Els reptes de la identitat nacional

A escala individual o col·lectivament, la identitat no és una opció unidimensional ni estàtica, sinó més aviat la síntesi d’un conjunt de diferenciacions i identificacions, uns sentits de pertinença que poden canviar dins d’una relativa estabilitat. En principi, són identificacions no excloents entre elles: cadascú pot sentir-se alhora membre d’una comunitat local, d’una comunitat cultural i d’una comunitat política. Però no són fàcilment subdivisibles —no solem identificar-nos indistintament amb diversos llocs, cultures o ciutadanies—, ni els donem tampoc la mateixa valoració, sinó un grau de rellevància jerarquitzat, encara que no en siguem plenament conscients. Tenim unes opcions primordials d’identificació cultural i de ciutadania política.

Quan es parla de la identitat nacional, cal tenir en compte també les diferents interpretacions que es fan del concepte de nació. Podem entendre per identitat nacional la identificació amb una comunitat política legitimada per a exercir institucionalment la seva sobirania. En aquest sentit, l’àmbit de la identitat cultural —la pertinença a una comunitat de llengua i de cultura— no ha de coincidir necessàriament amb l’àmbit de ciutadania nacional. Hi ha formes diverses de sobirania política compartida, sigui en el marc d’un estat compost o en un marc internacional.

A partir de la transició política —amb la instauració de l’Estat autonòmic— i a partir del 1986 —amb la incorporació al procés d’integració europea— s’han produït canvis considerables en el sentit d’identitat col·lectiva de la nostra societat. D’altra banda, en el mateix període ha esdevingut motiu universal de reflexió la incidència que té sobre les identitats la mundialització creixent de l’economia, de la comunicació i de la cultura.

Identitat i llengua: qui és català?

En el llibre Identitat i contacte de llengües a Barcelona (1989), Kathryn A. Woolard recordava la fórmula d’identificació usada calculadament pel president Josep Tarradellas al seu retorn (1977): “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. La voluntat d’aconseguir una identificació global amb el país per part de la població de Catalunya, independentment del seu origen, trobà la formulació més clara en els eslògans de la campanya pel referèndum de l’Estatut d’Autonomia el mateix 1979: “Ara més que mai, un sol poble” i “És català tothom qui viu i treballa a Catalunya”.

Es tractava de difondre un concepte comú de ciutadania política capaç d’aglutinar el conjunt de la societat per damunt de les diferències d’identitat cultural. Tanmateix, les possibles conseqüències d’aquesta opció no passaven desapercebudes: la cohesió de la societat i la convivència no serien reals ni viables sense que tothom assumís almenys uns coneixements funcionals mínims de la llengua i la cultura catalanes i un cert grau d’identificació amb el país —propi o d’adopció—. Aquesta ha estat des d’aleshores una de les línies del debat identitari a Catalunya, i, de forma menys explícita, en el conjunt del nostre àmbit cultural.

Dels quatre criteris d’identitat que Woolard havia percebut el 1980 com a més actius —el lloc de naixement, l’ascendència, el sentiment/comportament i la llengua—, era sens dubte aquest últim el que tenia més pes. Si algú parlava català, era identificat com a català, i fins i tot els nascuts a Catalunya no es consideraven ells mateixos plenament catalans si no parlaven català. La permeabilitat de la incorporació a la condició de catalans estava, doncs, clarament relacionada amb la llengua.

Set anys més tard, en canvi, la mateixa Kathryn A.Woolard detectava en un nou estudi que aquesta identificació de base lingüística havia perdut força: els joves —catalanoparlants o castellanoparlants— semblaven més disposats a acceptar sense problemes l’alternança lingüística. Alguns han considerat inquietant aquesta pèrdua de pes de la llengua com a factor d’identificació —l’especificitat cultural catalana es pot esvair si no cal adoptar la llengua del país per a esdevenir català—. D’altres, però —entre ells la mateixa Woolard—, han subratllat els aspectes positius d’aquesta evolució: l’adopció gradual del català per part dels joves d’origen castellanoparlant era valorada favorablement pel seu mateix entorn social i, per tant, la consolidació pública de l’ús del català podia afavorir la cohesió del conjunt de la societat i la recuperació de la identitat cultural catalana.

Al final dels anys noranta, la relació entre la llengua i la identitat continua essent encara un debat obert, si bé reactivat i deformat en bona part per controvèrsies polítiques de signe partidista o intents pseudointel·lectuals de victimitzar els castellanoparlants, com els del Foro Babel. I el dilema continua essent el que havia apuntat implícitament Woolard: l’èmfasi en la llengua com a símbol de la identitat tendirà a reforçar les fronteres entre grups lingüístics (ja que referma la identificació cultural dels catalanoparlants, però també la dels no catalanoparlants). Per contra, encara que la permeabilitat lingüística facilita una cohesió social més àmplia, pot comportar una despersonalització cultural si no va acompanyada d’una presència pública creixent de la llengua i la cultura catalanes.

Països Catalans?

La identificació col·lectiva dels territoris de llengua catalana ha estat un altre tema rellevant en el debat identitari. També Tarradellas, al cap de pocs mesos d’assumir la presidència de la Generalitat, havia declarat intencionadament, en preguntar-li què opinava dels Països Catalans, que no sabia què eren (!). Així reflectia la mateixa voluntat de separar el concepte polític de ciutadania de la pertinença a una comunitat de llengua i cultura. I aquesta havia de ser l’actitud política predominant des d’aleshores davant d’aquesta qüestió: l’evasiva.

Ni Tarradellas ni ningú no podien ignorar en aquell moment que hi havia amplis sectors culturals i polítics favorables a una coordinació sense limitacions entre les futures institucions d’autogovern de l’àmbit cultural català. Així ho havien recollit les Resolucions de l’Àmbit d’Institucions del Congrés de Cultura Catalana el 1978, que preveien un procés d’articulació basat en la lliure decisió de cadascun dels països i en el respecte de la seva personalitat. I el 15 de juny del mateix any 1978 el diari “Avui” va destacar en portada que les Corts Constituents no acceptaven la federació entre autonomies, com ja havia succeït amb la Constitució republicana.

Encara que la implantació social de les forces polítiques que propugnaven l’inici d’un procés conjunt d’emancipació nacional, com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), era escassa, la majoria dels sectors polítics i culturals donaven per suposat que la transició democràtica implicaria al mateix temps la recuperació de l’autogovern, la normalització de la llengua i la cultura catalanes i la coordinació de les polítiques lingüístiques i culturals entre les noves institucions autonòmiques.

Avançava, doncs, la identificació d’una comunitat de llengua i de cultura que tothom tendia a anomenar Països Catalans, si més no per raons pràctiques. El mateix Joan Fuster ho comentava així en un article del 1978: “Jo no sé si Països Catalans resultarà viable, a la llarga. De moment, prospera. Al mateix temps suscita, és clar, irritacions i prevencions, sempre previsibles per la seva procedència ‘ideològica’. Ara: d’una manera o d’una altra hem de designar ‘això’ (…). Es tracta d’una realitat social ‘identificable’, heterogènia, confusa, discutible en les seves implicacions estrictament polítiques, però evident i que demana ‘solucions’“.

Per a Fuster, la societat dels Països Catalans es veuria abocada, a la curta o a la llarga, a una autoidentificació conjunta: “Ningú, ni el més ‘separatista’, no postula uns ‘Països Catalans’ políticament articulats ‘ara mateix’. (…) Ara com ara, els ‘Països Catalans’, entesos políticament —¿i no hi ha mil maneres d’entendre’ls en un terreny preparatori a la ‘política’?—, són una pura il·lusió de l’esperit. (...) Si els ‘Països Catalans’ no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són. (...) Quan un dia arribi a sentir-se igualment ‘català’ un veí qualsevol de Xàtiva i de Palafrugell, d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i d’Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada”.

El procés d’identificació col·lectiva no ha evolucionat, però, com preveia Fuster. La “batalla” va ser especialment cruenta en terres valencianes, i més que enlloc a la ciutat de València, on des del 1979 es va desfermar una furibunda campanya anticatalana, en la qual van confluir sectors “ultra” i franquistes, el periòdic “Las Provincias” i l’agència EFE, amb el suport de membres de la UCD —Fernando Abril Martorell, Emilio Attard, Manuel Broseta…— i, després del PP. Qualsevol indici de catalanitat va ser objecte des d’aleshores d’una estigmatització sistemàtica i implacable, i el nom de Països Catalans, que simbolitzava la identitat compartida, va ser —i és— aferrissadament combatut.

Uns amplis sectors de la societat valenciana van acceptar aquests plantejaments, presentats com a defensa de la seva valencianitat. Aquest anticatalanisme suposadament valencianista, a més de convenir als interessos del nacionalisme espanyol, constituïa una coartada ideològica idònia per als sectors benestants de la ciutat, que havien relegat la llengua i la cultura valencianes a la condició de folklore com a signe del seu ascens social: la negació de qualsevol afinitat passada, present o futura entre valencians i catalans tenia la finalitat afegida d’impedir que la llengua i la cultura pròpies dels valencians recuperessin la primacia social.

Enfront d’aquesta reacció tan hostil, alguns, com Josep Guia el 1985, van optar per accentuar encara més l’afirmació de catalanitat i fins i tot van arribar a proposar el nom de Catalunya per al conjunt de la comunitat cultural i nacional. La viabilitat sociològica d’aquest plantejament va ser contestada a València mateix per Burguera el 1991. D’altres, com Joan Francesc Mira, van optar per introduir una distinció pragmàtica entre nació política i nació cultural, que fes compatible la pertinença a una nacionalitat valenciana (o balear) i la identificació cultural compartida amb el conjunt dels Països Catalans. Finalment, va haver-hi els partidaris, com D.Mollà i E.Mira el 1986, d’una ‘tercera via’ valencianista diferenciada de l’espanyolisme i el catalanisme, a fi de superar la confrontació social.

L’any 1998, el Consell Valencià de Cultura intentava establir un consens sobre la llengua dels valencians. Però els promotors de l’enfrontament cívic difícilment abandonaran l’estratègia mentre els resulti profitosa: el resultat pràctic d’aquesta controvèrsia —sobretot, però no exclusivament, valenciana— ha estat no tan sols la desactivació dels projectes polítics d’articular entre si els Països Catalans, sinó la conversió en tabú de la denominació més pràctica per al conjunt de la nostra comunitat cultural —que sense nom difícilment pot suscitar cap identificació col·lectiva— i, encara més, la inhibició de qualsevol cooperació lingüística i cultural efectiva entre les institucions autonòmiques respectives.

Excepcionalment, algunes iniciatives conjuntes han demostrat la seva efectivitat, com el reconeixement del català al Parlament Europeu (1990) arran d’una petició dels parlaments de les Balears i de Catalunya, impulsada per la Crida. En canvi, propostes de cooperació en la normalització lingüística com les del Parlament balear (1989) o del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) no s’han traduït en cap acord institucional significatiu. Paradoxalment, la cooperació institucional de Catalunya en el marc d’una Euroregió compartida amb les regions de Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló ha anat molt més enllà.

En definitiva, a les portes del tercer mil·lenni, encara cal legitimar un nom comú —quin si no Països Catalans?—per a la comunitat de llengua i cultura catalanes, un referent que faci possible la identificació interna i externa d’aquest àmbit conjunt de pertinença i permeti la consolidació d’un espai propi en l’Europa de demà. Hi ha signes recents (Toni Mollà, 1994; Pere Martí, 1996) que el projecte dels Països Catalans no és tan difunt com alguns (“El País”, 1997) afirmen —o desitgen?—. Tal com havia dit Josep Maria Llompart (1991) i ha propugnat recentment Joan F.Mira (1997), aquest àmbit d’identitat cultural és compatible amb la identificació primera de cadascú com a lleidatà, andorrà, valencià o mallorquí; amb una afirmació de nacionalitat catalana, andorrana, valenciana o balear, i finalment amb altres ciutadanies polítiques més àmplies, com l’europea —o l’estatal, si Espanya no es definís com a nació única i exclusiva, fins i tot en l’ordre cultural—.

Som una nació?

Aquesta és, en efecte, la tercera gran qüestió: la contraposició entre l’afirmació nacional de Catalunya —o dels Països Catalans— i la plasmació constitucional d’Espanya com una nació única i indivisible, matisada tan sols pel vague reconeixement de l’existència en el seu si de nacionalitats i regions. En aquest punt hi ha dos aspectes que mereixen atenció: la possibilitat que Espanya es reconegui a ella mateixa com un estat plurinacional i l’abast territorial de la nacionalitat catalana. Es tracta, una vegada més, malgrat la seva indubtable transcendència, de debats latents o pendents, de temes rarament analitzats i discutits de forma civilitzada en una dimensió pública. Les Jornades sobre el Nacionalisme Català a la fi del segle XX (1987 i 1996) han estat una de les poques ocasions de debat entre posicions ideològiques diverses amb una certa continuïtat, una dècada.

Mapa d’Aproximació a l’Europa de les Nacions realitzat pel CIEMEN, Barcelona, 1992.

G.S.

A partir de la transició política, han quedat plantejades dues concepcions d’Espanya: la que vol implantar-hi el model d’estat nació, que prossegueix la tendència històrica contemporània predominant, i la que pugna pel reconeixement del seu caràcter plurinacional —un estat compost o una “nació de nacions”—, com ha fet des dels seus orígens el catalanisme majoritari. El procés ha estat analitzat per Inman Fox i per mi mateix.

L’afirmació nacional de Catalunya ha estat prou evident en aquest període. Des del 1980 hi ha hagut un govern de signe declaradament nacionalista. L’abast sociològic de la consciència d’identitat nacional ha estat mesurat i valorat per Antoni Estradé i Montserrat Treserra, i s’ha explicitat públicament, per exemple, en la multitudinària concentració aplegada per la Crida a la Solidaritat el 24 de juny de 1981 al Camp Nou sota el lema “Som una nació”, poc després de l’assalt al Congrés dels Diputats del 23 de febrer i del Manifiesto aparegut el 12 de març. Per contra, a les Balears i al País Valencià la situació de la consciència nacional encara és la que ja descrivia Joan F.Mira el 1984: “una minoria —d’importància creixent— pertany de manera conscient a la ‘comunitat cultural catalana’; i una majoria —de decreixent importància relativa i qualitativa, si no quantitativa i absoluta— pertany, per inèrcia o per decisió voluntària, a la comunitat cultural espanyola. (…) En l’àmbit genèricament o estrictament polític, em sembla innecessari remarcar la brutal desproporció entre la minoria d’adscripció —conscient— catalana, i l’enorme majoria d’adscripció espanyola”.

En aquest context, el pes de les dinàmiques polítiques autonòmiques diferenciades ha guanyat terreny i s’avança cap a un sentit polític de “nacionalitat” centrat en cadascun dels marcs d’autogovern (Catalunya, Illes Balears, País Valencià i, si es vol, Andorra). L’àmbit dels Països Catalans tendeix a ser interpretat com a espai purament cultural —o, en tot cas, com a nació cultural, articulable políticament—. A més, la capacitat de transformar l’Estat en un sentit plurinacional és encara insuficient per a contrarestar la tendència secular a implantar un model d’estat nació políticament i culturalment espanyol. En efecte, la política estatal tendeix de forma persistent a diluir la diferència entre els termes constitucionals de “nacionalitat” i “regió”, mentre que els impulsos polítics en favor del reconeixement del caràcter plurinacional d’Espanya han estat marcadament conjunturals i intermitents fins avui. Els darrers plantejaments polítics del nacionalisme català (CDC, 1996; UDC, 1997) coincideixen en la reivindicació de la sobirania de Catalunya en una Espanya plurinacional, però caldrà elaborar un projecte polític consistent i propugnar-lo de forma sistemàtica i constant perquè pugui arribar a tenir efectivitat. La declaració de Barcelona del 1998, subscrita per CiU, el PNB i el BNG, pot obrir camí en aquest sentit.

Hi ha transformacions en el model d’estat nació com a conseqüència de les dinàmiques d’integració europea i de mundialització, com ha comentat Montserrat Guibernau, que en principi poden afavorir la participació dels governs subestatals en la presa de decisions sobre aspectes de la seva competència, singularment els relatius a llengua, cultura i comunicació. Tanmateix, ara per ara no se sap quina aplicació concreta es farà a la Unió Europea del principi de subsidiarietat, i en canvi no manquen signes evidents de la resistència dels estats membres —i especialment d’Espanya— a cedir terreny en aquesta esfera de decisió.

La mundialització i la incorporació al procés d’integració de la UE han introduït un nou interrogant en el repertori d’identitats de tots els europeus: quin lloc ha d’ocupar la nova ciutadania europea en la reestructuració actual dels sentits d’identitat?

Alguns pretenen que amb la mundialització assistim a la fi dels nacionalismes. D’altres creuen que som en la gestació d’una nova identitat nacional europea, un procés d’invenció i difusió d’una tradició nacional semblant al que han seguit els estats nació contemporanis, segons les tesis d’Eric Hobsbawm. I no manquen encara els qui defensen, com Jürgen Habermas, una ciutadania política europea: una cultura política comuna compatible amb les identitats nacionals i la diversitat cultural, ja que, més que en la identitat cultural d’un futur macroestat europeu, es basaria en un “patriotisme constitucional”.

La formulació resulta atractiva, però el nivell actual del debat polític sobre aquestes qüestions és encara molt esquemàtic. Les obres de Charles Taylor o Will Kymlicka entorn del concepte de ciutadania multicultural poden ser de gran utilitat en l’aclariment del debat identitari. N’és un bon exemple la distinció que estableix Kymlicka entre els drets d’autogovern de les minories nacionals i els drets culturals dels immigrats. No en va la immigració extraeuropea ha esdevingut un dels motius de reflexió política sobre la diversitat cultural. El debat en curs a la publicació electrònica “Sociological Research Online” (http://www.socresonline.org.uk/) entre Rex, Delanty i Treanor sobre els nacionalismes d’estat i la futura ciutadania multicultural europea és una mostra de l’actualitat i la transcendència d’aquestes qüestions. El reconeixement o no de la comunitat lingüística i cultural catalana en el marc estatal i europeu, amb sobirania plena o almenys amb unes facultats d’autogovern suficients per a regular el propi espai lingüístic i cultural i assegurar el seu futur, constitueix una de les incògnites més crucials davant del pròxim mil·lenni.

El marc jurídic i institucional de la normalització lingüística

En iniciar-se la transició, diversos plantejaments havien assajat de proposar un nou marc i una nova política lingüística per a l’etapa democràtica previsible. El més representatiu va ser sens dubte el Congrés de Cultura Catalana, però ja abans el sociolingüista Rafael-Lluís Ninyoles havia aclarit les alternatives, basant-se en els principis de territorialitat —plenitud equivalent de drets i prestacions per a cada grup lingüístic al seu propi territori històric— i de personalitat —igualtat de drets i prestacions personals per als ciutadans de totes les llengües, arreu de l’Estat—. Per a Ninyoles, el criteri de personalitat s’adequava a països en què els grups lingüístics es trobessin entremesclats i no hi hagués desigualtats d’estatus entre ells. El model territorial, en canvi, resultava més apropiat quan aquests grups ocupen àrees definides i hi ha desigualtats entre ells, que requereixen un tracte especial per als qui es troben en inferioritat.

Per consegüent, Ninyoles s’inclinava per un quadrilingüisme estatal de base territorial, amb coigualtat de les quatre llengües principals d’Espanya en els òrgans generals de l’Estat —parlamentaris, executius o judicials— i oficialitat de cada llengua a la seva àrea —a part del reconeixement de drets personals als parlants d’altres llengües en cada territori i del tractament específic d’algunes zones (com la Vall d’Aran o les comarques castellanoparlants del País Valencià)—.

Tanmateix, Ninyoles preveia que probablement predominarien solucions mixtes com les de la Segona República, en què la coigualtat sols es preconitzava per a les àrees no castellanoparlants: l’Estat mantindria el monolingüisme castellà i sols els castellanoparlants tindrien drets lingüístics a tot el territori. Aquesta opció, desigual i dissimètrica sota una aparença d’igualtat formal, conduiria probablement a la minorització gradual de les llengües territorials. Ninyoles subratllava el triple privilegi que aquest model suposava per als castellanoparlants: per ¡’estricta territorialitat del seu dret en les àrees castellanes, oficialment unilingües; per la personalitat del seu dret en les àrees no castellanoparlants, oficialment bilingües, i pel monolingüisme estatal. La Constitució del 1978 va respondre bastant a aquestes temences i establí en l’article 3 que el castellà seria l’única llengua oficial de l’Estat, tot traslladant als respectius estatuts d’autonomia l’eventual oficialitat conjunta de les altres llengües.

La premsa catalana del moment recollí una polèmica entre els defensors de l’oficialitat exclusiva del català i els de la seva oficialitat compartida —a escala estatal o territorial—. Malgrat això, la valoració del nou marc per part de les forces polítiques dels diversos Països Catalans va ser favorable i optimista, considerant que es tractava d’un bon punt de partida, en què es restablia la situació prèvia a l’esclat de la Guerra Civil i confiant que el desenvolupament constitucional estaria obert a la igualació progressiva de totes les llengües. La distribució massiva del text constitucional en català i castellà amb vista al referèndum i la seva publicació multilingüe al BOE semblaven donar peu a aquestes expectatives.

A més, amb el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, s’havia aconseguit la incorporació del català al sistema educatiu el curs 1978-79 (Decret 2092/78), satisfent una de les reivindicacions més sentides de la societat catalana. El 1978 es van establir règims preautonòmics al País Valencià i les Balears, on el curs 1979-80 s’adoptaren mesures educatives similars a les de Catalunya. A tots dos llocs la mobilització dels ensenyants i els sectors culturals va impedir vel·leïtats fragmentaristes dels governs preautonòmics de la UCD.

En canvi, la valoració de l’article manifest de la revista “Els Marges” titulat Una nació sense estat, un poble sense llengua? fou molt més inquietant: les possibilitats que el nou marc jurídic desigual oferia a la recuperació del català eren poc esperançadores. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya semblava voler reequilibrar aquestes desigualtats del marc constitucional i assegurar un procés d’igualació progressiva. En l’article 3 puntualitza que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que el català és la llengua oficial de Catalunya —com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat—. D’aquesta forma distingeix entre l’origen i la naturalesa de l’oficialitat de cada llengua. A més, estableix el compromís de la Generalitat de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes, adoptar les mesures necessàries per a assegurar-ne el coneixement i crear les condicions que permetin assolir la seva plena igualtat pel que fa als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. La primacia estatal del castellà podia veure’s equilibrada si s’aconseguia la primacia social del català com a llengua pública comuna en el seu territori. L’article 27.4 de l’Estatut preveia també tractats o convenis de cooperació cultural amb els territoris i comunitats amb els quals es comparteix un mateix patrimoni lingüístic.

L’evolució posterior dels fets posaria en qüestió aquestes expectatives d’igualació en el plurilingüisme estatal. Quan encara no feia un any que el primer govern electe de la Generalitat havia iniciat la seva política lingüística —i quan el Parlament de Catalunya tot just emprenia la preparació d’una llei de normalització—, l’assalt al Congrés del 23 de febrer de 1981 i la publicació en la premsa de Madrid d’un Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña donaven peu a una insidiosa campanya en contra de l’autogovern i la recuperació plena del català.

L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, promulgat el 1982, va resultar afectat pel nou clima polític general i per la campanya anticatalana a què més amunt s’ha fet referència: el nom comú de llengua catalana, com també la senyera històrica de les quatre barres i la denominació de País Valencià, van ser-ne omesos en nom d’un consens de dubtosa eficàcia. El “valencià” hi és declarat oficial, però sense una referència clara a la seva condició de llengua pròpia dels valencians i compartida amb altres terres. L’Estatut d’Aragó, aprovat també el 1982, ni tan sols declara oficial el català en el territori on és històricament parlat, sinó que es refereix tan sols vagament a la protecció de les modalitats lingüístiques.

L’any següent es va aprovar l’Estatut d’Autonomia de les Balears, que sí que estableix l’oficialitat del català, amb aquest nom, com a llengua pròpia de la comunitat, però defineix un àmbit competencial més reduït que els anteriors —l’educació, per exemple, ha continuat essent-hi de titularitat estatal fins a la reforma estatutària del 1998—. En canvi, és l’Estatut que es refereix més clarament a la cooperació lingüística amb les altres terres on el català sigui oficial.

El nou marc jurídic i institucional es completa amb tres lleis lingüístiques autonòmiques: la Llei de normalització lingüística a Catalunya i la Llei d’ús i ensenyament del valencià —totes dues del 1983— i la Llei de normalització lingüística de les Balears, del 1986. Com és lògic, hi ha algunes diferències significatives entre aquestes lleis: la de Catalunya dedica una atenció especial a l’aranès; la valenciana delimita les comarques històricament valencianoparlants i castellanoparlants, en les quals la política lingüística segueix criteris diferenciats; i la llei de les Balears reprèn i desplega la idea de cooperació cultural i fa en el seu preàmbul una interessant puntualització sobre la interpretació dels conceptes de llengua pròpia i llengua oficial.

Tot i això, les tres lleis coincideixen a fonamentar la normalització del català en la seva adopció com a llengua habitual en les institucions autonòmiques i en l’administració local, en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació de titularitat autonòmica, confiant que les mesures de foment serien suficients en els altres àmbits de la societat —mitjans de comunicació privats, indústries culturals, empreses i activitats socioeconòmiques, entitats socioculturals, etc.—. És una hipòtesi que amb el temps es posarà en qüestió.

La situació sociolingüística inicial

Les estimacions de Miquel Strubell sobre la demografia de la llengua catalana al començament dels anys vuitanta situaven el nombre total de catalanoparlants entre 5 milions (de llengua familiar catalana) i 6,4 (capaços de parlar català). Corresponien al Principat entre 2 650 000 i 3 250 000 parlants: entorn del 50% de la població tenia el català com a llengua habitual i el 60% podia parlar-lo; el 40%, doncs, només parlava castellà, encara que el 80% era capaç d’entendre’l. Al País Valencià, n’hi havia entre 1 316 200 i 2 193 700 parlants; a les Illes Balears, entre 486 900 i 533 800, i a la Catalunya del Nord, uns 156 000.

La llengua catalana disposava afortunadament d’un model normatiu codificat per l’Institut d’Estudis Catalans, però la difusió social, funcional i geogràfica d’aquest model de llengua comuna era limitada, i calia elaborar-ne els registres especialitzats. Ja hem al·ludit també a les reticències —sobretot valencianes— a l’acceptació de la unitat de la llengua.

L’ús oficial del català s’incrementà a partir del restabliment de les institucions d’autogovern i de les primeres eleccions locals democràtiques (1979), malgrat el decret estatal 1111/79, que intentava frenar l’ús de les llengües no castellanes a l’administració local. Les diferències són molt notables, però, entre Catalunya —on l’ús oficial va avançar ràpidament des dels primers anys vuitanta— i les Balears o el País Valencià, on predominava la inèrcia.

En l’ensenyament, la introducció del català requeria esforços molt notables: a la província de Barcelona, per exemple, el 46% del professorat no sabia català i el 32% dels estudiants de primària i el 55% dels de BUP i COU no rebien classes de català.

A les Balears, tan sols el 59% dels estudiants de primària rebien alguna classe de català.

La televisió espanyola oferia menys de 60 hores setmanals d’emissió en català, en hores de baixa audiència (el 12% de l’oferta total) i sense abastar les Pitiüses ni el País Valencià. A la ràdio, tan sols la pionera Ràdio 4 a Catalunya i alguns programes d’altres emissores usaven el català. Els diaris en català —”Avui”, “Punt Diari”—representaven, amb uns 33 500 exemplars, el 6% de l’oferta total.

En alguns camps de la producció cultural es notava la recuperació: en la cançó, el teatre —amb dos terços de l’oferta en català a Barcelona— o el llibre, que ja editava uns 1 500 títols anuals en català. En canvi, en altres camps la presència del català era insignificant: al cinema, l’empresa o la retolació pública (sols el 8% de rètols en català enfront del 61% en castellà).

Les actituds de la població eren molt favorables a la recuperació de l’ús i el coneixement del català. L’amplíssima resposta obtinguda a partir del Manifiesto del 1981 per la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes —ja esmentada anteriorment— és una mostra del suport social d’aleshores a la normalització lingüística, refermat després per la campanya “El català, cosa de tots”, amb la nena Norma com a protagonista. La resistència més general era potser la inèrcia diglòssica dels mateixos catalanoparlants, que continuaven llegint i escrivint en castellà i parlant-lo davant la simple presència d’un castellanoparlant, encara que aquest entengués perfectament el català.

Les polítiques lingüístiques

Si les situacions sociolingüístiques de partida eren heterogènies, també ho són els marcs legals en què s’han inscrit les polítiques lingüístiques de cadascun dels Països Catalans i encara més els objectius i els ritmes adoptats per cada govern.

Pel que fa a les grans etapes del procés, el principal punt general d’inflexió es pot identificar amb el pas dels anys vuitanta als noranta: fou aleshores que hom començà a dubtar que el model adoptat per les lleis de normalització lingüística mantingués la seva validesa (Albert Branchadell, Isidor Marí, Modest Prats, Francesc Vallverdú). La regulació de l’ús del català a l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació autonòmics, acompanyada tan sols de mesures de foment en els àmbits més sotmesos a les lleis del mercat, no semblava assegurar la recuperació del català.

En una periodització més detallada, a Catalunya es podrien establir subdivisions entre les fases de cadascun dels directors generals. Al País Valencià, després d’un llarg període de predomini socialista, l’accés del PP al govern ha implicat l’accentuació del secessionisme i del desinterès per la normalització. A les Balears, el govern sempre en mans del PP no s’ha mostrat tampoc gaire decidit en la seva política lingüística —llevat del frustrat parèntesi de presidència de Cristòfol Soler—.

Oficialment, només un estat —Andorra— assumeix oficialment el català com a llengua nacional, amb el compromís implícit de garantir-ne el futur. Els altres estats on el català és parlat releguen la llengua a un estatus secundari, un cas especialment greu a l’Estat espanyol, on el català és la segona llengua, oficial per a uns deu milions de ciutadans (la quarta part de la població estatal): les relacions amb les institucions generals de l’Estat —les Corts, els ministeris o els tribunals generals— són forçosament en castellà, amb escassíssimes excepcions, i el català no té en el sistema educatiu espanyol ni tan sols el caràcter d’idioma modern optatiu. La manca absoluta d’oficialitat als altres territoris fa encara més fàcil la seva marginació en les polítiques públiques.

Coneixement del català. 1994.

Així, doncs, la legitimació de la primacia del català com a llengua pública comuna en el seu territori i la consecució de la seva igualtat respecte a qualsevol altra llengua en els espais polítics compartits —estatals o supraestatals, com la UE— són punts clau massa sovint oblidats en les polítiques lingüístiques dels darrers anys, les quals s’han centrat en l’enfortiment de la posició de la llengua catalana a l’interior del seu propi territori i en l’aprofitament de conjuntures estatals o europees favorables als avenços en el reconeixement del català.

L’extensió dels coneixements de català per mitjà de l’ensenyança ha estat probablement l’objectiu preferent de la major part de les polítiques lingüístiques. Addicionalment, els cursos de català per a adults —alguns amb àmplia difusió multimèdia, com el curs Digui, digui per als no catalanoparlants— i els exàmens corresponents han tingut cada any desenes de milers d’inscrits. Aquest esforç primordial es pot considerar justificat si tenim en compte la notable proporció de la població que no coneixia la llengua i la manca de domini formal de la lectura i l’escriptura per part dels mateixos catalanoparlants.

Els índexs de coneixement de català del primer cens lingüístic conjunt per a Catalunya, les Balears i el País Valencià (1986) van mostrar que el català és majoritàriament conegut al seu territori històric, malgrat les persecucions i l’elevada immigració. És una dada important per a evitar que s’apliqui als catalanoparlants un tracte de minoria. Dels 9 600 000 habitants en total, el 88% (8 470 000) entenien el català; el parlaven el 62% (5 912 000); el llegien el 49% (4 682 000), i l’escrivien el 23% (2 194 000).

Segons una enquesta més recent, també d’abast general (CIS, 1994), els percentatges de coneixement del català s’han incrementat encara més, tal com es pot observar en el quadre.

Tot i això, cal advertir que els resultats de les polítiques educatives són desiguals i en alguns llocs no s’actua amb la coherència ni l’abast necessaris: l’absència del català en molts sectors de l’educació infantil pot comportar dèficits inicials difícilment recuperables; la manca d’ús vehicular normal del català en l’ensenyament fa que no se n’arribi a adquirir un domini expressiu suficient; la motivació per a l’aprenentatge del català pot disminuir si no hi ha un progrés perceptible del seu ús públic; etc. Un estudi del 1983 del Departament d’Ensenyament de la Generalitat ja va evidenciar que sols un ús vehicular habitual del català podia assegurar l’objectiu d’arribar a dominar-lo igual que el castellà al final de l’escolaritat obligatòria.

Això va aconsellar l’extensió dels programes d’immersió com a sistema d’aprenentatge precoç del català, que el 1988 abastaven a Catalunya més de 50 000 estudiants, a escoles en què el percentatge de nens no catalanoparlants era superior al 70%, amb una metodologia específica per a usar el català com a llengua vehicular dels 3 als 7 anys, quan l’aprenentatge de llengües té més rendiment, partint sempre de la voluntat dels pares perquè els seus fills rebin l’ensenyament en català, segons recollia Josep Maria Artigal el 1989.

La generalització del català com a llengua vehicular a Catalunya ha estat objecte de les crítiques dels grups que defensen l’estatus del castellà, sobretot a partir del 1993, com a conseqüència de la conjuntura política estatal. La tensió va ser considerable quan el mateix Tribunal Suprem va plantejar una qüestió de constitucionalitat relativa a la legislació lingüística en el sistema educatiu, resolta finalment de manera favorable pel Tribunal Constitucional, que al final del 1994 va ratificar el model de conjunció lingüística aplicat a Catalunya.

Pel que fa a l’extensió social de l’ús de la llengua, les polítiques sectorials s’han centrat en les entitats dependents del sector públic, en les quals era més viable una intervenció regulativa: l’administració, el sistema educatiu, els mitjans de comunicació de titularitat autonòmica. Com a conseqüència de graus de voluntat política diferents, l’abast dels objectius i dels resultats ha estat força més reduït a les Balears i el País Valencià que a Catalunya, on l’ús del català en aquests camps ha esdevingut general en l’administració autonòmica i local. Amb l’administració estatal encara resulta difícil l’ús del català —especialment amb les forces de seguretat i amb l’administració de justícia—.

En canvi, en el sector privat —empreses, comerços, indústries culturals, etc.—, les intervencions de normalització lingüística s’han limitat a campanyes de sensibilització i mesures de foment i suport, amb efectes més reduïts, sobretot fora de Catalunya. Els sectors on el català és més present són les finances, els transports, els subministraments i els comerços. Ara bé: al costat d’alguns establiments i professionals que s’han organitzat per a atendre el públic en qualsevol de les llengües oficials, n’hi ha molts, sobretot a les ciutats, que usen exclusivament el castellà. La protecció jurídica del dret de disponibilitat lingüístic dels consumidors —el seu dret a ser atesos i informats en català o castellà, oralment o per escrit— s’ha convertit en una necessitat de primer ordre, tan sols resolta parcialment a Catalunya.

Quant als mitjans de comunicació, l’oferta televisiva en català havia arribat a igualar pràcticament la castellana cap al 1988 —TV3 assolia el 44% de l’audiència de Catalunya i era rebuda gairebé des de tot el territori lingüístic—. Posteriorment, la irrupció de les televisions privades i les dificultats oficials als reemissors del País Valencià han fet retrocedir aquestes consecucions. A la ràdio, el català abasta aproximadament el 25% de l’oferta, però en la premsa diària tot just arriba al 12% de la difusió, malgrat la positiva aparició de nous diaris en català, com el “Diari de Balears” (1996). La consecució d’un espai comunicatiu català, com proposava Josep Gifreu el 1991, no avança tal com caldria.

Pel que fa a l’esport, encara que cal destacar l’esforç institucional conjunt que es va dur a terme amb ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 —modèlics en la utilització igualitària del català entre les quatre llengües oficials—, l’avanç del català no s’ha reflectit encara en la premsa esportiva.

En el mercat cultural també hi ha signes ambivalents: les edicions en català han superat els 5 000 títols, però en camps com ara el vídeo, el cinema o la informàtica, l’absència de la nostra llengua és gairebé general. En aquest sentit, la irrupció de les noves tecnologies informàtiques i telemàtiques, en les quals la presència del català és minoritària —fins i tot en els maquinaris i programaris usuals—, constitueix un motiu especial de preocupació.

Cap a un nou model de política lingüística?

Tant pels avenços aconseguits com per les dificultats que calia superar, al final dels anys vuitanta es feia patent la necessitat d’actualitzar els plantejaments de la política lingüística. Semblava imprescindible un canvi qualitatiu en les formes d’intervenció, però el canvi es veia viable només si coincidia amb un rellançament de les aspiracions col·lectives de la nostra societat en tots els camps (econòmics, culturals i polítics).

A partir del 1990, la Direcció General de Política Lingüística de Catalunya va anunciar noves mesures, precedides d’estudis sociolingüístics i jurídics i acompanyades d’un desplegament organitzatiu de les unitats tècniques de normalització lingüística. Una de les primeres mesures va ser la creació del Consell Social de la Llengua Catalana, un òrgan d’àmplia representació social, concebut com a marc de concertació i d’implicació participativa en l’establiment dels nous objectius.

Amb la participació d’aquest Consell, es va elaborar un Pla general de normalització lingüística amb la finalitat d’articular les actuacions dels poders públics amb les dels agents socials més rellevants. El govern català va aprovar aquest pla el 1995, amb algun retard respecte als terminis inicialment previstos, atribuïbles al clima polític advers dels anys 1993 i 1994.

A partir del 1996, la política lingüística de Catalunya es va centrar en la preparació d’una nova llei: la Llei de política lingüística del 1998. La voluntat d’obtenir un consens màxim ha fet pensar que el text finalment resultant tingués un caràcter força moderat, però cal esperar que aclareixi els conceptes de llengua pròpia i de llengua oficial, que fonamenti el reconeixement igualitari del català en l’àmbit estatal i europeu i que promogui el seu ús normal en les activitats socioeconòmiques malgrat la renúncia al principi de disponibilitat lingüística, en el mercat cultural i mediàtic, en el qual s’anuncien quotes de cinema i programació en català, i en les tecnologies de la informació.

Com ha dit Albert Bastardas, la situació sociolingüística actual es caracteritza per la coincidència de processos contraposats. En línies generals, el català s’estén en les comunicacions institucionalitzades dependents dels poders autonòmics, però no tant en les institucions de dependència estatal o en les entitats i empreses de caràcter privat: el castellà predomina clarament en l’activitat econòmica i laboral. L’ensenyament aconsegueix que la comprensió del català per part de la població d’origen extern esdevingui general, però l’ús actiu d’aquesta llengua apresa encara és lluny de ser fluid i espontani com ho és el castellà per als autòctons: hi ha, doncs, la temença que el català retrocedeixi en aquest àmbit de les comunicacions individualitzades, que és on rau finalment la pervivència de les llengües. Hi ha signes prou amenaçadors: al Rosselló el català és difícilment recuperable, al País Valencià presenta un avançat procés de substitució lingüística, i a les Balears la transmissió intergeneracional de la llengua és recessiva. No en va les mobilitzacions socials en defensa del català han estat especialment intenses en aquests llocs durant els darrers anys.

Existeix un estàndard sociocultural nacional?

La importància de la llengua com a signe d’identitat no ha de fer oblidar que és en un conjunt molt més extens de referents culturals que es fonamenta la continuïtat, la reproducció i la renovació de la identitat col·lectiva. Una cultura compartida, s’ha dit encertadament, és un àmbit de comunicació i l’univers simbòlic que s’hi reflecteix. I si es pot afirmar que la varietat comuna o estàndard de la llengua presenta encara signes d’insuficient consolidació, més crítica és la configuració del que podríem anomenar l’estàndard sociocultural nacional.

Com ha comentat Joan Manuel Tresserras fa poc, la fragilitat del nostre sistema de comunicació —fragmentat, incomplet, poc actualitzat— determina problemes importants de producció simbòlica en la comunitat cultural catalana. Aquestes mancances fan que, en gran part, tinguem un enorme desconeixement de la nostra pròpia mitologia històrica i dels nous mites propis del moment actual i, en canvi, ens siguin familiars els referents importats de la imatgeria mediàtica espanyola o anglosaxona.

La cultura de massa que consumim —la forma actual de la cultura popular— ens transmet molts estereotips aliens i no arriba a construir un univers simbòlic propi i comú. I aquesta afirmació es pot fer extensiva en bona mesura als mitjans i productes culturals en català, fins i tot als de titularitat pública. Les coordenades geogràfiques i de posicionament en l’entorn sovint ens parlen d’un “aquí” i un “allà”, d’un “nosaltres” o d’un “aquest país” que no coincideixen amb l’àmbit cultural català, ni, cosa més contradictòria, amb l’àmbit de difusió d’alguns d’aquests mitjans. Un cert complex antropològic perfumat de desídia porta alguns espais a preferir subproductes folklòrics d’altres cultures exòtiques —dubtosament interessants o fins i tot clarament carrinclons i abominables—, en comptes de seleccionar mostres realment originals i atractives de collita pròpia, com si no n’hi hagués. Es tracta d’una insuficiència en el pla simbòlic de la comunicació pública, en certa forma paral·lela a la que en el terreny de les idees polítiques ha analitzat lúcidament Salvador Cardús. El sistema comunicatiu català manifesta una forta mediatització i el sistema educatiu, en la mesura que proporciona un coneixement satisfactori del medi cultural immediat, pot facilitar l’extensió d’un determinat tipus de referents simbòlics, però no de l’abast ni de l’efectivitat dels que formen part de la cultura de massa.

En canvi, els materials de base d’un estàndard cultural nacional, com ha plantejat Josep-Lluís Carod-Rovira, són a l’abast dels creadors culturals, com un arsenal de recursos gairebé intacte:

• — fets històrics com la guerra de Successió, dates assenyalades com el 31 de desembre, personatges decisius com Jaume I, moviments socials com els agermanats;
• — una determinada concepció de l’entorn geogràfic i natural, reflectida en molts noms d’espècies i de topònims simbòlics —com els penyals característics que anomenem Cavall Bernat o el Canigó;
• — figures de la cultura que han assolit un grau insòlit de popularitat: Llull, Pitarra, Escalante, Verdaguer, Gaudí, Sorolla, Rusiñol…;
• — unes tradicions institucionals recuperades i afins: Generalitat, consells, síndics, amb un repertori emblemàtic sovint coincident;
• — una cultura oral tradicional amb força frases fetes, refranys, embarbussaments, endevinalles, acudits, cançons, etc. compartits;
• — un conjunt entrellaçat de tradicions vives i amb ganes de futur: balls populars, instruments, castellers, jocs com la pilota valenciana…;
• — un esplet de personatges populars que tenen prou atractiu en el seu gènere corresponent per a constituir un star system propi…
• …I tantes i tantes altres realitats compartides o compartibles que resultaria excessivament prolix enumerar. També és cert que hi ha experiències recents de força èxit d’explotació d’aquests elements, com ara els serials televisius, o els programes de Lloll Beltran o Mikimoto.

Globalment, però, la compartimentació dels espais de comunicació d’acord amb les divisions administratives afavoreix una juxtaposició d’imaginaris regionals, en comptes de la fusió desitjable de tots aquests referents en una nova cultura popular comuna. Potser tenia raó Joan Fuster (1983) quan tractava de la dialèctica entre cultura nacional i cultures regionals: aquestes “podrien revertir en una fructuosa renovació —deia—, si a Barcelona en fossin més atents, i no es limitessin a ‘mirar-se el melic’, com ha dit algú”. I concloïa, contundent: “Això vol dir, òbviament, ‘desregionalitzar’ la cultura. Ací, i entre nosaltres, només és ‘nacional’ allò que abraça tots els Països Catalans. I la disjuntiva per a tots és aquesta: o Països Catalans o regionalisme. La segona alternativa comportaria, indubtablement, la fi de la nostra cultura”.

La internacionalització de la cultura

Al costat del risc de regionalització o provincianització de la nostra cultura, hi ha el repte que representa la mundialització. Preveure els primers canvis que es produiran al segle XXI és relativament fàcil, perquè el tenim a tocar, però alhora és extraordinàriament difícil saber on ens conduiran, perquè són transformacions profundes i vertiginoses, de resultats incerts a termini mitjà. Són canvis de base tecnològica —l’abast progressivament general de la comunicació telemàtica—, però liderats pels poders econòmics, apòstols del nou dogma monoteista d’un mercat únic i sense regulacions. Lògicament, les estructures del poder polític —fonamentades en el model d’estat nació— es veuen afectades per aquesta dinàmica, que difícilment poden controlar. I és en aquest context que cal situar les perspectives d’evolució de la diversitat lingüística i cultural.

Hi ha unanimitat en l’apreciació que assistim a un canvi de civilització de magnitud semblant al que va representar el pas de la tradició oral a l’escriptura, o la difusió de la impremta a l’edat moderna. Alguns, com Pierre Lévy, comparen fins i tot la ràpida emergència d’aquest àmbit mundial de comunicació telemàtica —el “ciberespai”, bressol de la “cibercultura”— a una espècie de segon diluvi universal, en aquest cas motivat per una inundació d’informacions en estat de renovació permanent, com un immens curs, que faria cert l’aforisme d’Heràclit: tot flueix.

La característica principal de la nova societat de la informació és la possibilitat de processar automàticament quantitats ingents de dades i coneixements, abans inabastables. El coneixement esdevé cada vegada més un procés col·lectiu, més que no pas individual, protagonitzat per organitzacions i comunitats (virtuals o tradicionals). El futur ens aboca a sistemes corporatius d’aprenentatge, de creació i de treball, assistits per ordinador, i el lleure i la cultura probablement seguiran el mateix camí. Apareixen noves comunitats virtuals, independents de la proximitat territorial, aglutinades per factors diferents als que han donat cohesió a les comunitats històricament conegudes. La relació entre cultura, espai territorial i ciberespai es veurà, doncs, profundament alterada.

La mateixa organització política s’haurà d’adaptar al nou context. Alguns pretenen que la xarxa telemàtica mundial és un nou àmbit civil sense jerarquies ni controls —una Icària acràtica?—, però la seva comercialització gradual i les creixents desigualtats socials i territorials del món semblen donar lloc a noves formes d’exclusió. És clar que també hi ha noves formes de participació política, més directes, sense delegar tota representació en el sistema burocratitzat de partits amb llistes electorals tancades, unes formes que comencen a donar peu a l’anomenada “democràcia electrònica”.

Sobretot, des del punt de vista de la diversitat cultural, la incògnita és si les petites llengües i cultures com la nostra —i més si no participen com a protagonistes actives del nou ordre cibernètic mundial— es veuran dissoltes en una nova uniformitat mundial d’expressió anglesa. Perquè el suport principal de la informació és sens dubte la llengua. Seria un error imperdonable no donar a la llengua l’enorme importància estratègica que té en aquesta nova societat emergent. D’aquí el paper destacat d’una nova àrea d’activitat: l’enginyeria lingüística —les indústries de la llengua—. La plena disponibilitat de recursos lingüístics informatitzats —bancs de terminologia i de veu, corpus textuals, etc.— i d’eines informàtiques per al tractament de la llengua —reconeixement i síntesi de veu, traducció assistida i automàtica, etc.— es fa cada dia més indispensable per a les cultures que vulguin fer-se un lloc en el futur, en qualsevol dels àmbits —recerca, empresa, cultura o diversió—.

La disjuntiva és clara: o s’accepta que el funcionament lliure del mercat imposi restriccions insalvables a l’accés de les petites cultures al nou ciberespai, o cal aconseguir uns principis internacionals d’ajust lingüístic i cultural del mercat que garanteixin la diversitat i el pluralisme en igualtat. La Declaració Universal dels Drets Lingüístics aprovada el 1996 a Barcelona (actualment en curs a la UNESCO) és una bona aportació en aquesta línia.

La comunitat lingüística catalana no pot moure’s en aquestes aigües procel·loses com les grans cultures internacionals, a la manera d’un transatlàntic. La nostra estratègia ha de ser més aviat la d’una taula de surf: aprofitar l’agilitat, la flexibilitat, l’adaptabilitat permanent a les onades del canvi que vivim. I el temps en aquest cas és un factor crític. Cal prendre les decisions, establir les concertacions entre administracions, empreses i centres de recerca i posar-se en marxa abans que sigui massa tard.

Hi ha petites cultures com la catalana —Quebec, Dinamarca, Finlàndia…— que ja han adoptat polítiques públiques d’informació que comporten la creació d’un organisme oficial director de les actuacions en el camp de l’enginyeria lingüística, i també de centres amb funció de vetlla tecnològica i concertació —observatoris d’indústries de la llengua—. Una acció d’aquest tipus permetria formar un front comú de les terres de llengua catalana amb vista al ple reconeixement del nostre espai lingüístic, cultural i telemàtic —un mercat d’expressió catalana— per part de l’Estat, de la UE i de les multinacionals, i establir aliances amb altres petites cultures interessades a fer contrapès a l’expansió de l’anglès i garantir una societat de la informació multilingüe. Aquest és precisament el nom d’un programa iniciat per la Direcció General XIII (DG-XIII) de la Unió Europea (MLIS —Multilingual Information Society), en el qual comença a haver-hi participació catalana. ¿Sabrem guanyar-nos un lloc en el futur, amb la nostra identitat, entre els altres pobles d’Europa?