Dona treballant en el laboratori d’un hospital, Barcelona, 1998.
AVUI
Les tendències recents amb relació al procés de constitució, conservació i dissolució de les unions i de les famílies als Països Catalans, pròpies de la segona transició demogràfica, tenen característiques comunes amb la resta de països de l’Europa comunitària (la nupcialitat i la fecunditat han disminuït i tenen lloc a edats més avançades, la cohabitació i els naixements fora del matrimoni augmenten, i la inestabilitat de les unions és creixent), però els canvis en la composició de les llars no semblen seguir fidelment les mateixes tendències que als països del nord.
Als Països Catalans, com a la majoria dels països mediterranis, l’emancipació dels joves i la formació de noves llars tenen una clara orientació familiar, de manera que les llars formades per persones soles o sense parentiu són poc freqüents. En cas de separació o divorci, la família d’origen té un important paper de suport (un de cada tres homes divorciats se’n torna a viure a casa dels pares). És a dir, les formes de convivència i l’ajuda mútua es basen en gran part en les relacions familiars. Això és així, probablement, per dues raons: per l’incipient desenvolupament de l’estat de benestar, de manera que segueix essent la família la que proporciona el benestar dels individus, i també per les dificultats del nostre mercat laboral a l’hora de proporcionar llocs de treball suficients perquè les persones gaudeixin d’independència econòmica per a poder prendre decisions respecte a la forma de convivència que volen adoptar amb més autonomia.
Tot plegat, però, no ha impedit pas que la redefinició de les relacions i dels rols de gènere fos un factor clau en l’experimentació de noves formes de convivència al marge de la família patriarcal basada en la divisió estricta dels rols sexuals i en les relacions jeràrquiques entre els seus membres. La vida conjugal i la reproducció han desbordat el marc del matrimoni. L’aliança ha perdut en gran part el seu caràcter institucional per esdevenir un pacte privat de caràcter contingent, normalitzant-ne en certa manera el possible trencament. Les parelles de fet, les llars unipersonals i les llars monoparentals són formes de convivència que escapen a l’ortodòxia de la família nuclear moderna. Les parelles de fet, per exemple, tenen un perfil sociodemogràfic menys ortodox que les casades, en el sentit que hi ha més dones que es declaren caps de família, o que tenen més edat, més educació o millor categoria professional que les seves parelles, cosa que inverteix la jerarquia habitual entre gèneres pròpia de la família patriarcal.
En el context europeu, les parelles de fet i les famílies monoparentals amb fills dependents (amb el divorci com a determinant) són menys freqüents en els països mediterranis que a l’Europa central i del nord. A més, malgrat la proximitat cultural, la diversitat territorial dels comportaments familiars als Països Catalans és força important. Al començament dels anys noranta, Catalunya i les Balears, en el context de l’Estat espanyol, es caracteritzaven per una major incidència de la cohabitació (entre el 3% i el 4%, respectivament, l’any 1991, mentre que la mitjana d’Espanya era de l’1,6%) i del divorci (Índex Sintètic de Ruptura per al període 1981-90: el 17,4% dels matrimonis, i per a Espanya el 12%). A Andorra, el divorci no es va legalitzar fins el 1995, poc després de l’aprovació, el 1992, de la Constitució Andorrana, però la cohabitació és més freqüent que a Catalunya (el 9,6% del total de les unions el 1990). Als Pirineus Orientals, la informalitat de les unions és encara més elevada que a Andorra i representava, l’any 1990, el 12,5% de les unions. En canvi, el País Valencià mostra indicadors més baixos tant pel que fa a les parelles de fet com al divorci. A Catalunya, aquests comportaments són més marcats en les generacions més joves i a la Regió Metropolitana de Barcelona. Segons la darrera Enquesta Metropolitana, realitzada el 1995, el 22% del conjunt d’unions formades durant el període 1990-94 van ser parelles de fet, i el 8% de les famílies amb fills entre 16 i 30 anys eren monoparentals. Diferents sistemes de gènere, diferents marcs legislatius i maneres d’entendre els rols i les relacions de gènere en cada societat, expliquen la diversitat territorial que hi ha als països europeus.
A Catalunya, el nivell d’equitat assolit en les diferents institucions socials pateix d’una falta d’harmonia de dimensions diferents de les dels països nòrdics, anglosaxons o centreeuropeus, on, des de fa dècades, es van començar a qüestionar els rols de gènere i on molt abans van començar a aflorar noves formes de convivència al marge de la família patriarcal. A Catalunya, aquesta falta d’harmonia es manifesta en comparar el nivell d’equitat assolit en el sistema educatiu amb el de les relacions laborals, per exemple. Aquí, les noies, com a individus, accedeixen igual que els nois a l’educació universitària, però les seves expectatives laborals no es poden igualar a les d’ells. Les dones, pel rol que tenen adjudicat en la institució familiar, estan penalitzades per les condicions que poden assolir en el mercat de treball —siguin mares o no— pel fet de ser mares potencials, paper que comporta responsabilitats diferents de les dels pares. Les polítiques públiques, en l’àmbit dels serveis a les famílies i en infraestructura social, tampoc no garanteixen la igualtat de condicions a homes i a dones perquè es puguin desenvolupar en l’àmbit personal, professional i familiar.
Aquesta falta d’harmonia entre l’equitat assolida en les diferents institucions socials explica no solament la menor incidència de les noves formes familiars, sinó en part també el fet que, en l’actualitat, a Catalunya tant la nupcialitat com la fecunditat registrin nivells extraordinàriament baixos. A més, en una situació en què molt lentament s’està assolint una major igualtat d’oportunitats entre gèneres, les diferències entre grups socials esdevenen més importants.
Les famílies benestants són les que més inverteixen en l’educació dels seus fills, la qual cosa afavoreix una emancipació més tardana i també una integració al mercat de treball en millors condicions i, en conseqüència, una major autonomia a l’hora de decidir sobre les formes de convivència. Mentrestant, els fills de famílies obreres, en condicions laborals més precàries, s’emancipen abans, seguint un model familiar en el qual la figura de la mestressa de casa no ha desaparegut, cosa que comporta uns nivells d’interdepèndència econòmica entre els membres de la parella molt més elevats. Per tant, les noves formes de convivència no són transversals entre tots els grups socials, com tampoc no ho ha estat el procés d’emancipació de les dones, el qual hauria d’haver comportat un canvi en el rol dels homes que, tal com indiquen les dades referents a la distribució del treball domèstic i extradomèstic entre els dos membres de la parella, s’està produint de forma molt lenta.
De fet, segons l’Enquesta Metropolitana de Barcelona del 1995, el model predominant de divisió del treball és el més tradicional, en el qual la dona es declara mestressa de casa i l’home no realitza tasques domèstiques (50,4% de les parelles), seguit del model de transició de doble jornada per a les dones (en el 38,4% de les parelles no hi ha mestressa de casa, però les dones s’ocupen de les tasques domèstiques). Les parelles que comparteixen tasques domèstiques són poques, i no van augmentar entre el 1990 i el 1995 (en el 8,5% de les parelles no hi havia mestressa de casa i el treball domèstic es feia conjuntament). La categoria residual en què, tot i haver-hi mestressa de casa, l’home col·labora en les tasques de la llar representa el 2,5% del conjunt de parelles.
El trencament de les unions (per divorci o separació) i les seves conseqüències constitueixen un cas paradigmàtic de com es reprodueixen les desigualtats entre pares i mares en el treball d’estimar, cuidar, educar i mantenir els fills. Després d’una ruptura, en la majoria dels casos, aquesta responsabilitat és un dret i una obligació que queda en mans de les mares, i, malgrat la promoció de polítiques públiques per a promoure la corresponsabilitat, aquesta tendència no s’ha trencat els darrers anys. Així, doncs, l’aflebliment dels llaços horitzontals (de conjugalitat) i el reforçament dels llaços verticals (en particular entre mares i fills) han conduït a una major responsabilitat maternal i a una reducció de la responsabilitat paternal.