El col·legi d’Advocats de Barcelona se suma al condol i protesta per l’assassinat dels advocats laboralistes a Madrid, C.Pérez de Rozas, 27-1-1977.
AF/AHC
Portada de “Butifarra!”, març del 1976.
SB-UAB / G.S.
La reconstrucció d’una societat democràtica després de la dictadura requeria la constitució de fortes estructures d’organització i representació dels interessos socials. La integració forçosa dels diversos col·lectius en les estructures del sindicalisme vertical, òbviament, no podia atendre les necessitats d’una societat democràtica.
No es partia, però, de zero. Durant el període de la dictadura s’havien anat formant, clandestinament, nuclis que pretenien esdevenir els embrions de les futures organitzacions socials.
En l’àmbit sindical, el més important d’aquests nuclis era, amb molta diferència, el constituït per les Comissions Obreres (CCOO). Tanmateix, les CCOO no eren, pròpiament, un sindicat, sinó un moviment sociopolític, sorgit a partir d’assemblees de treballadors i en part fonamentat per la presència de representants electes en les estructures del sindicat vertical. La seva progressiva extensió va permetre una estratègia d’“ocupació” del sindicat vertical franquista, de manera especial el 1975, amb la presentació massiva de candidatures de caràcter democràtic en les eleccions sindicals, que van obtenir resultats molt importants i que arribaren a copar completament l’organització en algunes comarques.
Aquesta experiència va permetre a alguns dirigents de les CCOO plantejar l’estratègia de transformar el vell aparell franquista en un nou sindicat democràtic unitari, que pogués representar el conjunt del moviment obrer. L’experiència recent de la constitució de l’organització intersindical a Portugal, després de la “revolució dels clavells”, donava suport a aquest projecte.
Però aquesta estratègia va ser contestada, tant dins com fora de les Comissions Obreres. Internament, els sectors discrepants aspiraven a mantenir les CCOO com una organització sociopolítica, i no merament sindical, que pogués intervenir amb veu pròpia en els debats i en les lluites polítiques i socials.
La contestació externa, però, fou més important. La UGT, que havia estat pràcticament absent del món sindical espanyol a partir dels anys cinquanta, va renéixer, de la mà de la renovació del PSOE, i amb forts ajuts exteriors, fonamentalment d’origen alemany. El projecte de creació d’una central sindical unitària, a l’estil britànic, despertava entre els dirigents socialistes i ugetistes el temor que estigués dirigida pels quadres del PCE i del PSUC, fet que podia decantar la competència dins de l’esquerra a favor dels grups comunistes.
Finalment, s’havia produït un moviment significatiu en sectors d’assalariats no tradicionals (com ensenyants, funcionaris, sanitaris, etc.), encaminat a la creació de sindicats sectorials unitaris i autònoms. Aquestes iniciatives, en general, es proposaven mantenir les tradicions unitàries adquirides durant l’oposició a la dictadura franquista. Cal mencionar, entre d’altres, la creació de diverses Unions Sindicals de Treballadors de l’Ensenyament, federades, en el conjunt d’Espanya, en la denominada Unión Confederal de Sindicatos de Trabajadores de la Enseñanza (UCSTE); la constitució del Sindicat de Treballadors de l’Administració Pública de Catalunya (STAC) o, en el món del camp, la constitució de la Unió de Pagesos.
Tot aquest conjunt d’iniciatives va produir una transició sindical força complexa al llarg dels anys 1976 i 1977. Possiblement, els anomenats pactes de la Moncloa (octubre del 1977) van significar el punt final d’aquesta transició. Aquests pactes, signats només pels partits polítics, foren acceptats a contracor pels grans sindicats, però a la vegada semblaven anunciar una dinàmica (confirmada després només de manera parcial) d’acords socioeconòmics a gran escala, de tipus neocorporatiu. I en una dinàmica com aquesta, òbviament, només grans organitzacions de classe, d’àmbit estatal i d’abast intersectorial, podrien actuar de manera eficaç. Les primeres eleccions sindicals, realitzades al llarg de l’any 1978, confirmaven aquesta transformació: de les eleccions, en van sortir destacats els dos grans nuclis sindicals, CCOO i UGT, deixant en posició minoritària o, fins i tot, marginal la resta d’iniciatives sindicals. Durant anys, les relacions entre aquests dos grans sindicats van ser força aspres, com a conseqüència de les connexions partidistes d’un i d’altre. També cal dir que les relacions entre cada sindicat i el seu partit “germà” eren sovint conflictives, especialment pel que fa a les CCOO.
En l’àmbit empresarial, la creació d’organismes de representació fou potser més fàcil i més ràpida. De fet, tot i la seva integració forçosa en el sindicat vertical, ja durant els anys setanta havien aparegut iniciatives (Cercle d’Economia, Jove Cambra, etc.) que apuntaven a la creació d’organitzacions empresarials independents, a la vegada que se’n creaven d’àmbits sectorials o territorials específics. Així va ser en el sector tèxtil, a la comarca del Baix Llobregat o en el món de la petita empresa, molt sovint a partir dels primers impactes de la crisi econòmica.
Per tant, la qüestió es plantejava en termes de com federar aquest conjunt d’iniciatives. Aquesta necessitat fou sentida molt ràpidament, i conduí a la creació, al setembre del 1977, de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) com a organització màxima de la patronal, que coordinava les diverses federacions sectorials o territorials que s’anaven creant; en aquest marc va reconstituir-se l’històric Fomento del Trabajo Nacional. És significatiu que algunes de les principals organitzacions de la patronal fossin dirigides per empresaris catalans: és el cas de la Asociación Española de la Banca Privada (AEB), presidida per Rafael Termes; de la Confederació de Cambres de Comerç, presidida per Josep Maria Figueras, o de la mateixa CEOE, presidida per Carles Ferrer i Salat.
En canvi, altres sectors organitzats i que havien tingut una forta importància en l’últim període del franquisme van entrar en una etapa de reorientació, sovint vista com una desmobilització. Els casos dels Col·legis Professionals i, en particular, de les Associacions de Veïns són especialment emblemàtics.
Des dels anys seixanta, alguns Col·legis Professionals havien assumit el paper de portaveus de reivindicacions de caràcter democràtic, a la vegada que, en el terreny de les seves respectives especialitats tècniques, podien representar un paper de crítica de l’acció de les administracions públiques. Era clarament el cas dels col·legis d’advocats, sovint implicats en la defensa jurídica de persones de l’oposició; dels col·legis d’arquitectes i d’aparelladors, que van prendre sovint la paraula davant certes maniobres de signe especulatiu; dels col·legis de metges i de doctors i llicenciats (que elaboraven propostes sobre l’organització i el funcionament de diversos sectors públics, mirant cap a la futura etapa democràtica); de les associacions de la premsa, que intentaven emparar, en la mesura del possible, la llibertat d’acció dels professionals de la informació; etc.
A partir del 1977, s’aprecià un clar moviment de retirada d’aquests col·lectius professionals cap a les seves activitats més específiques. D’una banda, el marc de llibertats aconseguit feia innecessàries certes iniciatives; a més, les funcions d’elaboració de propostes tenien els seus marcs específics: els partits polítics i les institucions democràticament elegides.
El cas de les associacions de veïns fou diferent. El moviment veïnal, de fet, havia assumit un paper enormement destacat en la lluita democràtica al llarg dels anys setanta: el caràcter legal de la seva existència i la generalitat de les seves reivindicacions li permetien, a la vegada, poder actuar amb molta llibertat d’acció (adreçant-se amb èxit a grans sectors de la població), i servir de refugi per als nuclis no legalitzats de l’oposició (essencialment, els partits polítics). El període immediatament posterior a la mort del dictador va representar, segurament, l’edat d’or de les associacions de veïns.
Però aquest paper, en part delegat de les organitzacions més pròpiament polítiques, fou el factor que finalment les va posar en crisi. La convocatòria de les primeres eleccions municipals lliures (abril del 1979) va representar una important victòria dels partits d’esquerra i populars; i molts dels nous governants locals procedien de les associacions de veïns. Però aquestes no van saber, o no van poder, renovar els seus quadres directius, i es generalitzà així una lectura segons la qual els partits polítics havien “abandonat” o “traït” el moviment veïnal.
Aquesta suposada “traïció”, afegida a la natural desmobilització que es va produir un cop assentades les noves institucions democràtiques, va fer entrar el moviment veïnal en una crisi o, més ben dit, en una situació de redefinició dels seus objectius i de les seves formes d’actuació. D’una banda, han servit com a base i com a element vivificador de diverses formes de descentralització municipal i de participació ciutadana posades en marxa per molts ajuntaments; de l’altra, no han abandonat la seva identitat reivindicativa, manifestada entorn de diverses situacions concretes. Tot i que en aquests àmbits han pogut comptar, generalment, amb la complicitat dels governants locals democràtics —que, en molts casos, procedeixen del moviment associatiu—, és indiscutible que han perdut el protagonisme que havien arribat a tenir durant la transició democràtica.