La societat de l’oci

El trànsit entre els anys vuitanta i aquest final de segle ha estat marcat per la consolidació, l’expansió i la diversificació de l’anomenada societat de l’oci als països de l’occident desenvolupat. Aquest procés s’ha donat per una derivació de la societat de consum de masses, que ha transformat les hores de lleure guanyades amb l’avenç tecnològic postindustrial en tot un nou mercat específic, vinculat a la capdavantera economia de serveis, a partir de l’esport, la televisió i les diverses manifestacions de la cultura de masses com a grans espectacles per a l’entreteniment. Aquesta nova economia del lleure ha fonamentat el seu creixement en les infinites possibilitats que permet l’esclat de les tecnologies de la comunicació que s’ha donat en aquest període i ha anunciat el que es configura com a societat de la hiperinformació. Una societat on la mercaderia estratègica serà la informació puntual en directe i tothora, la formació com a reciclatge permanent i l’espectacle continu, diversificat i a la carta, en un catàleg de festa fet a mida de cada consumidor i usuari.

Una sèrie de nous valors, assumits des de la primeria dels anys vuitanta, van fonamentar l’acceptació majoritària d’aquesta preeminència del lleure com un senyal distintiu i una forma de vida desitjable. Hedonisme i culte al cos, reinvenció de la vida domèstica, redescoberta de les identitats properes, desig de més informació, recuperació del carrer com a lloc d’intercanvi cívic, nou apropament a la natura i assumpció de les noves tecnologies. El recurs a l’omnipresent terme lúdic va caracteritzar els discursos sobre el lleure, el temps lliure i la festa que s’anaven fent alhora que emergia un nou escenari. Els filòsofs van certificar que els vuitanta eren anys de descrèdit o destrucció de la raó, de subjectivisme psicològic i d’individualisme defensiu. Però el tombant dels noranta, amb les grans transformacions polítiques posteriors a la caiguda del Mur de Berlín, va temperar la radicalitat d’aquell judici i va mostrar que el lleure de les societats riques expressava tant un acabament de cicle com unes ganes d’imaginar noves utopies, encara que fossin modestes i efímeres.

La casa i l’oracle televisiu

Veure la televisió i anar de compres són les dedicacions principals dels catalans dels vuitanta i els noranta. Durant aquestes dues dècades, els habitatges i les famílies s’han empetitit, encara que s’hagin popularitzat les cases adossades unifamiliars, en contraposició als blocs de pisos propis dels seixanta i els setanta. Els anys vuitanta van suposar l’entrada a les llars del magnetoscopi domèstic, més conegut com a vídeo, que permetia enregistrar i reproduir el que es veia a la televisió, i a partir del 1985, les videocàmeres es van multiplicar per deu. Fins al començament dels noranta, un dels negocis més puixants va ser l’explotació de videoclubs de lloguer de films, que va decaure a causa del sorgiment de les televisions privades i de l’abaratiment de les cintes. L’Estat espanyol es va convertir llavors en l’àrea amb major percentatge de llars amb més d’un aparell de televisió. A Catalunya, el 1997, totes les famílies disposaven de televisor en color, una de cada tres declarava tenir més d’un aparell televisiu, més de la meitat de famílies havien adquirit un vídeo, la meitat tenia un equip d’alta fidelitat, el lector de disc compacte era present en una de cada cinc cases.

Catalunya, les Balears i moltes zones del País Valencià van començar a rebre, a partir del 1983, les emissions de TV3, la televisió autonòmica. La popular telesèrie nord-americana “Dallas” va ser l’emblema d’una cadena que volia fer circular una cultura de masses en català normalitzat. Més endavant, la producció pròpia de Televisió de Catalunya va llançar “La Granja”, un primer embrió de sèrie autòctona dins d’un altre programa, fins arribar a fenòmens d’altíssimes audiències com les telenovel·les “Poble Nou”, “Secrets de família” i “Nissaga de poder”. La factoria catalana de ficcions televisives, que havia captat reconeguts escriptors per confegir els guions, va demostrar que funcionava i connectava amb el públic. A més, a poc a poc, va anar prenent cos un model català de dramàtic televisiu, allunyat del culebrón televisiu sud-americà i que no es limitava a copiar els encerts de les sèries angleses. Aquestes sèries i telenovel·les han contribuït a crear un petit star system català d’actors i actrius, als qual s’han afegit presentadors, humoristes i personatges diversos que la televisió ha consolidat com a figures familiars, properes i estimades pel públic.

La utilització combinada de la televisió, l’ordinador personal (PC) i el telèfon ha estat la promesa del començament dels noranta. La presència de l’ordinador personal a les llars de l’Estat espanyol no ha arribat, a mitjan dècada, a l’1%, però a Catalunya una cinquena part de famílies disposen d’un d’aquests aparells. Entre els posseïdors de PC, les altes en el servei de la xarxa Internet han estat nombroses en poc temps.

Les enquestes dels últims anys assenyalen que els catalans s’han apuntat al cocooning (quedar-se a casa a gaudir de la tecnologia o a fer reunions amb els amics) importat dels Estats Units. El lleure domèstic és bàsicament audiovisual, inclou el gust per cuinar i per la gastronomia en general, i ha relegat la lectura. Segons una enquesta sobre comportaments culturals de la població catalana elaborada per la Generalitat el 1985 i el 1991, el perfil de ciutadà culte del llindar del segle XXI serà definit per la capacitat de combinar la faceta d’homo informaticus (maneig apte de noves tecnologies i tria d’informació) i la faceta d’homo ludens (aprofitament ple del temps lliure en activitats creatives i socioculturals tradicionals i diferenciadores de la resta).

El rock català i altres músiques populars

La frontissa entre la dècada dels vuitanta i dels noranta va marcar l’esclat d’un nou fenomen de masses dins de la cultura catalana: el sorgiment al Principat de Catalunya, i en menor proporció a les Balears i al País Valencià, de nombrosos grups de rock, pop i altres estils de l’anomenada música popular moderna o lleugera que cantaven en català, i que van aconseguir connectar amb un nou públic d’adolescents i joves.

Un gran concert dels quatre grups principals del moment (Sau, Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït) celebrat al Palau Sant Jordi la nit del divendres 14 de juny de 1991, al qual van assistir 22 000 persones, va certificar la conquesta de Barcelona de tot un seguit de formacions aparegudes alguns anys abans en diverses comarques del país. El concert, retransmès en directe per Televisió de Catalunya, mostrava la vitalitat i la capacitat de convocatòria d’una expressió cultural que unia els estils més difosos, arquetípics i hegemònics de la cultura juvenil occidental contemporània amb una llengua en ple procés de normalització social.

L’extensió del rock català es va produir des de la perifèria cap al centre, a partir de la projecció continuada i gradual dels grups nascuts en diverses poblacions de comarques, allunyades dels circuits de Barcelona i de l’àrea metropolitana. Els concerts, realitzats als seus territoris d’influència immediats, i les colles de fans o seguidors sorgides d’aquest mateix ambient van animar les petites companyies discogràfiques independents a enregistrar els grups que més destacaven. Sense cap penetració a les grans emissores de ràdio ni a la televisió, aquest nou rock en català s’anava donant a conèixer en concerts de festa major, contractats pels ajuntaments, i gràcies al “boca-orella” entre un nou públic.

En una segona fase, aquests grups van començar a rebre suport institucional des del Departament de Cultura de la Generalitat, que va apostar per una manifestació cultural que arribava amb la llengua pròpia als sectors més joves i omplia un buit evident fins en aquell moment. Televisió de Catalunya, les emissores institucionals Catalunya Ràdio i RAC 105, i l’emissora privada Ràdio Barcelona també es van obrir al rock català. Des d’alguns programes de Televisió de Catalunya es va impulsar la realització de videoclips musicals d’aquests grups.

El públic del rock català, majoritàriament integrat per joves i adolescents que tot just fregaven la majoria d’edat, era la punta de llança d’una nova generació escolaritzada ja en català, acostumada a les emissions de TV3 (en funcionament des del 1983) i amb la necessitat de nous productes i referents culturals expressats en la llengua apresa amb normalitat. Diversos dels músics i cantants de rock català van començar a integrar un nou petit star system de la reduïda cultura de masses catalana. Així, van anar sortint llibres sobre els grups més destacats i es van començar a publicar revistes especialitzades en aquesta nova música i el seu entorn. En aquests circuits començaven a ser habituals noms com els dels grups esmentats i d’alguns altres com ara Lax’n Busto, Umpah-pah, Ocults, Brams, Gerard Jacquet Group, Detectors, Ja t’ho diré, Bars.

El rock català, que va ser conegut massivament a partir dels anys 199091, va ser fruit del treball constant de diverses bandes que, quan començaren, no tenien gaires models a imitar. Durant la primera part dels vuitanta, es va donar una petita emergència d’uns quants nous grups de rock que cantaven en català, però tot ells van anar desapareixent, en no poder crear un públic, ni entrar en els canals comercials, ni vendre gaires discos. Entre les només 4 000 còpies d’un disc venudes el 1986 per un grup d’aquella primera fornada, Dubble Bubble, i les 90 000 venudes per Sopa de Cabra el 1990, semblava que el país havia fet un tomb i que estava a punt per a fer un lloc a la música jove per excel·lència.

Enrere van quedar els ressons de les més primitives incursions del rock en català, al final dels anys seixanta i l’inici dels setanta, a partir dels més agosarats del folk i dels qui bevien d’altres músiques com el jazz o el rock declaradament anglosaxó. En aquest sentit, és escassa la influència que els pioners del rock en català han tingut sobre aquests nous grups. L’anomenat rock laietà, amb la seva aurèola underground i les seves experiències al voltant de la música progressiva, que tenia el seu mític centre a la sala Zeleste, no és un antecessor estètic d’aquestes noves bandes. A més, entre els nombrosos exponents del nou rock en català tampoc no hi ha hagut un sol estil predominant, sinó que han ofert un ventall que ha anat del heavy-rock al funkie, passant pel reggae o el tecno-pop. Al marge dels casos dels cantautors Pau Riba i Jaume Sisa, de totes les formacions que van liderar l’antic rock català només la Companyia Elèctrica Dharma, rebatejada simplement com Elèctrica Dharma, va continuar la seva trajectòria a cavall de la fusió de rock, jazz i les sonoritats tradicionals.

A més del concert del 1991 al Palau Sant Jordi, el rock en català ha tingut altres macrofestivals, entre els quals destaca el Tirant de Rock, celebrat diversos anys a València i a Mallorca, per impuls de la revista “El Temps”. Després dels Canet Rock, celebrats al Pla d’en Sala, a Canet de Mar (Maresme), durant els anys de la transició política no s’havia tornat a donar una mobilització de públic jove tan important al voltant de la música popular moderna expressada en català.

Al costat del rock en català, la música popular tradicional, en totes les seves nombroses i diferents propostes i variants, ha contribuït també a singularitzar el panorama musical dels Països Catalans des del principi dels anys vuitanta. De la mateixa manera que el rock, encara que en menor proporció i sense gaudir del mateix suport institucional i informatiu, els grups de música popular tradicional han sabut captar un públic jove, àvid d’escoltar música d’arrels autòctones. Sovint aquest procés de promoció només ha estat dut a terme pels mateixos concerts, balls, cursets i uns quants espais radiofònics especialitzats.

Vinculada inicialment a la recuperació i revitalització del patrimoni festiu i folklòric que es donà a la fi de la dictadura, l’esclat de grups de música popular tradicional va ser anterior a la moda de la world music, l’etiqueta creada per la indústria anglosaxona del disc per designar les músiques ètniques. L’interès de músics joves per aquesta música ha acabat configurant un catàleg molt diversificat d’ofertes. Sota la cobertura de música popular tradicional es van aixoplugar des de formacions elementals de sonadors de festa (grallers, flabiolaires) fins a orquestres de ballables recuperats, passant per grups de fusió de rock o de jazz, d’altres que assagen propostes new age, o aquelles que tenen relació amb la música antiga. Hi ha també grups d’investigació purista, o els que s’arrisquen a traslladar la sardana a ritmes diferents, o els que divulguen un folk eclèctic amb aportacions d’aquí i de fora. Tradivàrius, Orquestrina Galana, Primera Nota, Urbàlia Rurana i Jaume Amella, membre del llunyà Grup de Folk del final dels anys seixanta i després reconvertit en autor i recontador de romanços, són alguns dels noms d’aquest panorama. Una experiència radicalment nova va ser la de l’Orquestra Simfònica de la Canya, àmplia agrupació sense precedents d’especialistes en música popular tradicional, disposats a provar el límit en la conjunció d’aquests instruments amb un propòsit allunyat de la festa, el ball o la revetlla.

En la divulgació d’aquestes músiques populars tradicionals ha tingut un paper destacat el Cicle Tradicionàrius, celebrat des del 1988 a l’Ateneu Artesà de Gràcia, per on han passat grups catalans, valencians, rossellonesos, mallorquins, occitans i d’altres territoris. També ha contribuït a trencar el cercle dels iniciats el Festival Internacional de Música Popular i Tradicional de Vilanova i la Geltrú, i les Jornades de Música Tradicional de Reus. D’altra banda, l’Aula de Música Tradicional de la Generalitat ha donat suport a la formació específica i sistemàtica de nous músics.

Al costat del rock en català i d’una nova música popular tradicional, els cantautors van travessar una crisi, esquivada només per les grans figures històriques de la Nova Cançó, aquestes amb un públic fidel però amb poca penetració en els sectors més joves. L’excepció quant a capacitat de renovar el seu públic ha estat Lluís Llach, que el 1985 va omplir el Camp Nou amb un gran recital de magnitud fins llavors poc comuna a Catalunya. Sota el senyal dels grans concerts internacionals preparats per a l’enregistrament televisiu, els veterans del gènere van canviar les 36 Hores de Cançó de Canet o el Palau de la Música (que va donar lloc a la frase “fer un palau”) pel nou i olímpic Palau Sant Jordi. Raimon, amb un macrorecital commemoratiu dels trenta anys de la cançó Al vent, celebrat el 23 d’abril de 1993, va iniciar aquest tipus d’espectacle amb convidats d’arreu, retransmès per Televisió de Catalunya. El mateix han fet després Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i l’esmentada Elèctrica Dharma. Aquests anys també han estat els de la desaparició de noms emblemàtics com Ovidi Montllor i Guillem d’Efak.

Entre les noves generacions de cantautors catalans, eclipsats per l’impacte del rock, han destacat el valencià Joan Amèric i Albert Pla, conreador de la vena més càustica del gènere i que, amb posterioritat, ha incorporat el castellà al seu repertori. Els cantautors catalans han expressat més d’un cop al llarg d’aquests anys la manca de suport institucional a la seva feina. Per tal de promoure la cançó i la música moderna en català, la Generalitat de Catalunya va establir quotes a les seves emissores públiques i va canalitzar actuacions i cicles mitjançant el centre Ressons.

Al costat del rock en català, durant els anys vuitanta i noranta han continuat existint grups que han fet servir el castellà per cantar, com El Ultimo de la Fila, una de les formacions amb més èxit de vendes i de públic. Un dels seus components, Quimi Portet, ha enregistrat dos discos en català en solitari. Altres grups de rock i pop cantat en castellà de molta projecció a tot l’Estat han estat Loquillo y los Trogloditas i Los Sencillos.

El flamenc, que al final dels seixanta i durant els setanta havia anat perdent públic a Barcelona i s’havia confinat a les servituds del turisme oficial promogut pel règim, va sortir del seu encarcarament també a la primeria dels anys vuitanta. Alguns centres i penyes que es van desmarcar dels arquetips fàcils, així com nous aficionats que buscaven una música més pura i sense afectacions, es van trobar que, a partir de la segona meitat dels vuitanta, apuntava un renaixement del flamenc gràcies a joves artistes nascuts a Catalunya. Barcelona i, sobretot, les ciutats del seu cinturó industrial han estat el planter del flamenc més important que es fa a tot l’Estat. Entitats com el Taller de Músics, dedicat al jazz i la música moderna, també han contribuït a difondre un nou flamenc apreciat arreu. La rumba catalana, especialment conreada per la comunitat gitana, ha experimentat una nova època daurada a partir del anys noranta, amb la creació de grups de músics joves que han connectat amb el llegat renovador del desaparegut Gato Pérez. Alguns d’aquests grups han optat per utilitzar la llengua catalana a l’hora d’escriure les seves cançons.

Grans recitals a l’aire lliure, com el protagonitzat pel tenor Josep Carreras davant de 150 000 persones al juliol del 1988 a Barcelona, van contribuir a popularitzar entre el gran públic l’òpera i la música culta en general, d’acord amb l’imperatiu televisiu d’assimilar aquests festivals als concerts multitudinaris de la música lleugera. Amb un treball més constant, entitats com els Amics de l’Òpera de Sabadell han anat creant un cercle fidel d’aficionats mitjançant cicles estables. Un altre fenomen que cal destacar ha estat el creixent èxit de públic d’una música aparentment molt allunyada de la sensibilitat popular, com és la música barroca i antiga, exquisidament divulgada a Catalunya per Jordi Savall.

Trobades i festivals que han arrelat durant aquest període, com és el cas de l’Altaveu de Sant Boi i el Mercat de Música Viva de Vic —les dues experiències iniciades el 1989—, han estat ben útils per a dinamitzar i projectar a la resta de l’Estat i a Europa tots els tipus de música que es fan a Catalunya. Entre els més joves, la cita obligada ha estat, des del 1996, el macrofestival d’Escalarre, al Pallars Sobirà, en què durant tot un cap de setmana actuen reconegudes estrelles del pop i el rock internacionals. Una versió adaptada als anys noranta dels happenings contraculturals dels setanta, capaç de reunir més de 25 000 persones. També el Festival de Jazz de Terrassa i el de Barcelona han sabut mantenir l’espai d’una música minoritària però amb gran arrelament entre el públic català, amb figures tan importants com la de Tete Montoliu, un dels primers pianistes de jazz del món, que va morir l’any 1997.

Però tota aquesta efervescència en el terreny de la creació i de la interpretació ha anat acompanyada d’un procés regressiu del sector discogràfic a Catalunya, que al començament dels anys vuitanta —i en coincidència amb l’eufòria cultural que es va anomenar movida madrileña— va experimentar el trasllat de les indústries multinacionals i de les principals espanyoles a Madrid. La crisi va comportar també la desaparició dels històrics segells catalans Edigsa i Concèntric, i la desaparició d’altres segells amb gran penetració a l’Estat, com Belter. Des del començament dels anys noranta, les discogràfiques catalanes —creades la majoria cap a la meitat dels anys vuitanta— només representen un 5% del mercat espanyol, copat en tres quartes parts per les multinacionals. La debilitat del sector fonogràfic català es pot apreciar si es considera que el rock en català no representa ni el 0,5% de vendes de discos a l’Estat espanyol, i que la major part d’ingressos dels segells catalans provenen de recopilatoris, música especial de discoteca, o d’altres.

Entre la festa major i la gran superfície

De manera paral·lela, i gairebé inadvertida, durant els anys vuitanta i noranta han coincidit dos fenòmens diferents, que constitueixen l’expressió de dos valors generalment assumits en les societats occidentals desenvolupades: la recerca de la pròpia identitat enfront de l’homogeneïtzació i estandardització i, alhora, l’acomodament a les formes de vida pròpies del cosmopolitisme dictat pel mercat. Això s’ha traduït, d’una banda, en una recuperació i reinvenció de les festes i de la cultura popular tradicionals i, de l’altra, en una conversió del temps de consum en un temps de lleure especial on caben moltes altres activitats. La festa major i la gran superfície han estat les dues cares de la moneda.

La constitució dels ajuntaments democràtics, després de les primeres eleccions municipals del 3 d’abril de 1979, va produir-se enmig d’un procés de substitució progressiu i accelerat del vell model oficialista de festa estandarditzat pel règim a la majoria de poblacions catalanes. Aquesta substitució s’havia anat operant gràcies a l’acció dinamitadora i dinamitzadora de grups i col·lectius veïnals, estudiantils, culturals, que havien aprofitat les escletxes aperturistes del franquisme tardà per a anar prenent protagonisme, fins a aconseguir introduir nous enfocaments rupturistes de la festa, alhora que feien servir aquest espai de participació per a les reivindicacions del moment. No es pot oblidar que la dictadura havia prohibit durant anys a moltes poblacions determinades festes que, com el carnaval, eren considerades sospitoses d’allotjar l’expressió de la discrepància.

Els nous ajuntaments democràtics van adoptar la majoria de propostes de recuperació, revitalització i reinvenció de patrimoni festiu oblidat, com una manera de retrobar els signes d’identitat (de barri, locals, nacionals) i de cohesió cívica de la nova cultura democràtica. A poc a poc, l’administració municipal també va adonar-se que la festa (qualsevol festa, major o altres diades) era també una oferta pública d’utilització del lleure personal. Més tard, aquests ajuntaments acabarien acceptant que la festa recreada i recuperada també podia ser susceptible de comercialització turística, i van fer equilibris per evitar-ne de nou la desvirtuació i poder-la oferir com una manifestació autèntica.

Per influència de la solució adoptada a Barcelona a les festes de la Mercè a partir del 1976, moltes ciutats van anar incorporant el model de festa major de l’àrea Penedès-Garraf-Camp de Tarragona, que s’havia mantingut en aquestes comarques, encara que en alguns llocs començava també a esllanguir-se. Aquest model festiu, basat en el foc de diables i dracs, en entremesos, balls de bastoners, gitanes, música de gralla i actuacions castelleres, era tot un revulsiu. La cultura progressista i catalanista hereva de la resistència cultural i política va aconseguir que les noves manifestacions de cultura popular tradicional esdevinguessin un element de modernitat, enfront de l’antiga utilització arcaïtzant, descontextualitzada i assimilada a l’estètica dels coros y danzas que d’alguns elements folklòrics havia fet la dictadura. En alguns casos, la reinvenció de determinades parts de la festa —cas del correfoc barceloní—, va crear molt ràpidament tot un nou estil de participació de la ciutadania, més espontani i obert.

A mesura que s’anaven normalitzant els nous esquemes de festa, també es va donar una inflació de festes de barri, de carrer o de colles, que expressaven un desig de sumar-se a l’onada, que s’afegia a l’auge dels concerts al carrer, la redescoberta dels envelats i altres manifestacions com per exemple les trobades gastronòmiques o les mostres de productes artesans.

Fira del Teatre al Carrer, Tàrrega, s.d.

ECSA

Aquest retorn d’una festa més participativa i arrelada va tenir la complicitat de nuclis del món artístic, que s’hi van incorporar per definir una nova estètica del carrer i de la celebració. Des de pintors i dissenyadors a músics o actors, aquest moment va ser també el d’accions plàstiques en places públiques o el de la gran consolidació del teatre de carrer i del nou teatre de titelles. L’any 1981 es va celebrar la primera edició de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, que va esdevenir focus d’aquestes tendències.

Les poblacions més importants s’han anat dotant de tot un calendari festiu des de Nadal fins a les festes majors, sense oblidar noves dates assenyalades —festives o no— recuperades per la democràcia, com l’Onze de Setembre, el Dia de la Constitució i Sant Jordi. Aquesta nova realitat ha creat una visió diferent de les celebracions cíviques i també ha servit per a singularitzar cada localitat, amb vista a un nou turisme interior que busca cultura, festa i gastronomia. Els carnavals de Vilanova i la Geltrú, Sitges (Garraf) i Solsona, la Setmana Santa de Verges (Baix Empordà), les Festes del Segar i Batre de la Fullola (Baix Ebre), la Patum de Berga, els Tres Tombs d’Igualada i Balsareny (Bages), la Festa dels Raiers de la Pobla de Segur (Pallars Jussà), la Setmana Medieval de Montblanc, la diada castellera de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès, la Festa del Pi de Centelles (Osona), l’Aquelarre de Cervera o les Falles d’Isil (Pallars Sobirà) per Sant Joan, són exemples d’aquesta festa que és alhora viscuda per les poblacions i un reclam per als visitants. Pessebres vivents, passions, pastorets i altres celebracions parateatrals (amb el Misteri d’Elx com a joia conservada per la tradició popular) també han configurat un nou circuit, així com les sovintejades trobades itinerants anuals o bianuals de gegants, colles de diables, bastoners, etc.

Una de les expressions festives que han assolit més participació i projecció durant els últims anys ha estat la Fira d’Abril, organitzada primer a Barberà del Vallès (Vallès Occidental) i després als terrenys de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), per la poderosa FECAC (Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña), que agrupa i mobilitza diverses associacions, penyes i col·lectius de catalans d’origen andalús, molts d’ells residents a les ciutats del cinturó barceloní. Aquesta gran Fira d’Abril de Catalunya —amb el suport de totes les administracions— ofereix la imatge més comercialitzada i coneguda de la cultura festiva andalusa, la de les sevillanes i els finos, però ha aconseguit ser un punt de trobada i de referència ciutadana més que no pas altres expressions més pures i genuïnes d’arrel andalusa.

La nova cultura festiva, incentivada des dels ajuntaments, va anar donant lloc a noves professions, com la dels tècnics en cultura i els animadors socioculturals, que recollien l’experiència anterior i substituïen moltes vegades el vell amateurisme espontani per programes de gestió especialitzada, amb plantejaments que intentaven posar d’acord les dinàmiques internes de la festa amb les necessitats de rendibilitat i promoció pròpies de la gran celebració com a oferta de lleure capaç de fer sortir la gent de casa. En moltes ciutats i pobles es va consolidar la comissió organitzadora mixta de ciutadans i ajuntament per tirar endavant les propostes.

La discussió entre els puristes de la festa i els seus nous gestors públics es produïa al voltant de la consideració de la tradició festiva recuperada com un objecte de consum cultural, susceptible de competir en un mercat que tot ho iguala. D’altra banda, la nova mirada que sobre la festa van introduir les emergents televisions locals (apropaven al sofà de casa allò que sempre havia estat proper, tot donant-li la categoria d’espectacle) ha influït, poc o molt, en el disseny de determinades parts d’aquestes celebracions o n’ha estès alguns aspectes, com en el cas de les diades castelleres. Les facilitats en les comunicacions i la mobilitat laboral també han contribuït a qüestionar la vivència de les festes locals, quan els referents del lleure segueixen el camí de l’homogeneïtzació cultural.

Model de parc aquàtic, Alt Empordà. 1 Accés; 2 Serveis de vestidors i dutxes; 3 Botigues; 4 Roques per a escalada; 5 Restaurants; 6 Piscina I bar; 7 Local de menjar ràpid; 8 Piscines; 9 Tobogans aquàtics.

ECSA / GC-P

Al final del 1977, quan el nombre d’hipermercats a l’Estat tot just arribava a una dotzena, va aprovar-se el projecte per a la realització de Baricentro, el primer shopping mall —gran centre comercial a l’americana— que es va inaugurar a Catalunya. El 25 de maig de 1995 es va inaugurar Port Aventura, en plena Costa Daurada, el primer gran parc temàtic instal·lat a Catalunya i el segon més gran d’Europa, amb 115 hectàrees, que va suposar una inversió de 50 000 milions de pessetes i una aposta —no exempta de problemes— de la Generalitat per aquest nou sector. Entre aquestes dues dates, el panorama del lleure, del comerç i del turisme a Catalunya va transformar-se de dalt a baix i es va inserir en els corrents generals de l’Europa occidental que tendien a substituir —a cop de reconversió— els vells sectors industrials per nous sectors de serveis. El Llibre Blanc sobre Ocupació elaborat el 1993 pel president de la Comissió Europea Jacques Delors insistia en la necessitat de buscar noves professions en les noves activitats derivades de l’oci, la cultura, l’educació i les tecnologies avançades.

Les grans superfícies comercials (que integren botigues, cinemes, restaurants de menjar ràpid, gimnasos, etc.), els megastores —grans comerços— monogràfics i els parcs temàtics han anat substituint els grans magatzems verticals clàssics i els parcs d’atraccions tradicionals en el rànquing de paradisos artificials i efímers del ciutadà com a consumidor del seu temps lliure. Hereus conceptuals de les grans exposicions internacionals, fulminadors de la frontera entre oci i negoci, i espectacularitzadors de la pròpia vida privada, aquestes instal·lacions ofereixen diversitat i intensitat d’emocions a un preu assequible. En aquesta mateixa línia, l’any 1995 es va inaugurar a Barcelona l’aquàrium més gran d’Europa i, des del començament dels anys vuitanta, el 50% de pantalles exhibidores de cinema ho són en format de sales multicine. També els nous museus interactius, com el Museu d’Història de Catalunya, i les grans exposicions artístiques concebudes com a espectacle de visita obligada han copiat les estratègies dels parcs temàtics i de les grans superfícies comercials.

Aquests nous grans espais, com també l’urbanisme de les grans places, passeigs marítims i la rehabilitació dels nuclis antics de petites viles, conviden a una nova ocupació festiva del carrer en tot moment i sense necessitat del dictat del calendari.

Al Principat i a les Illes Balears, l’ecoturisme, el turisme en masies i residències rurals (unes 2 000 a Catalunya, des del principi dels anys noranta), ha reflectit la consciència mediambiental assumida per àmplies capes de la població també en els hàbits de lleure i consum. Això no obstant, s’ha consolidat la segona residència fora de les grans ciutats i els viatges automobilístics durant els caps de setmana i ponts festius, malgrat l’increment sostingut d’accidents de carretera. El parc automobilístic de l’Estat espanyol va passar de 7 550 000 cotxes el 1980 a 13 730 000 el 1994.

Les ofertes de lleure s’han especialitzat i sectorialitzat. Així, el mercat d’oci organitzat per a gent gran i per a nens i adolescents ha generat tot un subsector molt actiu vinculat a l’entreteniment, els viatges i els ensenyaments artístics no reglats. A partir del començament dels anys vuitanta, i afegint-se a l’escoltisme històric, també es va revitalitzar el moviment de l’educació en el temps lliure, que a Catalunya és representat per un ampli i dinàmic teixit associatiu (amb centres d’esplai, clubs, coordinadores i centres de formació, tant de caràcter laic com vinculats a l’Església), alternatiu a les formes del consumisme més estandarditzat. Fora d’aquestes entitats, els joves han utilitzat el carrer i la festa, però han seguit, a la vegada, la tendència marcada en dècades anteriors de construir els seus espais tancats i identificats grupalment. Al principi dels vuitanta, els bars de disseny “fred” on es podia escoltar música van prendre el protagonisme a les discoteques com a espai de trobada, i aquestes es van reconvertir després en locals més grans amb diversos ambients (zones de conversa, de ball, de jocs, de pantalles de vídeo) i músiques, d’acord amb l’eclecticisme dominant i la combinació efectista de diferents tecnologies audiovisuals. També entre els més joves s’ha anat instaurant la tendència a allargar la durada de les hores de vida nocturna durant el cap de setmana, sovint als after-hours, locals de música i copes que obren a la matinada i tanquen al migdia.

Nous instruments d’electrònica de consum per a l’entreteniment, com el karaoke (videodisc que permet a l’usuari interpretar cançons tot posant la veu damunt la música enregistrada, mentre llegeix una lletra sobreimpresa a les imatges), van incorporar-se a bars i discoteques, i també a les llars particulars. Els videojocs per televisió i ordinador, i els jocs de rol amb participació de diversos jugadors, a partir d’una història i uns personatges imaginaris, també han sorgit aquests últims anys. Des de la primeria dels anys vuitanta, van proliferar els locals de bingo, i es van fer habituals de bars i cafeteries les màquines d’atzar a base de monedes, un sector que va créixer de manera molt accelerada.

Tete Montoliu

Tete Montoliu, s.d.

ECSA

Vicenç Montoliu i Massana, Tete Montoliu (Barcelona, 1933-1997), ha estat sens dubte un dels artistes catalans més reconeguts internacionalment i una de les grans figures del jazz europeu. Cec de naixement, Tete Montoliu va pertànyer a una família amb una arrelada tradició musical, i de ben petit va rebre classes de piano, primer en una escola per a invidents i posteriorment al Conservatori Superior de Música de Barcelona. L’any 1955, la seva col·laboració en un disc de Lionel Hampton li va reportar el llançament internacional, i va rebre el reconeixement a la seva capacitat per la improvisació be-bop. Al llarg de la seva prolífica trajectòria, Montoliu va tocar al costat dels grans artistes mundials del jazz, com Chet Baker, Dexter Gordon, Stéphane Grappelli, Roland Kirk i molts d’altres. La seva sensibilitat musical també l’havia dut a acostar-se a altres gèneres musicals, des de la cançó tradicional catalana, la bossa nova brasilera, els boleros o, darrerament, al flamenc, al costat de la cantaora Mayte Martín. També va tenir una llarga relació amb els intèrprets de la Nova Cançó catalana, des de Joan Manuel Serrat fins a Núria Feliu o Guillermina Motta.

L’esport per a audiències milionàries i el cos cultivat

Al costat del cinema comercial i del rock com a música popular, l’esport s’ha convertit en el gran fenomen sociocultural i simbòlic de comunicació massiva del final del segle XX. Els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, qualificats com els millors de la història moderna, van oferir-se com a gran cita mundial de la nova era de la comunicació.

De l’esport com a competició adreçada a uns aficionats s’ha passat a l’esport espectacle, que s’adreça a milions d’espectadors. Aquests espectadors, convertits en audiències de cadenes de televisió, són la mercaderia que, gràcies a les inversions en publicitat, transforma les competicions esportives en grans negocis. L’esport espectacle mou xifres fabuloses i crea els ídols i els cracks, que es compren i es venen mitjançant contractes inimaginables per a qualsevol altre professional, només equiparables als de determinats actors de Hollywood.

Als Països Catalans, com a la resta de l’Estat, el futbol és l’espectacle de masses per antonomàsia. Les retransmissions de partits de futbol han esdevingut l’espai televisiu amb més audiència en termes absoluts, en cadenes públiques i privades (també a Televisió de Catalunya), que cada vegada ofereixen un nombre més gran de partits. La premsa esportiva (dedicada majoritàriament al futbol) s’ha convertit en la principal premsa especialitzada, i un diari esportiu, “Marca”, s’ha consolidat com la capçalera ‘diària de més tiratge a tot l’Estat, per davant del diari d’informació general més venut.

Després del futbol, al llarg de la dècada dels vuitanta, el bàsquet també va anar penetrant en les noves generacions. Així s’ha establert un públic per a aquest esport, que també ha estat recollit i amplificat amb especial dedicació per la televisió, amb retransmissions en directe i programes especialitzats. La consagració del Joventut de Badalona —bressol d’aquest esport— com a campió d’Europa de bàsquet, el 21 d’abril de 1994, va simbolitzar aquesta puixança. Per la seva banda, Sergi Bruguera ha estat l’emblema de la popularització del tennis, i Sito Pons i Àlex Crivillé han mantingut la tradició de Catalunya com una de les principals places del motociclisme mundial.

Una data especial en la història de l’esport català de tots els temps és la del 28 d’agost de 1985, en què tres alpinistes catalans en companyia de tres xerpes van coronar l’Everest, els 8 848 metres de la muntanya més alta del planeta. Oscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès van col·locar la senyera al sostre de la Terra i van popularitzar la frase que resumia aquella epopeia: “Hem fet el cim”. L’any 1996 va ser l’alpinista Araceli Segarra la primera dona catalana que va pujar dalt de tot de la mítica muntanya. Però aquests i altres èxits esportius no van servir per a poder crear un Comitè Olímpic Català (COC), que va rebre el suport de diverses federacions catalanes i entitats que volien aquest reconeixement internacional. El 31 de gener de 1997 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va tancar la qüestió en afirmar que Catalunya no pot tenir equips olímpics propis. Al marge dels objectius d’internacionalització del nom i de la personalitat col·lectiva de Catalunya, l’existència d’un COC es fonamentava en una dada comprovada durant aquestes dues últimes dècades: prop del 50% de les modalitats esportives reconegudes oficialment com a federacions a l’Estat són dominades per clubs o esportistes catalans. El fet diferencial de l’esport català no ha minvat, sinó que ha crescut els anys vuitanta i noranta.

L’esport professional o d’alta competició internacional va mantenir al capdavant el Futbol Club Barcelona, amb més de 8 000 milions anuals de pressupost. En aquest grup també hi ha l’Espanyol (que ha abandonat el camp de Sarrià i ha passat a jugar a l’Estadi Olímpic), el Joventut de Badalona, el TDK Manresa, el Valvi Girona, així com els principals equips d’hoquei sobre herba i d’hoquei sobre patins, els equips de waterpolo, el Club d’Handbol Granollers i el Club Natació Granollers, que és la segona entitat esportiva catalana en nombre de socis després del FC Barcelona.

Durant aquests anys, s’han censat a Catalunya prop de 7 800 associacions esportives. D’aquestes, el 92% corresponen a clubs federats (450 000 llicències), dins de 56 federacions, i el 8% restant són entitats dedicades al lleure dels seus associats, que practiquen l’esport (el futbol sala n’és un exemple amb molta implantació) com una excusa recreativa per al contacte social. Molts dels clubs federats es dediquen a l’esport de base i a la formació tècnica d’alt nivell, gràcies a les quotes dels seus socis i malgrat les poques aportacions de les administracions.

L’esport escolar, promogut pels ajuntaments i la Generalitat, va passar entre el 1980 i el 1989 de 50 000 a 250 000 participants. Durant aquest període, la Generalitat va crear l’Escola Catalana de l’Esport, el Centre d’Alt Rendiment per a esportistes d’elit, a Sant Cugat del Vallès, i la nova seu de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, a Lleida. La celebració dels Jocs Olímpics i dels Paralímpics (amb proves adaptades per a discapacitats) va servir per a impulsar la construcció de noves instal·lacions com ara el pavelló de bàsquet de Badalona, el pavelló d’handbol de Granollers, els camps de beisbol de Viladecans (Baix Llobregat) i l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), els camps d’hoquei sobre herba de Terrassa, el palau de gel de Viella, el camp de tir de Mollet del Vallès (Vallès Oriental) i el canal de piragüisme de la Seu d’Urgell. La construcció del Circuit de Catalunya, a Montmeló (Vallès Oriental) va acabar de consolidar el territori català com un dels principals en els esports del motor a Europa. A més d’aquestes realitzacions, la Generalitat, els ajuntaments i les diputacions van tirar endavant un total de 1 500 equipaments i instal·lacions esportives en diverses localitats.

Al marge dels esports convencionals i establerts, aquestes dues dècades han vist néixer tota una sèrie de pràctiques esportives i paraesportives fàcils de practicar a prop de casa i assequibles econòmicament, vinculades al nou culte al cos i a la preocupació per la salut i la dieta. En vint anys, l’esperança de vida dels homes ha passat de 70 a 73 anys, i la de les dones, de 76 a 81 anys, dades que han contribuït a divulgar la idea de la necessitat d’estar en forma el màxim nombre d’anys, per allargar el període de la vida activa en condicions de salut satisfactòries. La pràctica individual del jòguing, les classes d’aeròbic, el culturisme que recuperava l’aixecament de peses, l’assistència regular a gimnasos, o l’esquaix i el paddle practicat en poc espai amb els amics a la sortida de la feina, han anat conformant tota una cultura urbana, que intenta compensar l’estrès i els costos del sedentarisme amb certa fascinació-obsessió per l’ideal del cos perfecte de les top models i sense un gram de greix. Els aliments light o baixos en calories són el complement d’aquesta forma de lleure, i també la moda en el vestir ha incorporat aquesta estètica esportiva.

Els clubs poliesportius nascuts durant aquest període, tant públics com privats, ofereixen diverses ofertes d’esport i lleure per a tota la família, amb un concepte molt semblant al dels grans centres comercials, amb integració de diversos espais, des de restaurants i tintoreries fins a sales de jocs per als més petits o salons de bellesa.

Lligats als nous models de turisme i a la sortida cap als espais naturals han sorgit, durant els noranta, tot un seguit d’esports anomenats d’aventura, que prometen emocions fortes i diferents lluny de la ciutat. Els més practicats, sobretot al Pirineu de Lleida, són el vol en parapent, el rafting, el vol en ala delta, la bicicleta de muntanya, o el salt de pont, que és llançar-se dels ponts més alts lligats d’una corda elàstica. A la costa s’ha imposat el windsurfing, que consisteix a mantenir-se i navegar sobre les ones amb una petita planxa que incorpora una vela. Molt properes a aquests esports, han aparegut d’altres formes d’eliminar l’estrès urbà tot jugant, com les batalles de cap de setmana en un bosc, on dos equips intenten eliminar-se seguint la tècnica de les guerrilles i mitjançant armes inofensives que disparen pintura.

L’esport més popular també ha afermat manifestacions ja tradicionals, com és ara la Cursa de Barcelona, organitzada pels grans magatzems El Corte Inglés, i altres curses semblants a moltes ciutats, o la Festa de la Bicicleta o la Cursa sobre Patins, aquestes de caràcter més festiu que purament esportiu. Altres formes alternatives com el nudisme s’han estès i s’han institucionalitzat en determinats punts, des de l’autorització del primer club legal de nudistes de l’Estat, a la Costa Brava, l’any 1979.

L'afició al motociclisme i a la fórmula 1

Tant Catalunya com el País Valencià són territoris de tradicional afició al motociclisme, fenomen que ha estat vinculat a la puixança de la indústria d’aquest sector en uns anys en els quals marques catalanes com Derbi, Ossa, Sanglas, Montesa o Ducati competien en els campionats mundials. Els anys vuitanta es va produir una revifalla de l’afició al motociclisme que el va consolidar com a espectacle de masses, com passava en altres camps de l’esport i del lleure. Els triomfs en competicions van tornar a animar les vendes de motos. Sense menystenir les victòries en trial de Jordi Tarrés i Marc Colomer, les curses de velocitat són les que captiven més espectadors. El 1991 es va inaugurar a Montmeló el circuit de Catalunya, una moderna instal·lació que ha servit per a tornar a Catalunya les curses de motociclisme i de fórmula 1 que anys abans es disputaven al circuit urbà de Montjuïc. Entre els nous pilots cal destacar el valencià Jordi Martínez —Aspar— (Alzira, 1962), guanyador de tres títols del món en 80 cc (1986, 1987 i 1988) i un en 125 cc (1988), i Alfons —Sito— Pons (Barcelona, 1960), campió del món dels 250 cc (1988 i 1989) i retirat el 1991. Entre els pilots catalans que es mantenen en el circuit mundial, sens dubte el més destacat és l’osonenc Àlex Crivillé (nascut a Vic el 1970, bé que resident a Seva). Campió del món en 125 cc el 1989 amb la marca catalana JJ Cobas, des del 1991 competeix en la categoria reina, els 500 cc. El 1992 va aconseguir la seva primera victòria en un gran premi dels 500 cc, al circuit d’Assen, i des d’aleshores s’ha mantingut en els llocs d’elit del mundial.

Joahan Cruyff

Johan Endrik Cruyff (Amsterdam, 1947) jugador de futbol a l’Ajax i a la selecció holandesa, arribà al FC Barcelona el 1973 i es confirmà com a extraordinari jugador. El 1985 inicià una triomfal carrera com a entrenador a l’Ajax. Cruyff aconseguí de ser conegut per l’estil de joc ofensiu i vistós del seu equip més encara que pels èxits assolits. Arribat de nou al Barça, el 1988, pera fer-se càrrec d’un equip en crisi profunda, emprengué una tasca que el portà a crear un equip d’excepció per la combinació de joc i resultats. Quatre lligues consecutives (1991, 1992, 1993 i 1994), una Copa del Rei (1988), una Recopa (1989) i la primera Copa d’Europa de la història blaugrana (1992) el convertiren en un mite del Barça, l’impacte social del qual ja era enorme. Fou destituït del càrrec el 1996, després de dues temporades buides de títols.