Els nous barris obrers: el cas de Torre-romeu

En el procés d’industrialització de la postguerra, els barris obrers de Sabadell van créixer per primera vegada lluny del centre, a la perifèria de la ciutat, amb un predomini quasi absolut d’immigrants procedents, especialment, de terres andaluses. En només vint anys, pràcticament es doblà la població de la ciutat, la qual cosa provocà un greu problema d’habitatge.

Ja durant els anys quaranta es van construir coves i barraques als marges del riu Ripoll i a l’esplanada de Sant Nicolau; es tractava d’un sector de l’anomenat “suburbio del Río Ripoll y Arrahona”, on tres quartes parts dels habitants vivien en aquesta mena d’habitatges precaris. A dalt del turó, a les cases de pagès que ja estaven subdividides en diferents estatges, hi vivien els immigrants pioners, que van anar veient com arribaven els nous veïns, cridats pels familiars i pels amics que els havien precedit en el viatge.

L’any 1950 existien al barri, segons el Plan General de Ordenación de Sabadell, 354 cases, 70 semicases, 292 “cobertizos”, 94 barraques i 182 coves. Davant d’aquesta realitat, les autoritats locals no van prendre cap mesura fins que unes fortes pluges torrencials hi provocaren alguns morts.

Tanmateix, cinc anys després, quan el barri ja era conegut com el suburbi de Torre-romeu, una Comisión de Suburbios constituïda per l’Ajuntament encara afirmava que els principals i més urgents problemes socials, urbanístics i culturals eren l’eliminació de les coves i les barraques i el millorament de les “estades”. La comissió assenyalava també els greus problemes sanitaris que podia ocasionar el fet que diverses famílies compartissin un espai petit, així com l’abús dels preus dels lloguers.

A partir de noves ordinacions, l’Ajuntament va exigir la legalització de totes les edificacions i va establir les normes per a la sol·licitud i la concessió de permisos d’obres de nova construcció, anomenades “albergues de urgencia”. Per a comprar o construir-se una casa, els habitants d’aquests barris hagueren de treballar de ferm i moltes hores. Els homes feien dos torns o tenien dues feines, i les dones realitzaven la jornada laboral i la domèstica. Quan ells mateixos es feien les cases, molt sovint aprofitant materials d’enderrocs, havien d’aixecar-se tres i quatre hores abans d’anar a la feina, i els diumenges i els dies de festa continuaven l’obra tot el dia.

Un terç de les cases construïdes a Torre-romeu durant els anys quaranta i cinquanta tenien menys de 50 m², i prop dels dos terços no arribaven als 60 m². Aquestes petites construccions tenien una cuina menjador, tres dormitoris, un vàter i, darrere, un petit pati eixida, que s’aniria reduint a mesura que s’ampliessin els habitatges.

En primer lloc es van construir casetes a banda i banda del que va ser el primer carrer del barri, el Central, i a poc a poc van anar sorgint els nous carrers i alguna plaça. Els carrers s’anomenaren amb les lletres de l’abecedari, però amb el temps van passar a ser batejats, la majoria, amb noms de rius de la Península. També es va fer, amb l’esforç de tots els veïns, l’església del barri, i va començar a funcionar una petita escola, en una barraqueta de fusta, on una noia feia classes a tots els nens i les nenes que s’hi presentaven voluntàriament.

L’espai ocupat pel barri era una zona muntanyosa, amb vinyes i ametllers, de desnivells abruptes, de carrers amb forts pendents i sense asfaltar, alguns amb escales, polsegosos, fangosos quan plovia, sense voreres, sense llum i, per tant, perillós, sobretot de nit. Les cases tampoc no tenien llum elèctrica ni aigua corrent, fet que provocava que la gent hagués d’anar a pouar a les masies. El barri s’anà construint separat i aïllat de Sabadell, fins que l’any 1964 s’inaugurà una carretera i una línia d’autobusos que portava al centre de la ciutat. Els punts de llum dels carrers no van ser instal·lats fins el 1958 i les clavegueres no es van fer fins el 1969. Aquests serveis i obres d’infraestructura van ser pagats amb moltes dificultats per tots els habitants del barri.

La manca total de serveis obligava a baixar al centre de la ciutat per a qualsevol cosa. Un centre allunyat, que forçava a fer llargues caminades, especialment les dones quan havien d’anar a comprar els queviures, i a travessar el riu per un mal pont de fusta negat d’aigua si plovia molt. El problema més greu era aquesta combinació de pocs o nuls serveis amb la mala comunicació i l’aïllament, que resultava especialment dramàtica pel que fa a les qüestions sanitàries, sobretot quan es tractava d’una urgència. A més, la major part dels metges que exercien en aquella època a Sabadell no volien pujar a Torre-romeu ni tan sols en servei particular.

Tan bon punt les noves cases proporcionaven una mica d’aixopluc eren ocupades sense ser acabades del tot, i sovint acollien no solament la família que l’havia construïda, sinó també altres parents o paisans, de manera que les famílies que anaren poblant el barri protagonitzaren un cert periple residencial: sovint feien dues o tres estades com a rellogats abans d’establir-se definitivament en una casa pròpia, tant si era de compra com de lloguer.

Un altre tret definidor del barri fou el seu índex de residència, el més alt de la història de Sabadell (5,28 persones de mitjana per casa). Això es concretava en el fet que un terç dels nuclis residencials eren formats per més d’una família, per un sol nucli matrimonial acompanyat d’altres persones sense cap vincle familiar amb ell o amb lligams de segon o tercer grau. Fins i tot es pot assegurar, gràcies als testimonis orals, que la realitat superava de molt aquestes xifres oficials.

En un barri d’aquestes característiques, l’economia informal coexistia paral·lelament a l’economia oficial. Les fonts orals trenquen l’opacitat de les estadístiques i les fonts oficials sobre aquest fenomen, en descobrir, al costat de jornades completes, o de treball eventual i inestable, el treball per hores —com el de les dones que feien feines a casa d’altri o els homes que treballaven pel seu compte fent de paletes, lampistes o qualsevol mena d’arranjaments—. Però, a més, els testimonis orals posen de manifest els trets d’una economia familiar i comunitària d’una importància vital: la feina de les mestresses de casa, i també de les assalariades que, alhora, tenien cura del nucli familiar, del treball de pagès en horts familiars, de la confecció de vestits i de mobles o de l’autoconstrucció de les cases, de l’edificació de la parròquia i de moltes altres tasques. Així, pel que fa a les dones, és pràcticament impossible dibuixar una línia nítida de separació entre el treball assalariat i el treball domèstic.

Pel que fa als sectors productius, les persones assalariades del barri s’integraren en l’estructura industrial del Sabadell d’aquells anys. El 1955, gairebé la meitat dels treballadors de Torreromeu eren quasi exclusivament obrers de la indústria tèxtil, sobretot llanera, i, en un baix percentatge, de la metal·lúrgica. La construcció apareixia com a segona especialitat en importància numèrica. S’ha de dir que sovintejà el treball infantil, especialment a la indústria tèxtil.

Les dificultats de la vida al barri, provocades per la manca dels serveis més elementals, foren parcialment salvades gràcies a la solidaritat de les xarxes familiars i veïnals. Sense que això signifiqués, però, la inexistència de conflictes interns que la mateixa aglomeració i les males condiciones de vida afavorien. De tota manera, el barri de Torre-romeu es va anar conformant com un indret socialment força homogeni.

Igualment es configurà, malgrat la diversitat de percepcions de la mateixa realitat, una clara unitat cultural, que permet definir, per al conjunt de la població, una manera semblant d’usar els recursos que tenien i de relacionar-se tant amb la gent com amb el medi que els envoltava.