La societat pitiüsa del tombant del segle XX està marcada per una tendència irrefrenable cap al monocultiu econòmic. El sector serveis, és a dir, l’oferta turística i l’ampla gamma d’oferta complementària, ocupen aproximadament el 82% de l’activitat econòmica insular, per sobre de la mitjana balear. Durant la dècada dels noranta es consolidà el caràcter altament estacional del turisme, que es concentra els mesos de juliol i agost, tot i els esforços dels responsables polítics per introduir propostes desestacionalitzadores.
Una de les característiques fonamentals de l’oferta turística, especialment a Eivissa, és l’escassa reinversió dels beneficis obtinguts i la tendència a assumir el «tot inclòs» com a mitjà per no perdre mercat. Tot i que a la darrera dècada no s’ha experimentat un augment significatiu de places turístiques, sí que s’ha assistit, des de la meitat dels anys noranta, a un espectacular augment de places residencials, que es destinen a la segona residència o a l’oferta turística alegal. Aquesta política estava avalada per les institucions com a mitjà per a sortir de la crisi econòmica generalitzada dels primers anys de la dècada.
El debat actual, com a la resta de les Illes Balears, se centra en l’aposta per un turisme de qualitat, la qual cosa implica un augment de l’oferta en instal·lacions com ara camps de golf i ports esportius, tal com ho recull el Pla Territorial Insular d’Eivissa i Formentera (PTI) de l’any 2005. D’aquesta manera, s’intensifica la pressió sobre el sòl rústic i el litoral.
Una de les causes de tot aquest procés és l’augment de població de les dues illes. Des de la dècada dels cinquanta es començà a abandonar el tradicional flux emigratori, fins que la dècada següent marcà un canvi de tendència amb l’esclat del turisme de masses, que facilitava l’arribada de milers d’immigrants a les illes. Al tombant del segle XX, s’hi troben censades al voltant d’unes cent mil persones, gairebé un terç de les quals viu a la ciutat d’Eivissa i un 6% aproximadament d’aquest total a l’illa de Formentera. Però aquest percentatge de població augmenta considerablement els mesos de la temporada alta d’estiu —un 140% a Eivissa i fins a un 300% a Formentera—, de manera que es dispara la pressió sobre el territori.
Aquesta pressió demogràfica i ecològica fou un dels arguments en què es basà el PTI abans esmentat per a justificar el projecte d’unes infraestructures que havien de ser capaces de suportar-la, àdhuc en el supòsit que s’incrementés els pròxims anys. Així, la construcció, l’any 2006, de dues autovies a Eivissa —la de Vila a Sant Antoni i a l’aeroport— provocà una resposta social contundent. Aquesta mena de resposta no era en absolut nova; des dels anys vuitanta la societat pitiüsa s’ha mobilitzat per fer front a projectes especulatius desproporcionats i que eren el símbol d’una mena d’urbanisme salvatge i monopolístic. Les manifestacions en contra de la urbanització de ses Salines o cala d’Hort, a Eivissa, significaren un canvi en la tradicional passivitat ciutadana de l’illa. A Formentera, l’oposició ciutadana a alguns projectes a punta Pedrera o ca Marí, encapçalades per la Coordinadora d’Entitats Cíviques, fou l’embrió dels canvis polítics aquests darrers anys.
Precisament, algunes de les iniciatives institucionals anaren en el sentit de respondre a aquestes demandes proteccionistes creixents. D’aquesta manera, durant el quadrienni progressista de 1999-2003 s’aplicà des del Govern balear una ecotaxa als turistes, els beneficis de la qual havien d’anar dirigits a projectes de protecció i regeneració del medi, i el Consell Insular d’Eivissa i Formentera decretà una tímida moratòria urbanística que despertà l’oposició de constructors i petits propietaris rurals. A més, el Govern adquirí a Formentera els terrenys de can Marroig (1997) i de sa tanca d’Allà Dins, bé que aquesta ja era per llei inedificable.
Les Salines de Marroig, un dels paisatges emblemàtics de Formentera, s.d.
A. Rodríguez-AISA
Com s’ha dit abans, la trajectòria electoral dels darrers anys ha estat marcada, sens dubte, per la mobilització social que despertaven alguns projectes urbanístics. Així, la que es va portar a terme per salvar cala d’Hort de l’especulació donà lloc, per primer cop, a la victòria electoral de la coalició de partits d’esquerres i independents, el Pacte de Progrés, en les eleccions al Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Gràcies a la victòria de la Coalició d’Organitzacions Progressistes de Formentera (COP), el diputat autonòmic per aquella illa donà el Govern balear al socialista Francesc Antich. El Pacte, a les Pitiüses, no era una experiència nova; ja el 1996 s’havia presentat amb èxit en les eleccions generals i portà al Senat la candidata Pilar Costa Serra, que tres anys després presidí el Consell. Fou, de tota manera, una legislatura força conflictiva: cap a la meitat d’aquest període, el conseller d’Els Verds passà al grup mixt, de manera que s’igualaren les forces entre el Pacte i l’oposició del Partit Popular. En les eleccions autonòmiques del 1999, el PP recuperà novament el Govern balear i el Consell pitiús, i també l’Ajuntament de Formentera. L’anul·lació de lleis proteccionistes, la creació d’un ens radiotelevisiu força parcial i la política d’infraestructures impopulars marcaren el quadrienni. A Eivissa, la construcció de les autovies provocà una mobilització ciutadana sense precedents al voltant de la Plataforma Antiautopistes, que fou el motor d’una nova coalició electoral, Eivissa pel Canvi, que juntament amb el PSOE guanyà les eleccions del 2007 a Eivissa. A Formentera, on el Govern balear havia impulsat projectes impopulars com l’asfaltat de camins rurals i l’ampliació del port de la Savina, les eleccions foren guanyades pel nou partit Gent per Formentera (GxF), sorgit des de les bases de suport de l’antiga COP.
S’ha de dir que, durant l’última dècada, s’ha generat una forta tendència cap al bipartidisme, alterada només per la presència de partits de caràcter nacionalista o insularista, com ERC, Entesa Nacionalista i GxF. Una altra de les característiques de la vida política pitiüsa ha estat la judicialització de moltes decisions urbanístiques, que han acabat amb la imputació dels alcaldes de Sant Josep i Santa Eulària i les investigacions sobre irregularitats a les llicències a Vila (cas Eivissa Centre) i Sant Antoni (cas Cretu). Encara que l’exemple més evident fou l’anomenat cas Formentera, o cas Mapau, que el 1998 investigà la compra de vots a emigrants argentins per part del Partit Popular, aleshores al govern.
Pel que fa a la vida cultural, cal remarcar la consolidació d’entitats com l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) i la secció formenterera de l’Obra Cultural Balear (OCB) com a referents imprescindibles en la defensa del patrimoni cultural i del territori. A més, dues fites ben importants: l’aparició, l’any 1995, del primer volum de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera i la declaració, el 1999, de la ciutat d’Eivissa com a Ciutat Patrimoni de la Humanitat.