Dos models de reconversió: la tèxtil llanera i la SEAT

D’entre els nombrosos casos de reconversió industrial que es van produir a Catalunya, se n’han escollit dos —el de l’àmbit tèxtil llaner i el de la SEAT— que semblen significatius, tant per les característiques de les empreses implicades com pel fet que es realitzaren amb mitjans molt diversos, a causa de les seves peculiaritats.

La producció de filats i teixits de llana havia estat un dels grans sectors tradicionals de la indústria catalana, amb una forta concentració de les seves activitats a les àrees de Sabadell i Terrassa. Es tractava d’un sector dominat per empreses mitjanes i petites, de propietat familiar, especialitzades en la realització d’una fase del procés productiu. Aquest va ser un dels primers àmbits que experimentà una situació de crisi, deguda possiblement a les fortes ampliacions de la capacitat productiva que havien tingut lloc en la dècada anterior (anys seixanta), al caliu dels diversos plans de promoció industrial.

Les organitzacions patronals del sector aconseguiren implicar l’administració perquè posés en funcionament plans de reconversió. El primer tingué lloc durant el període 1975-79 (pla de reestructuració tèxtil-llaner) i va consistir, bàsicament, en un conjunt d’ajuts per tal de reduir la capacitat productiva (tancament d’empreses o destrucció de maquinària obsoleta). L’impacte d’aquest pla va ser molt gran: a l’àrea esmentada tancaren 271 empreses i es destruïren 10 176 llocs de treball. A causa dels baixos salaris del sector, de les petites dimensions de les empreses i de la desigual implantació sindical, les indemnitzacions van ser reduïdes, i moltes de les màquines, en lloc de ser destruïdes, van ser donades als treballadors com a compensació o bé entraren en un circuit de maquinària de segona mà. Aquest fet va comportar l’aparició d’un important nombre d’activitats irregulars, mitjançant les quals molts antics treballadors es convertiren en autònoms que produïen per a les noves empreses comercials, sorgides de la mateixa reestructuració de les antigues fàbriques.

Com que la situació no acabava de millorar, es va posar en marxa un segon pla, el de reconversió tèxtil-llanera (1981-86), que va consistir, fonamentalment, en un sistema de subvencions i crèdits a les empreses que feien noves inversions. L’impacte laboral del pla va ser reduït (desaparegueren menys de 500 llocs de treball), ja que foren les empreses més ben situades les que accediren als ajuts, mentre que les més febles van haver de tancar. Vista, però, l’evolució posterior del sector, aquest pla tampoc no va permetre consolidar un sector tèxtil prou competitiu, i moltes de les empreses que s’hi acolliren van enfrontar-se amb una nova crisi en anys posteriors (1986-93). Potser una de les característiques d’ambdós plans va ser la manca d’un eficaç control públic que impedís els abusos, com el de la revenda de les màquines teòricament destruïdes, i que potenciés la modernització del sector.

Pel que fa a l’altre exemple de reconversió, cal començar recordant que la SEAT (Sociedad Española de Automóviles de Turismo SA) havia estat, segons F. Miguélez, la fàbrica model del franquisme. Creada el 1950 per l’Instituto Nacional de Industria (INI) va constituir un dels eixos de la industrialització dels anys seixanta: produïa un producte —l’automòbil—, bàsic en el nou model de desenvolupament i en el nou mode de vida que aquest impulsava. La SEAT fou l’eix sobre el qual girava una àmplia agrupació d’empreses auxiliars, es convertí en la major concentració fabril del país (va arribar a ocupar prop de 32 000 persones el 1977 amb instal·lacions a la Zona Franca de Barcelona i a Martorell), i esdevingué tant un referent en el món productiu com en el laboral. Des dels seus inicis, l’empresa va gaudir de la partipació del grup italià FIAT, que era el seu principal soci tecnològic.

Els primers problemes es plantejaren el 1977, en forma d’un augment de les existències que va donar lloc a la presentació d’un expedient de regulació temporal de 16 dies, significatiu per la magnitud de la plantilla afectada. Però els problemes greus aparegueren a partir del 1980, quan FIAT, afectada per la crisi de la casa mare italiana, va anunciar que abandonava l’empresa. Aleshores, es va fer palès que SEAT patia una forta sobredimensió, deguda a la peculiar situació productiva i institucional que havia caracteritzat el seu desenvolupament, i que, a la vegada, era massa petita per a fer front a un mercat cada cop més internacionalitzat.

L’INI va assumir el control de l’empresa i va posar en marxa un pla de reducció de plantilla de tres anys, conjuntament amb una disminució dels salaris de la resta de treballadors. Dels 32 000 obrers del 1979 es passà als 22 200 del 1986, encara que, a diferència del tèxtil, els acomiadats reberen indemnitzacions importants (en molts casos associades a jubilacions anticipades). L'INI es va adonar que SEAT era incapaç de subsistir com a empresa independent i va dedicar-se a buscar un soci multinacional. El 1982 va firmar un primer acord amb Volkswagen, que només afectava la factoria navarresa. El 1985 es va produir una nova reducció de plantilla i un pla de sanejament financer, al qual l’INI va aportar prop de 200 000 milions de pessetes. Un cop sanejada l’empresa fou venuda definitivament a Volkswagen, que es va comprometre a invertir-hi 80 000 milions de pessetes. Malgrat les nombroses inversions públiques dedicades a reestructurar l’empresa, deu anys després, el seu futur tornava a estar ple d’interrogants.