L’extensió de l’antifranquisme

Al començament de la dècada dels anys seixanta, obert el camí cap a la liberalització econòmica, en l’apogeu de la guerra freda i l’enfrontament entre blocs, amb un règim polític i policíac ben establert, l’antifranquisme s’havia desplaçat obertament, definitivament, a l’interior. De l’exili n’arribaven ecos d’absències, publicacions, actes més o menys simbòlics, i poca cosa més. Els exiliats del 1939 que havien anat tornant (molt pocs en la dècada dels quaranta; xifres més significatives en els anys cinquanta), ho feien en silenci i discreció. La vella classe política i intel·lectual republicana havia quedat relegada a l’oblit.

La fi de l’herència republicana

L’antifranquisme de començament dels anys seixanta conservava molt poca cosa de l’herència de 1931-39. En primer lloc, partits que havien tingut un paper destacat en la vida catalana dels primers quaranta anys del segle XX, havien desaparegut irremissiblement: Acció Catalana, fora d’algunes individualitats (com Rafael Tasis o Claudi Ametlla), no tenia cap paper rellevant als dos costats de la frontera. Els grups dissidents del republicanisme d’esquerra també havien desaparegut. Estat Català havia quedat reduït al record de la història i a un grup molt petit de persones. En segon lloc, les crisis internes havien trencat qualsevol dinàmica de recuperació que s’hagués encetat a partir del 1945. El cas més clar va ser Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que, fins ben entrats els anys cinquanta, encara somniava a ser la força política hegemònica d’una futura Catalunya democràtica.

L’expressió, a l’interior, d’aquest declivi de l’exili va ser la progressiva paralització (i la seva desaparició, a mitjà termini) de l’anomenat Comitè Ametlla. Aquest organisme unitari (que agrupava personalitats provinents d’ERC, Acció Catalana, Front Nacional, Moviment Socialista de Catalunya, etc.) era l’hereu del Consell Nacional de la Democràcia Catalana (conegut, també, com a Comitè Pous i Pagès, per ser aquest escriptor qui l’encapçalava), actiu durant la segona meitat dels anys quaranta. Com aquest, el Comitè Ametlla excloïa els comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC, precisament quan aquests, al començament dels anys seixanta, eren ja una de les primeres forces de l’oposició antifranquista. El problema per al Comitè Ametlla era que el protagonisme opositor ja no passava tant per les formacions que l’integraven (o més ben dit, per les personalitats que pretenien ser els seus representants), sinó que el pes de l’antifranquisme s’havia desplaçat cap a forces i partits obertament d’esquerra, marxistes, organitzacions sindicals i professionals i, finalment, cap a una nova generació d’opositors que no estava integrada en formacions polítiques, sinó que actuava des de plataformes econòmiques, cíviques i culturals, que tenien molt poc a veure (o res) amb el món civil anterior al 1939.

El món de l’esquerra

De les velles organitzacions polítiques que havien protagonitzat la Guerra Civil, el PSUC era la que mantenia una presència més considerable en el món antifranquista. Certament, era una presència que no es podia avaluar en termes quantitatius (aquesta era i és una avaluació completament incorrecta), sinó que calia tenir-la en compte des del punt de vista organitzatiu, de difusió de la seva propaganda, de l’extensió de la seva presència, i tot això acompanyat d’una conjuntura cultural i política internacionals molt favorables, i la superació de la crisi Comorera del 1949. Fins al començament dels anys seixanta, el PSUC havia estat aïllat de qualsevol iniciativa unitària, tant a Catalunya com a l’exili. Però els canvis generals de la societat catalana i les modificacions de la línia de pensament i actuació de l’organització li van donar un impuls nou. Per una banda, els comunistes (gràcies, en bona part, a la seva eficàcia en la lluita clandestina; i, per l’altra, a l’atenció preferent que li dedicava l’aparell policíac franquista) s’havien convertit en el millor exemple de l’oposició permanent a la dictadura. Ja en la immediata postguerra, els militants del partit que havien sobreviscut s’havien convertit en les víctimes predilectes de la repressió. Al costat d’aquesta veterania, la incorporació de nous quadres (provinents del món universitari i professional o del món laboral i sindical) havia permès l’ampliació dels canals d’actuació i difusió. Al costat de tot això, calia afegir un factor conjuntural molt important: entre el 1962 i el 1969 (com assenyala Joan B. Culla), l’organització del partit no va patir una «caiguda» de militants que posés en perill el conjunt de l’organització. Tot i això, un dels militants més destacats (Antoni Gutiérrez Diaz) va ser condemnat a una forta pena de presó.

La continuïtat en el treball clandestí i la manca de crisis internes (fossin polítiques o ideològiques) en els primers anys seixanta, va permetre al PSUC (dirigit, en aquells moments, per Gregori López Raimundo) d’elaborar un programa de futur (sovint exageradament optimista) que va tenir, com una de les seves característiques més remarcables, la voluntat d’obrir l’organització a nous àmbits socials i d’establir un diàleg amb les altres forces opositores. En aquest aspecte, cal assenyalar l’apropament al món catòlic (apropament afavorit per la celebració del concili II del Vaticà i l’inici del diàleg marxista-cristià), l’obertura a les anomenades “forces de la cultura” (artistes, escriptors, professors universitaris, etc.) i l’entrada en plataformes d’actuació civil (comissions de barri, grups de dones…).

Però el panorama de l’esquerra antifranquista era molt més complicat, complicació que s’explica, en part, per l’evolució de la societat catalana d’aquells anys. Al costat del PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) també es feia present en la lluita democràtica. Nascut d’antics militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i del PSUC, majoritàriament, l’MSC tenia una característica remarcable: era l’únic partit aparegut després de la Guerra Civil que tenia una direcció que abastava l’interior i l’exili. A fora, i al costat de veterans com Manuel Serra i Moret, Josep Pallach va imprimir una orientació socialdemocratitzant a l’organització. A Catalunya, la direcció del Moviment, encapçalada per Joan Reventós i Carner, seguia una estratègia més radical, oberta a possibles enteses amb el PSUC, i amb una línia més esquerrana enfront del règim franquista.

Però al costat d’aquestes grans organitzacions l’esquerra catalana, en el seu espectre més radical, vivia canvis importants. La reintroducció del pensament marxista en els àmbits universitaris; les primeres publicacions d’obres d’assaig, història, economia, etc., que connectaven el món intel·lectual català amb l’europeu i, sobretot, amb el francès; els canvis socials inherents a la mateixa evolució del règim, i el creixement demogràfic, entre d’altres factors, van tenir una influència directa en el món de l’esquerra. En aquest context van aparèixer organitzacions com el Front Obrer de Catalunya (FOC), nascut d’un llarg procés de realineament de grups universitaris (Nova Esquerra Universitària, per exemple), gent procedent del món catòlic i catalanista dels anys cinquanta, del moviment obrer cristià, com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), les Juventudes Obreras Católicas (JOC)… i encapçalat per Josep Ignasi Urenda, Pasqual Maragall, Alfons Carles Comín, etc. Abans de l’aparició del Front Obrer de Catalunya (FOC), s’havia constituït l’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADPC), de la qual, ja l’any 1963, en sorgiria el FOC, federat amb el Frente de Liberación Popular (FLP), radicat bàsicament a Madrid.

El més significatiu de tot plegat, però, era que no tan sols hi havia un procés constant de realineament del món de l’esquerra (del PSUC al MSC, passant pel FOC, el Comitè de Coordinació Universitària, etc.), sinó que també, al començament dels anys seixanta, es va produir la connexió entre organitzacions d’esquerra (d’inspiració marxista o socialdemòcrata) i grups provinents d’àmbits catòlics i nacionalistes. En expressió de Xavier Muñoz, fou un procés de dreta a esquerra, el pas d’una militància en grups bàsicament culturals, d’escoltisme, etc., a una altra més clarament política i sindical. L’ampliació del món de l’esquerra catalana a aquests grups es va produir a partir de formacions com el CC (Crist-Catalunya, Cristianisme i Catalunya o Catòlics Catalans…), grup influït ideològicament (encara que sembli paradoxal, per altra banda, davant les diferències personals i de formació d’aquests dos personatges) per Antonio Pérez i Raimon Galí. Al començament dels anys seixanta, alguns integrants del CC, en desacord amb la línia cada vegada més conservadora de la formació, se’n desvincularen i s’aproparen a organitzacions socialistes com l’MSC o la Nova Esquerra Popular, entre d’altres. Tot plegat va significar ampliar el món de l’esquerra amb l’entrada de nous elements teòrics i personals, catalitzats pels canvis que en el món catòlic estava provocant el concili II del Vaticà i certs plantejaments autocrítics d’alguns membres de l’Església catalana.

També al País Valencià, el món de l’esquerra s’havia renovat. Prescindint d’herències històriques, van aparèixer noves organitzacions com el Partit Socialista Valencià, fundat el 1960, connectat amb l’MSC, amb un fort component nacionalista, i que va ser el catalitzador d’altres organitzacions com l’Associació Democràtica d’Estudiants de la Universitat de València. Fora del PSV, l’esquerra valenciana es fragmentà en grups minoritaris i organitzacions de tipus assembleari, més radicalitzades, que es van enfrontar als grups ultradretans, molt actius al País Valencià.

El centre de l’espectre polític

Fins al final dels anys cinquanta, l’espectre centrista del catalanisme no va començar a oferir unes mínimes organitzacions estructurades. Al llarg dels vint anys anteriors, s’havien dut a terme iniciatives més o menys aïllades, centrades en l’àmbit civicoreligiós (les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat), en aspectes culturals (els Estudis Universitaris Catalans clandestins, la represa de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.), però en el camp polític l’articulació era més complicada. No voler assumir l’"herència històrica” de l’etapa republicana (almenys, el seu vessant menys amable: la guerra, els problemes de la rereguarda…) i, sobretot, el relleu de les forces republicanes hegemòniques d’aquella època implicava la necessitat d’omplir un buit doctrinal i programàtic. Això es va fer per la via de la síntesi i de la recuperació d’altres referències històriques, anteriors al 1931. El record de la Mancomunitat, del pensament d’Enric Prat de la Riba i del bisbe Josep Maria Torras i Bages, van ser algunes de les coordenades fonamentals per a articular una nova proposta centrista, basada en la consigna «fer país, fer Catalunya», i que recull elements teòrics provinents del pensament social catòlic, del regionalisme de Prat de la Riba i de l’exemple interclassista de Francesc Macià. La plataforma d’actuació fou el CC que tenia, com a avantatge innegable, el fet que no es presentava com un partit polític, ni nou ni hereu de les formacions que protagonitzaren l’etapa republicana.

La consolidació d’aquest moviment, coordinat amb agrupacions culturals i cíviques, va ser determinada per dos episodis, en els quals participaren elements del CC, o propers, amb un protagonisme evident tot i que no fossin activitats estrictes del grup com a tal: per una banda la campanya contra Luis de Galinsoga i “La Vanguardia Española” (juny 1959-febrer 1960), que culminà amb la substitució de Galinsoga al front d’aquest diari, després de guanyar-se les ires dels ciutadans amb l’afirmació lapidària: “Todos los catalanes son una mierda”. El segon episodi, els fets del Palau de la Música (maig-juny 1960), va donar una projecció insospitada a l’activisme de Jordi Pujol i, de retop, va provocar una certa mobilització més àmplia de sectors de la petita i la mitjana burgesia que, fins aleshores, s’havien mantingut al marge de qualsevol mena d’expressió contrària al sistema franquista.

Al costat d’aquesta nova proposta d’actuació politicocívica, les formacions tradicionals del món del centredreta català tenien una activitat ínfima. Els intents de reactivar la Lliga Catalana havien mort abans de néixer. Bona part dels seus dirigents havien desaparegut (Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Raimon d’Abadal i Calderó…), d’altres s’havien retirat a les seves activitats professionals i uns altres s’havien integrat plenament en el món franquista (Joan Ventosa i Calvell…). Un petit grup, provinent de la Lliga i del món regionalista, es va incorporar al Consell Privat de Joan de Borbó, comte de Barcelona. Teòrics i pràctics opositors monàrquics, la seva activitat es va limitar a reunions i «conspiracions de saló», la discussió d’informes adreçats al comte de Barcelona i l’anàlisi de la situació política, social, cultural i econòmica del país. Del nucli de consellers catalans, va destacar Ramon d’Abadal i de Vinyals que, en una sèrie d’informes entre el 1961 i el 1966, va plantejar les grans línies d’actuació d’una futura monarquia: règim constitucional, partits polítics, reconeixement del fet diferencial català (l’expressió és del mateix Abadal), sempre amb unes limitacions molt clares (transició política dirigida des de dalt).

En el món democratacristià, la Unió Democràtica de Catalunya encara arrossegava la incòmoda herència de postguerra: un partit (i uns militants) menyspreat pels regionalistes i els franquistes, per haver-se mantingut fidel a la República; vist amb malfiança (un sentiment recíproc) per l’esquerra catalana i amb males relacions amb les forces republicanes. A més a més, el sector més progressista del partit se n’havia separat per apropar-se a opcions socialitzants i obertament d’esquerra. Essent, d’origen, un partit minoritari, les primeres dècades del franquisme el van reduir en la seva presència a l’oposició o en la possibilitat de crear una estructura clandestina mínimament estesa.

Potser la característica més important del món polític català del centre i la dreta era el rebuig, en principi, a articular-se en opcions polítiques clarament definides, en partits polítics. Fora d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ni el CC, ni els monàrquics, ni els sectors socials que els donaven suport (uns sectors socials sempre molt reduïts quantitativament), s’havien articulat al voltant de programes estrictament polítics. Al contrari, ja els anys setanta, els grups del centre polític, aquells que es reivindicaven com a nacionalistes, van haver de buscar l’espai de dins cap a fora, és a dir, des de plataformes molt reduïdes van anar a cercar una base social en col·lectius vinculats al món de la cultura, de l’escoltisme i de l’Església. No obstant això, alguns episodis de la dècada dels anys seixanta van actuar com a catalitzadors d’aquests grups nacionalistes, a la vegada que van fer conèixer (a aquells sectors que seguien els esdeveniments) algunes personalitats d’aquesta nova fornada generacional.

Casal de Montserrat al carrer dels Arcs de Barcelona, assaltat i incendiat després de les declaracions de l’abat Escarré, 1963.

Col·l. R.Surroca / G.S.

Si l’any 1960, els fets del Palau de la Música i les seves conseqüències judicials van dinamitzar aquest espai sociopolític, les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, a “Le Monde” (novembre del 1963) simbolitzaren, o certificaren, el pas endavant d’un sector de l’Església catalana en el compromís antifranquista. Sempre des d’una òptica moral i religiosa, capellans i teòlegs, monjos i seglars, sota l’impuls del concili II del Vaticà, van començar a prendre postures clares enfront del règim. Aquests moviments (juntament amb l’extensió de l’activisme cultural) no formaven part d’un programa polític determinat, d’una planificació prèvia d’una força política concreta. L’important, a llarg termini, va ser que tots aquests episodis foren assumits pels nacionalistes moderats com el seu passat històric més immediat, reintegrant al catalanisme genèric sectors que, fins aleshores, havien vist amb molta prevenció qualsevol manifestació explícita contra el règim o, dit d’una altra manera, qualsevol mena d’activitat política quan, precisament, aquesta encara estava molt mal vista.

En aquesta actitud d’indefinició (o prevenció) d’aquest món sociopolític, hi va tenir molt a veure la crisi interna d’UDC, que es va cloure amb la sortida del partit de gent com Josep Benet, Josep M. Piñol o Claudi Martínez Girona, els quals s’aproparien, els anys següents, als plantejaments d’esquerra, representats per formacions com el PSUC o l’MSC. D’aquesta manera, UDC quedava perfectament definida dins el marc democratacristià, desempallegant-se de qualsevol temptació excessivament esquerranista.

En el panorama del centreesquerra, la tradicional força política que l’havia ocupat abans de la guerra (Esquerra Republicana de Catalunya) poca cosa hi podia dir. Profundament dividida a l’exterior (i pràcticament inoperant) per la pugna entre Josep Tarradellas i Joan Sauret, a l’interior la discussió s’havia polaritzat entre les opcions defensades per Heribert Barrera i Josep Andreu i Abelló. Mentre el segon defensava l’obertura cap als socialistes i una definició més esquerrana del partit, el primer incidia en un missatge més radical en pla polític i clarament contrari a la col·laboració amb els comunistes. Finalment, Josep Andreu i Abelló abandonaria el partit i Heribert Barrera hauria de dirigir una difícil transició que no va permetre tornar el partit a la situació d’hegemonia anterior a la guerra. El record de la guerra i els anys de dictadura, juntament amb els problemes interns, van deixar ERC com una força política clarament minoritària.

L’extensió de l’antifranquisme

Aquesta prevenció a «fer política» coincidia amb la necessitat de fer-la, però no a curt termini. Com «fer política» sense fer-la? Per les vies econòmica, civil i cultural, fonamentalment. Jordi Pujol no parlava de «fer política», sinó de «fer país», una expressió que permetia molt de joc: la creació de Banca Catalana, amb el suport de gent vinculada a l’antic CC, però també amb el suport de sectors empresarials gens sospitosos d’antifranquisme (Domingo Valls Taberner…), almenys en el pla polític. Al costat d’això, el sector més progressista de la comunitat benedictina de Montserrat feia acte de presència, bé mitjançant l’assessorament a l’abat Escarré, bé mitjançant revistes com “Serra d’Or”, bé acollint militants antifranquistes, bé prenent postures determinades davant certs actes del règim (el cas Julián Grimau, per exemple) o de la mateixa jerarquia catòlica (la campanya «Volem bisbes catalans»…). Paral·lelament, van desembarcar als suburbis industrials els capellans obrers, que havien vist en el model francès una via per apropar el món de l’Església a la classe obrera. Aquesta fou una iniciativa important, més enllà de les contradiccions d’origen o dels resultats finals, perquè representà un impuls fonamental en la connexió entre sectors benestants i organitzacions obreres i d’esquerra. De fet significà un enriquiment de la cultura antifranquista en els camps del marxisme, de la doctrina social de l’Església, de l’organització de moviments socials. El compromís antifranquista dels sectors més oberts de l’Església catalana va quedar reflectit en la manifestació de capellans, al maig del 1966, davant la seu de la policia de Barcelona, a la Via Laietana, per protestar per la pràctica habitual de la tortura per part de les forces repressives del règim.

Enfront de les opcions moderades, en l’àmbit dels grups socialistes com l’MSC, el FOC, etc., es visqué un fort creixement del suport social i l’ampliació de les bases de suport. Professionals liberals, tècnics, professors universitaris o d’educació primària i secundària es van vincular per una doble via a la lluita de l’oposició: per una banda, mitjançant les agrupacions i els col·legis professionals (Col·legi d’Advocats, Collegi d’Arquitectes, etc.); per l’altra, amb la militància directa en grups ben estructurats i d’una eficiència clandestina força elevada. També grups no estrictament d’esquerra o no marxistes, com el Front Nacional de Catalunya, es van beneficiar de les noves incorporacions de professionals de diferents àmbits. Tot i el creixement de les opcions de centre, continuen essent les organitzacions d’esquerra (sobretot el PSUC i, darrere, l’MSC) les que porten la iniciativa en la lluita antifranquista.

Enterrament de l’abat Escarré, església del monestir de Sant Pere de les Puel·les, Barcelona, 24-10-1968.

Col·l. R. Surroca / G.S.

El creixement de l’antifranquisme es va traduir, per una banda, en actes polítics molt concrets que van tenir un ressò considerable (la Caputxinada, la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat…) i en la progressiva modificació del mapa polític clandestí fins a arribar a la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Però, per una altra, l’extensió de l’antifranquisme català es va fer, amb un ressò inqüestionable, per la via de la cultura, de l’entrada en institucions públiques i privades per canviar-les des de dins, la creació de símbols civils (premis, concursos…) que substituïren els del règim, fossin una alternativa o omplissin el buit provocat pel franquisme. A la fi, la creació de l’Assemblea de Catalunya, al novembre del 1971, va actuar com a catalitzador d’un sentiment antifranquista molt estès, però encara poc articulat, almenys en termes de difusió política, i fou l’eina per a penetrar definitivament en sectors fins aleshores simpatitzants però poc actius de l’oposició democràtica escampats per tot el país.

Unes esquerres canviants

Els partits i les organitzacions d’esquerra, a la segona meitat dels anys seixanta, duien el pes de l’oposició política al franquisme. Van assumir tots els riscos que aquesta oposició comportava davant de l’aparell repressiu franquista. A més a més, aquestes esquerres s’havien estès a àmbits que, fins aleshores, havien estat poc permeables: parròquies, grups d’església, el món cultural, el de l’ensenyament, fos universitari o no, etc. L’oposició antifranquista era d’esquerres o ho semblava. I no tan sols ho semblava; realment, els grups socialistes i comunistes (i els de l’esquerra nacionalista), amb el suport de persones políticament independents (Josep Benet, Agustí de Semir, etc.), duien la iniciativa i marcaven la pauta de les actituds antifranquistes. Si es va produir una clara extensió del compromís democràtic en la societat catalana, aquest va prendre el seu caràcter més polític en el món de l’esquerra.

Aproximació a la conflictivitat i al moviment antifranquista. 1970-1977

Ara bé, aquesta preeminència no significava que l’esquerra catalana no patís crisis internes importants. Si en la primera meitat dels anys seixanta ja s’havien produït conflictes o s’havien insinuat, els darrers anys de la dècada alguns d’aquests focus van esclatar. Els problemes venien, evidentment, dels mateixos partits, però també d’influències externes, com ja s’ha apuntat anteriorment. Per exemple, l’any 1966 es produí la ruptura entre la direcció del Moviment Socialista de Catalunya a l’exili i l’organització de l’interior. En línies generals, caldria parlar de dos sectors enfrontats per qüestions ideològiques bàsiques: mentre la direcció exterior (encapçalada per Josep Pallach) hauria apostat per una projecció socialdemòcrata, clarament anticomunista, el grup de l’interior (amb Joan Reventós al front) defensà una línia més «purista», arrelada en el pensament marxista, oberta als contactes, i l’entesa amb el PSUC per a integrar-lo en plataformes unitàries, i amb un interès creixent per a establir contactes i actuacions comuns amb altres grups socialistes espanyols. En aquest sentit, el MSC de l’interior defensà l’anomenada Federació d’Organitzacions Socialistes Ibèriques (FOSI), una estructura que reunia grups socialistes espanyols (començant pels valencians) i que va tenir una doble virtut: aprofundir en el caràcter federal d’un futur règim democràtic i assegurar una majoria socialista, de progrés, a nivell espanyol, que garantís una presència significativa dels catalans en la formulació del nou règim constitucional.

Per la seva banda, l’MSC de l’exterior va jugar una altra carta: la fundació del Secretariat d’Orientació de la Democràcia Social Catalana (SODSC), un grup socialdemòcrata que mantenia uns principis molt clars, basats en el socialisme democràtic (contrapunt del socialisme tout court) i el federalisme, punts molt propers als de l’MSC de l’interior, del qual se separaven per qüestions tàctiques fonamentals.

La importància del desdoblament del socialisme català a mitjan anys seixanta va quedar perfectament reflectida ja a les acaballes del règim franquista. Els dos sectors van ser les fonts d’alimentació més importants de dos dels grans projectes polítics de la transició democràtica: el socialisme català (que afegiria al seu camp el grup de la Federació Catalana del PSOE) i el nacionalisme pujolià, al qual un sector del que seria el Reagrupament Socialista i Democràtic (l’hereu del SODSC) aportaria una certa projecció esquerrana, socialdemòcrata.

El món socialista català, amb aquesta doble fractura, va quedar força ben definit en els seus corrents principals i majoritaris. Més enllà de les dues organitzacions, els petits nuclis nascuts al seu redós només van tenir dues opcions: o reintegrar-se en el corrent principal o radicalitzar les seves posicions. Els qui van prendre el segon camí acabarien en un discurs radicalista i maximalista, reduïts a grupuscles clandestins, que intentaven vincular el món obrer amb el dels estudiants. Grupuscles com el Partit Comunista Revolucionari o els Comités de Huelga Estudiantiles-Comités de Huelga Obreros (CHE-CHO) van ser una mostra palpable del carreró sense sortida a què havien arribat algunes propostes dissidents del món de l’esquerra catalana.

Portada d’"Universitat”, núm. 1, PSUC, Barcelona, 2-10-1972.

Col·l. part. / G.S.

Enmig d’aquest món polític canviant, el PSUC es va convertir en el punt de referència de molts que es consideraven d’esquerres i no tenien prejudicis anticomunistes. Era el partit de la clandestinitat, de la lluita contra el franquisme, l’enemic número u de la dictadura, de llarga i polèmica tradició històrica. El partit tornava a ser una organització unida, amb una identitat pròpia, vinculada com sempre al Partido Comunista de España (PCE), però amb un projecte polític català, ben definit, i amb la voluntat de trencar l’aïllament a què l’havien sotmès les altres forces polítiques. En aquest sentit va ser molt important el II congrés del partit, al desembre del 1965, en el qual es van posar i definir les bases per a un apropament a les altres forces polítiques i es va apostar obertament per defensar un programa més moderat i realista, basat en la reivindicació de l’Estatut del 1932, com una forma de defensar l’autonomia catalana. Al costat d’això, la direcció del PSUC (amb Gregori López Raimundo al front) va llançar una política per guanyar-se el suport de sectors que, fins aleshores, havien estat allunyats de la militància política estricta. Aquesta obertura sectorial li va permetre arribar a grups que treballaven als barris, nuclis feministes, organitzacions d’estudiants i professionals liberals, etc. Del món universitari, les incorporacions de gent com Manuel Sacristán, o fora d’ell, d’escriptors com Manuel Vázquez Montalbán, són bons exemples de l’eixamplament de la base de suport al partit i al seu projecte.

Portada de “Bandera Roja”, núm.10, Barcelona, desembre del 1970.

Col·l. part. / G.S.

Aquesta ampliació de les bases de suport, i la moderació del programa, no van impedir algunes escissions importants, com la del Partit Comunista d’Espanya (marxistaleninista), l’any 1964, i la del grup Unidad, l’any 1967 que va donar lloc al PC (Internacional) i, més tard, al grup Bandera Roja, el 1968.

Vist des d’aquesta perspectiva general, l’esquerra catalana descansava sobre dos grans grups: en primer lloc, el PSUC, ben organitzat, amb una estructura clandestina sòlida i una àmplia xarxa de suport social (des de les universitats fins al món sindical, passant pel món dels professionals, etc.). Darrere del PSUC (en termes quantitatius), l’MSC es consolidà com la principal proposta del món socialista català; molt més minoritari, però també significatiu, era el SODSC. Des de la socialdemocràcia fins al comunisme, l’espectre de l’esquerra quedava ocupat, majoritàriament, per unes organitzacions de llarga tradició i amb una implantació desigual, però important, ja que al costat de la militància política calia afegir la presència sindical, a través de les Comissions Obreres, la Unió Sindical Obrera, etc., la presència social i cívica (grups de drets humans, grups cristians de base, etc.) i, finalment, cultural (des de “Nous Horitzons” fins a petites editorials, revistes, etc.). Al seu voltant, grups i grupuscles intentaven sobreviure als canvis i a les crisis internes, enmig d’escissions, separacions i expulsions. El Front Obrer de Catalunya (FOC), els diferents PCE (marxistaleninista, internacional), els nuclis trotskistes, els d’inspiració gauchiste francesa (hereus del Maig del 68), etc., emergien i desapareixien amb una rapidesa que feia impossible la seva consolidació.

De la Caputxinada a la tancada de Montserrat

La dinàmica de l’antifranquisme havia provocat canvis en els partits i en les organitzacions clandestines, i també, juntament amb els canvis de l’època, va comportar la incorporació de nous sectors a la lluita opositora, però no ja gràcies a una tasca de partit, sinó des d’àmbits diferents i amb unes característiques pròpies. El primer pas d’aquesta entrada de gent nova i ampliació de l’espectre antifranquista es produí al març del 1966, arran de la Caputxinada o, més pròpiament, l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, celebrada al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona. L’SDEUB era l’alternativa a l’oficial i franquista SEU (Sindicato Español Universitario), en vies de descomposició i que mai no havia aconseguit un arrelament significatiu entre els universitaris catalans. Durant dos dies, sota el setge policíac, els estudiants de la Universitat de Barcelona (acompanyats de figures tan illustres com Jordi Rubió i Balaguer o Salvador Espriu) van discutir la fundació i l’articulació del nou sindicat. A la fi, la policia va entrar al convent durant el tercer dia i va detenir tothom que era a dins.

El resultat de tot plegat va tenir dues expressions molt clares: per la banda civil, la Caputxinada va representar l’impuls definitiu per a la incorporació de nous grups a l’activitat antifranquista. Per la banda política, es va crear la Taula Rodona d’intel·lectuals i polítics, pensada per fer front a les necessitats dels detinguts, en la qual, per primera vegada des de la Guerra Civil, el PSUC compartia una mateixa plataforma unitària amb altres representants de partits polítics que, fins aleshores, l’havien rebutjat.

Extensió territorial de l'Assemblea de Catalunya i del Congrés de Cultura Catalana, i votacions a favor de l'Estatut.

La dinàmica oberta per la Caputxinada continuà els mesos següents i va tenir el seu punt culminant en l’homenatge a Jordi Rubió i Balaguer, al març del 1967, que va reunir 3 000 persones, entre estudiants, obrers, sacerdots, intel·lectuals, etc. Aquest acte va ser la millor mostra que l’antifranquisme, en la seva expressió cívica i cultural, havia arribat a unes quotes considerables. Aquest acte va posar de manifest com el món de l’Església, del sindicalisme, dels partits clandestins, de la cultura, etc., van acabar coincidint ens uns mateixos plantejaments. En la seva versió política, aquest ambient es concretà en una nova proposta, que va superar el plantejament de la Taula Rodona i no tingué una naturalesa tan conjuntural. Fou la fundació de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, nascuda al febrer del 1969, l’antecedent més immediat de l’Assemblea de Catalunya. La Comissió era integrada pel Moviment Socialista, PSUC, ERC, UDC i el Front Nacional (que no feia gaire temps havia patit una escissió amb la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, PSAN, amb implantació a la Catalunya del Nord, el Principat i el País Valencià). El programa de la Comissió recollia la idea d’obrir un període de transició, alternatiu al franquisme, en el qual s’hauria de decidir el futur règim constitucional i on s’assumirien unes reivindicacions mínimes: llibertat d’expressió, llibertat sindical, amnistia general, un règim autonòmic basat en l’Estatut del 1932, etc. Era el primer programa concret i unitari que l’opinió catalana presentava com a alternativa al règim.

Era evident que, amb aquestes formulacions, la Comissió Coordinadora representava un salt qualitatiu importantíssim, tant a Catalunya com a fora; en l’àmbit català, perquè agrupava la majoria de partits i organitzacions de l’oposició i presentava un projecte comú. A la resta d’Espanya, l’oposició catalana es posava al capdavant, tant en capacitat organitzativa com en poder de convocatòria, de les iniciatives contra la dictadura.

Membres del Front Nacional de Catalunya a Washington manifestant-se contra el consell de guerra de Burgos, 1970.

Col·l. R.Surroca / G.S.

La creació i la posada en marxa de la Comissió Coordinadora coincidia en el temps amb l’enduriment del règim (estat d’excepció, noves mesures repressives, etc.); bona mostra d’aquest immobilisme i l’agudització de la repressió va ser el Procés de Burgos (1970) contra militants de l’organització armada basca ETA. El Procés de Burgos va focalitzar l’atenció dels opositors al règim i de bona part de l’opinió pública europea. A Madrid s’havien produït algunes tancades de protesta. A Catalunya, es va produir una mobilització més àmplia, explicable pel millor grau de desenvolupament de l’oposició, per la dinàmica unitària iniciada amb la Caputxinada i pel paper cada vegada més eficient de la Comissió Coordinadora. En aquest clima va sorgir la tancada d’intel·lectuals a l’abadia de Montserrat, al desembre del 1970, per protestar per les penes de mort demanades i imposades en el procés de Burgos (sis condemnats a mort, tres d’ells per partida doble). Durant dos dies, més de dues-centes persones van discutir sobre el futur polític del país, van condemnar el règim franquista i van protestar pel Procés de Burgos. Com quatre anys abans de la Caputxinada, la mobilització de Montserrat va demostrar que l’oposició al franquisme era molt més àmplia i abastava més àmbits que la pura lluita clandestina. Aquest acte va representar un moment clau pel que fa a la presència de persones independents de les organitzacions polítiques en la lluita antifranquista. Personatges com Josep Benet s’havien convertit en un símbol d’aquesta presència d’uns sectors de la societat civil que, sense estar enquadrats enlloc, es comprometien amb la lluita contra el règim i, tant o més important, podien arrossegar altres elements cap a aquest terreny.

Comparativament, la situació de l’oposició política a les illes Balears, al llarg dels anys seixanta, era força complicada. Poc organitzada, el PCE tenia un paper protagonista en el món clandestí. A partir del 1968, alguns sectors nacionalistes de les Illes (provinents del món cultural, sobretot) van intentar articular una proposta política unitària, lligada a la realitat balear. No fou, però, fins l’any 1972 que es va concretar la primera plataforma amb vocació àmplia, la Taula Democràtica de Mallorca, amb el Partit Carií, el PCE, les Comissions Obreres, etc.

A l’ombra de l’Assemblea de Catalunya

L’Assemblea de Catalunya. 1972-1977.

Davant la nova dinàmica creada pels esdeveniments dels quatre anys anteriors i davant l’esperança que el règim franquista era a les acaballes (el “fet biològic” inevitable després de trenta anys de dictadura), l’oposició democràtica va fer un nou pas. La Comissió Coordinadora de Forces Polítiques va llançar el projecte d’una assemblea unitària que, ara sí, reunís partits polítics, associacions de drets humans, sindicats, grups de cristians de base, grups de professionals liberals, estudiants, independents, etc. És a dir, la confluència dels grans col·lectius que havien portat el pes de l’antifranquisme en els darrers anys, convocats a una assemblea general, que coordinés un programa de mínims i portés la iniciativa en la lluita contra la dictadura.

Assemblees democràtiques integrades en l’Assemblea de Catalunya. 29 de maig de 1977.

Pel febrer del 1971, una primera reunió d’organitzacions, convocada per la Comissió Coordinadora, aprovava el primer document de l’Assemblea: Cap a l’Assemblea de Catalunya. Dos mesos més tard, el mes d’abril, es feien circular unes Reflexions sobre el treball de pre-Assemblea, que recollien les discussions al voltant del primer text. Llançats pel camí de la unitat, al novembre del 1971 es feia la reunió constituent de l’Assemblea, a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona. Al voltant d’unes 300 persones, representants de partits polítics, sindicats, organitzacions professionals, etc., van discutir els documents previs i una comissió va començar a redactar el comunicat final. Les esmenes presentades al document final van posar en evidència les diferències existents entre els integrants de l’assemblea: a l’exigència de llibertat i democratització, s’hi va afegir que es garantís l’accés del poble al poder econòmic i polític; a la reivindicació de l’Estatut del 1932, s’hi va afegir que aquest era el primer pas per a exercir el dret a l’autodeterminació.

Amb més o menys matisos, però amb un to general que equilibrava els drets nacionals i un discurs socialitzant (o obertament progressista), el document definitiu de la primera reunió de l’Assemblea va ser aprovat i signat per la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, les organitzacions que no hi estaven integrades (la Federació Catalana del PSOE, Bandera Roja, les Comissions Obreres, UGT, PSAN…), l’Assemblea d’Intel·lectuals, representants d’estudiants, representants de diferents grups comarcals i locals, etc. Mai, des de la guerra, no s’havia aconseguit de concretar una iniciativa unitària d’aquestes dimensions socials, polítiques i territorials. La concreció de les reivindicacions generals en quatre punts («llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia» i coordinació amb els altres pobles d’Espanya en la lluita contra la dictadura) va ajudar a popularitzar la tasca de l’Assemblea. A més a més, aquesta es va llançar a una tasca de pedagogia democràtica, amb campanyes informatives com la de Per què l’Estatut de 1932 (1972-73). Però l’Assemblea no volia ser només una reunió de diferents grups polítics i socials. Trencant amb els esquemes tradicionals, buscava una implantació territorial àmplia. Al final del 1972, l’Assemblea de Catalunya integrà representacions (d’àmbit comarcal o municipal) d’una dotzena de comarques, entre les quals hi havia les més poblades de Catalunya. Com ha assenyalat Joan B. Culla, la relació dels integrants de la «caiguda dels 113» (la detenció de 113 assistents a una comissió permanent de l’Assemblea a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, de Barcelona, el 28 d’octubre de 1973) evidencia l’enorme èxit polític i social d’aquesta iniciativa dos anys després de la seva fundació. Bona prova d’això, van ser algunes de les principals mobilitzacions propiciades per l’Assemblea, o convocades en nom de l’Assemblea, que es van produir fora de Barcelona. Aquests són els casos de les concentracions de Ripoll, Vic o Sant Cugat on, gairebé per primera vegada, la lluita política antifranquista es descentralitzava i s’estenia arreu del territori català.

Però no tothom era a l’Assemblea, almenys inicialment. Els grups nacionalistes moderats, com els que giraven al voltant de Jordi Pujol, o els socialdemòcrates de Josep Pallach, de moment, en restaven al marge, sense oposar-s’hi obertament, però tampoc no s’hi integraven. Els grups que es movien al voltant de les iniciatives empreses per Jordi Pujol començaren a concretar una proposta política a partir del 1973. Aquest procés s’accelerà després de la mort de l’almirall Carrero Blanco (considerat el millor candidat a continuar la dictadura després de la mort de Franco), quan hom intuí que el procés polític del país es podia accelerar. En aquest context, els primers mesos del 1974 es van formar dues noves organitzacions polítiques que tingueren un paper de primer ordre en la transició democràtica: per una banda, Convergència Democràtica de Catalunya, creada per la confluència de gent d’origen democratacristià, col·laboradors de Jordi Pujol, grups d’Església, etc., i que es definia com a nacionalista, europeista i de centreesquerra. Per la seva banda, el SODSC de Josep Pallach es transformà en el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, un grup socialdemòcrata, federalista, europeista, amb aportacions de grups cristians, una facció d’ERC i els antics militants de l’MSC que havien seguit Josep Pallach.

Si el panorama polític era dominat per l’Assemblea de Catalunya, per la reorganització de l’espai centrista, per l’adaptació de les forces polítiques a les noves circumstàncies, pel creixement de la militància en partits polítics de l’esquerra (el cas del PSUC), l’antifranquisme civil va ser el motor que va fer moure fenòmens recents com les comissions de barris o les associacions de veïns, que centraven el seu treball en la denúncia de la ineficàcia municipal, de l’especulació urbanística, de la manca de serveis públics, etc., i exigien la democratització de la vida local. El rebuig a la dictadura s’estengué per tota la societat catalana: els col·legis professionals (d’Advocats, d’Aparelladors, de Doctors i Llicenciats, etc.) foren centres de reflexió i actuació permanents; a les universitats, els professors no numeraris s’afegiren a la lluita democràtica; a l’Església, alguns sectors es radicalitzaren en entrar en una lluita plenament política (exigència d’amnistia, etc.). També en aquesta recta final del franquisme reaparegué la lluita armada, de la mà del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), que va tenir el seu exponent més conegut en Salvador Puig Antich, condemnat a mort i executat l’any 1974.

Els dos darrers anys del règim van ser un lent naufragi de la dictadura. La mort de l’almirall Carrero Blanco trencava la línia successòria del dictador, i el nomenament de Carlos Arias Navarro només va donar com a resultat el reforçament de la paranoia repressiva de l’Estat, a la vegada que, en una aparent esquizofrènia política, es parlava d’apertura i asociaciones políticas. En aquest carreró sense sortida, les propostes violentes (ETA, FRAP…) van tenir un ressò considerable. A banda de l’«èxit» espectacular de l’atemptat contra l’almirall Carrero Blanco (desembre del 1973), el govern Arias Navarro es llançà pel camí de la repressió sense concessions. El resultat d’aquesta escalada van ser les condemnes a mort i les execucions del setembre del 1975 (quatre membres del FRAP i un d’ETA), que van provocar una gran campanya de rebuig internacional i una patètica aparició del dictador davant dels seus incondicionals, a la Plaza de Oriente, que fou la seva darrera sortida pública.

Revista de l’Assemblea de Catalunya a Veneçuela, Caraques, 1974.

Col·l. R.Surroca / G.S.

En aquest context, l’Assemblea de Catalunya havia continuat la seva tasca d’organitzar-se territorialment, impulsar campanyes populars i definir una línia política clara: no al continuisme i ruptura democràtica. En vigílies de la mort del dictador, l’Assemblea i els partits polítics catalans havien assolit un grau de maduresa inqüestionable. Bona mostra d’això fou el cicle Les terceres vies a Europa, organitzat a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) el primer semestre del 1975. En aquests actes es van presentar els caps de fila dels principals partits i grups polítics catalans i exposaren els seus programes i les seves línies ideològiques amb una clara voluntat de futur. Quan s’esdevingué «el fet biològic», la maquinària política catalana, que havia dut el pes de la lluita antifranquista, era a punt per a intervenir en el postfranquisme.

Si el panorama polític català s’havia transformat amb molta rapidesa els darrers cinc anys del franquisme, un procés paral·lel es vivia al País Valencià. A banda de la presència històrica del PCE, a la seva esquerra van aparèixer noves organitzacions (Moviment Comunista, Organització Comunista d’Espanya, Partit del Treball d’Espanya…). En el centre de l’espectre polític, s’organitzaren els democratacristians (Unió Democràtica del País Valencià) i els liberals (Partit Demòcrata Liberal del País Valencià); i en el món socialista, reapareixia el PSOE, amb la seva secció valenciana; es creaven el Partit Socialista del País Valencià i el Partit Socialista Popular. Molts d’aquests grups es trobaren en la primera gran instància unitària del País Valencià, la Taula Democràtica, fundada el 1974, que va seguir el model i l’impuls de l’Assemblea de Catalunya i de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques. Aquest, però, no seria l’intent definitiu per a aconseguir la unitat d’acció, ja que la Taula va patir una escissió que donaria lloc al Consell Democràtic del País Valencià. La mort del dictador va sorprendre la majoria de partits valencians en el procés de definir i concretar un programa d’actuació per a la transició (o ruptura) cap al règim democràtic.

L’oposició a les Illes passà per dificultats semblants a la del País Valencià. La Taula Democràtica, del 1972, va tenir molt poca incidència, tot i que va plantejar, per primera vegada, la necessitat d’un estatut d’autonomia per a les Illes. El buit que els grups existents havien deixat sobre la qüestió de la identitat balear va permetre l’aparició d’organitzacions nacionalistesmarxistes radicals, coordinades amb d’altres del Principat i el País Valencià. La més important, per la seva triple implantació, va ser el PSAN; també dins d’aquest àmbit el Partit Socialista de les Illes va jugar la carta del socialisme i l’alliberament nacional. Com al País Valencià, la mort del general Franco va agafar l’oposició balear encara en un procés de definició de la seva estratègia davant els canvis polítics.