El Congrés Eucarístic de Barcelona

El 1951, com a culminació de la Santa Missió celebrada a Barcelona, el bisbe Gregorio Modrego y Casaus anuncià la designació de la ciutat com a seu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, el primer després de la Segona Guerra Mundial. Fruit de les gestions directes de Gregorio Modrego amb Roma, aquesta designació no encisà en un primer moment el govern franquista, que l’hauria volgut celebrar a Madrid o Sevilla. Tanmateix, aviat canvià la seva actitud en comprendre que el congrés era una basa propagandística excepcional, tant d’ordre internacional com interior, que l’Església oferia al règim.

Amb vista a l’exterior, aquest congrés era una ocasió única per a ratificar el canvi d’imatge amb què el franquisme pugnava per sortir de l’aïllament internacional. Marginant els seus ornaments feixistes, el règim de Franco es preparava a presentar-se al món des de Barcelona com l’Estat catòlic per excel·lència. D’altra banda, la seva involuntària celebració a Barcelona podia tenir efectes cohesionadors d’ordre intern sobre les tensions que a Catalunya es manifestaven, fins i tot, al si de la base social del franquisme.

El protagonisme de Barcelona en el primer acte de veritable transcendència internacional celebrat a Espanya en molts anys temperava les malfiances més moderades al caràcter anticatalanista i centralista del règim, en donar satisfacció als sentiments localistes i regionalistes. Igualment, el congrés havia de neutralitzar les incipientment perilloses dissensions en el camp catòlic, ja apuntades a Montserrat el 1947, en subratllar el mínim comú denominador que identificava el franquisme i la majoria de les diferents sensibilitats del catolicisme català: el protagonisme exacerbat de l’Església en la societat. Finalment, aquest congrés donava ocasió a una sèrie de gestos del règim tendents a congraciar-se uns sectors populars que havien protagonitzat amb la vaga de tramvies del 1951 la primera gran manifestació de descontentament sota el franquisme. Amb aquest propòsit, el règim suprimí el racionament, decretà una amnistia limitada i, fins i tot, encarà el punyent problema de l’habitatge amb la creació de les Cases del Congrés; mesura, aquesta darrera, que reforçava un creixent “populisme episcopal”. L’Església, per tant, s’erigia una vegada més en la font d’un consens, tant intern com exterior, que el govern era incapaç de procurar-se per ell mateix. A canvi, apuntalava contundentment amb aquest congrés eucarístic la seva posició central en la coalició franquista.

Atès el caràcter excepcional de l’ocasió, no era estrany que tant les autoritats civils com les eclesiàstiques aboquessin totes les seves energies en la preparació del congrés. Les autoritats municipals emprengueren una operació de cosmètica urbana que havia d’amagar als ulls dels congressistes internacionals la realitat d’una ciutat que vivia encara immersa en la misèria de la postguerra: s’enderrocaren les barraques de la Diagonal, s’adoptaren diverses normatives municipals per als nombrosos vehicles de tracció animal i humana, els prostíbuls foren tancats i les prostitutes traslladades a diverses localitats veïnes.

Amb la il·luminació dels principals edificis i l’erecció d’un monumental altar a la plaça de Pius XII i dues gegantines creus a la plaça de Catalunya i el Tibidabo, es completava l’escenografia de l’espectacle de masses que, tot sancionant l’estreta identificació d’Estat, poble i Església, havia de legitimar el règim internacionalment i refermar el protagonisme de l’Església a l’interior.

Precedida per la concentració de 10 000 escolars sota la creu de la plaça de Catalunya, l’arribada del legat pontifici, monsenyor Federico Tedeschini, nunci a Madrid durant la República, inaugurava el 27 de maig de 1952 l’encadenament d’actes espectaculars i massius que havia de caracteritzar el congrés. En el moment de l’entrada del cardenal legat al portal de la Pau totes les campanes de la ciutat començaren a repicar, les embarcacions del port tocaren les sirenes i des dels vaixells de guerra i el castell de Montjuïc es dispararen salves, al mateix temps que sis mil coloms eren llançats a l’aire, les tropes presentaven armes i la banda tocava l’himne pontifici. Culminava aquesta apoteòsica rebuda l’agenollament del ministre de la Governació, Blas Pérez González, davant del cardenal: tot un símbol de la submissió de l’Estat franquista a l’autoritat pontifícia. Aquesta submissió, però, no era gratuïta. El dia següent, 28 de maig, l’espectacle es repetia amb l’arribada del Caudillo a la ciutat. A partir d’aquell moment, els actes se succeïren, fins el dia 1 de juny, en un ambigu equilibri entre la genèrica sanció del model de relacions sociopolítiques franquistes que oferia l’Església internacional i la pretensió de legitimació absoluta del règim.

Entre els actes més estrictament religiosos s’han de destacar les comunions massives de 10 000 nens a la Sagrada Família, de 30 000 dones al dia següent al mateix lloc i de 90 000 homes a la plaça de Pius XII, sempre segons les xifres oficials. Aquesta darrera comunió col·lectiva obligà a col·locar a banda i banda de la Diagonal centenars de sacerdots que realitzaven les confessions. En la mateixa línia d’espectacularitat grandiloqüent, 820 sacerdots van ser consagrats col·lectivament a l’estadi olímpic de Montjuïc amb l’assistència oficial de 100 000 fidels, encara que la capacitat de l’estadi difícilment podia superar les 60 000 persones.

La dimensió social de l’Església es manifestà en la concentració de 500 000 “productors”, de nou segons xifres oficials, a l’avinguda de Maria Cristina per a implorar a Déu la pau social. Sota la presidència de l’arquebisbe de Nova York, Spelman, una comissió, composta per un obrer, un tècnic i un empresari, va llegir la consagració del món del treball a Jesucrist i va ratificar la concepció harmonicista que tant l’Església com el règim propugnaven en matèria laboral. Paral·lelament, es realitzaren altres actes de més directa significació franquista, com ara l’homenatge ofrena de l’exèrcit i la concentració de joves del Frente de Juventudes presidida pel Caudillo.

Finalment, el règim i l’Església coincidiren en el gran pontifical de clausura, síntesi nacionalcatòlica de la mobilització precedent. Al reconeixement del papa del “catolicismo íntegro, recio, profundo y apostólico” d’Espanya, responia el Caudillo amb la seva consagració al Sagrat Cor de Jesús. Franco resumí en el seu parlament els principals elements del discurs nacionalcatòlic: “la historia de nuestra nación está inseparablemente unida a la Historia de la Iglesia Católica. (…) Sus glorias son nuestras glorias y sus enemigos nuestros enemigos. (…) El espíritu de servicio a la Causa de la fe católica que venimos a proclamar no es un mero enunciado; le precede una legión innumerable de mártires y de soldados caídos por esa fe en reciente Cruzada. (…) No somos belicosos, Señor; por amaros, los españoles aman la paz y unen sus preces a las de nuestro Santo Pontífice y de toda la Catolicidad en esta hora. Mas si llegase el día de la prueba, España sin ninguna duda volvería a estar en la vanguardia de Vuestro Servicio”.

El paper d’avantguarda catòlica que el Caudillo conferia a Espanya quedava confirmat per les xifres oficials. Durant el congrés s’havien celebrat 75 000 misses; 10 000 nenes, 30 000 dones i 90 000 homes havien combregat col·lectivament; 500 000 obrers havien aclamat les virtuts de la doctrina social de l’Església; 1 300 000 persones havien assistit al pontifical i 1 500 000 a la processó de clausura. En resum, un bany de masses per al nacionalcatolicisme, que revalorava la Cruzada espanyola als ulls d’un món occidental compromès aleshores en la lluita contra el comunisme.

Per a donar testimoniatge d’aquesta lluita foren presents a Barcelona representants de l’exili i de l’Església “perseguida”. El general Władysław Anders, cap de l’exèrcit polonès a l’exili, fou rebut amb honors pel capità general a l’aeroport del Prat, i la princesa d’Àustria-Hongria ocupà un lloc destacat en els actes. L’encapçalament per part del príncep Otto i el seu germà de la delegació hongaresa, com també les pancartes de “Xina lliure” i similars presents a la processó de clausura, no semblaven deixar dubtes sobre el sentit polític de la presència de les delegacions de països de l’Est al congrés.

El nacionalcatolicisme i el renovat esperit de Cruzada que inspiraren els actes tingueren una escassa contestació en el camp catòlic. Només alguns petits nuclis catòlics intentaren cridar l’atenció del món sobre la realitat del país, que no s’avenia amb la imatge oficial que oferia el congrés. Un grup d’estudiants catalanistes desplegà una immensa senyera entre Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, just al darrere de la plaça de Pius XII, i imprimí una estampeta on demanava l’alliberament de Catalunya. Per contra, les crítiques d’aquells sectors catòlics internacionals, especialment francesos, que qüestionaven l’oportunitat de celebrar el congrés en un país on s’afusellaven opositors, foren rebatudes des de l’interior per homes com mossèn Joan Bonet i Baltà.

Molt posteriorment, d’acord amb els nous aires del concili II del Vaticà, tant l’Església com molts sectors catòlics van prendre distàncies amb el que havia significat aquell congrés. Els afanys de protagonisme de Gregorio Modrego costaren al bisbe, en contra del que esperava, la seva promoció cardenalícia, ja que el congrés s’anà devaluant progressivament pel seu caràcter legitimador del franquisme. Tanmateix, el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona havia complert amb escreix els seus objectius. De la mà del Vaticà, l’Espanya de Franco s’integrà al concert de nacions occidentals per la via de l’anticomunisme. L’any següent se signaren el concordat amb el Vaticà i els transcendentals pactes d’ajut amb els Estats Units. Un cop més, l’Església servia per a apuntalar el règim en moments de gran dificultat.