L’homosexualitat: del gueto a la comunitat

El pas de la transició a la consolidació de la democràcia parlamentària va suposar canvis importants per a la vida quotidiana de les persones homosexuals a l’Estat espanyol, canvis que van ser més palesos en les reformes legislatives i l’atenuació, que no desaparició, de la repressió policíaca. De fet, el 1979 l’homosexualitat era exclosa de la Llei de perillositat social, un dels instruments legals del franquisme tardà més odiats i contra el qual es van constituir els primers grups de gais i lesbianes. Encara, però, restava la figura de l’escàndol públic dins el codi penal i la pròpia inèrcia de les conductes policíaques, a través de les quals es podien escolar pràctiques d’hostilitat: batudes de la policia, detencions al carrer per expressió de sentiments i sobretot manteniment de fitxes policíaques. No és gens estrany, doncs, que la reforma de l’Estat fos un dels objectius que el moviment gai compartia amb el ventall de les forces polítiques progressistes del moment, amb les quals s’alineava clarament, tot i que amb posicions més radicals o moderades segons els col·lectius.

Durant aquells primers anys de la dècada dels vuitanta, les lluites polítiques globals en les quals el país es veia immers i les reivindicacions pròpies del moviment gai es trobaven fortament connectades. Aquest entenia la seva pròpia posició i les seves demandes com a inseparables de projectes polítics superiors, és a dir, que lligava l’acceptació del fet homosexual, el terme més utilitzat aleshores, a canvis socials generals. Particularment, el model de família tradicional, com a representació efectiva del que es considerava la norma heterosexual imposada, rebia una bona part de les crítiques quan es tractava de responsabilitzar alguna institució social de la manca d’acceptació de l’homosexualitat. En aquell context ideològic, els gais i les lesbianes que s’organitzaven en grups per aquella època manllevaven del feminisme la crítica dels rols sexuals tradicionals. De fet, la immensa majoria de les lesbianes activistes ho feien des dels grups integrats al moviment de dones.

Sovint, però, els homes i les dones afrontaven la vida quotidiana més preocupats per les conseqüències pràctiques de la seva homosexualitat que no pas per les lluites polítiques del moment. Doble vida era el terme que designava —i designa encara— l’estratègia de protecció de l’homosexual davant les possibles discriminacions que es podrien derivar del coneixement públic de les seves pràctiques sexuals: una vida pública —a la feina, a la universitat, davant la família, els veïns o certs amics— com a heterosexual, i una altra de privada —dins de casa, als bars i locals de diversió, amb uns altres amics/gues o la parella— com a homosexual.

Precisament aquest conjunt d’espais específicament constituïts com a punts de trobada per a gais i lesbianes rebia el nom de gueto per part dels activistes, que hi veien una forma de marginació i automarginació contra la qual s’havia de lluitar. El gueto homosexual, el que per als seus usuaris habituals era senzillament l’ambient, era en aquella època un territori físic i social diferenciat, format per una xarxa de locals comercials més aviat precària —un grapat de discoteques i bars, a més d’alguna sauna i algun sex-shop—, a la qual s’afegien les no sempre segures zones de trobada a l’aire lliure a diferents parts de les ciutats.

Van ser temps de recuperació apressada dels referents culturals que es poguessin considerar com a propis i d’apropiació d’homes i dones prestigiats per la història i la cultura occidentals. A partir de la constatació de l’homosexualitat d’artistes, escriptors i mandataris, s’intentava defensar el benefici amb què podien contribuir els gais i les lesbianes al progrés de la humanitat. D’altra banda, es disposava de poques novel·les, menys pel·lícules i escassíssims assaigs o estudis que abordessin o incloguessin l’homosexualitat en els seus continguts de forma seriosa. Unes eines ben precàries per a lluitar contra els estereotips recurrents en els productes culturals que assignaven al gai el paper de boja i que consideraven la lesbiana com una traumatitzada.

Just en el moment, però, en què la societat i la cultura mostraven signes de possibles canvis, l’emergència i extensió de la síndrome d’immunodeficiència adquirida, la sida, va obligar a replantejar molts projectes individuals i col·lectius.

La manca d’una política institucional activa i coherent, l’enganyosa lentitud en la manifestació de casos i el clima altament homofòbic i sensacionalista reflectit en els mitjans de comunicació van tenyir de confusió una relativament tardana primera reacció dels gais i dels col·lectius homosexuals a la pandèmia del virus d’immunodeficiència humana, el retrovirus que causa la sida.

Les discriminacions reaparegueren amb duresa, la capacitat de reacció era limitada i la desorientació entre els mateixos homes gais va fer perdre una part important del que es considerava terreny guanyat. Tot plegat va contribuir a la proliferació de posicions de replegament i autosuport entre els gais, i en menor grau, les lesbianes, juntament amb una més discreta o fins i tot nul·la presència pública. Algunes de les actituds socials que s’hi van produir —pànic infundat, discriminacions fruit de la por, acusacions de contagi generalitzat deliberat— retornaven als temps de les caceres de bruixes que ja es creien superats. No ha de resultar estrany que en aquell període s’encunyés el terme de mort cívica: abans de morir físicament, la persona amb el virus de la sida era sotmesa a un buit social, i de vegades també familiar, que la feia morir abans per a la societat.

Els gais seropositius, en l’època asimptomàtica de la malaltia, molt sovint havien d’afrontar una doble ocultació: ser gai i ser seropositiu. Això significava ara una triple vida: com a presumpte heterosexual sa per als àmbits públics, com a gai presumptament sa dins l’ambient homosexual i com a persona amb VIH per a l’aparell sanitari i, si era el cas, el cercle més íntim. La por del rebuig, fins i tot entre els mateixos gais, va amagar durant molts anys la presència directa de les persones seropositives i va negar-los una veu pròpia en el debat social suscitat. Com un peix que es mossega la cua, la no-visibilitat mateixa privava d’un instrument fonamental per a la lluita contra les versions especulatives i els comportaments estigmatitzadors.

A poc a poc, però, l’abordatge del virus de la sida i del seu impacte social centrà l’activitat del moviment gai i va contribuir a canviar les pautes de conducta relacionals i sexoafectives. D’una banda, els grups d’activistes assumiren les primeres campanyes pròpies de prevenció, amb suport o no de les administracions públiques, específicament destinades als homes gais. De l’altra, la parella estable va tornar a prendre força com el model de convivència més prestigiat, amb un gradual augment crític cap a les relacions múltiples. En tots dos casos, la influència dels referents geogràfics i culturals mítics per als gais i les lesbianes va ser cada cop més present: Londres, Sydney, Amsterdam i San Francisco, un fet que tindria un paper decisiu en la conformació de les noves tendències dels anys noranta.

A la segona meitat dels vuitanta va ser urgent afrontar recriminacions socials tradicionals, esperonades per la dreta mediàtica i social que tenia en l’Església Catòlica un dels màxims exponents. L’arribada de Joan Pau II al capdamunt del Vaticà va accentuar les crítiques dels sectors confessionals als homosexuals.

Malgrat aquest ambient poc afavoridor, el 1988 el Congrés dels Diputats va aprovar l’eliminació de la figura de l’escàndol públic del codi penal, que encara de tant en tant s’havia fet servir per a intimidar gais i lesbianes per part d’unes forces de seguretat geloses d’una determinada concepció de la moral. També hi va haver pronunciaments repetits dels parlaments de Catalunya i del País Valencià, del Congrés dels Diputats i especialment del Consell d’Europa (la primera ja el 1981!) i del Parlament Europeu a favor de polítiques no discriminatòries. Tot i així, el manteniment de la penalització de l’homosexualitat dins el codi penal militar i, bàsicament, les restrictives interpretacions del Tribunal Constitucional respecte a l’equiparació de drets van impedir una millora més substancial del tractament legal de l’homosexualitat.

Vint anys després de la transició política espanyola, la visió de l’homosexualitat dins la societat està canviant de forma extremament desigual. No hi ha dubte que hi ha hagut un augment de la presència mediàtica d’alguns dels temes relacionats amb l’homosexualitat, particularment la masculina, però aquest augment no prové d’una homogènica major tolerància social, sinó d’una confluència de fenòmens atractius per als mitjans de comunicació, que els ressalten en detriment d’una anàlisi més complexa. Tot i que una bona part dels grups de gais i lesbianes han passat del discurs antirepressiu al de la visibilitat de la diferència, aquesta es troba fortament delimitada a certs espais físics i sovint també temporals de les grans ciutats, com passava els anys vuitanta amb l’anomenat gueto.

Segurament, el concepte que millor resumeix la nova situació és el de “comunitat”, que també podria incloure-hi els d’identitat i estil de vida gais. D’origen anglosaxó, la idea de comunitat pren força arran de la crisi de la sida, que obliga gais i lesbianes a una recerca de referents de supervivència col·lectiva i de gestió de la crisi. Des d’aquesta nova perspectiva, els gais i les lesbianes que s’autoreconeixen com a tals tenen en comú certes característiques vitals que els fan diferents, les quals formen part d’una identitat pròpia i els converteix en membres d’una comunitat inserida dins, però no “igual a”, el conjunt social. Així, el gueto, l’ambient, el circuit comercial d’esbarjo i relacions, passaria de ser el reducte al qual es veu condemnada la persona homosexual, segons el discurs activista dels primers anys vuitanta, a ser l’hàbitat propi i lliurement triat d’aquell o aquella que s’enorgulleix de la seva condició i la vol viure sense complexos al final del segle XX. El projecte de transformació social global com a única via cap a una acceptació plena de l’homosexualitat queda marcat com a “antiquat” i perd partidaris, tot donant pas a la visió de gais i lesbianes com a grup de pressió amb una creixent capacitat d’influència en tots els àmbits de la vida social. El triangle rosa invertit que distingia els homosexuals confinats als camps de concentració nazis, icona reivindicativa vint i deu anys enrere, queda en segon pla davant la bandera amb els colors de l’arc de Sant Martí, nou símbol de la identitat gai. L’evocació de la repressió cedeix davant l’afirmació de la diferència.

D’altra banda, el reconeixement jurídic de la parella homosexual esdevé la principal demanda dels grups gais amb més influència pública en la segona meitat dels anys noranta. La situació actual és complexa, amb una notable confusió política respecte a les diferents propostes parlamentàries al Congrés dels Diputats, en les quals el dret a l’adopció sembla l’element més polèmic. En aquest sentit, mentre que el Parlament valencià va atorgar aquest dret el 1994, el català va aprovar el 1997 un codi de família que en nega la possibilitat a les parelles del mateix sexe.

Amb aquesta iniciativa, però, els grups s’asseguren una presència mediàtica periòdica i una certa atenció —per donar-hi suport o per rebutjar-ho— dels partits polítics. En connexió amb aquesta iniciativa legislativa apareixen les primeres temptatives de lobby electoral, que, a semblança del model americà, pretenen pressionar els partits polítics amb recomanacions de vot favorables o adverses. En aquesta mateixa línia, certs grups aconsegueixen si més no un cert reconeixement polític, com a interlocutors legitimats per les institucions i de les quals reben, per aquestes raons, subvencions publiques per al desenvolupament de les seves activitats.

Tot i que el model de la comunitat té els seus crítics, assoleix una força aclaparadora gràcies als seus beneficis a curt termini. El més immediat és el de convertir, en un doble sentit, gais i lesbianes en un grup de consum amb una gran capacitat adquisitiva. En una direcció, les grans companyies i els agents de venda a gran escala es fixen en un col·lectiu de persones que, malgrat les seves diferències socioeconòmiques internes, no té la responsabilitat, en una immensa proporció, de mantenir una família en l’accepció tradicional, ni ha d’assumir necessàriament com a valor propi haver d’acumular amb vista al futur o establir un llegat o herència, en un context en el qual, a més a més, la crisi de la sida accentua una visió precària i fràgil de la vida. Com a contrapartida, i un cop més sota la influència dels models anglosaxons de lobbying i les seves crides de boicot a productes o empreses, gais i lesbianes passen a constituir un col·lectiu vigilant, sensible davant qualsevol llenguatge publicitari o pràctica comercial discriminatoris. Així neix l’anomenat màrqueting rosa.

Algunes dones lesbianes, per la seva banda, inicien un procés d’autonomia respecte del moviment feminista. La crisi mateixa d’aquest, amb una incorporació massiva de les seves líders al món acadèmic, les mai no dissoltes reticències d’altres dones feministes envers les lesbianes i la constatació dels beneficis obtinguts pels homes gais fan que entre les generacions més joves de dones lesbianes es vegi amb bons ulls una aliança gai-lèsbica en detriment, també aquí, d’opcions polititzades inserides dins els grups feministes.

Autoprotecció, capacitat de pressió, delimitacions d’espais físics i socials, són tots elements que els defensors de la validesa d’aquesta situació emergent posen en l’haver conformador de la identitat i la comunitat gais. Una comunitat, afirmen, fins i tot amb una cultura pròpia. Certament, a banda de la presència mediàtica —visibilitat per a alguns, espectacle per a uns altres—, els àmbits culturals també palesen un increment de producció a l’entorn de la temàtica gai i lesbiana. La literatura, el cinema, la música, l’art i fins i tot, tímidament —en part com a reflex dels Queer studies nord-americans—, les ciències acadèmiques de casa nostra presenten focus temàtics i perspectives creadores relacionades amb l’homosexualitat. Que aquest fenomen sigui constitutiu d’una cultura o subcultura pròpiament gai és el centre d’una polèmica que, si tot evoluciona segons els models anglosaxons, pot acabar en la derrota aclaparadora dels seus detractors.

En acabat, però, la relativa habituació a la presència del VIH, la voluntat d’expressar veus pròpies i els esforços d’autoorganització són només signes de possibles evolucions de futur d’una quotidianitat que, paradoxalment, alhora que constreny cap a la construcció social d’una comunitat diferenciada, és travessada per múltiples condicions (posició socioeconòmica o professional, geografia, cultura d’origen, opcions de vida, serologia del VIH, referents polítics, etc.) que adscriuen els subjectes a més d’un referent. La tensió entre aquestes dues forces oposades, una centrípeta i l’altra centrífuga, marcarà de ben segur les tendències futures de la complexa vivència de l’homosexualitat en la nostra societat.