CFV
El pas del franquisme a la democràcia i l’inici del sistema de les comunitats autònomes, encara que van ser conduïts a través de negociacions entre forces polítiques i mitjançant decisions de les institucions centrals, aspiraven a donar resposta a les expectatives de la ciutadania. Cal saber, però, quines eren aquestes exactament.
Naturalment, es pot considerar que el vot ciutadà, decantant-se per determinats partits polítics i deixant-ne d’altres fora de joc, constitueix, de manera indirecta, una aproximació a les preferències polítiques populars. De la mateixa manera, les mobilitzacions ciutadanes poden mesurar el grau de suport a determinades reivindicacions. Així, les històriques manifestacions de l’Onze de Setembre de 1977 a Barcelona i del 9 d’octubre del mateix any a València, totes dues reivindicant sengles estatuts d’autonomia i la creació o restauració de les respectives generalitats, van ser decisives per a l’inici del procés autonòmic, pel caràcter massiu, i alhora àmpliament unitari, de la participació popular.
Existeixen, però, estimacions més precises de l’estat de l’opinió pública en aquella etapa. En definitiva, el caràcter tardà de la restauració democràtica a Espanya va permetre que aquesta es produís després de la introducció de determinades tecnologies, com la televisió, la publicitat, etc. Això va afavorir que aquests elements tinguessin, des del principi, un paper important en el procés polític, a diferència del que succeeix en sistemes democràtics més antics.
Un d’aquests elements presents abans de la restauració democràtica era la realització d’enquestes d’opinió entre segments representatius de la població, que permeten conèixer amb gran precisió les opinions i les preferències dels ciutadans.
Les enquestes de l’època sobre l’opinió pública dels ciutadans dels Països Catalans en el període de la transició donen dades interessants. Els tres territoris no es diferencien pel que fa al grau d’interès dels ciutadans per la política: només el 10% dels enquestats, aproximadament, es manifestava “molt interessat” per la política. Encara que les diferències eren escasses, aquest tant per cent era més alt al País Valencià i al Principat, i més baix a les Balears.
En termes d’esquerra/dreta, el País Valencià i Catalunya eren dos dels territoris espanyols més orientats a l’esquerra (juntament amb Andalusia i el País Basc), per damunt de la mitjana espanyola, mentre que les Balears destacaven per una orientació marcadament dretana. Sense oscil·lacions extremes, però, en una escala d’1 a 10 punts, on el valor 1 és la posició més a l’esquerra i el 10 la més a la dreta, Catalunya i el País Valencià se situen, com a mitjana, a l’entorn de la posició 4,5, en canvi les Illes, amb una situació de 5,4, eren la regió espanyola més orientada a la dreta. Pot ser útil afegir, a més, que la mitjana del conjunt d’Espanya és la posició 4,7 (per tant, lleument a l’esquerra).
Resulta més complicat aproximar-se a les preferències ciutadanes en la qüestió de les identitats nacionals, l’autogovern, etc. De fet, les ambigüitats polítiques i constitucionals del període de la transició feren que les qüestions es plantegessin en termes molt poc actuals, bastant allunyats del llenguatge polític generat per l’inici del sistema autonòmic.
En enquestes realitzades els anys 1976 i 1977 es demanava als enquestats que manifestessin les seves preferències per una de quatre possibilitats, presumiblement ordenades de menor a major autogovern: centralisme, autonomia, federalisme i independència.
A Catalunya i les Balears, l’opció majoritària era l’autonomia, preferida pel 57% de les persones. El 12% es declarava partidari de solucions federals, el 3% postulava la independència, i la resta, el 20%, optava per un règim de govern centralitzat.
Al País Valencià, el panorama s’invertia: l’opció majoritària era aquí (53%) el centralisme, en canvi una tercera part dels enquestats optava per un sistema autonòmic (34%) i només el 6% dels enquestats es manifestava partidari del federalisme o bé de la independència.
També s’hi troben diferències significatives en altres aspectes. Les primeres estimacions de la difusió de l’ús del català en els tres territoris —no s’havien realitzat encara censos lingüístics fiables— mostraven un ús molt generalitzat en el cas de les Balears, superior al 90% de la població; un ús molt important a Catalunya, encara que lleugerament inferior, per la importància del fet migratori (prop del 80%); i una utilització més reduïda en el cas del País Valencià, al voltant del 70%, però amb variacions internes molt fortes: així com en algunes zones valencianes la xifra arribava a superar el 90%, en d’altres la proporció de catalanoparlants era gairebé nul·la.
La identitat religiosa dels enquestats pot ser el darrer punt significatiu. En aquest punt, la meitat dels valencians es consideraven “molt bons catòlics” o, si més no, catòlics practicants (exactament el 49%), mentre que tant a Catalunya com a les Illes es registrava una major secularització: només un terç dels enquestats (33%) s’inseria en aquells grups.
Sembla clar que les preferències polítiques manifestades pels enquestats dels tres territoris mostraven notables diferències, molt coherents amb l’expressió electoral que adoptaren més endavant. Així, simplificant molt, el que palesaven els estudis d’opinió pública era l’existència d’un ambient predominantment conservador, poc autonomista, però molt integrat lingüísticament, a les Illes; una major orientació cap a l’esquerra a Catalunya i amb forta presència de punts de vista autonomistes i federalistes; i, finalment, una situació polaritzada en el cas del País Valencià, molt orientat a l’esquerra, menys sensible a plantejaments autonòmics i amb marcades divisions internes en el terreny lingüístic, religiós, etc.