Empleats de banca durant una protesta, Barcelona, Pérez de Rozas, 29-3-1983.
AF/AHC
Aquest breu text es refereix als sindicats corporatius democràtics, és a dir, als que defensaven els seus interessos concrets i específics per entendre’ls diferenciadors dels que afecten el conjunt de la col·lectivitat laboral, i no pas als anomenats sindicats grocs, per als quals també s’utilitza l’expressió de corporatius, és a dir, els organitzats o finançats directament o indirectament per les empreses, organitzacions empresarials o poders públics.
Durant el període 1978-96, les organitzacions sindicals que defensaven interessos merament sectorials o corporatius, és a dir, que agrupaven col·lectius concrets d’alguns sectors i branques d’activitat (per exemple, pilots de les línies aèries, maquinistes de tren, metges, professorat d’un determinat nivell educatiu, etc., amb unes regulacions laborals certament específiques i les reivindicacions dels quals són de vegades difícilment reduïbles a la branca comuna de les del conjunt del món del treball), no van tenir un paper rellevant en el mapa sindical.
Ara bé, no s’ha de menysprear la incidència que tenien en l’àmbit en el qual desenvolupaven la seva activitat i, consegüentment, concentraven la seva força, ni tampoc desconèixer que la imatge que donaven davant l’opinió pública era d’un poder molt superior al que realment tenien, en la mesura que podien provocar conflictes en sectors estratègics per a la col·lectivitat i causar un mal molt superior al que es produeix quan el conflicte té lloc en una empresa privada.
Aquests conflictes són rebutjats bastant sovint pels sindicats confederals, encara que en alguns casos s’hi situïn al capdavant per a evitar perdre incidència entre els treballadors, i se solen plantejar en defensa dels interessos particulars de grup o de categories aïllades de treballadors, que apareixen poc cohesionats o, fins i tot, enfrontats “por sus objetivos y por los instrumentos de presión que sus protagonistas utilizan de lo que pudiéramos llamar intereses generales de los trabajadores”.
Manifestació d’empleats de banca reclamant la reducció de la jornada laboral, Barcelona, s.d.
Q. Llenas / Cover / Zardoya
Per dir-ho més gràficament, bastant sovint el conflicte plantejat pels sindicats corporatius es converteix, i això és el que percep una bona part de la ciutadania, en un mitjà de pressió sobre la part empresarial o política utilitzant com a ostatges els ciutadans treballadors; és per això que aquests últims reclamen la intervenció dels poders públics en forma de limitacions a l’exercici del dret de vaga. Així mateix, aquests conflictes deixen de ser, en la majoria dels casos, mecanismes d’avanç col·lectiu o d’acceleració de la dinàmica social del món del treball en la seva lluita per la igualtat, i es converteixen en un aspecte patològic de la societat de serveis, pel fet que sovint és l’acció d’un grup de treballadors que pretenen obtenir certs avantatges implicant d’altres en aquest conflicte i obligant-los a suportar-lo.
Cal formular, doncs, dues preguntes: per què apareixen els sindicats corporatius i quins són els motius que inciten els treballadors a afiliar-s’hi o a secundar-ne les accions? ¿El marc jurídic existent ha afavorit el sorgiment d’aquestes organitzacions?
Respecte a la primera qüestió, els motius que estan a la base de l’aparició d’aquestes organitzacions tenen relació amb diversos factors: els canvis estructurals en els sistemes d’organització del treball i les reestructuracions empresarials; la diversificació de la força de treball i gradual abandonament del sistema “fordista” que implicava tant una presència majoritària del sector industrial en l’activitat productiva, per la importància de l’element fabril, com una forta organització sindical dins d’un model laboral on es privilegiava el treball masculí a jornada completa i amb uns horaris de treball fortament homogeneïtzats per al conjunt de la població treballadora; les dificultats que tenen les organitzacions sindicals confederades per a adaptar-se a aquests canvis i per a poder defensar de manera eficaç els interessos de tots els treballadors, per a tractar de ser capaces de defensar els interessos d’aquesta població laboral i aconseguir alhora d’entendre les diversitats que hi ha al seu interior i recollir-les en la seva política reivindicativa, tant davant la part empresarial com davant els poders públics.
És a dir, l’acció sindical del sindicalisme de classe es troba amb clares dificultats a partir de la dècada dels setanta, dificultats que es converteixen en avantatges per a l’acció del sindicalisme corporatiu en la mesura que, com diu M. Pérez Iruela, “la representación de grupos de intereses diversos y fragmentados conlleva la necesidad de conciliar intereses corporativos contradictorios y de frenar las reivindicaciones insolidarias y meramente corporativistas”.
També s’ha de fer referència al sorgiment, sobretot a partir de la dècada dels setanta, de noves cultures organitzatives en alguns sectors de la població, en estreta relació amb la crisi econòmica i amb el progressiu canvi de polítiques socialdemòcrates per polítiques conservadores i neoliberals a Europa i els Estats Units d’Amèrica, cultures que potencien l’individualisme i la falta de solidaritat col·lectiva a l’hora de resoldre els problemes sociolaborals que afecten cada treballador.
En suma, el sindicalisme confederal o de classe pot defensar millor els interessos generals per la seva fortalesa organitzativa i la seva experiència, tant en el terreny negociador com en el conflictiu, però, alhora, té, en paraules de M. Pérez Iruela, serioses dificultats per a operar “los cambios necesarios para adaptarse a las características del contexto actual”.
Pel que fa a la segona pregunta, s’ha d’analitzar el marc jurídic regulador de les relacions sindicals. D’una banda hi ha el marc constitucional que regula d’una manera molt àmplia els drets de llibertat sindical i de vaga en l’article 28, i reconeix, en l’article 37, el dret a la negociació col·lectiva. De l’altra, s’ha d’anar a la normativa legal reflectida en la Llei 11/1985 de 2 d’agost de llibertat sindical i el Reial Decret Llei 17/1977 de 4 de març de relacions de treball, que regula la vaga i el tancament empresarial, norma, aquesta última, que ha estat reinterpretada de manera molt diferent per la jurisprudència del Tribunal Constitucional.
És més important, a efectes d’aquesta exposició, el segon bloc que el primer, en la mesura que no s’estableix cap limitació perquè qualsevol grup de treballadors en el camp empresarial o qualsevol sindicat, tant en aquest àmbit com en el supraempresarial, pugui convocar conflictes laborals. No obstant això, cal no oblidar que la regulació de la negociació col·lectiva concedeix clares preferències per a la subscripció de convenis d’eficàcia general als sindicats més representatius, és a dir, els que compleixen uns mínims d’audiència en un àmbit territorial o funcional determinat, i que estableix l’obligació de representar allò pactat durant el seu període de vigència. Per bé que aquesta obligació només vincula jurídicament els subjectes signants del pacte i no aquells que no l’haguessin formalitzat, és clar i evident que difícilment tindrà èxit un conflicte plantejat per un sindicat corporatiu que tingui poca influència en l’empresa o el sector.
Així, doncs, la presència real del sindicalisme corporatiu en els àmbits sectorials s’ha de mesurar pels resultats obtinguts en les eleccions sindicals que se celebren des del 1978 i de les quals es disposa de dades oficials fins el 1990 (cal recordar que a partir de la reforma de la Llei de l’Estatut dels Treballadors del 1994 va desaparèixer la proclamació oficial de resultats, i s’establia l’anomenat còmput dinàmic per a mesurar la força de cada sindicat en cada sector en el moment en que s’hagués de procedir a la negociació col·lectiva o a la designació de representants sindicals en òrgans de participació institucional).
Manifestació de policies, 1997.
AVUI
Les dades oficials publicades demostren el pes creixent del nombre de delegats no afiliats o que pertanyen a opcions sindicals diferents de les tres més significatives en l’àmbit estatal, CCOO, UGT i USO, i dels sindicats nacionalistes que tenen consideració de més representatius, amb el correlatiu increment de la força, almenys en el terreny electoral, dels sindicats confederals tant estatals com autonòmics al País Basc i Galícia. Es passa del 39,8% l’any 1978 al 27,6% el 1980, al 20,8% el 1982, al 16,1% el 1986 i al 2,0% el 1990. Més exactament, les dades del 1990 manifesten que el nombre de delegats obtinguts per altres sindicats (entre els quals òbviament s’inclouen els corporatius) va ser de 24 443, el 8,09% del total, per bé que s’hauria de diferenciar entre la seva presència als comitès d’empresa (tan sols el 8,57%) i els delegats de personal (un important 17,03%), cosa que demostra clarament la menor incidència del sindicalisme confederal en les petites i mitjanes empreses.
En el nombre de delegats per sector destaca l’obtingut pels altres sindicats en banca i assegurances, metall i comerç; ara bé, és més rellevant a efectes de l’explicació, per tal d’entendre la importància del sindicalisme corporatiu en un sector, el percentatge de delegats obtinguts sobre el total, que arriba al 21,49% en ensenyament (on hi ha sindicats que poden qualificar-se clarament de corporatius, però que sens dubte defensen interessos tan democràtics i generals com els que puguin defensar sindicats confederals), banca i assegurances (18,23%), serveis públics (12,14%) i comerç (10,20%). Finalment, cal esmentar el fet que les dades no oficials sobre les eleccions sindicals en el període 1994-95 apunten una tendència semblant a la del 1990, amb una relativa disminució del pes del col·lectiu d’altres sindicats, cosa que pot representar, en definitiva, una presència més gran i un major enteniment entre els treballadors de les propostes del sindicalisme confederal.