Immigrants musulmans, Barcelona, 1997.
AVUI
A Catalunya i a la resta de l’Estat s’ha viscut, els darrers anys, l’aparició del fenomen de la immigració, que prové dels països del Tercer Món i, concretament, del nord i centre d’Àfrica i Àsia. Un fenomen produït per causes estructurals d’ordre econòmic, polític i demogràfic i que sense cap mena de dubte es consolidarà. La distribució de la riquesa genera masses d’exclosos en els països d’origen. S’ha parlat molt de l’atracció que exerceix Occident sobre els països del Tercer Món, però no es pot oblidar que la mateixa situació social i econòmica d’aquests països empeny un bon nombre de gent a emigrar. La pobresa que hi pateix un ampli sector de la població afavoreix grans moviments de masses, dels quals l’emigració és, potser, dels menys dramàtics, sobretot si es compara amb els moviments de refugiats.
Les darreres dades oficials disponibles sobre el nombre d’immigrants que viuen a l’Estat espanyol són del desembre del 1995. El nombre d’immigrants econòmics era molt baix, d’un total de 499 773 estrangers, i la meitat, 255 702, provenien de la resta d’Europa. Segons aquestes dades, que només tenen en compte els immigrants que disposen de permís de treball o de residència, a Catalunya hi havia 70 456 immigrants econòmics: amb aquesta distribució: a Barcelona 53 501, a Girona 10 598, a Lleida 2 334 i a Tarragona 4 387. Si bé en termes absoluts Barcelona és la que tenia una major concentració, en termes relatius entre població autòctona i població immigrada les xifres de Girona eren les més significatives.
Al final del 1997, les xifres oficioses se situaven entre els 550 000 i els 650 000 immigrants econòmics. A Catalunya, el nombre total d’immigrants s’acostava a 120 000, amb una distribució territorial que guardava aproximadament les mateixes proporcions que l’any 1995.
Aquestes persones provenen de cultures i religions molt diferents de la nostra i plantegen un desafiament important en l’àmbit cultural, social, legal, ètic i religiós. La diversitat, una de les primeres conseqüències d’aquest fenomen, s’ha plantejat també en el món religiós. Diversitat provocada no solament per la convivència entre les diferents confessions cristianes, que tenen una presència a Catalunya des de fa més temps, sinó per l’aparició, amb una força creixent, de religions que no són de l’univers cristià, bàsicament la musulmana. La crida a assumir la diversitat que la immigració ha comportat en altres aspectes també es planteja en el terreny religiós.
Ni les organitzacions no governamentals ni les altres institucions que treballen en el camp de la immigració no han conduït a una reflexió prou seriosa sobre aquest nou aspecte de la immigració. Segurament perquè les necessitats més immediates i els problemes més urgents han ajornat una reflexió que, tanmateix, és ineludible.
Tot i això, cal apuntar algunes consideracions partint de l’experiència de treball en el camp de la immigració. Es pot parlar de tres nivells de diàleg interreligiós: el dels representants oficials de les dues comunitats, el dels teòlegs i el diàleg entre els creients. Pel que fa al primer nivell, el diàleg oficial entre les dues comunitats, catòlica i musulmana, a partir dels seus representants jeràrquics, hi ha dificultats de tipus dogmàtic que el fan molt difícil. Entre diversos teòlegs, tant del camp catòlic com del musulmà, hi ha alguns intents, encara molt tímids i no gaire ben vistos, especialment des del camp musulmà, per tal de trobar elements que possibilitin un diàleg oficial més obert. Cal dir també que cap de les dues religions —ni les dues cultures— no ha fet la mateixa evolució històrica i això marca la manera que cadascuna té d’entendre’s ella mateixa i l’altra.
El tercer nivell, el del diàleg entre els creients que no tenen responsabilitats especials en les estructures jeràrquiques, és, de fet, inevitable. Encara que les dues comunitats no tinguessin cap mena de relació oficial, les persones, pel sol fet de viure en una mateixa societat, en tindrien.
És en aquest nivell que cal situar, de moment, l’experiència del diàleg interreligiós. Aquesta diversitat religiosa ofereix múltiples aspectes. En primer lloc, cal dir que, tot i que la majoria dels immigrants que provenen de l’Àfrica són musulmans, es constata també la presència d’alguns grups que practiquen l’animisme, i que hi ha una certa organització, més difícil d’observar en el cas de les pràctiques animistes que en el dels musulmans, que permet de practicar els ritus corresponents a la celebració del naixement i possiblement els de la mort.
En el cas dels practicants musulmans, aquesta organització és més fàcilment apreciable, pel fet que el nombre relativament significatiu de mesquites ha donat visibilitat a l’estructura. En aquests moments, a les comarques de Girona, es pot parlar de l’existència de vuit o deu mesquites que funcionen regularment.
Grup d’immigrants musulmans resant a la mesquita durant el ramadà, Lleida, 1997.
AVUI
La mesquita és el lloc de la celebració de les festes religioses, de la reunió de la comunitat, de la pregària i de l’ensenyament de l’Alcorà. En aquest aspecte té un vessant molt positiu, com a element d’identificació i de conservació de la identitat de l’immigrant que, quan arriba, troba una cultura i una societat que són sensiblement diferents de les seves, i també molt diferents de com ell les havia imaginat abans de sortir del seu país. En aquest sentit la mesquita té un paper important en favor o en contra dels processos d’integració, segons la posició que els encarregats de la mesquita adoptin i de la comunitat que hi sigui majoritària.
La posició més o menys conservadora d’una mesquita depèn també de l’origen geogràfic i tribal de la comunitat que hi és majoritària. Hi ha ètnies del centre d’Àfrica que són més propenses a aquestes posicions que d’altres. En el cas dels marroquins, s’aprecia també una notable diferència entre les mesquites que són més o menys tutelades des del país d’origen i que reben el suport dels consolats, i les que han estat constituïdes al marge de l’estructura oficial, més receptives pel que fa a la societat d’acollida i més crítiques amb la situació del país d’origen.
Botiga musulmana, Lleida, 1997.
AVUI
No cal dir que, amb les poques dades que es tenen en aquests moments, és molt difícil fer previsions sobre el futur. Però sembla clar que el paper de la religió, que serà important a l’hora de determinar l’èxit o el fracàs dels processos d’integració i en la gestió dels conflictes que aniran sorgint, tindrà més importància en el camp musulmà que en el catòlic. I això per diverses raons: el catolicisme en particular, i el cristianisme en general, ha assumit plenament la dimensió secular de les societats modernes. L’actual és una societat laica, on el principi de la llibertat religiosa és indiscutible i que presenta una clara delimitació de funcions entre les instàncies religioses i les civils. En alguns països de l’àrea musulmana, aquest procés no sembla acabat i en altres ni tan sols ha començat. Sense voler judicar si és bo o no que s’evolucioni cap a una secularització de la societat musulmana, el fet és que, des del camp musulmà, es fa una interpretació molt diferent del paper social i polític de la religió de la que es fa des d’Occident.
L’aparició de tímids brots de fonamentalisme en algunes de les comunitats d’immigrants presenta també alguns problemes. El fet és per ara molt poc significatiu i de poca amplitud. Però pot créixer, sobretot si no hi ha una estratègia d’intervenció que permeti evitar enfrontaments i establir un diàleg clar.
De moment aquest fonamentalisme, quan es manifesta, només ho fa com un canvi d’actitud davant la societat d’acollida: els nens deixen el reforç escolar, les dones els cursos de costura o cuina, els homes els cursos d’alfabetització, etc. Les dones es tanquen a casa, i els homes es limiten a treballar. Amb això, a més de la conversió en guetos, s’afavoreix també l’autoexclusió i la discriminació. En les associacions d’immigrants que entren en aquest procés, augmenta sensiblement la malfiança envers les organitzacions no governamentals i la societat en general. En els casos d’obediència als talibans, que mantenen posicions clarament refractàries davant la societat d’acollida, aquest fenomen augmenta en la mesura que la relació amb les comunitats dels països d’origen és més forta i, en alguns casos, fins s’ha rebutjat l’ajut de les ONG.