Els problemes de la democràcia

La recuperació de les institucions democràtiques i de l’autogovern de la Generalitat de Catalunya després dels quaranta anys de franquisme comportà finalment l’equiparació del sistema polític espanyol al conjunt de les democràcies occidentals. S’assolia, així, l’objectiu principal de les organitzacions de la resistència antifranquista. Un objectiu que sintetitzava moltes de les esperances de futur encaminades a la construcció d’una societat i d’un sistema polític que fossin alhora més justos, moderns i equiparables als de les democràcies europees. Tanmateix, la manca d’una cultura democràtica consolidada, així com les característiques i limitacions que definiren la transició política de la segona meitat dels anys setanta, fan convenient distingir entre els problemes generals que afecten les democràcies occidentals i els problemes més específics del context espanyol.

La legitimació democràtica

Les dues darreres dècades del segle XX han estat presidides per tot un conjunt de fenòmens de caràcter econòmic, polític, social, tecnològic i cultural que han incidit directament en les estructures democràtiques dels estats occidentals. Entre aquests fenòmens cal destacar els següents: la crisi i la posterior resituació dels estats de benestar, el final del període de la Guerra Freda arran de l’esfondrament dels sistemes comunistes, els creixents processos d’internacionalització econòmica i tecnològica que presideixen la progressiva regionalització política del planeta (Unió Europea, NAFTA, Mercosur, etc.), l’aparició de nous moviments socials vinculats a la defensa d’un únic tema (ecologia, pacifisme, feminisme, etc.), la presència de fenòmens multiculturals associats a la defensa de valors o característiques específiques de minories religioses, ètniques, lingüístiques, etc., i la reemergència de nacionalismes democràtics de caràcter no estatal.

Cadascun d’aquests fenòmens representa tot un seguit de reptes nous per a les democràcies liberals. Uns reptes que afecten tant l’àmbit pràctic de les institucions polítiques, les polítiques governamentals, els partits i sindicats, la presa de decisions, etc., com l’àmbit de la teoria democràtica en tant que legitimadora dels sistemes occidentals. De vegades es constata que tant la pràctica com la teoria democràtica tradicional tenen dificultats a l’hora de donar resposta als problemes polítics d’aquest nou període. Un període presidit per la creixent interrelació entre els diferents actors socials, així com per unes estructures socials cada vegada més complexes i plurals.

Quina és la salut de les democràcies en aquest final de segle? Quins són els seus problemes principals? Quina és la seva incidència en el cas de Catalunya o dels Països Catalans? Moltes vegades s’ha assenyalat l’existència de fenòmens com ara l’escepticisme creixent i l’apatia ciutadana amb relació a les institucions democràtiques com a senyals d’una certa crisi dels sistemes polítics occidentals. A més a més, l’aparició de casos de corrupció i la tendència a una certa tecnificació del llenguatge polític són també vistos com a indicadors de l’augment d’un cert descrèdit i d’un allunyament de la classe política dels ciutadans. Paradoxalment, però, es pot dir que, malgrat l’existència d’actituds escèptiques o que reflecteixen un cert desencís per part d’amplis sectors de la ciutadania dels estats europeus occidentals, les democràcies liberals són avui acceptades com els sistemes més convenients (o menys inconvenients) per part d’aquests mateixos ciutadans. D’entrada, d’acord amb molts estudis d’opinió pública, les democràcies occidentals no són percebudes en elles mateixes com un problema. Això no impedeix que es constatin problemàtiques específiques dins de la majoria dels sistemes democràtics. Així, doncs, es produeix més una deslegitimació d’algunes institucions o d’algunes polítiques concretes que apliquen els governs que no pas una deslegitimació global dels sistemes democràtics.

Aquesta darrera distinció és important, ja que a partir dels anys setanta, precisament els anys de la transició política a Espanya, es parlà abundantment d’una pretesa crisi de legitimació de les democràcies occidentals. Les democràcies liberals eren qüestionades fonamentalment des de dues perspectives bàsiques, la socialista (fonamentalment la d’arrel marxista) i la conservadora.

Per a la primera, el que es produïa era una erosió permanent i creixent de la legitimitat democràtica als països occidentals pel fet de basar-se en sistemes econòmics capitalistes. El motiu, es deia, era la contradicció existent entre la lògica d’un sistema econòmic basat en l’apropiació privada de capital i la lògica d’uns sistemes polítics, les democràcies liberals dels estats de benestar, en els quals cada cop era més important la intervenció dels poders públics. La raó última de la crisi de legitimitat seria la contradicció entre els mecanismes de mercat i l’estructura de classes socials, d’una banda, i els principis igualitaris de la democràcia, de l’altra. És a dir, el que es produïa era una contradicció creixent entre les necessitats econòmiques del sistema productiu i les expectatives democràtiques dels ciutadans.

Algunes versions menys estructurals d’aquesta perspectiva crítica insistien en el fet que cada cop seria més flagrant l’existència d’una crisi fiscal en els sistemes democràtics. La causa era que ja s’havia exhaurit el límit de l’augment dels impostos necessaris per a proporcionar tota una sèrie de serveis als ciutadans. Tanmateix, les demandes ciutadanes, estimulades per la competència electoral dels partits polítics, anirien creixent, mentre que la implicació dels poders públics en les decisions econòmiques arrossegaria la legitimació dels primers en les crisis produïdes en l’àmbit econòmic. Dins de la descripció de les contradiccions bàsiques entre els àmbits econòmic i polític, les versions més filosòfiques introduïen també la qüestió del caràcter cada vegada més universalista de les justificacions polítiques. Aquestes últimes tindrien cada cop més dificultats a presentar l’economia capitalista com la millor manera de defensar els interessos generals. Així, les contradiccions tendirien a desplaçar-se des del sistema econòmic al sistema polític i a l’àmbit dels valors culturals. En les democràcies, la politització creixent de l’economia presentaria dificultats cada vegada més importants per a una justificació racional de les decisions públiques.

Evidència empírica sobre la legitimació de la democràcia a la Unió Europea. 1995.

Per la seva banda, la perspectiva conservadora ha centrat el seu discurs sobre la crisi de la legitimitat democràtica en la pretesa existència d’una crisi cultural inherent a les societats occidentals. Aquesta crisi estaria provocada per la pèrdua progressiva d’alguns valors i actituds socials presents en èpoques anteriors, a causa, bàsicament, de la mateixa evolució del capitalisme en la seva etapa de consum de masses. Aquesta evolució hauria afavorit l’extensió dels valors individualistes, a més d’una cultura basada en el prestigi del consum i del temps d’oci. Les idees i els valors que actuaven com a factors de cohesió en períodes anteriors (laboriositat, disciplina, estalvi, família, religió, etc.) s’haurien vist desplaçats per valors i actituds més individualistes i autointeressats. Es tracta d’una crítica a les democràcies existents vinculada preferentment a l’ètica puritana d’arrel anglosaxona, però que també té incidència en països de tradició catòlica. Segons aquesta perspectiva, caldria recuperar els valors i les actituds socials perduts per tal de mantenir el vincle dels ciutadans amb la seva col·lectivitat. Recuperació que no resulta gaire senzilla, ja que és el mateix sistema econòmic i polític el que incentiva aquella pèrdua a través de polítiques que estimulen el consum per mitjà del crèdit, l’endeutament públic, la venda a terminis, etc., que tendeixen a convertir els anteriors treballadors individuals d’una col·lectivitat específica en una massa atomitzada de consumidors. La mateixa estabilitat i legitimitat democràtica es trobaria amenaçada per aquest model d’individualisme consumista i hedonista. Aquesta seria la principal contradicció cultural del capitalisme.

Malgrat el pessimisme d’aquestes visions, quan es deixa el terreny dels enfocaments més teoricistes i s’aborda el de les enquestes d’opinió, es comprova que la percepció dels ciutadans sobre els sistemes democràtics és molt més positiva, com a mínim en el context europeu. Les crítiques es formulen més amb relació a algunes institucions, estils de governar o organitzacions específiques que respecte a les democràcies en el seu conjunt. Així, per exemple, en l’estudi comparat més exhaustiu en termes de legitimació fet en diferents estats de la Unió Europea, Beliefs and Government, es constata que les dues úniques qüestions que estan relacionades amb una pretesa crisi de legitimació de les democràcies són l’augment de la participació política no institucionalitzada (assistència a manifestacions, signatura de peticions específiques, etc.) i una decreixent identificació dels ciutadans amb els partits polítics. Això suposa canviar les premisses de les democràcies representatives tradicionals en dos punts: 1) la participació no institucional, a diferència de la participació electoral, persegueix l’obtenció d’objectius específics i 2) els ciutadans es dirigeixen directament als governants o als decisors polítics sense passar pel canal dels partits polítics.

La conclusió que cal extreure d’aquest fet no és, però, l’existència d’una crisi de les democràcies liberals, sinó una certa deslegitimització del sistema de partits d’aquestes democràcies. Fins i tot es produeix un consens entre els analistes en el sentit que aquests dos fenòmens no s’han d’associar a una desafecció dels ciutadans respecte al sistema democràtic, sinó més aviat a l’ús de mecanismes de pressió amb vista a l’assoliment d’objectius específics per part d’uns ciutadans cada vegada més ben informats sobre els seus interessos, amb més capacitat crítica i amb actituds més realistes que en períodes anteriors. Aquesta darrera interpretació queda reforçada quan es comprova que la participació electoral no ha disminuït els darrers anys. La conclusió general a partir de l’evidència empírica, doncs, és l’existència de posicions més crítiques i desconfiades dels ciutadans europeus amb relació als partits com a organitzacions, i als governs i les seves polítiques concretes. A partir dels anys vuitanta es van produir noves demandes i noves formes de participació en les democràcies. Tanmateix, els sistemes democràtics globalment considerats fins i tot han augmentat el seu suport ciutadà els darrers anys.

Els partits i les institucions democràtiques

Les principals crítiques dirigides als partits com a instruments de representació i participació política són les següents: la creixent oligarquització dels nuclis decisoris, on només una minoria controla i disposa de capacitat efectiva sobre la política del partit; la manca de debat intern i l’existència d’unes estructures organitzatives i uns estils interns no democràtics; uns índexs molt baixos d’afiliació; els casos de corrupció; els mecanismes irregulars de finançament; la manca de responsabilitat dels dirigents davant els afiliats, els simpatitzants o els votants; el transfuguisme dels càrrecs públics, i, finalment, la poca relació dels partits amb els sectors socials. De vegades, els mateixos sistemes electorals (manca d’eleccions primàries, existència de llistes tancades i bloquejades, etc.) dificulten un aprofundiment democràtic, tot incentivant el tancament en elles mateixes de les cúpules dirigents d’uns partits que, d’altra banda, han anat diluint part de les seves diferències en haver de competir per l’hegemonia del centre de l’espectre electoral (model catch-all-party). De tota manera, i malgrat les crítiques indicades, els partits polítics han esdevingut, més que mai, peces imprescindibles de les democràcies liberals en el període dels estats de benestar. Es pot dir que, tant amb relació a les funcions estructurals del sistema polític com a la seva legitimació democràtica, les democràcies actuals són democràcies de partits. Qüestió que, tanmateix, no ha tingut un reconeixement constitucional en la majoria de les democràcies occidentals fins a la segona meitat del segle XX.

Sense pretensió d’exhaustivitat, les solucions apuntades per a corregir aquests fenòmens giren al voltant de les següents propostes: la reforma dels sistemes electorals, tot establint eleccions primàries a l’interior dels partits per a designar els principals candidats en les eleccions; l’elaboració de censos de simpatitzants per a la realització de consultes puntuals; la introducció d’organitzacions sectorials i no tan sols territorials en els partits; el respecte a les minories i la llibertat d’opinió en els debats interns; la limitació de mandats en els càrrecs públics; l’establiment de llistes obertes, o no bloquejades. Com a mínim en les eleccions locals; la transparència i l’explicitació de les fons de finançament; la introducció de mecanismes de participació directa (referèndum, iniciativa legislativa popular); l’apropament del llenguatge al dels ciutadans; la incentivació de la participació temporal de professionals en els càrrecs públics; el rebuig de l’ús partidista dels mitjans de comunicació; l’increment de l’educació democràtica, l’establiment de codis ètics a l’interior dels partits, etc.

A partir, sobretot, de la dècada dels vuitanta, van aparèixer unes altres organitzacions, a banda dels partits: els anomenats moviments socials (feminisme, ecologisme, pacifisme, minories sexuals, etc.) i les organitzacions no governamentals. Es tracta d’organitzacions que han pluralitzat l’expressió i la canalització de l’opinió pública, tot qüestionant les bases més productivistes dels partits tradicionals. En contrast amb aquests últims, les esmentades organitzacions posen l’accent en els valors d’autonomia cultural i de solidaritat des d’unes premisses de caràcter cultural més àmplies que no pas les estrictament econòmiques. Una de les seves principals característiques és la de reivindicar o actuar al voltant d’una única qüestió considerada fonamental (medi ambient, drets de les dones, solidaritat amb el Tercer Món, etc.), en contrast amb els programes més globals i multitemàtics dels partits.

Els parlaments, i molt especialment els de les democràcies parlamentàries europees, han vist disminuïda els darrers anys la seva posició dins del sistema democràtic. Tant la creixent importància dels poders executius en l’etapa dels estats de benestar, l’aplicació d’una estricta disciplina de partit en les cambres a través d’uns grups parlamentaris que constitueixen una bona visualització de la democràcia de partits a l’interior de les institucions —fent previsibles les tasques legislatives i de control del govern—, com també la presència de forts grups d’interès extraparlamentaris i l’actuació dels mitjans de comunicació, han suposat un debilitament en la percepció de la centralitat de la institució parlamentària en les democràcies occidentals. Debilitament que, en la majoria de casos, no ha comportat la renovació necessària de les deficients polítiques d’informació de les feines parlamentàries. De tota manera, l’erosió que per la separació de poders podria significar l’afebliment dels parlaments ha estat contrarestada per altres fenòmens com ara la creixent importància del poder judicial, especialment a partir d’una inequívoca aplicació dels principis de legalitat i constitucionalitat, que han comportat una protecció més gran dels drets dels ciutadans, o també l’aparició d’altres poders efectius, entre els quals destaca la importància dels mitjans de comunicació. Els parlaments autonòmics de la democràcia espanyola estan envoltats de dificultats sobreafegides en no disposar d’una capacitat legislativa en àmbits clau de les polítiques públiques. Això en dificulta la percepció fins i tot com a elements simbòlics de l’autogovern.

Els mitjans de comunicació han esdevingut veritables actors polítics de les democràcies durant les dues darreres dècades. Més que cap institució, són els que determinen la canalització decisiva entre els líders polítics i els ciutadans. Des de la seva irrupció, com també a partir de l’extensió del sistema educatiu obligatori i de les polítiques de benestar, les funcions de socialització política que encara efectuaven els partits en dècades anteriors mitjançant la pròpia premsa, els ateneus populars, associacions culturals o esportives pròpies, etc., pràcticament han desaparegut del context actual. L’actuació dels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, ha anat introduint canvis decisius en el discurs polític. Sobretot a partir de l’aparició de la televisió, es pot dir que en l’escena política el temps es contreu i l’espai es fragmenta. Una de les conseqüències de la cultura de la imatge ha estat el reforç o la incentivació la importància de lideratges carismàtics en termes electorals.

Una altra qüestió que també incideix directament en la salut de les democràcies actuals seria l’existència de poders econòmics o polítics que no passen per cap tipus de mecanisme o de control democràtic, tot i la seva influència en l’esfera pública (poders financers, caixes negres dins les mateixes administracions, organitzacions o grups de pressió que a vegades fins i tot actuen al marge de la legalitat, etc.). El creixent procés de globalització ha reforçat aquesta situació, introduint la qüestió, avui encara amb resultats pràctics molt incerts, del significat de la democràcia en un context cada vegada més internacionalitzat. Si la democràcia moderna fins ara ha estat pensada i organitzada en relació amb els estats, la pèrdua de sobirania d’aquests últims qüestiona l’operativitat de les institucions i els mecanismes democràtics en la presa de decisions. De tota manera, després d’una fase inicial, és previsible l’aplicació creixent d’institucions i de regles del joc democràtiques en alguns àmbits postestatals, especialment en l’àmbit europeu.

D’altra banda, un dels principals reptes de les democràcies aquests darrers anys han estat els moviments de pluralisme cultural (de vegades agrupats dins el terme no gaire precís de multiculturalisme). Bàsicament, es tracta de l’aparició de tres tipus de moviments que reivindiquen la legitimitat democràtica d’una dimensió col·lectiva: els nacionalismes no estatals, les poblacions immigrades procedents de països del Tercer Món i les poblacions indígenes. Aquesta dimensió col·lectiva, que reivindica la regulació de drets de grup específics, ha estat molt marginada dins de les concepcions liberals tradicionals de la democràcia. L’emergència de cadascun d’aquests moviments ha suposat un fort debat tant amb relació als drets i les bases legitimadores de les democràcies liberals en el pla de la teoria com pel que fa a les institucions i processos de decisió en el pla de la pràctica. Es tracta dels vessants teòric i pràctic de la regulació d’una política del reconeixement de les diferències culturals en el si de les democràcies liberals. Un reconeixement que fins ara ha estat molt marginal en les bases legitimadores d’aquestes democràcies.

Així, per exemple, s’ha qüestionat el fet que darrere dels valors pretesament universals del liberalisme democràtic tradicional es legitimin els valors col·lectius particulars de caràcter religiós, lingüístic, cultural, etc., dels grups hegemònics en un territori determinat. En altres paraules, allò que es qüestiona és la manca de neutralitat cultural de les democràcies, que fa que, malgrat el que diuen els textos constitucionals, no tots els ciutadans siguin tractats equitativament en termes culturals. El preu a pagar, en termes d’identitat cultural, per part de la ciutadania democràtica no ha estat mai el mateix per als diferents col·lectius que conviuen en un mateix estat. En l’esfera pràctica els principals objectes de revisió han estat la regulació dels drets col·lectius, el tipus i funcions d’algunes institucions i la distribució de competències entre diversos poders territorials. Aquestes revisions teòriques i institucionals presideixen el debat entorn del federalisme en els estats plurinacionals del final del segle XX (Canadà, Bèlgica, Espanya), especialment el que gira al voltant de la sobirania i els vincles entre les diferents unitats de la federació. En el cas de l’estat de les autonomies, una bona part del debat gira entorn de les dificultats d’articular la realitat plurinacional de l’Estat que afecta només unes poques col·lectivitats, i la de regular un model de descentralització que potencialment implica totes les comunitats autònomes. És el debat entorn de l’aplicació de models federals més simètrics —seguint les concepcions federals més tradicionals— o més asimètrics, capaços de regular el reconeixement i el caràcter també asimètric de les diferents realitats nacionals de l’Estat.

El model parlamentari català i el sistema electoral

El joc polític que es desenvolupa a Catalunya des del 1980, un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia, en el marc de la Constitució espanyola del 1978, té com a eix bàsic un model de democràcia parlamentària, on una assemblea legislativa és escollida periòdicament per sufragi universal. Aquesta assemblea, el Parlament de Catalunya, té competències legislatives en allò que defineix l’Estatut i la legislació bàsica estatal i, al mateix temps, elegeix i controla el president de la Generalitat, cap del poder executiu autonòmic —que alhora té la màxima representació de l’Estat a Catalunya— i del seu govern.

El paper del Parlament de Catalunya en la vida política catalana ha estat menys central del que hom podria esperar segons el seu disseny institucional, a causa especialment de la forta tendència presidencialista que han experimentat les institucions de les democràcies parlamentàries, on el pes de l’executiu ha centralitzat els debats i les discussions públiques. Aquesta tendència s’ha vist reforçada, a més, per la continuada permanència en el càrrec de president de la Generalitat de Jordi Pujol i Soley, líder de la coalició Convergència i Unió, que ha guanyat consecutivament les cinc conteses electorals al Parlament de Catalunya realitzades des de l’any 1980. Vint anys després de les primeres eleccions, el Parlament de Catalunya encara no s’ha dotat d’una llei electoral pròpia, i continua aplicant la llei electoral general de l’Estat espanyol, cosa que comporta el manteniment d’un sistema electoral molt similar al que regula l’elecció al Congrés dels Diputats espanyol, amb l’aplicació de la mateixa fórmula electoral (la fórmula d’Hondt), els mateixos districtes electorals (les províncies) i la mateixa regla d’exclusió de minories (mínim del 3% en un districte). El nombre d’escons és de 135 per a tot Catalunya, repartits entre quatre districtes, relació que facilita que el sistema sigui més proporcional que en el Congrés dels Diputats. No obstant això, la vinculació territorial dels diputats queda molt difuminada en aquest sistema electoral, la qual cosa provoca una identificació dels votants exclusivament amb els màxims líders dels partits, sense deixar gairebé lloc a una personificació electoral dels diputats.

El sistema de partits a Catalunya presenta diferències significatives respecte al sistema de partits existent a la resta d’Espanya. La principal particularitat catalana és l’existència de dos eixos de divisió política, l’eix esquerra/dreta i l’eix nacionalisme espanyol versus nacionalisme català, que configura un espai de competència electoral en el qual hi ha presents cinc forces polítiques bastant consolidades (PP, CiU, PSC, ERC, IC). La combinació de dos eixos és també present en alguna altra comunitat autònoma com el País Basc, que presenta un sistema de partits més complex i polaritzat.

L’abstenció a Catalunya. 1977-1996.

Al llarg de tot el cicle democràtic, el nivell d’abstenció en les eleccions autonòmiques ha estat de forma constant superior a l’abstenció que s’ha produït en les eleccions generals. D’altra banda, l’abstenció en les eleccions municipals s’ha situat de forma força constant en un nivell intermedi entre l’existent en les eleccions autonòmiques i les generals. En termes globals, l’abstenció a Catalunya mostra una tendència a ser superior a la del conjunt espanyol, tendència que s’ha vist molt reforçada els darrers anys, i és igualment predominant amb independència del tipus d’eleccions que tinguin lloc. Per tant, els nivells d’abstenció globals mostren en conjunt una situació —força estable— d’important abstenció a Catalunya, que es veu escassament corregida pel fenomen del vot dual, malgrat que el nombre de votants augmenta en les eleccions generals i que les àrees territorials en les quals es concentra el canvi de vot coincideixen amb les zones on l’abstenció és més elevada.

El fenomen del vot dual és una característica força especial del comportament electoral a Catalunya —encara que no exclusiva—. El fenomen consisteix en el fet que hi ha una important alternança del vot entre partits, segons les eleccions de què es tracti. Així, en les eleccions generals es vota per un partit d’àmbit estatal (bàsicament el PSC, i en menor mesura el PP), i en les autonòmiques, per partits d’estricta vinculació catalana. En aquest darrer cas, doncs, CiU i en menor mesura ERC augmenten el seu suport, mentre que el PSC acostuma a perdre aproximadament el 40% dels vots que rep en les eleccions generals. Es calcula que prop de 800 000 electors canvien el seu vot a cada contesa electoral, xifra que representa un de cada sis votants. També és especialment destacable el comportament sistemàtic d’aquest canvi de vot, que es produeix des de fa més de quinze anys en totes les eleccions autonòmiques i generals que s’han celebrat.

Probablement les explicacions són diverses. El pes del principal líder polític en cada ocasió és, de ben segur, un element fonamental: hi ha una tendència important a votar persones concretes, més que no pas partits, i els aparells electorals reforcen encara més aquesta tendència. Un altre factor que també cal destacar és el fet que el sistema de partits català no recull de forma completa totes les posicions possibles que generen els dos eixos de divisió política abans esmentats (dreta/esquerra i nacionalismes) —per exemple, no hi ha una esquerra clarament orientada al nacionalisme espanyol—, la qual cosa dóna lloc, entre un segment de l’electorat, a un fenomen de simplificació dels eixos de divisió política, tenint en compte preferentment l’eix nacionalista per a les eleccions autonòmiques, i l’eix esquerra/dreta per a les generals.

Ateses la diversitat i l’ambigüitat dels posicionaments existents sobre la identitat nacional, la majoria dels partits polítics intenten presentar visions molt obertes sobre el nacionalisme català, per tractar d’atreure el major nombre possible de vots provinents de posicions força diverses sobre el fet nacional. Aquests posicionaments fan que els partits —tant els de dreta com els d’esquerra— hagin de resoldre dins del seu si les tensions generades per les diferents concepcions respecte del que és el nacionalisme, mentre que les diferències ideològiques entre esquerra i dreta apareixen més exterioritzades entre els diversos partits i són més perceptibles per a l’electorat.

Catalunya: ¿un exemple per al tercer nivell europeu?

El continuat procés d’integració europea, que es remunta ja a força dècades enrere, va materialitzar-se d’una manera efectiva a partir de l’any 1986, arran de la incorporació formal de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees. Aquesta nova estructura política obria unes portes ambivalents per a la consolidació d’una autonomia política catalana, que alguns sectors d’opinió entenien més directament vinculada al marc europeu. Més de deu anys després de la integració, es pot afirmar que l’estratègia de vinculació directa a les institucions europees ha estat seguida amb molta força pels principals líders polítics catalans, i una prova d’això és que tant Jordi Pujol com Pasqual Maragall han presidit o presideixen importants comitès i associacions vinculats a la Unió Europea.

Fins ara, els rendiments d’aquestes estratègies de vinculació no estan del tot clars. Pel que fa als aspectes simbòlics i legitimadors, no hi ha dubte que l’europeïtzació dels polítics catalans ha estat important de cara a l’interior del país, i que això ha comportat bons rèdits electorals. D’altra banda, la imatge de Catalunya com una regió dinàmica del sud d’Europa s’ha vist consolidada, i moltes regions europees poden prendre Catalunya —i Barcelona— com a model de les seves estratègies de desenvolupament regional. No obstant això, si s’analitza el paper de Catalunya com un territori de l’anomenat tercer nivell en el marc d’una Unió Europea que funciona com a govern multinivell, es pot veure que la seva capacitat d’incidència és molt escassa, tant pel que fa a la distribució de recursos —en gran part en mans dels estats membres (el segon nivell)—, com en la capacitat d’influir en les decisions i les regulacions comunitàries —controlades bàsicament entre les institucions de la Unió (el primer nivell) i els governs dels estats membres—. D’altra banda, aquest és el paper habitual de les regions a Europa, i solament la forta capacitat política dels länder a la República Federal Alemanya i del recent federalisme belga fan que, en aquest cas, les regions tinguin per als afers europeus algunes capacitats compartides amb el seus respectius governs federals.

Un altre punt interessant d’analitzar és el sentiment de pertinença nacional dels ciutadans a Catalunya. Hi ha tres dimensions d’identitat —la catalana, l’espanyola i l’europea—. Els diferents posicionaments comporten encreuaments significatius, amb una incidència important per a l’estructuració de les opcions polítiques a Catalunya. Una enquesta de l’Institut de Ciències Socials i Polítiques del 1995 formulava la següent pregunta a l’entrevistat: “vostè se sent més europeu o més espanyol?”; abans, s’havia preguntat a la mateixa persona el seu sentiment de pertinença amb relació a l’eix Espanya-Catalunya. Els resultats de l’encreuament triple són molt interessants. Una primera deducció que es pot fer és que les identitats exclusives són força minoritàries a Catalunya, i solament es refereixen a aquelles persones que se senten únicament espanyoles. El que predomina, amb gran diferència, són les combinacions de diversos graus d’europeïtat, catalanitat i espanyolitat. Dins d’aquest espai de combinacions, els qui se senten més espanyols que catalans se senten també més espanyols que europeus, com també és el cas dels qui se senten igual de catalans que d’espanyols. D’altra banda, hi ha un creixement del sentiment europeista entre els qui se senten més catalans que espanyols, tot i que encara predomina també en aquest grup el sentiment d’espanyolitat per sobre de l’europeista. Només entre els qui se senten únicament catalans és majoritari el sentiment europeista.

Participació política i afiliació als partits catalans

L’evolució de l’afiliació als partits polítics catalans és una dada important per a conèixer el funcionament de la vida democràtica al país. Encara que l’època dels partits de massa hagi passat, i que el paper dels mitjans de comunicació de massa i de les enquestes d’opinió sigui predominant en la relació entre votants i polítics, hi ha diversos aspectes en els quals l’existència de nombrosos ciutadans implicats directament en la vida partidista contribueix a donar una major qualitat als processos de decisió política, alhora que es construeixen més sòlidament espais de debat i opinió sobre els assumptes públics. Tanmateix, com qualsevol altre tipus d’organització, els partits polítics també evolucionen i sofreixen patologies, que enfronten de vegades els líders i els afiliats, aquests amb els simpatitzants, o faccions d’uns contra faccions d’altres. En la vida política catalana dels darrers vint anys han tingut lloc molts episodis d’aquesta mena a tot l’arc polític. No obstant això, els partits que han sobreviscut i s’han enfortit han estat aquells —independentment del seu color polític— que al llarg dels anys han aconseguit mantenir un nucli prou ampli i estable d’afiliats, i l’han fet créixer de forma continuada i constant.

Repassant l’afiliació recent als principals partits catalans, tenim que el Partit dels Socialistes de Catalunya declara tenir uns 28 000 afiliats a Catalunya, segons les dades del darrer congrés federal del PSOE, celebrat a la primavera del 1997 a Madrid. Amb aquest nombre d’afiliats, li van correspondre 72 delegats —el 7,4% del total— en el congrés que va escollir el successor de Felipe González Márquez, el qual havia estat el secretari general del partit durant més de vint anys. Per la seva part, Convergència Democràtica de Catalunya manifestava tenir uns 30 000 afiliats l’any 1997. La seva distribució territorial apareix més homogènia que en el cas del PSC, que és molt concentrat a l’àrea metropolitana de Barcelona. El Partido Popular té a Catalunya uns 25 000 membres, cosa que el configura com el tercer partit també quant al nombre d’afiliats. Sobre els altres partits i coalicions, com ara ERC, UDC o IC-Els Verds, diversos indicis mostren que el volum de la seva afiliació és clarament inferior als dels partits esmentats, per sota dels 15.000 en cada cas. Tot i així, atesa la seva representació parlamentària i la implantació territorialment desigual d’aquests partits, es poden trobar llocs de Catalunya on el seu pes relatiu és molt més gran.

Amb relació a l’afiliació dels dos partits majoritaris a l’Estat espanyol, és sorprenent el fet que, mentre que la població de Catalunya és aproximadament el 15% de la població total espanyola, l’afiliació al PSC només constitueix el 8,4% de l’afiliació global al PSOE, percentatge que, en el cas del PP, es redueix encara més, ja que els seus afiliats a Catalunya només representen el 4,7% de tota l’afiliació del Partido Popular. L’espai polític i electoral que ocupen els partits nacionalistes és una clara explicació d’aquest fenomen, però, a més, cal afegir que l’afiliació global als partits polítics a Catalunya és força baixa. Si a partir de les dades esmentades es fa una estimació, es pot considerar que el nombre de ciutadans afiliats a partits polítics a Catalunya supera de poc el nombre de 100 000 en el seu conjunt. Això mostra una ràtio de l’1,96% sobre el cens electoral, clarament inferior als percentatges existents en altres comunitats autònomes d’Espanya i molt per sota dels nivells d’afiliació existents a la major part dels països europeus.

Tot i aquests baixos nivells, cal reconèixer que l’afiliació als principals partits polítics de Catalunya —CDC i PSC especialment— ha anat creixent lentament des dels anys de la transició, a la dècada dels setanta. Així, Convergència declarava 8 870 afiliats durant el seu VI Congrés, al gener del 1981, i per la mateixa data, el PSC en tenia 9 198. En aquell mateix any, el partit en el govern de l’Estat, UCD, tenia a Catalunya un nombre menor d’afiliats, en concret 6 690. D’altra banda, en aquells mateixos anys, AP tenia una presència molt limitada a Catalunya, i la seva conversió en el PP, a meitat dels anys vuitanta, no va servir per a augmentar aquest nivell de militància força baixa a Catalunya durant tota la dècada. Això no obstant, els anys següents va experimentar un fort creixement en la seva implantació, i durant la dècada dels noranta va passar de tenir uns 16 200 afiliats el 1992 a integrar-ne 25 311 al final del 1996. Un cas invers va ser el PSUC, el partit amb el nombre més elevat d’afiliats a Catalunya —amb molta diferència respecte als altres— durant els anys de la transició. Així, a la darreria del 1977 tenia 29 850 afiliats, i al començament del 1981 encara en conservava més de 20 000. Però les fortes crisis internes que va patir el partit d’ençà del 1981, el van portar a un fortíssim descens de militància al llarg dels anys vuitanta.

Si es fa una comparació amb el creixement de l’afiliació als sindicats durant el mateix període a Catalunya, s’hi troben algunes similituds i algunes diferències. Així, els partits majoritaris a Catalunya, CDC, PSC i darrerament el PP, mostren una lenta evolució, que té globalment un signe positiu, amb llargues èpoques d’estancament (primers anys vuitanta) i èpoques de creixement moderat (inici dels anys noranta). L’evolució de l’afiliació sindical a Catalunya —aproximadament tres vegades superior a l’afiliació als partits— mostra un ritme similar, però amb unes inflexions distintes. Així, al final dels anys setanta, durant la transició, els sindicats van experimentar un enorme creixement, que en poc temps es va desinflar; mantingueren un estancament durant tota la dècada dels vuitanta, i a l’inici dels noranta van experimentar un cert creixement, que s’ha mantingut posteriorment. En canvi, els principals partits polítics, amb l’excepció del BSUC, no van patir tant el fort boom afiliatiu de la transició i, per tant, tampoc el seu declivi posterior. Durant els anys noranta, tot i coincidir amb el període de creixement, l’augment de l’afiliació als partits fou més lent però més constant que als sindicats. Si es poden explicar les diferències esmentades per les distintes característiques organitzatives i funcionals de sindicats i partits, les similituds en el signe del creixement al llarg dels vint anys de democràcia a Catalunya indiquen, més que cap altra cosa, la consolidació de la vida democràtica al nostre país i l’augment de la implicació social en algunes de les organitzacions bàsiques per al funcionament de l’activitat política.

L’evolució de les organitzacions polítiques a Catalunya des dels anys de la transició ha estat lenta i moderada, però no es pot dir el mateix de la dinàmica associativa en general. En aquests mateixos anys, la seva expansió a Catalunya ha estat molt més intensa i diversificada, i ha afectat tots els àmbits de la vida social: des de les associacions recreatives i esportives fins a les ONG amb objectius d’intervenció en àmbits concrets de la realitat social, passant per moviments socials de temàtica singular, com l’ecologisme, els drets de la dona o l’antimilitarisme. Per exemple, del 1981 al 1996, el nombre d’entitats esportives registrades a Catalunya s’ha multiplicat per sis. També les associacions culturals han crescut de forma impressionant. En el terreny de les polítiques públiques, moltes ONG participen en nombrosos aspectes de la salut, la política social o l’educació. En l’àmbit més proper a la política, si es prenen, per exemple, els moviments ecologistes, es troba una intensa varietat de grups i moviments amb molta activitat en els àmbits locals, molt superior al que reflecteix la seva escassa institucionalització política.

Aquest fort creixement de la vida associativa a Catalunya experimentat durant els anys de democràcia és la base d’un intens teixit social, articulat a través de moltes dimensions associatives, que permet la construcció contínua de xarxes horitzontals de relació entre els ciutadans. Aquesta densitat de relacions que mostra el volum associatiu té efectes positius per al capital social present a Catalunya. D’una banda, contribueix a difondre un sentiment de confiança generalitzada; de l’altra, afavoreix els sentiments de seguretat i de satisfacció en l’entorn social en el qual hom viu i es desenvolupa. I pel que fa a la política, hauria de contribuir a fer-la menys jeràrquica, més relacional. Com s’ha vist abans, la centralitat dels partits polítics i les institucions tradicionals està en descens en un ampli conjunt de països, però, en canvi, no es confirma la hipòtesi d’un augment de l’apatia política. Aquest creixement associatiu porta també al seu darrere —com un element no buscat intencionalment— un augment de la participació política no institucional, no convencional. Més que una herència del franquisme, aquest fenomen és ja —en termes comparatius— una mostra de la normalitat dels problemes de la vida democràtica a Catalunya.