Literatura i noves tecnologies

Fins no fa gaire, eren molt freqüents les veus que preveien la desaparició de la lletra escrita i de la literatura a causa de l’expansió imparable de la civilització televisiva. Els més pessimistes fins i tot creien que l’escriptura estricta, substituïda per la imatge i l’oralitat, havia de quedar relegada a un ús erudit i notarial. No en va Umberto Eco, al seu famós llibre Apocalíptics i integrats (1964), proposava lluitar per aconseguir una civilització de la televisió que, en lloc de destruir-la, complementés la del llibre. Certament, no es pot negar que la televisió ha canviat tant el concepte d’oci com l’imaginari narratiu i simbòlic de la humanitat. Tanmateix, l’aparició de l’ordinador i, en el pas dels anys vuitanta als noranta, l’expansió de la xarxa mundial de comunicació informàtica coneguda com a Internet han fet evolucionar la revolució tecnològica en un sentit no del tot contrari al món de la lletra escrita, ja que Internet és un sistema de comunicació multimèdia que transmet, a més d’imatges (aturades o en moviment) i de so, tota mena de textos (chats, és a dir, col·loquis en temps real, articles, diaris, revistes, novel·les, poemes o cartes personals). S’ha creat així el món de l’espai electrònic o, per dir-ho amb el terme inventat per William Gibson en la novel·la Neuromàntic (1984), el ciberespai, un món virtual, d’un innegable regust decadent a causa de la seva artificialitat, on els diferents documents i textos connectats mitjançant links o enllaços formen l’hipertext. D’aquí a ben poc, a més a més, es produirà la previsible fusió entre Internet i la televisió, amb la qual cosa la distinció entre lletra i imatge, que els anys seixanta i setanta es veien com a dos mons contraposats, tindrà encara menys sentit. Internet, considerada com l’emblema de la nova societat postmoderna, ha estat vista com un espai de llibertat en el qual tothom, adoptant fins i tot múltiples personalitats, pot intervenir i dir la seva sense traves de censura. És una mostra clara de com la postmodernitat, més que no pas eliminar els nostres anhels utòpics, el que ha fet és resituar-los en un univers fragmentat i ultratecnificat. Hi ha analistes, però, que han advertit del perill de crear dues menes de ciutadans: els qui tinguin accés a les noves tecnologies i els qui, per manca de formació i de capacitat econòmica, se’n quedin fora. Una divisió extensible als països rics i als països pobres.

El desenvolupament de les noves tecnologies de la comunicació i la informació ha afavorit, en un grau encara més gran que la televisió i el telèfon, la imatge del veïnatge universal. En realitat, però, tot i el predomini de l’anglès i del món anglosaxó a la xarxa, el que ha demostrat Internet és que en l’època postmoderna no tan sols no hi ha cap contradicció entre globalització i interessos locals, sinó que, justament, la globalització s’aconsegueix mitjançant la distribució d’interessos locals o fins i tot gremials. Pel fet que, malgrat tot, es tracta d’una tecnologia barata i assequible, si més no des dels països rics, Internet ha contribuït a l’expansió d’informacions que, com en el cas català, amb els esquemes comunicatius anteriors quedaven subordinades als grans poders estatals i que ara arriben lliurement arreu del món. S’han comptabilitzat més de mil cinc-centes pàgines web (adreces electròniques on es pot trobar informació organitzada visualment) en català i, des del 1995, els internautes o navegadors poden accedir a Vilaweb, diari electrònic en català que ofereix, a més de notícies de tota mena, tot un seguit de connexions amb edicions locals del diari i amb altres web d’interès per a la nostra cultura. Altres directoris com The Catalan Page o Lincaweb serveixen també per a organitzar la presència catalana a la xarxa, una presència que inclou informació d’institucions públiques, d’editorials, de diaris com l’“Avui”, etc.

Més enllà del seu ús temàtic en obres concretes, com ara en el llibre de Víctor Mora Els amants del ciberespai (1996), les noves tecnologies han començat a afectar el món de la literatura. Internet ha permès, d’entrada, la difusió força econòmica d’una gran quantitat d’informació bibliogràfica, des dels catàlegs de les biblioteques fins als arxius que contenen textos literaris (existeix una web dedicada a recopilar poesia catalana i una altra que recull textos catalans medievals). Internet, però, no és tan sols un mitjà per a transmetre informació, sinó també un mitjà per a crear-ne de nova, ja que els textos que hi són presents tenen unes condicions de vida diferents de la dels textos impresos en paper. ¿Com es poden classificar, per exemple, les pàgines web d’escriptors com Enric Casassas, constituïdes per textos de l’escriptor i per enllaços o links amb altres web que a ell li interessen particularment? Es tracta, en aquests casos, de la creació personal d’un hipertext sempre canviant. Les possibilitats interactives han dut, també, a l’escriptura de cibernovel·les en comú, a les quals els internautes van afegint nous capítols. S’han creat noves revistes, com la titulada “Contes per a extraterrestres”, amb un consell de redacció que selecciona i publica en línia els contes més reeixits que envien els lectors. Fins i tot les revistes més erudites o de pensament han adquirit noves formes gràcies a la seva difusió en la xarxa. Així, “1991. Revista magnètica” inclou, en els diferents articles que publica, les adreces electròniques dels autors i els links que ells recomanen per complementar l’article, el qual es converteix més en organitzador de la informació i en centre de debat que no pas en expressió tancada. Altres revistes literàries en català a Internet són l’acadèmica “Journal of Catalan Studies”, “Revista Internacional de Catalanística” o “Literatures”, que presenta també una versió impresa, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la qual posseeix una web d’informació cultural que funciona, de fet, com un diari electrònic. Un altre experiment interessant és el de la celebració de congressos electrònics, com el dedicat a Ausiàs Marc l’any 1997. Es pot dir que la literatura, tant en el vessant creatiu com en l’erudit, té en Internet un nou mitjà de desenvolupament que apunta, bàsicament, a la creació d’una major participació del receptor, que es converteix sovint en comunicador, i a una utilització polivalent dels recursos expressius, incloent-hi el so i la imatge, de l’hipertext. Les possibilitats són les de bastir una nova literatura electrònica que realitzi de forma efectiva les intuïcions de simultaneïtat i interactivitat amb el lector, que autors com Julio Cortázar i ítalo Calvino havien planejat en obres com Rayuela (1963) i Si una nit d’hivern un viatger (1979), respectivament.

Dotze sentits. Poesia catalana d’avui, X. Berenguer i J. Subirana, 1996.

ECSA

És possible que en el futur la major part de les web sigui de pagament, i que les editorials passin a ser electròniques. Comprar un llibre (un llibre que podrà incloure sons, imatges i links) Voldrà dir aleshores pagar per a poder-hi accedir electrònicament. Els cd-roms, petits hipertextos venuts en suport material que els experts preveuen que poden ser ràpidament substituïts per la transmissió directa d’informació via Internet, han començat a funcionar de moment com a mitjà subsidiari de comercialització. En català disposem d’experiències com Dotze sentits. Poesia catalana d’avui (1996) a càrrec de Xavier Berenguer i Jaume Subirana, un cd-rom en el qual diversos poetes reciten versos seus i responen a diferents preguntes en l’ordre que el lector espectador tria. Altres literatures han aprofitat els cd-roms, que poden servir també per a fer bancs de dades o per a dur a terme modernes edicions de textos, com un mitjà més clarament de creació personal. És el cas de Michael Joyce en anglès, autor de novel·les interactives en hipertext, o de Luis Goytisolo en castellà, la novel·la del qual Mzungo (1996) inclou un cd-rom amb jocs d’ordinador per continuar-ne les aventures. Fins a quin punt, però, podem parlar de literatura en aquests casos? Al capdavall, és possible que les veus apocalíptiques que en preveien la mort tinguessin la seva part de raó, encara que, en lloc de mort, caldria parlar més aviat d’una progressiva transformació multimèdia del text literari, fins i tot dels textos antics, ja que, ¿hi podria haver res de millor que disposar d’un cd-rom amb el Tirant lo Blanc escrit i recitat, amb tot de links que estratifiquessin els diferents nivells de comentaris erudits, amb música de fons i amb imatges cinematogràfiques adequades? L’ordinador, que permet als autors automatitzar una part de la seva feina creativa, no tan sols ha canviat la manera de redactar les obres literàries, sinó que, ajudat per Internet i per la introducció de les noves potencialitats creatives i lectores de l’hipertext, en canviarà la percepció i, inevitablement, la difusió.