Inauguració de l’ambulatori de Santa Coloma de Gramenet pel ministre J. Romeo Gorria, C. Pérez de Rozas, 7-7-1969.
AF/AHC
El règim franquista, malgrat l’estatisme que planava sobre el conjunt de la vida social, es caracteritzà pel reduït pes econòmic de l’Estat. Es recaptaven pocs impostos, majoritàriament indirectes i, com a contrapartida, es donaven molt pocs serveis. Una part dels moviments que van animar les lluites dels últims anys del franquisme estaven associats a demandes de més serveis socials: equipaments educatius, sanitaris, urbanístics i d’altres de similars, que eren impossibles d’assolir per mitjà del migrat sector públic del moment. Per això, la majoria de forces polítiques de la transició va veure clar que el canvi de règim polític havia d’associar-se a un creixement dels serveis públics i, en conseqüència, dels impostos. És el que el polític i economista liberal Ramon Trias i Fargas va anomenar “els costos de la democràcia”.
De fet, ja en els darrers anys del franquisme es van iniciar moviments en aquesta direcció, amb la introducció del nou Impost de Rendiments del Treball Personal, àmpliament criticat per la classe treballadora, i el continuat increment de la despesa pública; els canvis, però, es van accelerar després de les eleccions del 1977 i dels pactes de la Moncloa.
En el camp impositiu, la principal innovació va consistir en l’aparició de dos nous impostos directes: l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) i l’Impost del Patrimoni. El primer és, sens dubte, el més important pel que fa a la recaptació. Dissenyat com un impost progressiu, que augmentava el percentatge de renda subjecta a imposició a mesura que aquesta creixia, es presentava amb l'objectiu d’aconseguir la progressivitat fiscal (reduint la renda disponible dels més rics). L’altre impost, a part del seu valor simbòlic, estava pensat per a servir de mecanisme de control del primer, ja que és evident que els canvis en el patrimoni acostumen a anar associats a canvis en la renda. Hi ha, però, greus problemes a l’hora d’aconseguir la desitjada progressivitat. El principal és el de conèixer bé la renda de cada ciutadà, fent que la base imposable de l’impost es correspongui amb la renda real. El segon es planteja en intentar definir en quina mesura les diferents deduccions que s’incorporen amb finalitats específiques no acaben distorsionant la progressivitat. Per exemple, els anys vuitanta, a causa de la crisi del sector constructor, l’edificació de segones residències desgravava, la qual cosa afavorí clarament els sectors socials amb més recursos.
Així, doncs, el coneixement de la renda real dels ciutadans ha estat un procés lent i amb resultats desiguals. En part, perquè implantar un impost sobre la renda exigeix un grau d’informació sobre l’activitat real que només es pot assolir mitjançant un complex aparell administratiu, una bona definició de les fonts de renda i una certa col·laboració ciutadana, coses que sovint mancaven durant els anys estudiats. Si bé les recaptacions de l’impost van ser creixents (el pes dels impostos directes passà del 4,9% del PIB —Producte Interior Brut— el 1977 al 8,3%, el 1984), es van repartir de manera molt desigual: mentre que els salaris foren controlats molt ràpidament (el 1985 el 68,9% dels salaris estaven subjectes a declaració), les altres rendes no ho van ser amb igual facilitat (el mateix any només es controlava el 26,1% de les rendes del capital i dels empresaris autònoms), la qual cosa porta a considerar que, en una bona part, l’IRPF és un impost sobre els salaris més que no pas sobre la renda total.
Una altra font d’ingressos directes són les cotitzacions a la Seguretat Social. En aquest cas, si bé es va produir un augment en termes absoluts, el seu creixement relatiu va ser molt més reduït, en considerar-se que les cotitzacions socials podien convertir-se en un factor contrari a la creació de llocs de treball (en termes del PIB, passaren de representar el 10,8% el 1977 a l’11,9%, el 1985). Una part del creixement dels costos de la Seguretat Social fou assumida pel pressupost general de l’Estat, per tal de reduir la pressió sobre les empreses.
Paral·lelament al creixement dels impostos, es va produir un fort increment de la despesa pública. Considerada globalment (administracions central, autonòmica i local, Seguretat Social i organismes autònoms), aquesta passà de representar el 27,6% del PIB el 1977 al 40,5%, el 1984. Tot i que encara se situava entre els sectors públics menys desenrotllats dels països desenvolupats, el creixement fou sens dubte important.
Menys clar va ser l’impacte social d’aquest creixement. Els múltiples intents d’avaluació que s’han fet han mostrat la complexitat de dur a terme un dictamen sobre el sentit social de la despesa pública i l’existència de valoracions diverses segons la perspectiva ideològica de l’avaluador. Per exemple, les despeses en defensa i ordre públic poden ser considerades de manera molt diferent. Cal tenir present també la dificultat d’esbrinar clarament quina és la finalitat de moltes partides. Tot i això, es poden destacar diferents trets d’interès.
Potser un dels impactes més directes de l’expansió del sector públic va ser la creació de llocs de treball en un moment en què el sector privat els estava destruint. Entre el 1977 i el 1984, es crearen prop de 400 000 llocs de treball al sector públic, que sens dubte ajudaren a reduir l’atur. Menys clara resulta la utilitat social d’aquests nous llocs de treball, però globalment sembla positiva quan s’observa el fort creixement de l’ocupació en educació i sanitat. Possiblement, les capes mitjanes amb educació superior han estat més afavorides per la creació d’aquests llocs de treball que la classe obrera industrial.
Manifestació de jubilats, Barcelona, J. Soteras, març del 1976.
AJS
D’altres partides que cal considerar són les diferents transferències a grups socials desvalguts, fonamentalment les prestacions d’atur i les prestacions socials per jubilació i incapacitat laboral. Les primeres van tenir, en termes reals, un creixement escàs (el 1980 representaven el 2,13% del PIB i el 1984, el 2,21%) malgrat el fort increment de la desocupació. Això es degué al disseny mateix del sistema de pensions, que exclou els aturats que no han cotitzat anteriorment (de fet, la Llei bàsica de l’ocupació, aprovada el 1981, va retallar aquests drets), la qual cosa va significar que fins el 1980 menys de la meitat dels aturats tinguessin dret a percepció i que haguessin de ser mantinguts per les seves famílies. D’altra banda, les prestacions socials, malgrat una certa actualització el 1978-79, tampoc no van experimentar cap creixement substancial i, en conjunt, el pes de les contribucions socials es mantingué quasi invariable al voltant del 14,5% del PIB al llarg de la primera meitat dels anys vuitanta.
Per a entendre el reduït caràcter progressista de la despesa pública durant la transició, que contrasta amb la seva forta expansió, cal considerar la importància d’altres components que tendiren a fer-la créixer, com ara els recursos esmerçats a finançar la reestructuració industrial i tancar la crisi del sistema financer, les creixents subvencions o deduccions fiscals a les empreses amb l’objectiu d’animar l’activitat econòmica i el fort increment de les despeses en defensa. Un factor addicional fou el fort creixement dels interessos a pagar als tenidors de deute públic, la qual cosa va significar una dedicació creixent d’ingressos cap a aquestes partides i, alhora, una transferència a favor de les capes més riques de la població. Cal considerar, per acabar, el fet que al llarg del període es produí un cert creixement de la inversió pública, malgrat que el seu caràcter fou variat: compra d’armament, inversions en carreteres, equipament escolar i sanitari, i d’altres.
Valorar quin ha estat l’impacte redistributiu global del sistema estatal de la transició és, sens dubte, complex. Pel costat dels ingressos, l’augment dels impostos directes fa pensar en un creixement de la progressivitat fiscal, però aquesta es va veure minvada pel molt desigual tractament o aflorament de les rendes del treball i el capital. D’altra banda, si bé s’observà un creixement de partides de la despesa pública de fort impacte social —creació de llocs de treball i serveis públics, expansió de les pensions—, aquestes no expliquen ni de bon tros l’increment de la despesa, que dedicà importants sumes a sanejar el capitalisme privat o a expandir l’estructura militar.
La major part d’analistes considera que globalment el procés ha tingut un moderat impacte redistributiu, però cal tenir en compte dos elements. El primer és que aquest impacte, almenys en el període 1977-84, no va ser suficient per a compensar la pèrdua de renda generada pels diferents acords de moderació salarial. El segon, que la redistribució més forta es va produir entre els assalariats, és a dir, entre els qui tenien ocupacions ben retribuïdes i pagaven impostos i els qui no en tenien o guanyaven molt poc i obtenien prestacions públiques. Fet i fet, es tracta d’allò que alguns estudiosos alemanys han anomenat “solidaritat dins una sola classe”. Segurament, aquesta és la raó que explica la moderadíssima tendència a la reducció de desigualtats distributives que s’observa en la societat espanyola d’aquest període.