El turisme a les illes Balears fins el 1960.
Mallorca va començar a estar present en les rutes estiuenques de les classes burgeses europees en iniciar-se el segle XX, i les estades dels turistes van assolir una relativa importància en l’economia de l’illa després de la Primera Guerra Mundial. En aquells anys, Mallorca rebia dues menes de visitants, els que arribaven per fer una estada a l’illa i aquells altres que realitzaven un creuer per la Mediterrània i que tan sols fondejaven al port de Palma. Tot i que la repercussió econòmica dels uns i els altres era ben distinta, la importància dels transeünts no era insignificant, tant des del punt de vista de la quantitat de negocis turístics que van impulsar com del fet que molts visitants en trànsit estiuejaren en anys successius a l’illa, atrets pel clima i els paratges naturals. Els anys trenta, el nombre de turistes va augmentar ràpidament; segons dades de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Palma de Mallorca reproduïdes per Bartolomé Barceló Pons, l’any 1930 van estar-se a Mallorca 20 168 turistes i 15 991 hi van fer escala, mentre que l’any 1935 ho van fer 40 045 i 50 363 visitants respectivament.La Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i el rebuig internacional del règim van interrompre l’arribada de visitants estrangers; per compensar-ho, el Foment del Turisme —entitat creada l’any 1905 amb l’objectiu de transformar el potencial turístic de l’illa en una realitat econòmica— va intentar promocionar Mallorca com a lloc de destinació idònia per als viatges de noces de les classes mitjanes benestants espanyoles; la campanya “luna de miel en Mallorca” va atreure els peninsulars que, no podent ultrapassar les fronteres a causa de la situació política i econòmica, veieren en Mallorca un indret substitutiu prou atractiu i tan desconegut com les capitals europees. Així, el turisme nacional reemplaçà el forà, i l’any 1946 Mallorca va rebre un total de 55 000 visitants, dels quals tan sols 700 eren estrangers.
Panoràmica de s’Arenal, Palma de Mallorca, anys quaranta.
AAMD / J.G.
Però, a la dècada dels cinquanta, el canvi del context internacional va esperonar l’inici del turisme massiu, i amb aquest el trasbals dels trets econòmics i socials balears. Novament, com abans de la Guerra Civil, els visitants de Mallorca van tornar a ser fonamentalment estrangers. La recuperació econòmica de l’Europa occidental i el nou clima internacional d’acceptació del règim franquista van fer possible un continuat increment del nombre de visitants de l’illa, els quals pertanyien majoritàriament a les classes mitjanes dels països que experimentaven un creixement econòmic accelerat, tot i que s’amplià progressivament el nombre de treballadors qualificats que també tenien prou poder adquisitiu per a fer-hi una estada.
La demanda, per tant, estava assegurada, però per tal d’afermar la continuïtat en l’afluència de visitants a Mallorca era imprescindible crear tot un seguit d’infraestructures bàsiques fins aleshores inexistents o molt precàries, des d’obres de proveïment d’aigua, enllumenament públic, pavimentació de carrers i millora de les comunicacions, fins al subministrament d’energia i materials per a la construcció; en aquest sentit cal destacar la instal·lació dels dipòsits de CAMPSA a Portopí l’any 1958 i la inauguració de la fàbrica de ciment pòrtland a Biniamar.
També calgué dur a terme un treball promocional important que va estar impulsat pel Foment del Turisme de Mallorca, però que s’ha emmarcar en les noves orientacions econòmiques governamentals, entre les quals figurava convertir el turisme en una de les principals fonts de divises, raó per la qual l’any 1951 es creà el ministeri d’Informació i Turisme. Per tal de promocionar l’espai mallorquí es va desenvolupar una intensa activitat, que va començar l’any 1952 en celebrar-se la Primera Assemblea Turística de Mallorca, seguida de la segona el 1953, el mateix any en què tingué lloc el XIV Congrés de l’Associació Internacional dels SKAL Club.
Les dades sobre l’evolució del turisme a les Illes mostren que més del 90% dels visitants es dirigia a Mallorca a la dècada dels cinquanta. L’augment del volum d’estiuejants va ser degut, sobretot, a la presència d’estrangers, que van assolir un predomini absolut; així, mentre que el turisme nacional va incrementar-se tan sols un 30% al llarg de la dècada, l’estranger es va multiplicar per deu, i va passar de representar tan sols la meitat del nacional a multiplicar-lo per més de tres vegades i mitja.
L’augment del volum de visitants també va anar acompanyat d’un canvi en la procedència dels estrangers, entre els quals eren clarament majoritaris els francesos l’any 1950, mentre que el 1960 el predomini havia passat als britànics.
Les repercussions del fenomen turístic afectaren tots els àmbits de la vida mallorquina i, des de la dècada dels seixanta, el conjunt balear. Per a començar, el turisme va incidir dràsticament en l’evolució demogràfica; a mitjan dècada dels cinquanta es va aturar el corrent emigratori que tradicionalment havia reduït el creixement demogràfic balear i, paral·lelament, es va iniciar un corrent immigratori, que va rejovenir la població i va ajudar a la dinamització econòmica.
D’altra banda, el creixement de les activitats relacionades amb el turisme va alterar la composició relativa de l’economia mallorquina, reduí la importància del sector primari i augmentà la del sector secundari i sobretot del terciari. El sector de la construcció i les seves indústries auxiliars —metall, ciment, fusta, ceràmica, i d’altres— van mantenir un ritme de creixement continu al llarg de la dècada dels cinquanta, i sobretot de la dels seixanta, com a resultat de la demanda generada per la necessitat de bastir nous habitatges, establiments hotelers i obres d’infraestructura, com les del port o el passeig marítim.
Però si la indústria va experimentar un gran auge, en termes relatius, l’expansió dels serveis va ser espectacular; van aparèixer aleshores tot un seguit d’activitats abans inexistents, i d’altres es van propagar acceleradament per a fer front a la demanda turística —agències de viatges, restaurants, sales de festa—, a més de la proliferació de comerços, serveis personals i de neteja, i molts d’altres. Cal tenir en compte, així mateix, que les places hoteleres augmentaren rapidíssimament: de 4 000 el 1950 arribaren a 16 000 el 1959 i a més de 27 000 dos anys després. L’any 1960, el sector serveis havia augmentat vuit punts el seu pes relatiu en la població activa balear i, a més, els llocs de treball que creava comportaven ingressos més elevats. El turisme, en definitiva, va generar un extraordinari augment de la riquesa que, tot i que estava desigualment repartida, va abastar el conjunt de la població.
Tanmateix, l’afluència de turistes es va incentivar amb tal intensitat, sobretot els anys seixanta, que durant els setanta ja van ser ostensibles els efectes negatius que se n’havien derivat. D’una banda, excepte els municipis del centre de l’illa, la resta va viure els anys cinquanta i sobretot els seixanta una febre constructora i especulativa que, en molts casos i en bona mesura, va destruir el paisatge, que juntament amb el sol i les platges atreia el turisme. La concentració humana a l’estiu a poblacions com la mateixa Palma, Calvià, Sóller, Pollença, Alcúdia o Santanyí, i les aberracions urbanístiques realitzades, van desincentivar a poc a poc un turisme més exigent i, sobretot, van degradar el medi natural, alhora que comprometien el manteniment dels ingressos generats pel turisme dels quals, de manera directa o indirecta, depenia l’economia balear.