Sindicat vertical i contrarevolució agrària

Al tombant del segle XIX i, de manera especial, al llarg del primer terç del XX, es desenvolupà a Espanya, com arreu d’Europa, l’embranzida d’un nou moviment pagès. Al camp català i al valencià aquest moviment tingué un caràcter plural, i hi van conviure fins a la fi de la Guerra Civil tres tradicions. Una d’aquestes era la impulsada pels grans propietaris i les cambres agràries, representades per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) i la seva filial de cooperatives, la Federació Agrícola Catalano-Balear, i al País Valencià les associacions d’exportadors arrossers, de cítrics i de vins. Una altra tradició va ser definida per les organitzacions agràries catòliques, fortament influïdes per la doctrina de l’Església —amb una voluntat d’integració social i partidària de certes reformes al camp—, tot i que, molt sovint, foren hegemonitzades pels grans propietaris. I, finalment, la tercera d’aquestes tradicions era constituïda per un associacionisme autònom respecte dels interessos dels propietaris, que va actuar a redós d’un sindicalisme divers, les organitzacions majoritàries del qual van ser la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) ugetista i —en l’àmbit de Catalunya— la Unió de Rabassaires.

L’element comú de les propostes fetes per cadascuna d’aquestes tradicions agràries era l’oferta de serveis bàsics per al funcionament del món pagès. Així, aquest moviment pagès, en un sentit ampli, tingué un caràcter bicèfal, ja que es va desenvolupar, d’una banda, en el pla contractual (condicions de treball, contractes de conreu…) a partir dels sindicats agrícoles de diferent signe ideològic, i de l’altra, va intervenir en el pla econòmic (producció, elaboració i venda de productes agrícoles) a partir de l’activitat d’entitats cooperatives.

El règim franquista va protagonitzar una veritable contrarevolució agrària. Aquest procés contrarevolucionari no es limità al retorn de les terres —per la via legal o de facto— als seus antics propietaris, capgirant les mesures de reforma agrària impulsades des de la legitimitat democràtica republicana, sinó que a més tingué altres components, com la repressió individual de la pagesia, la desarticulació d’algunes tradicions associatives (amb la confiscació dels béns i la persecució dels dirigents) que s’identificaven amb el que representava la República, i, per fi, l’aplicació d’una subordinació —si bé de vegades constituí una veritable cobertura— respecte del sindicat vertical en la cooperació agrícola. En tot aquest procés, l’aparell sindical construït pel Nuevo Estado es convertí en una peça fonamental per tal d’assegurar l’hegemonia de les classes propietàries que havia estat qüestionada de manera radical durant l’etapa immediatament anterior.

Desfilada sindical a Vic, anys quaranta.

ACi/ANC-Fons “Solidaridad Nacional” / G.S.

Les formes d’organització agrària establertes per les noves autoritats, amb la unificació i la centralització provincial de tots els organismes, van posar fi a la pluralitat sindical i a l’existència d’organitzacions de segon grau (federacions territorials i sectorials) d’àmbit català. Fins i tot, l’any 1937 ja s’havien integrat per llei en la Central Nacional Sindicalista (CNS) les diferents centrals sindicals que donaren suport als militars rebels. Aquest projecte d’integració era prou clar per a les zones on predominaven les organitzacions catòliques, carlines i falangistes, principalment Navarra i Castella i Lleó. Tanmateix, als territoris on aquestes tradicions van adoptar altres formes o eren febles o simplement no existien, les bases sobre les quals es va crear el Sindicat Vertical van ser molt diferents. Així, doncs, la seva construcció al camp català a partir del 1939 esperonà dos processos simultanis: l’un, de naturalesa destructiva —aplicat també en altres territoris de l’Estat—, orientat cap a la repressió i la il·legalització dels sindicats i les cooperatives de signe republicà, esquerrà i obrerista; i l’altre, de caràcter constructiu, amb la depuració i/o integració d’entitats agrícoles, consistent tant en l’aprofitament de formes organitzatives preexistents, de tarannà interclassista i professional, com ara la federació de cooperatives Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya (USAC), com en la reactivació de les organitzacions dels grans propietaris desaparegudes amb l’inici de la “guerra-revolució” al juliol del 1936.

Allò que cal subratllar sobre el fenomen repressiu al camp és que, si bé va tallar de soca-rel el moviment associatiu organitzat per les classes subalternes pageses, no afectà d’igual forma el conjunt de l’associacionisme agrari ni tampoc va incidir de la mateixa manera en tots els sindicats i les cooperatives. Així, doncs, es poden detectar diferents situacions a partir de les quals establir una tipologia molt bàsica. En primer lloc, les associacions integrades, com el Sindicato Agrícola Asociación de Agricultores de Alella, del Maresme, reconstituït el mateix any 1939, com a Sindicato Agro-pecuario de la CNS local, a partir d’alguns dels seus antics socis. En segon terme, les associacions depurades, com el Sindicat Agrícola Comarcal del Bages, federació de segon grau que va veure els seus béns patrimonials sotmesos a un llarg procés de depuració fins ben entrada la dècada dels quaranta. I, finalment, les associacions confiscades per l’aplicació de la Llei de responsabilitats polítiques, com és el cas d’una altra organització de segon grau, el Sindicat Agrícola de Martorell, influït per la Unió de Rabassaires, que havia tingut delegacions en 32 pobles.

La Llei d’unitat sindical del 1940 preparà la integració en la CNS de tots els organismes sindicals, però, tanmateix, al camp s’hagué d’aplicar una llei específica sobre la constitució dels sindicats agrícoles (2 de setembre de 1941), per tal que es donés la immediata i definitiva integració en la DNS de tots els organismes agrícoles “constituidos al amparo de la ley de 28 de enero de 1906, así como sus federaciones y confederaciones”. De fet, amb això es produïa el trencament del model dual del sindicalisme agrari —reflectit en gran mesura també en les organitzacions cooperatives—, que havia estat predominant a Catalunya i al País Valencià des del final del segle XIX, i s’imposava per llei l’harmonització de les classes socials encotillada pel sindicat vertical. Amb l’estructuració de les Hermandades Sindicales Agrarias locals, comarcals i provincials s’avançà en el que s’anomenava la “unidad sindical agraria”, plenament definida amb la creació el 1947 de les Cámaras Oficiales Sindicales Agrarias d’àmbit provincial.

Tanmateix, aquest procés de construcció legislativa resulta massa lineal, i la definitiva vertebració de l’organització agrària al camp no va ser negre sobre blanc. El procés d’unitat sindical va tenir un caràcter gradual i extremament conflictiu. Un fort condicionament va ser la lluita, dins del mateix bàndol nacional, entre el falangisme i el catolicisme social de la Confederación Nacional Católico Agraria (CNCA). En el cas de les comarques barcelonines, les CNS es constituïren a partir d’una part important de la xarxa de cooperatives de l’abans esmentada USAC, i sota el lideratge d’un grup dels que havien estat destacats dirigents seus abans del juliol del 1936. Així mateix, la CNCA havia mantingut les estructures sindicals cooperatives al llarg de la guerra, i a partir del 1939 va constituir-se en l’aixopluc d’organitzacions que es resistien a integrar-se sota la direcció falangista. Aquest era el cas de l’IACSI, l’entitat patronal dels propietaris catalans recomposta al mateix febrer del 1939, i que va actuar inicialment com a federació catalana del catolicisme agrari.

L’IACSI i la CNS (USAC) provincial barcelonina mantingueren una lluita aferrissada en un primer moment. Aquest procés posava de manifest que —al marge de l’agressiu discurs nacionalsindicalista que plantejava reformes al camp per tal d’afavorir el camperolat— l’enfrontament responia en realitat a la lluita de les elits (representants de diferents faccions dels grans propietaris) per assolir els espais de poder dins de l’aparell sindical franquista que s’estructurava al camp. Aquestes tensions es van anar llimant amb l’establiment d’una entesa entre aquests dos grups de propietaris, alimentada, a partir del 1940, per un repartiment de funcions que conferia el control social de la pagesia i el desenvolupament cooperatiu a les CNS, i la defensa de la propietat a l’IACSI. Les tensions desaparegueren definitivament —a la darreria dels anys quaranta i l’inici dels cinquanta— amb la burocratització del verticalisme i la conformació de l’IACSI com a grup de pressió des del qual els propietaris podien incidir en un cert grau sobre alguns aspectes de la política agrària del règim.

Tanmateix, el que cal destacar és que l’ús de la coerció i de la integració per part del franquisme tenia el propòsit d’assolir “la paz en el campo”. Les classes propietàries s’encarregaren de distribuir-la, agraïdes a un règim que els havia fet recuperar les terres, i alhora posava a les seves mans la direcció de l’organització agrària que els permetia obrir un ampli espai per a organitzar-se dins del Sindicat Vertical i paral·lelament a aquest al llarg de la dilatada existència del franquisme.