tan petites com Io-jima i Okinawa inclinà les autoritats nord-americanes a no forçar un desembarcament directe en territori japonès —hom preveia que les baixes pròpies s’elevarien a un mínim de mig milió d’homes—. S’optà, així, per utilitzar una nova i mortífera arma: la bomba atòmica. La destrucció total de les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki (6 i 9 d’agost de 1945), provocada pel llançament de dues bombes atòmiques, forçà el Japó a la capitulació.

Col·laboracionisme i resistència dins d’una guerra total

De tota manera, cal donar una significació molt més política a l’anàlisi de les operacions militars que es produïren durant la Segona Guerra Mundial. És pertinent no considerar-les exclusivament en termes d’estratègies militars, ni tampoc tenint només en compte les ambicions expansionistes d’alemanys i italians. El conflicte assolí un abast de brutalitat tan gran, que esdevingué una autèntica guerra total en el sentit més dramàtic d’aquest terme. Perquè la guerra no restà limitada només als militars, sinó que afectà directament tota la població civil no combatent. La Segona Guerra Mundial fou el primer conflicte, juntament amb el precedent de la guerra sinojaponesa iniciada el 1937, en el qual desaparegué la tradicional diferenciació entre combatent i no combatent, entre l’àmbit estrictament militar i l’àmbit civil. Per primer cop, no sols es mobilitzaren tots els recursos humans i materials disponibles, tant en el territori propi com en els països ocupats, també s’utilitzà la pràctica del terror generalitzat i de la liquidació massiva de població no combatent considerada hostil o perillosa. Mai com llavors no s’havien produït fenòmens tan violents com la deportació en massa de col·lectius ètnics o religiosos que eren foragitats de les terres en les quals vivien des de feia segles, sobretot a l’Europa central i l’oriental. Mai com aleshores no foren tan massivament i cruelment bombardejades ciutats —Londres el 1940 o les alemanyes o japoneses els anys 1944-45— sense que es tingués en compte l’escàs valor estratègic dels objectius destruïts. Mai com llavors les invasions i les retirades dels exèrcits havien anat acompanyades de tàctiques tan efectives de terra cremada que cercaven la destrucció total de la riquesa dels territoris. El resultat tràgic d’aquest caràcter total del conflicte fou que el nombre de víctimes civils de la guerra quadruplicà el de les víctimes militars.

La violència desfermada responia a la naturalesa múltiple del conflicte que abans s’ha esmentat. Perquè, en definitiva, es perseguia i es liquidava la gent pel fet que era vista no solament com a enemic en el terreny militar, sinó també perquè formava part d’una ètnia, compartia una religió o una ideologia, considerades adversàries o perilloses. Així, la persecució endegada pels nazis afectà tots els sectors i col·lectius qualificats d’antisocials, la qual cosa abastava des dels homosexuals fins als dissidents polítics, passant pels membres de les “races inferiors” (que a Europa eren els jueus, els gitanos, els eslaus). Un dels exemples més brutals del fanatisme dels nazis fou la implacable persecució dels jueus, els quals foren internats en camps ja preparats —com els d’Auschwitz, Dachau o Treblinka— per a procedir a exterminar-los en massa. Però al costat de l’holocaust patit pel poble jueu i pel poble gitano, cal remarcar que la repressió organitzada pels alemanys, des del començament del conflicte, afectà tota mena de sectors socials, ideològics, religiosos considerats desafectes. Es pot esmentar, per exemple, que al novembre del 1939 la Wehrmacht ja havia executat més de dos-cents sacerdots catòlics polonesos i n’havia internat més d’un miler en camps de concentració. O que uns 2 400 ciutadans dels Països Catalans trobaren la mort als camps d’extermini nazis, sobretot a Mauthausen.

La violència a la rereguarda s’incrementà notablement com a conseqüència del sorgiment d’activitats de resistència armada davant l’ocupació nazi. Tant les autoritats alemanyes com les dels règims que hi col·laboraven endegaren una política de represàlies no tan sols contra els sospitosos de participar en accions de la resistència, sinó també envers la població que manifestava actituds poc adherents o indiferents.

L’avanç alemany dels anys 1939-41, amb un discurs que justificava l’expansió, pretengué consolidar-se en els territoris ocupats amb la creació d’un sistema d’estats satèl·lits. Hi havia, però, alguns règims pronazis que ja existien des d’abans de la guerra, com els d’Hongria, Romania o Bulgària, que foren durant tot el conflicte uns dòcils subordinats del Tercer Reich. Altres van ser nous estats creats directament pels alemanys en territoris on existien moviments nacionalistes ultraconservadors i filonazis, com Eslovàquia i Croàcia. Altres, finalment, eren règims que havien sorgit amb el vistiplau alemany en països derrotats i ocupats, com el règim de Pétain a França, el de Vidkun Quisling a Noruega o el rexista a Bèlgica.

El cas de la França de Vichy fou un significatiu exemple de divisió interior entre els partidaris de la col·laboració amb els alemanys i els resistents. Com a conseqüència de la desfeta militar del juny del 1940 es creà a la zona francesa no ocupada un govern dictatorial, sense cap forma parlamentària democràtica, presidit pel mariscal Pétain. El règim de Vichy responia a les típiques pautes ideològiques de la dreta autoritària del moment: la seva “revolució nacional” prengué un caire antiesquerrà i antidemocràtic que l’apropà progressivament al feixisme. El caràcter ultraconservador, i fins i tot antisemita, del govern presidit per Pétain fou tan palès que aquest règim ha estat considerat com la revenja dels antidreyfusistes. La progressiva subordinació de Pétain a les exigències alemanyes culminà amb la cooperació clara dels aparells policíacs i administratius de Vichy en la persecució i la repressió dels enemics dels alemanys, ja fossin militants de la resistència antinazi o simplement jueus. Per això, des del 1942 fins a l’estiu del 1944, França va viure polaritzada en una autèntica guerra civil no reconeguda, però real, entre les autoritats de Vichy i un creixent moviment de resistència en el qual participaven des de sectors de la dreta democràtica, vinculats al general Charles De Gaulle, fins als comunistes. El centre-esquerra francès recuperà, així, l’esperit de la lluita democràtica i antifeixista de preguerra, alhora que s’insistia en la creació d’un ampli front nacional contra l’invasor nazi i contra els col·laboracionistes de Vichy.

Col·laboracionisme i resistència, patriotes i traïdors. Aquestes paraules foren utilitzades a bastament arreu d’Europa durant tota la dècada dels quaranta, fins i tot després del 1945, cosa que reflectia prou clarament que també hi havia en tot el conflicte uns elements característics de combat intern. A bona part dels països europeus havien tingut lloc també unes guerres civils domèstiques, de major o menor abast, dins del gran marc del conflicte bèl·lic continental. Així, en el llenguatge de l’època es parlava constantment dels traïdors que s’havien passat a l’enemic per a qualificar els col·laboracionistes, mentre que des del poder ocupant s’incitava la població al deure cívic de la delació i hom presentava els resistents com a perillosos enemics de la pàtria. La lluita entre col·laboracionistes i resistents fou un fenomen generalitzat des de l’any 1943 i s’estengué arreu d’Europa, des de França fins a Ucraïna, de Noruega a Grècia. I aquest combat mostrà que la lluita contra el nazisme estava assolint un caràcter de resistència internacional, i no exclusivament nacional, com ho reflectí prou bé la presència de combatents de diferents procedències nacionals, com ara el cas dels republicans espanyols i dels antifeixistes italians, dins de la resistència francesa.

A d’altres llocs, però, la resistència tingué un cert caràcter nacionalista i fins i tot de lluita interètnica. Aquest fou, per exemple, el cas de Iugoslàvia, on el fet que el règim filonazi dels ústaixes croats hagués emprès una persecució massiva contra els serbis, els bosnians i els montenegrins féu que la resistència prengués l’aparença d’un moviment anticroat, quan en realitat hi participava gent de totes les nacionalitats. Fins i tot el seu màxim dirigent, Josip Broz, Tito, era croat.

Pamflet de la resistència antifeixista a Ferrara, s.d.

Col·l. part. / G.S.

A Itàlia, la crisi interior del règim feixista de Mussolini ja era palesa des de l’any 1942, particularment arran de les desfetes militars a Líbia i Grècia, que havien implicat una total subordinació a Alemanya. Des d’aleshores, fou clar que era Hitler qui dirigia la guerra i qui exigia que fossin enviades tropes italianes a la Unió Soviètica, amb la qual cosa s’incrementaren les tensions polítiques internes que el mateix conflicte provocava. Una mostra prou significativa d’aquesta situació de desconcert i de malfiança respecte del règim de Mussolini és el fet que el mateix propietari de la FIAT, Giovanni Agnelli, estigués en contacte secret amb els aliats ja des de l’any 1942. Totes les tensions esclataren amb el desembarcament aliat a Sicília, que desencadenà la crisi del 23 juliol de 1943 en el si del Consell Nacional Feixista. La intervenció final del rei Víctor Manuel III, amb el suport de l’exèrcit, donà lloc a la destitució de Mussolini i a la formació del govern del mariscal Pietro Badoglio, que com a primera mesura demanà als aliats iniciar les negociacions de pau. La contundent reacció alemanya davant la signatura de l’armistici del setembre del 1943 entre Itàlia i els aliats fou l’ocupació militar de quasi tota la península i la creació del règim subordinat de la República Social Italiana, presidit per Mussolini. Això donà pas a una autèntica guerra civil entre els italians. Tot i que les operacions bèl·liques enfrontaven bàsicament els alemanys i els aliats, durant quasi dos anys, des del setembre del 1943 fins a l’abril del 1945, Itàlia visqué una etapa de violentíssims enfrontaments interns entre feixistes i antifeixistes que cal qualificar d’autèntica guerra civil: hom ha calculat en un mínim de 60 000 els morts civils provocats per la lluita entre els “partisans” i els esquadristes feixistes, tots ells italians. Aquest fet explica que a Itàlia la victòria aliada fos considerada bàsicament com la desfeta del feixisme i que, per tant, una aliança política de caràcter antifeixista, que anava des del Partit Popular, precedent de la Democràcia Cristiana, fins al Partit Comunista, es fes càrrec de dirigir el procés cap a l’establiment d’un règim democràtic.

L’enfrontament entre alemanys i soviètics fou, sens dubte, l’episodi més sagnant del conflicte pel que fa al nombre de víctimes. Les connotacions ideològiques i racistes que la lluita tingué a tot el front de l’est —segons Hitler, es tractava d’una “croada contra els eslaus bolxevics”— van fer que des de bon començament la Wehrmacht utilitzés la població civil soviètica com si es tractés de mà d’obra esclava i fes trasllats massius de persones d’uns territoris cap a d’altres. L’ampli abast de la resistència soviètica a la rereguarda alemanya motivà unes accions de represàlia de gran abast i crueltat, consistents, sovint, en l’execució en massa de civils. Per la seva banda, els soviètics forçaren també el trasllat cap a Sibèria de col·lectivitats senceres acusades de col·laborar amb la invasió nazi, com ara els tàtars i els mesketis. Tot plegat, explica el fet que uns vint milions de ciutadans de la Unió Soviètica morissin com a conseqüència directa de la guerra, uns dos terços dels quals eren civils no combatents.

En el cas de la societat alemanya, si bé no sembla que es produís un trencament tan ampli com a la majoria dels països europeus, cal tenir present que des de la pujada dels nazis al poder es va posar en marxa una mena de “guerra civil” preventiva. Així, entre el 1933 i el 1939, foren detinguts, empresonats i assassinats desenes de milers de dissidents polítics del Tercer Reich, i la repressió continuà durant tota la guerra. Però també hi hagué una clara oposició a Hitler dins del mateix exèrcit alemany, com ho reflecteix prou clarament el fet que uns 15 000 oficials i soldats alemanys fossin executats durant la guerra sota la sospita de conspirar contra el Führer. Així, per exemple, com a conseqüència del fallit atemptat contra Hitler, del 20 de juliol de 1944, foren executats uns 7 000 alemanys, la major part d’ells oficials de l’exèrcit.