Anys de fam i de pobresa

Segell de 5 ptes. “Plato único y día sin postre”, 1940.

Col·l. part / G.S.

Els anys quaranta han estat considerats com la dècada més obscura del segle. Parlar-ne és referir-se a escassetat d’aliments, a restriccions elèctriques i a mancances generalitzades; però la carència dels béns més imprescindibles no va afectar de la mateixa manera tots els grups socials ni tampoc va tenir el mateix impacte en la població rural que en la urbana. Tanmateix, les condicions de vida de la majoria de la població es van veure greument afectades per la política social i econòmica dels governs franquistes. Aquest text aborda, primer, l’evolució dels ingressos salarials i la del poder adquisitiu, i alguns dels elements més rellevants que van intervenir-hi, especialment les característiques del racionament i l’extensió del mercat negre.

Uns salaris de misèria

Evolució contrastada dels salaris i dels beneficis.

La fixació dels salaris en els valors anteriors a l’esclat de la guerra, decretada per les noves autoritats, va tenir com a resultat el retrocés inicial dels ingressos de la major part de la població, una reducció que, per efecte de la inflació, augmentava si l’ocupació de les tropes franquistes havia estat tardana. Així, la instauració del franquisme va afectar extraordinàriament els ingressos dels assalariats del País Valencià i de Catalunya. En canvi, la població mallorquina, en haver quedat sota control dels insurrectes des del començament de la guerra i com que al sector agrari predominava la petita propietat, que continuava sent fonamental en l’economia de les Illes, no va experimentar la regressió salarial que es va donar a les altres zones. Lògicament, tampoc les àrees rurals valencianes i catalanes —on els assalariats eren minoritaris— no van patir les conseqüències del reordenament laboral amb la mateixa intensitat que la població urbana, però, malgrat les diferències, la reducció d’ingressos va afectar una part significativa de la població, especialment a Catalunya, on més de la meitat de la població activa era assalariada.

A partir del 1941, a través de les reglamentacions de treball, es van establir uns salaris rígids per a tot el territori espanyol i per a cadascuna de les branques productives, subbranques i categories professionals; l’únic element de flexibilitat legal introduït era el de les denominades “zones salarials”, amb retribucions lleugerament diferents segons el cost de la vida, que era més alt a les àrees urbanes.

Els salaris establerts en les reglamentacions de treball es van modificar poques vegades els anys quaranta —dues o tres segons els sectors productius—, però, tenint en compte que els preus van augmentar acceleradament al llarg de la dècada, van aparèixer mecanismes que permeteren actualitzar mínimament els ingressos dels treballadors, que rondaven el mínim de subsistència: era el que es coneixia com a sistema de “serrells”, és a dir, la percepció de pagaments extraordinaris —generalment de caràcter voluntari i absorbible, que perduraren fins a la “normalització de la situació”—, com el plus de vida cara. L’aparició de complements salarials va tenir com a resultat que l’homogeneïtat salarial perseguida per les autoritats franquistes desaparegués en la pràctica, la qual cosa va aprofundir les diferències entre sectors, empreses i treballadors.

Caricatura referent a la manca d’aliments, Muntañola, s.d.

Col·l. part / G.S.

D’altra banda, l’any 1945 es va establir amb caràcter general el plus de càrregues familiars, que es distribuïa mitjançant un sistema de “punts”: als treballadors casats, els adjudicaven cinc punts que s’incrementaven segons el nombre de fills; el valor del punt es determinava a partir de la quantitat que cada empresa destinava a aquest plus —un tant per cent del total de la nòmina— i el nombre total de punts dels treballadors. Aquest complement salarial s’afegia als subsidis familiars creats per una llei del juliol del 1938 que desenvolupava la proclama del Fuero del Trabajo, segons la qual “la retribución del trabajo será, como mínimo, suficiente para proporcionar al trabajador y su familia una vida moral y digna”. El subsidi familiar es cobrava a partir del segon fill, i tenia la finalitat de protegir la familia perquè “aunque la prole sea numerosa, no se rompa el equilibrio del hogar de forma que obligue a la madre a buscar en la fábrica o taller un salario con que cubrir la insuficiencia del conseguido por el padre, apartándola de su función suprema que es la de preparar a sus hijos”; propòsit massa ambiciós, si s’ha de jutjar per les quantitats que van fixarse l’any 1943: 1,6 pessetes diàries en el cas de dos fill, 4,8 per cinc fills i 43,2 per dotze fills. En termes generals, es pot estimar que, el 1950, els complements salarials podien suposar a les empreses importants del sector tèxtil o siderometal·lúrgic al voltant del 50% dels ingressos dels assalariats si aquests tenien fills. Els complements salarials eren especialment importants en aquelles grans empreses que necessitaven atreure mà d’obra relativament qualificada, però no en la gran majoria, les de petites i mitjanes dimensions.

Al sector tèxtil, que era la branca industrial que ocupava més treballadors a Catalunya i el País Valencià, les remuneracions diàries, en termes mitjans i incloent-hi els complements salarials oficials, eren força diferents entre homes i dones que gaudien de la mateixa categoria. Així, si el 1940 les dones cobraven 6,8 pessetes al dia, els homes en percebien 13,9; el 1945, la proporció era de 9,3 per 17,8, i el 1950, de 17,3 per 26,2 pessetes. A aquest fenomen cal afegir l’estratègia, que es va utilitzar més intensament a les dècades posteriors, de crear categories laborals distintes per a feines equivalents quan aquestes eren realitzades predominantment per dones.

Al sector siderometal·lúrgic, que tenia una presència important tan sols a Barcelona i València, els salaris van augmentar més lentament que al tèxtil, però foren més elevats que en aquest darrer sector. En la siderometal·lúrgia estava regulat que les dones havien de cobrar el 70% del que guanyaven els homes en la mateixa categoria, proporció que va augmentar al 80% a partir del 1946.

A les indústries químiques els salaris mitjans eren inicialment equivalents als tèxtils —13,8 pessetes el 1940—, però van créixer més ràpidament i es van equiparar als percebuts en la siderometal·lúrgia. Per tant, els anys quaranta, les diferències entre salaris reglamentaris no eren significatives a les branques industrials més importants. Atès l’intervencionisme oficial, era lògic que les remuneracions establertes en les activitats terciàries fossin equivalents a les vigents en la indústria; en el sector dels serveis, els treballadors de la banca eren els qui tenien un salari més alt i els del comerç, el més baix.

Així, l’increment mitjà dels salaris reglamentaris —números índex dels salaris dels homes a les indústries tèxtils, siderometal·lúrgiques i de la construcció que apareixen a l’“Anuario Estadístico de España”— no arribà a multiplicar per tres els ingressos dels treballadors. Però a les grans empreses, els ingressos pràcticament es van quadruplicar; així ho mostren les dades d’un conjunt d’empreses —Espanya Industrial, Tramvies de Barcelona, Ferrocarrils de Catalunya—, a les quals s’han afegit les proporcionades per la Cambra Oficial de Comerç i d’Indústria de Sabadell sobre la indústria llanera d’aquella ciutat.

Als grans centres industrials, la diferència entre els salaris realment percebuts i els estipulats oficialment va anar creixent a la darreria del decenni, quan el malestar latent a causa de la duresa de les condicions de vida començà a manifestar-se. Però tenir uns ingressos una mica més elevats no volia dir gaudir de més capacitat per a fer front a les necessitats peremptòries, perquè en el medi urbà les dificultats s’extremaven. En canvi, en poblacions mitjanes i petites, on els salaris oficials i les remuneracions percebudes generalment coincidien al detall, les estratègies per sobreviure podien ser més diversificades i l’accés als aliments més fàcil.

La descripció de l’evolució salarial realitzada fins aquí correspon a la indústria i als serveis. Al litoral mediterrani, els valors salarials com a indicador del poder adquisitiu de la població pagesa són escassament significatius, ja que els jornalers eren poc nombrosos en relació amb els petits propietaris o arrendataris. En qualsevol cas, els salaris eren més baixos que en la indústria; segons l’“Anuario Estadístico de España”, l’any 1942 els jornals agrícoles masculins oscil·laven entre un màxim de 12,58 pessetes i un mínim de 7,94, mentre que les dones percebien un jornal màxim de 7,09 pessetes i un de mínim de 4,89; l’any 1950 els jornals masculins —tenint en compte els complements oficials— oscil·laven entre 24,6 i 15,7 pessetes, i els femenins, entre 14,75 i 10,4. Aquestes xifres coincideixen amb les aportades per Roque Moreno Fonseret a Racionamiento alimenticio y mercado negro en la postguerra alicantina, segons el qual es percebia un jornal diari de 6,6 pessetes a les àrees de secà del camp alacantí l’any 1941, i d’entre 7,8 i 9 pessetes a les zones de regadiu.

Racionament i mercat negre

Però els salaris només prenen significació quan es compara la seva evolució amb la del cost de la vida. En realitat, molta gent va passar gana a la postguerra perquè, a més de tenir uns ingressos reduïts, els escassos aliments existents al mercat tenien uns preus desorbitats. Ja s’ha assenyalat anteriorment que les autoritats franquistes van anul·lar els increments salarials que havien tingut lloc durant els anys de la guerra, però no passà el mateix amb els preus, que a més havien sofert a l’est peninsular un procés inflacionari agut en els darrers mesos del conflicte, quan ja no es podia adquirir pràcticament res. Després, tampoc no va millorar gaire el proveïment, i les imatges de les tropes franquistes victorioses que repartien queviures tot entrant a les ciutats, des d’aleshores “alliberades”, van ser flor d’un dia.

Per a fer front a l’escassetat de productes bàsics, l’any 1939 el govern va decretar el racionament dels aliments amb l’objectiu d’assegurar-ne la provisió, sobretot dels centres urbans i de les àrees no productores d’articles imprescindibles. El racionament alimentari s’inscrivia dins la política intervencionista general, i la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes va ser l’encarregada de controlar les produccions i la distribució. Per tal d’aconseguir-ho, va crear una densa xarxa d’organismes, però la seva incapacitat per a regular el mercat va provocar l’augment dels preus, la substitució d’unes produccions per d’altres, i l’aparició d’un omnipresent mercat negre, amb el resultat final de l’extensió de la misèria entre una bona part de la població urbana.

Una ordre del ministeri d’Indústria i Comerç del 28 de juny de 1939 va establir els articles i les quantitats que havien de ser entregades amb les cartilles de racionament als preus fixats; la Comisaría de Abastecimientos havia d’assegurar el proveïment mensual a cada home adult de: 12 kg de pa, 7,5 kg de patates, 3 kg de llegums secs, 1,5 litres d’oli, 300 gr de cafè, 0,9 kg de sucre, 3,750 kg de carn, 750 gr de carn de porc, 2,225 kg de bacallà i 6 kg de peix fresc. Aquestes quantitats es reduïen un 20% si es tractava d’una dona o d’una persona més gran de 60 anys, i un 40% si es tractava d’un menor de 14 anys. Però en realitat, aquest compromís tenia un caràcter propagandístic, perquè si bé amb aquelles quantitats es podien cobrir les necessitats alimentàries bàsiques, la Comisaría de Abastecimientos no va subministrar cap any una proporció significativa dels aliments que s’havia compromès a distribuir. Segons les dades oficials recollides a l’“Anuario Estadístico”, a la província de Barcelona —l’única de les províncies catalanes, del País Valencià i les Illes on va distribuir-se una proporció d’articles racionats per persona i any superior a la mitjana espanyola—, els 18 litres d’oli anuals per persona van quedar reduïts a 10 de mitjana durant el decenni —tot i que l’any 1946 no van arribar a 5—, i els 10,8 kg de sucre van quedar-se en 4,67, i dels 26,7 kg de bacallà se’n va distribuir poc més de mig quilo. La resta de províncies van quedar per sota d’aquestes xifres; segons David Ginard, l’any 1941 a les Balears es van distribuir 2,3 litres d’oli per persona, 1,6 kg de sucre i 350 grams de bacallà.

Preus oficials i al mercat negre dels productes racionats.

A partir del 1939, segons les dades oficials recollides per l’“Anuario Estadístico de España”, el cost de la vida va augmentar amb una intensitat semblant arreu —els preus dels productes racionats van multiplicar-se entre sis i set vegades durant el període 1939-50—, evolució que resulta coherent amb el fet que els preus oficials variaven poc d’una província a una altra. Però les dades oficials són poc rellevants perquè recollien només els preus oficials, i als centres urbans els productes bàsics racionats que es podien adquirir regularment representaven una part petita de les necessitats alimentàries.

Per tant, per a conèixer l’evolució de la capacitat adquisitiva de la majoria de la població els anys quaranta són molt més significatius els preus del mercat negre que no pas els dels productes racionats. Els preus al mercat negre eren molt variables, canviaven de ciutat a ciutat, de dia en dia, i només es disposa de dades sistematitzades per a les àrees industrials de la província de Barcelona, elaborades amb la informació de les Cambres Oficials del Comerç i la Indústria. Cal destacar, a més, que no existeixen xifres anteriors al 1944, justament els anys en què les condicions de vida van ser més penoses i, tot i així, es pot apreciar que els preus del mercat negre a la segona meitat dels quaranta eren entre dues i vint-i-cinc vegades més alts que els preus oficials.

El resultat de l’augment descontrolat dels preus va ser el dràstic descens del poder adquisitiu de la major part de la població. La sèrie de salaris reals elaborada per l’Instituto Nacional de Estadística amb els salaris establerts en les reglamentacions de treball i els preus de taxa fixats per les Juntas Provinciales de Precios, els situa durant tot el decenni per sota del nivell de preguerra, i l’any 1950 en un 50% dels de 1935-36. Altres dades coetànies, com les elaborades per la Cambra Oficial del Comerç i la Indústria de Sabadell, oferien un càlcul de l’evolució del poder adquisitiu en el qual s’incloïen les remuneracions voluntàries satisfetes per les empreses i els preus del mercat negre; segons aquestes dades, fins a l’any 1944 els ingressos de la majoria dels assalariats no eren suficients per a cobrir ni el mínim de subsistència; progressivament, la capacitat adquisitiva es va anar recuperant, tot i que al final de la dècada encara no s’havia assolit el 70% del poder adquisitiu de preguerra. La versemblança de les xifres sabadellenques va fer que ja l’any 1947 la comissió governamental encarregada de l’elaboració del Plan de Ordenación Económico Social de Barcelona les considerés vàlides per al conjunt de la província, i encara avui són considerades com les dades disponibles més significatives sobre l’evolució del poder adquisitiu a les àrees urbanes. Així, doncs, la degradació del nivell de vida va ser una de les conseqüències més colpidores de la instauració del règim franquista.

Una alimentació a base de succedanis

Fonts de l’època coincidien a assenyalar que les despeses alimentàries arribaven a consumir el 70% del pressupost familiar; aquesta proporció difícilment podia ser ultrapassada, perquè la resta s’havia de destinar a cobrir despeses indispensables com el lloguer i les medecines, entre d’altres. En aquestes condicions, el nivell alimentari dels ciutadans es va degradar extraordinàriament, i proveir-se de menjar es va convertir en una obsessió. El 1947, segons escriu Joan Josep Adrià a El País Valencià sota la dictadura franquista, el governador civil de València va afirmar que a la província el racionament només proporcionava 953 calories diàries.

L’escassetat va obligar a canviar els costums alimentaris, substituint els articles tradicionals per succedanis d’ínfima qualitat. Així, per exemple, l’escudella i la carn d’olla va ser reemplaçada per un brou fet amb un os, coll de gallina i ceba, acompanyat de cansalada; el pa de blat pel de sègol, les patates per moniatos i el cafè per malt o ordi. La revista “Alimentación Nacional”, òrgan de la Comisaría de Abastecimientos y Transportes, va iniciar al desembre del 1942 una secció de receptes de cuina, amb la qual es pretenia estimular la imaginació dels lectors en la preparació de nous àpats amb els articles que es trobaven al mercat; les dues primeres van ser “moniatos en salsa” i “truita de moniatos sense ou”, i en el número següent aparegueren les formes de preparar “patates al vapor”, “moniatos a la planxa” i “moniatos en dolç”.

Aquests aliments van esdevenir la base de la dieta habitual per la seva aportació calòrica; d’altres com la llet, els ous, el peix, la carn i la fruita, eren inassequibles per la major part de la població, si més no la urbana. A partir del 1946, es va poder adquirir carn argentina, però generalment era congelada o enllaunada; tot i així, el consum de carn a les capitals de província va baixar d’una mitjana de 12 967 t en el període 1931-35, a 4 723 l’any 1947 i a 8 130 l’any 1951.

Les estratègies utilitzades per a sobreviure van ser infinites; al marge de la gent que va tornar a viure al camp, aquells que van poder van treballar un hort per tal d’obtenir-ne alguns aliments, conreant-lo a la sortida de la feina i els dies de festa. Molts d’altres, sobretot dones, es traslladaven sovint a poblacions properes amb produccions agràries per a aconseguir aliments a canvi de diners o per bescanvi; el fenomen es va estendre tant que les estacions ferroviàries van passar a ser vigilades intensament, cosa que obligava la gent a saltar del tren abans d’arribar a l’estació, tot aprofitant la parada prèvia a l’obertura de la via; tot i així, les requises eren contínues i generalment aquestes no anaven a parar a mans de les delegacions locals d’Abastos.

Molta gent es va veure forçada a acudir a l’assistència social de l’Estat, a l’Auxilio Social, que distribuïa racions d’aliments entre la gent més necessitada. Tot i la resistència de la major part dels ciutadans a acceptar públicament el seu estat de pobresa, en la immediata postguerra hi havia un gran nombre de famílies que s’havien quedat sense una font d’ingressos per a atendre la seva subsistència: familiars de “rojos” morts al front o víctimes de la repressió, d’empresonats o de reclosos en camps de concentració, d’exiliats, d’acomiadats, entre molts d’altres. Al desembre del 1940, l’Auxilio Social va distribuir als seus centres de la província de Barcelona més d’un milió i mig de racions alimentàries, que es van anar reduint progressivament fins a situar-se en set-centes mil el 1946 i un quart de milió el 1950. Segons Antonieta Jamé, a la província de Lleida, al mes de desembre del 1940, es distribuïren més de cent divuit mil racions, xifra que incloïa els diferents tipus d’assistència: Cocina de Hermandad, Auxilio en frío i Comedores infantiles. Segons les dades aportades per David Ginard, la Delegación de Auxilio Social de Baleares distribuí l’any 1941 una mitjana mensual de 200 788 racions. La penúria característica dels anys quaranta també afectà els organismes públics, i foren molts els dies que l’Auxilio Social no va poder repartir cap aliment entre les persones que hi acudien; és per això que les xifres anteriors encara resulten més il·lustratives del nombre de ciutadans que es van veure forçats a recórrer a l’assistència social. Les diverses col·lectes en campanyes com les del plato único o del día sin postre, servien tan sols per a fer propaganda i tranquil·litzar algunes consciències benestants.

La gana i la duresa de la vida quotidiana van afectar la majoria de la població, no exclusivament els sectors obrers. El Sindicato Nacional de Banca y Bolsa va dirigir un escrit al ministeri de Treball, pel juny del 1947, en el qual afirmava que els empleats “se encuentran pasando las mayores privaciones, las más amargas fatigas viendo a sus familias pasar hambre y sobre todo en la mayoría de los casos enfermedades por falta de vitaminas.” Els assalariats qualificats dels serveis i de la indústria —comptables, administratius— es van veure forçats a la pluriocupació per tal de completar uns ingressos que en qualsevol cas eren insuficients; “Tribuna”, una publicació sectorial de l’Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) ho recollia al febrer del 1948 quan afirmava que “es imposible hoy día vivir con el sueldo que se obtiene en las primeras ocho horas de trabajo. El suplemento se impone. Y no hay dependiente que no lo obtenga”.

Fins i tot les organitzacions empresarials atribuïen a la subalimentació el baix rendiment de la mà d’obra. En un informe de l’any 1942, el Consell Superior de les Cambres de Comerç i Indústria assenyalava que “el rendimiento de la mano de obra es, en general, inferior al de los tiempos normales”, i, en part, ho atribuía a “la depauperación física del obrero por alimentación insuficiente”. El rendiment —es diu en l’informe— “está en relación inversa con la cantidad de esfuerzo físico que requiere el trabajo (…). Dicen las Cámaras que en los trabajos que requieren considerable esfuerzo muscular, el rendimiento ha descendido en un 50 por 100 con relación a las épocas normales”.

Només aquells grups socials benestants o que van poder aprofitar les oportunitats que oferien les transaccions al mercat negre, van superar la postguerra folgadament, i fins i tot un bon nombre d’individus va acumular importants fortunes. Per contra, la majoria va veure reduït de manera substancial el seu poder adquisitiu en relació amb l’etapa republicana; els baixos salaris i la necessitat d’adquirir els aliments en el mercat negre, on els preus eren de mitjana quatre vegades superiors als de taxa, van portar a una reducció generalitzada del consum, tant quantitativament com qualitativament. La gent es va veure compel·lida a menjar menys i pitjor, i en molts casos fins a recórrer a la caritat pública, sobretot a l’Auxilio Social. Però les difícils condicions de vida es van manifestar també en altres facetes igualment importants de la vida quotidiana: la salut, per exemple, es va ressentir extraordinàriament dels dèficits alimentaris.

La degradació de la salut: malalties i epidèmies

Una de les conseqüències més notables de la penúria alimentària, de la gana, que van patir sobretot les classes populars urbanes, va ser l’augment de determinades malalties. De manera particular, cal destacar l’extensió de la tuberculosi. Francisco Candel i Tortajada, a Ser obrero no es ninguna ganga, presenta una imatge representativa del decenni dels quaranta a Barcelona: “la Diagonal se llenó de cabarets y las fábricas de tuberculosos”. Efectivament, segons les estadístiques oficials, la tuberculosi va esdevenir un fenomen gairebé epidèmic: el 9,03% dels homes i el 6,75% de les dones traspassats a la província de Barcelona entre el 1941 i el 1945 van ser víctimes de la tuberculosi de l’aparell respiratori, i aquestes xifres encara es van incrementar en el quinquenni següent: del 1946 al 1950, el 10,05% dels homes i el 7,18% de les dones morts van ser víctimes de la tuberculosi. L’any 1944, més de la meitat de les morts per malalties infeccioses a la ciutat de Barcelona van ser degudes a aquest mal.

Francisco Candel ha explicat la seva pròpia experiència i la de la gent que li era pròxima: treballava en una secció, denominada “l’infern blanc”, d’un taller de bàscules i balances, “debastábamos aluminio, las cajas y vanos de las balanzas automáticas, con raspas y limas fresadoras. (…) Las bajas por tuberculosis eran frecuentes. Circulaba una especie de leyenda negra en torno a esta sección, en torno al polvillo blanco que respirábamos. Trabajábamos once horas diarias. Los domingos por la mañana, cinco. (…) La tuberculosis, en mí, hizo mella más tarde, estando haciendo el servicio militar, a los seis meses de no trabajar de mecánico. (…) La tuberculosis diezmó a mucha juventud entonces, no solamente la trabajadora, pero ésta la que más, no solamente clase pobre, pero ésta también la que más. (…) A mí se me murió una hermana de esa enfermedad. Yo recuerdo, un poco con escalofrío, que las filas de mis amigos de la infancia, los chicos de ‘mi calle’, de cuando vivía en las Casas Baratas, se aclararon. Murió un primo hermano mío, mi amiga Fani, mis amigos Pepico y Bartolico… Otros quedaron tarados y arrastraron largo tiempo esa enfermedad y sanaron o murieron más tarde”.

L’increment de la tuberculosi suposà un significatiu canvi de signe en la tendència al declivi de la infecció, tendència s’havia desenvolupat des del 1920, i que havia arribat al punt més marcat l’any 1935. Aquest era un indicador clar de l’empitjorament de les condicions de vida i de treball de la població. L’impacte d’aquesta malaltia, especialment intens a les àrees industrials i urbanes, que fins i tot provocà notables contrastos amb les àrees rurals, confirmava les explicacions causals formulades per especialistes i estudiosos. El primer Congreso Nacional contra la Tuberculosis, celebrat el 1950, en una conjuntura àlgida de la infecció, havia proclamat com a primera conclusió que “para luchar contra la tuberculosis hay que mejorar la condición humana, abaratando las subsistencias, construyendo habitaciones espaciosas, soleadas, ventilables, a precios reducidos, aumentando los jornales e higienizando el trabajo”, en definitiva, la necessitat de millorar les condicions de vida i de treball de la població.

Carlos García Luquero, a La tuberculosis como problema social-sanitario, obra publicada l’any 1950, assenyalava que la causa determinant que facilitava la via d’entrada de la tuberculosi a l’organisme humà era l’esforç físic, combinat amb unes baixes defenses en un medi laboral poc higiènic: “Forman los metalúrgicos el bloque principal de la tuberculosis pulmonar de la ciudad [de Barcelona], con que nutren sus tasas de mortalidad. Varios factores pueden estimarse como concurrentes, siendo los principales el esfuerzo y el polvo”. Per a aquest autor “la experiencia y los estudios seguidos al relacionar las profesiones y la tuberculosis denuncian la mayor mortalidad por la forma pulmonar en los obreros ‘inexpertos’, el ‘peonaje’, acarreadores, etc, en cada rama de la producción; el peón es el candidato a las formas irrecuperables en mucha más cuantía que las demás categorías de trabajo”.

Altres opinions insistien en el caràcter classista de la malaltia. Una investigació realitzada a Sabadell l’any 1947 entre nens i nenes en edat escolar demostrà que la infecció tuberculosa, com la morbiditat, era molt més intensa a les escoles públiques, on predominaven els fills de famílies treballadores, que a les privades, on acudien, sobretot, els fills de les famílies benestants: a les primeres, la infecció era del 55,68% i la morbiditat del 2,89%, a les segones del 40,12% i de l’1,17%, respectivament.

Altres malalties sensibles a la subalimentació i a les males condicions de vida també van proliferar: hipovitaminosi, dolències de l’aparell digestiu, tracoma, sarna, tifus, meningitis i moltes d’altres. I, a més, aquesta situació es donava en un marc caracteritzat per una assistència sanitària pública molt deficient: mancaven hospitals i faltaven llits per a la immensa majoria de la població, que no podia recórrer a la medicina privada, i això aguditzà i va fer més notòries les mancances. És clar que no eren pas les úniques.

El problema de l’habitatge

Durant el decenni dels anys quaranta la manca d’habitatges va esdevenir un problema social de creixent magnitud a partir de la coincidència de diversos factors. En primer lloc, pels efectes de les destruccions bèl·liques en els edificis, tot i el seu abast limitat en termes absoluts i les considerables desigualtats territorials en l’impacte destructiu. En segon lloc, per la limitada activitat constructora d’aquests anys, com a conseqüència de les dificultats de proveir-se de les primeres matèries bàsiques. El ciment o el ferro, entre altres materials, requerien un funcionament industrial complex que la guerra havia interromput en molts casos. L’escassetat d’aquests productes n’havia comportat l’encariment i, a més, les limitades expectatives de benefici per als empresaris privats, que cercaven oportunitats d’invertir en activitats —especulatives o no— molt més atractives en dificultaren el restabliment de la producció.

Grup d’habitatges socials de l’Obra Sindical del Hogar, A. Gómez Llopis, Xàtiva, 1954-56.

La iniciativa privada actuà exclusivament en el mercat d’habitatges d’alta qualitat i preu, per als sectors socials amb una elevada capacitat adquisitiva, deixant de banda tota activitat constructora per als consumidors populars que, ateses les seves condicions de vida, no constituïen un mercat real. La congelació dels lloguers establerta a la llei d’arrendaments urbans del 1946 desincentivà encara més l’actuació del capital privat. Així, la construcció d’habitatges per a les classes populars quedà en mans de les institucions públiques, essencialment els ajuntaments i l’Obra Sindical del Hogar, que van reaccionar molt lentament i molt tardanament —conseqüència de la congènita insensibilitat de les autoritats franquistes davant les necessitats populars— a les creixents demandes d’habitatge social. El problema de l’habitatge va agreujar-se molt més encara en aquelles àrees urbanes —especialment Barcelona i alguns municipis industrials del seu entorn— que van convertir-se en centres receptors d’un continuat flux migratori des de la segona meitat del’ decenni.

Taxa de creixement demogràfic anual i evolució de la població absoluta. 1940-1950.

A la ciutat de Barcelona, entre el 1940 i el 1945 s’edificaren 2 014 immobles i entre el 1946 i el 1950, 1 947, que representen respectivament el 42% i el 44% menys dels 3 473 construïts en 1931-36, i això tenint en compte que els anys de la Segona República no havien estat pas els de major auge constructiu. Així, el dèficit estimat per les autoritats l’any 1940, de 10 700 habitatges a la ciutat de Barcelona i de 24 000 a la província, s’incrementà fins a 65 000 i 70 000 respectivament l’any 1950. El 1941 la corporació municipal barcelonina va dissoldre el Patronat de l’Habitació i el 1945 va crear l’Institut Municipal de l’Habitatge, amb l’objectiu d’eradicar el barraquisme, construir habitatges per a les famílies afectades pels enderrocs com exigia la política urbanística i proporcionar habitatge als funcionaris municipals. L’any 1949, l’Institut es va plantejar construir cinc mil habitatges, la meitat dels quals d’especial “senzillesa i barator”, amb 37 m² si tenien dues habitacions i 45 m² si en tenien tres. A ritme molt lent, l’Institut va anar ampliant els quatre grups de cases barates construïts pel Patronat de l’Habitació durant la dictadura de Primo de Rivera: els d’Horta, el del Port i els dos de Santa Coloma de Gramenet. Però fins al començament dels anys cinquanta —la celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic Internacional l’any 1952 en va ser un element propiciador— no s’endegà una política de construcció d’habitatges socials de certa entitat.

L’any 1949, organismes eclesiàstics calculaven que a Barcelona vivien en coves unes 5 000 persones, i l’ajuntament de la ciutat reconeixia la xifra de 4 500 habitants de la ciutat en aquestes condicions. D’altra banda, els mateixos organismes estimaven en més de 60 000 els individus que malvivien en barraques, xifra que altres fonts elevaven fins a 150 000. El nombre de rellogats se situava entre 150 000 i 200 000. El problema de l’habitatge que afectava Barcelona i la seva rodalia estava estretament vinculat a la immigració; però altres ciutats no escapaven al fenomen del barraquisme, com València, amb les dues mil barraques del riu Túria, al costat de la platja del Cabanyal i a Natzaret, víctimes de les riuades del 1949 i del 1957.

En el període 1941-50, Catalunya va tenir un saldo migratori positiu de 258 717 persones; gairebé tots els immigrants van instal·lar-se a Barcelona i els municipis industrials del seu entorn —Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, el Prat de Llobregat, Sant Boi, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Terrassa—, molts dels quals van augmentar la població entre un 25 i un 40%, cosa que aguditzava la creixent concentració de la població catalana a l’àrea barcelonina. Els immigrants arribaven atrets per l’oferta de treball de la indústria, i procedien sobretot d’aquelles àrees de l’Espanya meridional on més intensament operaven factors d’expulsió com la desocupació, la gana i la repressió. Però si trobar feina a Catalunya era fàcil, trobar sostre esdevenia una odissea. Els informes oficials no ho amagaven: “El problema de la escasez de viviendas es general en la provincia [de Barcelona], y se hace sentir incluso en los pueblos pequeños, aunque naturalmente se agrava a medida que se trata de núcleos urbanos más importantes, y presenta caracteres agudos en la capital. La constante inmigración que viene de otras provincias españolas (…) tiene en Barcelona el exponente máximo y crea aquí difíciles problemas de orden económico y muy graves en el urbano”. Així, van estendre’s les coves en zones com ara les proximitats de la carretera de la Roca, a Santa Coloma de Gramenet, i sobretot les barraques, fetes amb llauna, fusta vella, totxos, cartó, canyes, pedres, sacs i tota mena d’elements. Si l’any 1929, el Patronat de l’Habitació havia comptabilitzat 6 478 barraques disseminades per Montjuïc, Hostafrancs, la Barceloneta, Horta i Sant Andreu, el servei de Repressió del Barraquisme de l’ajuntament de Barcelona parlava, l’any 1949, de 15 000 barraques repartides en 387 grups diferents; la xifra, doncs, s’havia duplicat. D’altra banda, el fenomen dels rellogats es reproduïa també a les barraques com en molts habitatges obrers. La necessitat extrema empenyia els uns i els altres a suportar unes condicions de vida que arribaven als mínims de la condició humana.

L’augment dels dèficits escolars

De la mateixa manera que es generà un problema social a l’entorn de la manca d’habitatges, els dèficits escolars s’incrementaren notablement en trencar les noves autoritats amb la política escolar i cultural republicana. La política escolar franquista estimulà una escola privada —en mans, sobretot, de l’Església catòlica— per a les classes benestants, i col·locà en una posició secundària l’escola pública, insuficient i infradotada, per a atendre les classes populars. A les zones rurals, les escoles unitàries, és a dir, amb un mateix mestre per a alumnes de diverses edats, rigorosament separats per sexes, van patir els efectes d’un pressupost estatal poc preocupat per l’educació. A les zones urbanes, i especialment a les àrees d’immigració, els dèficits derivats d’una minsa inversió pública van incrementar-se espectacularment al llarg del decenni, paral·lelament a la degradació de les instal·lacions i a la insuficiència de recursos.

L’any 1950, a la província d’Alacant, la inspecció educativa calculava un dèficit de 450 escoles, la qual cosa representava un 30% de les existents, i l’any 1952 el Plan de Ordenación Cultural de las Baleares proposava la creació de 112 noves escoles per a solucionar el problema de sobrepoblació i mala distribució.

Paral·lelament, l’eradicació de l’analfabetisme va ressentir-se de la política de les autoritats franquistes; així, si a la dècada dels anys trenta la població alfabetizada de la província de Barcelona va augmentar un 10%, al decenni de la postguerra va fer-ho només un 2,3%. Però a Barcelona el fenomen migratori va aguditzar de manera extrema els dèficits escolars provocats per la política governamental. L’any 1947, la junta encarregada d’elaborar el Plan de Ordenación Económico-Social de la província calculava que hi havia uns 10 000 infants sense escolaritzar al conjunt de barris suburbials. Segons la mateixa font, hi havia 1 091 escoles públiques i en mancaven 3 372. El problema, a més, s’agreujava cada any; el 1957, en l’informe que va trametre a Franco, l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet i Coll afirmava que “más de 50 000 niños sin escuela hay en Barcelona y su provincia. Los niños de los emigrantes crecen y viven aquí en el más completo abandono”. En un dels treballs presentats a la “Semana del Suburbio”, celebrada aquell mateix any per iniciativa de l’arquebisbat de Barcelona, s’afirmava que dels 25 000 nens que vivien als suburbis de la ciutat de Barcelona, el 50% estaven sense escolaritzar: dels 6 000 nens i nenes de Montjuïc, el 50% no tenien escola; a Sants, de 1 900 nens, el 15% estava sense escolaritzar; a la zona de Verdum i la Trinitat, el 70% dels 8 000 nens no tenien escola, el mateix percentatge que al sector marítim —Somorrostro, Sagrat Cor, Camp de la Bota, Poblenou—, on hi havia 4 000 escolars; a la zona del Guinardó-Carmel, el 35% dels nens no disposaven d’escola.

El revers de la moneda: luxe i ostentació

Portada de Barcelona 1940, Ed. del Fomento de la Producción Nacional, Barcelona, 1940, AC.

G.S.

L’extraordinari aprofundiment de les desigualtats socials, conseqüència de la política socioeconòmica del franquisme, generà la cara miserable de la moneda; el revers era la cara del luxe i l’ostentació. La memòria de la Cambra Oficial de Comerç de Barcelona de l’any 1948 assenyalava que “en los vestidos, automóviles y las diversiones y las consumiciones en los locales de lujo, se mantuvo la tendencia al despilfarro” i, alguns anys després, Pere Gual i Villalbí denunciava els guanys “fàcils i abundants” dels anys de la postguerra, com també ho feu Manuel Aznar i Zubigaray, que caracteritzava el primer franquisme com una època de “dinero fácil, de la fabulosa ganancia al alcance de la mano, de la fortuna lograda en un dos por tres, de la inflación generando millonarios a diestra y siniestra”.

Manuel Ortínez, que ha donat testimoni a Una vida entre burgesos, explica que el diner fàcil, el diner de procedència inconfessable, “un diner que no es podia guardar al banc i que s’anotava en una llibreta domèstica (…), s’havia de gastar, de pressa i còmodament”. Així, les classes burgeses van gaudir els anys quaranta d’una situació introbable i van llançar-se al consum desenfrenat, al luxe, a la diversió i a la pública ostentació de la seva condició de privilegiats, la qual cosa, en el context d’una societat sotmesa a penúries de tota mena, era especialment colpidor. Segons Ortínez, “les famílies puritanes de la burgesia antiga, els Valls Taberner, els Bertrans, Viladomiu, etc, participaven d’una manera modesta en aquest joc nocturn. Els protagonistes van ser gent amb cognoms poc coneguts, com Muñoz, o il·lustres desconeguts. Però seria il·lús pretendre que les grans famílies van passar la prova incontaminades. Al cap i a la fi, els diners són la clau del benestar i aquells homes trobaven natural la recuperació del temps perdut —la República i la guerra— reprenent el lloc que havien tingut en la societat abans de la guerra…”.

Des d’una posició social molt distant a la d’Ortínez, Francesc Candel ha donat també el seu testimoni: “El derroche en las clases altas era fabuloso” i contrastava tan vivament perquè “la miseria era más pavorosa i descarnada”. “Todos los nuevos ricos —y en cierto modo todos lo eran, pues estaban resucitando— hacían ostentación de fulanas, coches, joyas”. No és estrany que proliferessin els robatoris i els atracaments a les zones de diversió, i que alguns escàndols tinguessin una gran difusió, moltes vegades amb elevades dosis d’imaginació popular que suplia el silenci i la censura. En definitiva, el decenni dels anys quaranta pot ser caracteritzat de manera força fidel com el dels anys de la fam i la pobresa de la immensa majoria, però també del luxe i l’ostentació d’una privilegiada minoria formada per vells i nous rics desitjosos de recuperar el temps perdut i exhibir la seva preeminència social.