Recuperació econòmica i canvi social

A poc a poc, la dècada dels cinquanta està deixant de ser considerada pels historiadors com un període amorf, de transició entre la foscor de la postguerra i l’intens canvi econòmic i social dels seixanta. La lenta però progressiva reincorporació espanyola a la xarxa de relacions econòmiques internacionals va permetre prosseguir el procés de transformació que es produïa des del principi de segle i que l’esclat de la Guerra Civil i la instauració del règim franquista van interrompre.

De l’autarquia a la liberalització

La política autàrquica desenvolupada durant els anys quaranta havia tingut gravíssimes conseqüències per a la vida quotidiana de la població i per a l’economia. Al final dels anys quaranta, la situació no podia ser més depriment: el poder adquisitiu de la població continuava sense assolir els nivells de preguerra, la qual cosa provocava que el mercat interior restés escanyat; el comerç exterior continuava col·lapsat, de manera que no era possible renovar la maquinària ni tampoc disposar de primeres matèries en les quantitats necessàries. Especialment greu havia estat la manca d’energia, el dèficit de la qual havia col·lapsat la xarxa de transport, fet que, al seu torn, havia contribuït al desabastament de les ciutats. D’altra banda, el complex entramat intervencionista que havia creat el règim havia desarticulat el funcionament dels diferents mercats i, com a resultat d’això, s’havia afavorit l’extensió d’un mercat negre on els preus dels productes eren abusius, cosa que impossibilitava que la majoria de la població pogués adquirir tot un seguit d’articles imprescindibles.

El mercat negre va proporcionar immenses fortunes als protagonistes de l’especulació i cap benefici a l’economia del país, atès que, si bé a curt termini els diners acumulats permetien a una minoria pagar els preus desorbitats imperants, aquests capitals no eren invertits en la producció perquè, al marge de ser il·legals, l’ínfima capacitat de compra de la majoria desincentivava un augment productiu. L’any 1951, doncs, el desgavell econòmic era absolut i tots els indicadors macroeconòmies mantenien valors inferiors als de preguerra. Paral·lelament, un conjunt d’esdeveniments havien fet possible que el malestar popular comencés a manifestar-se públicament: la vaga de tramvies de Barcelona, al febrer del 1951, va esdevenir un senyal d’alerta per als dirigents franquistes, una part dels quals —els sectors no falangistes— van insistir en la necessitat de modificar la política econòmica —eliminant les pretensions autàrquiques i liberalitzant les relacions exteriors—, si no es volia posar en perill la mateixa pervivència del règim polític.

Un nou equip governamental, format el 18 de juliol de 1951, va ser l’encarregat de reorientar la política econòmica per tal de treure l’economia espanyola de l’atzucac en què es trobava. Aquell redreç es veié afavorit pel nou context internacional de guerra freda, en el qual la confrontació entre els dos blocs permetia al règim franquista posar en relleu profitosament davant els països occidentals el seu vessant anticomunista. Bona prova del canvi esdevingut en les relacions exteriors va ser el reconeixement internacional del règim franquista promogut pels Estats Units, i la concessió nordamericana de crèdits al govern espanyol l’any 1951, amb els quals es van poder importar primeres matèries i utillatge per a reactivar l’aparell productiu. L’any 1953, els acords hispano-nordamericans sobre la instal·lació de bases militars nord-americanes en territori espanyol van facilitar un nou augment de les importacions, a les quals és atribuïble una part important del creixement econòmic experimentat a la dècada dels cinquanta.

Així, la dinamització econòmica es va produir a partir de la combinació d’un conjunt d’elements. Les importacions d’aliments van contribuir a l’eliminació del racionament i del mercat negre, i també a la reducció dels preus reals, que a la dècada dels quaranta havien estat prohibitius pera la majoria de la població. D’altra banda, l’augment de capacitat de compra a l’exterior va millorar el subministrament d’energia, que l’any 1954 es va normalitzar per primera vegada des de la instauració del règim franquista, la qual cosa va permetre eliminar les restriccions en el consum privat: les llars van poder gaudir de fluid elèctric regular i dels carrers van desaparèixer els mastodòntics automòbils amb els generadors de gasogen incorporat. La importació d’adobs va permetre, al seu torn, l’increment dels rendiments agraris, i la importació de maquinària possibilità de renovar l’utillatge industrial i ampliar la maquinària agrícola, i gràcies a això tols els sectors van experimentar notables increments de productivitat. Paral·lelament, l’agricultura d’exportació també va poder aprofitar les mesures liberalitzadores i va augmentar les vendes a la resta d’Europa; els cítrics valencians, ara ja lliures de les pràctiques especulatives sobre les divises per la normalització de les operacions en moneda estrangera, van compensar una part molt important de les importacions espanyoles dels anys cinquanta.

Un cop superada l’estrangulació econòmica que representava la manca d’importacions en una economia dependent com l’espanyola, el desmantellament progressiu de la xarxa intervencionista i l’augment dels salaris reals van estimular les inversions i s’amplià la producció. Molts mecanismes d’intervenció van ser desactivats progressivament al llarg del decenni, tot i que de manera incompleta, la qual cosa va provocar que les polítiques sectorials resultessin contradictòries entre elles, fet que va aguditzar el mateix caràcter desequilibrat que va tenir el creixement econòmic dels anys cinquanta.

El canvi en la política econòmica iniciat el 1951 va culminar amb el pla d’estabilització del 1959, les mesures del qual van ser preses en col·laboració amb el Fons Monetari Internacional. A la darreria dels anys cinquanta, el creixement experimental —basat en la producció industrial per al mercat interior, amb un fort contingent d’importacions— va generar un desequilibri insostenible en la balança de pagaments espanyola, i la pèrdua, pràcticament total, de les divises acumulades va forçar el govern format al juliol del 1957 a canviar definitivament la política econòmica. Els efectes del pla d’estabilització van ser força ràpids: la inflació es va aturar i l’increment del comerç exterior va ser notable, tot i que les indústries patiren fins el 1961 les seqüeles de la contracció de la demanda que provocà el procés estabilitzador.

El fenomen migratori

Taxa de creixement demogràfic anual i evolució de la població absoluta. 1950-1960.

La transformació econòmica i social que es va viure a Espanya a la dècada dels seixanta ha amagat durant molt de temps els importants canvis que van tenir lloc a la dels cinquanta. En aquest decenni l’estructura econòmica espanyola es va alterar profundament, i la indústria es va convertir en el motor de l’activitat productiva. La producció industrial del País Valencià i Catalunya va créixer notablement i només les illes Balears van desenvolupar-se industrialment per sota de la mitjana espanyola, amb el turisme —i els serveis al seu voltant— com el sector que va generar un major creixement econòmic. A la segona meitat dels anys cinquanta, per exemple, el turisme va comportar el desenvolupament intens d’una branca del sector secundari, la construcció.

Per a dur a terme aquesta transformació econòmica generalitzada dels cinquanta fou imprescindible l’existència d’un ingent corrent migratori des de les zones rurals a les zones urbanes industrialitzades, un procés en el qual va participar més d’un milió de persones. Les dades sobre l’evolució del nombre d’habitants entre el 1950 i el 1960 mostren per elles soles l’augment espectacular que va experimentar la població catalana —el 21%—, un percentatge només superat pel corresponent al decenni del 1960; el País Valencià i les Illes van tenir un increment de població inferior a la mitjana espanyola, però aquestes xifres no són prou il·lustratives dels importants canvis demogràfics que s’hi van operar.

Al País Valencià, tot i que el moviment migratori va ser globalment negatiu, cal destacar que les xifres d’immigrants van ser importants; a les àrees industrials ambaren camperols des d’altres regions de l’Espanya meridional que anaven a treballar a la indústria i els serveis com a mà d’obra sense qualificació; a aquests es van afegir els procedents de les comarques valencianes de l’interior que limiten amb Aragó i Castella. Paral·lelament a l’arribada d’immigrants, més de cent mil valencians —la província de València va perdre 32 178 h, mentre que Alacant en guanyà 13 862 i Castelló 2 443— van iniciar el camí de l’emigració, sovint cap a Catalunya, bé com a destinació definitiva, bé com a pas intermedi cap a algun país europeu. Les illes Balears van tenir en aquests anys un saldo migratori positiu imputable a la immigració mallorquina, ja que les altres illes van continuar tenint un saldo migratori negatiu fins el 1960, any en què l’activitat turística començà a atreure treballadors.

Catalunya va ser el gran pol immigratori; els immigrants foren el component fonamental de l’espectacular creixement demogràfic de la dècada dels cinquanta: una mitjana de 43 986 persones arribaren anualment a Catalunya per quedar-s’hi. Aquest fenomen, ininterromput durant una dècada i que a més va continuar a la següent amb major intensitat, va constituir un dels canvis més significatius que ha viscut la societat catalana al segle XX. El creixement migratori va doblar el creixement vegetatiu durant el decenni dels cinquanta i alhora hi va influir directament, perquè els immigrants tenien taxes de natalitat més elevades. Així, si el 1950 la taxa de natalitat catalana —nombre de naixements per mil habitants— era del 15,3‰, l’any 1960 era del 18‰. Aquesta influència queda palesa clarament en el fet que mentre que el 1950 la laxa de natalitat era molt homogènia a Catalunya —oscil·lava entre el 15‰ de Girona i el 16,2‰ de Lleida—, l’any 1960 Barcelona tenia una taxa del 20,4‰ i la resta de Catalunya oscillava entre el 16,4 i el 16,9‰. Però la immigració es concentrà a Barcelona —gairebé mig milió de persones—, i a Catalunya també hi va haver zones que perderen població a la dècada dels cinquanta: de les províncies de Lleida i Tarragona van sortir més persones de les que hi arribaren —11 789 i 8 388 respectivament—, mentre que a Girona cl saldo migratori va ser positiu —10 370 persones—.

Fos major o menor el creixement demogràfic durant la dècada dels cinquanta, arreu es va recuperar la tendència cap a la concentració de l’hàbitat. També arreu, els municipis que van perdre més població foren els de menys de 5 000 h i els que en guanyaren més foren els superiors als 10 000 h, mantenint-se en un relatiu estancament els intermedis. En el cas del País Valencià, la població va continuar concentrant-se a la zona costanera, i les comarques industrials situades al sud del Xúquer esdevingueren la zona demogràfica més dinàmica.

A les Balears, la concentració demogràfica es va produir als municipis propers a les capitals, especialment a Palma. A Catalunya, la població es va concentrar a la ciutat de Barcelona i als municipis de la seva rodalia. L’any 1950, els disset municipis barcelonins de més de deu mil habitants reunien el 78% dels habitants de la província i el 53,8% dels habitants de Catalunya; deu anys després, aquests municipis acollien una proporció no gaire superior pel que fa als habitants de la província (78,8%), però que ja significava el 58,5% del total català. Així, el desequilibri demogràfic s’accentuà, i la província de Barcelona arribà a aplegar l’any 1960 el 73,3% de la població catalana.

Una economia en transformació

El corrent immigratori va provocar un rejoveniment de la població, que va afectar tant l’evolució demogràfica com el potencial econòmic. A la dècada dels cinquanta, aproximadament, el 80% dels immigrants eren menors de 35 anys, i aquest fet, a més d’incrementar el creixement natural de la població, va ampliar sobtadament la mà d’obra disponible, cosa que va incentivar el creixement productiu.

Producció espanyola de taronges. 1943-1960.

Pel que fa a les dades sobre població activa, la relació entre aquesta i l’augment de la població total va ser variable. A Catalunya, el creixement demogràfic total va ser major que el de la població activa, mentre que al País Valencià va ser a la inversa. L’augment de la població activa valenciana els anys cinquanta va ser el resultat de la creixent incorporació de les dones al treball assalariat i de l’arribada dels immigrants procedents de l’Espanya meridional. Segons Damià Mollà —coautor de L’estructura social del Pafs Valencià—, a la dècada dels cinquanta la taxa d’activitat femenina gairebé es va doblar, i se situà en el 23,3% l’any 1960. A Catalunya, contràriament, la taxa d’activitat femenina havia estat elevada fins el 1950, la més alta d’Espanya, però en aquests anys no va augmentar; en el cas de la província de Barcelona, va passar del 29,6 al 29%, mentre que en el conjunt de l’Estat espanyol, segons els censos de població, va passar de l’11,8 al 15,1%. Es pot afirmar, doncs, que abans del 1950, la taxa d’activitat femenina a Catalunya era propera a les mitjanes dels països desenvolupats europeus i que després d’aquesta data disminuí, com a resultat de la influència d’elements tan diversos com la política discriminatòria franquista, la incipient recuperació del poder adquisitiu dels treballadors o l’efecte de les pautes demogràfiques i culturals dels immigrants sobre el conjunt social. En el context dels anys cinquanta, els dos darrers elements es complementaven, atès que socialment el fet que la dona-mare no realitzés una feina remunerada era considerat exponent del nivell econòmic familiar.

Tanmateix, les xifres estadístiques no haurien de ser l’únic referent a tenir en compte per a conèixer l’evolució del treball femení remunerat, ja que, per exemple, a l’àmbit estatal és prou conegut que la població activa femenina agrària estava infravalorada; algunes d’aquelles mateixes dones, en emigrar i incorporar-se a altres activitats, eren comptabilitzades amb força més exactitud que quan treballaven al camp. Abans del 1950, el pes relatiu de l’agricultura era menor a Catalunya i les taxes d’activitat femenina eren més fiables que a la resta d’Espanya; contràriament, al llarg del decenni dels cinquanta, una part de les dones immigrades, que generalment no tenien qualificació professional, es van incorporar a feines no regularitzades: feines de neteja, tallers clandestins, i moltes d’altres que no eren registrades com a actives.

En un altre ordre de coses i en termes globals, a la segona meitat de la dècada dels cinquanta el valor de la producció va augmentat a Catalunya i el País Valencià —77,8 i 84,4% en termes nominals respectivament—, per sobre de la mitjana espanyola (67,6%), mentre que les Balears hi van restar per sota (60,3%). Tots els sectors van experimentar una expansió considerable, inclosa l’agricultura, ja que, si bé la població agrària va disminuir arreu, la producció agrícola va experimentar una crescuda significativa.

El sector agrari tenia un pes relatiu social i econòmic molt diferent als tres territoris. Mentre que a Catalunya, l’any 1950, representava el 22,1% de la població activa, i el 1960 el 15,6% —el més baix a tot Espanya—, a les Balears s’ocupava en l’agricultura, durant els mateixos anys, el 40,4% i el 33,6%, respectivament, de la força laboral, i al País Valencià es passava del 47,3% el 1950 al 36% deu anys després. En termes relatius, però, a Catalunya, amb l’excepció de Girona, el sector primari va augmentar el seu pes en el producte interior net provincial, en petita proporció a Barcelona, però de manera important a Lleida i Tarragona, on superà el 38% del total, mentre que el 1955 no arribava al 30%. En l’economia valenciana, l’agricultura continuà sent fonamental, igual que a les Balears, on també va augmentar el seu pes relatiu en la producció total.

Aquesta evolució s’explica perquè l’agricultura va viure, a la dècada dels cinquanta, canvis molt importants i va experimentar els efectes del doble procés d’expulsió d’efectius laborals i d’introducció de millores tècniques, entre les quals destacaven la utilització de motocultors i l’ampliació de l’àrea de regadiu. Tant al País Valencià com a Catalunya es van estendre els productes d’horta i els fruiters, com a resposta al creixement de la demanda interna i de l’exportació. Al País Valencià, els cítrics continuaren sent la producció més important, i s’amplià progressivament el conreu de les mandarines, mentre a Catalunya la fruita dolça creixia ràpidament; així, si bé en termes globals a les Illes, el País Valencià i Catalunya es produïa un dèficit de productes alimentaris de base, com els cereals, la carn o el peix, es generaven considerables excedents d’algunes produccions d’important valor afegit, com la fruita, les hortalisses o el vi. Paral·lelament, també va començar a expandir-se una important producció avícola.

Contràriament a la transformació experimentada pel sector agropecuari al País Valencià i Catalunya, a les Illes la incorporació de millores tecnològiques va ser minsa, en part a causa de les reduïdes dimensions de les explotacions agràries i en part per l’atracció que va començar a exercir sobre les inversions l’activitat turística, molt més remuneradora.

Si l’agricultura va viure el doble procés de pèrdua d’actius i millora productiva, la indústria va experimentar un impuls extraordinari. A la dècada dels cinquanta l’expansió de l’activitat industrial va ser sostinguda, però va establir les bases del fort creixement de la dècada dels seixanta. El desenrotllament industrial del País Valencià va ser, en aquests anys, autòcton, basat en les petites i mitjanes empreses, que desenvoluparen fonamentalment una producció de béns de consum d’arrelament antic. La indústria del calçat, localitzada densament a les valls del Vinalopó i d’Uixó, va assolir un creixement extraordinari; la xarxa productiva estava composta per multitud d’elements: tallers a domicili on es realitzaven la major part de les fases de producció, amb una tecnologia molt simplificada i una mà d’obra molt barata, i un conjunt de fàbriques on es duia a terme la fase final del procés de producció. En aquesta activitat s’ocupaven moltes dones i també una proporció important dels immigrants sense qualificació professional. Un sistema semblant funcionava en la indústria de la confecció i del gènere de punt, que també va tenir una gran difusió al País Valencià, sobretot a València, Castelló de la Plana i Alcoi, ciutat que tanmateix va viure una greu crisi els anys cinquanta. Altres indústries destacades van ser les relacionades amb la construcció: fusta, ciment, ceràmica. En la indústria siderometal·lúrgica també dominaven les petites i mitjanes empreses, tot i que en aquest sector es trobaven les grans empreses valencianes dels anys cinquanta: Altos Hornos de Vizcaya, Macosa i Elcano, entre d’altres.

A Catalunya, la indústria va ser el motor del creixement, i va absorbir pràcticament el 50% de l’increment de població activa —dels 213 700 nous ocupats, 105 000 s’incorporaren a l’activitat industrial—. La indústria catalana, d’un volum incomparablement major —a l’entorn del 25% del total espanyol—, va iniciar els anys cinquanta un ràpid procés de diversificació que quedà palès en el pes relatiu de les diferents branques: mentre que el 1955 el tèxtil i la construcció aportaven el 45,5% del valor net de la producció industrial —30 i 15,5% respectivament—, el 1960 aquella proporció s’havia reduït al 37% —27,8 i 9,2% respectivament—. Contràriament, d’altres sectors van augmentar la seva participació, com les indústries alimentàries, que gairebé van multiplicar per tres el valor net de la seva producció, i el grup d’aigua, gas i electricitat i el del paper i les arts gràfiques, que el van duplicar, igual que el de la siderometal·lúrgia i les construccions metàl·liques.

La creació, l’any 1953, de la fàbrica d’automòbils SEAT a la Zona Franca de Barcelona, fruit de la col·laboració entre l’Instituto Nacional de Industria (INI) i la FIAT italiana, va esdevenir un símbol de la dinamització industrial que s’estava experimentant i en la qual les inversions estrangeres tenien una importància creixent.

A les Balears, l’activitat industrial era força més reduïda, i tan sols les branques de la fusta, el paper i les arts gràfiques, i també les de la pell i el calçat, representaven una proporció destacable del total espanyol; a la segona meitat dels cinquanta, la construcció va experimentar també un creixement molt notable, com a conseqüència de la demanda turística, sobretot a Mallorca, mentre que a Menorca, que era l’illa amb major proporció de població industrial, dominaven les manufactures tradicionals.

El sector terciari va viure canvis menys importants que la indústria i l’agricultura els anys cinquanta i, per tant, no ha rebut l’atenció ni d’historiadors ni d’economistes, la qual cosa dificulta l’anàlisi de les seves transformacions. Es pot assenyalar, però, l’important increment de la població activa ocupada en els serveis —un augment superior al de la seva aportació a la producció total—, que s’explica per la recuperació, primer, i ei creixement, després, que van experimentar la indústria i el mateix sector agrari i també per l’augment del poder adquisitiu de la població. Transports, comerços, fins i tot la mateixa banca, que no va patilla depressió dels quaranta, es van revifar al caliu de la normalització econòmica.

Cal destacar, però, la importància que va assolir el turisme ja a la dècada dels cinquanta. L’augment del nivell de vida que estava experimentant la població europea va permetre que amplis sectors de les classes mitjanes viatgessin durant les vacances, i que adoptessin, per tant, pautes de comportament que fins aleshores havien estat exclusives de les classes benestants. La costa mediterrània reunia les condicions requerides pel turisme “massiu”: bon clima, platges excel·lents i preus baixos; en aquesta situació, el volum de turistes que visitaren la Costa Brava, Mallorca i, després, la costa alacantina, augmentà any rere any, tot i que el fenomen adquirí les majors dimensions els anys seixanta i al començament dels setanta.

El turisme va començar a tenir una repercussió extraordinària tant des de la perspectiva econòmica com social; des del punt de vista econòmic, cal remarcar, a més del flux de divises que proporcionà i que va fer possible la importació de béns amb els quals modernitzar l’aparell productiu, l’ocupació i l’activitat directa i indirecta que va generar, centrades a més en unes àrees on la indústria no tenia un paper rellevant. Des de la perspectiva social, el turisme va ser un referent essencial per les mutacions en els costums. La destrucció del paisatge natural, l’especulació desfermada, la dependència extrema d’algunes àrees turístiques de les conjuntures externes, que es va consolidar els anys posteriors, foren el resultat del model polític i econòmic existent, no pas un corol·lari intrínsec del mateix fenomen.

Recuperació del poder adquisitiu de preguerra

L’inici del creixement econòmic del qual s’ha parlat va incidir directament en el poder adquisitiu de la població. La millora en el proveïment de productes de primera necessitat, l’estabilització relativa dels preus durant els primers anys cinquanta, la desaparició de les cartilles de racionament i també del mercat negre —definitives des del 1952— van permetre recuperar el nivell alimentari d’abans de la Guerra Civil. Paral·lelament, el desplaçament d’un percentatge important de la població activa cap a la indústria i els serveis va comportar un augment dels ingressos familiars; de tota manera, en termes globals, els salaris van créixer com a resultat d’un seguit de mesures a què el govern es va veure abocat. El mateix mes de juliol del 1951, en constituir-se el nou govern, el ministeri de Treball decretà un increment dels salaris del 25%; després, a l’octubre del 1952, fou abonada una paga extraordinària amb caràcter general, i el 1953 es decretà un augment del 10% del salari base i del 100% sobre els “punts” i els “plusos” familiars, que globalment representaven aproximadament un increment del 15% del salari nominal. Amb aquest conjunt de mesures, el govern pretenia fer front a les protestes que irregularment però de manera continuada esclataven a les ciutats industrials, i també al malestar generalitzat de la població per les dures condicions de vida, que no acabaven de millorar perquè, un cop desapareguts el racionament i el mercat negre, la inflació que seguia els increments salarials continuava anul·lant ràpidament la millora que aquests significaven.

D’altra banda, els salaris també augmentaven perquè existia en els cercles governamentals el convenciment que l’augment del poder adquisitiu de la majoria era indispensable per al creixement econòmic. A diferència dels anys quaranta, en què el mercat negre i les activitats econòmiques alegals permetien que l’empobriment generalitzat fos compatible amb l’enriquiment particular, en el nou context de la dècada dels cinquanta, el baix nivell de vida de la major part de la població era un entrebanc per a la recuperació econòmica, atès que aquesta s’havia de fonamentar en l’augment de la producció destinada al mercat interior; per tant, els increments productius havien d’anar acompanyats d’un augment de la demanda si no es volia que el creixement econòmic que s’estava experimentant es veiés ràpidament limitat. Per tal d’evitar que s’arribés a aquella situació, l’any 1954 el govern va decidir el primer augment de salaris amb caràcter general de la postguerra que no havia estat precedit de reivindicacions obreres.

Tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima a Sant Andreu, Barcelona, 1956.

ANC-Fons Maquinista Terrestre i Marítima / G.S.

Tanmateix, aquest increment resultà insuficient: d’una banda, l’espiral inflacionista —l’any 1955 els preus augmentaren un 50%— i, de l’altra, el nou clima laboral creat per la incorporació al món del treball de les noves generacions que no havien viscut la Guerra Civil i que, per tant, no estaven marcades per la por de la postguerra, van provocar que l’any 1956 es desfermés un important moviment vaguístic a totes les àrees industrials de l’Estat espanyol. A Barcelona, les grans empreses metal·lúrgiques —la Maquinista Terrestre i Marítima, ENASA, SEAT, Siemens, Hispano Olivetti, Macosa i d’altres— i també les tèxtils, i a València —Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València, Macosa, Elcano, la Paperera—, Altos Hornos de Vizcaya a Sagunt, Segarra a la Vall d’Uixó i el tèxtil d’Alcoi, van posar en evidència que controlar la tensió social seria cada vegada més difícil si no canviava la política econòmica. En resposta a les reivindicacions laborals, el govern decretà dos augments salarials generals —l’un el mes de març i l’altre a l’octubre— que en conjunt van representar increments dels salaris reals de més del 30%, cosa que va permetre recuperar per primera vegada el poder adquisitiu de preguerra. Però, segons García Barbancho, l’any 1955, el nombre de calories consumides per persona era encara un 10% inferior a les mitjanes del 1935.

Però la necessitat de puges continuades de salaris anul·là la funció contenidora de les reglamentacions de treball, que eren l’instrument essencial del sistema de regulació salarial creat a la immediata postguerra. D’altra banda, la rigidesa i l’homogeneïtat de les reglamentacions no permetien coordinar l’evolució salarial amb la de la producció, ni tampoc estimular els augments de la productivitat, objectiu per al qual era imprescindible una intensificació del treball que alhora requeria la col·laboració dels treballadors. La Llei de convenis col·lectius, promulgada l’any 1958, va substituir la regulació laboral del primer vintenni franquista, en la qual les condicions laborals eren establertes pel ministeri de Treball, i va posar les bases de la negociació col·lectiva entre empresaris i treballadors, Tanmateix, el pla d’estabilització va comportar una reducció del poder adquisitiu, i els efectes positius de la negociació col·lectiva sobre els increments salarials no es van produir fins cl 1962, any en què la negociació va anar acompanyada d’una conflictivitat laboral extraordinària.

En resum, les condicions de vida havien estat tan dures durant els anys quaranta i el principi dels cinquanta que la millora experimentada cap al final de la dècada va ser viscuda com un alleujament extraordinari. Tanmateix, es pot afirmar que, si bé es recuperà, el consum continuava sent molt limitat perquè els increments de salaris reals, en partir de bases tan baixes com les dels anys quaranta i el començament dels cinquanta, eren insuficients, molt per sota dels increments de productivitat que s’estaven donant; aquest desequilibri tan sols possibilitava que els beneficiaris del capital acumulat n’utilitzessin una part per al consum, però impedia un augment generalitzat d’aquest; no va ser fins després del 1962 que l’augment del poder adquisitiu continuat va permetre a la majoria accedir als béns característics de la societat de consum.

Dipòsit d’automòbils SEAT, C. Ortiz Echagüe i R. Echaide Itarte, Barcelona, 1958.

Així, doncs, es pot afirmar que al llarg de la dècada dels cinquanta i el principi dels seixanta, la distància entre el nivell de consum espanyol i el de la resta de països de l’entorn europeu no va escurçar-se, ans al contrari, ja que aquells països estaven experimentant un creixement econòmic extraordinari. L’any 1962, la renda mitjana espanyola encara era cinc vegades inferior a l’anglesa, quatre a l’alemanya, tres a la francesa i la meitat que la italiana. Així mateix, per exemple, mentre que el 1962 a Suècia hi havia 188 cotxes per 1 000 h, 126 a la Gran Bretanya, 119 a la República Federal d’Alemanya, 117a França o 60 a Itàlia, a Espanya n’hi havia 14. Cal considerar, d’altra banda, que, dos anys després, quan a Espanya ja s’havia donat un salt qualitatiu respecte a l’extensió del consum, les diferències socials en l’accés a determinats béns continuaven sent aclaparadores. Segons l’“Anuario del Mercado Español”, publicat pel Banco Español de Crédito l’any 1965, si bé els aparells de ràdio eren a l’abast de tothom, no passava el mateix amb els frigorífics; l’any 1964, més del 80% del sector social amb majors ingressos —les famílies d’empresaris, professionals liberals i directius, entre d’altres— en gaudia, però tan sols en disposava el 15% dels obrers no qualificats; a les àrees rurals, les proporcions eren menors, ja que tenien frigorífic el 27% dels empresaris agrícoles amb obrers fixos, mentre que tan sols el 0,7% dels jornalers en disposava. Pel que fa a l’automòbil, les diferències encara eren més grans; mentre el 63% de les famílies benestants urbanes i el 34% dels empresaris agrícoles tenien cotxe, no assolia significació estadística la proporció d’obrers no qualificats —ni de la ciutat ni del camp— que disposaven d’un utilitari. L’accés majoritari a unes condicions de vida mínimament confortables, segons els paràmetres característics de les societats de l’entorn, va tenir lloc ben avançada la dècada dels seixanta.

L’escletxa entre la societat urbana i la societat rural

La societat urbana i la societat rural continuaven sent, els anys cinquanta, dos universos contraposats. La distància no es manifestava exclusivament en les condicions materials de vida i en les pautes culturals, sinó també en les expectatives vitals de la població. S’ha assenyalat més amunt que a la dècada dels cinquanta la població rural va disminuir arreu. A diferència d’altres regions peninsulars, d’on els emigrants fugien a causa de la misèria, a les Illes, el País Valencià i Catalunya, l’abandó de l’agricultura es produí en bona mesura amb l’objectiu de millorar el nivell de vida i evitar la irregularitat i la inseguretat en el treball agrícola; en el cas dels més joves, la perspectiva de promoció social era l’estímul fonamental de l’emigració, i van ser les generacions més joves les que més van emigrar. Generalment, els primers a emigrar van ser els jornalers, i després els pagesos amb petites explotacions; els anys seixanta, fins i tot els mitjans i grans propietaris van abandonar les activitats agràries en una proporció significativa. Lògicament, a les àrees rurals el resultat del desplaçament a la ciutat va ser el contrari que a les àrees urbanes: una disminució de la proporció de joves; així, l’any 1960, mentre que el percentatge de joves a les àrees urbanes balears era del 29,3% i el de vells del 14,8%, a les àrees rurals les proporcions eren del 16,8% i el 28,3% respectivament. La marxa de la població més jove repercutia tant en el dinamisme demogràfic, en la capacitat de creixement, com en les expectatives vitals de les viles; alhora, quan la major part o la totalitat dels fills ja havien marxat, l’escassa extensió de les assegurances socials aguditzava la incertesa de la gent gran. Tampoc no eren negligibles com a causa de successius abandonaments del camp les creixents dificultats per a contreure matrimoni, atesa l’estretor de la cohort generacional entre la qual es podia trobar parella, aguditzades per l’escàs atractiu que va començar a tenir la possessió de la terra.

Però, a més de la disminució de la població agrària, en moltes viles de dimensions mitjanes l’activitat agrícola es compaginava amb la industrial, i aquesta va viure els anys cinquanta una transformació intensa. El dinamisme econòmic d’aquest període va ser protagonitzat per aquelles empreses, noves i antigues, que van adoptar noves tècniques de producció. La indústria tèxtil, per exemple, va iniciar al final de la dècada una reorganització important amb l’objectiu de racionalitzar el sector i de millorar la productivitat, ja que la major part de les empreses existents treballaven amb màquines instal·lades abans de la Guerra Civil —el 77% de la indústria cotonera i, en proporcions mitjanes majors, la llanera—. També en aquests anys es va produir una substitució important del cotó per altres fibres artificials com el niló, el tergal o l’enkalene, que necessitaven un nou utillatge. La reestructuració tèxtil va afectar arreu, però van ser les àrees més allunyades dels grans centres consumidors les que es ressentiren més intensament de la crisi de les indústries antigues, ja que la desaparició d’un nombre petit d’empreses tenia, proporcionalment, un impacte major sobre la seva població.

D’altra banda, el lent avenç de la terciarització —administració, comerç i banca, sobretot— que es va produir a la segona meitat del decenni va donar noves oportunitats de millora social a la població autòctona, però els nous llocs de treball es trobaven generalment a les àrees urbanes, i aquesta localització hi va atreure població rural relativament qualificada. En aquest sentit, cal destacar també el paper de l’oferta educativa com un estímul emigratori important. Els anys cinquanta, la perspectiva de creixement econòmic incentivava l’esforç educatiu de les famílies amb ingressos mitjans i baixos, ja que existia la consciència social que l’accés a un nivell educatiu més elevat era un aval indispensable per a exercir professions que proporcionessin ingressos superiors. Aquesta percepció explica que moltes famílies rurals decidissin desplaçar-se a la ciutat no tan sols amb l’objectiu d’incrementar els ingressos sinó, sobretot, per tal de facilitar als seus fills l’accés a ensenyaments superiors i més diversificats que els existents a les àrees rurals.

L’avenç de l’escolarització va ser important a la dècada dels cinquanta, tot i que incomparablement menor que el dels seixanta. L’índex d’analfabetisme —tenint en compte la població de més de deu anys— disminuí arreu; l’índex català era el més baix dels tres territoris: el 9,7% el 1950 i el 7,9% el 1960, percentatge que es veié influït negativament per l’afluència d’immigrants, una part dels quals eren persones analfabetes. El País Valencià ocupava una posició intermèdia —17,1 i 14,2 respectivament—, mentre que a les Illes la taxa d’analfabetisme —18,6 i 14,3— era superior a la mitjana espanyola —17,3 i 13,5—. El nivell d’instrucció progressà, en termes relatius, sobretot en els estudis secundaris: si els anys 1940-41 feien batxillerat el 4,8% dels catalans compresos entre els onze i els disset anys, el 3,8% dels valencians i els 7,5% dels illencs, el curs 1960-61 les xifres s’havien situat en el 13,6, 14,2 i 19,3% respectivament. El predomini dels joves sobre les joves, però, continuava sent aclaparador —1,84 homes per cada dona el 1950, i 1,61 el 1960—; la diferenciació de papers socials estava, doncs, lluny de ser qüestionada.

La millora en el nivell d’instrucció estava relacionada amb el sorgiment de noves oportunitats d’ocupació per a les persones amb una qualificació professional mitjana; també l’educació superior va començar a deixar d’estar vinculada a la pertinença a les classes acomodades, la qual cosa va estimular que les especialitzacions professionals més lligades a la indústria, com la d’aparellador o enginyer industrial, es fessin més freqüents, alhora que augmentà el volum de llicenciats universitaris, tot i que en aquest cas un increment destacable ja s’havia donat els anys quaranta: mentre que el nombre de matriculats a les universitats espanyoles el curs 1934-35 havia estat de 34 490, el 1945-46 era de 40 426, el 1950-51 de 51 633, i el curs 1958-59 de 62 985. Destacava també la disminució del pes relatiu de les facultats de medicina i dret, que el curs 1948-49 representaven més del 58% del total de matriculats i només el 50% una dècada després, i l’augment del nombre d’estudiants de ciències polítiques i econòmiques, que van passar del 3 al 8%. Però al marge de les necessitats econòmiques, convé considerar també que el nivell d’estudis era un símbol d’estatus social, tenint en compte que encara no s’havia generalitzat l’accés a béns de consum duradors, un fenomen propi dels anys seixanta.

L’educació va ser un dels elements que va estimular el desplaçament a la ciutat, de manera que entre la població autòctona la seguretat en el treball, la perspectiva de promoció social i el desig d’una vida més confortable són els elements bàsics que expliquen la concentració demogràfica que es va donar a les àrees urbanes. Però el creixement de les ciutats no es va nodrir ni exclusivament ni principalment dels immigrants autòctons, sinó dels procedents d’altres indrets de la Península. Per als immigrants meridionals no va ser la perspectiva de millorar les condicions de vida, sinó el desig d’assegurar la simple supervivència, allò que els va impulsar a abandonar la terra d’origen. Així, el creixement demogràfic sostingut, les relacions socials polaritzades que la instauració del règim franquista va fer encara més aclaparadores per als jornalers, i la misèria en què vivien els camperols, aguditzada a la dècada dels quaranta, van convèncer a molts que no tenien res a perdre; potser perdrien l’angoixa de tornar a casa cada dia amb les mans buides després d’esperar inútilment a la plaça del poble que els contractessin. La desesperança explica que, quan la informació a l’abast va indicar que era possible trobar feina de manera regular, un flux continuat d’emigrants buidés molts pobles d’Andalusia i Extremadura que, tanmateix, abans no havien tingut tradició emigratòria.

Barraquisme a Barcelona. 1940-1959.

En definitiva, el transvasament de població esdevingut els anys cinquanta va ser un dels fenòmens socials més importants d’aquell període, i que cal relacionar amb el creixement econòmic. El procés de concentració de la població a les àrees urbanes, paral·lel al creixement de la indústria i l’expansió dels serveis, va fer llanguir les àrees rurals, augmentant les diferències territorials.

Tanmateix, els canvis que van tenir lloc els anys cinquanta tan sols van ser la primera fase de la transformació social que havia de prendre tota la seva força a la dècada dels seixanta.