Camp i ciutat els anys de la postguerra

Després de la Guerra Civil, el procés d’urbanització que s’havia produït el primer terç del segle XX es va detenir arreu. Els anys quaranta han restat en la memòria col·lectiva com anys de gana i de misèria, però al camp totes dues es podien combatre amb majors possibilitats d’èxit que a la ciutat. Aquesta realitat explica que a les illes Balears l’ocupació agrària —que ja havia augmentat significativament durant la guerra— encara s’ampliés més; al País Valencià, la població ocupada a l’agricultura també era major el 1940 que el 1930, i fins i tot a Catalunya el percentatge d’ocupats al sector primari era el mateix el 1940 que el 1930, la qual cosa trencava la tendència descendent de les dècades anteriors.

Les causes que expliquen la interrupció del desplaçament de la població del camp cap a la ciutat, cal cercar-les en les conseqüències de la política econòmica governamental. En el context de les noves orientacions, la política intervencionista va tenir com a resultat un descens dràstic del poder adquisitiu de la població, que, en part, estava relacionat amb el desabastament dels centres urbans; durant una bona part dels anys quaranta els aliments es van convertir gairebé en béns de luxe perquè, en gran mesura, calia comprar-los al mercat negre a preus desorbitats.

Tanmateix, fora de les grans ciutats era possible conrear una parcel·la de terra amb la qual proveir-se d’alguns aliments essencials; en aquelles poblacions en què l’activitat industrial era la base de l’economia, però que eren properes a zones rurals, va ser molt freqüent trobar obrers que conreessin un hort per tal d’obtenir-ne alguns aliments. També a les àrees rurals, moltes persones que havien passat a ocupar-se en activitats no agrícoles es van veure obligades a tornar totalment o parcialment al conreu de la terra; aquesta necessitat individual es complementava amb la depressió d’algunes activitats industrials i amb els ínfims salaris establerts, de manera que la pressió demogràfica sobre l’agricultura es va fer molt intensa. Així, el volum de persones que depenia directament de la producció agrícola fou major després de la guerra.

D’altra banda, la producció va disminuir com a conseqüència de la mateixa política intervencionista i de les estratègies utilitzades pels pagesos per tal de sortejar-la, amb el resultat final del desproveïment de les ciutats. L’obligació que tenien els pagesos de lliurar les seves collites de productes bàsics —com el blat o l’oli— als preus fixats oficialment, que eren molt baixos, i que a més no es veia compensada per la contrapartida teòrica d’un subministrament suficient de fertilitzants i d’altres productes imprescindibles per a mantenir els rendiments agrícoles, va provocar un retrocés de l’especialització. En molts casos, fins i tot va significar la desaparició dels excedents, ja que molts pagesos van destinar la seva parcel·la a diversos conreus per tal d’aconseguir la major autosuficiència possible, atès que comprar el que no produïen era molt car i allò que la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes els pagava per la seva producció era insuficient. En el cas particular del País Valencià, molts exportadors de cítrics, davant el col·lapse del mercat exterior i interior, van destinar les bones terres de regadiu a la producció de blat amb la finalitat d’assegurar l’autoconsum. La seqüela d’aquesta successió de fets fou el desabastament dels mercats urbans de productes a preu de taxa.

Tanmateix, és clar que no tots els productors van derivar cap a l’autoconsum. Els terratinents van continuar amb els seus conreus especialitzats perquè col·locaven la major part de la seva producció al mercat negre; els proveïdors del mercat negre podien ser petits propietaris, però generalment eren grans propietaris amb prou capacitat econòmica i influència política per a eludir els controls de la Guàrdia Civil.

En qualsevol cas, es pot afirmar que les condicions de vida a les àrees rurals no van ser tan dures com a les ciutats. La manca d’aliments era tan extrema a l’àmbit urbà que molts treballadors preferien perdre uns dies de salari per tal de poder aconseguir aliments; així ho manifestava la Companyia de Tramvies de Barcelona a l’octubre del 1946 quan proposava substituir la mesura disciplinària de suspensió de sou i feina per l’obligació de treballar sense retribució, ja que “debido a las anómalas circunstancias de aprovisionamiento, la suspensión de empleo y sueldo no tiene eficacia correctiva en la actualidad, ya que al obtener el interesado unos días de libertad para ausentarse puede obtener víveres en mejores condiciones que le compensan la pérdida de jornales”.

Però si les condicions de vida al camp no van empitjorar tant com a la ciutat, la convivència social va ser més difícil. La recuperació de la propietat de la terra per part dels seus antics posseïdors no fou un procés planer i va ser aprofitat per a imposar condicions més dures d’arrendament i sovint també per a la venjança individual i col·lectiva. La lluita política que tingué lloc a les àrees rurals havia radicalitzat extraordinàriament les relacions socials, i la instauració del règim franquista va permetre als cacics locals induir o exercir una repressió exemplaritzant, que perseguia la submissió política i social com arreu del territori, però que en aquelles àrees, on els individus no podien passar desapercebuts, adquiria una especial violència.

Marc Mas ha explicat en el seu llibre Postguerra. Un poble de Catalunya (1939-1942) la seva experiència, prou il·lustrativa:

“(...) —L’alcalde m’ha fet portar avís que vagi a casa seva, diu que vol parlar amb mi d’un assumpte particular —va dir-me el pare un dia en arribar a casa.

L’alcalde era l’administrador viu del propietari ruc. El pare conreava unes vint quarteres de sembrats d’ell. (…) L’endemà al matí vam encaminar-nos a casa de l’administrador. (…)

—Què voleu?

—Sou vós que voleu veure’m, oi? —va dir el pare. (…)

—Bé, anem al gra, que de gra es tracta. A la meva terra tens una bona anyada de blat (jo vaig notar que deia la meva terra quan, de fet, n’era solament l’administrador) i com que de la collita del 37 i del 38 no vas pagar-ne res, he pensat que aquesta del 39 me la quedaré tota sencera.

—El 37 i 38 vaig venir a dir-vos com podíem arreglar-ho per pagar-vos seguint la llei de març del 1936, la qual deia que havíem de pagar la vuitena part. Vós em diguéreu que no teníeu ordre de cobrar res, ja que l’amo estava desconnectat amb vós.

—Com goses recordar-me lleis fetes pels lladres rabassaires del 1936? Jo no em recordo pas de res del que dius. Solament tinc anotat que no vas pagar, i ara vull cobrar!

—Jo ara us pagaré la quarta part de la collita. Deixeu-me refer, si us plau. Calculem el que us dec i doneu-me un termini per pagar i ho faré amb interessos inclosos.

—No, noi, no, vull aquesta collita sencera. La terra has de deixar-la.

En sentir això el pare va quedar com un autòmat. Però encara va tenir esma per dir:

—Això que voleu fer va contra la llei. Jo buscaré testimonis i, si hi ha llei, faré complir-la.

L’administrador-alcalde es va posar a riure a cor batent mentre deia:

—La llei soc jo. No n’hi ha d’altra”.