La resistència a la Catalunya del Nord
El 12 de novembre de 1942, a les 10 del matí, tropes de la 7a Panzerdivision alemanya travessaren el pas de Salses. En poc temps arribaren a Perpinyà i ocuparen la Ciutadella, les casernes, l’arsenal, correus, l’estació í l’aeròdrom de la Llavanera, on aterraren els Messerschmidt 109 i Focke-Wulf de la Luftwaffe. Bompàs i Elna foren assetjades. El 20 de novembre, el regiment 735 d’infanteria del grup DAX bloquejava la costa des de Cervera fins a Canet. La frontera terrestre passà sota control de la duana alemanya, que aviat n’expulsà la francesa.
Hi foren establerts setze punts de vigilància, dotats de quinze duaners, en tres districtes: la Tor de Querol, Prats de Moll i el Voló, i uns escamots mòbils per a obstaculitzar el pas des de Cervera fins al Pimorent; en total, entre 150 i 200 homes.
La declaració de zona prohibida als estrangers i als no residents englobà tots els municipis fronterers, de manera que no era possible transitar-hi sense Ausweiss (salconduit). El 25 de novembre, la 7a Panzer va ser rellevada per la divisió Waffen SS Totenkopf del general Felber, que tenia plena autoritat sobre el regiment 735 d’infanteria que controlava la costa. Una llenca de tres quilòmetres, paral·lela al litoral, va ser declarada zona vedada i confiada a l’organització Todt perquè hi construís la prolongació de la Muralla de l’Atlàntic.
L’abundància d’efectius utilitzats a la Catalunya del Nord —entre 10 000 i 12 000 homes— s’explica per l’interès estratègic de la zona d’ençà del desembarcament aliat al nord d’Àfrica.
El desembarcament de Normandia el dia 6 de juny de 1944 obligà els alemanys a retirar tropes, però, tot i això, el 24 de juny encara hi havia 6 500 soldats a la plana i un miler a la muntanya. El 9 d’agost s’intensificà el moviment de retirada i, quan es produí l’alliberament, uns 2 000 soldats alemanys abandonaren la comarca sota el foc de la Resistència i enmig de la satisfacció general.
Però l’ocupació va ser, també, sinònim de repressió. El règim de Vichy no era més que una ficció, ja no quedava “zona lliure”. Els alemanys disposaven d’un bon aparell repressiu contra els adversaris del Reich: l’Abwehr (serveis de contraespionatge militar) posseïa agents que coneixien bé el català. S’infiltraren en les xarxes i les organitzacions de resistència. Els serveis secrets de les SS, instal·lats al número 8 del quai Nobel, reclutaven delinqüents, que detenien, maltractaven, torturaven i saquejaven. La duana alemanya també disposava de serveis d’informació propis, que utilitzaven francesos o espanyols franquistes i que remunerava generosament. Entre ells hi havia guies falsos, que denunciaven els seus clients després d’haver-los desposseït de tot el que duien. L’enemic tenia orelles pertot arreu: intentar passar la frontera era, molt sovint, l’avantsala de la deportació, i els resistents, els sospitosos, els “éssers inferiors” (jueus i gitanos) s’hi jugaven la presó, la tortura, la deportació i la mort.
La repressió era encara més eficient pel fet que l’ocupant gaudia de la col·laboració constant de l’Estat francès, d’ençà de l’entrevista entre Pétain i Hitler a Montoire, a l’octubre del 1940. Des de la seva implantació, el règim havia assenyalat els seus enemics: la Tercera República (es fixà la festa nacional l’onze de juliol i se substituí La Marsellesa per Maréchal nous voilà, en referència al mariscal Pétain), els jueus, els francmaçons i els partidaris del general De Gaulle, que foren declarats fora de la llei. S’establí tot un arsenal legislatiu repressiu que els excloïa de la comunitat nacional. La “Revolució Nacional” era el pa de cada dia, i per propagar la seva ideologia el règim impulsà la creació d’organitzacions per a enquadrar la nació: Compagnons de France, Chantiers de jeunesse, Légion Française des Combattants. A l’inici del 1942, els elements més durs d’aquesta darrera organització integraren el Service d’ordre Legionnaire (SOL) de Joseph Darnand.
A la Catalunya del Nord aquest moviment es creà el 20 de març. L’any següent, el SOL es transformà en Milice Française i el seu cap, Darnand, ara secretari d’Estat per al manteniment de l’ordre, en feu una policia paral·lela al servei de l’ocupant.
Aquesta milícia, creada aquí el 20 de febrer de 1943, tingué 493 adherits, dels quals 120 foren actius, i participà en diverses operacions contra el maquis de la Catalunya del Nord. A més, 48 catalans del nord lluitaren al front rus en la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme, i 9 s’allistaren a la Waffen SS. Els alemanys també pogueren comptar amb la propaganda del grup Collaboration, que arribà a tenir 60 membres —sobretot a Perpinyà—, amb el Parti Populaire Français de Doriot (115 membres) i amb els delators.
La propaganda mentí, corrompé, amenaçà. Es practicà el xantatge als presoners i s’obligà els treballadors francesos a anar a Alemanya amb el Service du Travail Obligatoire, al qual s’inscrigueren, de grat o per força, 4 403 persones. La col·laboració a la Catalunya del Nord? 907 persones. Els resistents? Prop de 1 500. Sobre una població de 230 000 habitants, representa molta passivitat.
Grup de les Forces Franceses de l’Interior en l’alliberament de Perpinyà, agost del 1944.
FCPP / G.S.
I tanmateix, la Resistència va néixer molt d’hora. El primer full animant a resistir al costat del general De Gaulle va ser realitzat per un alumne de quinze anys, Pierre Solanes, fidel oient de l’emissió radiofònica Les Français parlent aux Français. A l’Ajuntament, homes com Joan Olibó, el talentós pintor Martín Vives, Mathieu Py, Màrius Rascagnères es van posar en contacte. Joan Olibó s’avingué amb Joan Cornudella, delegat del Front Nacional de Catalunya, a recollir informació i fer-la arribar als anglesos a través del consolat britànic de Barcelona. Aquesta activitat d’informació i de pas de clandestins va ser la primera i la més activa a la Catalunya del Nord. Ha estat estudiada per la historiadora Émilienne Eychenne, que publicà Les portes de la liberté. Hi enumerà la filiació de les nombroses línies de pas clandestines. El bisbat de Perpinyà tenia la seva pròpia via. Les xarxes més sofisticades van ser organitzades pels serveis d’informació aliats amb la seva “guerra de l’ombra”. Les primeres xarxes, que foren belgues (Sabot, Zéro, Luc…), conduïen a Perpinyà. Els anglesos tenien la Pat O Leary, també fundada per un belga, el doctor Guérisse; la France Libre tenia Jean de Vienne, Maurice, Andalousie… La del coronel Paillole tenia per corresponent Hector Ramonatxo, de la Tor de Querol. La xarxa fundada per Robert Cassó, a Vallmanya, amb el mestre del poble René Horte, fou purament nord-catalana. Des del poble, situat a la falda del Canigó, passaven pel Pla Guillem i les Esquerdes de Rotja, baixaven cap a Setcases, i confiaven els “paquets”, evadits o informacions al batlle de Setcases, que els portava fins a Barcelona, al carrer de Sant Pere més Baix, on el tinent Pierre Shull, del servei d’informacions belga, els acollia.
També hi havia la línia de Jaume Pujol de Prada pel coll de Nou Fonts, la del capellà de Dorres, Ginoux, en contacte amb mossèn Domènech, capellà de Puigcerdà. A la Cerdanya, hi havia les de Ramonatxo, amb Sirven de Llívia, les dels gendarmes i duaners de Sallagosa, d’Osseja i de la Cabanassa: Botet, Parent àlies Claudi, Lamarque.
Els guerrillers, amb Vicens Arbiol, Pegomas i Pla, passaven per la Portella de Mantet, el Puig del Mas, la Collada Verda, i amb Josep Marsal, per la Bourgogne, passaven aviadors aliats de Perpinyà fins a la Massana, després per Rabós i el molí de Figueres, on els cotxes dels consolats britànic i americà recuperaven els fugitius. Es tractava d’una activitat discreta però enorme: més de 20 xarxes, 600 catalans del nord implicats en el pas de 1 200 evadits, dels quals la policia espanyola retornà 346, 750 fracassos coneguts, més els que no ho són. La quantitat d’informació tramesa a Londres, aspecte amagat de l’iceberg resistent, dona a la Catalunya del Nord un paper important en la guerra.
La implantació dels moviments de resistència creats en altres llocs fou més tardana. Combat s’implantà al febrer del 1941, Franc-tireur et Partisans al setembre, Libération a l’abril del 1942 i el Front National pel maig d’aquest any. Pel novembre, el coronel Guillaut implantà l’Organisation de Résistance de l’Armée. Aquests moviments organitzaren accions diverses, com ara una manifestació el 14 de juliol on es cantà la Marsellesa a la plaça Aragó; un enfrontament amb el SOL; l’onze de novembre, la col·locació de rams al monument dels morts; la distribució de fulls de propaganda. Els diaris clandestins “Combat”, “Libération”, “Franc-tireur”, i, a partir del primer de gener del 1944, el “Travailleur Catalan”, mantingueren la moral, donant informació sobre la guerra.
Al febrer del 1943 es crearen els Mouvements Unis de Résistance (MUR) sense el Front National, promogut pel partit comunista. Cada grup leniu els seus combatents: Armée Secrète, Corps Francs, Franc-tireurs et Partisans Français (FTPF). S’hi afegiren els guerrillers espanyols de la Union Nationale Espagnole i també de l’Alliance Démocratique, d’obediència anarquista. Molts espanyols que havien estat assignats pels alemanys a companyies de treballadors estrangers o a explotacions forestals foren reclutats a la la Brigada, comandada per Arenas i Braulio. Tots ells, catalans del nord i guerrillers, s’enfrontaren contra l’enemic o els seus sequaços i, l’any 1944, multiplicaren els sabotatges (vies fèrries, combois, carreteres i ponts). Els maquis, que s’havien constituït sense èxit els anys 1942 i 1943 (llevat del de René Horte, que, amb set guerrillers, feu inaccessible la muntanya als nazis), es desenvoluparen pertot arreu l’any 1944: el maquis Henri Barbusse, a Cassanyes, que fou escomès pels alemanys el mes de març, es reconstituí pel juny a Noheda; pel febrer, a Sant Marçal, el maquis 44; pel juny, el de Sornià dirigit per Roger Gaigne, que més tard alliberà Perpinyà.
Des del mes de juny foren atacats pels alemanys i la Milícia: el 28 de juny, per damunt de Fillols, 17 maquisards resistiren amb èxit contra 80 milicians i 150 alemanys. 150 homes, entre guerrillers i membres de l’FTPF, es reagruparen a la mina de la Pinosa, prop de Vallmanya, i ocuparen Prada el 29 de juliol, per venjar la mort de Roger Roquefort a Marquixanes, el 27 del mateix mes. El 2 d’agost foren atacats per 500 alemanys i 120 milicians, que saquejaren i destruïren Vallmanya i mataren quatre dels seus pobladors que no havien volgut fugir.
La nit del 2 al 3 d’agost la unitat Puente, dirigida per Jaume Pujol, fou llançada en paracaigudes al Pic de la Pelada per a armar els maquis de l’eix Perpinyà-Pimorent-Tolosa. El 9 d’agost, el maquis Torcatis o de Sornià alliberà Rabolhet; el 15, Sornià, i el 19 d’agost, Perpinyà, mentre els molls de Port Vendres eren devastats per explosius alemanys.
Es produïren combats aferrissats a Estagell, al Pont de Reiners, on el maquis 44 obligà els alemanys a girar cua fins a Costoja i Maçanet de Cabrenys. A la Cerdanya, la Guingueta d’Ix veié passar alemanys i milicians que es refugiaven a l’Espanya de Franco. Centenars de morts —24 durant l’alliberament—, 1 500 deportats —dels quals només retornaren 500—, destruccions importants, aquest fou el balanç per a la nostra comarca.