Crisi i reconversió econòmica

EI 1973 s’inicià un període de canvi econòmic als Països Catalans que es produí també a la resta de l’Estat. Aquesta situació, que s’anà tornant més i més turbulenta, implicà globalment l’aparició de fortes transformacions en l’estructura social i productiva del país.

La major part d’analistes consideren que aquesta etapa va estar dominada per dues forces combinades. D’una banda, la crisi general de les economies capitalistes, que s’inicia amb la puja dels preus del petroli provocada per l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP). De l’altra, el procés de canvi polític que va viure el país i que significà la transformació d’una bona part de les institucions que regulaven la vida econòmica, molt especialment el sector públic i el mercat laboral. Cal considerar, a més, una altra variable sense la qual possiblement no es pot entendre del tot el procés: l’estructura econòmica i empresarial que s’havia generat en el període de creixement anterior, que fou en part responsable de la resposta donada a la nova situació.

L’economia espanyola havia experimentat un considerable impuls al llarg de la dècada anterior, impuls que es pot associar a un important procés d’industrialització i a una gradual obertura cap a l’exterior, dominada per l’arribada d’importants inversions industrials estrangeres, l’emigració de milers de persones cap a altres països europeus i la creació d’una enorme infraestructura turística, que es convertiria en una de les primeres activitats nacionals. Els Països Catalans havien participat activament en aquest procés, bé que de manera diferent. El creixement del consum i la producció havien permès a Catalunya mantenir la seva posició de capdavantera industrial de l’Estat espanyol, alhora que havien possibilitat el desenvolupament d’una important activitat industrial —especialment de béns de consum— al País Valencià, mentre que les illes Balears i algunes àrees de la resta del territori s’havien convertit en grans focus de l’activitat turística. Aquest no fou, però, un creixement sense problemes.

La demanda creixent havia fomentat el desenvolupament d’un teixit empresarial que patia, però, d’un limitat nivell tecnològic i organitzatiu i que a vegades estava afectat per les diverses pràctiques intervencionistes i clientelars característiques del règim franquista. Això comportava l’aparició periòdica de problemes, especialment en forma d’inflació i desequilibris en la balança de pagaments. D’altra banda, es mantenia un sistema de relacions laborals autoritari, en el qual no estaven reconeguts molts drets laborals i en què l’acció sindical autònoma era perseguida. Així mateix, i malgrat la seva aparença d’estatalisme feixuc i d’intervencionisme omnipresent, el país tenia un sector públic subdesenvolupat que recaptava pocs impostos i que no era capaç de satisfer adequadament la provisió de serveis i béns públics. L’encariment dels preus del petroli i d’altres primeres matèries va afectar molt directament aquesta economia, va agreujar el desequilibri exterior i va promoure un augment generalitzat de preus.

La crisi econòmica dels setanta i la transició política (1974-77)

La crisi dels setanta va iniciar-se a partir de l’augment dels preus de les primeres matèries. Aquest va animar les alces de tots els preus i va comportar l’increment de les tensions socials arreu d’Europa. La resposta en la majoria de països va ser l’aplicació d’una política econòmica d’ajust, que si bé a curt termini no va frenar la inflació, va provocar una important caiguda de l’activitat i un creixement de l’atur, el fenomen conegut com a estagflació.

En el cas d’Espanya, i dels Països Catalans en particular, aquesta recessió va ser menys profunda durant els primers anys de la crisi. En part per raons econòmiques: l’economia espanyola era relativament tancada i, en el moment del xoc, estaven en marxa importants plans d’inversió que no van aturar-se i que alimentaren la continuïtat del creixement. Una bona mostra d’aquests plans fou la inauguració, el 1974, de les plantes valencianes de Ford (a Almussafes) i d’IBM (a Paterna). De fet, els primers anys, on més es va sentir la crisi va ser en el sector turístic —especialment a les Balears—, afectat per l’augment dels preus del transport aeri i la retallada de la renda dels clients estrangers, una crisi turística que repercutí també en sectors com ara la construcció.

Cal considerar, a més, la incidència dels aspectes sociopolítics en tot aquest procés. La mort de l’almirall Luis Carrero Blanco va accelerar la sensació que el règim franquista tocava a la seva fi, la qual cosa va animar les mobilitzacions laborals i veïnals de la classe treballadora en demanda de millors condicions de vida. La puja de preus generada pel mateix xoc petrolier fou un dels elements que alimentaren aquestes lluites, encara que no es pot perdre de vista la importància de les reivindicacions mateixes, que expressaven la voluntat social d’assolir unes condicions de vida dignes. S’ha de tenir en compte també que els primers intents governamentals d’ampliar la base de recaptació fiscal mitjançant la introducció del nou Impost de Rendiments del Treball Personal i de l’augment de les cotitzacions obreres a la Seguretat Social van agreujar els conflictes i la sensació d’injustícia social. En els mesos posteriors a la mort del dictador es van produir nombroses vagues, en les quals es barrejaren demandes socials i polítiques que tenien l’efecte de deslegitimar l’acció del govern. Si bé aquest va aprovar diversos programes d’ajust, també és veritat que aquests van ser moderats, tant a causa de la voluntat política de limitar els conflictes socials com al convenciment que la recessió mundial seria de curta durada i que la pròxima recuperació resoldria els problemes de l’economia espanyola.

En aquest context es mantingué el creixement econòmic, si bé més moderat que en el període anterior, però per contra va augmentar l’atur, especialment entre els qui cercaven el primer lloc de treball, i es va disparar la inflació. La crisi industrial era encara moderada, però aparegueren ja símptomes indicatius del que vindria posteriorment: la crisi del model industrial generat al llarg de la dècada anterior. En aquest sentit, destaquen els primers tancaments d’empreses de béns de consum duradors —com Iberia Radio (de Barcelona i Cervera) o la Odag de Sabadell— i la crisi del sector tèxtil llaner, que donà lloc al primer pla de reestructuració sectorial (1975-79), i que afectà especialment comarques d’industrialització tradicional com ara el Vallès Occidental o l’Alcoià.

Les polítiques de pactes socials

Les eleccions del juny del 1977 van tenir un paper clau en l’evolució de la política econòmica, en legitimar socialment el nou govern sortit de les urnes. De fet, la reforma oberta pel govern d’Adolfo Suárez González ja li havia permès d’aprovar, al març del 1977, un decret llei sobre relacions laborals que hauria estat àmpliament contestat si no s’hagués introduït en un període preelectoral.

La situació econòmica a l’estiu del 1977 era força preocupant, amb el creixement de la inflació, propera al 30% anual, i el deteriorament de la balança de pagaments. Al juliol d’aquell any, el govern va aprovar un primer grup de mesures, entre les quals destacava la devaluació de la pesseta i una política monetària més restrictiva. Aviat es va fer palès l’empitjorament de la situació empresarial, amb un fort augment de les suspensions de pagaments, un marc econòmic que justificava l’adopció d’una política econòmica més ambiciosa. Els objectius plantejats eren dobles; d’una banda, resoldre les dificultats econòmiques conjunturals i, de l’altra, obrir un procés de modernització de la intervenció del sector públic, estrictament necessària per a aconseguir acceptació social.

El govern de la Unión de Centro Democrático (UCD) va llançar una iniciativa de pacte sobre política econòmica; aquesta proposta fou acceptada pel conjunt de les forces polítiques parlamentàries, que signaren l’acord al palau de la Moncloa el 25 d’octubre de 1977. Es tractava, per tant, d’un pacte sense la participació directa dels agents socials (sindicats i organitzacions patronals), pensant, possiblement, que no estaven prou madurs organitzativament per a participar en aquesta entesa o tement que les bases sindicals radicalitzades pressionarien els seus dirigents en contra de tal acord. De fet, els sindicats, especialment la direcció de les Comissions Obreres (CCOO), van acceptar i defensar finalment l’acord de les forces polítiques, sense que poguessin evitar, però, un cert clima de crispació interna que es mantingué encara en anys posteriors.

Els pactes de la Moncloa incloïen dos tipus de mesures, unes de caràcter conjuntural que implicaven un pla d’ajust econòmic, i un segon grup amb propostes de reforma. Aquestes van ser presentades en part com a contrapartida de les primeres i en part com l’inici del projecte de democràcia socialment avançada que reclamava la ciutadania.

L’element central del programa d’ajust contra la inflació feia referència a la política salarial. De fet, aquests pactes condicionaven totalment la negociació dels convenis col·lectius del 1978, els primers que tingueren lloc en una situació política plenament democràtica. Els pactes de la Moncloa fixaren un límit als augments salarials de l’any següent, de manera que els impedí de recuperar la pèrdua de poder adquisitiu provocada per la inflació del 1977. Amb això es confiava trencar amb l’espiral inflacionària (augments consecutius de preus i salaris). També s’hi incorporà, de manera parcial, la fixació d’augments salarials proporcionals (el mateix percentatge d’augment per a totes les categories laborals) en lloc dels increments lineals (una mateixa quantitat de pessetes per a totes les categories), que havien estat usuals els anys anteriors, a causa de les concepcions igualitàries del moviment obrer. Aquesta reducció del salari real vingué acompanyada de l’assumpció per part del pressupost públic d’una part de les aportacions a la Seguretat Social, per tal de frenar el creixement dels costos salarials indirectes. L’acord també incorporava una sèrie de mesures de vigilància dels preus de determinats productes, amb l’objectiu d’evitar un descontrol que hauria minat la credibilitat de la política salarial. També es preveien mesures monetàries i de fre al creixement de la despesa pública, justificades des d’una perspectiva de control de la inflació.

Aquesta part del programa, que significava un alentiment de l’activitat econòmica i una retallada del nivell de vida dels assalariats, va anar acompanyada d’un conjunt de propostes reformistes que es consideraven de molta importància. Destaca, en aquest sentit, el projecte de reforma fiscal i la regulació dels drets laborals, com també alternatives més vagues de política educativa i industrial.

La reforma fiscal era una necessitat ineludible. En bona part, perquè a ningú no se li escapava que el sector públic heretat del franquisme patia una feblesa financera estructural que el situava en un nivell de clar subdesenvolupament respecte de la resta de països industrialitzats. Per tal de garantir uns serveis socials i unes polítiques redistributives que fessin creïble el nou sistema polític democràtic calien noves fonts de recursos per al sector públic, que només podien procedir d’un augment de la pressió fiscal. D’altra banda, el predomini d’impostos indirectes i la generalitzada evasió fiscal de les rendes no salarials obligava a dur a terme una reforma fiscal que restablís un mínim sentiment de justícia entre la població i que desactivés el malestar generat per l’aplicació de l’Impost de Rendiments del Treball. Tot seguint els pactes, el Govern va aconseguir, l’any 1978, aprovar una reforma fiscal que refonia els impostos sobre les rendes en el nou Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, un impost universal i progressiu, alhora que es creava un nou tribut directe, l’Impost sobre el Patrimoni, al qual es concedí un important paper simbòlic.

La resta de reformes va trigar més a dur-se a terme, en especial l’Estatut del Treballador, aprovat a la darreria del 1979, lluny del consens polític i sindical que havien generat els pactes de la Moncloa. Potser la novetat econòmica més important va ser l’inici de la liberalització dels moviments internacionals de capitals —iniciada amb les primeres mesures favorables a l’exportació de capitals—, que en anys posteriors s’aniria ampliant.

Els pactes de la Moncloa van ser un acord atípic. Tant per l’absència directa dels representants dels sindicats i de les organitzacions patronals com per l’elevat nivell d’acord polític obtingut. Aquest es atribuïble, en part, a la gravetat de la situació econòmica i en part a la conjuntura política, que obligà les forces d’esquerra a realitzar importants concessions en canvi de consolidar la reforma política. Per a molts analistes, el paper representat per Santiago Carrillo Solares, interessat a augmentar el protagonisme del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a base de presentar-se com a avalador de l’ordre social, fou força important.

Més enllà de l’acord puntual, destacable per la significació del moment en el qual es van dur a terme, els pactes de la Moncloa van significar l’obertura d’un tipus d’acords que dominarien la vida econòmica del període estudiat: la de les polítiques de rendes (fonamentalment de fixació de salaris) per mitjà de grans acords en els quals el sector públic va tenir, directament o indirectament, un paper rellevant.

La continuïtat dels pactes socials

En el seu moment, els pactes de la Moncloa van ser presentats com un acord puntual, orientat a donar estabilitat econòmica a la transició política. També es veia com el necessari ajust que calia fer després d’anys de crisi; un reglatge que se suposava que permetria a l’economia espanyola situar-se en condicions d’aprofitar el rellançament econòmic mundial que es creia proper. Aviat es va fer palès que aquesta darrera previsió no s’acompliria; el segon xoc petrolier, estimulat per la crisi del règim iranià (1979-80), va reforçar a la vegada els problemes econòmics exteriors, la crisi empresarial i les tensions inflacionàries. Arreu del món es va imposar la idea que la lluita contra la inflació era un objectiu més important que la lluita contra l’atur. Els salaris van presentar-se com els principals responsables de les alces de preus. La moderació salarial va passar a constituir un eix bàsic de la política econòmica. La gravetat de la situació a l’Estat espanyol explica que l’estabilitat en aquest camp s’assolís gràcies a grans pactes, encara que en cada cas van intervenir qüestions polítiques conjunturals.

De fet, els pactes de la Moncloa limitaven la vigència de l’acord salarial al 1978. Durant aquest any, el clima polític havia canviat i ja no era possible repetir l’operació. El govern de la UCD va fixar a l’últim uns límits als increments salarials de l’any 1979, complementant amb mesures sancionadores les empreses que els superessin. Malgrat tot, no va poder evitar que fos un any amb molta conflictivitat laboral en la negociació col·lectiva i que s’arribés al màxim d’hores de treball perdudes per vagues —superant fins i tot les del 1977—, a la vegada que els salaris conveni creixien dos punts per sobre de les previsions del Govern.

Els anys successius, les coses canviarien notablement. A mitjan 1979, la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) signaren l’acord marc interconfederal, que fixava les condicions de la negociació col·lectiva per al període 1980-81. Malgrat que no es tractava d’un acord general —ja que no hi participaren ni el Govern ni l’altra gran confederació sindical—, va resultar d’una enorme eficàcia pel que fa als salaris, a causa del fet que van fracassar els intents de les CCOO de forçar els límits salarials de l’acord. La crisi que afectava moltes empreses i l’existència del mateix acord van actuar com a element de fre davant les demandes laborals. En aquest mateix període, s’aprovaren l’Estatut dels Treballadors (1979) i la Llei bàsica d’ocupació (1980), que significaren una ijnportant regulació dels drets laborals i de les prestacions per desocupació.

La situació es repetiria posteriorment el 1981, en què sindicats, patronal i Govern van signar, a l’ombra del cop d’estat del 23 de febrer, l’acord nacional d’ocupació, un pacte que va pacificar la negociació laboral de l’any 1982. Més enllà de l’acord sobre salaris, aquest va introduir elements que tindrien una notable influència en l’evolució futura de les relacions laborals a Espanya. D’una banda, va afavorir el desenvolupament de fórmules de contractació laboral especials, ja previstes a l’Estatut dels Treballadors, que obririen les portes a la generalització de la contractació temporal. De l’altra, va incorporar, per primera vegada, l’obligació governamental de finançar les organitzacions sindicals, fet que contribuïa a la seva consolidació i que va representar potser la contrapartida més clara de l’acord.

Amb l’arribada al govern del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), a l’octubre del 1982, les coses van canviar lentament. Aquest mateix any, sindicats i patronal van signar un nou acord interconfederal, vàlid per al 1983, que apaivagà la pressió laboral sobre el nou Govern, del qual s’esperaven noves mesures socials. L’aprovació de la jornada de 40 hores a partir del 1983 va alimentar aquestes esperances.

La política de pactes acabaria amb l’anomenat acord econòmic i social, vàlid per als anys 1985 i 1986, un pacte que fou signat pel Govern, la CEOE i la UGT i que constituí la darrera experiència en aquest sentit. El canvi de conjuntura econòmica a partir del 1985 i el creixent distanciament dels sindicats envers el Govern expliquen la fi d’una política que va dominar la major part del període més dur de la crisi.

Aquesta política de pactes socials va tenir una notable importància per a la vida econòmica. En primer lloc, perquè va significar l’acceptació de l’economia capitalista i el model de capitalisme liberal per part de les organitzacions obreres, i l’abandó d’alguna de les propostes anticapitalistes que havien estat més que latents en la propaganda política i sindical del període de transició. Cal recordar, per exemple, que en el debat parlamentari sobre l’Estatut dels Treballadors va arribar a aparèixer el concepte de cogestió empresarial, que fou retirat del projecte davant les crítiques dels poders. En segon lloc, perquè els pactes van tenir una influència decisiva en la dinàmica salarial i en la distribució de la renda. Com ha mostrat Jordi Roca en el seu estudi sobre els pactes socials, el nivell de compliment dels acords en la signatura dels convenis va ser molt alt (els augments reals es van situar dins la banda prevista), i això facilità la forta reducció de la inflació. D’altra banda, la participació dels salaris dins la renda va experimentar una important caiguda: des del 55,2% el 1977 fins al 49,7%, el 1985. En tercer lloc, van obrir la porta a una nova estructuració del mercat laboral, tot iniciant el camí de la flexibilització de les condicions laborals i consolidant un determinat model de representació sindical.

Un període de crisi aguda: 1978-1984

La crisi larvada del període predemocràtic va donar lloc a una crisi oberta que va durar fins el 1985 i que representà la destrucció de milions de llocs de treball, el tancament de moltes empreses i una situació d’atur massiu. Una crisi que va tenir en la indústria el seu principal protagonista i que, per tant, va ser especialment greu al Principat i al País Valencià.

La profunditat de la crisi d’aquest període s’ha atribuït al retard amb què es va realitzar l’ajustament posterior al primer xoc petrolier. Si bé això podria explicar l’aparició d’una forta recessió en el període 1978-79 no justifica la seva durada en el temps. La duresa de la crisi fou, possiblement, el resultat de l’acumulació de diversos factors.

Alguns analistes han destacat, com a fet bàsic, la forta caiguda de la inversió en tot el període. Des dels treballs de Keynes se sap que aquest és un element crucial en la generació de recessions, pel fet que les decisions d’inversió són molt volàtils i depenen essencialment de l’estat d’ànim empresarial. En el període estudiat es van combinar diversos elements que podien desanimar-les. D’una banda, l’efecte descoratjador de les mateixes reformes polítiques, especialment en matèria laboral i fiscal. Per a un empresariat acostumat a pagar pocs impostos i a tenir les mans lliures en el camp laboral, la reforma fiscal i la legalització dels sindicats era vista amb un fort recel, com ho palesa la successió de demandes de les organitzacions patronals aparegudes en els mitjans de comunicació d’aquells anys en contra de la rigidesa laboral i la pressió fiscal. Els continuats afers d’evasió de divises constitueixen, en aquest sentit, un indicador addicional de la reticència inversora que explicaria part dels problemes.

Un segon element a considerar és la inversió exterior. Aquesta havia tingut un paper crucial en el finançament i la dinamització del període 1960-75. Per contra, va mostrar un alt grau d’afebliment en aquesta fase, no solament a causa del canvi institucional, sinó també per la pròpia crisi a l’exterior —deguda a l’existència de forts excessos de capacitat productiva arreu del món i a la recerca de nous models d’actuació empresarial—, que va contreure les polítiques inversores de moltes empreses. En aquest context, per exemple, es produí l’abandó de SEAT per part de FIAT (quan l’empresa estava reduint producció a les factories italianes) o es pararen els plans d’inversió de la indústria petroquímica a partir del segon xoc dels preus petroliers. La frenada de les inversions multinacionals va resultar dramàtica per a una economia que ja se n’havia fet addicte.

Un tercer factor d’alentiment es pot situar en la crisi del sector constructor, en la qual es combinaren l’aturada de l’activitat turística —deguda a l’encariment del petroli i a la recessió internacional—, la moderada política d’obres públiques i la caiguda de la construcció privada. En aquests dos últims camps és possible que la transició política tingués també un cert paper. Durant els primers anys de govern dels ajuntaments democràtics s’assajà de posar un cert ordre en la desgavellada política especulativa del període anterior —per exemple, frenant la construcció d’urbanitzacions il·legals o elaborant plans d’ordenació del sòl—, la qual cosa va contribuir a retreure l’activitat. Això va agreujar la situació, ja afectada per la caiguda de la inversió empresarial i de la demanda d’habitatge, explicable, aquesta última, per la situació d’incertesa laboral d’una bona part de la població.

El quart factor a tenir en compte, ja detectat en el període anterior, fou la crisi d’alguns dels sectors que havien protagonitzat el creixement dels anys seixanta i que aleshores es trobaven amb un clar excés de capacitat productiva. Aquest és el cas dels electrodomèstics o del mateix sector tèxtil. L’augment dels preus energètics afectà també àmbits com la indústria metal·lúrgica o la d’automoció, que es van veure en la necessitat de reduir la produccció i transformar-la —per exemple, per tal d’oferir al mercat vehicles de menor consum energètic—.

Un cinquè factor que cal mesurar és la mateixa política econòmica i, especialment, el seu vessant monetari. El fet de considerar la inflació com el problema econòmic principal va justificar la posada en marxa de polítiques antiinflacionàries en les quals van intervenir de manera destacada les restriccions monetàries. Aquestes es traduïren en augments dels tipus d’interès i limitacions dels préstecs, que expliquen les dificultats financeres de moltes empreses. L’alt cost del diner va constituir un tema permanent de debat entre els especialistes i, de fet, els diversos estudis mostren que aquest no fou degut només a la política econòmica, sinó que també va estar provocat pel caràcter oligopòlic del sistema financer espanyol i la sobredimensió dels grups bancaris.

No es pot oblidar, finalment, el context internacional de crisi generalitzada i de canvi en l’organització del sistema capitalista mundial, que va repercutir diversament en l’economia del país. A més de la ja esmentada caiguda de les inversions estrangeres, cal recordar que la crisi econòmica que patien molts països limità la capacitat d’exportar productes o d’atreure més turistes. L’alça dels preus del petroli afectà negativament una indústria fortament dependent en matèria energètica. Sovintejaren les polítiques proteccionistes, per exemple dels Estats Units o la Comunitat Europea, amb efectes nocius per a alguns sectors, com el metal·lúrgic o el de la indústria del calçat. Les contínues fluctuacions monetàries augmentaren les inseguretats. Tot això en un moment en què l’economia espanyola s’estava obrint gradualment a l’exterior i es veia amenaçada per nous competidors que agreujaven la situació. Aquest conjunt de factors es palesà en la disminució de la inversió, la limitació de la demanda, l’increment de la incertesa empresarial i, especialment, en l’esclat de moltes crisis locals i sectorials, un augment de l’atur i un ambient de crisi generalitzada.

Les diverses crisis industrials

Evolució dels expedients de regulació. 1977-1984.

La crisi dels anys setanta i de la primera meitat dels vuitanta va ser fonamentalment una crisi industrial. Per això, les zones més industrialitzades dels Països Catalans van experimentar una recessió més profunda que la resta del territori. En canvi, malgrat l’aturada inicial de 1974-75, les àrees en les quals predominaven les empreses del sector de serveis, en especial les illes Balears, van mantenir una activitat més continuada.

Tanmateix, la crisi industrial no afectà amb igual intensitat tots els sectors i totes les empreses, a causa de la seva diferent situació i capacitat d’adaptació. Va ser especialment greu als sectors de producció de béns de consum duradors que havien estat el centre del desenvolupament del període anterior i que es van veure afectats per una aturada radical de la demanda. Destaca, en aquest sentit, la crisi del ram dels electrodomèstics, tant de línia blanca —frigorífics, cuines i rentadores— com de línia marró —equipaments audiovisuals—, i la de la indústria de les motocicletes, que comportà el desmantellament de nombroses empreses importants, la majoria instal·lades a Catalunya: Cros (Reus), Bru (Viladecans), Benavent (Esplugues de Llobregat), Vanguard (l’Hospitalet de Llobregat), Zenith, Lavis, Ossa, Mototrans (Barcelona), Bettor (Parets del Vallès), Bultaco (Sant Adrià de Besòs) i moltes altres. També les indústries de la fusta i les del moble, molt lligades a la construcció, van patir fortes dificultats, amb especial incidència al País Valencià (Vilarrasa, Mocholí i d’altres), juntament amb la tríada tèxtil-pell-confecció, sectors afectats per una creixent competència internacional i una sobredimensió heretada del passat. Aquesta última crisi va trasbalsar diverses àrees caracteritzades per la forta especialització local: Sabadell, Terrassa, les colònies fabrils del Llobregat i el Ter i Alcoi, en el cas del tèxtil, i les comarques de les Valls del Vinalopó, en el cas del calçat. Aquestes zones es van veure afectades per una profunda crisi que, en alguns casos, va significar l’inici d’un procés irreversible de desindustrialització (en concret a les altes valls del Llobregat i el Ter) i en d’altres va engegar una radical transformació de les formes i les pautes de funcionament.

Portada de la revista “Arreu”, 18/24-10-1976.

Col·l. part. / G.S.

També la indústria de l’automòbil va experimentar un període turbulent que va afectar les grans empreses catalanes: SEAT (abandonada per FIAT), Motor Ibérica SA (que va perdre el seu soci tradicional, Massey Ferguson) i Enasa-Pegaso (que veié agreujats els seus problemes en fracassar la venda al grup americà International Harvester). Tot plegat, a més de la crisi del sector de les motocicletes, va provocar també greus problemes a la indústria auxiliar. En part, però, la situació va ser pal·liada per l’èxit exportador de la Ford d’Almussafes i la nova Opel, instal·lada el 1979 a la província de Saragossa, que van permetre mantenir una part important de l’activitat de la indústria auxiliar, situada especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona i, en part, a l’Horta. Només quan les incerteses es van anar esvaint, amb l’arribada de Nissan a Motor Ibérica i de Volkswagen a SEAT, i la demanda general va créixer de nou, el sector va començar a recuperar-se. Però, entretant, s’havia produït una important reestructuració que no tan sols havia afectat el volum de la força de treball ocupada per moltes empreses, sinó també els seus sistemes organitzatius.

Les crisis del sector de béns de consum final, unides a la paràlisi del sector de la construcció, van ocasionar també greus problemes als sectors de béns intermedis que depenien d’aquell. Destaca, en aquest sentit, l’inici de la reestructuració de la siderúrgia de Sagunt (Alts Forns del Mediterrani SA) i de les petites siderúrgies catalanes (Alts Forns de Catalunya, Torras Ferreria i Construcciones SA, Laforsa, entre d’altres), que treballaven per al sector constructor, com també la dels fabricants de béns d’equipament, que tenien una especial tradició a Catalunya, principalment els de maquinària tèxtil, localitzats al Vallès Occidental i a l’àrea barcelonina.

En d’altres sectors industrials, la crisi va ser menor. En uns perquè van tenir capacitat d’augmentar les exportacions i mantenir l’activitat. Aquest fou el cas de la indústria del ciment (molt concentrada en cinc grups empresarials que van col·laborar en la compra i el tancament d’empreses marginals i en la creació de consorcis exportadors) i, especialment, el del sector de la rajola de la Plana Baixa, que va mostrar un especial dinamisme que el convertí en un dels sectors amb més capacitat exportadora dels Països Catalans. D’altres àmbits, com el químic, el sector alimentari o el del paper, si bé van patir notòries crisis industrials i una aturada general de l’activitat, no van arribar a una situació de col·lapse tan generalitzada com la descrita per als sectors anteriors.

Potser l’únic contrapunt a aquesta situació es pot trobar en el sector de serveis, que experimentà un creixement persistent. Bona part d’aquest va ser degut a l’activitat del sector públic, que malgrat les limitacions pressupostàries es va començar a articular amb molta força, alhora que s’expandia tant l’estructura de l’aparell administratiu (reforçat per la constitució dels nous ajuntaments democràtics a partir del 1979 i de les primeres estructures de les administracions autonòmiques) com la dels serveis públics —l’ensenyament, entre d’altres—. També s’iniciaren canvis en el sector dels serveis privats, amb la constitució de les primeres cadenes de distribució a la menuda (hipermercats) i el manteniment de l’activitat turística.

De l’economia submergida a les polítiques de reindustrialització

La crisi va generar diferents estratègies de resposta. En molts casos, aquestes són difícils de tipificar perquè depenien d’opcions particulars de les diverses empreses. Com ja s’ha esmentat, alguns sectors van intentar amb èxit una política d’exportacions i en d’altres, com per exemple en l’auxiliar d’automoció, es van produir importants transformacions en l’organització de l’aparell productiu. Més enllà d’aquestes mesures, cal destacar algunes respostes que superaren l’experiència del cas individual.

Una de les més discutides fou la formació d’àrees d’economia submergida, especialment en els sectors manufacturers com el del calçat de les Valls del Vinalopó, la indústria de la confecció i el gènere de punt (Mataró i la seva comarca) i el tèxtil (Sabadell i Terrassa). Amb la desaparició o la reducció de dimensions d’alguna de les empreses més grans, aparegueren empreses “comercials” que passaren a coordinar l’activitat productiva d’una miríade de petites unitats (petits tallers, empreses familiars o treballadors a domicili), especialitzades en la realització de fases concretes del procés. Moltes d’aquestes unitats eren integrades per antics treballadors de les empreses tancades. Les petites dimensions d’aquestes empreses permetien eludir les obligacions fiscals i laborals (treballadors sense assegurar, manca de presència sindical, incompliment de condicions de seguretat i higiene i llargues jornades, entre d’altres). En conjunt, formaven un teixit productiu que intentava respondre de forma defensiva als reptes creats pel nou marc institucional i per la competència exterior. Una situació que, en alguns casos, s’ha prolongat en el temps malgrat que s’ha tendit a una certa regulació. No sempre, però, aquesta resposta permeté el sosteniment dels sectors afectats, i més aviat es mostrà poc eficaç en el manteniment de la competitivitat exterior.

Una segona resposta va ser la donada pel sector públic. Aquesta va caracteritzar-se per l’absència d’un enfocament coherent i a llarg termini, i més aviat va limitar-se a l’adopció de diversos mecanismes ad hoc a mesura que els problemes anaven apareixent. En el període anterior al 1977, les iniciatives van ser limitades, però potser l’única destacable fou el pla de reconversió tèxtil-llaner, endegat el 1975, que tractà de finançar l’eliminació de l’excés de capacitat productiva del sector. En determinats casos, l’Estat respongué amb la compra d’alguna de les empreses en crisi (per exemple, la sabatera Segarra de la Vall d’Uixó), sense un pla global d’actuació. A mesura que es multiplicaren els problemes, s’assajà de racionalitzar la política econòmica amb l’adopció de plans de reconversió sectorials, amb finançament públic, i la creació de les zones d’urgent reindustrialització, que implicava la concessió d’ajuts a les empreses que s’instal·lessin en àrees afectades per situacions especialment crítiques.

Aquestes van ser, però, respostes parcials. Alguns sectors, com el dels electrodomèstics de línia blanca i el tèxtil, van tenir plans de reconversió; en d’altres, com el de l’automòbil, l’actuació governamental es va limitar a negociar ajuts per a les empreses individuals, i en uns darrers, com el de la sabata o les motos, no en van tenir. Per la seva banda, els plans de reindustrialització es van circumscriure a un grup de municipis de la conurbació de Barcelona i a la comarca de Sagunt, afectada pel tancament d’Alts Forns del Mediterrani SA. Així, doncs, no es va planificar una política industrial global de llarga durada, que tampoc no existiria en el període posterior al 1985, quan els cada cop més forts aires liberals farien expressar a un ministre que la millor política industrial era la que no existia.

La tercera resposta consistí a buscar un soci multinacional que havia d’aportar finançament, tecnologia i mercats. En aquest període, però, les inversions foranes no van tenir la importància de les etapes anteriors i posteriors, a causa dels problemes que afectaven els grans grups mundials. En tot cas, durant aquesta fase es va anar acceptant progressivament que aquesta opció, la de la multinacionalització generalitzada de la base productiva, era inevitable.

La crisi del sector financer

La crisi va tenir una altra important repercussió en el sector financer. Els Països Catalans sempre havien estat mancats d’un sector financer propi, amb l’excepció de les caixes d’estalvis. Amb la liberalització dels anys seixanta, alguns bancs locals havien augmentat notablement les seves dimensions i n’havien nascut també de nous. La majoria d’aquestes entitats es van veure afectades per la crisi, a causa, en alguns casos, del fet que havien crescut amb un alt contingut especulatiu (especialment en el sector immobiliari) i, en d’altres, per les pèrdues dels grups industrials als quals donaven suport. També la manca d’una gestió adequada fou responsable d’alguna de les fallides.

La primera crisi bancària va ser la del grup barcelonès MPI (1976). L’experiència va servir per a crear el Fons de Garantia de Dipòsits i la Corporació Bancària, que intervingueren els bancs en crisi —cosa que evità el pànic financer—, els sanejaren i, posteriorment, els vengueren. Diferents bancs locals van patir diversos graus d’intervenció —el Banc Industrial Mediterrani, el Banc de Girona, el Banc d’Alacant, el Banc de l’Exportació, el Bankunion, el Banc Industrial dels Pirineus i el més espectacular del grup, Banca Catalana—, i acabaren a les mans dels grans grups bancaris estatals. Aquesta crisi va significar el darrer intent de disposar d’un sector bancari local (amb l’excepció de les Illes, on es mantenia el grup March), aspiració que, a la fi dels anys vuitanta, reprendrien les caixes d’estalvis catalanes i valencianes.

El llegat de la crisi

El període 1973-84 constituí una etapa de canvi crucial en l’esfera política i econòmica. La creació d’un nou Estat democràtic en el context d’una profunda crisi econòmica va comportar l’adopció d’una sèrie de mesures que en cert sentit van tendir a retallar les aspiracions socials que la crisi del franquisme havia ajudat a emergir. Els successius pactes socials i l’expansió de l’atur van erosionar les exigències socials i afavoriren el manteniment de les desigualtats econòmiques i el poder dels grans grups financers. Només el creixement del sector públic va permetre pal·liar una mica aquesta situació amb la tímida expansió dels serveis socials i els diversos règims de pensions, però només de manera parcial, com ho mostra el fet que al final del període estudiat menys del 50% d’aturats rebien alguna mena d’ajut.

D’altra banda, la crisi industrial, en un context de creixent internacionalització econòmica, va implicar el desmantellament de part de l’aparell productiu creat en el període anterior. En molts casos, no es va tractar d’un mer ajust de capacitat sinó que comportà la desaparició d’empreses i de parts substancials de diverses branques productives. La crisi va significar, en una bona mesura, la presa de consciència de les debilitats estructurals de l’economia local. Una economia que no havia estat capaç de situar-se en una posició d’avançada en qüestions de tecnologia i disseny, i que no va aprofitar la crisi per a dotar-se d’una estructura organitzativa que li permetés d’intervenir en el mercat internacional. En molts casos, el degoteig d’empreses en crisi va continuar mes enllà dels anys estudiats. En d’altres, i en el moment que la conjuntura va canviar, va donar pas a la venda massiva de les principals empreses a capitals forans, fenomen que, amb algunes excepcions, va deixar l’economia productiva dels Països Catalans a les mans dels grans grups multinacionals. És força possible que la manca d’un enfocament més globalitzador de la reestructuració, tant per part del sector públic com de l’empresariat, afavorís aquestes respostes.

Quan, a partir del 1985, es produí una recuperació econòmica substancial, la societat dels Països Catalans, com la de la resta de l’Estat, ja havia patit una experiència que la faria tolerant amb el manteniment de les desigualtats socials, l’acceptació d’unes condicions laborals devaluades i la manca d’una estratègia productiva pròpia. Un panorama que havia enderrocat les expectatives transformadores que, en el terreny econòmic i social, s’havien manifestat durant el període final del franquisme i la transició democràtica.