Europa i el món en transformació

Els dos decennis que s’analitzen en aquest volum constitueixen un dels períodes de la història dels Països Catalans que han presentat canvis més intensos: un creixement econòmic espectacular que comportà unes transformacions estructurals profundes, tot i que va acabar amb una aguda crisi; uns moviments migratoris voluminosos que van canviar el perfil de la demografia i del poblament; un canvi social accelerat que va modificar les estructures socials, les formes de vida i de sociabilitat, les actituds i els valors; un canvi polític, finalment, que va permetre l’assoliment de la democràcia a Espanya, la recuperació de l’autogovern a Catalunya i l’establiment de règims autonòmics al País Valencià i a les illes Balears.

Aquesta època de canvis als Països Catalans s’inscriu en l’escenari de l’Europa occidental, caracteritzat igualment per les transformacions econòmiques, socials i culturals —iniciades durant el decenni anterior—, però també per l’estabilitat política i l’avanç del procés d’integració, lluny, per tant, de les convulsions i dels conflictes que havien protagonitzat la primera meitat del segle, amb les dues guerres mundials. Tanmateix, Europa estava dividida en dos blocs polítics i militars, en un món també dividit i sota la dinàmica hegemònica de les dues grans potències mundials, els Estats Units d’Amèrica (EUA) i la Unió Soviètica (URSS). Un món fortament convulsat i conflictiu —a Àsia, a Amèrica Llatina, a Àfrica—, on van augmentar les distàncies entre les societats més desenvolupades, instal·lades en el benestar i el consumisme, i les eufemísticament considerades “en vies de desenvolupament”, tot i estar sovint molt més en la via del subdesenvolupament i la dependència, com van denunciar en aquests mateixos anys autors com Theotonio dos Santos o André Gunder Frank.

Durant aquests vint anys que van del 1960 al 1980, el món es va fer més interdependent, van continuar escurçant-se les distàncies i la informació es va multiplicar, alhora que circulava cada vegada més ràpidament, tot i que també se’n van perfeccionar els mecanismes de control i de manipulació. En aquesta “aldea global”, els ciutadans dels Països Catalans van poder contemplar en directe per la televisió, juntament amb milions de persones a tot el món, l’arribada de l’home a la Lluna el 20 de juliol de 1969. El viatge de l’Apollo-11 simbolitza una època de canvis, però també la cursa frenètica que enfrontava els Estats Units i la Unió Soviètica en tots els terrenys.

Entre la confrontació i la distensió a Europa

Organismes politicomilitars al món. 1979.

La dècada dels anys seixanta va iniciar-se amb una agudització de les tensions entre els Estats Units i la Unió Soviètica a dos escenaris especialment sensibles: el Carib i Alemanya. La política econòmica i social del govern revolucionari cubà encapçalat per Fidel Castro va ser aviat contestada des de l’administració nord-americana amb una escalada de pressions que va finalitzar amb el trencament de les relacions diplomàtiques. L’apropament del país antillà a l’URSS va augmentar extraordinàriament la tibantor i donà pas a una acció característica del vell intervencionisme nord-americà a l’Amèrica Llatina: el desembarcament a la badia de Cochinos —per l’abril del 1961— d’exiliats contrarevolucionaris amb el suport dels EUA, que fracassà davant la ràpida mobilització cubana, però també per la negativa del nou president demòcrata John Fitzgerald Kennedy a implicar directament les forces militars nord-americanes.

Tanmateix, la crisi regional va esdevenir global quan el 22 d’octubre de 1962 el president Kennedy va anunciar que la Unió Soviètica estava instal·lant a Cuba míssils que podien arribar al territori dels EUA; situats a milers de quilòmetres dels principals escenaris de les dues guerres mundials, els nord-americans se sentien amenaçats a casa seva i això els resultava absolutament intolerable. Com a resposta, Kennedy va ordenar el bloqueig naval de Cuba, mentre vaixells soviètics es dirigien cap a l’illa. Durant tretze dies, la tensió entre les dues potències assolí la màxima intensitat davant l’atemorida expectació de l’opinió pública mundial; finalment, les intenses negociacions oferiren una sortida a la crisi: l’URSS es comprometé a retirar tots els míssils instal·lats i els EUA a respectar la independència de Cuba i a desmantellar-ne els de Turquia.

Paral·lelament a la crisi cubana, Berlín esdevingué, una vegada més, escenari privilegiat de la lluita entre els dos blocs. El màxim dirigent soviètic, Nikita Serguéievitx Khrusxov, havia intentat sense èxit arribar a un acord amb els EUA per tal de resoldre definitivament el problema alemany —tot promovent un tractat de pau entre els dos estats germànics— i, especialment, la situació de Berlín —en reclamar-ne la condició de ciutat lliure—; mentrestant, però, el flux de ciutadans alemanys que abandonava la República Democràtica Alemanya i passava al Berlín occidental cresqué fins a convertir-se en una imparable onada durant l’estiu del 1961, En resposta a una situació que consideraven insostenible, les autoritats orientals tancaren el 13 d’agost els passos entre la zona soviètica i les occidentals i iniciaren la construció d’un infranquejable mur de ciment; els soviètics, per la seva banda, amenaçaren les comunicacions entre Berlín i l’Alemanya occidental. Els EUA i els seus aliats van adoptar novament una posició de fermesa amb relació a la defensa de Berlín occidental, però van haver d’acceptar la nova situació de la ciutat: naixia així el mur de Berlín, símbol de tota una època de la història europea i mundial.

La resolució de les crisis cubana i berlinesa va obrir una nova etapa en les relacions entre les dues grans potències mundials: d’una banda, s’inicià una nova cursa d’armaments que féu augmentar fins a l’absurd la capacitat destructiva dels arsenals nuclears; de l’altra, però, guanyà terreny entre els dirigents soviètics i nord-americans la convicció que, atesa la impossibilitat de vèncer en una tercera guerra mundial, calia aconseguir una coexistència prou segura. En conseqüència, es van iniciar converses —gairebé sempre llargues i tortuoses—, que van permetre l’establiment d’alguns importants acords: la prohibició de les explosions nuclears a l’atmosfera, la no-proliferació nuclear i la limitació de les armes estratègiques. A l’agost del 1975, la primera Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa, celebrada a Hèlsinki, va significar la culminació de la coexistència pacífica basada en la mútua acceptació del statu quo a Europa.

La coexistència sovieticonord-americana no va significar, tanmateix, que en d’altres escenaris fora d’Europa les dues grans potències no estiguessin al darrere dels actors dels principals conflictes bèl·lics d’aquests anys, si bé també en determinaren els límits. En el conflicte de l’Orient Mitjà, soviètics i, sobretot, nord-americans, hi tingueren un paper essencial. El 1967, la guerra dels Sis Dies va comportar una contundent victòria d’Israel sobre els països àrabs —Egipte, Síria, Jordània— i l’ocupació de la península del Sinaí, Cisjordània, Gaza i els alts del Golan, que provocaren un important èxode de palestins. Malgrat les condemnes de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), Israel, amb el suport dels EUA, va negar-se a abandonar els territoris ocupats, la qual cosa portà a una radicalització de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), liderada des del 1969 per Yasser Arafat, i a un espectacular increment de la seva activitat armada. El 6 d’octubre de 1973 —el dia de la festivitat jueva del Yom Kippür (dia del perdó)—, s’inicià la quarta guerra araboisraeliana, que, malgrat els inicials èxits àrabs, va acabar amb una nova victòria d’Israel. Les successives derrotes dels països àrabs van provocar tensions internes i canvis polítics: mentre alguns estats àrabs i certs moviments palestins s’aproparen més a l’URSS, d’altres s’allunyaren de la influència soviètica per acostar-se als EUA, especialment Egipte, sota la presidència de Muhammad Anwar al-Sadat. Aquest darrer va iniciar una nova política que, amb el padrinatge d’uns EUA que veien reforçada la seva posició a la regió, va conduir a l’establiment dels acords de Camp David el 1979 i del tractat de pau entre Egipte i Israel, que va escindir de manera radical la comunitat de països àrabs.

El final de la dècada dels setanta va portar també a la fi de la distensió entre les dues grans potències: la resposta dels EUA, liderats pel demòcrata James Earl Carter, a la intervenció soviètica a l’Afganistan el 1979 i, sobretot, l’elecció l’any següent de l’ultrareaccionari Ronald Wilson Reagan per la presidència nord-americana, van significar gairebé el retorn a la guerra freda, si més no al que Noam Chomsky denominà la “segona guerra freda”.

La crisi de l’hegemonia americana

Règims polítics i desenvolupament econòmic a l’Amèrica Llatina. 1960-1980.

A l’Amèrica Llatina, la consolidació de la revolució cubana va contribuir decisivament a l’aparició o l’extensió de moviments revolucionaris que pretenien implantar règims socialistes per tal d’eliminar les seculars estructures d’injustícia i l’explotació d’àmplies majories socials. També van rebre un nou impuls els projectes que es plantejaven transformar aquelles estructures per vies pacífiques i democràtiques. Tanmateix, les oligarquies locals, que utilitzaven amb tota brutalitat la força armada i que habitualment tenien el suport o fins i tot l’estímul dels EUA, van poder resistir l’aguda agitació social i política i la pressió guerrillera protagonitzada per camperols, obrers i estudiants. La mort a Bolívia d’Ernesto Guevara de la Serna (Che Guevara) el 1967 simbolitza el fracàs de les anàlisis i les polítiques que pretenien traslladar l’experiència de la lluita guerrillera cubana a tota l’Amèrica Llatina. Tampoc no van reeixir les estratègies de guerrilla urbana desenvolupades en diferents països, que, per contra, reforçaren les respostes autoritàries.

En aquests vint anys, les línies essencials de la política dels EUA envers el continent van canviar ben poc. Efectivament, si després de la revolució cubana i davant el perill d’extensió de moviments revolucionaris el president Kennedy havia formulat una nova política per a l’Amèrica Llatina —materialitzada en l’anomenada Aliança pel Progrés—, que pretenia contribuir al desenvolupament econòmic i a la millora de les condicions de vida en aquelles societats, el fantasma del perill comunista esgrimit pels defensors dels privilegis socioeconòmics va fer ressorgir aviat la política tradicional de força i intervenció. Tanmateix, els agitats anys seixanta i setanta van portar algunes sorpreses desagradables per als EUA: sectors militars nacionalistes i progressistes ocuparen transitòriament el poder a Perú, Bolívia i Panamà. El 1970 va ser elegit president de Xile el candidat de la Unidad Popular, el socialista Salvador Allende Gossens, que assajà la introducció d’una via democràtica cap al socialisme que seria considerada especialment perillosa pels dirigents nord-americans. L’onze de setembre de 1973, un cop d’Estat dirigit pel general Augusto Pinochet Ugarte i amb la intervenció de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) va posar fi a l’experiència xilena i el règim democràtic. Juntament amb la xilena, les dictadures militars instal·lades a l’Argentina i a l’Uruguai (1976) es caracteritzaren per l’extrema brutalitat —tortures, execucions, desaparicions—, que provocà profundes ferides avui dia encara molt vives.

Però el principal desafiament a l’hegemonia nord-americana es va produir al Sud-est asiàtic. A partir del 1964, el govern dels EUA dirigit per Lyndon Baines Johnson va incrementar espectacularment la seva intervenció —el 1968, amb més de 500 000 soldats— en el conflicte que enfrontava el règim socialista del Vietnam del Nord, capdavanter de la indepéndencia nacional, i la dictadura prooccidental del Vietnam del Sud, amb l’argument que calia contenir l’avanç del comunisme a Àsia i que la caiguda d’aquell país provocaria l’anomenat efecte dòmino a tota la regió. D’altra banda, els EUA intervingueren també a Cambodja i a Laos. La guerra del Vietnam es va caracteritzar per una gran brutalitat, que fou contemplada quotidianament per milions de persones a través de la televisió i que va acabar provocant intenses tensions en la mateixa societat nord-americana quan, com a conseqüència de la contínua pèrdua de vides de joves soldats, se’n va començar a qüestionar el sentit. Davant de la impossibilitat d’aconseguir una victòria militar i de les onades de protestes, no solament a l’interior, sinó també arreu del món, el president Richard Milhous Nixon es va veure forçat a adoptar una nova política per tal d’assolir una solució negociada del conflicte bèl·lic, que si bé va permetre la disminució de la presència militar nord-americana no va poder evitar la derrota final, el 1975, amb la patètica fugida dels diplomàtics i els militars nord-americans des de la teulada de l’ambaixada de Ho Chi Minh (Saigon). La derrota al Vietnam va provocar la crisi de l’estratègia americana a tota la regió; així, a Cambodja i a Laos també s’enfonsaren els governs pronord-americans i s’hi instal·laren règims socialistes.

Al final de la dècada dels setanta, els EUA van haver de patir també la pèrdua d’aliats tan importants com ara l’Iran del xa, enderrocat per la revolució islàmica (1979), el triomf del Front Sandinista d’Alliberament Nacional de Nicaragua (1979), o l’incontenible avanç de les guerrilles salvadorenques del Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional. Aquests darrers fets, com ha assenyalat Peter Calvocoressi, van determinar que l’administració Reagan considerés l’Amèrica Central com una zona crítica en el conflicte general amb l’URSS.

La guerra del Vietnam va traumatitzar la societat nord-americana i va contribuir, juntament amb d’altres factors, a generar una profunda crisi. Efectivament, des de l’inici dels anys seixanta van aguditzar-se les manifestacions de les profundes contradiccions internes d’una societat que s’autoproclamava model del món lliure. Entre aquestes contradiccions, en destaca una d’especialment emblemàtica: la segregació racial. Les grans mobilitzacions pacífiques contra la discriminació racial van forçar canvis legislatius per a garantir el respecte als elementals drets humans i civils de la població negra, però aquestes van ser seguides per moviments de protesta més radicals, i fins i tot violents, que qüestionaren l’ordre establert. D’altra banda, la violència política assolí un protagonisme esfereïdor en la vida pública: el 1963 fou assassinat el president Kennedy, el 1965 ho va ser el líder radical del moviment negre Malcolm X i, el 1968, van morir de manera igualment violenta el germà del president assassinat i candidat presidencial, Robert Kennedy, i el dirigent de la lluita pels drets civils dels negres i premi Nobel de la pau Martin Luther King. Però també els escàndols i la corrupció colpejaren una societat especialment autosatisfeta: el 1974, el president Nixon va haver de dimitir com a conseqüència del cas Watergate, en ser responsabilitzat d’una grollera operació d’espionatge a la seu del Partit Demòcrata. A més, els nord-americans reberen el primer impacte d’una crisi econòmica que tancaria el llarg cicle expansiu iniciat a la postguerra.

Contradiccions i esquerdes en el bloc soviètic

La dècada dels anys seixanta s’inicià amb un gran cisma en el món comunista: el trencament entre la Unió Soviètica i la Xina. Una barreja de factors ideològics, polítics i econòmics va provocar el distanciament, i fins i tot la confrontació —amb incidents fronterers el 1969—, de les dues principals potències governades per partits comunistes. De la denúncia xinesa del revisionisme soviètic —la desestalinització, les doctrines de la coexistència pacífica i de la transició pacífica al socialisme— al rebuig al “socialimperialisme”; de la revolució cultural iniciada el 1966 a l’apropament cap als EUA, formalitzat amb la visita de Nixon a Pequín el 1972, la Xina maoista va seguir una trajectòria força allunyada del bloc soviètic.

La separació de Khrusxov del poder el 1964, substituït per una troica formada per Leònid ílitx Bréjnev, Aleksei Nikolàievitx Kossiguin i Nikolai Víktorovitx Podgorni, significà la fi d’una temptativa reformista d’adaptar el model econòmic i polític soviètic a una societat i a un món exterior en accelerada transformació. Per contra, tot i la formulació d’alguns projectes de reforma econòmica, l’immobilisme acabà instal·lant-se en la direcció soviètica, paral·lelament a la concentració de poder en mans de Bréjnev.

Tanmateix, la crisi nord-americana i l’ascens dels moviments anticolonialistes van facilitar un renovat protagonisme de l’URSS en les relacions internacionals, tant al continent asiàtic com a l’Àfrica: la Unió Soviètica, que tradicionalment havia donat suport als moviments d’alliberament nacional —en alguns casos fortament impregnats de l’ideari marxista—, va establir acords de cooperació amb nous estats que volien consolidar la seva independència per la via del socialisme. Per a alguns països del Tercer Món, membres del Moviment de Països No Alineats, la Unió Soviètica era l’aliat natural enfront del vell colonialisme europeu i de l’imperialisme nord-americà —que, per exemple, donaven suport al règim racista de Sud-àfrica—; fins i tot, en alguns casos, el socialisme soviètic fou considerat un model atractiu. Quan, a la meitat de la dècada dels setanta, la revolució portuguesa va obrir les portes a la descolonització del vell imperi, moviments polítics marxistes que havien encapçalat la lluita anticolonial a Angola, Moçambic i Guinea-Bissau van assolir el poder i van crear repúbliques socialistes que van rebre el suport de l’URSS i de la resta del bloc socialista. L’URSS reforçà també la seva influència a l’Àfrica amb l’enderrocament de l’emperador d’Etiòpia Haile Selassie (1974).

Però si globalment l’influx soviètic al món s’incrementà durant els anys seixanta i setanta, a Europa el model de socialisme soviètic i la política de l’URSS —ja notablement malmesos després de la intervenció a Hongria el 1956 i de les revelacions sobre la política estalinista— tingueren cada vegada menys adeptes, i s’iniciaren inequívocs distanciaments fins i tot en els més importants partits comunistes de l’Europa occidental. D’altra banda, també es manifestaren greus esquerdes en el bloc liderat per Moscou. El 1968, la denominada primavera de Praga va despertar una gran expectació: es tractava —segons el seus promotors, encapçalats pel nou màxim dirigent comunista Alexander Dubcek— d’eliminar definitivament les restes estalinistes i de construir un socialisme de “rostre humà”. Per als dirigents soviètics, en canvi, les reformes de Txecoslovàquia eren una amenaça directa al sistema, a l’hegemonia de l’URSS i a la mateixa existència del seu bloc i, per tant, les van considerar intolerables. La invasió de Txecoslovàquia per forces del pacte de Varsòvia a l’agost d’aquell any va esclafar moltes més coses que la primavera txeca: probablement fou l’última oportunitat de reformar el socialisme soviètic.

La “normalització” imposada a Txecoslovàquia no va evitar l’aparició d’altres conflictes i tensions; el 1970, les protestes dels obrers polonesos de la costa bàltica provocaren la caiguda del vell dirigent Wtadystaw Gomulka i l’ascens al poder d’una nova direcció comunista encapçalada per Edward Gierek. Tanmateix, deu anys més tard es produiria el collapse del règim davant un massiu moviment popular —el del sindicat Solidarnosc (Solidaritat) dirigit per Lech Walesa—, que articulà una plataforma amb reivindicacions socials, i també polítiques, de caràcter democràtic. La paradoxa del denominat socialisme real quedava exemplificada per la revolta dels treballadors polonesos contra un Estat que es proclamava obrer.

La política exterior romanesa i les heterodòxies econòmiques del socialisme hongarès van plantejar també problemes a la voluntat monolítica i immobilista dels dirigents soviètics. I és que, malgrat la propaganda dels publicistes occidentals sobre la fortalesa amenaçadora de “l’imperi del mal” —segons la delirant formulació reaganiana—, al final dels anys setanta múltiples esquerdes, tot i que moltes certament poc visibles encara, amenaçaven el bloc i el mateix règim soviètic.

Europa: el camí vers la unitat

Les societats de l’Europa occidental i nòrdica van viure durant els anys seixanta la culminació d’una llarga etapa d’estabilitat política i d’extensió del benestar. Socialdemòcrates i democratacristians, acompanyats per conservadors, centristes liberals i comunistes, van protagonitzar una vida política que es va caracteritzar per un ampli consens respecte de les grans qüestions socials, polítiques i econòmiques, fonamentat en un pacte social implícit. Només alguns sectors socialistes i els partits comunistes defensaren una alternativa radical a l’ordre capitalista, si bé participaren plenament en les institucions democràtiques i ocuparen, sobretot a Itàlia i a França, importants espais de poder dins l’àmbit local i regional.

La política francesa va estar liderada durant aquests anys pel general Charles De Gaulle i pel gaullisme, un moviment de centredreta i nacionalista. Fundador de la V República i president fins el 1969, De Gaulle va desenvolupar una política d’afirmació de l’autonomia francesa dins el bloc occidental dirigit pels Estats Units, continuada pel seu successor Georges Pompidou. L’ajustada elecció, el 1974, del centrista Valéry Giscard d’Estaing davant el candidat de l’esquerra socialista i comunista, François Mitterrand, significà un canvi d’estil i l’inici d’algunes polítiques reformistes però d’abast limitat, en la mesura que es fonamentava en la mateixa majoria social i política. A la Gran Bretanya, en canvi, la vida política es va caracteritzar pel predomini dels laboristes —James Harold Wilson va ser primer ministre del 1964 al 1970 i del 1974 al 1976, i Leonard James Callaghan, del 1976 al 1979—, que s’alternaren amb els conservadors —Edward Richard George Heath ho fou entre el 1970 i el 1974—. Ambdós partits van haver de conduir la difícil adaptació de la Gran Bretanya al seu nou estatus postimperial. A la República Federal d’Alemanya va tenir lloc també un retrocés conservador que va forçar la Unió Demòcrata-Cristiana a un govern de gran coalició amb el Partit Socialdemòcrata (SPD) el 1966 i que va apartar-la del poder el 1969. Al llarg de tot el decenni dels setanta, els socialdemòcrates —liderats per Willy Brandt (1969-74) i per Helmut Schmidt (1974-82)— van governar en coalició amb el partit liberal, i protagonitzaren una política d’obertura cap a l’Est, l’Ostpolitik. A Itàlia, en canvi, tot i la disminució dels suports, la Democràcia Cristiana —amb dirigents com Amintore Fanfani, Aldo Moro, Giulio Andreotti— va aconseguir mantenir-se en el poder, tot aliant-se amb el partit socialista —apertura a sinistra— i d’altres partits menors, malgrat l’ascens del partit comunista, sobretot durant el liderat d’Enrico Berlinguer.

A Europa occidental coexistien, tanmateix, les dictadures espanyola i portuguesa —a les quals s’afegí la de Grècia, amb el denominat cop d’estat dels coronels el 1967—, que tenien vedat l’accés al procés d’unitat europea, però que eren tolerades ben benèvolament. A Portugal, la profunda erosió provocada per la guerra colonial va esdevenir un factor essencial de la revolució dels clavells, protagonitzada per oficials joves de les forces armades que a l’abril del 1974 enderrocaren el salazarisme i obriren el camí cap a un règim democràtic, de caràcter progressista, i socialitzant en els seus inicis. Al final del mateix any, la profunda crisi política obligà els militars grecs a facilitar el retorn a la democràcia, mitjançant la convocatòria d’eleccions generals, que van comportar l’establiment d’una república i la sortida del país de l’OTAN. Tots dos processos van tenir un especial impacte a Espanya, que es convertí en l’última dictadura de l’Europa occidental.

En el context polític europeu d’estabilitat, però també de canvis, que ha analitzat detingudament Giuseppe Mammarella, els anys seixanta i setanta van ser decisius en el camí de la unitat europea, un procés que havia exigit com a condició prèvia la definitiva reconciliació francoalemanya. Els primers anys seixanta van veure el desplegament de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), integrada inicialment per França, Itàlia, la República Federal d’Alemanya i els països del Benelux —Bèlgica, Holanda i Luxemburg—, i la creació de les primeres institucions i polítiques comunes. Gairebé des dels inicis, l’Europa dels sis es va haver d’ocupar del seu creixement, qüestió que provocaria importants tensions: la petició d’ingrés al Mercat Comú de la Gran Bretanya va ser rebutjada dues vegades —el 1961 i el 1967— per l’oposició del govern francès, si bé el 1972 va ser finalment acceptada juntament amb la d’Irlanda i Dinamarca. El 1979, Grècia es convertí en el desè soci de la CEE. Els anys setanta van caracteritzar-se per l’avanç en la unió política, que conduiria a la creació d’un parlament europeu elegit per sufragi universal —les primeres eleccions es van fer l’any 1979—, sense deixar de banda el procés d’integració econòmica que donaria lloc al naixement, el 1978, del sistema monetari europeu.

El procés d’integració europea va avançar en un escenari d’estabilitat política, però també de profundes transformacions socials, en uns anys d’intens creixement econòmic estroncat bruscament al començament de la dècada dels anys setanta.

Una època de creixement econòmic

Els anys setanta i vuitanta, en què la crisi econòmica va sacsejar les percepcions de futur d’amplis sectors de la població dels països desenvolupats, hom parlava dels feliços anys seixanta; mirats des de la traumàtica dècada dels anys trenta, els anys vint també havien estat feliços. Tanmateix, la comparació entre tots dos canvis de conjuntura presenta pocs elements en comú: en termes econòmics, els anys seixanta havien estat incomparablement més feliços que els vint, i els anys setanta, molt menys traumàtics que els trenta.

Durant els anys seixanta, el model econòmic i polític impulsat després de la Segona Guerra Mundial havia assolit ja la maduresa; acabada la guerra, l’experiència de les dues dècades anteriors havia portat els dirigents polítics i econòmics a escoltar les veus que propugnaven la necessitat de convertir l’estabilitat en un objectiu prioritari de l’activitat pública. Per tal de generar estabilitat econòmica, el 1944 es va fixar a Bretton Woods un marc de cooperació per a les relacions econòmiques internacionals, que s’adequava força als interessos dels EUA, però que, en qualsevol cas, afavoria l’estabilitat econòmica en termes generals. L’economia internacional va créixer globalment, tant als països desenvolupats com als no desenvolupats, tot i que amb ritmes diferents: fins el 1980, el creixement experimentat pels primers va doblar el registrat pels segons, la qual cosa va provocar l’agudització dels desequilibris entre aquests dos mons. El Moviment de Països No Alineats va intentar negociar en la Conferència de Nacions Unides pel Comerç i el Desenvolupament del 1964 unes noves condicions per a la comercialització de les seves produccions en els mercats internacionals, i encara va radicalitzar més les seves reivindicacions en la conferència del 1972. Tot i així, la posició relativa d’aquests països en el comerç mundial no va millorar.

L’espectacular creixement econòmic dels països desenvolupats s’explica fonamentalment per la intensitat amb què van actuar els diferents factors que hi intervingueren: la innovació tècnica, l’abundància de capitals, el significatiu desplaçament de la població cap a activitats de major rendiment econòmic, i el protagonisme del poder polític en la regulació del sistema econòmic. D’alguna manera, aquests són també els elements que expliquen el desenvolupament econòmic que van experimentar les economies planificades de l’Europa de l’Est, que tot i partir d’un punt d’arrencada molt més baix van aconseguir un gran creixement.

L’aplicació massiva d’innovacions tecnològiques —unes ja antigues però no aprofitades, d’altres desenvolupades durant la guerra i algunes producte de les recents investigacions— va permetre l’obtenció d’augments de productivitat extraordinaris. Així, tot i que cal tenir en compte que la productivitat del treball ja no creixia tan intensament com en la dècada anterior, aquesta es va duplicar entre el 1960 i el 1970. La profunda renovació tecnològica també va modificar les característiques de la producció. En el camp de les primeres matèries, per exemple, es va ampliar el tipus de matèries disponibles mitjançant el tractament de les matèries preexistents; en aquest sentit, l’avanç en el sector petroquímic, a partir dels derivats del petroli, fou especialment important. En l’àmbit dels sistemes de transport i en el del tractament i la transmissió de la informació —bandes magnètiques, ordinadors, entre d’altres—, també es van registrar avenços espectaculars. Aquesta innovació tècnica continuada també va tenir com a conseqüència l’aparició de nous productes, que alhora generaven un nou mercat: així, quan la venda d’un producte s’alentia perquè els potencials compradors ja en disposaven, un altre producte el substituïa, tot mantenint el ritme de producció.

A més, com que la innovació tècnica exigeix grans inversions, la inversió en capital fix —installacions, maquinària i altres béns— va mantenir també un ritme de creixement altíssim fins a la primera crisi del petroli. Les taxes d’inversió més altes es registraren al Japó (el 33% del seu PIB com a mitjana entre el 1960 i el 1972) i a Alemanya (el 25%), seguides de França (22%) i, a força més distància, dels Estats Units i la Gran Bretanya. Cal destacar també la importància que van adquirir en aquells anys les inversions de les empreses transnacionals, sobretot de les nord-americanes, que van dirigir els seus capitals cap a d’altres països desenvolupats que tenien una major capacitat de creixement.

Taxes de creixement migratori a Europa. 1960-1980.

Un tercer element que cal considerar està relacionat amb l’evolució de la població. El creixement demogràfic mai no havia estat tan intens com després de la Segona Guerra Mundial; el 1960 vivien al planeta tres mil milions de persones, mil milions més que trenta anys abans, però mil menys que quinze anys després. L’assoliment de la xifra de quatre mil milions de persones va disparar l’alarma, sobretot perquè va coincidir amb l’inici de la crisi econòmica —el miratge del creixement s’havia esvaït—; fins aleshores, però, l’increment de població havia estat sinònim d’augment de riquesa. Als països desenvolupats, les dècades del 1950 i el 1960 són conegudes com les del baby-boom i, fins el 1965, el creixement natural va augmentar als països rics, com a resultat del superàvit de naixements (la taxa de natalitat es va situar en el 20‰ de mitjana) sobre les defuncions (10‰), i també a causa de l’important augment de l’esperança de vida. El creixement natural es va veure complementat, a més, per una redistribució de la població, de manera que alguns països van augmentar encara més la seva població activa gràcies a un flux d’immigrants constant. A Europa, Alemanya, França, Suïssa i Bèlgica van esdevenir grans pols d’atracció d’immigrants, mentre que l’Europa mediterrània (Itàlia, Espanya, Iugoslàvia) en fou la principal àrea de sortida. En termes econòmics, aquest fenomen va tenir efectes beneficiosos per a tothom, perquè a l’Europa mediterrània l’emigració massiva des del camp va forçar la modernització del sector primari i va estimular el creixement de la indústria i dels serveis.

Però si els factors assenyalats anteriorment —disponibilitat de treball, capital i tecnologia— van estar en la base del creixement, l’element més innovador va ser la confluència de diversos fenòmens que van assegurar l’increment sostingut de la demanda i que van fer possible que el ritme de producció no s’aturés. Dos en foren els principals: l’augment del poder adquisitiu de la major part de la població i el protagonisme de l’Estat en la vida econòmica. A fi que la producció pogués créixer continuadament, calia que la majoria de la població arribés a consumir de manera massiva, i, per tal d’aconseguir-ho, era necessari un augment dels salaris reals. L’increment del poder adquisitiu va variar força segons els països, però en tots va ser molt notable. L’any 1970, els salaris reals s’havien doblat respecte del 1955 a la República Federal d’Alemanya i també gairebé a França (el 95%); els Estats Units i la Gran Bretanya van registrar un increment inferior (el 40% i el 60% respectivament), mentre que Itàlia i Japó experimentaren un augment espectacular (el 140%); el punt de partida, però, era molt diferent: els Estats Units partien del nivell més alt i Japó i Itàlia, del més baix. En aquests anys, les diferències es van escurçar i arreu la major part de la població va poder destinar una part creixent dels seus ingressos a despeses no alimentàries, tot integrant-se en la cadena de consum massiu.

Paral·lelament, el paper de l’Estat va ser essencial per a mantenir el creixement continuat, tot i que des de la dècada dels vuitanta hom ha volgut minimitzar-lo. A l’Europa occidental es va construir un edifici econòmic inequívocament capitalista, però que se sostenia en estructures noves i que es comportava de manera molt diferent de com ho havia fet abans de la Segona Guerra Mundial. Els dirigents europeus, tant els socialdemòcrates com els socialcristians, havien defensat la necessitat d’impulsar un model econòmic i social propi, que combinés el creixement econòmic basat en la producció massiva de béns de consum —com el model americà—, amb una significativa protecció social, per tal d’assegurar un nivell de vida mínim a tota la població. Les experiències del període d’entreguerres, les expectatives socials de les classes populars i la política de blocs així ho requerien. D’aquesta manera es va consolidar, doncs, el denominat Estat intervencionista assistencial: un Estat consumidor, creador d’ocupació i productor, sota la protecció del qual la iniciativa privada va viure una edat d’or.

Després de la Segona Guerra Mundial, els estats europeus van intervenir activament en la regulació del funcionament global del sistema econòmic, amb l’objectiu d’evitar l’aparició d’etapes recessives. L’Estat utilitzà els recursos fiscals per a desenvolupar tot un seguit d’activitats econòmiques que, d’una banda, generaren feina i alhora possibilitaren que la demanda global de productes es mantingués alta; d’altra banda, els organismes públics invertiren en àrees que van facilitar el desenvolupament i la difusió de les activitats econòmiques com, per exemple, el sector de les infraestructures —carreteres, autopistes, comunicacions—. Els poders públics també s’encarregaren de subvencionar diverses activitats per tal de mantenir quotes de mercat: per exemple, amb la concessió d’ajuts a l’exportació o ajuts agrícoles, entre d’altres. La constitució de la Comunitat Econòmica Europea després del tractat de Roma del 1957 va reforçar totes aquestes actuacions. En definitiva, les empreses van obtenir importants beneficis de l’intervencionisme estatal.

L’extensió del benestar

Hom defineix l’estat de benestar com el conjunt de serveis socials, prestats per les institucions públiques, als quals tenen accés els ciutadans d’un país al marge de quins siguin els seus ingressos. L’Estat, doncs, recapta impostos i assegura certa solidaritat social, per tal de fer possible que persones amb ingressos baixos puguin accedir a la salut, a l’educació, a la seguretat en la vellesa i a tot un seguit de béns, dels quals no podrien disposar —o ho farien en quantitats molt més petites— si els haguessin de pagar.

La propaganda capitalista, en el context de guerra freda, insistia reiteradament en la superioritat d’aquest sistema, fins i tot quant a la capacitat de generar benestar i seguretat, i per tant, havia d’assumir moltes reivindicacions socials. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que l’acceptació d’algunes reivindicacions importants de l’esquerra també va beneficiar de manera immediata les classes benestants, perquè va donar lloc a l’establiment d’un pacte social implícit. És a dir, d’una banda hi havia la seguretat que el control de l’activitat econòmica restava en mans del capital, però aquesta sobirania absoluta ja no era presentada sota el discurs decimonònic del dret natural del propietari a fer el que volgués, sinó que es disfressava amb l’argument de l’eficàcia —tot afirmant que l’empresa privada és sempre més eficaç que l’empresa ública—. Aquesta prerrogativa del capital cora a instrument del creixement es complementava amb el reconeixement dels sindicats com a representació dels interessos col·lectius dels treballadors. El pacte social va consistir en el fet que els sindicats, en representació dels treballadors, acceptaren que socialment el creixement econòmic era prioritari i que l’organització de la producció era una prerrogativa del capital, tot i que reivindicaven participar-hi; a canvi, s’havia d’assegurar que l’augment de la riquesa repercutiria en el benestar de la població. Aquest consens fou extraordinàriament important per al capitalisme, perquè va garantir que les forces majoritàries de l’esquerra renunciessin a combatre’l frontalment i actuessin exclusivament en el marc institucional establert.

La creació de les institucions de l’estat de benestar no va implicar la desaparició de les desigualtats, però el fet que la majoria dels ciutadans tingués assegurada una pensió de jubilació —més gran o més petita segons les cotitzacions— o l’assistència sanitària, i que un gran nombre de joves pogués accedir a l’ensenyament superior gràcies a la subvenció estatal, va ajudar a donar cohesió a les societats europees. La societat de consum que paral·lelament es va anar generant també va estimular la cohesió social. Justament quan, al final dels anys seixanta, s’havia arribat a assolir un cert nivell de benestar general i es vivia una etapa d’eufòria econòmica extraordinària, el model implantat els anys cinquanta va començar a trontollar.

Uns anys de crisi

És molt freqüent referir-se a la crisi econòmica dels anys setanta com la crisi del petroli, però l’espectacular encariment de l’energia és tan sols un dels factors a tenir en compte a l’hora d’explicar aquest fenomen; n’hi ha d’altres de més importants, sobretot quan, a més de la crisi, es tracta d’analitzar la fi de l’edat d’or del capitalisme.

El creixement econòmic anterior s’havia produït en un context de gran oferta de productes primaris, la qual cosa va comportar que els preus fossin decreixents respecte dels productes industrials —d’aquí la denúncia dels països no desenvolupats—. Els aliments, per exemple, es van abaratir en termes relatius durant dècades, perquè els excedents dels països desenvolupats van impedir que augmentessin de preu. El mateix havia ocorregut amb el preu de l’energia. Fins el 1960, les set grans empreses petrolieres occidentals controlaven el mercat del petroli, però la situació va començar a canviar amb la creació de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), tot i que no va ser fins el 1973 que aquest organisme va irrompre amb força en la determinació dels preus, en el marc de la resposta dels estats àrabs al suport occidental donat a Israel.

L’encariment del petroli disparà la inflació, però abans del 1973 aquesta ja havia mostrat una tendència alcista continuada com a resultat de diferents causes. De fet, els darrers anys de la dècada dels seixanta es van caracteritzar per l’aparició d’una important conflictivitat laboral en diferents països desenvolupats, simultània però heterogènia. Pel que fa a l’evolució econòmica, aquelles mobilitzacions van afermar els drets dels treballadors, sobretot dels menys qualificats; les empreses van intentar defugir les garanties aconseguides pels treballadors fragmentant el mercat de treball, però, tot i així, com que durant els anys setanta la productivitat ja no augmentà com abans, els beneficis empresarials es van reduir i els preus van continuar creixent.

En els mesos posteriors a l’esclat de la crisi del petroli, molts governs van decidir canviar el signe de les polítiques econòmiques, i van prendre tot un seguit de mesures restrictives per tal de combatre la inflació. El resultat va ser la contracció de l’activitat econòmica, perquè als elements anteriors cal afegirhi el fet que, des del 1971, el govern nord-americà no garantia la conversió del dòlar en or, atès que les reserves s’havien reduït fins a proporcions perilloses, la qual cosa va determinar que es passés d’un sistema de canvis fix a un altre de fluctuant. En un moment de grans incerteses, la modificació de la convertibilitat de les monedes va fer que el valor d’aquestes depengués, en bona mesura, de la confiança dels inversors, i això afectà directament l’activitat econòmica real.

Quan semblava que les economies occidentals començaven a sortir de la crisi, la revolució iraniana del 1979 va disparar novament els preus del petroli i la inflació, i les economies industrials van tornar a entrar en una fase recessiva, que aleshores no va afectar tan sols els països desenvolupats. Des del final dels anys seixanta, les economies planificades de l’Europa de l’Est havien entrat en una fase d’estancament, però, igual que als països en vies de desenvolupament, no havien patit la primera crisi de manera tan intensa i, a més, la disponibilitat de crèdits barats durant els anys setanta —la inflació i els petrodòlars així ho permetien— va finançar el manteniment de l’activitat. Però el 1980 la situació va canviar radicalment en aquests països; la reserva federal nord-americana va decidir elevar els tipus d’interès i, en termes reals, els interessos bancaris pràcticament es multiplicaren per deu. Diferents països de l’Europa de l’Est i els països no desenvolupats van haver de renegociar els abundosos crèdits que els havien estat concedits els anys anteriors i, des d’aleshores, la crisi del deute els va empobrir radicalment: els interessos elevadíssims que els exigia la banca internacional consumien tota la producció interna.

La segona crisi del petroli, a més, va sacsejar les consciències dels habitants del món ric, perquè es va estendre el convenciment que la crisi no era conjuntural i que aquell món promès a les dècades anteriors s’havia acabat. El capitalisme estava experimentant noves vies i aquestes ja no es basaven en una creixent protecció social.

Una època de grans canvis socials

El creixement econòmic experimentat des dels anys cinquanta havia induït canvis socials d’extrema importància: d’una banda, els vinculats al món del treball, i de l’altra, els relacionats amb les formes de vida. El procés d’apropament econòmic i social entre Espanya i els països més desenvolupats explica que aquestes mateixes transformacions també tinguessin lloc als Països Catalans, tot i que amb un cert decalatge temporal: alguns fenòmens europeus dels anys seixanta no van arribar a la Península fins als setanta, però l’increment de les comunicacions i l’extensió de la cultura audiovisual van fer que en aspectes força rellevants de les formes de vida les diferències es diluïssin gradualment.

Ocupació per sectors de producció en els principals països de l’OCDE. 1960-1973.

Durant els anys seixanta, va culminar el procés de transició d’unes societats en les quals l’agricultura encara tenia un pes considerable en les societats definitivament urbanes i industrials. El 1960, als països que integraven l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), el 22% de la població activa encara treballava a l’agricultura, mentre que el 35% ho feia a la indústria i el 43% als serveis; el 1973, abans de l’esclat de la crisi econòmica, l’agricultura tan sols retenia el 9% de població activa, la indústria mantenia unes proporcions semblants a les de quinze anys abans i més de la meitat de la població estava ocupada en el sector terciari. És clar, però, que les mitjanes encobreixen les realitats particulars, ja que a la dècada dels setanta l’agricultura continuava essent relativament important a l’Europa mediterrània, tot i que en proporcions molt menors a les d’abans. Després de la primera crisi dels setanta, les dificultats de la indústria manufacturera i la innovació permanent en la tecnologia de la informació van estimular encara més la concentració de mà d’obra en el sector terciari, i el 1980 aquest arreplegava al voltant del 60% del total de treballadors en una bona part dels països desenvolupats.

El segon element que destaca en els canvis vinculats al món del treball és l’increment de la salarització i la qualificació, no endebades la salarització va ser especialment significativa entre els sectors qualificats i en concret en les activitats terciàries. Tots els serveis, tant els vinculats a les activitats productives com a les finances, les assegurances i els transports, o els serveis finals —sanitat, educació, comerç, turisme— van incrementar el seu volum de manera espectacular. Segons Gerold Ambrosius i William Hubbard, el 1950, a Europa, només a la Gran Bretanya el 30% de la població activa exercia una activitat no manual, mentre que a la República Federal d’Alemanya el percentatge era del 20% i del 18% a França. El 1970, aquests percentatges s’havien ampliat notòriament: Suècia superava el 50% i els països més desenvolupats de l’Europa occidental se situaven entre el 40% i el 30%, una xifra semblant a l’assolida a Txecoslovàquia o a Hongria. El 1980, gairebé tots els països havien augmentat en deu punts la població ocupada en activitats no manuals.

Si bé una bona part dels treballs no manuals corresponia a activitats de qualificació mitjana, les professions altament qualificades van ser les que més van ampliar en termes relatius la seva presència social. En el cas d’Itàlia, per exemple, segons les estimacions de Sylos Labini, entre el 1951 i el 1971 el que s’anomena la nova classe mitjana —tècnics, empleats qualificats i professionals assalariats, és a dir, aquelles professions lligades al creixement del sector terciari i a la tecnocratització de l’economia— va passar de representar el 10% al 17% de la població, un augment que compensava àmpliament el descens de la petita burgesia autònoma, integrada fonamentalment per petits propietaris i professionals liberals independents.

L’eixamplament de les activitats professionals qualificades va influir de manera determinant en dues característiques essencials del període analitzat: d’una banda, en l’augment del nivell de vida mitjà i, de l’altra, en l’aparició d’una major mobilitat social. És difícil quantificar la procedència social dels individus que exerceixen les distintes professions, però alguns estudis realitzats indiquen que a Europa aproximadament un terç dels fills dels obrers qualificats i una quarta part dels fills dels obrers no qualificats van poder abandonar les activitats manuals i dedicar-se a altres feines més qualificades. Molt més petit era el percentatge de fills d’obrers que arribaven als estudis universitaris i després a feines d’alta qualificació. L’observació sociològica mostra que les oportunitats d’accés a determinades professions, i per tant a un cert estatus i a un nivell d’ingressos, continuava molt condicionada per la procedència familiar, ja que la mobilitat social tan sols resultava fàcil cap als esglaons propers als d’origen. Tanmateix, el fet que percentatges significatius de fills d’obrers poguessin esdevenir empleats, i que fills d’empleats, de comerciants i d’altres grups de les classes mitjanes accedissin a professions altament qualificades va representar un canvi important i va afavorir la integració social característica dels anys seixanta i setanta.

La transformació productiva paral·lela a la crisi dels anys setanta va aprofundir la terciarització de l’economia, atès que va afectar de manera intensa sobretot els treballadors industrials; la innovació tecnològica va comportar una reducció del nombre d’operaris necessaris, però també, en menor mesura, una disminució d’empleats, a més d’implicar l’aparició de noves feines relativament qualificades vinculades al control de la informació i al desenvolupament de les comunicacions. Així, al final dels anys setanta es perfilava un panorama social força complex, perquè, d’una banda, sorgiren estímuls a la qualificació, però també, de l’altra, el nombre de llocs de treball nous era molt inferior al nombre d’ocupacions de menys qualificació que desapareixien. La tendència a la societat dual començava a dibuixar-se a l’horitzó.

El tercer element que cal destacar pel que fa al món del treball és la major presència femenina en la població activa. L’augment de la natalitat, la recuperació del poder adquisitiu i els valors tradicionals en alça havien comportat un cert retrocés de la participació femenina en el treball remunerat respecte dels anys de la Segona Guerra Mundial, però des del final de la dècada dels seixanta es va produir un increment continuat de la taxa d’activitat femenina que compensà la disminució experimentada per la masculina, a causa de l’allargament de l’escolarització i la fixació de la jubilació als seixanta-cinc anys. Així, si el 1950 als països de l’OCDE la taxa d’activitat femenina es calculava en un 30%, el 1973 aquesta era del 36%, una proporció que continuà augmentant els anys següents. Les noves generacions femenines s’incorporaren intensament al treball remunerat perquè, d’una banda, els moviments emancipadors de la dècada dels seixanta estaven redefinint les relacions interpersonals i, de l’altra, perquè aquesta perspectiva vital es podia fonamentar en mitjans contraceptius segurs —en especial la píndola— i en el major nivell educatiu assolit per les joves, la qual cosa els permetia encarar millor el futur professional. La independència econòmica i el treball, com una faceta d’autorealització, van esdevenir valors importants per a una proporció creixent de dones, sobretot d’aquelles que accedien a feines relativament qualificades.

La incorporació femenina al treball remunerat va tenir una especial transcendència per a la vida social: va incidir en les característiques i les funcions de la família —el principal nucli de socialització— i, a la vegada, va ser possible gràcies als canvis que la mateixa família havia experimentat. En les societats en les quals es van desenvolupar els serveis socials i personals, la possibilitat que les dones tinguessin un major nombre de fills augmentà amb el temps, després d’un retrocés important. Contràriament, des de la segona meitat dels anys setanta, a Itàlia o a Espanya, on la família —en la pràctica les dones— és l’encarregada de cobrir les necessitats d’atenció personal, i on la penalització en el mercat de treball és molt alta per a les dones, els índexs de natalitat van caure en picat.

L’augment del poder adquisitiu en les societats desenvolupades va permetre que franges creixents de la població superessin àmpliament el llindar de la pobresa i, els anys seixanta, la majoria va poder adquirir tot un conjunt de béns duradors que van ajudar a canviar substancialment les característiques de la vida quotidiana.

Per a amplíssims sectors de la població, el primer objectiu a cobrir era l’accés a un habitatge digne; segons dades d’Antoine Prost, el 1954 poc més de la meitat dels habitatges francesos tenien aigua corrent i tan sols un 10% tenia de banyera, dutxa o calefacció central. La intervenció estatal en la construcció d’habitatges —igual que a Alemanya o als Països Baixos— va modificar el panorama, i el 1973 la dimensió mitjana dels habitatges havia augmentat: el 65% disposaven de bany i el 49% de calefacció central; la situació a les zones rurals, però, explica el fet que l’estadística no mostrés un benestar més gran. Paral·lelament, la vida domèstica es va fer més còmoda gràcies a l’adquisició d’electrodomèstics, que van acaparar l’estalvi familiar: el frigorífic, la rentadora, el televisor i el cotxe acompliren els somnis de milions de persones. La millora de l’equipament domèstic va ser ràpida a l’Europa occidental i del nord els anys seixanta, i a l’Europa del sud i de l’est, els anys setanta.

Progressivament, després de cobrir les necessitats bàsiques que asseguraven un cert benestar, amplis sectors socials van situar el seu horitzó consumista en el temps d’oci. El moviment sindical havia aconseguit disminuir el temps de treball; la jornada setmanal mitjana es va reduir des de les 44 hores del 1960 a les 40 del 1980, i a la indústria belga i escandinava es va rebaixar fins a les 35 hores. Alhora, les vacances anyals es van ampliar: els anys seixanta es generalitzaren les tres setmanes i a la dècada següent s’arribava a les quatre. Tanmateix, les diferències entre països eren notables: el 1973, una persona treballava a Suècia una mitjana de 1 571 hores anuals, a Itàlia 1 612, a Suïssa 1 930 i al Japó 2 093 hores.

Gaudir d’un període de vacances més llarg no pressuposa, evidentment, la possibilitat d’estiuejar en un lloc diferent al de residència habitual; així, doncs, encara que el turisme massificat, de qualitat molt variable, es va estendre durant els anys setanta, tan sols la meitat dels obrers europeus es desplaçava ocasionalment a centres d’estiueig. Així, es pot afirmar que el consum de béns va augmentar extraordinàriament entre el conjunt de la població, si bé aquest consum era de diversa naturalesa un cop cobertes les necessitats bàsiques. Per a amplis sectors de la població, l’estatus o l’assoliment de l’èxit social sovint es vinculaven a la quantitat de béns disponibles i a la rapidesa amb què aquests béns podien ser substituïts, la qual cosa permeté el desenvolupament d’una gran febre consumista, incentivada per la publicitat. Paral·lelament, però, el consum d’oci quedà reduït a la televisió, mentre que el consum cultural i determinades pràctiques esportives van continuar restringides a les minories cultes i benestants.

Aires de revolta i democratització

Des dels anys cinquanta, a les societats capitalistes desenvolupades es consolidà la tendència a considerar com a temes de gran rellevància social el creixement econòmic, la distribució d’aquest i la percepció de seguretat. Això volia dir que la principal preocupació de la població era assegurar el creixement econòmic i la millora de les posicions individuals i col·lectives en la distribució d’aquest, la qual cosa configurà una cultura que destacava els valors de mobilitat social, la vida privada, el consum, l’autoritat i l’ordre, i en la qual la participació política passà a ser una qüestió marginal per a la majoria.

Tanmateix, durant els anys seixanta els referents culturals van canviar. El clima cultural de la dècada del 1960 va estar dominat pels grans ideals que es fonamentaven en la confiança en un creixement econòmic pràcticament il·limitat. Aquest fet va permetre l’extensió del convenciment que l’accés a tot allò que es considerava just i raonable —des d’un bon servei de salut i una universitat de qualitat fins a la democràcia interna de les institucions o de les famílies— es podia aconseguir immediatament, si s’adoptaven actituds radicals d’exigència. D’altra banda, el món intel·lectual dels anys seixanta va estar dominat pel que es podria anomenar la utopia humanitària, és a dir, la denúncia de l’alienació i la consideració de l’emancipació humana com el gran objectiu a assolir. La paraula clau dels anys seixanta era llibertat, però a diferència del que caracteritza els anys vuitanta i noranta, la llibertat no s’entenia fora d’un context solidari, al marge dels drets humans fonamentals.

Els grans protagonistes d’aquest canvi cultural van ser els joves. Diversos factors van contribuir al fet que aquests es convertissin en un grup específic. En primer lloc, el nombre: durant els primers anys seixanta, un terç de la població dels països desenvolupats tenia menys de vint anys. També va incidir en aquest fenomen l’allargament de la presència dels joves com a tals en la vida social, arran de l’establiment de l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys i del creixement de l’accés a l’ensenyament superior en un bon grapat de països. El 1960, en termes generals, a l’Europa occidental assistien a la universitat el 7% dels joves, el 1970 el 15% i el 1978 el 24%; en aquesta darrera data, tan sols Suïssa, Portugal i Grècia estaven per sota del 20%, mentre que a Suècia el percentatge d’universitaris era del 36%. Les joves van ser, però, les que incrementaren la seva presència a la universitat de manera aclaparadora: del 22% al 39% a l’Europa occidental entre el 1950 i el 1975, i del 34% al 48% a l’Europa oriental.

Així mateix, també va influir en tot aquest procés l’augment de l’esperança de vida, que va provocar un retard en l’accés dels joves a funcions de responsabilitat, perquè la relació entre generacions estava canviant. Amb la societat de consum, els adults tendiren a protegir la joventut, mentre que abans els joves havien d’adaptar-se a les normes dels adults, tot adquirint responsabilitats. Aquest tracte que van rebre els joves i el seu volum els va pemetre crear una cultura pròpia que tenia signes externs distintius: vestien texans, no utilitzaven corbata i portaven els cabells cada cop més llargs i les faldilles cada vegada més curtes; des d’aleshores, les modes en el vestit o en la parla s’inspirarien, en gran manera, en els joves. La nova cultura s’estengué simultàniament a tots els països desenvolupats, perquè els mitjans de comunicació hi tingueren un paper fonamental; els transistors, els discos i els tocadiscos barats i la televisió afavoriren l’aparició de nous artistes i la creació d’un nou mercat.

Revoltes d’estudiants al món. 1968-1969.

Els nous referents juvenils van fer que el trencament generacional fos molt intens; les preocupacions bàsiques dels joves no passaven per la consecució del benestar material, com era característic de la generació anterior —la que havia patit la guerra i les dificultats econòmiques—, i, per tant, menyspreaven el que consideraven l’actitud dels seus pares. En l’àmbit polític, els joves van encapçalar la solidaritat amb els moviments d’alliberament nacional simbolitzats en la guerra del Vietnam. Als Estats Units, la protesta contra la guerra començà a Berkeley el 1964, l’any següent es va estendre a tot el país i entre el 1964 i el 1967 s’escampà arreu del món. A la República Federal d’Alemanya, els joves radicals del SDS (Estudiants Alemanys Socialistes) van omplir els carrers; a França les manifestacions en solidaritat amb el poble vietnamita van precedir les mobilitzacions del Maig del 68, igual que a Itàlia. Els joves desenvoluparen una fe en l’acció política voluntarista que també es veié reforçada pels mitjans de comunicació. Els joves dels anys seixanta havien vist els militants del Front de Libération National algerià enfrontar-se a l’exèrcit francès i guanyar; les imatges del Che Guevara com el Robin Hood de les masses desheretades llatinoamericanes; els havia arribat també el ressò de la revolució cultural de Mao i, sobretot, sabien la determinació vietnamita contra l’imperialisme americà, capaç de fer front als bombardeigs i al napalm. Tot semblava mostrar que no hi havia res que fos invencible.

Indubtablement, en aquell context de gran mobilització social, la revolta estudiantil del Maig del 68 va transcendir la societat francesa i esdevingué un referent internacional. Una de les explicacions més esteses sobre les causes de l’esclat de la mobilització estudiantil francesa se centra en la frustració de les expectatives vitals d’amplis sectors socials arran dels problemes annexos a la massificació. Ara bé, aquella àmplia predisposició a la revolta no es va traduir en demandes concretes i profanes, sinó en la reivindicació de grans principis, perquè, com s’ha dit, els referents ideològics dels anys seixanta estaven dominats per l’optimisme revolucionari, per la idea d’una societat perfecta, que era possible si es lluitava per aconseguir-la. Evidentment, la radicalització ideològica dels dirigents de la mobilització també va influir en la naturalesa de les reivindicacions.

Tanmateix, el que va donar als esdeveniments francesos del Maig del 68 el caràcter de crisi social van ser les vagues dels treballadors que seguiren les protestes dels estudiants; durant quinze dies la paralització del país va ser tan general, que arribà al buit de poder quan el general De Gaulle va abandonar París.

El Maig francès va tenir una rellevància inqüestionable, tot i que l’onada de mobilitzacions del període 1965-75 no es pot reduir a aquest esdeveniment. La mobilització dels joves havia començat abans a d’altres països com Estats Units i Alemanya i continuà després a llocs com Itàlia, on el component obrer del moviment encara va ser més intens. El que sí que és cert és que els valors del 68 van influir, de vegades directament, de vegades indirectament, en l’evolució social i política posterior.

En definitiva, entre el 1965 i el 1975 va tenir lloc un cicle de grans mobilitzacions que va trencar amb la relativa passivitat social característica dels anys anteriors. Els participants en les mobilitzacions qüestionaren el consens de postguerra, basat en la centralitat del creixement econòmic, i tractaren de situar la prioritat de l’acció política en l’aprofundiment de la democràcia, tant des del punt de vista dels continguts com de les formes. Així, el model jeràrquic i autoritari que regia la societat i les institucions va ser qüestionat. L’antiautoritarisme va sacsejar els fonaments de la societat occidental: partits, sindicats, Església, família. D’aquells corrents emancipadors sorgí també un nou moviment feminista; moltes dones van traslladar els principis de les reivindicacions emancipatòries globals a la seva emancipació com a gènere. L’exigència social de democratització va forçar la gradual correcció dels caràcters més caducs de la legislació: la majoria d’edat es va establir als divuit anys, es va despenalitzar la interrupció de l’embaràs i es van eixamplar les llibertats sindicals a l’empresa. De les mobilitzacions dels darrers anys seixanta van sorgir organitzacions polítiques radicals: els sindicats es van rejovenir i els tradicionals partits d’esquerra, criticats durant les protestes, majoritàriament es van renovar gràcies a la influència d’aquella generació d’activistes. Com a resultat dels moviments reivindicatius es van realitzar reformes importants, es van ampliar els instruments de participació democràtica i es van introduir canvis en els costums i noves formes de vida social i política.

A llarg termini, va ser de gran importància el fet que els nous moviments i les noves jerarquies de valors afectessin les estructures institucionals contra les quals, i també dins les quals, havien sorgit. En aquest sentit, cal destacar el procés de secularització que van viure les societats europees. L’Església catòlica va fer un importantíssim esforç de renovació durant el papat de Joan XXIII i el concili II del Vaticà (1962-65). Tanmateix, però, les noves posicions eclesiàstiques no deturaren el procés de secularització: l’assistència a missa es reduí continuadament, com també el nombre de vocacions religioses: el 1951 van ser ordenats a França 1 028 sacerdots i 99 el 1977. Més significació tingué encara la influència decreixent de l’Església sobre les pautes de comportament: des de la segona meitat dels anys seixanta va augmentar sense interrupció el nombre de parelles joves que convivien abans de contreure matrimoni i el nombre de les que no ho van fer mai. En la catòlica Itàlia, les posicions eclesiàstiques van ser derrotades en els plebiscits sobre el divorci del 1974 i el 1981, i arreu la utilització de mitjans contraceptius fou generalitzada malgrat la doctrina eclesiàstica, tot i que els canvis més radicals s’estengueren entre els sectors més cultes de la societat.

Així, en la cultura dels anys seixanta, l’individu es va reafirmar davant la col·lectivitat; un individualisme que, tanmateix, a diferència del que serà característic a la dècada dels vuitanta, era solidari, en un context d’auge del moviment obrer i de les utopies revolucionàries als països en vies de desenvolupament. D’altra banda, la sacsejada va tenir efectes molt positius perquè va involucrar centenars de milers de persones que exigien democràcia directa, impel·lides per la necessitat de sentir-se iguals a d’altres en la capacitat de decisió i de considerar els dirigents tan sols com a dipositaris d’un mandat que calia renovar. Els nous moviments socials apareguts al final dels anys seixanta van estimular els canvis polítics i van donar lloc a una gran transformació cultural, però la crisi econòmica i els canvis polítics dels anys vuitanta van alterar-ne les característiques.