Del 1959 ençà, es produïren a Catalunya uns tímids moviments cap a la revitalització cultural. En el camp de la premsa, la segona etapa de la revista “Serra d’Or” fou un punt de partida essencial, ja que aquesta publicació mensual, promoguda pel monestir de Montserrat, esdevingué la primera revista catalana de qualitat i de difusió general.
Portada de “Ressorgiment”, núm. 631, febrer del 1969, Buenos Aires.
Col·l. R. Surroca / G.S.
Tanmateix, però, en la nòmina de la premsa clandestina o comarcal el desert no era total: “Ressorgiment” des de Buenos Aires, “Pont Blau”, editada a Mèxic, o “Cultura”, que eixia a Valls des del 1955, en donen testimoniatge. Els anys seixanta tingué lloc, tot i que sovint a redós de la protecció eclesial, un intent d’arribar a un públic més variat. El 1959 sorgí el mecanografiat “Diari d’Alguer” i el 1961 van veure la llum la revista “Oriflama”, lligada al bisbat de Vic, la infantil “Cavall Fort” i “Sant Joan i Barres”, revista cultural del Rosselló. Al principi de la dècada era fàcil trobar publicacions multicopiades, butlletins interns o revistes bilingües, com ara “Forja” —la revista bilingüe de la confraria Mare de Déu de Montserrat—, el fascicle literari “Zodíac”, la publicació de l’Agrupament Cultural Catalunya, “Solcs” o “L’Olla”, de Mataró. A València aparegueren la bilingüe “València Cultural” i la publicació universitària “Concret”, i a les Illes avançà el procés de catalanització de “Lluc”.
No fou fins el 1966 que la Llei de premsa obrí les portes a noves publicacions en un règim de llibertat vigilada; sorgiren llavors el “Mirador de Perpinyà”, i, sobretot, “Tele-estel”, l’intent més seriós de donar al lector català un setmanari de caràcter popular. No van faltar provatures, tampoc, per tal d’oferir el tan esperat diari en català. “Migdia”, amb la capçalera registrada i havent anunciat la seva aparició, no obtingué finalment el permís de Madrid, com tampoc no el tingueren “L’Observador”, que pretenien editar els responsables de “Destino”, ni “El temps”, fet des del grup d’“El Ciervo”, ni “La roda”, el primer número de la qual fins i tot es va arribar a imprimir.
Portada de “Canigó”, Barcelona, 24-9-1977.
Col·l. part. / G.S.
El 1969, la revista mensual i després bimensual “Gorg” donà una certa esperança de normalització al País Valencià, alhora que naixia al Rosselló la “Revista Catalana” i des de feia uns mesos es produïa la catalanització de “Canigó”. A les illes Balears, tot i que existia un diari en anglès des del 1962, no apareixia cap setmanari ni diari en català.
Els anys setanta sorgiren noves iniciatives mentre en morien d’altres. El 1972 es començà a editar a Andorra la revista “Posobra” i es publicaren alguns suplements en català a la premsa de les Illes. Abans, el 1970, havia plegat “Tele-estel”, sense haver trobat el to que el públic demanava, ja que, en quatre anys, la seva tirada havia passat dels 70 000 als 9 000 exemplars. El 1971 moria, provisionalment, “Presència”, i l’any següent era suspesa “Gorg”. Sense escola en català i amb la pressió d’una legalitat contrària, les publicacions en català quedaven recloses en espais minoritaris i sectoritzats, que no permetien fer plantejaments econòmics a la mesura d’empreses mercantils normalitzades.
Portada de “Regió 7”, Manresa, 13-1-1979.
SB-UAB / G.S.
El 1974 aparegué la revista “Els Marges” i el diari “El Poble Andorrà”, i el 1976 “Arreu”, setmanari de curta durada. Al mateix temps es congriava un ambient d’expectació en l’espera del primer diari català de la postguerra. El dia de Sant Jordi d’aquell any el diari “Avui” sortí al carrer, enmig d’un ambient d’eufòria. L’“Avui” havia estat promogut durant alguns anys per Premsa Catalana SA, que optà per la capitalització, oferint participacions des de 1 000 fins a 100 000 pessetes, crida a la qual s’adheriren 31 000 persones i entitats. La continuïtat del diari, juntament amb l’arribada de “Regió 7” i “El 9 Nou”, el 1978, i del “Punt Diari”, el 1979, van marcar el final de dues dècades en què la premsa catalana visqué una certa normalització temàtica però no de difusió, mancada com estava d’un espai per als diaris d’informació general. Només la voluntat de superació d’aquesta interinitat i de supervivència col·lectiva mantingueren un procés de normalització continuada, per bé que escleròtica.