El sistema de partits de Catalunya: de l’hegemonia pujolista als governs de coalició

La política catalana ha viscut, al canvi de segle, un terratrèmol l’abast del qual, tot i que és difícil de predir, pot comportar una nova cultura de govern, fonamentada més en el pacte entre partits i els governs de coalició que no pas en el presidencialisme centrat en un fort lideratge personal.

El «pujolisme» va tenir l’hegemonia de la política catalana des de l’accés de Jordi Pujol i Soley a la presidència de la Generalitat el 1980 i, especialment, entre el 1984 i el 1995, amb tres legislatures governades amb majoria absoluta de Convergència i Unió (CiU). Pujol aconseguí l’hegemonia perquè dominà l’espai nacionalista, comptà amb un lideratge sense competidors, s’aprofità d’una dreta espanyola en crisi i es trobà amb el regal de la crisi autodestructiva del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1981, i amb els socialistes catalans condicionats pel Govern de Felipe González Márquez, a partir del 1982. És difícil tenir unes circumstàncies tan favorables, i tard o d’hora havien de canviar. La recuperació de la dreta espanyola i la projecció del Partit Popular (PP) com a alternativa de govern a Espanya es va concretar a Catalunya en un augment de la seva influència política; Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va créixer sota els efectes que la constitució de nous estats va tenir en l’independentisme català; la pèrdua de la Moncloa pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), el 1996, posà en primer pla l’interès dels socialistes catalans per guanyar la presidència de la Generalitat.

Els lideratges llargs en el temps i fortament carismàtics tenen un problema de successió. Amb tot, CiU hauria tingut la possibilitat de continuar al capdavant de la Generalitat si hagués mantingut el control de l’espai nacionalista. Però això implicava un canvi de relació amb Esquerra Republicana i una nova concepció política del nacionalisme català. El «pujolisme» podria haver donat lloc a una etapa de governs de coalició nacionalista, basats en el consens i en el lideratge nacional compartit. La gran equivocació de Jordi Pujol i de CiU va ser no considerar aquesta via seriosament i concentrar tots els esforços a continuar tenint el control absolut de la Generalitat. A més, aquest error es transformà en descarrilament quan va optar pel pacte amb el PP. La darrera legislatura de Jordi Pujol reflectí una gran miopia política. La previsió d’estar davant d’una llarga etapa governada pel PP en la política espanyola, va portar Pujol a preferir els 12 vots populars més que no pas enredar-se en una dinàmica nova i incerta amb ERC. CiU optà per la bona relació amb el govern d’Aznar i l’ús dels diputats del PP al Parlament per tal d’assegurar l’estabilitat del Govern, i aquí va condemnar-se. Qui va retirar Jordi Pujol i els seus fills polítics del govern de la Generalitat no va ser Pasqual Maragall, sinó Josep-Lluís Carod-Rovira, un altre nacionalista.

Les eleccions del 16 de novembre de 2003 van marcar principalment un punt d’inflexió en la política catalana, a més d’un canvi de color en el govern de la Generalitat. D’un sistema de partits que girava entorn del «pujolisme» es passà a la cultura de la coalició com a única via per a la formació de governs amb majoria parlamentària. L’equilibrada i insuficient força electoral de les dues principals formacions polítiques, CiU i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), va donar protagonisme a les minories parlamentàries, especialment a ERC. Aquest partit, a part de ser la tercera força al Parlament, decantà majories i va comptar amb la total disposició de convergents i socialistes per a pactar. Menys la presidència de la Generalitat, tot era negociable. ERC tenia la clau, i la va lliurar a Pasqual Maragall.

El tarannà del nou president de la Generalitat era tan presidencialista com el de Tarradellas o Pujol, però no hi va haver «maragallisme». Pasqual Maragall no tenia ni el lideratge del PSC, ni el domini del Parlament, ni la direcció del Govern de la Generalitat. Era un president feble per origen, que va esdevenir més feble per errors propis i paranys posats pel seu mateix partit i pels seus aliats d’ERC. El cas d’Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) és diferent, perquè, malgrat que també era determinant per a tenir la majoria absoluta al Parlament, mai no va fer valer aquest pes i va assumir un paper secundari en el Govern.

Amb la presidència de Maragall s’inicià una experiència de govern tripartit, assajada anteriorment en molts ajuntaments, però en un marc polític completament diferent. La Generalitat no és un ajuntament gran, és el govern nacional de Catalunya. I això, amb el compromís afegit de la reforma de l’Estatut del 1979 i amb el relleu històric a la presidència de la Generalitat, prenia encara més significació.

Es pot dir que el primer govern de coalició d’esquerres català, fruit de l’acord entre PSC-Ciutadans pel Canvi, ERC i ICV-EUiA, naixia amb la voluntat d’obrir un nou cicle. En els governs de coalició, però, cada partit té permanentment posat l’ull sobre els beneficis i els costos electorals que li pot comportar formar-ne part. Tot partit polític vol arribar al govern, però també es preocupa per «com» hi vol estar, per tal de no perdre perfil ni quedar aigualit pel partit majoritari; aquest, alhora, tampoc no pot aguantar sense costos que els partits minoritaris volin massa pel seu compte. Els governs de coalició són inestables gairebé per definició.

L’experiència del govern de Maragall n’és una prova tan evident com extrema, i amb una víctima final: el mateix Pasqual Maragall. La convocatòria anticipada d’eleccions, després d’haver cessat els consellers d’ERC —una vegada aquest partit va optar pel “no” en el referèndum de l’Estatut—, i la renúncia a presentarse a reelecció van mostrar cruament la pèrdua de confiança del seu propi partit i del mateix president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. La substitució precipitada per José Montilla Aguilera, ministre d’Indústria i primer secretari del PSC, que era un candidat sense carisma, confiant en el pes i l’atractiu electoral de les sigles socialistes, era indubtablement un risc, que augmentava a causa de l’interès que hi havia per restablir l’equilibri «sociovergent» que havia governat Catalunya durant molts anys des dels dos balcons de la plaça de Sant Jaume.

Tanmateix, les eleccions de l’1 de novembre de 2006 van posar novament en mans d’ERC el decantament de la balança per a la formació del Govern de la Generalitat. És cert que hi hauria pogut haver un acord entre els dos grans partits. Però això era un suïcidi per al PSC. En realitat, només hi havia una opció plausible, ja que era impensable un restabliment de la unitat del nacionalisme català sota el lideratge d’Artur Mas i Gavarró, més encara després de l’agressiva campanya electoral que va fer CiU contra els altres partits, i especialment contra ERC. L’única alternativa que realment hi havia era la reedició del tripartit amb canvi de president de la Generalitat.

El Govern de coalició presidit per José Montilla té, tanmateix, unes característiques distintives amb relació a l’anterior tripartit. En primer lloc, la figura del nou president, més a prop de l’estil tarradellista. En segon lloc, cada partit ha entès que una imatge conflictiva del Govern perjudica totes les parts i que, per tant, han d’assegurar una actuació basada en la lleialtat i la discreció. En tercer lloc, es necessita mostrar una decidida acció de govern orientada a les polítiques socials, com a prova del canvi de signe polític, i una vegada superada la reforma de l’Estatut, que tant va condicionar l’etapa Maragall.

Així mateix, cal no oblidar dos principis generals en la formació i caiguda dels governs. El poder és sempre atractiu; tant, que en política es poden produir moltes incoherències o actuacions inversemblants a canvi de tenir càrrecs i gestionar pressupostos. Alhora, i per més que es proclami un programa de govern als quatre vents, la distribució del poder entre els partits sempre acaba essent la qüestió capital. El segon principi és que un partit polític sempre té una primera lleialtat, que és amb els seus interessos electorals. Aquests principis han estat presents en la formació dels governs Maragall i Montilla, i també en les crisis del Govern de Maragall. La manera d’evitar o vorejar el conflicte entre els interessos específics de cada partit i l’interès compartit per l’estabilitat del Govern, és definir un espai polític comú lleialment respectat, la qual cosa no és fàcil quan la base sociològica de cada partit respon a interessos o valors divergents.

En aquest punt és important plantejar tres qüestions clau o equilibris paradoxals: la primera és el futur de la federació CiU, que ha perdut la centralitat en la política catalana i es troba en la necessitat de redefinir el seu espai polític, entre la col·laboració i la competència amb ERC dins del món nacionalista català, d’una banda, i una inevitable relació difícil amb el PP, per la marca espanyolista que aquest partit inclou, de l’altra. La segona, el feble lideratge nacional del PSC, condicionat pels interessos prevalents del PSOE i dependent de les majories polítiques sostingudes en el pacte amb ERC i 1CV-EUiA. Finalment hi ha la consolidació d’ERC i d’ICV-EUiA com a minories polítiques influents, fins i tot determinants, en la política catalana, però que han de pagar el cost d’haver de fer compatible estar en el govern, la qual cosa implica moderació i renúncies, amb mantenir llur perfil propi mitjançant un discurs més radical.

Les tres paradoxes ja han activat tensions internes en alguns partits, i produiran crisis polítiques i orgàniques que poden augmentar si creix la pèrdua de confiança entre l’electorat. En particular, CiU viu una crisi de lideratge i d’equilibri entre un passat recent de tirada sobiranista des del nucli directiu de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i una tradició més pactista i de plena implicació en la política espanyola, que encapçala, des d’Unió Democràtica de Catalunya (UDM), Antoni Duran i Lleida, amb el suport de figures històriques de CDC. La retirada de Pujol i el fracàs de l’operació Mas a la presidència de la Generalitat situen CiU sota un lideratge dual Mas-Duran que és inestable i que, alhora, està sotmès a tensions polítiques i orgàniques entre CDC i UDC.

Finalment, s’ha de fer notar en el sistema de partits català un sobtat factor identitari, que els primers anys del segle XXI ha entrat amb més veu que força. Són opcions electoralment molt minoritàries, que coincideixen en l’extremisme des de raons fundacionals i ideològiques ben diferents. L’independentisme extrem de les candidatures d’Unitat Popular (CUP), l’espanyolisme neolerrouxista de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía i el discurs xenòfob i racista de Plataforma X Catalunya són reaccions conjunturals que sorgeixen en circumstàncies de crisi a l’entorn d’un problema real, tractat demagògicament i buscant la reacció emotiva i irracional.

En conclusió, es pot afirmar que els canvis produïts en el sistema de partits català se centren bàsicament en el pas de l’hegemonia pujolista cap als governs de coalició i en la substitució de l’eix predominant nacionalisme català-partits estatals pel nou eix esquerra-dreta. No es preveu un futur lideratge polític equiparable al que ha tingut Jordi Pujol, ni tampoc que cap dels partits obtingui la majoria absoluta en pròximes eleccions autonòmiques. Una altra cosa és l’estabilitat dels governs d’esquerres i catalanistes. És probable que ERC mantingui una estratègia política de pactes preferents amb el PSC i ICV, però sense perdre l’equidistància entre el PSC i CiU, i la possibilitat de canviar l’eix a l’entorn del qual gira el sistema de partits català. Mentre la composició del Parlament de Catalunya sigui la de dues forces majoritàries (CiU i PSC), sense que cap de les dues tingui majoria absoluta, i de tres de minoritàries (ERC, ICV-EUiA, PP), ERC tindrà un paper clau en la formació de majories, que només podria minvar un PP més catalanitzat i centrat com a suport a l’alternativa CiU.