Espanya: una dècada de recanvis polítics

Durant els darrers anys del segle XX i els primers del segle XXI Espanya va tornar a ser governada per un partit conservador que s’autodefinia de centredreta. La victòria del Partit Popular (PP) en les eleccions del 3 de marc de 1996 significà un clar canvi polític: la fi de la llarga etapa del govern socialista de Felipe González Márquez iniciada l’octubre del 1982. Era la segona alternança de govern que es produïa en el sistema democràtic espanyol, cosa que palesava la seva clara consolidació. Per primer cop, un partit que havia governat durant quatre legislatures i gairebé tretze anys passava a l’oposició.

Cal, però, diferenciar notablement el que fou l’actuació del primer govern presidit per José María Aznar López en 1996-2000 del que seria el segon. En efecte, durant la primera legislatura, atès que el PP no tenia majoria absoluta al Congrés i necessitava els vots d’altres formacions —Convergència i Unió (CIU), Coalició Canària (CC) i fins i tot el Partit Nacionalista Basc (PNB)—, el govern Aznar hagué de cercar el consens per a tirar endavant les seves iniciatives legislatives. Llavors, la seva actuació fou relativament centrista i ponderada, factor que influí notablement en la consecució de la seva gran victòria electoral del març del 2000. Però, aconseguida la majoria absoluta a les Corts, la gestió d’Aznar canvià notablement i tendí a imposar les seves propostes, prescindint en bona part de l’opinió dels seus antics aliats. S’imposà una política molt més conservadora, dirigista i agressiva, que generà importants protestes socials i, a la llarga, deteriorà notablement la popularitat del govern i del seu president.

En el terreny en què el govern del PP aconseguí més consens i èxits fou en la política econòmica, amb clara continuïtat de la dissenyada per Pedro Solbes Mira durant el darrer govern socialista. Funcionà relativament bé la incorporació d’Espanya a la tercera fase de la Unió Europea, amb la fixació del canvi pesseta-euro (1 gener 1999), que culminà amb la plena circulació efectiva de la nova moneda europea des de l’1 de gener de 2002. Ara bé, una de les claus dels èxits econòmics va ser el gran pla de privatitzacions d’empreses públiques que afectava sectors tan importants com la banca (Argentaria), l’energia (Endesa i Repsol), telecomunicacions (Telefónica), transports (Transmediterrània) o d’altres (Tabacalera). Foren unes privatitzacions polèmiques i fetes amb criteris ultraliberals, atès que afectaren només les empreses rendibles, mentre que restaren en mans públiques aquelles que eren deficitàries o mal gestionades. El govern donà prioritat a l’obtenció ràpida d’ingressos extraordinaris per a poder eixugar el dèficit públic, però això es feu beneficiant persones i grups econòmics políticament afins al Partit Popular. A més, aquest procés significà l’increment de la concentració del poder econòmic en mans de la banca privada, sector que durant aquesta etapa visqué importants processos de fusió. Dins de l’ambient d’eufòria econòmica que impregnava el govern del PP, i de les nombroses i polèmiques operacions d’enginyeria financera que es produïen, cal destacar l’escàndol econòmic i polític de Gescartera, agència d’inversions ben relacionada amb polítics del PP que estafà més de 50 milions d’euros als seus inversors (2001).

La relació del govern Aznar amb les formacions polítiques nacionalistes fou una de les qüestions més complexes i controvertides del primer mandat dels populars. Al llarg d’aquells anys se succeïren moments d’entesa i de petites confrontacions amb el govern de Jordi Pujol, però al final fou la situació al País Basc la que conduí a l’enfrontament polític més greu entre el govern de Madrid i el de Gasteiz. Si bé la política antiterrorista endegada pel ministre Jaime Mayor Oreja tingué inicialment força èxit, el segrest i el posterior assassinat del jove regidor del PP d’Ermua, Miguel Àngel Blanco (juliol del 1997) canviaren notablement la situació. Aquest fet provocà un amplíssim moviment de protesta que conduí a un notable aïllament polític i social d’ETA i dels seus suports. Ara bé, aquesta àmplia mobilització antiETA també adquirí un cert caràcter antinacionalista, per la qual cosa les relacions entre el PNB i el govern del PP començaren a deteriorar-se. El creixement d’aquest ambient antinacionalista va fer que el pla de pau proposat pel lehendakari José Antonio Ardanza Garro fos refusat pel PP i el PSOE (març de 1998). Com a reacció, el PNB inicià un gir sobiranista proclamant la necessitat de superar l’Estatut de Gernika i d’avançar cap a l’exercici del dret d’autodeterminació. I això provocà la sortida del PSOE del govern basc (juliol del 1998), que posà fi a la coalició nacionalista-socialista que durava des de feia onze anys.

El 12 de setembre de 1998 el PNB, Herri Batasuna (HB), Eusko Alkartasuna (EA) i Ezker Batua (EB), entre altres forces polítiques i sindicals pel País Basc, signaren l’anomenat Pacte de Lizarra, que significava la constitució d’un ampli front dels nacionalistes bascos per a avançar cap a l’exercici del dret d’autodeterminació. Quatre dies després, el 16 de setembre de 1998, ETA proclamà de forma unilateral una treva. Aquesta situació excepcional durà catorze mesos i fou la treva més llarga i que més expectatives creà des de l’anunciada el gener del 1989. La treva no va servir per a avançar cap a la pau, ja que tot i que van existir contactes entre delegats del govern espanyol i d’ETA (Ginebra, maig del 1999), no va haver-hi cap voluntat per trobar un terreny d’entesa: mentre el Govern insistia en la dissolució prèvia de la banda armada, ETA exigia l’alliberament dels presos i mesures polítiques que facilitessin l’exercici del dret d’autodeterminació.

En les eleccions basques de l’octubre del 1998, les formacions nacionalistes que donaven suport al pacte de Lizarra continuaven essent majoritàries, però el seu vot s’havia estancat en el 54% i havien aconseguit 41 parlamentaris. Els no nacionalistes havien obtingut els seus millors resultats, el 45% dels vots, però només tenien 34 diputats. Ara bé, qui havia incrementat realment la seva força eren les dues formacions més extremes, la coalició Euskal Herritarrok (EH) i el PP. Els populars passaven a ser el principal referent polític dels no nacionalistes al País Basc, posició que fins llavors havien representat els socialistes, que ara es quedaven en un quart lloc. L’impuls unitari i sobiranista dels nacionalistes bascos es va veure molt afeblit pel trencament de la treva per ETA, que retornà a la violència el gener del 2000.

Un dels avantatges més notables que va tenir el primer govern d’Aznar va ser el fet que la principal força de l’oposició, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), va passar per una llarga crisi interna, aguditzada per les dificultats per a trobar substitució al fortíssim lideratge de Felipe González. En bona part, el problema partia de la consideració oficial de la direcció socialista que la dolça desfeta electoral del març del 1996 no exigia fer gaires canvis interns ni rectificacions de la línia política. Així, l’elecció de Joaquín Almunia Amann com a nou secretari general del PSOE el juny del 1997 representava un total continuisme: era el felipisme sense Felipe. Ara bé, poc després, l’abril del 1998, les eleccions internes per escollir el candidat dels socialistes a la presidència del govern no van ser guanyades per Almúnia, que era el candidat oficial de la direcció, dels barons del partit i del felipisme, sinó pel català Josep Borrell Fontelles. Aquest representava una posició crítica, partidària de la renovació dels òrgans de direcció, d’una estratègia més esquerrana i d’una major confrontació amb el PP. Ara bé, la bicefàlia socialista entre un Almúnia que controlava el partit i un Borrell fent de líder parlamentari no va funcionar. La crisi de lideratge esdevingué el principal problema del PSOE, i la seva imatge i la seva incidència política restaren durant anys hipotecades per aquesta incapacitat per renovar-se internament. Finalment, Borrell dimití el maig del 1999.

Per la seva banda, Izquierda Unida (IU) també va passar per un etapa de crisi i de recanvi en la direcció. Després de la victòria electoral del PP del 1996, el coordinador d’IU, Julio Anguita, començà a ser durament qüestionat per la seva actitud antisocialista. Es produí un dur enfrontament entre els partidaris d’apropar-se al PSOE per tal de fer una oposició conjunta al govern d’Aznar i els contraris a tota acció comuna amb els socialistes. Al llarg dels anys 1997 i 1998, la pèrdua d’imatge i de vots d’IU era ja evident. Pel desembre del 1998 el català Francesc Frutos Gras succeí Julio Anguita González com a secretari general del Partido Comunista Español (PCE) en una operació que semblava una redistribució de tasques. Ara bé, una sobtada malaltia d’Anguita li va impedir fer-se càrrec de la direcció d’IU en la campanya electoral del 2000. Frutos, com a màxim dirigent d’IU, hagué d’actuar i decidir davant la sobtada oferta del PSOE de fer una acció conjunta contra el PP. El pacte resultà un fracàs.

La consolidació del poder polític del Partit Popular s’anà configurant, així, tant per les febleses dels seus adversaris com pels seus propis èxits en les eleccions autonòmiques del maig del 1995 i el juny del 1999. I també per la creació d’un important sector en els mitjans de comunicació molt proper a la seva ideologia, que donà tot el seu suport al govern del PP. En política exterior, la gestió del primer govern d’Aznar es caracteritzà pel fet de començar a donar més rellevància a la política atlantista, d’apropament als Estats Units i a la Gran Bretanya, en detriment de la tradicional orientació cap a l’àrea mediterrània i, en general, a la política europea. En clar suport a la nova estratègia militar nord-americana, Espanya s’integrà dins l’estructura militar de l’OTAN (desembre 1997) i per pressió dels nord-americans i dels sectors cubans anticastristes, molt afins al PP, s’adoptà una política de fermesa amb Cuba que provocà una crisi bilateral.

2000-2004: La involució conservadora i espanyolista del partit popular

Les eleccions generals del març del 2000 significaren una espectacular victòria del PP, que, superant totes les previsions i enquestes, aconseguí la majoria absoluta: més de 10 milions de vots, el 44,5% dels sufragis i 183 diputats. El PP guanyà a totes les comunitats autònomes llevat de Catalunya, el País Basc i Andalusia. Les esquerres, principals víctimes de l’alta abstenció, experimentaren un notable retrocés. El PSOE, amb el 34% dels vots i 125 diputats, havia perdut 2 milions de votants respecte a les eleccions del 1996. I encara més acusat va ser el descens d’IU, que tan sols va aconseguir el 5,4% i 8 diputats, amb una pèrdua de 1 400 000 vots.

El desastre electoral socialista provocà la immediata dimissió de Joaquín Almúnia, i el juliol del 2000 fou elegit nou secretari general José Luis Rodríguez Zapatero, que sorprenentment derrotà el candidat que tenia el suport de l’aparell del partit i del felipisme, José Bono Martínez, president de la Junta de Castella-la Manxa. Amb l’elecció del jove Rodríguez Zapatero una nova generació, que no havia participat en el procés de la Transició, passava a fer-se càrrec de la direcció del socialisme espanyol. També es produïren canvis similars dins d’IU, que l’octubre del 2000 elegí un renovador, l’asturià Gaspar Llamazares Trigo, enfront el candidat oficial, Francesc Frutos, secretari general del PCE.

El segon govern Aznar va actuar de manera sensiblement diferent del primer. Ben aviat tirà endavant una sèrie d’ambiciosos i polèmics projectes, alguns dels quals significaven autèntiques contrareformes d’anteriors lleis socialistes, sense cercar cap consens amb les altres forces polítiques. A diferència de la relativa ponderació centrista del primer govern, durant el segon, els dirigents del PP mostraren un tarannà força autoritari i conservador i divulgaren un neoespanyolisme agressiu, cosa que generà importants moviments de protesta política i social que ajudaren a recompondre l’oposició. El govern Aznar elaborà la nova Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE), que reformava l’educació secundària obligatòria i el batxillerat —tant en l’estructuració com en els continguts— i que provocà un clar rebuig en la comunitat educativa. Dos anys abans, la Llei Orgànica d’Universitats (LOU), que atemptava directament contra l’autonomia universitària, ja havia provocat la protesta de la majoria dels rectors i dels claustres universitaris, i manifestacions de protesta i vagues d’estudiants. Igualment generà un amplíssim moviment de protesta el Pla Hidrològic Nacional, que comportava el transvasament d’uns 1 050 hm³ d’aigua de l’Ebre, majoritàriament cap a la costa mediterrània. La reforma del subsidi de desocupació, no negociada amb els sindicats i imposada en forma de decret (el decretazo), motivà que la UGT i CCOO convoquessin la vaga general del 20 de juny de 2002. Totes aquestes mesures i lleis anaren provocant el deteriorament de la popularitat del govern, deteriorament que s’incrementà notablement a conseqüència del desastre provocat per l’enfonsament del petrolier «Prestige» (19 de novembre de 2002), que va abocar unes 64 000 tones de petroli sobre les costes gallegues. El fet de voler minimitzar els efectes i les responsabilitats d’aquest desastre ecològic provocà un ampli moviment d’indignació contra el govern Aznar (Nunca Máis). Aquesta impopularitat passà a assolir uns nivells d’autèntica protesta ciutadana, activa i massiva, del febrer a l’abril del 2003 pel suport incondicional del govern a la política del president nord-americà George W. Bush respecte de l’atac a l’Iraq.

En un altre terreny, i atès que el govern Aznar ja no precisava pactar amb els nacionalistes catalans i bascos, durant aquest segon mandat varià notablement la seva actitud respecte aquestes formacions. Aznar va manifestar la seva total negativa a qualsevol reforma dels estatuts d’autonomia i de la Constitució. El govern entrà en una política d’enfrontament amb les formacions nacionalistes, fent recurs al tradicional discurs de la dreta espanyolista que responsabilitzava els nacionalismes anomenats «perifèrics» de voler desestabilitzar la situació política exigint la reforma de la Constitució i dels diferents estatuts. El PP, que històricament havia estat una formació molt reticent i crítica vers la Constitució espanyola del 1978, passà a presentar-se com el màxim defensor d’aquest text legal. Així, es feu ús d’un discurs constitucionalista que presentava aquesta llei marc i els estatuts com quelcom intocable, atès que qualsevol canvi afectaria la integritat de la nació espanyola. A més, el govern Aznar utilitzà la difícil situació del País Basc i el seu enfrontament amb el govern del nou lehendakari Juan José Ibarretxe Markuartu per a criminalitzar el conjunt dels nacionalistes alternatius. Aquesta actitud intransigent tingué com a resultat una total aturada de les promeses de desenvolupament de les qüestions autonòmiques: no es reformà el Senat per adaptar-lo al model d’Estat de les Autonomies; no s’avançà per a trobar formes de participació dels governs autonòmics dins de les delegacions espanyoles en els diferents organismes de la Unió Europea; tampoc no hi hagué cap avenç en la qüestió del finançament autonòmic i municipal, llevat de la renovació del concert basc (febrer 2002). Aquesta actitud centralista i nacionalista espanyola afectava, a més, tota mena de qüestions: des dels continguts d’història dels manuals escolars fins a la negativa de retornar la documentació catalana dipositada a l’Arxiu de Salamanca, passant pel desafortunat discurs del rei Joan Carles, redactat per responsables del ministeri de Cultura, en què s’afirmava que el castellà mai no havia estat un idioma imposat per la força.

Les relacions entre el govern Aznar i el govern basc empitjoraren notablement fins arribar a una situació de crisi total. El govern Ibarretxe, constituït pel gener del 1999, quedà bloquejat al Parlament basc gràcies a l’absència d’EH i perdé dues mocions de censura presentades pels populars i els socialistes. L’anomenat pacte antiterrorista acordat entre el PP i el PSOE (desembre del 2000), si bé pretenia aïllar el govern basc, també tendí a fragmentar la societat del País Basc en dos blocs: els nacionalistes i els constitucionalistes. Tot i això, Ibarretxe, reforçat per l’èxit electoral del maig del 2001, formà un nou govern majoritari amb la incorporació d’IU. Pel setembre d’aquell any es feu públic el Pla Ibarretxe, que partia de la consideració de l’esgotament de l’Estatut de Gernika i de la necessària superació de l’Estat de les Autonomies per tal d’anar cap a un model d’estal lliure associat amb Espanya i dins de la Unió Europea. Aquest pla fou radicalment refusat pel PP i pe PSOE, la qual cosa amplià encara més la polarització del País Basc. La política del govern Aznar va tendir, per una banda, a aïllar al màxim el govern basc i alhora, a perseguir políticament els grups abertzale Això donà lloc a la Llei de partits (Juny del 2002), que fou utilitzada per a il·legalitzar Herri Batasuna (agos 2002), i al Pacte per la llibertat i contra el terrorisme signat entre el PP i el PSOE.

Tot això tenia lloc en un context força condicionat pel retorn de l’activitat terrorista. d’ETA. En efecte, la fi de la treva es materialitzà tràgicament el 21 de gener de 2000 amb un nou atemptat. Duran aquell mateix any, aquesta organització va cometre 39 atemptats al conjunt d’Espanya que provocaren 23 morts, entre les quals hi havia les de l’exvicelehendakari Fernando Buesa Blanco i l’exministre català Ernest Lluch i Martín, tots dos socialistes. Aquest darrer assassinat, produït a Barcelona el 21 de novembre de 2000, tingué una especial significació, atès que Lluch s’havia distingit per les seves propostes de conciliació i de diàleg polític per tal de superar la situació basca.

Quan pel desembre del 2003 es constituí a Barcelona el primer govern tripartit de la Generalitat, presidit pel socialista Pasqual Maragall i Mira, la reacció del govern Aznar fou notablement hostil. La fi de la llarga etapa de govern de CiU significava la desaparició al capdavant de la Generalitat de Catalunya d’una formació que, amb els seus alts i baixos, havia donat suport als governs Aznar. Però, a més, el tripartit català, un govern de coalició entre socialistes, nacionalistes d’esquerres i ecosocialistes, era un mal precedent per als interessos polítics del PP: significava que els seus més clars antagonistes podien pactar per governar junts.

Quant a la política internacional, la nova situació creada pels atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001 a Nova York fou un factor més perquè s’accentués l’orientació a favor de la política nordamericana del govern Aznar. Així, al principi del 2003, el govern espanyol donà el seu suport a la política d’atac a l’Iraq proposada pel president Bush. Tot i ocupar un lloc en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el govern espanyol ignorà les orientacions més prudents d’aquesta organització, cosa que va deteriorar les seves relacions amb altres països europeus, especialment França i Alemanya. El suport a la intervenció militar a l’Iraq, realitzat contra el parer del 90% de l’opinió publica espanyola i de la totalitat dels partits de l’oposició, va provocar manifestacions massives a la majoria de les ciutats espanyoles en contra de la guerra i de l’actitud bel·licista del Govern. Tot i que la contribució militar espanyola a l’ocupació fou relativament modesta, tant les baixes sofertes en aquesta operació —13 morts, dos dels quals eren periodistes— com la mort de 62 militars a conseqüència de l’accident de l’avió Yak-42, quan tornaven de l’Afganistan (maig 2003), van accentuar les pressions i protestes contra la guerra.

L’opció del govern Aznar significà un clar trencament de l’orientació més europea de la política exterior espanyola. En efecte, durant l’etapa socialista s’havia tractat d’evitar l’anterior supeditació a la política exterior dels Estats Units cercant un major equilibri, i per això es posà èmfasi en la pertinença a la Unió Europea i es va potenciar una major projecció cap a l’Amèrica Llatina i la Mediterrània. La nova opció del govern Aznar, en canvi, contribuïa a dividir i afeblir la UE, erosionava fortament el prestigi i l’autoritat de les Nacions Unides i feia cas omís del dret internacional. La foto d’Aznar amb Bush i Blair a les Açores (16 de març de 2003) esdevingué tot un símbol de la nova política atlantista que volia imposar el govern del PP.

L’atemptat de l’11 m i les eleccions generals del 2004: el retorn dels socialistes al govern

El Partit Popular va voler presentar les eleccions generals del 14 de març de 2004 com una mena de plebiscit no solament sobre els seus darrers quatre anys de govern sinó també sobre els diferents projectes d’Espanya que semblaven enfrontar-se. Els dirigents del PP, tant el candidat a la presidència, Mariano Rajoy Brey, com el mateix José María Aznar, posaren un gran èmfasi en la necessitat de reforçar la cohesió territorial d’Espanya i d’aturar la pressió dels nacionalismes perifèrics mentre explicitaven el seu total refús a les pretensions de reformar els estatuts autonòmics i la mateixa Constitució. Un fet inesperat i dramàtic vingué a alterar brutalment la campanya electoral. Tres dies abans de les eleccions, el dijous 11 de març, van esclatar deu bombes en diversos trens del servei de rodalia, prop de Madrid, i provocaren un total de 191 morts i uns 1 500 ferits. Aquest brutal atemptat commocionà el país i alterà la situació política. Es tractava de l’atemptat terrorista més gran de la història d’Espanya, d’una catàstrofe mai no ocorreguda a cap ciutat espanyola des dels bombardeigs de la Guerra Civil.

La primera actitud del govern Aznar fou atribuir l’autoria de l’atemptat a ETA, si bé a les poques hores diversos indicis posaven en qüestió aquesta hipòtesi, ja que sortiren a la llum notícies sobre detencions policials de gent que semblava estar vinculada a grups radicals islàmics i, en concret, a l’organització al-Qaida. Aquestes tesis coincidien amb les que molts mitjans de comunicació estrangers començaven a divulgar. Així, amb la campanya electoral suspesa, la tensió política creixia a mesura que la guerra informativa augmentava. Si es confirmava l’autoria etarra, aquest fet justificava la política antiterrorista del govern del PP i fins i tot en reforçava la dura actitud contra el govern basc i contra els nacionalismes perifèrics en general, inclòs el català. En canvi, si l’atemptat era obra de grups islamistes radicals, apareixia en primer terme la qüestió de les responsabilitats polítiques derivades del suport del govern Aznar a la invasió i ocupació de l’Iraq pels nord-americans, en contra de la majoria de l’opinió pública espanyola.

Aquest tens clima polític provocà que la participació en les eleccions generals del 14 de març de 2004 fos la més alta de tota l’etapa democràtica espanyola, tan sols superada per les generals de l’octubre del 1982: votà el 77,2% del cens. I el resultat significà un considerable vot de càstig al Partit Popular, que fou àmpliament superat pel PSOE: més d’onze milions de sufragis pels socialistes, el 42,6% dels vots i 164 diputats enfront del 37,6% i 148 escons dels populars. Semblava com si una bona part dels electors haguessin fet un exercici per recuperar de dins la seva memòria molts dels episodis més polèmics de l’actuació del govern del PP: el cas «Prestige», el Pla d’Hidrològic Nacional, el decretazo, la LOCE, la LOU, les tensions amb els nacionalistes bascos i catalans i, sobretot, la polèmica i impopular participació en la guerra de l’Iraq amb les famoses, i mai no trobades, armes de destrucció massiva.

El 16 d’abril de 2004, José Luis Rodríguez Zapatero fou elegit nou president del govern espanyol en primera votació, amb el suport de 183 diputats. El PSOE tornava al poder secundat per les esquerres, i sis grups parlamentaris havien donat la seva confiança a Rodríguez Zapatero: el socialista, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Izquierda Unida, Coalició Canària, el Bloc Nacionalista Gallec i la Chunta Aragonesista. S’havien abstingut els grups de CiU, PNB, EA i Nafarroa Bai, i només havien votat en contra els diputats del Partit Popular. La nova legislatura estava, per tant, condicionada per la necessitat de diàleg i pacte entre les forces polítiques, situació que semblava afavorida pel nou tarannà (talante) que manifestava Rodríguez Zapatero. Perquè, de fet, el nou Govern es veia forçat a establir acords puntuals, com a mínim amb dos grups parlamentaris, per a tirar endavant tots els seus projectes, atès que als socialistes els faltaven dotze vots per a arribar a la majoria absoluta.

La primera mesura adoptada personalment per Rodríguez Zapatero, el 18 d’abril de 2004, fou ordenar la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq. Aquesta decisió exemplificava el canvi radical en l’orientació que prendria des de llavors la política exterior espanyola. Era la fi de la supeditació quasi incondicional als Estats Units —representada per Aznar en la famosa reunió de les Açores— i el retorn a la política d’aproximació a Europa, especialment a França i Alemanya. Aquests dos països, juntament amb el Marroc, foren els primers que visità Rodríguez Zapatero. Una altra prova de la nova política exterior espanyola fou el canvi d’actitud adoptat en la negociació sobre el projecte de la nova Constitució europea i amb relació a la presència espanyola en els organismes comunitaris. Altres mesures adoptades pel govern socialista al cap de pocs dies de la seva constitució foren la paralització de l’aplicació, i l’anunci de posterior reforma, de dues de les principals lleis educatives del PP: la LOCE i la LOU. Igualment, el govern decidí la retirada del Pla Hidrològic Nacional, amb el polèmic transvasament de l’Ebre inclòs.

En quatre anys, el govern socialista de Rodríguez Zapatero ha aconseguit fer aprovar per les Corts, gairebé sempre amb el suport dels grups d’esquerres i sovint també dels nacionalistes, importants lleis de caràcter social i cívic: la llei sobre la violència de gènere, la reforma i agilització de tràmits i terminis de la llei del divorci, la modificació del codi civil en matèria de matrimoni per tal de permetre que les parelles homosexuals poguessin casar-se, l’extensió dels drets i ajuts a les persones dependents, la llei que regularitzava la situació dels immigrants que poguessin demostrar que feia més d’un any que residien a Espanya, les lleis de reforma de la LOU i de la LOCE, etc. En aquesta legislatura també s’han aprovat dues lleis de similar simbolisme polític, la que facilitava l’inici del retorn de la documentació catalana confiscada per les tropes franquistes (2006) i la llei anomenada de la Memòria Històrica, que volia dignificar els empresonats i condemnats durant la dictadura. De tota manera, ha estat impossible la reforma parcial de la Constitució, que requeria la majoria qualificada de dos terços dels parlamentaris, a causa de la radical negativa del PP.

Des del gener del 2005, el Partit Popular va exercir una gran pressió política sobre el govern socialista amb el suport de la potent dreta mediàtica (els diaris «El Mundo», «ABC» o «La Razón», emissores de ràdio com la COPE, de televisió com TeleMadrid, Canal 9, Antena 3, etc.), que es llançà a una persistent campanya per tal d’erosionar-lo. Semblava evident que la direcció dels populars no acceptava haver perdut les eleccions del 2004 i intentava deslegitimar el govern de Rodríguez Zapatero amb tota mena d’argumentacions. La dreta espanyola considerava que el govern socialista era gairebé un usurpador del poder i, per tant, es negà a negociar i pactar les iniciatives governamentals més rellevants. I no solament això, sinó que intentà amb totes les seves forces, fins i tot recorrent a mobilitzacions i manifestacions multitudinàries, sobretot a Madrid, oposar-se a les principals propostes polítiques i legislatives del govern Zapatero. D’aquesta manera emergia una dreta radical, clarament alineada en els nous corrents ideològics neoconservadors i neoteològics que, a més, manifestava un agressiu nacionalisme espanyol. Així es va fabricar la famosa «teoria de la conspiració» sobre l’atemptat de l’11 M, amb la pretensió de divulgar la fantasiosa tesi de l’existència d’una mena de conxorxa entre etarres, policies i polítics socialistes amb l’objectiu de treure del govern el PP. I també s’intentà desnaturalitzar el judici sobre aquest sagnant atemptat, que finalment es realitzà l’any 2007 i que finí refusant les tesis conspiratives i amb llargues condemnes de presó per a la majoria d’implicats, la major part membres d’una xarxa radical islàmica connectada amb al-Qaida. Igualment, la dreta espanyola, sota impuls del PP, utilitzà la qüestió dels contactes establerts entre el govern socialista i ETA, arran de la treva de l’any 2006-07, per mobilitzar les associacions de víctimes del terrorisme amb la voluntat de deslegitimar tota possible negociació de pau. El Partit Popular, ara amb clar suport de la Conferència Episcopal Espanyola, realitzà importants mobilitzacions ciutadanes per oposar-se a les lleis relatives a la família (ampliació del divorci, matrimoni homosexual, etc.) i contra l’ensenyament de la nova assignatura d’Educació per la ciutadania. L’ofensiva política de la dreta afectà fins i tot el funcionament d’institucions cabdals del sistema democràtic espanyol, com ara el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, organismes convertits cada cop més en instàncies de debat polític i de polarització per blocs ideològics.

En política autonòmica, el nou govern socialista intentà refer les relacions amb els nacionalistes bascos i catalans, però sense gaire èxit. Zapatero havia anunciat que el seu govern acceptaria els projectes de nous estatuts d’autonomia que aconseguissin amplis suports polítics, obrint d’aquesta manera unes expectatives favorables que semblaven totalment tancades durant els anys del govern del PP. De tota manera, l’aprovació pel Parlament basc de l’anomenat Pla Ibarretxe creà un gran conflicte entre ambdós governs. Finalment, el projecte basc fou refusat pel Congrés dels Diputats de Madrid el 2 de febrer de 2005 per considerar que contenia clàusules sobiranistes de caràcter anticonstitucional. Pel que fa a Catalunya, amb la formació del nou Govern s’establí inicialment un clima de col·laboració entre Madrid i Barcelona, atès que tots dos governs estaven presidits per socialistes. Ara bé, les seves relacions es veieren notablement afectades pel llarg i polèmic procés d’elaboració i aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat per àmplia majoria pel Parlament català (setembre del 2005), i alguns dels punts fonamentals del qual van ser notablement reformats pel Congrés dels Diputats. Tot i que finalment va ser ratificat pels catalans, en el referèndum del 18 de juny de 2006, s’havia produït un notable deteriorament de les relacions entre els governs Zapatero i Maragall, i fins i tot entre els mateixos presidents.

El llarg procés de l’Estatut català va estar també sotmès a una considerable pressió política pel Partit Popular i pels mitjans de comunicació afins. Les campanyes contra el projecte català —titllat d’anticonstitucional— perquè «trencava Espanya» van anar acompanyades de clares mostres d’anticatalanisme i, fins i tot, de catalanofòbia. Es va fer evident la pretensió dels populars de presentar el govern Zapatero com un ostatge dels nacionalistes catalans, i per això van recórrer davant el Tribunal Constitucional moltes disposicions del nou Estatut. Una mostra clara de l’oportunisme de la direcció del Partit Popular va ser el fet que aquesta formació política havia donat el seu suport a altres reformes d’estatut, com ara el d’Andalusia, el País Valencià, les Illes Balears o Aragó, que contenien molts articles iguals als del català recorreguts davant el Tribunal Constitucional.

D’altra banda, el dia 22 de març de 2006, ETA havia declarat de forma unilateral un alto el foc permanent, que possibilità l’establiment de contactes entre representats del Govern i d’aquesta organització terrorista amb vista a posar fi a la violència. Aquesta política de contactes i negociació tingué el suport majoritari del Congrés dels Diputats, malgrat la vehement oposició del PP. Ara bé, el 30 de desembre ETA trencà la treva i posà una bomba a la terminal 4 de l’aeroport de Barajas, que provocà dos morts. El fracàs del procés de pau al País Basc, les tensions derivades de la lenta aplicació de l’Estatut català i els greus problemes en les infraestructures de Catalunya (col·lapse dels trens de rodalia de Barcelona, retard en la construcció de l’AVE, avaries elèctriques generalitzades, etc.) han marcat notablement els darrers mesos del govern de Rodríguez Zapatero.

Fent una mena de breu balanç d’aquesta darrera legislatura, cal observar que han emergit qüestions notablement preocupants. A nivell polític, s’ha pogut constatar que, a causa de la ferma oposició del PP i les vacil·lacions del PSOE, s’ha produït un estancament en el reconeixement efectiu i normatiu dels fets diferencials i de la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. És evident que la responsabilitat més gran d’aquest fet recau en l’actitud agressiva i vehement dels populars, però també cal remarcar les notables reticències d’importants sectors dels socialistes a l’hora d’acceptar les reformes dels estatuts i unes lleis que donessin més atribucions polítiques i econòmiques a comunitats autonòmiques com la catalana i la basca.

Al llarg d’aquesta dècada, la societat espanyola ha sofert una notable transformació, sobretot pel notable creixement demogràfic. L’any 2008, Espanya té més de 45 milions d’habitants, xifra realment impensable fa només dotze anys. Llavors es creia que pel reduït creixement natural, la baixa natalitat i el progressiu envelliment de la població, el país estava entrant en una fase d’estancament demogràfic, i fins i tot de decadència. Però no ha estat així gràcies a l’arribada massiva d’immigrants, bona part d’ells joves i amb altes pautes de reproducció. Del 1998 al 2007 Espanya ha passat de 39 850 000 habitants a 45 200 000. L’any 2008 es calcula que els immigrants són ja 4,4 milions, més del 10% de la població, mentre que l’any 1996 no arribaven a 900.000, comptant els il·legals, és a dir, que eren un xic més del 2%. El 80% dels estrangers que resideixen a Espanya han arribat els darrers deu anys. Aquest accelerat procés ha estat motivat per la gran capacitat d’atracció de l’economia espanyola, per la major facilitat de sortida de la gent dels seus països d’origen i per la utilització de tota mena de procediments per arribar a Europa. Juntament a la continuïtat de la immigració procedent del Marroc, cal destacar la gran importància dels contingents procedents de l’Amèrica Llatina (Equador, Colòmbia, Perú, Argentina, República Dominicana, etc.) i també de l’Europa de l’Est (Romania, Bulgària). La major part d’aquests nouvinguts s’ha instal·lat al llarg de la costa mediterrània, des de Catalunya fins a Almeria, a Madrid i a les illes Balears i Canàries. L’allau d’immigrants ha forçat l’aprovació de lleis que regulin la seva situació legal i ha fet sortir a la llum enormes bosses de població ocupada que estava oculta en l’economia submergida. D’aquesta manera, la població ocupada en el conjunt de l’Estat ha passat de 12,5 milions de persones l’any 1996, a 16 milions l’any 2000 i a més de 20,5 milions l’any 2007, i la tendència a créixer segueix.

El ritme d’increment constant de la població ocupada ha fet baixar la taxa d’atur per sota del 9%, fet que no es produïa des de feia trenta anys. Tot això ha provocat la transformació radical del mercat de treball espanyol. Així, cap a l’any 2006 la població activa ocupada en el sector de l’agricultura només significava el 4,5%; en la indústria, els actius s’havien estancat en el 17%; en la construcció ja s’arribava al 13%, mentre que el sector serveis donava feina al 65% dels actius. Ara bé, l’increment de la massa laboral, que ha estat de gairebé 8 milions d’ocupats en tan sols deu anys, s’ha fet en condicions notablement difícils per a molts d’ells. La precarietat laboral afecta gairebé un terç dels assalariats, que estan en una situació de contracte temporal. Aquesta situació predomina sobretot en el sector serveis, i en el seu si, a les feines menys qualificades i de baixa productivitat, que són en bona part les realitzades per immigrants.

Han estat uns anys d’un creixement econòmic molt notable i constant. Amb unes taxes que sempre estaven molt per sobre de les de la majoria dels països de la UE. Així, cal fer constar la pujada notable de la renda per capita espanyola, que ja és molt propera a la mitjana de la UE. Tot això ha fet de l’Estat espanyol l’octava potència econòmica mundial. Hi ha, però, algunes clares amenaces al peculiar model de creixement econòmic espanyol d’aquesta dècada. Els principals problemes són l’increment del dèficit exterior, molt esperonant per l’augment constant del preu dels hidrocarburs, i la perillosa inflada del sector immobiliari, que ha provocat un desmesurat augment dels preus de l’habitatge, el creixement més alt d’Europa. L’estancament i la crisi d’aquest sector pot tenir efectes greus, atès que bona part de la mà d’obra menys qualificada procedeix de la immigració més immediata. D’altra banda, cal assenyalar la persistència de la baixa productivitat industrial i d’un cert retard tecnològic. Igualment, la situació econòmica pot agreujar-se a causa de la desaparició progressiva del gran ajut que ha significat per l’economia espanyola durant els darrers vint anys el suport financer de la UE: els fons estructurals i els de cohesió, que ara aniran preferentment als nous membres de la comunitat europea.