P. Alduy visita les obres del barri del Molí de Vent, J.Barde, Perpinyà, s.d.
G.S.
Si el 1936 el Departament dels Pirineus Orientals havia votat majoritàriament l’esquerra, acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, el Rosselló encara era un dels “departaments rojos”.
Durant l’ocupació, molts polítics s’havien compromès, bé perquè havien donat suport a la política de col·laboració dels governs del mariscal Pétain, bé perquè només havien adoptat una actitud d’expectativa. El Partit Comunista sortí reforçat de la prova de la guerra: els sufragis que obtingueren els seus candidats passaren del 17,6% dels anys 1934-37, al 40,4% del setembre del 1945. El partit radical reculà del 34% al 16,6%. Només els resultats del partit socialista, en lleuger descens, s’acostaven als dels comunistes amb el 37,4% dels vots.
Al Rosselló hi havia un electorat conservador, però la dreta no va aconseguir disposar de dirigents populars i d’organitzacions locals estables. L’opinió conservadora, si volia que el seu vot fos “útil”, es veia obligada a donar suport als radicals o al partit socialista (Section Française de l’Internationale Ouvrière, SFIO). En les eleccions legislatives del 1946, el bisbat fou favorable al candidat radical i molts conservadors donaren suport al partit socialista, la solidesa anticomunista del qual semblava la més eficaç. L’electorat socialista era, doncs, poc homogeni.
Louis Noguères, el dirigent socialista més veterà, era una personalitat d’envergadura nacional. Aquest advocat, nascut el 1881, diputat per Ceret el 1938, va ser un dels vuitanta parlamentaris que l’any 1940 va tenir la clarividència de refusar l’adjudicació de plens poders al mariscal Pétain, cosa que li va valer, a l’octubre del 1945, ser nomenat president del tribunal suprem de justícia encarregat de jutjar el mariscal. Alcalde de Tuïr, Noguères va presidir l’assemblea departamental i es va envoltar d’una xarxa de petits notables dels pobles. L’autoritat del partit socialista, però, es va veure minada per la rivalitat que, a partir del 1946, oposà Noguères al jove alcalde de Salses, Arthur Conte, que també s’havia sabut crear una clientela pròpia per tal de marginar el vell líder. Conte va ser exclòs del partit, però va ser elegit com a socialista independent el 1951 amb el suport del diari “L’Indépendant”. Així, quan la federació socialista trontollava a causa d’aquestes baralles personals i de les ambigüitats de la seva línia política, Paul Alduy va fer la seva entrada al Rosselló; era l’any 1952.
Paul Alduy, que aleshores tenia 38 anys, havia començat la seva vida política a la Resistència. Nascut al Perú el 1914, on el seu pare era canceller de l’ambaixada de França, havia crescut enmig d’ambaixades, i estava destinat a la professió de diplomàtic, a la qual va accedir després d’estudiar dret i ciències polítiques. El 1942, el govern de Vichy el va nomenar agregat d’ambaixada a Ankara, un nomenament que hauria pogut resultar enutjós d’acceptar. Però al febrer del 1943 passà a la dissidència i va ser nomenat adjunt del delegat de la França lliure a l’Est, Yves Chataigneau, i després cap del seu despatx quan aquest esdevingué, el 1944, governador d’Algèria. Vinculat als dirigents socialistes, de seguida va tenir càrrecs als despatxos ministerials i, el 1951, seguint els consells del secretari del partit socialista, Guy Mollet, emprengué una carrera política. Li calia ser elegit diputat i es va presentar com a candidat socialista a Tarbes, on va ser derrotat. Llavors provà sort en terres dels seus avantpassats, al Vallespir, a l’alta vall del Tec, fregant la frontera espanyola.
Sens dubte, Paul Alduy conservava lligams familiars en aquesta regió, però no va seguir, en la seva ascensió vers les responsabilitats polítiques, els graons de la jerarquia d’organitzacions locals que l’haurien reconegut com a fill del país. En diverses ocasions, Paul Alduy va insistir en la seva solitud al llarg d’una carrera en la qual va haver de tenir molta perspicàcia i una total absència d’il·lusions per a conservar la confiança d’un electorat divers i en evolució. La seva personalitat política es pot explicar perquè es va formar en ambaixades, per la vivència de l’ensorrament del seu país el 1940 i per les actituds oportunistes dels anys d’ocupació. Els anys de postguerra no dissiparen el seu escepticisme, decebut per les disputes internes del partit socialista.
El seu recorregut polític va ser força singular. Va ser alcalde de Perpinyà durant més de trenta anys, diputat i després senador, i feu aliances successives o simultànies amb totes les tendències polítiques franceses, llevat dels comunistes, tot i que els vots d’aquests li van permetre, en dues ocasions, assegurar-se la reelecció com a diputat. Alduy va ser constant en un punt, l’anticomunisme, i, pel que fa a la resta, va mirar de no prendre cap posició definida i es va situar al centre: va tranquil·litzar els sectors influents de la vida econòmica i social com a gestor eficaç, desproveït de temptacions que el portessin a qualsevol aventura. L’Associació Democràtica i Socialista (ADS), que va fundar el 1960, li va permetre d’estructurar la seva clientela.
El general De Gaulle visita Perpinyà, J. Ribière, febrer del 1959.
CEDACC / G.S.
Escollit alcalde dels Banys d’Arles el 1953 sota la bandera socialista, Alduy va aconseguir derrotar el conseller general comunista de Prats de Molló, el 1955, i va ser elegit diputat l’any següent. L’arribada al poder del general Charles De Gaulle el 1958 li va permetre afermar la seva posició davant els dirigents socialistes del departament, Arthur Conte i Lleó Grégory. Com a secretari nacional dels gaullistes d’esquerres, va participar en el consell consultiu que preparava la Constitució de la Cinquena República, cosa que li va possibilitar beneficiar-se simultàniament, durant les eleccions legislatives del novembre del 1958, del suport del partit socialista, dels gaullistes, dels democratacristians (el MPR) i d’un grup de “francesos del nord d’Àfrica”. Al gener del 1959, la SFIO el va excloure, però, al març, va guanyar l’alcaldia de Perpinyà com a cap d’una llista que aplegava candidats de tots els sectors de la dreta i els socialistes apartats del seu partit. Tanmateix, el problema algerià el va portar ràpidament a prendre distàncies amb els gaullistes que negociaven la independència d’Algèria. Del 1954 al 1962, Perpinyà havia rebut més de 13 000 persones procedents de l’Àfrica del Nord i especialment d’Algèria. L’alcalde Alduy va afavorir-ne la instal·lació i va donar suport a la seva causa, cosa que li assegurava la fidelitat de prop d’un 10% de l’electorat perpinyanès. Inscrit a l’Assemblea Nacional en el grup de centreesquerra, el Ressemblement Democratique, de què formava part François Mitterrand, va conservar els lligams amb el partit socialista. Després, es va adherir a la Fédéración de Gauche de Mitterand i, al maig del 1968, va ser present al costat del diputat comunista André Tourné a la plaça Aragó de Perpinyà, durant la gran manifestació convocada pels sindicats. Escollit una altra vegada diputat el mes següent amb els vots dels comunistes, mentre que el seu antic col·lega Arthur Conte era elegit sota la bandera gaullista, Paul Alduy es va adherir el 1969, a Alfortville, al nou partit socialista renovat. No obstant això, l’aliança d’aquest amb el partit comunista i la signatura del programa comú de govern el van situar en una posició difícil.
El 1976, en ocasió d’una elecció cantonal, abans que ser escollit amb els vots comunistes contra el candidat de la dreta, va preferir retirar-se a la segona volta. Novament exclòs del partit socialista, s’acostà a la dreta liberal i al president Valéry Giscard d’Estaing, i s’adherí a la Union pour la Démocratie Française (UDF), on, tal com ho explicà, Giscard “vol que jo continuï representant el corrent de pensament dels socialistes oposats al programa comú”.
El problema català esdevingué per a Alduy una preocupació a partir dels anys setanta. Els polítics rossellonesos sempre havien sabut captar els seus electors afalagant el seu amor per la llengua i la cultura catalana, però, a partir del 1960, va aparèixer una nova reivindicació d’identitat. La qüestió catalana esdevingué un problema polític. A l’abril del 1978, Alduy, com a alcalde de Perpinyà, va crear el Centre d’Animació de la Cultura Catalana (CDACC), i, després, al novembre del 1984, el consell municipal de Perpinyà va demanar a l’alcalde l’ampliació dels contactes amb el sud i l’obtenció per part del govern de la creació d’una regió catalana. Alduy va anar a Barcelona amb l’esperança de trobar-hi un contrapès a Montpeller, la capital regional, i d’obtenir per a la seva ciutat noves perspectives de desenvolupament. Unes esperances que confirmà el 1993: “Aquí tenim una carta important per jugar, a condició de fer-ho amb tacte i perseverança.”
Del maig del 1983 al maig del 1993, Paul Alduy va gestionar la ciutat de Perpinyà en aliança amb un primer adjunt gaullista, Claude Barate, però l’entesa s’anà fent fràgil a mesura que el partit gaullista, el Rassemblement pour la République (RPR), millorava els resultats electorals al departament. El 5 de maig de 1993 es confirmà el divorci i es dissolgué el consell municipal de Perpinyà. Claude Barate pensava conquerir fàcilment la majoria en la futura assemblea municipal però, com a últim episodi d’una història plena de rebots, Jean Paul Alduy, el fill de l’antic alcalde, guanyà l’elecció com a cap d’una llista d’homes nous que es deien apolítics. D’aquesta manera tan peculiar va acabar la llarga carrera política de Paul Alduy.
Paul Alduy havia gestionat la ciutat de Perpinyà durant més de 34 anys, més temps que qualsevol edil del passat. Aquesta modesta prefectura, aquest mercat rural de la darreria dels anys cinquanta, va esdevenir una ciutat: dels 70 051 habitants del 1954 passà als prop de 160 000 del 1990, afegint a la població de la ciutat pròpiament dita la dels deu municipis de la seva perifèria amb els quals formà una unitat urbana. L’èxit havia estat incontestable.