Intensitat energètica i petjada ecològica en l’economia Balear.
L’inici del turisme massiu ha produït canvis importants en les pautes de consum energètic a les Balears. Tres condicionants han incidit en el tema: el creixement de l’economia i, per tant, del grau d’activitat; l’evolució tecnològica, que ha facilitat un ús més àgil de l’energia i ha afavorit el creixement vertiginós del consum; i les variacions dels preus relatius de les diferents formes energètiques, que han induït un abaratiment dels valors finals. Els dos sectors fonamentals que van protagonitzar aquest bot quantitatiu són el de la construcció i l’elèctric. En tots dos casos, la dependència energètica exterior és total, perquè la disponibilitat d’energies fòssils a les Illes, pedestal del seu funcionament, és reduïda i de qualitat calorífica escassa per a les necessitats d’una producció estimulada per una demanda creixent. En el món de la construcció, a Mallorca, l’activitat de la indústria del ciment ha augmentat des de la dècada del 1980 —cal recordar que aquest fenomen s’ha batejat com el segon boom turístic—, la qual cosa ha implicat, des de l’òptica energètica, l’increment de les importacions d’hulla i de coc. En aquest punt, les xifres són incontestables: de 22 000 tones el 1981 es va passar a unes 63 000 al començament del 1990. A la producció pròpia de ciment, canalitzada en part cap a l’exportació i, sobretot, per a nodrir les diferents demandes sol·licitades pels constructors, cal afegir-hi la important introducció de ciment des de l’exterior, que completa l’oferta en aquest capítol.
Consum energètic en TEP per milió de pessetes de PIB a valors constants del 1986 i petjada ecològica.
D’altra banda, les dades relatives a l’energia elèctrica per capita anoten que la terciarització ha representat, alhora, un desplegament aclaparador del consum energètic: per exemple, de 496 kwh el 1965 es va passar a quasi 2 500 el 1988. Ara bé, la relació d’aquestes variables amb indicadors de caràcter econòmic no sempre palesen millores de l’eficiència energètica de l’economia, com es desprèn de la taula i els gràfics que acompanyen aquest text. En la seva realització s’han utilitzat els càlculs del Producte Interior Brut (PIB) de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) i del govern de les Illes Balears, perquè en ambdós casos s’estableix com a any base el 1986, un any que no es pot considerar excepcional ni excèntric —clar i llampant: ni molt bo ni massa dolent—, de manera que se segueixen les recomanacions més elementals suggerides en l’estadística descriptiva. Els resultats no són gaire dispars per a les dues sèries, com es pot comprovar. Ara bé, tampoc en aquest indicador, la intensitat energètica, no hi ha coincidències exactes entre els experts. Precisament Ivan Murray, Joana Maria Garau, Macià Blázquez i jo mateix hem establert càlculs sobre la intensitat energètica de l’economia balear. Per a Murray, Garau i Blázquez, aquesta variable no resultaria tan lesiva, puix que entre el 1989 i el 1999 es produí —sempre segons aquests autors— una millora de l’eficiència energètica d’un 16%, fent servir com a any base el 1989. Tot i que la metodologia que s’ha aplicat és la mateixa, el punt de discrepància rau sens dubte en la utilització de l’any de referència per a transformar el PIB en valors constants. En funció de l’elecció, la ràtio entre les Tones Equivalents de Petroli (TEP) i el PIB varia en una direcció més positiva —menor intensitat— o més negativa —increment de dita intensitat—.Les dades revelen, en primer lloc, que, en una conjuntura de fort creixement del PIB regional (que significa, en definitiva, que les Balears esdevinguin la primera de les regions espanyoles en renda per capita), aquest acaba absorbint les petites millores d’eficiència energètica que es podien produir per l’adopció de tecnologies més modernes. Els moments de recessió aparent són els únics en què es localitzen signes positius en la utilització de l’energia. En les sèries obtingudes, aquest és el cas dels anys 1991 i 1992, a causa de l’impacte de la guerra del Golf, que va marcar un curt període de consciència de l’escassesa —i, per consegüent, carestia— dels combustibles fòssils. Però la tendència posterior admet pocs matisos: per cada 6 000 euros que ha augmentat el producte de la regió, s’han hagut d’injectar quasi dues tones equivalents de petroli en els diferents processos productius i de consum, en una línia que va in crescendo. S’està, doncs, davant d’una magnitud d’eficiència més que d’eficàcia: heus ací una clau bàsica per a qualificar escenaris de sostenibilitat o d’insostenibilitat. Aquest guarisme té, endemés, una lectura particular que no es pot ignorar, per tal com afecta una economia en què els serveis —i no la indústria— són el sector líder: el cas balear demostra que un creixement econòmic terciaritzat pot tenir dificultats serioses d’eficiència energètica, si no canvia les pautes de consum i incentiva, al seu torn, tecnosferes més eficaces, amb l’objectiu d’abaratir els costos energètics i ecològics i, per tant, els de producció.
En segon lloc, mostren com el metabolisme socioeconòmic balear, establert a partir d’indicadors no crematístics —Índex de Pressió Humana, biocapacitat en hectàrees, consum de ciment en tones per quilòmetre quadrat—, determina una petjada ecològica rellevant. La petjada ecològica fou elaborada i presentada, per primera vegada, per William Rees i Mathis Wackernagel el 1994. Es tracta de determinar l’àrea de la terra i del mar ecològicament productiva que es requereix per a proveir tots els recursos materials i tota l’energia consumits, i al mateix temps per a poder absorbir tots els residus generats per una població determinada i amb l’actual nivell tecnològic, es trobi on es trobi l’espai que es consideri. La idea de la petjada ecològica es concentra, doncs, en els recursos i serveis dels ecosistemes necessaris per a sostenir la capacitat regenerativa de la biosfera. És allò que els economistes fisiòcrates anomenaven recursos renaixents —i que avui s’han batejat com a renovables—, i que en termes més crematístics es podrien considerar com les rendes, en contraposició al capital. I. Murray és qui ha aplicat aquesta visió metodològica a l’economia balear.
Les xifres delaten que, fins i tot en els moments en què es produeix una desacceleració de l’economia —cas dels anys 1991-93, com s’ha vist anteriorment i es detecta en la corba de la intensitat energètica—, l’impacte econòmic és molt elevat, de manera que hom especifica un dèficit ecològic equivalent a uns 3 arxipèlags els anys de major estancament. Remuntar la crisi de 1991-93, que promogué taxes de creixement força accelerades, marcà un nou punt àlgid de desequilibri ambiental, equivalent a la biocapacitat de 6,5 arxipèlags com el Balear el 1997. L’economia turística —sense tenir present la resta d’activitats que es desenvolupen a les Illes— requereix, per a satisfer les seves necessitats materials, una superfície de sòl i mar que el 1998 era igual a 1,76 arxipèlags. El creixement econòmic, doncs, suporta elevats graus d’ineficiència ambiental que, atenent les dades disponibles, sancionen un palès estat d’insostenibilitat.
En aquest aspecte, la problemàtica ambiental de les Illes obliga els investigadors a plantejar vies de treball que possibilitin, en els àmbits més propers, identificar i, si s’escau, mesurar els elements que porten o no vers una situació d’insostenibilitat. És en aquest sentit com cal entendre una planificació integral (economia-medi ambient) que adopti una consideració sistèmica de la realitat i que trenqui amb la planificació tradicional, clarament circumscrita al curt termini. Aquesta planificació convencional es caracteritza pels següents aspectes. En primer lloc, per ignorar les trajectòries de transformació d’energia, materials i recursos naturals; segonament, per considerar les pertorbacions del medi ambient fruit d’una visió interessada, incompleta i reduccionista, una mena de cost resignat del creixement econòmic; en tercer terme, per ressaltar allò que és quantitatiu sobre el que és qualitatiu; finalment, per referenciar la dimensió temporal a partir del sistema social i oblidar el temps dels processos naturals. Enfront d’això, el desenvolupament de les Illes esdevindrà sostenible quan les institucions i els agents econòmics i socials entenguin que cal incidir de manera més intensiva que extensiva en les diferents activitats de l’economia, per a reduir de manera notable els coeficients d’impacte ambiental i millorar l’eficiència energètica, la qual cosa porta a un escenari d’un clar gradualisme: el menor consum d’inputs i el manteniment de les mateixes ofertes (places hoteleres, zones d’esbarjo), tot i que sotmeses a paràmetres estrictes de sostenibilitat —fugint de màgies verbals en l’adopció massa laxa del concepte, l’aplicació del qual s’ha d’avalar amb indicadors precisos— i més qualificades.