Les incògnites del segle XXI

El nou mil·lenni s’està encetant amb molta més incertitud, perplexitat i contradiccions del que es preveia fa una dècada. La fi de la bipolarització entre els Estats Units i l’URSS semblava donar pas a un temps ple de seguretat i coherència. Així, un politicòleg nord-americà, Francis Fukuyama, l’any 1989 va parlar de «la fi de la història» com a resultat de la victòria total del model de societat del liberalisme econòmic, que acabaria consolidant-se arreu del planeta sota el lideratge indiscutible dels Estats Units. Ara bé, el que ha passat durant els darrers vuit anys ha fet palès l’enorme error d’aquesta agosarada tesi. L’atemptat de l’11 de setembre de 2001 i els esdeveniments bèl·lics i terroristes posteriors han introduït en la panoràmica internacional elements d’inseguretat i d’una gran incertesa. Els esdeveniments han fet que Fukuyama es veiés forçat a rectificar i a afirmar que la incompetència de l’administració del president nord-americà George W. Bush a l’hora d’utilitzar el seu enorme poder per a defensar els drets humans, consolidar la democràcia i aturar el terrorisme ha conduït a una situació enormement contradictòria i preocupant. El poder hegemònic mundial dels Estats Units ha estat exercit aquests anys sense moderació i amb un clar menyspreu per les institucions internacionals. Les seves actuacions unilaterals han incrementat la sensació d’inseguretat mundial i, alhora, han generat un notable sentiment antiamericà i antioccidental arreu del món. Pel que sembla, l’any 2008, la història no sols no s’ha acabat sinó que es mostra més imprevisible que mai.

El terrorisme internacional i l’administració Bush

L’accés a la presidència dels Estats Units del republicà George W. Bush, el 20 gener de 2001, després d’unes disputadíssimes i polèmiques eleccions, enfront el candidat demòcrata Albert Arnold (Al) Gore, no semblava que pogués representar cap canvi significatiu en l’orientació general de la política exterior d’aquell país. Ara bé, l’atemptat terrorista contra les dues Torres Bessones del World Trade Center de Nova York del dia 11 de setembre de 2001, que provocà la mort d’unes 3 000 persones, ho canvià tot. El brutal atac al centre financer de Manhattan, el més gran sofert pels Estats Units en el seu territori, era obra d’uns comandos del grup islamista al-Qaida, dirigit pel milionari saudita Ossama Bin Landen, que gaudia de la protecció del règim dels talibans de l’Afganistan. Aquell atemptat, que fou considerat un atac contra el conjunt del sistema polític occidental, contra la democràcia i, fins i tot, contra la llibertat de mercat, era també un clar intent d’humiliar la principal potència mundial.

Aquell fet marcà la presidència de Bush i alterà radicalment la política nord-americana, que va passar a ser dirigida pels falcons de la Casa Blanca, com el vicepresident Richard Bruce (Dick) Cheney i el secretari de Defensa Donald Henry Rumsfeld. George W. Bush declarà «la guerra mundial al terror» i desenvolupà la teoria de la necessitat de les «guerres preventives» com a nova forma d’actuació de la política global que exercien els Estats Units. Aprofitant-se de la gran solidaritat creada per l’atemptat, el govern nordamericà preparà, amb notori suport aliat i amb el beneplàcit de les Nacions Unides, la invasió de l’Afganistan. Així, el 18 de setembre de 2001 el Consell de Seguretat de l’ONU, després de condemnar l’atemptat, va exigir al govern de l’Afganistan el lliurament de Bin Laden. Davant la negativa del govern afganès, el 7 d’octubre de 2001 tropes nord-americanes i d’altres països (Gran Bretanya, Canadà, etc.), amb el suport de la Unió Europea i del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, iniciaren l’ocupació de l’Afganistan amb l’objectiu d’enderrocar el règim del talibans i de destruir al-Qaida. Pel mes de desembre, les tropes nord-americanes, amb l’ajut de l’Aliança del Nord afganesa, aconseguiren el control del país i van constituir a Kabul un govern antitalibà que fou reconegut per l’ONU. Bin Laden, però, havia fugit cap a les muntanyes de Tora Bora, a la frontera amb el Pakistan. Es produïa la significativa paradoxa que l’organització al-Qaida, com altres grups islamistes radicals, havien tingut un gran suport militar i econòmic dels Estats Units i del Pakistan perquè lluitessin contra la presència soviètica a l’Afganistan durant la dècada dels vuitanta. Posteriorment, aquests grups s’havien reforçat i ampliat amb la creació del règim integrista dels talibans afganesos a partir de l’any 1996.

Però un any i mig després de l’11S, el 4 de febrer de 2003, el govern nord-americà denuncià el règim iraquià de Saddam Hussein davant el Consell de Seguretat de l’ONU per tenir una clara connexió amb l’estratègia terrorista d’al-Qaida i per disposar d’armes de destrucció massiva, i anuncià que estava preparant una intervenció militar per posar-hi fi. Aquesta pretensió nord-americana, feta sense cap prova convincent, no gaudí del mateix consens que la invasió de l’Afganistan, ja que només trobà el suport dels governs de la Gran Bretanya (Tony Blair), d’Itàlia (Silvio Berlusconi), d’Espanya (José M. Aznar) i d’altres països, com ara Polònia, Holanda, Portugal, Dinamarca, etc. Per contra, hi hagué una clara oposició de la majoria dels membres del mateix Consell de Seguretat i, en especial, dels governs de França, Rússia, la Xina i Alemanya.

Malgrat la negativa d’una bona part dels governs aliats dels nord-americans i les massives manifestacions ciutadanes arreu del món —milions de persones sortiren al carrer el dia 15 de febrer de 2003 per protestar per la pretensió d’atacar l’Iraq—, els plans bèl·lics de Bush es compliren. El 20 de març s’iniciaren els atacs aeris i, a continuació, es produí la invasió del territori iraquià des de Kuwait. Davant la desproporció de forces —els nord-americans empraren uns 150 000 soldats— la capacitat defensiva iraquiana es mostrà ben reduïda, i el 9 d’abril de 2003 els atacants ocuparen Bagdad. Si bé l’1 de maig el president Bush va anunciar la caiguda del règim de Hussein i la fi de la campanya militar, va ocultar que una nova guerra estava començant. En efecte, aviat es va fer palesa la manca de confiança de la població iraquiana envers els nous administradors estrangers del país. Fins i tot una bona part de la majoria xiïta, que tradicionalment s’oposava al règim de Hussein, veia els nord-americans no pas com els seus alliberadors sinó més aviat com uns nous ocupants. A més, el país va entrar en una situació de total desordre, atès que s’havia procedit a la dissolució de l’exèrcit i de la policia iraquiana i l’administració civil gairebé no funcionava. El fet que el dia 14 desembre de 2003 es capturés Saddam Hussein, que posteriorment va ser jutjat i executat, no va servir tampoc per a millorar la situació.

El conflicte iraquià va tenir unes repercussions molt greus. En primer lloc, va provocar la crisi i la divisió més greu de les democràcies occidentals des del 1945, fractura ben patent dins de la Unió Europea, que va evidenciar la manca d’una política exterior unitària. La intervenció sobre l’Iraq, sense l’aprovació del Consell de Seguretat de les Nacions Unides ni de l’OTAN, era una invasió no legitimada i, a més, aviat es va fer palesa la falsedat de l’existència d’armes de destrucció massiva i de les suposes relacions entre al-Qaida i el règim de Hussein. D’altra banda, començava a fracassar la pretensió nord-americana que la intervenció tingués un èxit immediat i total; a més, els costos polítics de l’operació es tornaven contra l’administració Bush. Així mateix, el conflicte ha provocat un gran endeutament del govern nordamericà, que ha arribat als 720 000 milions de dòlars l’any 2008. L’administració Bush, que havia rebut de la del demòcrata Bill Clinton una situació econòmica força sanejada, va contreure unes despeses tan elevades amb la guerra de l’Afganistan i, sobretot, amb l’ocupació de l’Iraq (200 000 milions de dòlars el 2007) que el seu endeutament fou considerat molt perillós pels principals economistes. A més, va cometre un greu error en sobreestimar la seva efectivitat militar a l’Iraq. Així, el món ben aviat va contemplar perplex com la potència amb més poder econòmic i amb més mitjans militars difícilment podia controlar un país de 25 milions d’habitants després de quatre anys d’ocupació, malgrat mantenir sobre el territori un exèrcit de més de 150 000 soldats. El 2008, l’Iraq està més desestabilitzat i dividit que mai. I a l’Afganistan, l’OTAN ha de mantenir, sis anys després de la seva intervenció militar, un exèrcit de gairebé 50 000 homes, la meitat d’ells nord-americans, atès que el feble govern prooccidental afganès es mostra incapaç de controlar el país i es veu forçat a pactar amb els tradicionals senyors de la guerra i de l’opi.

A més, els conflictes de l’Iraq i l’Afganistan han deixat en una difícil situació un país clau en la geopolítica d’aquella zona, el Pakistan. L’autoritari règim del general Pervaiz Musharraf, aliat dels Estats Units, ha entrat en un procés de notable desestabilització a conseqüència de l’actuació de grups fonamentalistes islàmics, que no sols controlen una bona part de les muntanyes frontereres amb l’Afganistan, on es diu que encara es refugia el llegendari Bin Laden, sinó que també porten a terme creixents actuacions terroristes a les ciutats. L’any 2007 van morir unes 3 500 persones víctimes d’atemptats al Pakistan, entre elles Benazir Bhutto, la candidata més prooccidental a la presidència del govern.

Sota l’impacte de l’11 de setembre

Després de l’11 de setembre de 2001 es va consolidar i ampliar la doctrina de prevenció antiterrorista, fins al punt d’incloure l’Iran i Corea del Nord en la relació nord-americana de règims perillosos, pel fet de ser considerats països que desenvolupen armes de destrucció massiva. Aquest ambient bèl·lic i l’accentuació de les crides al patriotisme nord-americà van permetre la fàcil reelecció de Bush a la presidència el 2 de novembre de 2004, amb una mena de plebiscit favorable a la seva política, enfront d’un ben fluix candidat demòcrata, John Kerry. A més, com a reacció als fets de l’11 de setembre, molts governs, començant pel nord-americà, han pres mesures especials, sovint en forma de poders extraordinaris, per tal de lluitar contra el terrorisme. En molts casos, aquestes mesures han significat una clara vulneració del drets humans i polítics de les persones. El fet més descarat ha estat la qualificació de «combatents il·legals» donada a milers de presoners fets a l’Afganistan i a l’Iraq que van ser traslladats clandestinament a diverses presons extraterritorials, com la de la base nord-americana de Guantánamo.

La imposició d’una política neoconservadora, amb el suport de destacats lobbies econòmics, ha derivat en una actitud defensiva extrema i en la propaganda sobre la por del món occidental per a justificar les iniciatives bèl·liques del president Bush, notablement desprestigiat el 2008 als mateixos Estats Units en constatar-se el fracàs de la seva política exterior. La societat nord-americana sembla poc disposada a donar més recursos econòmics i més suport polític a operacions similars a l’ocupació de l’Iraq. Perquè la política de Bush contra al-Qaida va provocar, com a reacció, l’increment dels moviments fonamentalistes i de les actuacions de màrtirs suïcides arreu del món, cosa que ha reforçat el perill real que representen les xarxes autònomes de grups terroristes islàmics. A part, al-Qaida té ara més presència i més prestigi que mai, atès que ha aconseguit, directament o per via de grups afins, realitzar atemptats amb bombes fins i tot a les capitals dels països que havien donat suport a la política de Bush, com fou el cas espanyol (Madrid, 11 de març de 2004) i britànic (Londres, 7 de juliol de 2005). L’impacte de l’actuació de l’administració Bush en l’islamisme ha estat, doncs, ben negatiu, atès que ha ajudat a la reafirmació i l’increment dels grups més integristes i al sorgiment d’una identitat musulmana global que pot adquirir una notable radicalització ideològica. En caure en la trampa de la provocació i intervenir militarment de manera desproporcionada, Bush ha estès el caos per les terres de l’islam que ha generalitzat alhora una imatge força hostil dels Estats Units i els seus aliats.

L’amenaça terrorista no pot ser ignorada, certament, però tampoc no pot ser exagerada fins esdevenir el nucli central de l’estratègia internacional. Es tracta d’un combat en què no sols cal posar mitjans militars defensius sinó, sobretot, iniciatives polítiques. De tota manera, després de la destrucció del prestigi de l’ONU, el món es troba en una situació ben complexa, sense una distribució internacional del poder que tingui capacitat de frenar les temptacions autoritàries d’una gran potència, ni d’aturar l’exercici imprudent del poder militar. Avui no hi ha un sistema de control polític internacional que pugui oposar-se a les decisions del govern nord-americà. Està per veure si la proposta d’anar cap a una aliança de civilitzacions, llançada pel president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que ha estat assumida per la majoria dels països de la Unió Europea, per alguns països de població musulmana, com Turquia, i per l’ONU, i que pretén lluitar contra l’abisme que s’està creant entre els països occidentals i el món islàmic, pot ser una estratègia realment vàlida.

Avenços i problemes del procés europeu

La formació de la Unió Europea.

Durant la dècada 1997-2007 ha continuat el procés de consolidació i ampliació de la Unió Europea (UE). Si l’any 1996 la UE havia passat de 12 a 15 membres amb la incorporació d’Àustria, Finlàndia i Suècia, la major ampliació de la Unió va tenir lloc l’1 de maig de 2004, quan incorporà deu nous països i passà de 15 a 25 membres. Ingressaven set estats de l’antic bloc comunista (Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia i Lituània), un de l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia) i dues illes de la Mediterrània (Xipre i Malta). Tres anys després s’incorporaren Bulgària i Romania. Així, des del 2007 la Unió ha passat a tenir 27 membres i gairebé 500 milions d’habitants. Aquestes cinquena i sisena ampliacions han significat una gran i complexa aposta, atesa la varietat i desigualtat dels nous socis. Si bé la UE ha avançat en la seva unitat continental, també ha incrementat la seva diversitat. La Unió té ara 22 llengües oficials i integra una població ètnicament ben dispar, amb un augment notable de les diferències econòmiques i socials internes. Els dotze nous membres, si bé representen el 20% de la població total de la Unió, només aporten el 5% del seu Producte Interior Brut, i les seves rendes per càpita són fins a set vegades inferiors a les dels països més desenvolupats de la pròpia Unió. La majoria dels nous membres, entre els quals figura Polònia, no arriben al 40% de la renda per càpita mitjana de la UE. Les prioritats de l’organització passen a ser, així, les que tendeixen a endegar polítiques de suport econòmic i de solidaritat social per tal d’ajudar els nouvinguts a desenvolupar-se. La llista d’espera per a entrar a la UE està ara encapçalada per Turquia, seguida de Croàcia i Macedònia. Fins i tot la mateixa Rússia desitja alguna mena d’adhesió. Ara bé, tots aquests països, per diferents motius, desperten notables reticències entre alguns membres de la Unió.

Malgrat el gran èxit en la introducció de l’euro (1 de gener de 2002) com a moneda de la UE i de l’actuació del Banc Central Europeu, aquests fets no han pogut amagar el gran fracàs polític que ha significat la impossibilitat de consensuar una nova constitució. El seu primer projecte, redactat l’any 2003 per una Convenció Europea que encapçalava l’expresident francès Valéry Giscard d’Estaing, tot i ser aprovat per alguns membres —entre els quals Espanya— va ser refusat en referèndum per França i Holanda (maig i juny del 2005), cosa que va provocar una greu crisi institucional al si de la Unió. Es paralitzà el procés, s’inicià una fase de reflexió i, a partir del juny del 2007, a proposta dels nous governs alemany (Angela Merkel) i francès (Nicolas Sarkozy), es decidí avançar més lentament cap a un projecte que pogués ser àmpliament consensuat. La Unió Europea manifestava de nou que, si bé havia aconseguit una notable cohesió en matèria econòmica, estava molt lluny de tenir-la a nivell polític, tant pel que feia a les qüestions institucionals pròpies com al disseny d’una política exterior comuna.

Un altre fet polític remarcable en la vida europea durant aquesta dècada ha estat la constitució d’una gran coalició a Alemanya entre democratacristians i socialdemòcrates després de les eleccions generals de setembre del 2005. Atès el resultat ajustat de la votació —només l’1% de diferència—, es formà un govern de coalició presidit per la democratacristiana Angela Merkel, la primera dona en la història d’Alemanya que arribava a presidir el govern federal.

També la qüestió de la guerra de l’Iraq ha estat present en alguns canvis de govern relativament sobtats, amb resultats electorals poc previstos. Aquest fou el cas de la victòria del socialista José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya (14 març de 2004) sobre un Partit Popular que havia donat suport a la política de Bush. També podria interpretar-se de la mateixa manera el fet que, a Itàlia, la coalició liderada per l’empresari dretà Silvio Berlusconi, un altre aliat incondicional de Bush, que governava des del juny del 2001, fos derrotada l’abril del 2007 per L’Olivera de Romano Prodi, que implicava el retorn del centreesquerra al govern de Roma. No obstant això, persisteix la notable inestabilitat del sistema polític italià (més de 10 governs entre el 1994 i el 2008), accentuada per una polèmica llei electoral. Igualment, l’actitud contrària a la política nord-americana a l’Iraq ha ajudat a la permanència de la dreta en la presidència de la República Francesa, Així, el veterà Jacques Chirac, un dels que més s’oposà a l’atac a l’Iraq, va ser succeït pel seu coreligionari Nicolas Sarkozy, que s’imposà a la candidata socialista Ségolène Royal (maig del 2007).

Un cas ben peculiar ha estat el procés de consolidació del poder de Vladímir Putin a Rússia posterior al mandat contradietori de Boris leltsin. Després de l’enfonsament del sistema soviètic ara fa gairebé vint anys i dels caòtics anys noranta, semblava gairebé impossible que el nou estat rus pogués consolidar-se i sortir de la greu crisi econòmica i social en què es trobava. Gràcies als grans beneficis que aporta a l’Estat l’alt preu del petroli i del gas natural, Putin va aconseguir controlar el poder, tot i que la seva gestió política i econòmica ha estat presidida per l’autoritarisme. A Rússia, com a bona part dels antics països membres de la Unió Soviètica, persisteixen encara greus problemes, com ara la difícil lluita de l’Estat contra les poderoses màfies creades a redós dels grups econòmics més beneficiats per les privatitzacions dels anys noranta. Són països amb una feble cultura democràtica, una alta taxa de corrupció, una notable violència social i econòmica, unes diferències socials notables, una administració fiscal ineficaç i una pràctica generalitzada d’evasió de capitals. Tot i això, sota el lideratge autoritari de Putin, Rússia sembla llançada a recuperar el rellevant paper estratègic que havia tingut en el món.

Segurament, el conflicte més violent viscut a Europa a la dècada 1997-2007 ha estat la guerra que va tenir lloc a Kosovo, la quarta en el territori de l’antiga Iugoslàvia, que seguia a les anteriors d’Eslovènia, Croàcia i Bòsnia. Pel març del 1999 es va produir l’atac de les tropes de l’OTAN contra les principals instal·lacions militars de la Sèrbia que presidia Slobodan Milošević. Era la primera guerra que declarava l’OTAN en els seus cinquanta anys d’existència. L’actuació contra el règim autoritari i ultranacionalista de Milošević estava justificada per la protecció que aquest donava a les polítiques de neteja ètnica realitzades per les tropes sèrbies a Kosovo contra la majoria de la població albanesa, i per la seva negativa a acceptar un referèndum sobre el futur kosovar. El precedent escandalós de Srebrenica, a Bòsnia, on les tropes sèrbies massacraren uns 7 000 civils bosnians musulmans davant els ulls dels cascos blaus de l’ONU, forçà els països de l’OTAN a intervenir directament i atacar les instal·lacions de l’exèrcit serbi, que gairebé no va poder resistir. El 9 de juny de 1999 se signà un acord de pau pel qual Sèrbia acceptava que Kosovo fos administrat per l’ONU i les tropes de l’OTAN passaren a ocupar aquest territori. El conflicte de Kosovo havia provocat un miler de morts, quasi la totalitat soldats serbis. El règim de Milošević va resistir encara uns mesos. L’octubre del 2000, en ser derrotat en les eleccions i negar-se a deixar el poder, fou enderrocat per una pacífica i massiva revolta popular a Belgrad. Vuit mesos mes tard, Milošević va ser lliurat per les noves autoritats sèrbies al Tribunal Penal Internacional constituït a la Haia per jutjar els crims de guerra comesos a l’antiga Iugoslàvia. Quan el seu judici encara no havia finalitzat, Milošević morí d’un infart (març del 2006). Així, el primer procés contra un excap d’estat europeu que obria la justícia internacional després dels judicis de Nuremberg, finalitzava sense que hi pogués haver una sentència condemnatòria. Encara resten fugitius els principals dirigents polítics i militars serbobosnians, Radovan Karadžić i Ratko Mladić, responsables directes de la massacre de Srebrenica i d’altres.

Un altre fet europeu destacable ha estat l’acord de pau sobre l’Ulster, aconseguit gràcies a la iniciativa del nou govern britànic de Tony Blair, constituït després de la victòria electoral laborista del maig del 1997. Aquesta victòria va posar fi a divuit anys de mandat dels conservadors britànics i va inaugurar una llarga etapa laborista, atès que el 2001 i el 2005 aquest partit va tornar a guanyar les eleccions. Fou un fet històric que un líder laborista aconseguís tres victòries electorals consecutives i governés durant dos mandats i mig (Blair va dimitir a mitjan 2007). Nou anys abans, el 10 d’abril de 1998 (divendres sant), el govern Blair i el de l’irlandès Bertie Ahern van propiciar els acords de pau de Stormont, aconseguint que les forces nordirlandeses nacionalistes i les unionistes posessin fi a un conflicte que havia durat més de trenta anys i havia provocat 3 165 morts. Els pactes estipulaven la constitució, no sense dificultats i notables reticències mútues, d’una nova assemblea parlamentària i d’un govern de coalició entre representants polítics d’ambdues comunitats. També implicaven que els presoners polítics unionistes i republicans fossin alliberats progressivament, així com la retirada, igualment esglaonada, de les tropes britàniques de l’Ulster (iniciada l’octubre del 2001). El punt més complex, però, fou el lliurament de les armes per l’IRA, atès que aquesta organització no renuncià definitivament a la violència i no va inutilitzar el seu arsenal bèl·lic fins l’estiu del 2005.

Ara bé, malgrat aquest èxit en el conflicte d’Irlanda, el suport incondicional de Blair a la política de Bush, fins esdevenir el seu principal aliat en la guerra contra l’Iraq, va deteriorar les seves relacions amb la majoria dels països europeus de la UE i ocasionà una clara pèrdua de confiança entre la població britànica, fets que el forçaren a dimitir com a premier cap a la meitat del seu tercer mandat.

La continuïtat del conflicte araboisraelià

En altres zones del món persisteixen llargs conflictes geopolítics que encara tenen un gran impacte mediàtic, sense que la seva resolució sembli propera. El més significatiu és el que hi ha entre Israel i Palestina, atès que les grans qüestions que s’hi plantegen tenen un difícil acord: les fronteres definitives, l’estatut de la ciutat de Jerusalem, els assentaments jueus, els refugiats palestins, etc. A més, la intransigència d’Israel, amb el seu poc respecte pel dret internacional i la construcció del mur de separació de la població àrab de la israeliana, pretén ser justificada per la persistència d’actituds provocadores i terroristes d’alguns grups armats palestins. D’altra banda, la mort del líder palestí Yasser Arafat (11 de novembre de 2004) ha estat seguida d’una profunda divisió política, i fins i tot d’enfrontaments violents, entre les principals organitzacions palestines: Al-Fatah i Hamàs. L’Autoritat Nacional Palestina, que actua com a cap de l’Estat palestí a Gaza i Cisjordània, està controlada políticament per Al-Fatah (amb Mahmud Abbàs, també conegut com Abu Mazen, al capdavant) mentre que el Govern i l’Assemblea Nacional estan dominats per Hamàs. Aquest partit, que es nega a reconèixer l’Estat d’Israel i a renunciar a la lluita armada, va aconseguir la majoria absoluta en les eleccions de gener del 2006. Des de llavors, els enfrontaments entre les dues forces palestines no han fet més que incrementar-se mentre continuaven les periòdiques intervencions punitives de l’exèrcit israelià, tant a Gaza com a Cisjordània.

Aires de canvi a l’Amèrica Llatina

A l’Amèrica Llatina s’han produït uns fets força excepcionals els darrers anys. S’han consolidat nombrosos règims democràtics i s’han elegit molts presidents d’ideologia progressista, reformistes d’esquerra i, fins i tot, populistes. Aquest procés ha anat acompanyat d’un creixement econòmic generalitzat, amb una notable disminució de la inflació i una millora general de les condicions de vida. Per primer cop en moltes dècades sembla que l’Amèrica Llatina, a nivell global, està progressant en tots els sentits.

En el terreny polític, l’abril del 2002, el peronista renovador Néstor Carlos Kirchner fou elegit president de l’Argentina. Poc després, el gener del 2003, va ser l’esquerrà Luiz Inácio Lula da Silva, del Partit dels Treballadors, qui va arribar a la presidència del Brasil, amb el compromís d’acabar amb la fam i les grans injustícies socials del país més poblat de l’Amèrica del Sud. Altres canvis polítics de sentit progressista van ser l’elecció de Tabaré Ramón Vázquez Rosas, líder del Frente Amplio, com a president de l’Uruguai (març del 2005); del candidat indígena Evo Morales Ayma, com a president de Bolívia (gener 2006), i del socialdemòcrata Rafael Vicente Correa Delgado a l’Equador (gener 2007). Evidentment, cal atorgar una especial rellevància a l’elecció, el gener del 2006, de la socialista Michelle Bachelet Jeria, la primera dona que ha arribat a la presidència de Xile, candidata de la coalició de centreesquerra Concertació. L’elecció de Bachelet com a successora del també socialista Ricardo Lagos Escobar ha revestit un especial simbolisme polític, atès que es tracta de la filla d’un general que havia estat empresonat i torturat per oposar-se al cop d’Augusto Pinochet i també perquè ella mateixa va ser detinguda durant la dictadura militar. Un any després, a l’Argentina s’elegí una altra dona com a presidenta de la república, Cristina Fernández de Kirchner, la muller de Néstor Kirchner, l’anterior president, que, presentant-se com a independent, aconseguí ratificar amb la seva elecció el que havia estat la gestió del seu marit. També s’han constituït governs de caràcter progressista com a resultat d’eleccions a Panamà, Nicaragua, Guatemala i la República Dominicana. Sens dubte, el continent sud-americà està més lluny que mai d’aquella imatge d’un conjunt de repúbliques bananeres i de dictadures militars que havia predominat durant el segle XX.

El cas del veneçolà Hugo Chávez Frías, que havia encapçalat un frustrat cop d’estat militar l’any 1992 i que accedí a la presidència el febrer del 1999, és relativament similar, tot i tenir les seves peculiaritats. Chávez, que és el líder d’un moviment que pretén realitzar una profunda renovació política i social de Veneçuela, la revolución bolivariana, ha aconseguit fer aprovar una nova constitució malgrat la ferma oposició dels sectors conservadors veneçolans i dels Estats Units, que intentaren enderrocar-lo amb un fallit cop militar el 2002. Els enormes recursos proporcionats per l’increment del preu del petroli han fet possible que el govern Chávez hagi volgut realitzar importants transformacions econòmiques al país. Però, tot i les seves contínues victòries electorals, Chávez va ser derrotat en el referèndum amb què pretenia poder ser reelegit president de forma indefinida (2 de desembre de 2007).

Per la seva banda, la desfeta electoral del Partido Revolucionario Institucional (PRI) a Mèxic, produïda el juliol del 2000, posava fi a setanta anys de monopoli del poder per part d’aquesta històrica formació. La victòria del dretà Vicente Fox Quesada, líder de Partido de Acción Nacional (PAN), implicà un notable canvi cap a propostes conservadores que van acabar fallant, atès que Fox deixà incompletes moltes de les reformes promeses. El poc èxit de la seva lluita contra la corrupció, el crim organitzat i el poder dels narcotraficants va permetre l’ascens de la popularitat de l’esquerrà Andrés Manuel López Obrador, alcalde de la ciutat de Mèxic i líder del Partido de la Revolución Democràtica. Tot i això, les disputadíssimes eleccions de l’any 2006 van significar la victòria d’un nou candidat del PAN, Felipe Calderón Hinojosa, fet que no fou acceptat per López Obrador, que es llançà durant un temps a una campanya de desobediència civil i política.

Cal esmentar, com a element negatiu, la continuïtat dels conflictes armats a Colòmbia, on persisteixen els enfrontaments entre grups guerrillers, com les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) i els diferents governs, amb la clara presència intoxicadora dels grups dedicats al narcotràfic. Més positiva ha estat la pràctica finalització del sagnant conflicte provocat al Perú pel grup Sendero Luminoso, que produí gairebé 500 000 morts entre la població civil. En aquest país cal esmentar la caiguda, promoguda per una àmplia mobilització popular, de l’autoritari president Alberto Fujimori, que va tenir lloc el novembre del 2000. Fujimori, que va ser acusat de corrupció i de ser responsable de diferents massacres, va fugir al Japó, on restà uns quants anys refugiat. Finalment, detingut a Xile, s’inicià el procés de repatriació, i el seu judici s’ha iniciat a Lima al principi del 2008. Molt més sorollós ha estat el cas de l’exdictador xilè Augusto Pinochet, que fou detingut a Londres el 16 d’octubre de 1998 per una ordre internacional tramitada pel jutge espanyol Baltasar Garzón Real. Després d’un llarg i complex procés legal i polític, Pinochet va poder tornar a Xile, però aviat va ser inhabilitat i, tot i que fou encausat, morí poc després. La seva família també fou processada per evasió fiscal i per corrupció.

Cal destacar, igualment, l’avenç que va significar la creació de Mercosur, el desembre del 1995, gràcies al protocol d’Ouro Preto (Brasil), signat pels governs del Brasil, l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai, com a membres plens, i pels de Bolívia, Colòmbia, l’Equador, el Perú i Xile, com a associats. Mercosur, sota el lideratge del Brasil, ja de molt la principal potència econòmica del subcontinent, està incrementant les relacions comercials entre els seus membres i ha signat diversos acords de col·laboració amb la Unió Europea.

La Xina i l’Índia, les potències emergents

L’emergència del potencial econòmic i polític dels dos països més poblats de la terra, la Xina i l’índia, amb 1 300 i 1 100 milions d’habitants, respectivament, ja és un fet inqüestionable. El cas del desenvolupament de la Xina en aquests primers anys del mil·lenni és excepcional, atès que la seva economia ha crescut una mitjana anual del 9% i l’any 2005 esdevingué la quarta potència econòmica mundial, darrere dels Estats Units, el Japó i Alemanya. Entre els anys 1984 i 2004 la seva economia es multiplicà per sis, tot i que la renda per càpita dels xinesos encara està en el lloc 107 del món. Ara bé, aquest model de creixement tan accelerat està provocant grans desequilibris: mentre al país encara viuen 200 milions de pobres, hi ha una minoria que assoleix una renta per càpita similar a l’europea i que està plenament llançada al consumisme. Durant els darrers vint anys, uns 250 milions de xinesos han emigrat del camp a la ciutat a la recerca de noves oportunitats, però també hi ha milions d’aturats a conseqüència de la reestructuració de les empreses estatals. D’altra banda, l’eficàcia administrativa encara és força baixa per la manca de professionalitat de molts càrrecs intermedis i l’alta corrupció existent.

Mentre continua el procés de les reformes administratives i econòmiques, sembla molt més difícil avançar en el terreny de la democratització política i en el del respecte dels drets humans a la Xina. Els Jocs Olímpics de Pequín de l’estiu del 2008 poden esdevenir un autèntic repte per a la imatge pública i la credibilitat a nivell internacional del govern xinès. Tot i això, la Xina no deixa de guanyar protagonisme internacional gràcies a la seva hàbil diplomàcia que cerca assegurar-se les primeres matèries i l’energia que li manquen. Els darrers anys ha crescut notablement la seva influència a l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i, evidentment, l’Àsia.

El cas de l’Índia és també força característic dels nous temps que s’albiren. Cap al 1990 s’iniciaren tot un seguit de reformes econòmiques que han permès un creixement accelerat. Centenars de milions de persones han sortit de la pobresa en un país que ha aconseguit fer arrelar les institucions i els comportaments democràtics fins al punt de possibilitar una convivència intercomunitària realment excepcional: l’any 2008 el president de l’índia és un musulmà, el primer ministre un sikh i el líder del partit del Congrés un cristià. Malauradament, no hi ha gaires exemples de comportaments similars a països de marcada diversitat ètnica i religiosa.

Una globalització problemàtica

Des de la perspectiva econòmica, l’ordre mundial a l’inici del tercer mil·lenni es caracteritza pel creixement, les grans possibilitats i la influència estratègica de les noves potències, especialment de la Xina, l’índia, Rússia i el Brasil. Fins i tot s’intueix un desplaçament, a mitjà i llarg termini, del poder econòmic i financer global des dels Estats Units i la Unió Europea cap a l’Àsia, especialment la Xina i l’Índia i, tal vegada, el Pacífic asiàtic. El Japó, tot i ser encara la segona potència econòmica, està perdent capacitat de lideratge internacional per la feblesa de la seva política interna. Per la seva banda, la Unió Europea hauria de resoldre els problemes polítics interns, consolidar les institucions i consensuar una política exterior global per a poder competir amb eficàcia amb el poder econòmic de les potències emergents.

Ara bé, cal remarcar i constatar els efectes notablement contradictoris de la mundialització. Certament, la revolució tecnològica i l’abaratiment i la multiplicació dels mitjans de comunicació està conduint a poder parlar de la «mort de la distància», una situació nova que està generant notables canvis en l’economia, la vida i les formes de relació entre els humans. Avui, l’impacte de les noves tecnologies és molt considerable tant en les mateixes relacions humanes com respecte de les oportunitats laborals, científiques, etc. L’any 2007 hi havia al món més telèfons mòbils que no pas de fixos, més iPods que aparells reproductors convencionals de música. La revolució tecnològica està avançat al ritme més ràpid de la història. En menys d’una dècada s’ha produït una mena d’abisme digital entre els usuaris i els no usuaris d’Internet. Es considera que l’any 2008 hi ha al món uns 1 000 milions d’internautes, però encara hi ha 5 000 milions de persones que no ho són. Als països més desenvolupats, però, el trencament digital és generacional: només un 10% dels més grans de 60 anys són internautes, mentre que entre els menors de 30 ho són el 90%. Igualment, al món hi ha uns 800 milions d’usuaris d’ordinador personal, la majoria menors de 50 anys, i es calcula que seran més de 1 000 milions l’any 2010.

Però els efectes econòmics i socials de la globalització estan provocant una major desigualtat econòmica i social a l’interior de tots els països i un notable perill d’epidèmies globals. El 2008, el mercat mundial està integrat per uns 3 000 milions de persones que viuen preferentment als països desenvolupats. És el doble que fa vint anys. I, a més, hi ha uns 2 000 milions de persones, sobretot a l’Àsia, que estan en ple procés de desenvolupament, amb possibilitats d’integrar-se al mercat global a mitjà termini. Ara bé, el més greu és que encara hi ha uns 1 000 milions de persones que estan en una situació de clara pobresa —han de sobreviure amb un euro al dia—. Certament que el percentatge de població mundial que viu en l’extrema pobresa ha minvat notablement, ja que el 1980 representava un 35 % de la població mundial i avui és un 15%, i la tendència és que continuï minvant. Aquests darrers anys, però, s’han produït alguns fenòmens de caràcter nou, com el fet que baixi el nivell i l’esperança de vida als països de l’antic bloc soviètic i que en alguns de l’Àfrica s’incrementi fins i tot l’estat de pobresa i desatenció, a causa sobretot de la gran extensió de la sida.

Persisteixen situacions en què la vida de molta gent està en perill o en progressiva degradació per causes polítiques i econòmiques. L’Àfrica sembla un continent abandonat a la seva sort, atès que durant la dècada dels noranta, i també en el moment de començar el nou mil·lenni, ha viscut conflictes extremament violents, alguns amb clares manifestacions de xenofòbia i amb pràctiques genocides. Alguns d’aquests conflictes han estat potenciats per l’ambició i el saqueig depredador d’empreses multinacionals i de potències emergents a la recerca de matèries primeres. En són una mostra les massacres de Darfur, al Sudan, les matances a Rwanda, Burundi, Libèria, Sierra Leone, el Congo i altres països de l’Àfrica subsahariana i equatorial, on hi ha guerres civils no declarades, i també les polítiques despòtiques de règims especialment repressius, com el de Zimbabwe.

No obstant això, la mortalitat infantil es troba en un mínim històric gràcies a la generalització de les vacunes i a la millora de l’atenció mèdica i dels aliments. A l’Amèrica Llatina, la mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat respecte a les xifres del 1990. Per la seva banda, a nivell global, l’esperança de vida s’ha incrementat i arriba gairebé als 80 anys als països desenvolupats i a prop dels 65 en els subdesenvolupats.

Cal remarcar no solament l’increment de l’actuació de les institucions internacionals més conegudes, com ara la UNICEF, sinó també el gran protagonisme que les organitzacions no governamentals (ONG) han exercit en les tasques solidàries, convertint-se en la punta de llança de la intervenció de la societat en els grans problemes de la humanitat. L’any 2003 hi havia 2 350 organitzacions reconegudes oficialment. Només a l’Estat espanyol hi ha actualment més de 400 ONG solidàries, amb uns 4 000 professionals actius inscrits, uns 25 000 cooperants voluntaris i un milió i mig de cotitzants, amb uns 550 milions d’euros anuals de pressupost per encarar-se amb 5 000 projectes diferents, el 60% dels quals són a l’Amèrica Llatina i un 30% a l’Àfrica.

Tampoc no s’aturen els avenços en la recerca vinculada a la millora de la salut. L’any 2001 es va produir el descobriment de la seqüenciació del genoma humà, que obre unes perspectives immenses per a aconseguir que es pugui viure millor i més anys. D’altra banda, la clonació terapèutica, primer experimentada en animals, aviat serà assajada en humans. Tot això s’està fent malgrat les persistents reticències dels sectors religiosos més conservadors, contraris a tota mena d’ experimentació amb embrions.

La dècada 1997-2007 s’ha caracteritzat també per moviments migratoris molt acusats, que estan provocant importants efectes tant als països receptors com als països de partença. L’any 2006 uns 200 milions de persones vivien fora del país en què havien nascut, i aquesta xifra era el doble de la de deu anys enrere. A més, gairebé la meitat dels nous emigrants, un 48%, eren dones. Es tracta d’una nova fase en la història de les migracions internacionals. És significatiu el gran canvi experimentat a l’Amèrica Llatina, que d’ésser un continent que tradicionalment atreia emigrants europeus ha passat a esdevenir una font d’emigració cap als Estats Units i, sobretot, cap als països de la UE. Al costat d’això hi ha la persistència de les tendències migratòries des de l’Àfrica cap a la Unió Europea i l’increment constant de l’emigració asiàtica cap als Estat Units i Europa. Encara no s’ha acabat de mesurar l’impacte econòmic, social i cultural que aquest enorme moviment de persones tindrà tant sobre les qüestions identitàries, culturals, religioses i lingüístiques com en l’increment de la diversitat social.

Dins d’aquest món cada cop més intercomunicat, cal destacar l’enorme desenvolupament experimentat pel turisme, una autèntica pràctica social de masses, atès que el 2005 hi hagueren uns 800 milions de turistes internacionals. Aquest creixement ha estat afavorit en bona part pels baixos costos dels viatges aeris. El turisme mundial té, al principi del segle XXI, un pes econòmic vint vegades superior al de fa trenta anys.

Hi ha, evidentment, molts elements de preocupació conjuntural, com ara la crisi econòmica iniciada l’any 2007 dins del sistema de crèdits als Estats Units i les puntuals baixades de les borses. També l’increment considerable del preu de petroli, que s’ha multiplicat per cinc els darrers dotze anys. El preu del barril ha passat d’uns 20 dòlars després de la primera guerra del Golf (1995) a gairebé els 100 dòlars el barril al final de l’any 2007. Els nombrosos incidents i conflictes internacionals han provocat aquests constants increments, que estan suposant una alta taxa d’inflació als països compradors i uns guanys desmesurats als productors.

El creixement de l’economia del món capitalista sembla no aturar-se. Entre el 1996 i el 2006 el volum del comerç mundial de mercaderies es va doblar i, aquell darrer any, va arribar als 20,6 bilions de dòlars. Però també s’ha incrementat espectacularment el tràfic il·legal de drogues, d’armes, de persones, de diners, d’òrgans humans, d’art robat, d’espècies protegides, de residus tòxics i nuclears, etc. Avui tot es pot comprar i vendre en el mercat mundial. Però, si bé es cert que el món actual és molt més ric, també ho és que la riquesa continua estant molt mal repartida.

El canvi climàtic, una realitat perillosa

El 2007 es va acabar el llarg debat sobre el canvi climàtic que s’arrossegava des de feia més d’una dècada. Ara ja ningú pot negar que la terra, es troba davant l’amenaça d’un inevitable canvi climàtic. Les aportacions dels científics han estat clares: les alteracions ambientals han estat provocades per l’home, pels seus patrons i hàbits de consum, de producció, de transport, d’intercanvi, etc. S’ha pogut constatar que la temperatura mitjana del planeta està pujant progressivament, fet que provoca el retrocés de les glaceres i la reducció per desglaç dels casquets polars. A Europa, l’estiu del 2002 fou el més calorós dels darrers cinc segles i provocà milers de morts. Igualment s’ha pogut verificar que el canvi climàtic està afavorint l’increment de fenòmens extrems, com ara tempestes tropicals i huracans devastadors. Tot i l’acord força generalitzat de la necessitat de reaccionar davant les noves i contundents dades aportades pels científics, no s’ha avançat gaire en la concreció de polítiques d’abast mundial que intentin aturar aquest preocupant fenomen. Persisteixen grans dificultats perquè les grans potències, especialment els Estats Units, Rússia i la Xina, es posin d’acord sobre uns objectius raonables per a la lluita contra l’escalfament climàtic. Els protocols de Kyoto del 1997 sobre la reducció de les emissions de gasos que provoquen l’escalfament global (efecte hivernacle) han resultat un fracàs. Aquests acords haurien d’haver entrat en vigència l’any 2005, però el govern nordamericà no ratificà el tractat i, fins i tot, l’any 2001 retirà el seu compromís. Les mesures proposades a Kyoto han estat molt discutides, sobretot per l’exclusió dels acords de reducció de gasos d’alguns dels països que n’emeten més, com ara la Xina i l’índia, pel fet de ser països en vies de desenvolupament. Malgrat que les propostes de Kyoto no han estat complertes per una bona part dels països compromesos, entre els quals figura l’Estat espanyol, i no són acceptades per molts d’altres, la dura realitat del perill del canvi climàtic sembla que obligarà a actuar. L’any 2007, sota el patrocini de les Nacions Unides, es reprengué un procés que tendeix a fer adoptar mesures als principals països del món i que les compleixin. Tot i això, l’escepticisme entre molts científics és notable, ja que consideren que aquestes mesures arribaran massa tard i que, en el millor dels casos, només aconseguiran aturar una mica el ritme d’un procés que ja veuen com a irreversible.

Crisis ideològiques i religioses

Als constants i complexos conflictes socials, polítics i econòmics esmentats, cal afegir-hi els derivats de l’increment de les tensions provocades per qüestions identitàries, nacionals i religioses. El nou mil·lenni s’inicia amb l’evidència que persisteixen, i fins i tot s’incrementen, les grans fractures ètniques arreu del món, des de l’Àfrica fins a la mateixa Europa. Les rivalitats de caràcter nacionalista es mantenen obertes a bona part del planeta, fins i tot a l’interior d’estats que semblaven consolidats, com ara Bèlgica, Espanya o Bolívia. Igualment persisteixen enfrontaments de caràcter religiós. Així, dins del món de l’islam, les tensions creades després de l’11 de setembre de 2001 no han fet més que palesar que les controvèrsies ideològiques ara van acompanyades de propostes d’actuació, unes més defensives però altres clarament ofensives, per fer front a les tendències que pretenen criminalitzar el conjunt de l’islam com a brou de cultiu del terrorisme. Aquesta situació pot provocar xocs violents, tant d’ordre intern islàmic com respecte d’altres creences, en especial amb el cristianisme.

Dins del món del cristianisme, les polítiques de convergència entre les diferents confessions semblen haver-se aturat notablement. L’ecumenisme sorgit de l’esperit del concili II del Vaticà, acceptat de bon grat per la majoria de les confessions evangelistes, ha sofert un clar refredament. L’esperit de diàleg entre les diferents confessions sembla haver estat substituït per la tendència a reafirmar-se en les conviccions pròpies. I, per això, tendeixen a reforçar-se i multiplicar-se nous corrents i noves sectes de caràcter ben variat.

Dins l’Església Catòlica aquests també han estat anys de controvèrsia i tensions. Cal començar per esmentar la mort, el 2 d’abril de 2005, del papa Joan Pau II, el polonès Karol Wojtyla, després de vint-i-set anys de pontificat. Va ser, sens dubte, un papa polèmic, més místic que no pas administrador, un gran viatger, amant de reunir multituds en un clar afany evangelitzador que volia recuperar la influència política de l’Església Catòlica. Joan Pau II, crític amb els règims comunistes, començant pel polonès, contribuí a la crisi i enfonsament del bloc soviètic i donà suport a les opcions polítiques més conservadores i confessionals. Només discrepà de l’estratègia hegemonista dels Estats Units en el cas de la guerra de l’Iraq, a la qual s’oposà fermament. Pel que fa a l’organització interior de l’Església Catòlica, frenà les reformes administratives i la renovació teològica sorgides del concili II Vaticà, protegí i privilegià l’Opus Dei i altres moviments ultraconservadors, condemnà de forma autoritària les tendències més progressistes i, fins i tot, va intervenir la Companyia de Jesús. Tingut per relativament avançat en qüestions socials però integrista amb relació a la moral i els costums, el seu pontificat va significar una clara involució respecte de l’esperit del concili II del Vaticà. El seu successor, l’alemany Joseph Ratzinger, que adoptà el nom de Benet XVI, sembla seguir la mateixa línia, atès que va ser durant molts anys el principal promotor de la intransigència ideològica des de la Comissió de la Defensa de la Fe, que presidia amb mà de ferro. La seva encíclica Spe salvi, on s’acusa la Il·lustració d’haver difós tots els mals ideològics de la societat moderna, és una mostra clara d’aquest tarannà conservador.

Un balanç contradictori

La guerra freda, amb el seu enorme potencial de destrucció de l’espècie humana, va acabar fa uns trenta anys, sortosament sense gran violència. Avui, a grans trets, es pot dir que Europa és un continent en què predomina la llibertat i la democràcia, fet que no té precedents històrics. A poc a poc, en altres continents com l’Amèrica Llatina o l’Àfrica, que fins no fa gaire estaven dominats per dictadors que semblaven perpetus, comencen a predominar els països que convoquen eleccions i canvien regularment els seus governs. Molts tirans i genocides, que fins fa poc acostumaven a morir tranquil·lament al llit, ara acaben davant de tribunals internacionals —Slobodan Milosević i Charles Taylor— o són processats al seus mateixos països —Augusto Pinochet, Jorge Rafael Videla o Alberto Fujimori—. Malgrat tot, la democràcia continua essent vulnerable, i en molts llocs està notablement erosionada, tant com a principi polític general com pel que fa a pràctica quotidiana. Persisteixen actituds que posen en perill l’autèntic exercici de les llibertats democràtiques: algunes polítiques de seguretat davant el terrorisme tendeixen a limitar les llibertats dels ciutadans. Sovintegen els abusos, sobretot contra les llibertats d’expressió, organització i manifestació, comesos per governs que es diuen democràtics. La corrupció dels polítics, com les pràctiques abusives per part de les empreses multinacionals, és un fenomen tan generalitzat que gairebé es considera consubstancial a la vida pública. Com abans s’ha esmentat, la crisi i el desprestigi de les Nacions Unides fa que aquesta organització estigui necessitada d’una profunda reforma, començant pel seu Consell de Seguretat, ja clarament anacrònic, atès que no respon a la nova realitat mundial.

Amb totes aquestes dades, cal fer una avaluació global positiva i optimista de la darrera dècada? No és fàcil respondre, donada la persistència de grans desastres i injustícies que afecten importants col·lectius. La gran revolució de les comunicacions està canviant el món ràpidament. Tothom es coneix molt millor, i se sap de seguida tot el que passa. Avui dia és ben fàcil fer un inventari dels problemes polítics, econòmics, socials i ambientals que encara afecten el planeta. Hi ha dades, es poden fer diagnòstics i, fins i tot, esmentar les teràpies que podrien posar-hi remei. Manquen, però, voluntats polítiques, sobretot dels qui tenen més i no estan disposats a compartir res, o gairebé res, del seu benestar.

El món actual sembla més insegur per als països més desenvolupats. En qualsevol lloc del món, un fonamentalista suïcida i carregat d’odi pot provocar una massacre, situació que fa una dècada era difícilment creïble. Així, mentre molts problemes vells resten pendents de ser resolts, molts altres de nous ens amenacen. Ara bé, ningú no pot negar que centenars de milions de persones estan vivint de manera més digna i millor que no pas fa deu o vint anys. El seu passat —de fet, el passat de gairebé tots els humans— era, fa una dècada, molt pitjor.