La configuració del nou sistema polític

El sistema català de partits

Afiliació als partits polítics amb representació parlamentària a Catalunya. 1980-1981.

Una de les principals incògnites que es plantejaven abans de les primeres eleccions lliures era l’espectre de partits que haurien de tenir vigència a Catalunya en la nova etapa política. De fet, els observadors, tant de dretes com d’esquerres, havien pronosticat un marc similar a l’italià: un nombre important de forces polítiques, cap de les quals seria clarament majoritària, i dues famílies polítiques en posició preeminent: els eurocomunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i una força política de centre, o de centredreta, catalanista i lligada al món cristià.

Per tant, els resultats del 15 de juny de 1977 van representar una considerable sorpresa. Mentre que la coalició socialista, integrada pel Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C) i per la Federació Socialista Catalana del PSOE, assolí el primer lloc, el Pacte Democràtic per Catalunya (PDC), encapçalat per Jordi Pujol, només pogué igualar els resultats de la Unión del Centro Democrático (UCD). El PSUC apareixia en una situació poderosa —especialment en comparar-ne els resultats amb els del Partido Comunista de España (PCE), en el conjunt del país—, però a distància dels socialistes.

Per a les forces menors amb representació parlamentària, els trets més destacats eren els modestos resultats d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que, en no ser legalitzada encara en el moment de les eleccions, va haver de comparèixer sota la denominació Esquerra Catalana, en coalició amb el Partido del Trabajo de España (PTE); el relatiu fracàs de la democràcia cristiana, tot i que Catalunya va ser l’únic lloc d’Espanya (juntament amb el País Basc) on aquesta família política obtingué representació; i el poc èxit de la candidatura d’Alianza Popular (AP), que es va haver de conformar amb l’elecció d’un sol diputat, l’exministre López Rodó.

En comparació amb el precedent republicà, el nou sistema de partits era realment nou: els partits que es pretenien hereus de l’anterior experiència democràtica (ERC i Lliga) foren pràcticament bandejats. En segon lloc, en les primeres posicions se situaren partits que, tot i ser jurídicament independents, estaven vinculats a d’altres d’àmbit espanyol. I, finalment, es produïa una interessant inversió respecte als anys trenta: mentre que en aquella etapa Catalunya tenia menys partits que la resta d’Espanya (i, per tant, era possible que un partit tingués la majoria necessària per a governar la Generalitat), el 1977 el sistema català de partits aparegué més fragmentat que l’espanyol i obligà a crear mecanismes de coalició o de cooperació entre partits.

Les eleccions al Congrés dels Diputats del 1977

Per tant, si els resultats electorals no coincidien amb les previsions formulades, el coneixement de les preferències electorals dels ciutadans obligava els partits polítics a una major definició que, a més, havia de resoldre dues qüestions diferents: d’una banda, la modificació de les forces polítiques presents, mitjançant un procés de fusions, separacions o, fins i tot, desaparicions; de l’altra, la definició de les regles de joc del sistema de partits: tenint en compte el panorama de formacions polítiques, calia definir quines aliances es podien produir i entre quins partits.

Pel que fa als partits existents, el període 1977-79 va ser una etapa de canvis importants, que van afectar sobretot el centre de l’espectre polític. El fracàs del Pacte Democràtic per Catalunya eliminà la possibilitat de trobar una força capaç d’assumir el paper de pal de paller des del centreesquerra. L’esquerra moderada estava monopolitzada pel socialisme, especialment a partir de la fusió dels tres grups socialistes catalans en un nou partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), el 1978.

La necessitat d’acumular forces es feu, per tant, més evident per als partits de centre: en aquesta línia es va produir el 1978 la fusió entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Esquerra Democràtica de Catalunya, grup encapçalat per Trias i Fargas i que el 1977 havia format part del Pacte Democràtic. Per la seva banda, el minúscul Front Nacional de Catalunya es va coalitzar amb ERC el 1979.

A la vegada, el fracàs democratacristià deixava la UDC en una situació difícil. Una part del vell partit, encapçalada pel seu dirigent Anton Cañellas, va optar per l’aproximació a la UCD, sota la denominació d’Unió Democràtica-Centre Ampli (UD-CA); de fet, la UCD no s’havia constituït a Catalunya el 1977 més que com a candidatura d’independents, de tal manera que la seva consistència era molt feble. Les converses entre tots dos grups van donar lloc a la creació de Centristes de Catalunya (CC-UCD), com a secció catalana de la UCD, rètol amb el qual es va presentar en les successives eleccions, fins a la desaparició del partit governamental el 1983.

L’altre sector d’UDC va optar per l’aproximació al grup pujolista. De fet, el Pacte Democràtic ja s’havia trencat quan el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament va decidir incorporar-se a la fusió dels grups socialistes catalans. Això va facilitar els contactes entre CDC i UDC, que donaren lloc, el 1978, a una federació estable entre tots dos partits, Convergència i Unió (CiU), que s’ha mantingut des d’aquell moment.

D’altra banda, la provisionalitat de la Generalitat restaurada sota la presidència de Josep Tarradellas feia que l’àmbit de poder pel qual podien competir els partits catalans fos molt reduït, en termes efectius, però a la vegada molt ric en el pla simbòlic. En particular, la Generalitat restaurada era un àmbit molt rellevant a l’hora de definir un cert tipus de relació entre les diverses forces polítiques.

Així, el marc general de les relacions entre els partits polítics de Catalunya va evolucionar al llarg del procés de la institucionalització de l’autonomia, encara que, naturalment, no era l’única causa de les transformacions observables.

En el període provisional, i sota la direcció de la forta personalitat del president Tarradellas, no funcionaven mecanismes de decisió majoritaris, sinó consensuals. La constitució d’un consell executiu en què participaven tots els partits amb representació parlamentària (llevat d’AP), i en el qual prenien part també, coma ministres sense cartera, els primers dirigents dels principals partits, evità l’aparició de tendències polaritzadores, perquè es difuminaven els límits entre majoria i oposició i hom contribuïa a la legitimació catalana i democràtica de totes les forces polítiques.

Aquest marc consensual, però, començà a esquerdar-se l’any 1978 i de manera molt visible el 1979. Cal esmentar aquí la campanya electoral de les eleccions generals del primer de març —lliurades pel PSOE en termes d’“alternativa de poder”—; el trencament, en la mateixa elecció, de la coalició senatorial entre comunistes i socialistes (que havia resultat guanyadora el 1977); la constitució, després de les primeres eleccions municipals de l’abril del 1979, de governs “de progrés” entre PSUC, PSC i CiU, encaminats a marginar la UCD de les àrees de poder locals, i, finalment, el trencament del consens en una qüestió enormement important tant des del punt de vista polític com simbòlic: el sistema electoral.

Així, la realització de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya tingué lloc quan les estratègies dels diversos partits s’havien modificat. Només el PSUC insistia en la formació d’un “govern de progrés”, avançant com a candidat a la presidència el senador independent Josep Benet. La hipòtesi d’un govern d’unitat era exclosa per les altres forces, però en termes diferents. Així, CiU i UCD especificaven que no volien reproduir una coalició amb el PSUC; ERC afirmava explícitament la seva voluntat de situar-se en un punt mig, capaç de mirar tant cap a l’esquerra com cap a la dreta; i el PSC intentava no comprometre’s abans de conèixer els resultats electorals, però subratllava la seva vocació “autònoma”, és a dir, la seva voluntat de ser l’actor central del futur procés polític. Aquestes estratègies es veieren modificades pels resultats de la primera elecció del Parlament de Catalunya, al març del 1980.

L’elaboració de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia: la definició de l’estructura de l’Estat

Una de les qüestions clau que la nova democràcia havia de resoldre era la relació entre les diverses nacionalitats i Espanya. Encara que aquest no era l’únic problema que calia abordar, era clar que aquesta qüestió podia crear una gran divisió; en particular, podia ser decisiva als ulls dels sectors més vinculats a l’antic règim i a una lectura centralista de les realitats espanyoles.

Des del primer moment de la transició els diversos territoris espanyols havien viscut una eclosió de moviments de signe nacionalista o regionalista. Aquests moviments eren de contingut molt divers, i responien a la varietat de situacions de les diverses zones. Així, a Catalunya el fet nacional havia vertebrat la unitat de l’oposició antifranquista i era assumit en primera fila per l’esquerra socialista i comunista; l’arrelament popular de l’Assemblea de Catalunya feia que la reivindicació catalanista fos compartida per totes les forces de l’espectre polític.

En canvi, el manteniment de l’acció terrorista d’ETA al País Basc contenia uns elements inicials de divisió social entre dues comunitats que després es desenvoluparen. En el cas del País Valencià, la complexitat de la seva realitat cultural i lingüística permetia l’expressió de punts de vista més extrems en totes les direccions: al final del 1977 es confrontaven ja els sectors denominats “blaveros” (perquè exigien la inclusió d’una franja blava, diferenciadora, en la bandera de les quatre barres) amb els qui creien que la idea dels Països Catalans podia ser una realitat política immediata. El moviment autonomista hi apareixia, doncs, fortament dividit des d’un primer moment. De fet, es va viure una fortíssima tensió, que no es va apaivagar fins a la primavera del 1981, en uns termes que es podien entendre com una col·lecció de renúncies (opció per la via autonòmica més lenta, denominació de “Regne de València”, modificacions en la simbologia, etc.).

Finalment, les illes Balears encara representaven una realitat diferent: al caràcter minoritari de la reivindicació de l’autogovern, s’hi afegien la divisió insular i una percepció, vaga en un primer moment, però molt clara els anys vuitanta, de l’autogovern com a mecanisme que podia servir per a protegir l’acció d’alguns interessos privats illencs davant de possibles intents reformadors des del centre d’Espanya.

Per tant, la constitució havia de trobar una solució que permetés satisfer tant les exigències de les nacionalitats més avançades com les d’aquelles que tenien sentiments autonòmics més febles; i, a més, sense desvetllar rivalitats ni greuges comparatius.

Finalment s’adoptà un mecanisme força original, sense precedents històrics i sense equivalents en altres països. No és una estructura federal però tampoc no encaixa en l’esquema dels estats regionals; fins al punt que un reputat especialista qualificà el cas espanyol d’Estat “federoregional”.

El sistema aprovat consta dels següents elements:

En primer lloc, un enèrgic reconeixement constitucional de la unitat indissoluble d’Espanya (en una expressió molt emfàtica, destinada als sectors més tradicionalment centralistes), juntament amb el reconeixement del dret a autogovernar-se que tenen les diverses “nacionalitats i regions”. Aquesta distinció no es desenvolupa enlloc, ni es fa la llista de quins territoris poden considerar-se “nacionalitats” i quins “regions”; però la distinció serveix per a legitimar l’existència de situacions diferenciades, com es veurà més endavant.

En segon lloc, la constitució estableix quines són les funcions que l’Estat central manté, necessàriament, en les seves mans, i quines són les que tota comunitat autònoma (denominació constitucional de l’organització pròpia de cada comunitat) ha de tenir. Amb això es fixa, simultàniament, quin és el sostre de les competències de cada comunitat i quin és el nivell mínim obligatori.

En tercer lloc, la creació d’una comunitat autònoma es fa mitjançant una llei especial, denominada Estatut d’Autonomia, seguint la tradició republicana. Aquest estatut fixa les institucions pròpies de la comunitat en qüestió i estableix quines en són les competències. Inicialment, s’estableix que aquestes estaran integrades pel nivell mínim obligatori abans esmentat, i que es podran ampliar després d’un termini mínim de cinc anys, mitjançant la reforma de l’estatut.

Tanmateix, aquest període “de rodatge” pot ser estalviat en determinades circumstàncies, que, com és evident, estan destinades a atribuir des del primer moment uns poders majors, pensant en certes zones del territori espanyol. Aquestes circumstàncies són:

—Haver aprovat en el passat, per referèndum, algun estatut d’autonomia. Aquesta previsió era només aplicable a Catalunya, el País Basc i Galícia, que ho havien fet en el període republicà.

—Començar l’elaboració de l’estatut mitjançant un referèndum —denominat “referèndum d’iniciativa”—, amb el vot favorable de la majoria absoluta del cens electoral. Aquesta fou la via emprada a Andalusia, amb el plebiscit del febrer del 1980.

—L’aprovació, per part de les Corts Generals, d’una llei especial de transferència de competències addicionals a una determinada comunitat autònoma —sense esperar el transcurs d’aquell termini de cinc anys—. Aquest fou el mecanisme emprat per a les illes Canàries, el País Valencià i, d’una manera una mica diferent, Navarra.

Com és evident, mentre que el primer cas aspirava a fer justícia a les denominades “nacionalitats històriques”, els altres dos estaven destinats a aquelles àrees de major pressió reivindicativa, o de circumstàncies força peculiars. Per tant, de manera discreta, i sense una formalització taxativa, s’establien dues menes de comunitats autònomes: les unes, de tipus general, situades inicialment en un nivell relativament més baix i les altres, les set esmentades, situades des de l’inici en un nivell proper al sostre màxim o, fins i tot, situades en el sostre màxim, com és el cas de Catalunya i del País Basc.

Paradoxalment, l’últim element del model no es va fer clar fins a l’aprovació de la Llei del procés autonòmic del 1981. Mentre que a la Segona República la situació d’autonomia només es preveia excepcionalment per a aquelles regions que així ho desitgessin, la nova realitat autonòmica passava a ser general: tot el territori espanyol havia d’estar estructurat en comunitats autònomes. En algunes zones d’Espanya, on no hi havia tradició regionalista ni partits específicament autonomistes, tot això podia causar estranyesa.

La fórmula, denominada de vegades “cafè per a tothom”, ha arrelat i ha esdevingut un element acceptat per totes les forces de l’espectre polític. A diferència de l’experiència republicana, l’esquema autonòmic està fortament legitimat i no se sotmet a discussions de principi; les polèmiques i els desacords giren més aviat al voltant del seu funcionament, rendiment i mecanismes.

L’Estatut d’Autonomia: elaboració i continguts

Tot i que el primer govern de Suárez havia creat l’any 1976 una “comissió per a l’estudi d’un règim especial per a les quatre províncies catalanes”, que havia de preparar una norma reguladora d’una certa autonomia, els resultats electorals del juny del 1977 i la feblesa de la UCD a Catalunya feien inviable aquest projecte.

Això ja quedava clar des de la constitució de l’Assemblea de Parlamentaris catalans (25 de juny de 1977), que acordà reclamar la derogació de la llei que abolia l’Estatut del 1932, la restauració de la Generalitat, el retorn del president Tarradellas i la constitució d’un govern català provisional.

L’Espanya de les autonomies

Cal subratllar, doncs, algunes especificitats del cas català respecte d’altres zones d’Espanya on es van crear també organismes preautonòmics de tipus provisional. Mentre que a la resta de les preautonomies els òrgans de govern provisional eren essencialment formats per parlamentaris, i el president era elegit per aquests mateixos, en el cas de Catalunya el president havia estat designat directament pel Govern central, i el consell executiu era formalment nomenat pel president.

Hi havia, doncs, una relativa marginació dels diputats i senadors electes a Catalunya pel que feia a la configuració i l’activitat de la Generalitat provisional. Ara bé, el paper destacat representat per alguns diputats catalans tant en la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats com en la mateixa ponència encarregada de preparar el text constitucional —és el cas de Miquel Roca i Junyent, Eduard Martín i Toval o Jordi Solé i Tura—, permetia a la vegada una forta influència política catalana en l’elaboració de la constitució espanyola, i un coneixement molt directe de les dades que havien de condicionar la futura situació de l’Estat.

En aquest context, l’Assemblea de Parlamentaris (sense la convocatòria de qui havia de fer-la, el president Tarradellas) decidí al juny del 1978 iniciar, de manera no oficial, la preparació d’un avantprojecte d’estatut d’autonomia, que arribés al nivell de competències més alt possible dins del text constitucional, i que permetés una ràpida aprovació i la seva entrada en vigor com més aviat millor. Es nomenà una comissió de vint diputats com a potència redactora, i moltes de les seves sessions de treball tingueren lloc al parador de Sau, per la qual cosa ha estat freqüentment anomenat l’“Estatut de Sau”.

Els treballs de l’Assemblea de Parlamentaris foren presidits per un fort consens, que només es trencà en un punt de la discussió: la normativa electoral, que enfrontà PSC i PSUC a CiU i CC-UCD. L’avantprojecte fou aprovat el 16 de desembre de 1978 i podia ser presentat formalment al Congrés dels Diputats tan bon punt entrés en vigor la nova Constitució espanyola.

El problema que es plantejava, però, era que si es dissolien les Corts després de promulgada la Constitució —com efectivament va succeir—, tot el procés havia de recomençar, ja que amb nous diputats i senadors electes caldria constituir una nova assemblea de parlamentaris. El president Tarradellas, que havia mostrat moltes reticències tant respecte del procés seguit com del mateix contingut de l’Estatut, era qui havia de convocar la sessió de l’Assemblea per a aprovar formalment el text de l’avantprojecte. Després d’aspres discussions, Tarradellas va convocar l’Assemblea el mateix dia de la promulgació de la Constitució; l’Assemblea, que ja havia consensuat el text, va aprovar-lo ràpidament, i poc abans de mitjanit tenia entrada en el registre del Congrés dels Diputats.

L’experiència de l’aprovació de l’Estatut del 1932 havia alliçonat les forces polítiques catalanes sobre la importància del procediment d’aprovació i també del calendari. En particular, es volien evitar dues coses: fer un referèndum sobre el text del projecte —i no sobre el text final de l’Estatut— i haver de discutir en el plenari del Congrés el detall del text articulat. Les previsions fetes per la Constitució es devien, en bona part, a la posició dels partits catalans, a la vista de l’experiéncia republicana.

En concret, es preveia que no hi hauria esmenes formals a l’avantprojecte, sinó que els diversos grups parlamentaris podien formular “motius de desacord”, i que aquests desacords serien negociats en una reunió conjunta de la Comissió Constitucional del Congrés i d’una delegació de l’Assemblea de Parlamentaris.

Després de maratonianes negociacions, el 13 d’agost la Comissió Constitucional i la delegació dels parlamentaris catalans acordaren el text final, amb el vot en contra de Blas Piñar i les abstencions de Rojas Marcos i d’Heribert Barrera.

Papereta del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, 25-10-1979.

Col·l. part. / G.S.

El referèndum d’aprovació tingué lloc el dia 25 d’octubre. S’observa que es produïa al final del procés, quan ja no cabien modificacions en el text de l’Estatut: així s’evitava que es reproduís la situació del 1932, en què el text aprovat en referèndum pel poble català fou profundament modificat en la discussió parlamentària posterior. El referèndum tingué un resultat positiu, tot i que el nivell d’abstenció, relativament alt, preocupà molt en aquells moments.

Pel que fa al contingut del text de l’Estatut, cal dir que complia bé el propòsit dels seus redactors, que, d’una banda, volien deixar la regulació del màxim de temes possibles al futur Parlament de Catalunya (estructura institucional, llei electoral, polítiques específiques) i, de l’altra, atribuir a la Generalitat el màxim de competències admissible en el marc constitucional: només es renunciava a aquelles matèries que la Constitució atribuïa a l’Estat de manera exclusiva.

La comparació amb l’Estatut del 1932 mostra una clara ampliació dels poders de la Generalitat en la majoria d’aspectes. Així, en una matèria tan simbòlica com és l’educació, la Generalitat té competències “plenes”, és a dir, l’administració central pot elaborar lleis marc, normes generals que han de servir de pauta a les diverses comunitats autònomes, però la regulació i la gestió del sistema educatiu estan exclusivament a les mans de la Generalitat, sense que l’Estat pugui mantenir a Catalunya un circuit educatiu propi. El mateix pot dir-se en l’àmbit de les polítiques socials, de les obres públiques, de la política cultural, de la normalització lingüística, etc.

En alguns àmbits, en canvi, l’establiment de mecanismes de cooperació entre l’administració central i l’autonòmica fa que la Generalitat no tingui l’última paraula. Així, tot i que la Generalitat pot tenir cossos de seguretat propis, l’Estat manté el control sobre les unitats dels cossos estatals destinades a Catalunya. Tot i que es preveuen mecanismes de cooperació entre ambdues administracions, queda clar que la Generalitat no té l’autoritat total sobre les forces de l’ordre públic existents a Catalunya.

En el terreny del finançament, la Generalitat ha fet un ús molt reduït de la possibilitat de crear impostos propis; de fet, el capítol essencial d’ingressos encara és la transferència de recursos per part de l’administració central, que és qui porta a terme la gran part de la recaptació fiscal (de fet, ordre públic i finançament eren els motius al·legats, des de Catalunya, per a discrepar del contingut del vigent Estatut).

L’elecció del Parlament de Catalunya al març del 1980

Portada del fullet de les eleccions al Parlament de Catalunya, 1980.

Col·l. part. / G.S.

Quedaren convocades per al dia 20 de març de 1980 les primeres eleccions del Parlament de Catalunya de la Generalitat restaurada. Tot i la presència de vint-i-dues candidatures, hom pot limitar l’atenció a les principals. D’entre elles, apareixien com a més destacades les del PSC —amb Joan Reventós com a primer candidat—, CiU, encapçalada per Jordi Pujol, Centristes de Catalunya, conduïts per Anton Cañellas, i ERC, dirigida per Heribert Barrera.

Cal fer una referència específica a altres llistes. En primer lloc, la candidatura del PSUC no l’encapçalava el màxim dirigent del partit, Antoni Gutiérrez Díaz, sinó Josep Benet, personalitat independent i fins a aquell moment senador. A la dreta de l’espectre polític, Alianza Popular-Coalición Democrática no va concórrer a les eleccions; el seu lloc fou ocupat per la candidatura denominada Solidaritat Catalana, encapçalada per un empresari, Juan Echevarría.

Finalment, es presentava per primera vegada en unes eleccions a Catalunya el Partido Socialista de Andalucía. La candidatura que dirigia José Acosta va ser objecte de polèmica des del primer moment: si ja havia cridat l’atenció que, tot i declarant-se d’esquerres, haguessin donat el seu suport a la investidura d’Adolfo Suárez l’any 1979, el fet de concórrer a les eleccions catalanes apel·lant al vot dels ciutadans d’origen andalús desvetllava fantasmes lerrouxistes i posava en primer pla la preocupació per la qüestió de la immigració en el procés de reconstrucció de Catalunya.

El caràcter “inaugural” de l’elecció i la importància que li donaven les diverses forces polítiques van donar lloc a un remarcable esforç de mobilització i de campanya, dut a terme tant pels partits com per la Generalitat provisional, que cridà els ciutadans a la participació. De fet, el record de l’elevada abstenció en el referèndum d’aprovació de l’Estatut havia causat preocupació en medis polítics, ja que podia representar una feble legitimació de les noves institucions, especialment cap a la població catalana d’origen immigrant.

En l’estricta campanya electoral també es van introduir innovacions, entre les quals cal esmentar la intervenció directa del Fomento del Trabajo Nacional alertant del “perill col·lectivista”, i el debat radiofònic en directe, realitzat el darrer dia de la campanya, amb la participació de Reventós, Pujol, Benet i Cañellas, que fou el primer debat preelectoral en els mitjans de comunicació de masses que es registrà a Catalunya.

El mateix to mobilitzador va conduir a la incorporació de destacades personalitats independents en les diverses candidatures. Ja s’ha esmentat el cas del senador Benet, però aquest no fou l’únic: hi concorregueren personalitats del món de la ciència (com Josep Laporte, Joan Oró o Antoni Puigvert) i de les arts (com Francesc Vicens, Pere Portabella, Lluís Llach, Miquel Porter-Moix, Jordi Carbonell o Joan Oliver —Pere Quart—).

Els pronòstics preelectorals donaven la victòria als partits d’esquerra, i en particular als dos més grans, el PSC i el PSUC, que havien estat els guanyadors de les anteriors eleccions (i, en particular, de les municipals de l’abril del 1979); a més, la retirada forçada del president Tarradellas (vist en aquells dies com un mur de contenció enfront de l’esquerra) i les febleses de les candidatures de la dreta semblaven reforçar encara més aquelles previsions. Però finalment no es van veure confirmades. El 20 de març emergia com a primera força política Convergència i Unió, que, gairebé amb el 28% dels vots, desplaçava el PSC, que s’havia de conformar amb poc més del 22%. El PSUC mostrava resultats estables (a la vora del 18%), mentre que altres partits experimentaven importants moviments: ERC rebia el 9% dels vots (xifra modesta, però que duplicava els anteriors resultats), mentre que els centristes davallaven espectacularment i quedaven una mica per sobre del 10% dels vots. El quadre es tancava, finalment, amb l’entrada del PSA al Parlament, tot i que amb resultats molt modestos (2,5%) i amb el fracàs de la candidatura de Solidaritat Catalana, que no obtingué cap escó.

El canvi en les orientacions electorals dels catalans va ser objecte de molts comentaris i s’ha explicat per diverses raons. En primer lloc, una abstenció important —a l’entorn del 38%—, especialment intensa entre els electors immigrants, potser menys interessats per les eleccions autonòmiques, que va erosionar fortament l’electorat socialista. En segon lloc, els inicis de la crisi d’UCD, que empenyien molts dels seus antics votants a fer un “vot útil” cap a la candidatura més ben situada per tal d’evitar una victòria socialista. I en tercer lloc un cert sector de ciutadans que, per raons catalanistes, donaven el seu vot a la candidatura nacionalista, encara que en altres eleccions optessin per partits diferents: aquest fenomen ha estat designat com a “vot dual”, terme que es refereix a l’existència d’una certa fracció d’electorat català, catalanista i d’orientació moderadament esquerrana, capaç de donar el seu vot a diferents partits segons les eleccions de què es tracti.

Victòria, doncs, de la coalició nacionalista encapçalada per Jordi Pujol; però era una victòria escassa, i a molta distància de la majoria absoluta necessària per a l’elecció de president i la formació de govern. Per tant, s’havia d’arribar a un acord entre forces polítiques que permetés una coalició majoritària. Exclòs el PSA, tant per les seves posicions polítiques com pel seu reduït pes parlamentari (2 escons), les possibilitats eren limitades. Una coalició estrictament d’esquerres, PSC-PSUC, sumava només 58 diputats, lluny, per tant, dels 68 necessaris, com a mínim, per a la majoria absoluta. Una coalició equivalent, de centredreta, entre CiU i UCD també quedava curta: 61 escons. Davant d’aquesta situació, Pujol va convidar el PSC a un acord de “gran coalició”, entre els dos partits més grans. Tant l’aritmètica parlamentària com, sobretot, la necessitat d’una política de gran consens en el moment de començar l’aplicació de l’Estatut, semblaven fer aconsellable l’acord de govern dels dos partits més grans.

La negativa del Partit Socialista va tenir, sens dubte, una importància històrica. Greument afectat per la derrota electoral i en condicions internes precàries (ja que la unificació entre els diversos grups socialistes catalans era encara molt recent), el PSC no va poder o no va voler assumir el risc de desdibuixar la seva identitat en una coalició de la qual els socialistes serien el soci menor. Com feia el PSOE a escala espanyola, el PSC va preferir el paper de primera força d’oposició, afirmant-se, amb vista al futur, com una alternativa de poder.

El rebuig socialista posà la decisió en mans d’ERC. Els seus resultats i la seva posició política donaven al vell partit una situació objectiva de “frontissa”: el seu pes parlamentari li permetia decidir, decantant-se cap a la dreta o cap a l’esquerra, qui havia d’encapçalar el Govern de Catalunya. I es decantà cap a la dreta: ERC donava suport a Pujol, en canvi de la presidència del Parlament (que va recaure en Heribert Barrera) i d’algunes posicions en l’administració de la Generalitat. Per la seva banda, els Centristes de Catalunya no tenien més sortida que afegir-se a aquesta coalició: era el mal menor, i a més es corresponia amb el suport ocasional que el grup parlamentan de CiU donava als governs d’UCD a Madrid.

Així es formava un govern minoritari de CiU, encapçalat per Jordi Pujol com a president de la Generalitat, i amb el suport extern de Centristes de Catalunya-UCD i d’ERC. El poc compromís d’aquestes dues forces amb l’acció de govern del Consell Executiu va marcar tota la legislatura amb una certa inestabilitat, amb la formació de majories parlamentàries canviants, i que reunien partits diversos segons els temes en qüestió. Però la rellevància institucional que prenien el president de la Generalitat i el partit del Govern, juntament amb la profunda crisi que després van experimentar el PSUC i la UCD, van permetre CiU millorar substancialment les seves posicions en les successives eleccions.

L’Autonomia de València i de les Illes Balears

Tot i que, des d’un punt de vista estrictament cronològic, l’elaboració i l’aprovació dels estatuts d’autonomia del País Valencià i de les Balears desborden el marc d’aquest volum, la referència és obligada per a tenir una visió completa del procés als Països Catalans.

Ja s’ha parlat de la divisió introduïda, al País Valencià, pels sectors denominats despectivament “blaveros”. Les acusacions contra un real o imaginari “imperialisme català”, que connectaven amb certs elements tradicionals de la cultura valenciana —sobretot a la ciutat de València i a la zona metropolitana—, es van expressar amb molta virulència al voltant de la qüestió lingüística. Els “blaveros” reivindicaven l’existència d’una llengua valenciana, diferent del català, i suposadament anterior fins i tot a l’ocupació musulmana. La feblesa científica d’aquests plantejaments els hauria desqualificat si no hagués estat per una acció deliberada per part dels dirigents de la UCD del País Valencià, que veien en aquest àmbit la possibilitat d’erosionar el predomini electoral de l’esquerra socialista i comunista.

Portada de “Canigó” centrada en l’autonomia valenciana, Barcelona, 15-10-1997.

Col·l. part. / G.S.

L’escalada de violència verbal del debat es veia, a més, complicada per la superposició de diversos debats simultanis i per la realitat social i lingüística del País Valencià, on el castellà és la llengua pròpia d’àmplies zones. Així, el que inicialment havia estat un fort impuls autonomista, amb grans manifestacions de masses durant l’any 1977 reivindicant un estatut, esdevingué una qüestió potencialment explosiva i sotmesa a una lògica molt partidista. La voluntat d’apaivagar el conflicte va dur els sectors més autonomistes a acceptar alguns dels plantejaments més restrictius, com la denominació de la llengua (valencià), la incorporació de la franja blava a la bandera o la referència al Regne de València. L’Estatut, acordat entre les forces polítiques valencianes, fou tramès a les Corts Generals per la tardor del 1981 i aprovat, sense modificacions, al juliol de l’any següent.

Les primeres eleccions autonòmiques tingueren lloc al maig del 1983, en un clima polític general molt favorable al Partit Socialista, que va resultar guanyador amb la majoria absoluta dels escons i permeté l’elecció de Joan Lerma com a primer president de la Generalitat Valenciana.

Pel que fa a les illes Balears, la reivindicació autonòmica era viva, tot i que minoritària, i desigualment distribuïda entre les diverses illes. En part, això venia de la malfiança de les illes menors davant del “centralisme mallorquí”; i, en segon lloc, tot i que menys que en el cas valencià, d’una certa retòrica de defensa enfront del perill “catalanista”.

Tot i així, en plena campanya electoral del 1977, els partits illencs (amb la sonada excepció d’AP) van ratificar el pacte autonòmic, en el qual s’expressava la voluntat d’autogovern de les forces polítiques balears, concretada en la reivindicació d’un estatut d’autonomia propi. L’arrelament popular d’aquesta reivindicació es posà de manifest en una massiva manifestació el 29 d’octubre, a Palma de Mallorca, tot i que a les Illes els partits nacionalistes o regionalistes havien tingut un ressò electoral molt modest.

En efecte, les eleccions del juny del 1977 havien fet de la coalició UCD el partit majoritari, gairebé amb el 50% dels vots. El seguien de lluny el PSOE (22,5%) i AP (8,5%, especialment arrelada a Eivissa, de la mà d’Abel Matutes). La candidatura d’Unitat Socialista, formada per la secció local del Partit Socialista Popular (PSP) i pel Partit Socialista de les Illes (PSI) quedava per sota del 5%, a poca distància del Partit Comunista de les Illes Balears (4,3%); la candidatura d’Unitat Autonomista, encapçalada pel periodista Josep Melià, fracassà espectacularment.

Per tant, el sistema balear de partits es diferenciava poc del general espanyol, i aquesta tendència augmentà amb la incorporació del grup de Melià a la UCD, amb la fusió del PSP amb el PSOE i amb la divisió del PSI, una part del qual ingressà també al PSOE, mentre que la resta es dividí més tard en dos partits amb idèntiques sigles, PSM (Partit Socialista de Mallorca i Partit Socialista de Menorca).

La qüestió insular fou, des del primer moment, un element de profunda divisió entre les diverses forces polítiques, encara que no l’únic: hi havia també discrepàncies sobre la bandera, sobre el nom que havia de rebre la llengua pròpia i sobre l’abast de l’autonomia; però la qüestió que va dividir més intensament i durant més temps els partits illencs va ser el problema de la representació i el pes de les diverses illes.

Aquesta qüestió es basava en dos problemes diferents: d’una banda, la creació de consells insulars com a òrgans de govern de cada illa, limitant les possibilitats de centralisme del govern balear; de l’altra, la composició del Parlament balear. Mentre que l’esquerra reclamava una composició del Parlament proporcional a la població (amb alguna correcció, per a fer possible la representació d’Eivissa i de Formentera), UCD i AP (com també, més endavant, el PSM) reclamaven una presència paritària de les diverses unitats, distingint, dins de Mallorca, entre Palma i la resta de l’illa.

Aquesta reinvindicació, desproporcionada des del punt de vista demogràfic, feia retrocedir el debat polític, ja que era la mateixa qüestió que havia fet fracassar els projectes autonòmics dels anys trenta. De fet, era fàcil considerar-la com una qüestió purament tàctica; en realitat, en la redacció de l’avantprojecte d’estatut, UCD va renunciar a la proposta de paritat, en canvi de l’acceptació, per part de l’esquerra, de la via autonòmica “lenta” (la de l’article 143 de la Constitució).

L’altra qüestió, la de la contenció del “centralisme mallorquí”, ja es va expressar en l’etapa preautonòmica, i es materialitzà en la constitució de consells insulars provisionals, que són alhora organismes autonòmics i locals; de fet, ja en l’etapa preestatutària, aquests consells foren elegits per sufragi universal (eleccions locals del 1979). Les seves atribucions són molt importants, ja que, en la pràctica, les competències exclusives del consell interinsular són gestionades pels consells insulars: s’ha parlat d’una “autonomia dins de l’autonomia”.

L’eliminació de la paritat en la representació de les Illes va provocar dificultats en la reunió de l’assemblea de parlamentaris que va ratificar el projecte d’estatut (desembre del 1981). Matutes i els independents d’Eivissa i Formentera l’abandonaren per aquesta raó. El projecte fou aprovat i tramès a les Corts, però el context polític canvià de sobte: la derrota d’UCD el 1982 i la victòria socialista modificaren a fons el panorama polític de les Illes. UCD va retrocedir a menys del 10% dels vots, i el PSOE passà al primer lloc (38,5%), però seguit de prop pel PP (35,5%).

En aquestes condicions, el debat es va reprendre a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, que, per tal d’arribar a un consens que permetés l’aprovació de l’Estatut, va acordar suprimir del text estatutari la composició del Parlament (la qual es remetia a una llei posterior del Parlament balear, que fou finalment aprovada al novembre del 1986).

L’Estatut d’Autonomia fou aprovat al febrer del 1983 dins l’últim “paquet” d’estatuts aprovats, juntament amb Madrid i Extremadura; les primeres eleccions autonòmiques se celebraren al cap de poques setmanes i s’invertiren els resultats. AP quedà en primer lloc (34,8% dels vots), avançant per molt poc el PSOE (34%). La novetat fou l’aparició d’Unió Mallorquina (UM), encapçalada per J. Albertí i creada a partir de les restes d’UCD. UM, que es presentà només a l’illa de Mallorca, obtingué gairebé el 15% del total dels vots balears. En posicions més modestes quedaven situats el PSM de Mallorca (4,2%), el CDS i el PCIB (tots dos una mica per sobre del 2%). En aquestes condicions, la coalició entre PP i UM reuní una còmoda majoria parlamentària, que li permeté formar un govern de coalició presidit per Gabriel Cañellas, d’AP.