Passar comptes

El règim franquista va néixer i es va mantenir basant-se en el terror. Durant la Guerra Civil ja va fer evident que no hi hauria espai per a aquells que professaven altres idees, com quedà palès a l’illa de Mallorca, en mans de l’exèrcit franquista des del mateix juliol del 1936. Aquesta tendència es refermà quan anaren conquerint nous territoris, amb una enorme mascarada que pretenia fer passar per judicis equànimes el que no era altra cosa que judicis polítics, que en realitat valoraven la perillositat ideològica de cada individu. La repressió, aquest passar comptes, obrí una enorme escletxa entre vencedors i vençuts, i demostrà nítidament que no hi havia cap intenció de refer un nou consens social, ans tot el contrari. Així, doncs, els vençuts foren depurats, detinguts, afusellats, sempre sotmesos a l’arbitrarietat dels vencedors, perquè aquesta arbitrarietat era una de les maneres més clares de demostrar qui manava.

Mallorca, juliol del 1936: els grans cementiris sota la lluna

A Mallorca —on els revoltats contra el govern republicà aconseguiren imposar-se amb relativa facilitat des d’un primer moment—, les consignes prèvies a la insurrecció donades pel general Mola foren seguides fidelment pels nous comandaments: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los Partidos Políticos, Sociedades y Sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándose castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”. Així, ràpidament es va procedir a la detenció de les autoritats republicanes i els dirigents esquerrans, i el nombre de detinguts va arribar ben aviat a uns mil cinc-cents.

Fins al principi d’agost del 1936, no es produïren gaires assassinats, però el desembarcament de l’expedició del capità Alberto Bayo i Uribarry marcà l’inici del període més dur de la repressió a Mallorca, que encara s’intensificà més al final d’agost, amb l’arribada del feixista italià Arconovaldo Bonacorsi, el tristament cèlebre conde Rossi. Durant els mesos següents tingueren lloc els fets repressius més vergonyosos de la guerra a Mallorca. La major part de les execucions foren sumàries, sense cap mena de judici, i les víctimes foren presos governatius que havien estat confinats al castell de Bellver i a la presó de Can Mir. Les sortides de presos governatius d’aquesta darrera s’estengueren durant tot el primer trimestre del 1937. Molts capvespres, pels altaveus de la presó es llegia la llista dels qui anaven a ser “posats en llibertat” i que, en realitat, eren assassinats en qualsevol cementiri o vorera de camí. Altres foren detinguts a les seves llars, generalment a la vesprada, i assassinats en qualsevol cuneta. Aquestes accions foren dutes a terme pels falangistes. Paral·lelament a aquesta follia assassina, s’iniciaren els consells de guerra, que donaren lloc a centenars de duríssimes sentències i que es caracteritzaren per l’absoluta mancança de les més elementals garanties jurídiques.

Entre les víctimes destacades d’aquesta repressió figuren els batlles de Palma de Mallorca i d’Inca, Emili Darder i Cànaves i Antoni Mateu, i el diputat socialista Alexandre Jaume Rosselló. Tots tres foren afusellats el 24 de febrer de 1937 a l’hemicicle del cementiri nou de Palma de Mallorca. El president de la Diputació, Jaume Garcías i Obrador, aconseguí amagar-se fins el darrer dia de l’any 1938. Malgrat que la guerra ja havia finalitzat, fou jutjat el 10 de maig de l’any següent i afusellat el 4 d’agost a la paret del cementiri de Palma de Mallorca. Entre els alcaldes de l’illa, també foren afusellats el de Manacor, Antoni Amer, el de Pollença, Pere Cànaves, i el de Porrera, Climent Garau. Un sacerdot, Jeroni Alomar Poquet, vicari de Llubí, fou detingut, acusat d’ajudar els republicans a escaparse cap a Menorca i afusellat el 7 de juny de 1937.

Ara bé, aquestes destacades personalitats són només un exemple dels centenars de mallorquins que perderen la vida els mesos següents al triomf dels revoltats. La xifra exacta és impossible d’establir amb precisió. Els estudis de Josep Massot, Llorenç Capellà i David Ginard ofereixen una bona aproximació a la realitat d’aquells mesos d’autèntic terror que convulsaren l’illa. La descripció que Georges Bernanos dona de la repressió que tingué lloc a Mallorca entre el 1936 i el començament del 1937 és perfectament exacta. Durant aquests mesos i els següents, nombrosos cementiris sota la lluna s’escamparen arreu de l’illa. Els seus estadants, quan retornaven del camp, eren trets dels pobles per ser portats a la mort. En paraules del mateix Bernanos, partien cap al darrer viatge amb la camisa suada, aferrada al cos…

Març del 1938: l’ocupació militar de Catalunya

L’arribada de les tropes franquistes a Catalunya pel març del 1938 va iniciar un període de brutal repressió. L’exèrcit d’ocupació i els seus comandaments es van distingir per una profunda animadversió envers tot el que pogués ser una mostra de la personalitat nacional catalana. Aquesta animadversió incloïa des de la llengua i la cultura a les fonts de riquesa, i es convertí no tan sols en una persecució ideològica sinó també de la identitat nacional. Això explica, per exemple, l’acusació, amb final tràgic, que llançà un cap franquista a Santa Linya els primers dies d’abril del 1938: “el solo hecho de ser catalanes, os hace rojos” i, per tant, dignes de la pitjor sort. Vuit joves foren executats sense cap tipus de tràmit legal. Fets com aquest il·lustren la frase del falangista José María Fontana: “La entrada y liberación de Cataluña fue sensata, aparte de los ‘lunares’de Lérida”.

Gràcies a les investigacions de Mercè Barallat, Manuel Gimeno i de Josep Maria Solé i Joan Villarroya, avui es coneix l’abast d’aquests “lunares”. Al Pallars Sobirà la línia de front dividia la comarca en dues parts més o menys iguals. La repressió en aquesta zona va ser brutal: 70 pallaresos hi perderen la vida. Eren civils de qualsevol edat i condició, l’execució dels quals sorprèn tant per la seva quantitat i brutalitat com per tractar-se de morts indiscriminades i arbitràries. Els responsables d’aquestes execucions foren les autoritats militars de la zona amb la col·laboració dels falangistes i de determinades persones de dretes que realitzaren les denúncies i ajudaren a confeccionar les llistes. S’ha de dir que, en els petits pobles del Pallars Sobirà, foren executades un cert nombre de dones, algunes menors d’edat, que sumen quasi la meitat del total d’executades pel franquisme a Catalunya durant la postguerra.

A les comarques del Segrià i la Noguera, conquerides l’any 1938, desenes de persones foren afusellades sense cap mena de judici, en molts casos simulant el trasllat dels detinguts a presons fora dels pobles respectius. Les execucions anaren a càrrec de les forces armades, però els que indicaven qui havia de ser afusellat eren gent del mateix poble. La repressió a Almacelles, per exemple, va tenir una especial virulència. Mercè Barallat ha localitzat 161 persones mortes sense judici a la zona conquerida de les comarques lleidatanes durant els nou mesos en què aquestes van ser front de guerra. Unes altres 39, tot homes, foren executades després d’un judici.

A partir de l’entrada de les tropes franquistes a les contrades tarragonines, els consells de guerra se celebraren a Vinaròs i Gandesa, ja que la capital de província, Tarragona, encara no havia estat ocupada. A Gandesa s’afusellaren un total de 16 persones i a Vinaròs 31, totes veïnes del Principat.

En l’ocupació del sud de Catalunya es produïren fets d’una arbitrarietat extrema, com en el cas de les comarques de Lleida. A la Terra Alta, les execucions sense judici foren una constant, fins i tot un cop finalitzada la guerra. Moltes d’aquestes tingueren com a mòbil la venjança per fets ocurreguts durant la contesa.

La repressió a Catalunya (1939-1953)

Durant el mes de gener i els primers dies de febrer del 1939, tot Catalunya fou ocupada militarment. Aquesta ocupació va anar acompanyada, en molts pobles, d’un autèntic saqueig, sobretot a mans de les unitats dels regulars i de la legió que integraven les tropes vencedores. També hi hagué casos de maltractaments, violacions de dones i d’afusellaments sense cap mena de judici. En aquests mesos es produïren prop de 300 execucions arbitràries de catalans acusats de “rojos” o de resistir-se a l’exèrcit.

Ara bé, amb l’ocupació militar de Catalunya, l’exèrcit, com passaria uns mesos després al País Valencià, es va convertir en la peça clau de l’aparell repressiu. Tant els judicis —consells de guerra— com les execucions depenien exclusivament dels militars. Aquesta jurisdicció militar s’establí el 28 de juliol de 1936, quan la Junta de Burgos decretà l’estat de guerra, per la qual cosa tots els delictes civils i militars quedaven sotmesos al codi de justícia militar. Aquest decret fou el preludi d’una sèrie de disposicions repressives que s’anaren desgranant fins a arribar a la Ley de responsabilidades políticas del 9 de febrer de 1939, que va ser l’origen i la causa de la majoria de processos que es dugueren a terme en la postguerra.

Ideològicament, eren futures víctimes de la repressió totes aquelles persones sospitoses de defensar el govern del Front Popular i de ser catalanistes, és a dir, tots els definits com a “rojo-separatistas”. El calvari de les víctimes s’iniciava, en general, en els seus pobles de residència. Les denúncies eren el primer pas per a la detenció. La Falange, la policia i la Guàrdia Civil eren els encarregats de detenir els denunciats i, en el cas de Barcelona, funcionà com a policia paral·lela el Rondín Anti-Marxista de Barcelona, dirigit pel capità de la Guàrdia Civil, Manuel Bravo Montero, mentre altres “brigadilles” semblants actuaven a Tarragona i Girona.

Els detinguts definitius anaven a parar finalment a la presó provincial, a l’espera del consell de guerra pertinent. Aquests se celebraven a les delegacions que l’Auditoria de Guerra de Catalunya tenia a les quatre capitals catalanes. Els auditors eren dos; l’un per a Barcelona i Girona i l’altre per a Lleida i Tarragona. La majoria dels consells de guerra tenien lloc a aquestes quatre ciutats, si bé també se’n portaren a terme en altres localitats i pobles de Catalunya, concretament a Tortosa, Reus i Falset, a la província de Tarragona; Balaguer i Solsona, a la de Lleida, i Sant Feliu de Guíxols i Figueres, a la de Girona. A la província de Barcelona n’hi hagué a Arenys de Mar, Manresa, Mataró, Sabadell, Granollers, Terrassa, Canet de Mar, Vic i d’altres.

Els acusats s’enfrontaven al consell de guerra ignorant els delictes concrets dels quals eren acusats i sense conèixer exactament el perquè ni qui havia generat la denúncia. En els primers mesos de la immediata postguerra, els consells de guerra eren massius i se’n celebraven diversos en un sol dia. La vista era pública i la durada prevista era d’una hora. En aquest temps es decidia la sort de deu, dotze o, fins i tot, setze persones alhora. Sovint el fiscal demanava les penes més dures, mentre que el defensor es limitava a sol·licitar clemència al tribunal. Les possibilitats de defensa dels inculpats es limitaven a respondre amb un sí o un no a la pregunta del tribunal “¿Tiene algo que alegar?”.

Tots els individus jutjats en consell de guerra van ser acusats dels delictes de “rebelión militar”, “adhesión” o “auxilio a la rebelión militar”, tipificats en els articles 237, 283 (paràgraf segon) i 240 del codi de justícia militar. La pena de mort requeia, bàsicament, en els acusats d’adhesió.

Malauradament, només es disposa de dades parcials sobre el total de persones que foren jutjades en consell de guerra. S’ha de tenir en compte, però, que no totes aquestes foren condemnades a mort i que, dels condemnats a la pena capital, no tots foren executats. En el cas de la província de Tarragona, se sap que fins el juliol del 1940 foren jutjades en consell de guerra un total de 5 321 persones, xifra que representa el 15,2 per mil de la població de la província l’any 1936.

Les execucions

Les condemnes a mort eren adreçades a l’assessoria jurídica del quarter general. El coronel jurídic, Lorenzo Martínez Fuset, examinava els casos i els presentava al general Franco, que prenia la decisió final. Si la sentència era confirmada amb l’“enterado”, es comunicava a la capitania general corresponent, que enviava la llista a les presons perquè, a la matinada seguent, s’executessin les sentències. Els condemnats s’assabentaven aleshores de la seva mort imminent, oïen missa i podien confessar-se i combregar. Aquesta situació és la que descriu el capellà de la presó Model, Martín Torrent: “El único hombre que tiene la incomparable fortuna de poder contestarse a esa pregunta ‘¿Cuándo moriré?’ es el condenado a muerte. ‘Moriré a las cinco de esta misma mañana’. ¿Puede darse una gracia mayor para un alma que haya andado en su vida apartada de Dios?”.

A continuació, els condemnats eren lliurats a la Guàrdia Civil, encarregada de l’execució. Eren lligats de dos en dos, pujats al camió i traslladats al Camp de la Bota de Barcelona, a l’Oliva de Tarragona, al cementiri de Girona o de Lleida, llocs retirats on els trets trencaven, matí rere matí, el silenci del dia que naixia. La destinació final dels executats era la fossa comuna, els familiars no sempre tenien notícia del fet i moltes vegades se n’assabentaven quan l’executat ja havia estat enterrat. Si l’execució era per mitjà de garrot, la tensió dins els centres de reclusió era anguniosa.

El punt àlgid de la repressió s’assolí l’any 1939, en què es portaren a terme més de la meitat del total de les execucions efectuades a Catalunya entre els anys 1938 i 1953. Durant els mesos de maig, juny i juliol del 1939 foren afusellades un miler de persones, és a dir, una mitjana superior als deu afusellaments diaris. Fou la ressaca del triomf del règim franquista a tot l’Estat. A Tarragona aquesta ressaca arribà al seu paroxisme el 20 de novembre de 1939 —data en què José Antonio havia estat afusellat—: en tres dies van ser executades 116 persones.

A partir de l’any 1943, la repressió va afeblir-se molt i es va convertir en un goteig que, malgrat tot, va mantenir el clima de terror entre la població. Les seves víctimes foren jutjades i condemnades per fets derivats de l’oposició i la resistència al règim franquista, en especial els participants en la lluita armada que, en el cas de la guerrilla anarquista, es prolongà amb una certa intensitat fins el 1952. Els moments més importants d’aquesta lluita, tant la dirigida pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Partit Comunista d’Espanya (PCE) com l’anarquista, foren els darrers anys de la dècada dels quaranta.

La repressió al País Valencià (1939-1956)

Execucions a Catalunya i el País Valencià

Des del final de març del 1938, les tropes franquistes s’endinsaren lentament a la província de Castelló. La capital, Castelló de la Plana, fou ocupada el 14 de juny i només l’ofensiva republicana de l’Ebre frenà l’avanç cap a València. L’ensulsiada final de l’exèrcit republicà es va produir precisament al País Valencià. Al final de març del 1939, les carreteres llevantines van veure desfilar milers de combatents, personalitats polítiques i sindicals, que es dirigien cap als ports de la costa —Gandia, Alacant—, amb l’objectiu de marxar cap a l’exili, tal com havia succeït dos mesos abans, en direcció a França, després de la caiguda de Catalunya. Però els ports esmentats es convertiren en una ratera, i el camí que iniciaren milers de persones no fou el de l’exili, sinó el dels camps de concentració i les presons, que s’obriren ràpidament, sobretot a la província d’Alacant. El fet que al País Valencià no hi hagués una frontera com la dels Pirineus per on fugir agreujà la repressió franquista, ja que ben poques persones pogueren marxar a l’exili.

Els mecanismes repressius foren, en aquest cas, els mateixos que a Catalunya. Tot i que la majoria dels consells de guerra se celebraren a les delegacions que tenia l’Audiència de Guerra a les tres capitals —València, Castelló i Alacant—, també se n’organitzaren moltíssims als caps de comarca. Segons Vicent Gabarda Cebellán, autor d’un estudi global sobre la repressió al País Valencià, el fet de realitzar-los fora de les capitals de província tenia una finalitat d’exemplaritat per a la població, ja que s’hi presentaven familiars d’assassinats, vídues i fills que, en lloc preferent, donaven aspecte tràgic al judici i eren testimoni d’una voluntat de reparació, la qual cosa és molt creïble a la vista de les “sacas ejemplares” (nom que es donava al fet de conduir massivament presos per a executar-los, com a mesura exemplar) dutes a terme en pobles com Benaguasil, Almassora, i d’altres, que tenien com a màxim una presó local.

A la província de Castelló, a part de la capital, se celebraren judicis a Vinaròs —on també es jutjà i afusellà molta gent de les comarques del sud de Tarragona—, Morella, Borriol, Almassora, Vila-real, Borriana i Sogorb. A la província de València, a Xelva, el Villar, Sagunt, Llíria, Benaguasil, Utiel, Requena, Xiva de Bunyol, Godella, Torrent de l’Horta, Picassent, Sueca, Carlet, Alzira, Alberic, Énguera, Aiora, Xàtiva, Ontinyent, Albaida i Gandia. A la província d’Alacant tingueren lloc a Dénia, Alcoi, Villena, Monòver, Elda, Novelda, Xixona, Elx, Albatera —dins del mateix camp de concentració i a acusats d’intent de fugida— i Oriola.

A hores d’ara, es desconeix encara el nombre de consells de guerra celebrats al País Valencià i el nombre de persones jutjades. Probablement, s’obriren uns 8 000 sumaris i, com succeí a Catalunya, cadascun d’aquests englobava diversos casos. Això fa sospitar que desenes de milers de persones foren jutjades en consells de guerra al conjunt del País Valencià.

Igual que els consells de guerra, la majoria de les execucions s’efectuaren al voltant de les tres capitals. En el cas de València, el lloc elegit era el camp de tir de colom o el cementiri de Paterna; a Castelló, el cementiri, i a Alacant, un indret de terra campa de Rabassa. Però, en el cas del País Valencià, al contrari que a Catalunya, també hi va haver execucions en nombroses localitats, generalment als cementiris locals. A la provincia de Castelló s’afusellaren 57 persones a Vinaròs, 26 a Borriana, 27 a Vila-real i, en menor nombre, en altres quatre localitats. A la província de València s’executaren 198 persones a Alzira, 111 a Llíria, 36 a Carlet, 63 a Gandia, 54 a Sueca, 45 a Xàtiva, 35 a Sagunt, 29 a Utiel, 27 a Requena, 25 a Xelva i, algunes menys, en altres dotze localitats. A la província d’Alacant s’afusellaren 49 persones a Dénia, 26 a Monòver, 17 a Oriola i Alcoi i, en menor proporció, en altres quatre poblacions.

Cronològicament, el còmput d’execucions més elevat fou l’assolit el 1939, data d’inici de la regularització de la repressió, que en el cas de Castelló començà el 1938. Els alts percentatges d’execucions arribaren fins el 1942, en què se centraren ja a les capitals de província i desaparegueren com a lloc d’execució els caps de partit judicial. En total, un 85% dels executats ho foren durant els anys 1939-41. En la macabra relació de dies d’afusellaments al llarg d’aquests anys, n’hi ha alguns de més negres que d’altres. Cal destacar, per exemple, la saca realitzada a la presó Model de València el dia de l’ocupació nazi de París, i l’execució de 25 reclusos de la presó de Castelló el 25 d’abril de 1940, com a represàlia pel fet que un pres s’havia negat a agenollar-se la vigília durant la missa obligatòria. El mes de novembre del 1939 fou el de màxima repressió al País Valencià: quasi 600 persones foren afusellades.

A partir del 1942, les execucions, si es comparen amb les dels anys anteriors, foren poques però continuades, almenys fins el 1956, com a càstig per una sèrie de delictes d’oposició al règim: oposició armada per part dels maquis, o mera oposició política per part dels membres dels diversos comitès sorgits d’uns partits i sindicats declarats fora de la llei.

València fou el lloc on l’oposició es reorganitzà més precoçment, tant per la tradició del socialisme caballerista i de l’anarcosindicalisme com pel fet que, després d’haver-se acabat la guerra, aquells que no van ser internats als camps de concentració o que se’n van escapolir van decidir d’establir-se al lloc on eren a la fi de la guerra, davant la por de tornar a Barcelona o a Madrid, on segurament serien més buscats. Pel que fa a l’anarquisme, ja l’any 1939 es va fundar a València el primer comitè nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), els membres del qual foren detinguts al febrer del 1940. El primer comitè del Partit Comunista fou desarticulat al març del 1944 i quatre dels seus membres van ser executats a Paterna a l’agost d’aquell mateix any.

Ara bé, l’oposició més forta contra el règim va ser la del maquis, que, en el cas del País Valencià, va tenir una actuació molt destacada, sobretot a les comarques on la muntanya oferia molts llocs de refugi. Als components del maquis detinguts, els imposaven la pena de mort per delicte d’atemptat contra la seguretat de l’Estat, fins a la promulgació, a l’abril del 1947, de la Ley de represión del bandidaje y terrorismo, que sotmetia a la jurisdicció militar qualsevol acció antifranquista. Al principi dels anys cinquanta, el franquisme va assolir la victòria enfront del maquis. L’any 1952, el PCE ordenà sortir cap a França els maquis supervivents.

Els executats als Països Catalans

Sortosament, avui dia ja es disposa d’excel·lents i rigoroses investigacions que permeten conèixer quin fou l’abast de les execucions en el conjunt dels Països Catalans. Cal esmentar els treballs de Josep Maria Massot, Llorenç Capellà i Miquel Ginard sobre Mallorca, l’estudi global de Josep Maria Solé i Sabaté sobre Catalunya i els de Mercè Barallat i Josep Clara sobre Lleida i Girona, respectivament. El conjunt del País Valencià ha estat estudiat per Vicent Gabarda. A part, s’han de mencionar les nombroses monografies locals que han aparegut aquests darrers anys. Amb tot, hi ha encara algunes llacunes importants, com ara Mallorca on, malgrat els esforços dels historiadors esmentats, resulta molt difícil conèixer l’abast exacte de les execucions i el gran nombre d’assassinats sumaris.

En el terreny de les xifres se sap que a Mallorca van ser executades entre dues mil i tres mil persones. A Catalunya foren mortes 3 385 persones després de ser jutjades en consell de guerra i unes 300 sense cap mena de judici. Al País Valencià en foren ajusticiades 4 714. En total, 10 399 o 11 399 persones, segons que es comptabilitzi la xifra més baixa o la més alta de Mallorca, foren executades al conjunt dels Països Catalans. I això no és tot, ja que manquen dades de Menorca i Eivissa i, alhora, falta comptabilitzar un nombre no determinat d’execucions sumàries al País Valencià. Per províncies, a la de Barcelona s’ajusticiaren 1 716 persones, a la de Girona, 516, a la de Tarragona, 655 i a la de Lleida, 425, a les quals cal afegir el gran nombre d’executats sumarialment. A la província de València en foren 2 831, a la de Castelló, 928, i a la d’Alacant, 720.

A més, als centres de reclusió s’han localitzat, solament a Catalunya i al País Valencià, prop de 2 000 persones mortes a causa de diverses malalties. Aquesta és una xifra mínima, ja que hi ha moltes llacunes documentals sobre aquest aspecte. El percentatge comparatiu de la repressió entre tots dos territoris dona un índex de l’1,2% a Catalunya i del 2,34% al País Valencià. És a dir, el doble.

Algunes de les característiques dels executats són similars per al conjunt dels Països Catalans. Un gran percentatge eren persones vinculades al sector agrícola, és a dir, pagesos i jornalers. Això és una mostra del pes majoritari del sector camperol en el conjunt de la població i, alhora, del fet que al món rural les denúncies eren més directes i personals i les condicions sociopolítiques estaven molt marcades pels enfrontaments personals. La mitjana d’edat dels executats era de 37 o 38 anys, i la majoria eren casats.

Aquestes fredes xifres són el resultat de la repressió del règim franquista, guanyador de la Guerra Civil i legislador absolut de tot l’entramat de lleis i disposicions repressives. El nou règim tenia el monopoli de la repressió, no calia que ningú es prengués la justícia per la seva mà, perquè la legalitat ja possibilitava la venjança.

Centres de reclusió: les presons

En desfermar-se la repressió dels revoltats, una de les primeres necessitats que es va presentar, atès el gran nombre de detencions que es produí des del primer moment i que desbordà ben aviat la capacitat de les presons existents al juliol del 1936, va ser la d’habilitar nous centres de reclusió. A mesura que avançava la guerra i les tropes franquistes ocupaven Catalunya i el País Valencià, el nombre de presons i de camps de concentració va anar augmentant i es compten per desenes els espais habilitats o creats de nou amb aquesta finalitat. Si bé aquí només es mencionen els centres oberts en el conjunt dels Països Catalans, no s’ha d’oblidar que se’n crearen a tot l’Estat i que milers de ciutadans de Mallorca, el País Valencià i Catalunya hi foren reclosos. A tall d’exemple es poden esmentar San Marcos de Lleó —avui dia parador turístic—, Miranda de Ebro i els camps situats al protectorat espanyol del nord d’Àfrica.

A Mallorca els primers detinguts foren instal·lats inicialment a la presó provincial de Palma, al castell de Bellver, al vaixell Jaume I, a la presó militar d’Illetes, al fort de Sant Carles i en diversos dipòsits municipals. A la segona quinzena de setembre es va obrir la presó de Can Mir en substitució del Jaume I. Molts dels detinguts foren trets d’aquestes presons i assassinats. Les condicions de vida en aquests centres eren molt dures: els presos estaven mal alimentats, dormien a terra en màrfegues i la higiene era inexistent, amb pocs excusats i alguna dutxa per a centenars de detinguts. La disciplina i els maltractaments eren, sobretot els primers mesos, el pa de cada dia.

Les dones foren internades a la secció corresponent de la presó provincial i, posteriorment, en un edifici confiscat al carrer Sales. Algunes de les preses hi tenien els fills. Aquest edifici estava custodiat per soldats de lleva, cosa que evità diversos intents de saca per part dels falangistes, però no la de la nit de Reis de l’any 1937, en què cinc dones foren tretes de Can Sales i brutalment assassinades aquell mateix vespre, al cementiri de Porreres, per un escamot feixista.

Les presons a Catalunya funcionaren paral·lelament als camps de concentració, i el gran nombre de detinguts va fer que calgués habilitar llocs per a poder-hi recloure tota la població inculpada. A Lleida els presos detinguts estaven a la Presó Vella i el Seminari Vell, que fou adaptat com a tal. A Tarragona, la presó Pilats era l’oficial, però se n’habilità una altra que fou anomenada “de la Punxa” per la forma de la seva església. A Girona, el Seminari Vell de la ciutat era la presó provincial. L’any 1942 s’obrí una presó a Salt, on foren traslladats tots els presos. A Barcelona, en relació amb el pes demogràfic de la ciutat i de la província, s’habilitaren diversos centres de reclusió definitius, tot i que la majoria dels presos estaven detinguts a la presó Model. La de Montjuïc tenia la funció de presidi militar, encara que també va allotjar alguns reclusos no militars.

Del conjunt de problemes que els detinguts sofriren a les presons franquistes, el principal fou el de l’espai, a causa de l’allau de reclusos que les omplien. Per exemple, a la Model de Barcelona hi havia, al setembre del 1939, 13 000 homes, tot i que estava concebuda per a mil reclusos. Per aquesta mateixa presó passaren, durant tres anys, 35 000 persones. En el cas de la presó de Lleida, Mercè Barallat ha calculat que el mes d’octubre del 1939 cada pres disposava de 0,65 m² d’espai, i a les cel·les petites, d’1,6 m², hi havia 11 presos i de vegades 12. Aquesta mateixa autora ha analitzat la sort d’11 045 detinguts que passaren per les presons de Lleida.

Les males condicions de vida a la presó van ser la causa de la mort de centenars de detinguts. Concretament, Josep Maria Solé i Sabaté n’ha localitzat 648 per al conjunt de Catalunya, 438 dels quals a Barcelona. Mercè Barallat n’ha comptabilitzat 169 a la presó de Lleida, xifra que augmenta considerablement els resultats obtinguts per Solé i Sabaté. Les malalties més habituals eren la tuberculosi, els trastorns cardiovasculars, la pneumònia, la bronquitis i l’asma. A partir del 1942, la vida quotidiana als penals s’alleujà, sobretot per la disminució del nombre de reclusos i la millora del menjar.

Al País Valencià, paral·lelament als camps de concentració, funcionaren les següents presons: a Castelló, la delegació de la provincial, la comarcal de Borriana i la comarcal de Vinaròs. A Alacant, la provincial que rebia el nom de Reformatori d’Adults, la secció de dones del qual s’instal·là al quarter de Benalua, i les presons comarcals d’Alcoi, Elx, Monòver, Novelda i Oriola. A València, la Presó Cel·lular de la capital, l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, la Presó Nova de Santa Clara, la militar de Montolivet i la provincial de dones. Hi havia també les presons comarcals d’Alzira, Gandia, Xàtiva, Sueca i la presó de Santa Maria del Puig.

Les condicions de vida de totes aquestes presons no desmereixen gens de les ja citades de Mallorca i Catalunya. Quant al nombre de detinguts, se sap que, en determinats moments, solament a la Model de València hi havia 15 000 presoners, quan la seva capacitat original era de 528. Així mateix, la cabuda de la provincial d’Alacant era de 300 presos però n’arribà a allotjar més de 3 000.

Les causes de la mort per malaltia a les presons del País Valencià foren les mateixes que a les de Catalunya. Vicent Gabarda ha comptabilitzat un total de 1 165 persones que finaren en el conjunt de centres de reclusió del País Valencià, tot i que el mateix autor opina que les dificultats en la recerca fan que no hi siguin tots ni de bon tros.

Els camps de concentració

Camps de concentració franquistes.

Mallorca fou un dels primers llocs on es van obrir camps de concentració. La decisió de crear-los va procedir d’altes instàncies, i s’havien d’omplir “con los elementos perturbadores, que emplearán en trabajos públicos, separados de la población”.

Durant l’any 1937 s’anaren obrint camps al llarg de tot el litoral illenc, alguns dels quals no van ser tancats fins ben entrada la postguerra. Els empresonats en aquests camps van ser destinats bàsicament a la construcció de carreteres i algun camp d’aviació. Almenys a Mallorca, les condicions de vida als camps eren millors que les de les presons i els detinguts disposaven d’un grau molt més alt de seguretat davant l’acció d’elements “incontrolats”.

Al llarg de la guerra, molts presoners republicans arribaren a Mallorca procedents de la Península. Alguns d’aquests anaren a parar al centre penitenciari de Formentera, obert un cop acabada la guerra, que probablement fou el més terrible dels existents a les Illes. L’alimentació, pèssima i escassa, fou la causa que la majoria dels presos patissin de desnutrició, i, fins i tot, l’aigua, vital pel clima de l’illa, era escassa i salada. Dotzenes d’homes moriren en aquest camp a causa d’aquestes dures condicions de vida.

En el cas de Catalunya, la creació dels primers camps de concentració va estar determinada per l’evolució de les operacions militars. Els soldats fets presoners l’any 1938 van ser enviats ràpidament a diversos camps de l’Estat. Un cop finalitzada la guerra a Catalunya, el nombre de camps augmentà considerablement, ja dins del territori català. Sense fer una llista exhaustiva, els camps de concentració que hi hagué a Catalunya foren aquests: a Lleida, el convent de les Penedides, el Seminari Vell (després presó), el convent de les Esclaves de Maria i la Seu Vella. A Cervera, la universitat. A Tarragona, els convents de la Salle, de la Vetlla, de les oblates i dels Germans de la Doctrina Cristiana, el Seminari i Pilats (després presó). A Barcelona, el Cànem, Horta i el Palau de les Missions a Montjuïc. A Girona, el Seminari i el castell de Sant Julià de Ramis. A Figueres, la Carbonera, on arribaven els retornats dels camps de concentració del sud de l’Estat francès. Tots aquests camps s’anaren buidant amb relativa rapidesa a mesura que els detinguts eren classificats i enviats a altres centres de reclusió permanent o bé posats en llibertat.

Al País Valencià la gran quantitat de presoners de guerra que caigué en mans dels franquistes, sobretot a València i Alacant, obligà a improvisar desenes de camps de concentració, on les condicions de vida eren deplorables. La plaça de braus de València, Portacoeli, l’anomenat camp de concentració Espanya, a Dénia, i el de Moncofa, prop de Sagunt, foren alguns dels més importants.

Potser els camps de concentració de tot l’Estat que han generat més literatura són els de la província d’Alacant. Els milers de detinguts a la zona del port d’Alacant foren conduïts a l’anomenat camp dels Ametllers, que els primers dies fou ocupat per més de 25 000 homes. Una altra part dels detinguts fou enviada a la plaça de braus i al castell de Santa Bàrbara. Les dones i les criatures van ser internades al cinema Ideal de la mateixa ciutat.

La major part d’aquests presoners van ser traslladats al camp més famós dels oberts pels franquistes: el d’Albatera. Aquest camp, on els presoners arribaven en vagons de tren, estava situat en una zona estèril i insalubre coneguda com El Saladar. En una extensió de 40 000 ha s’aixecaven desenes de barraques rodejades de filats. Les condicions de vida eren deplorables: mancava l’aigua potable, i el menjar es reduïa a les sardines de llauna o les llenties. Amb tot, el punt més negre d’aquest camp foren les cèlebres ruedas. Aquestes consistien en la visita de falangistes, autoritats locals i comissions de vídues, grups de dones que havien perdut els marits, els fills o altres familiars, que arribaven al camp per intentar reconèixer algun dels culpables, seguint el mètode de la desfilada, en la qual ningú no podia estar segur de no assemblar-se als culpables. Aquells que resultaven identificats eren trets del camp i, encara que algunes vegades se’ls aplicà la Llei de Fugues, la major part eren conduïts al seu lloc d’origen, on eren jutjats i en molts casos executats.

Els batallons de treballadors

En parlar dels camps de concentració de Mallorca, s’ha esmentat que molts dels presoners eren destinats a realitzar diferents treballs, bàsicament a construir o millorar camins i carreteres. Algun topònim de l’illa, com el de la “carretera dels presos”, és un record d’aquests treballs. Dels nombrosos batallons de treballadors que es formaren a Mallorca, es té constància del que portava el número 153, que es dedicà intensament a la construcció de la carretera d’Alcúdia al Port de Pollença i la d’Alcúdia a la Victòria, i a la col·locació de la via del tren que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. La vida en aquests batallons de treballadors forçats era duríssima. La feina durava de sol a sol, sense quasi menjar, sense tabac i sense metge ni medicaments. Per sort, els habitants de l’illa es comportaren molt dignament amb aquests presoners de guerra, ajudant-los amb menjar, roba i tot el que podien.

A Catalunya, un cop finalitzada la guerra, es formaren batallons de treballadors amb reclusos a qui faltava poca pena per complir. Aquests nous batallons s’afegiren als que s’havien anat formant durant la guerra amb presoners, i que bàsicament estaven dedicats a fer fortificacions. Un cop finalitzada la guerra, tots aquests batallons de treballadors es dedicaren a les tasques més diverses: construcció i millora de camins, treballs a esglésies, reparació de ponts i de canals, recuperació de material divers, reparació de maquinària i d’altres.

Tota aquesta mà d’obra barata contribuí a la reconstrucció de “regiones devastadas”, sobretot pels mateixos bombardeigs dels franquistes. A les comarques lleidatanes cal esmentar els treballs de reconstrucció que es dugueren a terme a Lleida, Vilanova de la Barca i Torres de Segre.

De batallons, n’hi hagué d’escampats arreu de Catalunya, i la premsa anunciava sovint la inauguració d’alguna de les obres en què aquests presoners havien intervingut. Pel que fa a la construcció o reparació de ponts, punt bàsic en la reconstrucció de la xarxa viària i ferroviària, els treballadors d’aquests batallons participaren en els de les següents poblacions: Sant Adrià de Besòs, Molins de Rei, Martorell, Castelló d’Empúries, Bàscara, Torroella de Montgrí, Santa Eugènia de Ter, Anglès, Bonmatí, els Monjos, Manresa, Monistrol de Montserrat, Aitona, Lleida, Torres de Segre, Vilanova de la Barca i Solsona. Aquesta no és una llista exhaustiva, sinó una mostra dels treballs realitzats per presoners de guerra i condemnats a penes de presó per tal de reduir la durada del seu confinament.

Segons Mercè Barallat, les condicions de vida dels presos que estaven dedicats a aquests treballs a les comarques de Lleida van representar per a ells una considerable millora. El fet de sortir de les presons i redimir dies de condemna constituïa un canvi important. El treball representava una distracció, millores en el menjar, la possibilitat de veure gent del carrer i, en definitiva, estar menys vigilats. De fet, aquest retrat és força diferent del que s’oferia sobre els batallons de Mallorca, tot i que sí que hi va haver coincidència pel que fa al tracte de la població civil, ja que, com a Mallorca, a Lleida els presoners eren mirats amb simpatia i llàstima, atès que tots continuaven en estat famèlic i molts tenien la salut delicada. Precisament la precària salut i les pèssimes condicions de vida van minar la capacitat dels homes per a fer les feines i van ser les causes de nombrosos accidents de treball, en alguns casos molt greus, que costaren la vida a més d’un dels presos.

Les depuracions

En finalitzar la Guerra Civil, les depuracions tenien un doble sentit. El primer, castigar totes les persones que no fossin favorables al nou règim, i el segon, poder pagar als individus “fidels” els serveis prestats amb l’atorgament d’un lloc de treball d’acord amb la seva categoria.

Tots els treballadors que depenien de l’administració estatal, provincial i local van haver de passar la corresponent depuració. A correus i a l’administració de justícia, aquesta fou molt severa, i el mateix es pot dir de la practicada entre el personal ferroviari. Tanmateix, també es tenen notícies de les depuracions que afectaren professions liberals, com és el cas dels metges, els periodistes i els advocats, i fins i tot nombroses empreses privades iniciaren aquest procés.

No cal dir que tot l’entramat social que va sofrir i viure la depuració va generar l’aparició d’un estat policíac, en què els mateixos ciutadans havien de témer el company de professió o d’activitat social com a possible jutge de la seva ideologia i de la seva actuació. No s’ha d’oblidar que les depuracions anaven acompanyades d’una sèrie de mesures per a controlar els moviments i les activitats de la població. En alguns dels fitxers de Falange, com el deia delegació comarcal de Sabadell, apareixen controlades 58 941 persones, i a Palafrugell, Falange fiscalitzà tota la població adulta a través de 1 403 fitxes.

Segons les investigacions realitzades fins ara, només una tercera part del personal depurat no va patir cap tipus de sanció. Aquestes anaven des del trasllat forçós o la inhabilitació temporal a la separació definitiva del servei. Molt del personal suspecte de depuració no es presentà, ja que era a l’exili.

En el cas de la Generalitat de Catalunya, els funcionaris eren cessats immediatament sense cap expedient. El personal del magisteri va ser depurat acarnissadament. Els trasllats foren la sanció mínima i, a més, s’han de tenir en compte els autodepurats que, per no haver de seguir les directrius educatives dels guanyadors, reprengueren la seva vida professional per una altra via. A Girona, gràcies a l’estudi de Salomó Marquès, se sap que d’un total de 786 mestres sotmesos a depuració, 149 foren separats del cos i 135 sancionats amb trasllats forçosos o suspensió temporal. En total van ser castigats el 36% dels mestres depurats a Girona.

En el camp de la depuració dels funcionaris, Mercè Barallat n’ha estudiat les conseqüències a l’ajuntament i a la diputació de Lleida. En síntesi, segons les seves conclusions, una tercera part dels funcionaris no es va presentar a sol·licitar el reingrés, una altra tercera part va continuar treballant-hi sense cap càstig i la resta van ser castigats. El personal de la comissaria de la Generalitat a Lleida, 347 persones, va ser destituït en la seva totalitat.

Aquesta follia depuradora també es va donar a la resta d’ajuntaments catalans. Al de Tarragona, d’un total de 222 expedients coneguts, la sanció afectà el 63% dels depurats, i 47 foren cessats. A Granollers van ser sancionades dues terceres parts del personal; a Sabadell, un quart; al Vendrell, el 71% dels funcionaris van ser sancionats, i a Figueres i Rubí, el 60%. A la Universitat de Barcelona, del conjunt del professorat, gairebé la meitat desaparegué a causa de l’exili o de la depuració.

Les característiques i els resultats de les depuracions són vàlids també per al conjunt de Mallorca i el País Valencià, com ho demostra l’estudi de Josep Picó i López, realitzat sobre els funcionaris de la diputació de València. El professorat de la Universitat de València també fou depurat, i en aquest cas cal esmentar l’afusellament del seu exrector i catedràtic de medicina, Joan Baptista Peset i Aleixandre.

Al llarg d’aquestes pàgines, s’ha anat veient com el Nuevo Estado, creat pels guanyadors de la Guerra Civil, es consolidà sobre la base d’un procés repressor i depurador que afectà desenes de milers de persones. Els afusellats en el conjunt dels Països Catalans van ser més de 10 000. Moltes desenes de milers de persones, sense comptar els exiliats, van ser detingudes i empresonades i van patir llargues condemnes de reclusió. També s’ha pogut veure que, com a mínim, tres mil moriren als diversos i nombrosíssims centres de reclusió abans d’assolir la llibertat. Molts, tot i no passar per les presons, perderen el lloc de treball a causa de les depuracions. Molts d’altres col·laboraren forçosament en la reconstrucció de les infraestructures destruïdes per la llarga i sagnant Guerra Civil amb el seu treball als batallons de presoners.

Tots plegats, des del primer fins al darrer, tenien en comú el fet de ser considerats enemics del nou règim i professar unes idees diferents a les dels guanyadors. Eren vençuts, i no tan sols es volia acabar amb ells físicament, sinó també que el rastre i el record de les seves idees desaparegués per sempre més de la història d’Espanya.

Republicans, socialistes, anarquistes, comunistes, catalanistes, rojo-separatistas —segons el llenguatge franquista—, liberals, maçons, tots eren enemics i com a tais foren tractats. El nou règim no hi féu distincions, representaven l’antítesi de “las verdaderas esencias nacionales” i havien de ser exclosos de la nova España Imperial, on es barrejaven el Himno nacional i el Cara al Sol amb la cartilla de racionament, el mercat negre i el bacil de Koch.

Si es fa una ullada a la llarga llista de víctimes de la repressió franquista, s’hi pot trobar personalitats de la vida política i cultural, advocats, mestres, pagesos i obrers, militars amb graduació i sense, guàrdies civils, d’assalt, policies municipals, xofers i mestresses de casa. Tots eren iguals per al nou règim i tots foren tractats i moriren de la mateixa manera. Des del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, fins al més humil pagès de qualsevol poble dels Països Catalans.