El fenomen d’Internet

Pàgina web “Contes per a extraterrestres” realitzada per la Universitat Jaume I, Castelló, s.d.

P.V.

Des de fa algun temps, en els mitjans de comunicació de masses tradicionals ha començat a haver-hi un veritable bombardeig d’informacions, debats i programes sobre Internet i les anomenades “autopistes de la informació’’, i termes com e-mail, ftp, gopher, pàgines web, navegadors, ciberespai, TCP/IP, premsa electrònica o premsa digital, servidors, internautes, adreça electrònica, etc., hi apareixen quotidianament, sense, moltes vegades, haver-los pogut encara assimilar.

Les autopistes de la informació, les formen milers de xarxes informàtiques interconnectades entre elles, constituïdes per ordinadors d’arreu del món, a les quals cada dia se n’afegeixen de noves. La base d’aquesta gran xarxa és la capacitat de compartir els innombrables recursos entre tots els ordinadors connectats.

Internet és l’autopista de la informació més important. És una xarxa mundial de xarxes d’ordinadors, ja que cada una d’aquestes es autònoma i independent i totes, en canvi, comparteixen informació i serveis. Es va construir sota el principi de compartir recursos de tota mena: programes, informacions, imatges, etc., que es trobin en els ordinadors de la xarxa, de manera gratuïta o amb el mínim cost possible.

El terme “Internet” sorgeix de la fusió de les paraules “INTERnational NETwork” (xarxa internacional). És una xarxa que, “gràcies a diverses innovacions tecnològiques, fa possible que puguin comunicar-se els més de 50 milions d’usuaris que el 1997 hi havia per tot el món. Internet, no cal dir-ho, experimenta un constant creixement. Al novembre del 1995, agrupava més de 50 000 xarxes amb un total de 6, 6 milions d’ordinadors actuant com a servidors repartits en més de 50 països de tots els continents (cal tenir en compte que al gener del 1994 només hi havia 2, 2 milions d’ordinadors connectats a la xarxa).

L’any 1996 la xifra d’ordinadors connectats a la xarxa era ja de 48 milions, al final del 1997 havia passat a ser de 82 milions, el 71% més, i, segons les previsions, l’any 2001 podria arribar fins els 268 milions (font Dataquest).

A l’Estat espanyol, pel maig del 1997, 1, 3 milions de persones tenien accés a Internet. Cal tenir present que durant l’any 1996 només hi van accedir 802 000 persones, tot i que per a l’any 2000 es preveu una xifra propera als 4 milions. En termes absoluts, Catalunya era la comunitat autònoma amb un major nombre d’usuaris d’Internet, 236 000, seguida de la de Madrid, amb 225 000 (Font: EGM).

Internet és una gran font d’informació, de recursos i de coneixements compartits a escala mundial que funciona com una cooperativa que aglutina totes les xarxes, públiques i privades, però sense una direcció única, ja que cadascuna és responsable de la seva pròpia xarxa. Només existeix l’ISOC (Internet Society), creat el 1992, que té com a missió principal vetllar pel bon funcionament de la xarxa i servir de mínim marc legal.

Els orígens d’Internet es remunten al 1968 en el context de la Guerra Freda. El Departament de Defensa dels Estats Units encarregà a l’agència ARPA el disseny d’un projecte de xarxa d’ordinadors, l’anomenada xarxa Arpanet, preparada per a poder resistir qualsevol catàstrofe natural o artificial.

La seva evolució es pot dividir en tres fases. La primera fase fou de desenvolupament (1968-82), en què es connectaren entre si els primers ordinadors i s’establí la família de protocols TCP/IP que permetia l’intercanvi d’informació entre els diversos tipus d’ordinadors (1974). La segona etapa va ser de creixement (1982-92). Arpanet adoptà com a estàndard el protocol TCP/IP (1982) i s’amplià la xarxa a l’àmbit universitari —primer als Estats Units i posteriorment a Europa— i a sectors empresarials, alhora que es creaven sistemes que facilitessin la recerca i distribució d’informació: primer el Gopher a la universitat de Minnesota (1990) i posteriorment la World Wide Web (WWW) o teranyina mundial (1991) per Tim Berners-Lee del CERN (Centre Europeu de la Recerca Nuclear), que permeté superar els inconvenients derivats de la incompatibilitat de formats i l’existència de diversos protocols a la xarxa, entre d’altres. En l’àmbit dels Països Catalans, la Universitat Jaume I de Castelló va crear el primer servidor Gopher, que ho fou també de tot l’Estat espanyol. En la tercera etapa, d’expansió (del 1993 al 1997), s’ha consolidat el World Wide Web com a estàndard de consulta i distribució d’informació multimèdia dins de la xarxa.

Pel que fa als serveis que ofereix Internet, es pot parlar de dos grans blocs: els que permeten la comunicació entre persones o grups i els que permeten investigar, buscar i trobar informació. Entre els serveis i aplicacions de comunicació que ofereix, el més conegut i popular és l’e-mail o correu electrònic, que permet enviar i intercanviar missatges, sense paper, de manera directa i ràpida entre persones connectades a la xarxa. Té grans avantatges respecte al correu tradicional, com ara la rapidesa, la fiabilitat, la disponibilitat a qualsevol hora, la vinculació de documents al missatge, el fet de poder llegir els missatges des de qualsevol ordinador o lloc i de poder-los guardar com a fitxers, l’eliminació de les fronteres, etc.

Però aquest servei no solament és emprat per a enviar missatges entre dues persones, sinó que es pot fer servir per a intercanviar missatges entre tots els membres d’un grup o d’un col·lectiu amb uns mateixos interessos: són les anomenades llistes de distribució o de correu electrònic (Listservs) i els fòrums de debat mundial (News o Newsgroups). El 1997 n’hi havia més de 10 000.

Internet també té la capacitat de realitzar comunicacions interactives, és a dir, parlar, mitjançant text, en temps real amb persones que es trobin en altres ordinadors. És el cas de l’anomenat Chat (IRC, Internet Relay Chat) i del Mbone, que permet la transmissió, també en temps real, d’imatges i de sons.

Pel que fa als serveis i les aplicacions d’Internet que permeten investigar i trobar informació, un dels més coneguts és l’FTP (File Transfer Protocol), que permet intercanviar arxius. Hi ha milions de fitxers repartits per Internet, d’accés públic o restringit: textos, imatges, sons, programes, que contenen tota mena d’informacions (jocs, mapes, catàlegs de biblioteques, fotos, antivirus, processadors de textos, etc.).

Telnet, o l’accés i consulta a ordinadors remots, és el tercer gran servei o aplicació d’Internet. És un servei que permet consultar bases de dades públiques i privades de tot tipus, accedir a directoris d’ordinadors de la mateixa xarxa, localitzar informacions sobre temes diversos i executar programes en ordinadors més potents que el de l’usuari, sense necessitat de desplaçar-se i amb la possibilitat de treballar diverses persones alhora.

Un dels problemes d’Internet és la gran quantitat d’informació que conté i la dificultat d’obtenir-la sense perdre-s’hi. Per pal·liar aquest problema i simplificar la cerca d’informació i la navegació per la xarxa s’han creat els anomenats serveis integrats de cerca d’informació, entre ells la coneguda i popular WWW o teranyina mundial, i el seu predecessor, el Gopher.

Aquest darrer és un mètode senzill que permet, mitjançant una estructura jeràrquica, viatjar a través de la xarxa amb un sistema de menús, però que a poc a poc ha quedat superat pel web, o sistema d’exploració i cerca de tots els recursos disponibles mitjançant referències creuades d’informació. Cada pàgina web té connexions que permeten accedir a altres pàgines web, no de manera seqüencial, ni jeràrquica, com fa el Gopher, sinó mitjançant llaços associatius.

Tot i la simplificació en la navegació dins la xarxa que representa la WWW, la localització i recuperació d’informació continua essent un problema per la gran quantitat d’informació existent. És per això que s’han creat els serveis de cerca a Internet o servidors de pàgines web, que consten d’un programa per localitzar documents i una base de dades per gestionar la informació d’aquests documents mitjançant un motor d’anàlisi i d’indexació, i un sistema de consulta i interrogació. Són els anomenats cercadors, localitzadors, directoris de recursos, robots, aranyes (spiders), rodamons (wanderers) i índexs, entre d’altres.

Internet és, doncs, un fenomen de masses comparable al procés viscut anteriorment amb el telèfon, la ràdio o la televisió. El seu gran potencial comunicador, el suport públic obtingut i el creixement i desenvolupament de la informàtica personal durant els anys vuitanta n’han afavorit la ràpida expansió. És una nova forma de comunicació de masses; per a molts, el quart mitjà de comunicació després de la premsa, la ràdio i la televisió. Internet permet que qualsevol persona pugui convertir-se en escriptor, en editor, o que pugui rebre i transmetre informació de qualsevol part del planeta més ràpidament i a un cost molt més baix que amb la majoria de mitjans de comunicació actuals.

És inevitable que al llarg dels pròxims anys creixi i s’expandeixi. Al llindar del segle XXI els canvis tecnològics permetran que les xarxes de fibra òptica combinin els avantatges dels ordinadors, els telèfons i la televisió i que tot ciutadà, es trobi on es trobi, pugui accedir immediatament als serveis i les informacions que responguin a les seves necessitats gratuïtament o a un preu raonable.

El gran objectiu actual, en el qual ja treballen els científics nord-americans, és convertir Internet en una plataforma de serveis multimèdia, videoconferències, transmissió de vídeo d’alta qualitat, telefonia i navegació en entorns de tres dimensions interactius. Per això cal que es desenvolupi una nova generació d’Internet, l’anomenada ja per molts Internet 2, molt més ràpida i fiable, que permeti establir noves aplicacions en camps diversos com ara els de la medicina o l’energia, i també noves formes de col·laboració i de cerca d’informació.