Sessió a la Universitat Catalana d’Estiu, Prada de Conflent, 1971.
Col·l. part. / G.S.
El Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), creat el 1960, va entendre que a més de les manifestacions puntuals que realitzava havia de trobar un marc d’encontre, de treball i de reflexió d’uns dies cada any a l’estil de les jornades que organitzaven els occitans al final de l’estiu. És així com van néixer a Perpinyà les jornades del setembre, amb cursos, conferències i algun espectacle. D’entrada van ser obertes als amics del Principat (Joaquim Maluquer, Francesc Vallverdú…) i als amics llenguadocians (Ju Roqueta, Robert Lafont…). Hi donava cursos també J.M. Batista i Roca, exiliat a Anglaterra i que passava llargues temporades a Perpinyà.
Les jornades, després, es van descentralitzar a Tuïr, a Ceret i, finalment, a Prada al setembre del 1968, després dels fets del Maig francès. Durant l’any següent es va debatre molt el tema de la regionalització, proposada per De Gaulle, i després del resultat negatiu del referèndum es va considerar que el tema s’havia de reprendre tranquil·lament al curs d’unes diades d’estudi al liceu Renouvier de Prada i dins el marc d’una Universitat Catalana d’Estiu. El nom seguia l’exemple de les anomenades universitats crítiques nades de la contestació de la universitat tradicional al maig de l’any anterior. Per això va ser una universitat amb tema: “El Rosselló avui i demà”. Van participar-hi, entre altres, Joan Ainaud de Lasarte, Antoni Comas, Francesc de B. Moll, Lluís Solé i Sabarís i Xavier Fàbregas. Quant als estudiants, dels cent vint que hi van passar la meitat aproximadament venia del sud.
L’experiència va ser considerada molt positiva i hom va decidir de continuarla l’any següent, confiant-ne l’organització al GREC. La jove universitat perpinyanesa podia esdevenir un gran centre d’ensenyament de la llengua i de la cultura catalanes, amb la qual cosa hom podia facilitar les relacions econòmiques amb el Principat. Amb l’UCE del 1970, els responsables van voler mostrar que això era possible, i en aquesta perspectiva van preveure quatre seccions, dues de lletres i dues de ciències. Va ser tot un èxit. Hi van ensenyar, entre altres, Eduard Artells, Joan Triadú, Eduard Bonet, Alfons Cucó, Salvador Giner, Miquel Coll i Alentorn i el demògraf Alfred Sauvy. Giuseppe Tavani hi va fer l’anàlisi d’una obra de Salvador Espriu, que va assistir a la lliçó. També hi va cantar Raimon.
La tercera UCE, el 1971, va reunir 300 participants, amb predomini dels forasters, i la desproporció s’accentuà amb el temps. Es va preveure com un centre d’ensenyament i de reflexió sobre la problemàtica catalana general, amb set seccions, entre les quals una de ciències polítiques i una altra de ciències socials. Després de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, la persecució s’havia exercit sobre persones com Jordi Carbonell: els responsables perpinyanesos el van escollir com a president d’honor. A la secció de llengua i literatura hi van intervenir, entre altres, Gabriel Ferrater, Joan Solà, Josep Maria Benet i Jornet i Montserrat Roig. A la de teatre, Hermann Bonnín, director de l’Institut del Teatre, Ricard Salvat, Joan Anton Benach i Francesc Candel. A la secció de cinema, dirigida per Miquel Porter, hom va procurar d’integrar-hi Marcel Oms i els responsables dels “Amics del Cinema” de Perpinyà.
El 1972 hi va haver un feble creixement degut als atemptats del FRAP a Barcelona i a les sancions del Govern francès contra dos monjos de Cuixà acusats d’activitats antifranquistes. S’havien organitzat quinze seccions. A la de física moderna Antoni Lloret explicava els darrers experiments realitzats al CERN de Ginebra. A la de ciències de l’educació, hi participaven professors de Perpinyà com Domènec Benardó, de Montpeller com Robert Lafont i de Stanford (EUA) com Lluís Aracil. La secció de dret va ser organitzada pels responsables del II Congrés Jurídic Català. A la de teatre, hi participà Maria Aurèlia Capmany, una fidel d’aquesta manifestació. Aquell any també es van muntar, amb l’ajut de l’escola Rosa Sensat, tres seccions d’escola d’estiu, pensades per a interessar els mestres nord-catalans, que necessitaven en particular un reciclatge per a ensenyar la matemàtica nova. Hi participava Maria Rúbies. Una altra novetat va ser l’Institut de Polemologia, organitzat pel Memorial Víctor Seix; els responsables de l’UCE hi van veure una manera de neutralitzar les reticències de l’administració francesa contra aquesta manifestació, en la mesura que hi participava l’Institut Français de Polémologie, relacionat amb diversos ministeris.
El 1973 la presidència de l’UCE va passar al rossellonès Gerard Vassalls, degà de la Facultat de Ciències de Tananarive. Hi van participar 550 persones, distribuïdes en 17 seccions, cinc de les quals d’escola d’estiu. Entre les novetats, una secció d’estudis bascos; aquell any, en efecte, Manex Goyhenetche, secretari d’IKAS, havia vingut a Perpinyà a informar-se per tal de crear una universitat basca d’estiu, que es va celebrar de fet del 28 d’agost al 8 de setembre a Sant Joan Lohitzune (Saint-Jean-de-Luz) —Prada havia d’inspirar també la creació d’una universitat occitana d’estiu i la d’una universitat corsa d’estiu—. Hi va ensenyar Eugeni Goy henetche, professor a la Universitat de la Pau, que comparà l’UCE amb el Collè ge de France parisenc. Una altra novetat n’era la secció d’art, en la qual van ensenyar, entre d’altres, Francesc Vicens, Albert Ràfols Casamada i Carles Santos. S’hi desenvoluparen uns quants col·loquis interdisciplinaris, el principal dels quals va ser “El català, llengua científica”, que va tenir lloc el 25 d’agost amb la participació, segons l’ordre de la tribuna, d’Antoni Lloret, Lluís Marquet, Ramon Folch i Guillèn, Josep M. Camarasa, Reinald Dedies, Oriol Casassas, Josep Laporte, Joaquim Ramis, Enric Casassas i Heribert Barrera. Presidia l’acte Gerard Vassalls, i Oriol Casassas feia de moderador. El resultat va ser la publicació d’un manifest que va ser editat amb desenes de milers d’exemplars. L’incident més greu de l’UCE es va produir el 1973 entre alguns responsables de l’Assemblea de Catalunya i el GREC, perquè els primers volien que la manifestació s’adherís a l’Assemblea de Catalunya, mentre que els segons afirmaven que allò provocaria la interdicció de Prada.
El 1974, Pere Bosch i Gimpera, que era exiliat a Mèxic, va acceptar la presidència d’honor de l’UCE. Hi van acudir 1 000 participants, i hi va haver al voltant de 23 seccions. Els valencians, per primera vegada, hi acudiren massivament. Entre les novetats, cal destacar una secció galaicoportuguesa, amb Xesús Alonso Montero, i una altra de dinàmica de grup, sota la responsabilitat del GAIRPS de Perpinyà. Hi van passar Josep Roca i Pons, de la Universitat d’Indiana, i Joy Robinson, de la Universitat de Stanford, també als EUA. Eugeni Giral hi va muntar una secció d’economia i història. Dos psicoanalistes de l’escola de Lacan, Jeanine de la Robertic i Hubert Auque, van celebrarhi dues memorables sessions el 29 i el 31, sobre els blocatges lingüístics de les criatures. El fet més remarcable, però, va ser la triple sessió protagonitzada per Joan E. Garcés, que havia estat conseller del president Allende i havia assistit als fets que havien posat fi a l’experiència socialista xilena.
La saturació dels locals d’aquell any va fer que per al 1975, els responsables organitzessin dues tandes de l’UCE, l’una al juliol i l’altra a l’agost. La del juliol, més literària, constà de 12 seccions, amb una setantena de professors. Es va establir un lligam amb dues altres manifestacions estivals pradenques: el festival de música Pau Casals i l’Encontre cinematogràfic, a les quals van poder participar els estudiants. La dimensió Països Catalans de l’UCE s’havia anat precisant; els responsables s’havien desplaçat a Mallorca i a València per tal de constituir una secció susceptible de respondre a les necessitats específiques d’aquestes contrades.
A l’agost es va produir un veritable desbordament: 1 200 participants, i molts que van haver de fer càmping. S’hi van haver d’organitzar tres serveis successius de restaurant. Hi havia previstes 25 seccions amb 150 professors vinguts de 25 universitats diferents. El dia 22 d’agost, va arribar la notícia de la proclamació de l’estat d’excepció a Espanya. L’ajuntament de Prada es va inquietar pel nombre de pintades antifranquistes que havien omplert les façanes de les cases. La trentena de partits clandestins presents a Prada van demanar que l’UCE interrompés els cursos i es transformés en assemblea permanent de protesta. Els participants, consultats, van optar, però, per la continuació dels cursos.
Ja mort el dictador, el 1976 es van celebrar les jornades en tres tongades, dues a Prada i una a Vic. A les de Vic només hi van assistir persones de la comarca. Les de Prada van ser més tranquil·les que les de l’agost del 1975, amb menys gent. Els partits ja no necessitaven el marc pradenc per a presentar-se i actuar. El 1977 es van celebrar dues tongades, l’una a Vic i l’altra a Prada. El GREC, tal com ho havia anunciat anteriorment, va manifestar el desig de no fer-se càrrec de l’organització d’una manifestació massa feixuga ara que, amb la transició, podia ser repartida més democràticament entre tots els Països Catalans. El 1978, en efecte, se’n va responsabilitzar una gestora en la qual participaven, en principi, representants de tots els Països Catalans, però que va esdevenir ràpidament una cosa essencialment barcelonina. El 1985, gràcies en particular a l’acció de fidels com Enric Casassas, aleshores president de l’Institut d’Estudis Catalans, Jordi Carbonell, Eliseu Climent, Josep Maria Llompart i Pere Verdaguer, es va poder constituir una nova estructura, amb un patronat que reunia personalitats i institucions (IEC, Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear i Federació d’Entitats de la Catalunya del Nord).