Família i canvi social

L’anàlisi de canvis estructurals, perquè tingui garanties de rigor, exigeix, entre altres coses, estudiar períodes de temps prou llargs per a poder considerar la globalitat del procés en una unitat significativa, i prou distanciats de la mirada de l’observador respecte dels fets per a descobrir si el procés de canvi tenia alguna sorpresa preparada amb relació a les seves conseqüències immediates. La història també té les seves ironies, i els canvis socials generalment comporten conseqüències no previstes que solen trastocar els punts d’arribada buscats o esperats. En aquest sentit, un període d’aproximadament quinze anys, i més si es parla d’institucions que tenen tant a veure amb la formació i la transmissió de les formes de viure i pensar, és massa poc temps per a no caure en la temptació de treure’n conclusions precipitades. El ritme a què es produeixen els canvis, en aquests casos, no és necessàriament el mateix que el d’institucions de tipus més instrumental i més ràpidament adaptables a les circumstàncies de l’entorn, com són les econòmiques i les polítiques.

Així mateix, l’objecte d’anàlisi d’aquestes pàgines no es limita a prendre en consideració aquella mena de dimensions que solen ser empíricament mesurables, sinó que la seva càrrega d’aspectes psicològics i afectius, d’una banda, i ideològics i polítics, de l’altra, pot convertir les anàlisis que se’n fan més en interpretacions inevitablement esbiaixades que no pas en exercicis de descripció desinteressada. I, per si no fos prou, la pretensió de comprendre aquests processos topa amb la dificultat fonamental de saber que les interpretacions subjectives que fan els mateixos protagonistes de l’experiència del canvi no solament no ens hi aproximen, sinó que solen ser estratègies d’emmascarament i autoengany. Així, l’opinió que puguin tenir els agents d’aquests processos respecte de les transformacions a les quals estan sotmesos, no es pot prendre com una informació sobre les característiques del canvi, sinó, en tot cas, com una dimensió més de la realitat del canvi que es pretén analitzar.

Cal afegir que l’absència, en sociologia, d’una tradició que prengui com a unitat d’anàlisi els Països Catalans, la manca d’estudis comparatius i sistemàtics i, per tant, la inexistència de dades estadístiques elaborades que s’hi refereixin, tampoc no contribueixen a fer possible un bon estudi de l’àmbit que es proposa. L’absència d’estudis sobre els Països Catalans, certament, no té res a veure amb l’exigència de l’aplicació de criteris científics, precisament si es té en compte que, per moltes raons, l’àmbit estatal —que és l’habitual— és massa heterogeni per a tenir un interès estrictament analític a l’hora d’estudiar amb precisió processos com els del canvi familiar. D’altra banda, i més enllà de valoracions polítiques, els Països Catalans sí que estan constituïts per àrees interessants de comparar, tant per la proximitat cultural i socioeconòmica —les dades mostraran aquesta semblança— com també pels aspectes diferencials que representen.

Finalment, cal advertir que els canvis més significatius que s’han produït aquests darrers anys en l’àmbit matrimonial i familiar fan referència als aspectes precisament més difícils d’objectivar empíricament a causa del caràcter privat de les formes de vida que hi són implicades i, doncs, a realitats personals que generalment volen ocultar-se davant els afanys escrutadors, sovint al servei dels controls burocràtics que implica tota forma de mesura. Fenòmens com l’existència de parelles de fet entre gent jove, l’aparellament de vells que no es fa públic per no perdre determinades pensions o l’existència de llars monoparentals en molts casos caracteritzades per una considerable inestabilitat del model que representen, ara com ara, només es poden encarar interpretativament i sense gaires filigranes descriptives, especialment si es té en compte que tampoc no existeixen criteris homogenis de categorització en les estadístiques censals de què es disposa.

En definitiva, tot i que als Països Catalans, i en particular a les seves universitats, hi ha reconeguts especialistes en aquests temes —el treball dels quals ha estat tingut en compte—, cal considerar aquestes pàgines com un intent modest d’aplicar aquells coneixements a un marc d’anàlisi que, com a tal, és inèdit en aquest tipus d’investigacions.

Els determinants del canvi familiar

Generalment, els canvis en la família havien estat estudiats com a resultat d’un procés més general, el de modernització, que posava l’accent en les variables econòmiques —industrialització, mercat de treball, procés d’urbanització, etc.—. En aquest sentit, la família era estudiada com a institució afectada per determinants exteriors, que podien explicar-ne la transformació sense que aquesta hi tingués cap paper actiu. Tanmateix, els darrers anys, la ciència social ha mostrat el seu interès per considerar, també, noves dimensions de caràcter subjectiu, lligades als sentiments, a les formes de vida domèstica, a la qüestió del sentit de l’experiència conjugal i, en definitiva, a l’estudi d’allò que en algunes disciplines també s’ha anomenat “mentalitats”. Es tracta, doncs, d’estudiar les persones ordinàries com a agents socials, a més de tenir presents les estructures abstractes.

Des d’aquesta altra perspectiva, la família ja no és només la víctima de les transformacions estructurals del sistema econòmic, sinó que esdevé, ella mateixa, agent de canvi i transformació. A aquest capgirament d’orientació, hi ha contribuït, en primer lloc, l’observació de les pròpies crisis del model familiar tradicional, fins al punt que en alguns períodes, a causa de la seva radicalitat, s’havia arribat a sostenir que la família entrava, definitivament, en un procés de dissolució. En segon lloc, ha estat fonamental l’extensió dels estudis sobre l’evolució de les formes de vida, amb la consciència que han ajudat a posar de manifest el paper creixent i diferenciat que han tingut, en la conformació de la societat actual, la “invenció” de la infantesa com a nova edat social amb drets específics, la “construcció” social d’una joventut cada vegada més autònoma, el “descobriment” de la privacitat i la intimitat que ha trastocat les bases del model d’amor romàntic burgès, i, finalment, l’“aparició” d’una vellesa que, si bé ha perdut el seu espai tradicional de referència en l’àmbit familiar, s’ha incorporat, en canvi, amb força al mercat de consum d’oci, pel fet de ser el grup social amb més temps lliure disponible. És en aquesta línia que han aparegut models d’anàlisi com el que ha proposat Anthony Giddens, segons el qual estaríem passant d’un estil d’amor romàntic a un de fonamentat en l’amor concurrent (confluent love), és a dir, de les expectatives d’un amor fidel i per sempre, a les d’un amor actiu, contingent i contractual, per bé que aquestes teories ja tenen també els seus crítics. En qualsevol cas seria un acte de justícia, des de les ciències socials, reconèixer que aquesta nova mirada envers la família, en bona part, ha estat profundament influïda —tal com ha estat des dels orígens i com havia assenyalat Robert Nisbet— per l’art en general, més particularment per la novel·la, i ara, especialment, pel cinema, que són llenguatges que solen avançar-se en la creació d’imaginaris interpretatius de la realitat viscuda i que proposen les noves metàfores d’apropiació de l’experiència quotidiana.

No menys importants per a aquest canvi de perspectiva han estat determinats moviments socials —com ara el feminisme— i les categories d’anàlisi que han produït, que han portat a revisar a fons el paper atorgat a la dona en l’estructura familiar i, de manera global, a les relacions home-dona en l’àmbit conjugal. Dels models més simples que només substituïen el caràcter explotador del capitalisme pel del patriarcalisme, s’ha passat a anàlisis més subtils que han considerat, amb no poca raó, que la dona mateixa ha arribat a ser un dels factors més actius de canvi social, mentre que l’home, en molts casos, ha restat encallat en patrons familiars burgesos vuitcentistes. En un cert sentit, se sosté que, a causa del desencaixament que ha experimentat el paper de la dona en el model familiar tradicional burgès, aquesta hauria desenvolupat una consciència crítica que li hauria permès anar més enllà del que era previsible d’acord amb les condicions materials i objectives i convertir-se, doncs, en avantguarda revolucionària de les transformacions, per a fer servir una imatge marxista tan coneguda com gairebé abandonada.

Però les anàlisis del canvi en el món familiar són, amb tot, contradictòries, tal com afirma Carol Smart. D’una banda, amb l’accentuació de la privatització de l’àmbit domèstic, s’ha caracteritzat la família actual com un espai d’independència individual, d’autorealització i de llibertat. D’altra banda, i amb relació tant a les grans crisis econòmiques dels dos darrers decennis com a la progressiva duresa d’una societat extremament competitiva i a una incipient però accelerada crisi del model d’estat de benestar, la família ha aparegut com un refugi que podria esmorteir la duresa dels cops que reben els seus membres en l’esfera pública. El creixent fracàs acadèmic i el retard en la incorporació dels joves al mercat de treball, la dificultat per a accedir a un habitatge propi, l’atur a totes les edats, l’atenció a determinades malalties cròniques o l’assistència a una població cada vegada mes envellida, trobarien en la família la seva empara principal. Potser com a resultat d’aquesta ambigüitat analítica —la família com a catapultadora de l’individualisme o la família com a reconstrucció d’espais comunitaris i de solidaritat—, s’explica l’aparició de categories sociològiques realment tan discutibles com la que fa referència al desenvolupament d’una família “desinstitucionalitzada”, i fins i tot l’ús no sempre satisfactori del mateix concepte de privatització, que ja havia estat emprat en la dècada dels seixanta i els setanta per explicar els canvis en l’experiència religiosa i la transformació de les institucions eclesiàstiques, i que després ha hagut de ser revisat a la vista de les noves transformacions.

En bona part, però, les contradiccions analítiques provenen del fet que no tots els estudis presten la mateixa atenció a les diverses cares de la realitat familiar. En primer lloc, doncs, caldria diferenciar entre els que posen l’accent en l’eix de l’aliança, és a dir, l’eix conjugal o matrimonial, i els que accentuen l’eix de la filiació, de la socialització intergeneracional. Segonament, la dimensió temporal ha estat una variable poc o mal considerada en l’estudi de la realitat familiar i matrimonial. Així, observada al llarg del temps, quan es posa l’accent en l’eix matrimonial, una mateixa unitat familiar passa per diversos models dels que se solen descriure com a contraposats —i elabora la corresponent diversitat de discursos ideològics autojustificatius—, els quals poden anar de la parella de fet a la relació matrimonial formal sense fills o la família amb fills, amb períodes transitoris de monoparentalitat. En aquest sentit, un cas específic, digne de ser estudiat, el constitueixen aquelles parelles —cada vegada més nombroses— que arriben a l’experiència de la paternitat a una edat relativament madura i que passen per un procés de conversió molt significatiu amb relació a les seves anteriors expectatives sobre la vida familiar. D’altra banda, si es posa l’accent en l’eix de la filiació i els processos de socialització intergeneracional que s’hi produeixen, les consideracions d’ordre temporal esdevenen imprescindibles per a la seva anàlisi. I és que, com ha suggerit amb molta raó Francis Godard, “la morfologia temporal constitueix una dimensió estructural dels processos de socialització familiar”.

Finalment, més enllà dels dos accents que abans se suggerien, també cal distingir els estudis que posen l’atenció principal en cadascuna de les tres dimensions que inclou tot procés de socialització: la família entesa com a comunitat de base en la qual es reprodueix i transmet l’ordre social a través d’uns valors que s’incorporen als hàbits particulars dels nous membres i als llaços de pertinença que s’hi estableixen; la família com a representació d’un microestat que facilita i garanteix els drets i deures de la condició de ciutadania als seus membres, i, en darrer lloc, la família com a associació d’interessos corporatius, basada en el rendiment i el càlcul d’oportunitats, com a resultat dels processos de diferenciació individual i de la seva incorporació a l’ordre simbòlic del mercat.

Aquesta multiplicitat de cares que presenta la família explica, en definitiva, les diferències que hom troba si s’hi aproxima, per exemple, per observar les noves formes de relació i negociació conjugal, és a dir, la “transició familiar o conjugal”, com les ha anomenat Anna Cabré, o bé si allò que es vol estudiar és l’esclat d’instàncies de socialització en competència amb la família, o els canvis en la definició d’allò que és —o d’allò que es considera que hauria de ser— la paternitat o la infantesa.

Tampoc no són aliens a les diverses perspectives d’estudi del canvi familiar els contextos polítics i ideològics, que també privilegien unes dimensions o altres del fenomen. Així, els anys seixanta es va desenvolupar —naturalment, en els sectors intel·lectualment i socialment més avançats— una crítica rotunda al model de família burgesa, que es considerava repressiu i, en definitiva —en la terminologia marxista de l’època—, un aparell ideològic d’Estat encarregat de transmetre la ideologia capitalista hegemònica. En la mirada de l’època, la crisi de la família era tan evident que alguns ja n’havien anunciat la mort imminent. A part d’especular amb la viabilitat de models de vida comunitària alternatius, el que es posava en relleu eren les noves concepcions individualistes de la família, que destacaven el seu paper fonamental en els processos d’emancipació individual i d’autorealització personal. En canvi, a partir de la dècada dels vuitanta, la família recuperà o reconstruí un espai propi, i passà a ser vista com un àmbit de protecció, precisament en contra dels abusos de l’individualisme: un lloc de retorn als valors comunitaris (que, no sense intencionalitat valorativa, alguns qualificaren de tribals), i en què les qüestions clau eren la preocupació per la manca de models parentals de referència —l’anomenada societat sense pares—, la suposada crisi de valors davant la qual la família se sentia impotent per a portar a terme la seva funció educativa, el catastrofisme per la competència que suposava l’omnipresència de la televisió com a nou agent de socialització —ben desenvolupat per la tesi de Neil Postman, tan suggeridora com discutible—, i la desaparició de la infància. Aquesta rèplica ideològica a la ingenuïtat analítica dels anys seixanta ha estat vista, certament, com una resposta políticament conservadora, per bé que no sempre es pot considerar d’aquesta manera, ni des d’un punt de vista teòric, com han mostrat Brigitte Berger i Peter L. Berger, ni pràctic, davant de programes polítics molt actuals de l’esquerra progressista com ara el presentat al final dels anys noranta pel nou laborisme britànic liderat per Tony Blair.

Als Països Catalans, sortosament, totes aquestes influències teòriques i polítiques en l’estudi de la família i, naturalment, totes les transformacions estructurals que han estat pròpies de la societat occidental, ens han arribat amb la mateixa contundència que a tot arreu, per bé que amb ritmes relativament diversos. Les concepcions pròpies dels anys seixanta van quedar, però, restringides als petits cercles més il·lustrats i progressistes, sense marcar gaire profundament els estils de vida, sobre els quals encara regien uns controls socials estrictes, propis d’un règim polític autoritari. En canvi, a partir dels anys vuitanta, arribaren les concrecions legals que el final de la dictadura feia previsibles, com ara la Llei del divorci (1981) o la legalització de l’avortament (1983), i que no són altra cosa que l’exponent jurídic d’una rapidíssima transformació de les formes de vida i de l’adaptació de la societat catalana als valors del seu entorn geopolític.

Transformacions de la família als Països Catalans

La incorporació de la dona al mercat laboral. 1980-1995.

El període que va del 1980 a l’actualitat correspon al que, des de Dirk Van de Kaa i Ron Lesthaeghe (1986), hom ha anomenat la segona transició demogràfica. Si la primera transició s’havia caracteritzat per un increment de les taxes de natalitat i una disminució de les taxes de mortalitat, la segona estaria determinada per la baixada tant de les taxes de natalitat com de les de mortalitat. Tal com sosté Montserrat Solsona, l’especificitat de la primera transició es podria explicar recorrent, simplement, als canvis estructurals propis de la Revolució Industrial. En canvi, aquesta segona transició obliga a considerar les transformacions que s’han produït en les relacions de gènere.

De fet, aquesta perspectiva de component fortament demogràfic destaca el canvi en el paper negociador de la dona en el marc de la parella com a conseqüència de les noves expectatives personals i professionals creades per la seva incorporació al mercat de treball. Des del 1980, aquest procés ha estat continuat, malgrat l’increment alarmant de les taxes d’atur en la dècada dels vuitanta i el principi dels noranta, cosa que havia d’afectar més significativament les dones, a causa de la més gran precarietat de la seva posició en el món laboral. Per tant, el fet que a les Illes Balears, entre els ocupats, la dona hagi passat en quinze anys —del 1980 al 1995— de representar poc més d’una quarta part a acostar-se al 40% és una clara demostració d’aquesta seva nova posició social. Catalunya i el País Valencià, el 1995, encara es movien una mica per sota de la proporció balear: el 37,4% i el 34,9% de la població ocupada, respectivament.

Aquesta nova capacitat negociadora de la dona en el matrimoni hauria estat, doncs, el detonant per a la recerca de noves formes de relació fora del marc de la família patriarcal i explicaria, en darrer terme, la baixa de les taxes de fecunditat i de les dimensions de la família. És aquest procés de desmantellament de la família de tipus patriarcal el que ha estat denominat “desinstitucionalització de la família”, especialment perquè posa de manifest l’autonomització dels seus membres i el caràcter conflictiu i no necessàriament harmònic d’aquesta. Però, en un sentit sociològic estricte, no es pot predicar l’existència o l’aparició de nous models desinstitucionalitzats, perquè el terme indicaria, en tot cas, una improbable absència de models.

Si atenem aquesta caracterització de l’evolució de la família en el context general del món occidental, la segona transició tindria tres fases. La primera (1955-70) es caracteritzaria per un increment de la taxa de divorcis, el final del baby-boom iniciat després de la Segona Guerra Mundial, amb la baixada de la taxa de fecunditat lligada a la revolució contraceptiva i el final de la disminució de l’edat del matrimoni. La segona fase (1970-85) està dibuixada per l’aparició de la cohabitació prematrimonial i per la continuació del descens de la fecunditat. En la tercera fase (del 1985 ençà) s’estabilitzen les taxes de divorci, la cohabitació prematrimonial —parelles de fet— s’estén encara més i es comencen a recuperar les taxes de fecunditat. Lògicament, en l’àmbit de la nostra observació, aquestes fases tenen la seva pròpia concreció, en el sentit que la primera arriba més tard però es desenvolupa de manera extraordinàriament ràpida, fins al punt que, en termes generals, es diria que, en arribar a la tercera fase, els Països Catalans ja s’havien posat al nivell del context general.

Taxes de natalitat, nupcialitat i mortalitat. 1970-1995.

Més concretament, als Països Catalans el baby-boom no arribà a la seva màxima expressió fins el 1974 —el 1976 al País Valencià—, per bé que la fecunditat i la nupcialitat, a partir d’aquest moment, baixaren de manera tan accelerada que arribaren, a partir dels anys noranta, als nivells més baixos del món. Les xifres són espectaculars: si el 1974 als Països Catalans havien nascut gairebé 190 000 nens i nenes, al cap de vint anys amb prou feines passaven dels 100 000. D’altra banda, les taxes de natalitat, que el 1970 s’acostaven en tots tres territoris als 20 naixements per cada 1 000 habitants i any, el 1990 havien baixat a les Illes Balears i el País Valencià a 12,3 i 10,4, respectivament, i el 1995, a Catalunya, ja només eren 8,8. La nupcialitat seguia el mateix procés, i si el 1970 superava en tots els casos els 7 matrimonis per cada 1 000 habitants i any, el 1990 amb prou feines passava dels 5.

Paral·lelament al desenvolupament dels matrimonis civils i no catòlics, que podria ser un indicador, amb matisos, de l’emancipació dels models tradicionals de família, a la dècada dels vuitanta aparegué la possibilitat del divorci, i també els naixements fora del matrimoni, que a Catalunya s’haurien pràcticament doblat en termes relatius i incrementat un 30% en termes absoluts. En particular, pel que fa al nombre d’individus separats i divorciats, en deu anys, del 1981 al 1991, pràcticament se’n doblaren les quantitats absolutes: per al conjunt dels Països Catalans, de 87 984 a 170 248. Amb relació al nombre de matrimonis civils, a Catalunya, del 1980 al 1990, havien passat del 4,7% al 25,9%. Una evolució que en aquest cas, però, no ha estat seguida de la mateixa manera per les Illes Balears i el País Valencià, on el nombre de matrimonis no catòlics —civils i d’altres confessions religioses—, el mateix 1990, se situava en el 17,7% i el 6,5% del total, respectivament, mentre a Catalunya arribava al 34,2%.

El més interessant, però, és el resultat de l’acció de totes aquestes variables en la mateixa estructura familiar. Com ja s’ha dit, la gran diversitat i complexitat de situacions familiars particulars fa que qualsevol intent de mesura empírica resulti molt limitat en la seva capacitat analítica. A més, encara no hi ha una unanimitat suficient en les classificacions que s’utilitzen per a la descripció de l’estructura familiar en els diversos països, ni es disposa de sèries prou llargues de dades. Tanmateix, tot i les limitacions, l’anàlisi de les noves estructures familiars recorre a la distinció entre, d’una banda, les anomenades llars familiars, ja sigui amb un nucli familiar —que inclou tant les parelles sense fills, amb fills i les famílies monoparentals—, ja sigui amb dos o més nuclis, i, de l’altra, les llars no familiars, formades per una persona (llars unipersonals) o per dues o més persones.

En general, l’evolució indica que creixen les famílies monoparentals —un pare o una mare amb fills—, especialment el cas de mare i fills, que augmenten les llars unipersonals per l’autonomització de persones joves o per l’envelliment de la població, i que s’incrementen les llars de parelles sense fills. Ara bé, les dades disponibles, i no tan sols les referides als Països Catalans, sinó al conjunt de l’Europa occidental, obliguen a ser mesurats en les conclusions. Primer, perquè tot i les evolucions indicades, i que considerades en termes absoluts poden ser força significatives, per al conjunt de la població i en termes relatius, l’existència de noves situacions no representa encara cap alternativa de pes a les formes tradicionals clàssiques, de pares i fills. Segonament, perquè en alguns casos no és gens clar que les noves formes siguin resultat de la crisi relativa de les antigues, sinó d’altres paràmetres de l’evolució demogràfica. I tercerament, com sosté Montserrat Solsona, perquè les llars familiars d’estructura clàssica no es poden assimilar automàticament a la persistència de models tradicionals i patriarcals, ja que, segons els casos, s’hi poden haver produït canvis rellevants en les relacions de gènere i intergeneracionals.

Tres vegades més de joventut

El fet que més ha marcat l’evolució dels estils de vida juvenils dels darrers anys ha estat, sense cap mena de dubte, l’allargament de la moratòria juvenil fins, aproximadament, els trenta anys. El retardament en la incorporació al món adult és, en cert sentit, un fet revolucionari que no només ha canviat la concepció d’arrel del que havia estat la joventut els anys seixanta i setanta, sinó que també ha modificat enormement les formes de vida a l’interior de la mateixa estructura familiar.

Les causes del retardament són múltiples i interdependents. N’hi ha d’estructurals, que tenen a veure amb les crisis econòmiques que fins al final dels anys noranta havien provocat unes taxes elevadíssimes d’atur, i especialment del juvenil, amb les dificultats per a aconseguir un habitatge que faciliti l’autonomització respecte dels pares, i encara la pressió cada vegada més gran per allargar els períodes de formació professional. A més, entre les causes estructurals, també caldria comptar l’efecte de les variables de tipus demogràfic que intervenen en el comportament dels individus. El fenomen ja esmentat del baby-boom, que va arribar fins a la meitat dels anys setanta, ha repercutit directament, al cap de quinze o vint anys, en la saturació del mercat de treball juvenil i en la massificació del sistema escolar. És a dir, en la dècada dels vuitanta i fins al final dels noranta, que és quan es manifesta la retirada de les altes xifres de població jove, sobretot a les escoles de primària i secundària.

D’altra banda, tal com ha assenyalat Anna Cabré, el mercat matrimonial s’ha vist marcat, primer, mentre arribaven a l’edat de formar parella els contingents del baby-boom, per l’excedent de noies amb relació als nois disponibles (a causa del diferencial d’edat habitual en l’aparellament), cosa que ha afavorit un retardament en l’edat, si més no, d’estabilització formal de la relació. Per contra, la reducció dels efectius de nois i noies, els propers anys, definirà una situació de relatiu dèficit de noies amb relació a la demanda de nois, cosa que pot influir tant en el sentit de tornar a fer avançar l’edat del primer matrimoni o aparellament estable com en el de modificar la diferència d’edat d’aparellament entre nois i noies. Sigui quina en sigui la causa, les dades disponibles mostren que, a Catalunya, del 1975 al 1991, l’edat mitjana de formalització del matrimoni s’ha retardat tres anys, tant per a les dones com per als homes, i dos anys l’edat mitjana a la maternitat. Unes diferències que, si es poguessin considerar per nivells socioeconòmics o nivell d’instrucció, marcarien diferències ben significatives entre uns grups i altres.

Però, al costat d’aquests factors estructurals determinants dels canvis en el món dels joves, hi ha hagut transformacions culturals extraordinàries. En aquests casos, és molt difícil saber si les segones, les transformacions culturals, han estat simplement el resultat dels determinants demogràfics o econòmics, o, a la inversa, si han estat conseqüència d’una dinàmica de retroalimentació dels uns i els altres. Però allò que és clar és que moltes de les característiques del món juvenil actual, que socialment solen ser interpretades en termes morals i polítics —joves més conservadors, “passotisme” juvenil, crisi de valors, egoisme i consumisme desenfrenat, etc.—, no són altra cosa que el resultat d’aquesta dinàmica complexa dels intents d’adaptació dels individus a les circumstàncies que els toca viure a cada moment.

Certament, l’allargament de la moratòria juvenil dels vint-i-pocs anys fins a gairebé la trentena, al costat de l’avançament de l’entrada al món dels joves a partir dels primers anys de l’adolescència, ha modificat els estils de vida familiars i la percepció que els joves tenen de la societat i d’ells mateixos. D’una banda, perquè el període d’exercici actiu de la joventut gairebé s’ha triplicat —de cinc a quinze anys—, tot convertint-se, subjectivament, d’un període de traspàs i iniciació a l’edat adulta, a una edat amb continguts propis, que no solament no es té pressa a abandonar, sinó que es fa tot el possible per allargar. La joventut ha passat de ser una sala d’espera a convertir-se en una sala d’estar. I això vol dir, per exemple, que nocions com la de conflicte generacional, que va marcar la relació entre pares i fills de les dues dècades anteriors, s’ha estovat per donar lloc a unes formes de relació més flexibles i tolerants, amb independència de si es vol entendre com un canvi d’actituds voluntari o com un canvi forçat per la necessitat. Més concretament, una bona anàlisi de la família hauria d’observar com aquestes noves formes de relació pares-fills poden haver influït decisivament en la transformació de les relacions de parella en els pares, en una mena de socialització de baix cap a dalt. I encara, caldrà estar atent a les transformacions que suposarà sobre l’evolució posterior d’aquests nous estils familiars l’augment de la diferència d’edat entre pares i fills a causa del retardament en l’edat de tenir el primer fill.

Ara bé, fonamentalment, aquest allargament de la moratòria juvenil ha significat que el jove ha hagut d’ajornar tota una sèrie d’expectatives que abans es consideraven pròpies d’aquesta edat, lligades a la pressa per incorporar-se al món adult i que, lògicament, eren les que provocaven el conflicte intergeneracional. Aquest ajornament de les expectatives d’incorporació al món adult, entre d’altres, ha determinat decisivament les formes de relació entre nois i noies i, sobretot, d’allò que abans era el festeig i el prometatge, o les motivacions per a l’estudi, especialment el secundari i el superior, o la mateixa concepció de l’ètica del treball. En el cas del festeig, perquè l’ajornament de la perspectiva de matrimoni fins a un futur indeterminat dona lloc a unes relacions afectives no orientades necessàriament a cap projecte definit. En el cas de l’estudi, perquè l’accés a l’educació secundària i superior, a l’institut i a la universitat, no és resultat d’una decisió meditada, sinó l’únic camí possible, a part del fracàs escolar. I en el cas de l’ètica del treball, perquè l’activitat laboral, en molts casos, deixa de ser un valor en ella mateixa per adquirir únicament una dimensió instrumental, al servei del temps viscut com a significativament fort: el lleure.

Però, tot i que qualsevol generalització obliga a la caricatura, les conseqüències que tot plegat ha tingut en la cultura juvenil podrien resumir-se en dues. Primera, la nova situació ha donat lloc a un avenç extraordinari en la liberalització dels costums privats, acompanyat d’un creixent conservadorisme social i polític. La segona conseqüència ha estat la d’una considerable crisi de la noció de futur, tant per la consciència de la incertesa respecte a l’evolució d’una societat tan canviant com l’actual, com pel pessimisme —si no catastrofisme— que transmet el món adult, especialment el familiar i l’escolar, respecte a l’esdevenidor, en projectar les seves crisis i pèrdues de centralitat social sobre les noves generacions.

L’envelliment de la població i el rejoveniment dels vells

Evolució de l’esperança de vida en néixer. 1900-1991.

Però si el món dels joves ha canviat d’una manera notable, el mateix s’ha de dir del món de la vellesa, on, una vegada més, es pot trobar la coincidència de factors estructurals, econòmics i demogràfics principalment, però també de factors culturals, en una relació estreta i interdependent.

L’extensió de l’esperança de vida és una realitat anterior al període estudiat, però que convé recordar sobretot perquè pot estalviar aquella mena de percepcions subjectives, profundament esbiaixades, que comparen el lloc que ocupaven els vells en èpoques anteriors amb el que ocupen en l’actualitat, i que deriven en dramatismes injustificats. Ens referim al fet que, abans, el lloc dels vells en la societat no solament no és clar que fos tan destacat en la jerarquia social com se suposa en la mitificació moralista que se n’ha fet, sinó que simplement els individus no tenien la mateixa oportunitat que ara d’arribarhi, a vells. Però, a més, l’atenció sanitària que actualment es presta a la gent gran fa possible un canvi més que significatiu en la qualitat de vida en la qual es desenvolupa aquesta vellesa. En definitiva, es pot dir que la millora de les condicions de vida també ha arribat als vells, els quals, en molts casos, han trobat noves formes de reincorporació a la vida social pública que abans no tenien.

L’extensió dels anys de vida també ha comportat l’aparició de noves malalties, o de manifestacions noves de les de sempre que, afegides a l’envelliment de la població, és a dir, al major nombre relatiu de vells, han pogut contribuir a crear una certa sensació d’agreujament general de les condicions de la vellesa. Al capdavall, en només deu anys, del 1981 al 1991, als Països Catalans s’ha passat d’1 900 000 a 2 500 000 persones de més de 65 anys, cosa que representa un increment de més d’un 30%. Però, al costat d’aquests accents nous en la realitat de la vellesa, globalment considerada, cal destacar també les noves formes de vida que hi van lligades, tan radicalment diverses de les de fa tot just vint o vint-i-cinc anys, com ara el desenvolupament d’importants polítiques públiques de serveis i atenció a la gent gran.

A l’hora d’analitzar quins són aquests factors que han contribuït als canvis en els estils de vida de les persones grans, en destacaríem tres. Primerament, hi ha les transformacions de què s’ha parlat en les pàgines anteriors sobre la família, però molt especialment aquelles que deriven del caràcter centrífug de la dinàmica familiar actual. És a dir, del fet que, a diferència de la família tradicional, la cultura de la qual pressionava els individus a romandre el màxim de temps vinculats al nucli familiar ampliant-lo i, de fet, forçant-los a mantenir-hi els vincles de manera indefinida, la família actual ensinistra i pressiona els seus membres cap a una emancipació precoç. De fet, ja s’ha vist que aquestes pressions poden ser modulades per factors econòmics no previstos, com les crisis que han afavorit l’allargament de l’estada dels fills a les llars. Però cal no perdre de vista que és una permanència que no ha posat en qüestió el grau d’emancipació que s’havia buscat al llarg del procés de socialització, i que la convivència sota una mateixa teulada de pares i fills més que majors d’edat no es pot confondre amb la persistència d’una vida familiar activa i integrada de tots els membres. Ara bé, allò que interessa observar és que aquest caràcter centrífug també ha comportat l’expulsió fora del nucli familiar de tots aquells membres que no fossin estrictament el matrimoni amb els fills que en depenen. Del mapa mental d’allò que és la família actual, n’han desaparegut els vells. De manera que, fins i tot els elements emblemàtics de l’espai familiar —el pis, l’automòbil, les vacances…— dibuixen un espai en el qual difícilment caben més de quatre o cinc membres. En realitat, no és pròpiament una expulsió dels vells del nucli familiar, sinó que la mateixa expectativa d’autonomia personal que s’ha transmès als fills i que volen mantenir, en part, els mateixos pares, també ha estat interioritzada progressivament pels avis.

En segon lloc, el fet que, com també ja s’havia apuntat, en l’estructura familiar l’eix pares-fills hagi perdut centralitat significativa amb relació a l’eix conjugal ha facilitat que aquest model també arribés al món de la vellesa. Aquest, d’una banda, s’ha començat a protegir de les intromissions dels propis descendents —si la capacitat econòmica i la salut ho permetien—, i, de l’altra, s’ha obert a la reconstrucció de nous vincles afectius a edats avançades, de manera que la viduïtat ha pogut deixar de ser considerada com una fatalitat definitiva. Òbviament, aquestes dinàmiques no són homogènies en el temps i en l’espai: les classes mitjanes i les zones urbanes no perifèriques són l’avantguarda d’aquests nous estils de viure la vellesa, i en canvi és fàcil imaginar que, especialment els grups socials menys incorporats, per raons econòmiques i socials, a les dinàmiques culturals hegemòniques, es mantenen en els estils tradicionals.

Seguint en la línia de destacar aquest paper central de la relació conjugal i la seva projecció cap endavant, en el món de la gent gran —en una mena de postsocialització tardana, d’aggiornamento matrimonial als temps actuals— es pot observar que, en molts casos, la mateixa jubilació laboral ha representat una revitalització de la relació de parella, especialment oberta a noves relacions cap a l’exterior i, en ocasions, amb un cert reequilibri jeràrquic que es tradueix en la distribució d’ocupacions domèstiques i la incorporació de la dona en la presa de decisions.

Tercerament, els models de vellesa han estat determinats molt decisivament per la incorporació activa de la gent gran a l’ampli mercat de consum de lleure. Si, paral·lelament a la crisi de l’ètica tradicional del treball, el temps d’oci ja s’havia anat incorporant a l’experiència subjectiva de les noves generacions com un temps significativament privilegiat, finalment aquesta reinterpretació del valor social de l’oci ha arribat també plenament als vells. Certament, aquesta “enculturació” no ha estat resultat d’una conversió col·lectiva ingènua, sinó que el mercat econòmic ha descobert en els vells, després d’haver-ho vist en els joves, un grup social que disposava d’un capital fonamental, gairebé tan important com el monetari: temps.

És clar que ja no parlem de vells econòmicament insolvents, sinó de les noves generacions de gent gran que han arribat a la vellesa amb pensions públiques discretes però suficients per a constituir un mercat interessant, tant per a les entitats financeres com per a les indústries turístiques i del lleure, que, per exemple, han pogut rendibilitzar les seves instal·lacions fora dels períodes de vacances i han pogut oferir programes de viatges turístics fora de temporada.

Aquests tres canvis que s’acaben de descriure no són una mena d’adquisicions definitives, que poden definir un nou model per a un llarg període de temps. Al contrari, es tracta de processos que, en ells mateixos, arrosseguen contradiccions i, en certa manera, la seva pròpia crisi, encara que els afectats ja siguin les generacions que venen darrere. Per exemple, aquesta autonomització del món dels vells que s’ha descrit comporta, també, l’aparició de noves necessitats la satisfacció de les quals se sol considerar responsabilitat de l’administració pública. El cas més clar és el de l’atenció mèdica. Però, com se sap, l’increment de la demanda d’atenció mèdica pública, en quantitat, però sobretot en qualitat, posa en qüestió les possibilitats de garantir en el futur el mateix sistema públic d’assistència. Especialment, perquè també es produeix, tal com ha descrit Julio Pérez Díaz, un envelliment dins l’envelliment, és a dir, uns increments relatius més grans en el nombre de les persones d’edats més avançades, especialment entre els majors de 80 anys, que seran especialment importants entre el 2001 i el 2006, període en el qual el grup de més de 85 anys doblarà els efectius.

Val a dir que els canvis demogràfics i culturals amb relació a la gent gran, si bé és cert que els permeten una millor incorporació a la vida social, també impliquen una dependència més gran respecte dels serveis públics de tot tipus. Els darrers estudis assenyalen que, de les més de 260 000 persones que a Catalunya vivien soles el 1996, més de la meitat eren més grans de 65 anys. I això significa una creixent demanda de serveis assistencials, des de centres de dia a centres residencials, que ara per ara no es pot satisfer.

I, probablement, tot just som al principi de les transformacions culturals més importants que afectaran la vellesa. Ara com ara és molt difícil imaginar, posem per cas, com repercutirà, amb relació al món de la vellesa, l’increment significatiu de la diferència d’edat entre pares i fills, o quines seran les conseqüències pràctiques de la creixent mobilitat espacial que cada vegada més allunya els membres d’una família i n’afebleix els vincles i les possibilitats d’atenció mútua. I caldrà estar atent a com es modificaran determinades pràctiques econòmiques, com ara la cultura de l’estalvi i, especialment, tot allò relacionat amb els vincles econòmics entre successors i antecessors i que tan fàcilment es tradueix en objecte de valoració moral: des de la responsabilitat econòmica dels fills respecte dels pares fins al sentit i la destinació de les herències que abans es volien deixar als fills, etc.

En definitiva, no sembla que, en cap dels espais socials estudiats —família, joves i vells—, es pugui parlar de transformacions que ja hagin donat lloc a nous models estables. Al contrari, i tal com es deia en la introducció, la dificultat principal en l’anàlisi d’aquests canvis és la rapidesa amb què es produeixen, la poca perspectiva des de la qual s’observen i, sobretot, les conseqüències no esperades a què donen lloc i que solen escapar de tota previsió determinista.