EFE-AG
Una irrupció insospitada. Per a la gran majoria dels catalans i la resta d’espanyols, la irrupció del president exiliat fou una sorpresa. El 27 de juny de 1977 a la tarda, un avió amb el president Tarradellas a bord aterrà a Madrid, on no havia estat des del mes d’agost del 1937. Feia quaranta anys. El fet resultà sorprenent per a l’opinió pública i per a la major part de la classe política espanyola i, també, la catalana.
Però aquest no fou el primer contacte del govern amb el president exiliat. El 26 de novembre de 1976, el tinent Andrés Casinello, que pertanyia als serveis d’informació de la presidència del Govern i a la Segona Secció d’Informació de l’Estat Major, visitava com a emissari del Govern espanyol el president exiliat a Saint-Martin-le-Beau. A Madrid, el president Suárez i tots els responsables polítics es preguntaven qui era aquell senyor Tarradellas que es proclamava president de la Generalitat des d’un poblet de França.
La missió “secreta” del militar estava clarament definida: “conèixer l’entitat del personatge i fer-ne un informe amb relació al seu possible retorn”.
La conversa consistí en un intercanvi d’impressions no gaire concís sobre la llarga història de la Generalitat de Catalunya. Tarradellas insistí en dues idees: que Catalunya sempre havia tingut les seves institucions polítiques, des de segles enrere i no pas a partir de la Segona República, i que Catalunya havia d’acceptar la monarquia, si així ho acordava la resta de l’Estat, de la mateixa manera que la monarquia havia d’acceptar la Generalitat.
L’informe de Casinello no provocà cap reacció immediata i la qüestió quedà aparcada. Tot sembla indicar que Suárez preferí reservar la carta Tarradellas per fer front a situacions polítiques més delicades que poguessin plantejar-se en el futur. Primer volia veure com anirien les coses a Catalunya.
Així, doncs, l’operació quedà interrompuda al llarg dels sis primers mesos del 1977. Segons diversos observadors, l’operació es va aturar perquè havien transcendit els primers contactes, i alguns sectors de l’Exèrcit reaccionaren amb estupefacció. Però la victòria de l’esquerra catalana en les eleccions del 15 de juny obligà Suárez a reprendre el procés. Les coses es precipitaren, tot i que l’entusiasme dels partits polítics catalans pel retorn del president Tarradellas no era unànime ni de bon tros.
Inicialment, l’actitud dels socialistes catalans fou dubitativa, però finalment fou el partit que amb més claredat apostà pel retorn del president exiliat. Joan Reventós ha reconegut que Tarradellas, amb moltes reserves, li havia comentat la possibilitat d’una negociació directa amb el cap del Govern. També Jordi Pujol ha reconegut que no creia que la Generalitat i l’autonomia es recuperarien d’una altra manera i que no preveia que el retorn de Tarradellas fos considerat seriosament pel govern de Madrid. Tot fa pensar, però, que el rei estava al corrent dels contactes Suárez-Tarradellas.
En reprendre’s l’operació, el govern Suárez va imposar, però, unes condicions substancialment diferents de les originàries: volgué que la UCD en capitalitzés l’operació. Alguns observadors han considerat que la instrumentalització que en feu la UCD transformà el que inicialment era una operació de govern entre dues institucions —la monarquia espanyola i la Generalitat—, en una maniobra de partit.
El dilluns 27 de juny de 1977 fou el dia acordat perquè el cap del Govern espanyol, Adolfo Suárez, rebés a Madrid el president Tarradellas.
Tres persones, Josep Tarradellas, Manuel Ortínez i Carles Sentís, van volar des de París a Madrid. En aterrar a l’aeroport de Barajas, Josep Tarradellas va rebre un passaport en regla, trenta-vuit anys després de viatjar com a refugiat polític.
Poques hores després, Adolfo Suárez i Josep Tarradellas s’entrevistaren a soles. Fou una conversa bastant llarga que no va anar bé, però Tarradellas feu l’afirmació contrària. El principal inconvenient era que Tarradellas exigia ser reconegut d’entrada com a president de la Generalitat. Aquesta era la dificultat bàsica. Finalment no li fou donat el tractament de president, però sí el de Molt Honorable Josep Tarradellas.
El mateix vespre, els caps de fila dels partits polítics catalans van acudir a visitar el president. Foren moments d’especial intensitat emotiva.
De tota manera, resultà decisiva una segona audiència que va tenir amb el rei. A l’hora de dinar, al telediario de la primera cadena de TVE, Tarradellas va percebre els “detalls” simbòlics que el feren creure que les coses anaven per bon camí. El presentador va dir: “El rei Joan Carles ha rebut aquest matí en audiència el president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas”.
El diumenge 3 de juliol de 1977, Tarradellas retornà a París en un vol regular d’Iberia. D’aquesta manera materialitzava un principi que ell considerava irrenunciable: no retornar a Catalunya mentre no es garantís el restabliment de la Generalitat.
Tarradellas convingué amb Suárez que les negociacions sobre el decret de restabliment de la Generalitat continuessin a París o a Saint-Martin-le-Beau. Per part del govern es nomenà com a negociador Salvador Sánchez Terán, exgovernador civil de Barcelona.
“El Periódico"-Índex
Les negociacions se succeïren el mes de juliol, el d’agost i els primers dies de setembre. Per part catalana hi tingueren un paper destacat Manuel Ortínez, Josep Maria Bricall i Josep Lluís Sureda. Les discussions entre els tarradellistes i el govern de Suárez a través de Sánchez Terán foren difícils. Evidentment no existia cap marc legal constitucional i les coses avançaven de manera força dificultosa. L’acord, assolit finalment, i el retorn de Josep Tarradellas, esdevingueren un factor clau en la credibilitat del procés polític de la transició.
El president Tarradellas arribà a Barcelona el dia 23 d’octubre de 1977. Des del balcó del Palau de la Generalitat va pronunciar la cèlebre frase: “Ja sóc aquí”. L’efecte de les seves paraules va ser memorable.
Des del punt de vista més circumstancial, l’arribada va ser una jugada política d’una notable habilitat. Però, per damunt de tot, fou un fet profund i d’un alt valor simbòlic. L’Estat reconegué que l’autogovern català era un element ineludible del nou Estat espanyol democràtic que s’estava construint. També és cert, però, que va posar en relleu els límits de les opcions avançades per part de la classe política catalana. Les dificultats dels partits polítics catalans per a apropiar-se de la figura del president exiliat i dels significats de la seva tornada són sorprenents En qualsevol cas, la Generalitat restaurada anuncià el seu primer govern el dia 9 de desembre de 1977.