Treballador de la construcció en una bastida, Salou, J.Costa, s.d.
AVUI
El període de menys de vint anys (1980-97) que aquí es considera és relativament breu per a poder apreciar tendències de fons en uns fenòmens tan lents com acostumen a ser, en absència d’esdeveniments dràstics en altres camps, els de població i, dins d’aquests, els que afecten la mobilitat i el poblament.
La relació dels individus i dels grups amb l’espai és una oscil·lació entre dues possibilitats: la permanència en un lloc i la mobilitat entre diferents punts. Si la tendència a l’assentament és ben clara, també ho és l’impuls a ampliar el món de referència o l’impuls al canvi de lloc. I el canvi, la mobilitat, és molt més sovint objecte d’atenció, com a esdeveniment aparent enfront de la normalitat de l’assentament, de manera que de vegades es tendeix a oblidar aquest paràmetre. En aquest article es vol examinar tots dos aspectes d’aquesta realitat dual.
Considerant en primer terme la mobilitat, cal dir que als Països Catalans, presa en el seu conjunt, és notable i amb tendència a créixer, tot i que no és tan elevada com en molts dels països de l’entorn europeu, salvant les dificultats de comparació de dades. De mobilitat n’hi ha, és clar, de moltes menes. Dins de la diversitat, a cada moment històric presenta unes peculiaritats que destaquen per sobre d’unes altres, sense que això vulgui dir que siguin les més freqüents ni tan sols les de major impacte social.
La mobilitat predominant als Països Catalans és, com en tants altres llocs, la interior, sigui la mobilitat habitual o esporàdica que es produeix des d’un domicili que no varia (desplaçaments per treball, estudi, compra, oci, gestions, etc.) o bé la que comporta un canvi de residència —una migració— sense depassar els límits territorials dels àmbits nacionals inclosos. Aquesta mobilitat interior és la més important a l’hora d’entendre el poblament i els canvis demogràfics.
Tant els fluxos migratoris entre els diferents àmbits dels Països Catalans com els que es produeixen amb la resta de l’Estat espanyol o de l’Estat francès són notables, però inferiors en volum als fluxos interns. En el cas de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, la relació amb altres zones de l’Estat espanyol segueix en aquests anys els canvis que ja s’havien iniciat durant la segona meitat dels anys setanta.
Immigrants africans collint taronges al País Valencià, desembre del 1996.
AVUI
El període considerat ha vist emergir amb força la qüestió de la immigració estrangera provinent de països de fora de l’àmbit anomenat occidental. Però cal dir que el seu pes demogràfic és molt petit i la seva significació social, amplificada i distorsionada tant pèls mitjans de comunicació com per alguns agents socials, és més deutora del context social en què es produeix que de la moderada presència de població forana d’aquestes característiques. En alguns indrets on hi ha una concentració important, la presència d’immigració estrangera pot prendre major significació, tot i que això passa tant amb els immigrants provinents de països pobres com amb els de països rics, aquests darrers amb efectius de residents més nombrosos i, sovint, per la seva posició social, amb més capacitat d’incidència sobre els afers col·lectius.
En conjunt, la mobilitat d’aquest període presenta amb relació als anys seixanta-un descens de les migracions relacionades amb els canvis en l’estructura de l’economia productiva, que es traduïren, al seu moment, en fluxos unidireccionals, amb un fort predomini de les migracions del camp cap a les poques zones industrials i urbanes. En canvi, hi ha un reforçament dels desplaçaments relacionats amb el desenvolupament dels serveis i un augment de la presència del sector públic en l’economia, cosa que dona lloc a fluxos difusos i bidireccionals i fa difícil poder parlar de zones d’immigració i de zones d’emigració. S’observa el manteniment i la consolidació dels fluxos institucionals, és a dir, els derivats de la mobilitat a l’interior de les empreses i corporacions, així com de l’administració. Hi ha també importants fluxos, interiors i exteriors, associats al turisme més o menys permanent, als canvis d’habitatge arran de la jubilació i a l’ús, cada vegada més generalitzat, de serveis com ara l’ensenyament i la sanitat.
Al mateix temps, els fluxos mostren ara un major equilibri en els intercanvis poblacionals entre regions dels Països Catalans i també amb l’exterior. Els fluxos són més generalitzats i menys dispars. I, en certa manera, reflecteixen unes inèrcies derivades de les migracions que hi va haver en dècades passades. Funcionen i es consoliden unes xarxes migratòries, de circulació d’informació i de persones. Pel que fa als desplaçaments, aquestes xarxes són particularment actives en edats més proclius als canvis o més afectades per aquests: els joves i, en menor proporció, els qui arriben a la jubilació.
La tendència a reproduir les relacions teixides en el passat amb els llocs i les persones posa en relleu la força que ben sovint tenen aquests vincles en la vida dels individus i dels pobles. Si bé la mobilitat forma part indestriable de la vida social, aquesta última no existeix si no es fonamenta en una certa estabilitat de relacions, generalment inscrites en un entorn cultural i territorial més o menys definit. La voluntat i la possibilitat de permanència són així components bàsics de l’articulació social, i representen l’altre terme del binomi mobilitat/assentament.
En un moment en què es parla tant de mobilitat, és significatiu el fet de la gran proporció de gent que resideix on va néixer. El 93,7% de les persones de tot l’Estat que en el cens del 1991 figuren com a nascudes a Catalunya hi resideixen en el moment censal, encara que això no vol pas dir que hi hagin estat de manera permanent. Una proporció molt semblant es dona al País Valencià (93,0%) i les Illes Balears (93,4%). Tanmateix, hi ha hagut importants fluxos migratoris al llarg de la història dels Països Catalans, i els d’aquest segle es reflecteixen ara en la composició de la població segons el lloc de naixement. El 1991, el 32,5% de la població de Catalunya, el 24,9% de la del País Valencià i el 30,2% de la de les Illes Balears eren nascuts fora de les respectives regions. Aquestes proporcions estan per sobre de la mitjana espanyola. Però molts dels nascuts en altres indrets fa molts anys que viuen allà on són ara, i no haurien de ser considerats immigrants.
Mentre que l’assentament de la població, tant des del punt de vista quantitatiu com del qualitatiu, ha estat, i és, amb molta diferència la dimensió més important d’aquesta realitat dual, els estudiosos i els mitjans de difusió la tenen pràcticament oblidada i dediquen tota l’atenció a les migracions, sigui en el vessant més sociodemogràfic sigui entrant en el tractament de temes de moda d’importació que s’hi consideren relacionats, com ara el racisme, la multiculturalitat i el mestissatge. Però són les condicions econòmiques, socials i polítiques per a l’assentament les que constitueixen el nucli realment important per a la comprensió dels elements que possibiliten o frenen l’articulació social en les diferents societats dels Països Catalans i, en conseqüència, la seva pervivència i consolidació.
És sota aquesta perspectiva, i en relació amb l’assentament, que la mobilitat pren el lloc i la importància que té, i mostra de forma tranquil·la el seu interès com a fenomen social ric i complex que, entre molts d’altres, va generant la història dels pobles.